Mercè Rius és filòsofa i escriptora de llarga trajectòria. Aquest passat març ha publicat el seu llibre més recent, Discurs contrafeminista (Editorial Afers, 2024). És un text curt, classificable en el gènere pamfletari de l’activisme, intel·lectual i polític. Fidel a la perspectiva crítica i al rigor intel·lectual que la caracteritzen, l’autora ens ofereix en aquest assaig una perspectiva diferent, podríem dir que a contracorrent, dels feminismes actuals.
Estàs d’acord amb la meva interpretació del teu Discurs contrafeminista com una perspectiva desenvolupada a contracorrent? Quines han estat les teves motivacions per escriure’l?
Doncs sí. Es tracta d’una reflexió sobre la situació actual del feminisme que em cau més a prop, i que ha entrat, a parer meu, en una deriva allunyada de l’objectiu inicial del moviment. Diria que, contra les seves pròpies pretensions, l’activisme desfermat i, per tant, gens obert a l’autocrítica, no afavoreix gaire l’emancipació de les dones en general ni l’alliberament de cadascuna pel seu compte.
Val a dir que, darrerament, s’han alçat algunes veus crítiques des de dins del mateix feminisme. Però la meva aportació al respecte va per un altre camí. Aquestes crítiques recents s’adrecen sobretot a les mesures polítiques preses contra l’anomenada “violència de gènere” o, d’altra banda, a vegades qüestionen l’anomenada “llei trans”. En canvi, jo no m’interesso en la lluita política promoguda pels interessos de partit.
Cito un dels passatges contundents, n’hi ha molts, on dius que “les feministes actuals es posen sota l’aixopluc de l’Estat per no haver de transgredir res”. A què et refereixes?
Crec que ho vaig escriure en comparança amb la idea de la transgressió amb què els feminismes provinents del maig 68 sostenien la seva defensa de l’alliberament sexual. Calia transgredir les normes de la moral tradicional, desobeir-les sense contemplacions, perquè eren francament repressores de la libido –segons la terminologia freudiana. I si aquest propòsit podia atemptar contra allò que fins aleshores s’havia tingut per sagrat o gairebé, és a dir, contra els manaments morals en sentit propi, més digna de transgressió encara resultava la legislació estatal, amb les seves prohibicions que afectaven la vida sexual de les persones. Al capdavall, els estats hi són per garantir l’ordre establert, preexistent.
Una de les pintades més famoses del maig 68 feia PROHIBIT PROHIBIR. Vet aquí un desafiament revolucionari que no s’aturava ni enfront de la paradoxa. Evidentment, aquest lema redundant desafiava la lògica.
Actualment és com si l’evident paradoxa s’hagués esfumat i aquella crida hagués pres un sentit literal. Ara es reclama als successius governs de l’Estat que, mitjançant lleis i més lleis, indiquin als ciutadans allò que és moral i allò que no ho és. Ja no es tracta d’ignorar les prohibicions, sinó d’amorrar-se a l’aixeta inesgotable de la permissivitat… Com si, a l’hora d’adoptar unes certes conductes, de permetre’s actuar així o aixà, els ciutadans no fossin prou adults per seguir o no seguir els dictats de la seva consciència. O com si l’única objecció de consciència possible fos la permesa per la llei. En resum, com si el permís estatal fos la voluntat de Déu, que no mana mai res dolent. Es tractaria, doncs, d’obeir i fer obeir sense pensar-s’hi gens ni mica.
Això vol dir que l’Estat, des del moment en què pren mesures per protegir les relacions sexuals de les ciutadanes, legitima la satisfacció del desig?
No era pas així, en absolut, com ho entenien els pioners i pioneres de l’anomenada “revolució sexual”. Entenien, ben al contrari, que el desig era l’artífex de la transgressió radical en tots els fronts, a les barricades urbanes… fins i tot a l’interior de les aules… o senzillament a la gespa dels campus universitaris [riu].
Quant a l’actitud observable avui dia, en primer lloc caldria evitar de confondre el desig amb el plaer, o altrament dit, la insatisfacció que estimula el desig i el desig satisfent-se… que ja no és desig, sinó plaer. Val a dir que, quan en parlo al llibre, no ho enfoco des de la perspectiva de la transgressió. Ni tan sols quan em remeto al mite d’Adam i Eva, perquè interpreto que, segons la lectura tradicional, i la recreació de John Milton a El paradís perdut, el desig sexual fou el càstig d’un pecat previ. Al respecte, una qüestió que hi esbosso consisteix a demanar-se si és possible vincular el desig i la responsabilitat.
Als mitjans de comunicació, el tema que s’imposa és la violència de gènere, però el desig és el tema constant a les xarxes socials. Ens en pots parlar una mica més?
Així com, aquí i allà, em sembla observar la confusió del desig amb el plaer, una confusió segurament deguda a la falta d’una mínima formació filosòfica, així també em sembla endevinar un gest encara molt pitjor entre els traginers d’opinió –influencers, en dieu?
Argumenten normalment com si la ratlla vermella entre el desig i la violència fos més aviat un llindar que, com a tal, separa però alhora uneix aquestes dues disposicions o tendències humanes, violència i desig, molt particularment en la conducta dels mascles. En comptes d’una ratlla infranquejable, dibuixen un llindar que hi és només per ser traspassat, amb un peu a cada banda. Ho trobo esgarrifós.
