“Sembrem paraules són aquestes fulles verdes i fràgils que surten de terra al juny. Hi ha qui diu que poc importa quan se sembra, la llavor s’esperarà el temps que calgui per germinar a l’instant oportú i donar vida a una planta. Com ella, el poema, la seua il·lustració no es mesuren en el temps sinó que respecten el temps Kairós. El temps de gaudir, de viure, el moment just, l’instant on hom és preparat a deixar traça i girar la pàgina.
Com la grana, el llibre s’arrela al territori, al barri del Vernet, al nord de Perpinyà.”
Res millor que les paraules de Nicolas Caveribère, un dels mestres responsables d’aquesta obra, per a definir des de l’essència el que ha suposat aquest recull. A l’escola Arrels-Vernet de Perpinyà han publicat un llibre ben especial, un llibre editat per Trabucaire que va ser èxit de venda de la Llibreria Catalana de Perpinyà a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada. No hi trobaríem res de particular si no fora perquè, si ja és estrany que un poemari siga el llibre més venut, molt més ho és quan els seus autors tenen tots de 2 a 6 anys. És el projecte que van posar en marxa els mestres Cassandre Masero i Nicolas Caveribère i que ha tingut un resultat sorprenent que ha superat amb escreix les expectatives.
Heu sembrat paraules i heu recollit versos, però el conreu no deu haver estat fàcil, com ha sigut el procés?
Ha estat un treball de dos anys. El primer any vam començar amb tallers de poesia per petits grups amb el Mixi. Era important que els alumnes tinguin un primer contacte amb la poesia, que per alguns, també ho era amb la llengua catalana, que no havia sentit mai abans.
Si els tallers eren una descoberta del llenguatge poètic, ens van semblar important també produir i donar sentit al treball. Així doncs, ens vam plantejar la publicació d’un recull de poesies.
L’any següent, el Mixi ha continuat els tallers poètics, mentre que el Nicolas ha recollit els mots des alumnes i la Cassandre ha proposat tallers d’arts visuals variant les tècniques de creació.
Perquè efectivament, a més dels mestres, hi ha un personatge que ha tingut molta importància, el Mixi, qui és ?
El Mixi és un pare d’alumne. Però també és un poeta. A l’escola intervé com a pallasso-poeta. El vam convidar l’any abans de l’escriptura del llibre. Ens sembla molt important que la mainada pugui trobar-se amb altres referents lingüístics. Que el català no sigui només una eina de comunicació entre mestres i alumnat. El Mixi sempre ve amb la Liliana, la seua maleta, i proposa petits tallers on se desperta el llenguatge poètic.
“Encara que no sapiguin llegir ni escriure, i que el català no sigui la seua llengua materna, tots i totes viuen la poesia. Amb la diversitat de les seues realitats, la seua mirada que s’obre sobre la vida, tiren paraules a l’aire com qui tira pedres a l’aigua. Mots que reboten entre la resta dels alumnes.”
Heu sigut capaços de crear poesia amb alumnat que encara no ha fet l’aprenentatge de la lectoescriptura, però a més, heu treballat també en una llengua que no sempre és la familiar. Quina és la realitat lingüística de la vostra escola?
Són excepcions els alumnes que ens arriben parlant català. Si tenim una bona barreja social i cultural, la majoria del nostre alumnat parla francès a casa. Tot i això, algunes famílies també parlen àrab o castellà, però sense que aquestes llengües siguin per força la llengua materna dels seus fills.
La resta de lleures possibles a Catalunya Nord se fa al 99%, en francès i la presència del català fora de l’escola és molt feble, així doncs, de català, poca cosa…
“Les poesies s’han creat per petits grups d’edats barrejades. Podien sorgir d’alguna frase d’un alumne com ‘Sento el vent parlar fort’, o encara ‘T’has menjat el sol?’, de moments forts que els han marcat com el Nadal o un aniversari, o bé d’una pluja de mots.
Quan parlen entre ells, s’hi barregen moments de quotidianitat amb fets més surrealistes. La llibertat poètica, la distorsió del llenguatge ha tret la por a la mainada de s’equivocar. Perquè sí, quan fem poesia, tot esdevé possible. Ens podem menjar un sol, podem escoltar el vent parlar, pot ploure llàgrimes de colors…”
La gosadia de la mainada potser ha ajudat que ragen els mots sense filtres, com surten del cor. Heu observat algunes temàtiques preferides i repetides?
Hi ha temàtiques que surten sovint, com pot ser Nadal en el període desembre i gener, els regals, els aniversaris… En aquestes edats, pot ser complicat diversificar els temes. Si podíem començar el taller demanant de què volien parlar, els poemes podien també néixer d’una frase dita en un altre moment del dia. És important que els alumnes se sentin escoltats, i que se valori la seua paraula. Sembrem paraules és una selecció de poemes que hem anat escrivint durant un any.
La participació ha estat equitativa? Ha ajudat la poesia a fer intervenir els més tímids, a expressar-se amb total llibertat?
Tot i que la poesia ofereix una certa llibertat de llenguatge, sempre és més complicat fer parlar els més tímids o petits. Tot i això, sempre se’ls ha pogut sol·licitar per donar detalls als poemes. Sent creacions lliures, no hi ha ningú qui s’equivoca, i així tothom ha pogut participar d’una manera o l’altra. Els alumnes que tenen més facilitat per expressar-se han hagut d’aprendre a escoltar els altres. Han hagut també de diferenciar una poesia d’una història, i per tant canviar la seua manera de dir les coses.
Sembrem paraules no és només un poemari, és també un catàleg d’art plàstica molt complet i variat pel que fa a les tècniques i estils. Com heu aconseguit unir textos i dibuixos i quin ha estat el treball de les il·lustracions?
Il·lustracions i poemes sempre han anat lligats. Hi ha poemes que sorgeixen d’un dibuix, interpretant el que se veia. I dibuixos que venen a acompanyar un text. Totes les obres són col·lectives. Si per escriure un poema s’escolta tothom, per una il·lustració, tothom hi participa amb tècniques adaptades a l’edat. Els més petits podien fer els fons de colors i els més grans grafismes més afinats. L’important, sempre, és que cadascú se pugui sentir actor del poemari. Així doncs, s’han fet moltes produccions sigui poètiques i plàstiques.
Quina ha estat la resposta de les famílies?
Els pares han valorat molt la feina feta. És a dir que fer poesia a maternal en si mateix no té res d’extraordinari. Ara, que un editor accepti de publicar el llibre d’alumnes de 2 a 5 anys és un reconeixement del treball de tot un any. Vam regalar un llibre a cada mainatge, i en va fer més per comprar. Moltes famílies n’han comprat alguns més, per oferir a familiars que no saben ni una paraula de català.
I d’unes altres institucions? S’ha donat a conéixer el treball més enllà de l’àmbit escolar?
De fet, el llibre ha estat possible gràcies a l’ajuda financera de l’Oficina Pública per la Llengua Catalana. Els hi vam presentar el projecte amb els primers poemes il·lustrats i han acceptat de nos acompanyar. Són ells qui ens van proposar d’enriquir la proposta amb una gravació audiovisual dels treballs a l’escola.
Heu fet un treball posterior de difusió i audiovisual molt gran. Un treball que enriqueix encara més un projecte ben bonic.
Es poden veure les gravacions i tot allò que es va afegir al poemari, en aquest enllaç.
Ara ja heu sembrat paraules i heu comprovat que han florit els fruits, quin és el pròxim projecte en aquest sentit?
La publicació de Sembrem Paraules és el fruit de dos anys amb una quarantena d’alumnes. El primer any ha estat llaurar i preparar el terreny. Com que l’alumnat s’ha implicat molt en els primers tallers de poesia, ens ha semblat convenient continuar i iniciar el projecte d’escriptura, on els alumnes esdevenen actors. També ens ha servit d’un primer exercici de publicació, amb ara l’objectiu de publicar un llibre escrit i il·lustrat pel conjunt de l’alumnat –un centenar d’alumnes de P2 a 5è de primari.
Paral·lelament a l’escriptura del recull, les classes de maternal han treballat amb dues classes de batxillerat. Amb la primera van fer tallers de poesies, que era una mena de continuació del treball que féiem. I amb la segona classe, vam fer un còmic creuant paraules de mainatges de maternal amb estudiants d’instituts. El resultat va ser bonic i va guanyar un premi al concurs de còmics d’Angoulême.
“Hi ha llibres que no cal presentar. Perquè l’han escrit aquells que tothom coneix, o sobre això que ara és de moda, o allò que interessa tothom. Sembrem paraules no encaixa amb aqueixos criteris, però belleu que seran les primeres llavors d’una futura generació d’escriptors a Catalunya Nord.”
Just fa uns mesos, parlàvem amb la Joana Serra, la llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, de la manca d’escriptors joves a Catalunya Nord i el problema que això pot suposar. Penseu que l’escola representa l’esperança per a aquesta davallada de la literatura i, de retruc, a l’ús de la llengua?
Hom tendeix a posar totes les esperances en l’escola però sense posar-hi els mitjans. Dit això, encara creiem en el poder de l’escola pública. Entre altres, com a espai on se crea una cultura comuna –i en el nostre cas, a més a més dels clàssics que s’estudien a les aules monolingües, oferir coneixements de la literatura catalana–, sigui per la descoberta a maternal, o per la lectura d’obres a primària. És que n’hi ha prou amb llegir literatura i escriure una obra col·lectiva per fer dels nostres alumnes els escriptors de demà? No ho sabem. Però sí que esperem que aquesta llavor els acompanyi un cert temps i vagi creixent amb ells.
De cara a l’ús de la llengua, si el català esdevé només una llengua escolar perquè l’alumnat no se la troba a fora, ens trobem en un atzucac. Si el món associatiu proposa espais oberts i amb ofertes diversificades, falta una empenta de les institucions perquè la llengua tingui més presència en el quotidià dels alumnes i les seues famílies.
Efectivament, una flor no fa primavera, i malauradament, en l’espai dels Països Catalans, els petits èxits no ens asseguren una situació de bonança cultural i lingüística. Ara bé, amb moltes flors anem fent ramells i procurem curar de la sembra perquè les tempestes no la facen malbé. Això, al nord i al sud ho tenim ben clar.
No sabem si algun infant del mainatge de l’Escola Arrels-Vernet arribarà a convertir-se algun dia en escriptor de renom de Catalunta Nord en la nostra llengua. Això sí, estem ben segurs que l’afecte amb què han iniciat aquest aprenentatge de la lletra i la descoberta de la poesia, els romandrà per sempre i farà possible l’amor a les paraules. Cal que seguim llaurant perquè com sembrarem, collirem.