Llavors em ve a la memòria una conversa entre Michel Foucault i David Cooper, l’impulsor de l’antipsiquiatria, junt amb altres intel·lectuals de l’època, de tots els gèneres existents aleshores [riu]. Concretament en recordo una afirmació impactant: si hi ha violència, ja no es tracta de desig. Una violació no és una forma de relació sexual, sinó una agressió física. Però tot això són preguntes noves, sobrevingudes, que abordaré, si de cas, en un altre text.
En el llibre anomenes “judicialització de la vida” la tendència actual a posar en mans dels jutjats, per norma, els conflictes que embruten les relacions personals. I a més a més, s’està produint una transició nefasta: de la presumpció d’innocència a la presumpció de culpabilitat. Com valores la línia fina, la diferència, entre la resolució dels conflictes a partir de les relacions mateixes i la pràctica de delegar-los-la als jutges i advocats?
Sens dubte. Ho diré amb dos reconsagrats mots clau de la ideologia vigent: actualment van a l’alça l’externalització i la visibilització dels conflictes sorgits en la intimitat. I s’hi ajunta el fenomen que titlles de nefast. L’androcèntrica presumpció d’innocència va cedint a la feminista presumpció de culpabilitat –crec que la meva autocita és exacta. Hi vaig afegir encara, si no m’erro, que no se sap mai per on retornarà la barbàrie.
Aquest mal averany està relacionat amb les disposicions legals sobre el consentiment. Al llibre no les discuteixo. Em limito a dir que l’Estat bé ha de prendre mesures al respecte havent-hi, com n’hi ha, una demanda social. En aquesta situació, seran més bones les mesures que resultin més efectives; amb independència del que cadascú pensi sobre la mena de relacions que exigeixen de ser legislades.
En suma, tocant a l’eficàcia, crec que no s’hi han de pronunciar les filòsofes, sinó els experts, és a dir, els/les juristes. Això no vol dir, però, que una reflexió crítica sigui baldera. Per exemple, sobre la decisió del govern espanyol segons la qual val més la fórmula del “sí és sí” que la del “no és no”. Ho vaig passar per alt en el Discurs per una certa aversió al tema. Però, en vista de les especulacions filosòfiques aparegudes recentment, m’agafen ganes de dedicar-hi una reflexió futura. Tanmateix, ara només donaré una pista: la prova de la culpable vulneració del “no és no” corre a càrrec de la denunciant –“ell no va respectar la meva negativa”–, mentre que la del consentiment com a “sí és sí” va a càrrec de l’acusat per demostrar la seva innocència –“ella em va dir que sí per molt que ara ho negui”. No hi tinc res més a adduir, ara com ara.
Molt bé, doncs estarem atentes, i atents, als teus textos futurs. Però tornem ara a la garantia estatal de drets. En el llibre dones indicis de no apreciar excessivament allò que denomines “el llenguatge dels drets”. Per exemple, amb referència al dret a la maternitat, que és un dels més alabats pel feminisme actual, dius el següent: “Ara que tot s’expressa en el llenguatge dels drets, es parla d’un dret de les dones a ser mares, en garantia d’una tal incomparable experiència reservada equitativament a totes i cadascuna”. És una frase irònica, o m’equivoco?
No t’equivoques, és irònica: “experiència incomparable reservada”, talment un viatge a la selva amazònica, o a una estació espacial, “equitativament”, en estricta obediència a les tesis del liberalisme americà… en fi, la maternitat incentivada amb recursos publicitaris d’allò més carrinclons.
A continuació, en aquesta defensa del fet de ser mare com un dret, entenc que hi denuncies l’empremta del patriarcat. Com si certes reivindicacions feministes tinguessin prejudicis patriarcals. És així? Al meu entendre, es tracta d’un retorn al punt de partida del determinisme biològic o fisiològic.
Una cosa són els fets, i una altra, els drets. Si entenem el fet de ser mare com la gestació i vinguda al món d’una criatura, es tracta de processos fisiològics, que es justifiquen per si mateixos. Amb total independència de la moral. I, en principi, també amb independència del dret, el qual només intervindrà quan hi estiguin implicades les relacions socials. Per aquest motiu he esmentat la gestació i el naixement, però no la concepció.
Gestació i naixement són fets naturals socialitzats, vull dir que depenen en part de l’assistència mèdica, del registre civil, etc. Bé, avui dia, en tant que la biotecnologia ja pot interferir en la concepció –inseminació artificial, fecundació in vitro–, també es pot parlar d’un cert dret a ser assistida per concebre. Ara, si no s’obté cap embrió viable, no s’està negant ni conculcant el dret de ningú. La societat concedeix drets, no pas la natura.
Així doncs, no poso cap objecció a la insistència en el dret a la maternitat si aquesta reivindicació significa que les institucions públiques han de prestar els serveis requerits pel naixement d’una criatura. O, aprofundint-hi una mica més, el dret a la maternitat impedeix d’obligar la gestant a avortar; alhora que, consegüentment, implica la possibilitat que ella declini el seu dret a ser mare. Tanmateix, una forma diferent d’exercir-lo consistiria a adoptar una criatura òrfena… Però nego en rodó que es pugui fer extensiu a la gestació subrogada. Això, pel cap baix –i deixant ara de banda la moral–, contradiu el presumpte dret a ser mare, ja que es dona a l’una allò que es pren a l’altra…
No sé si ho he entès bé. Primer has admès que una dona declini el dret a ser mare i, en canvi, després has avisat que no admets la gestació subrogada perquè la mare de lloguer ha de renunciar a la seva criatura? No es tracta d’una mateixa renúncia en tots dos casos?
No. De fet, no he usat el terme “renúncia”. El que volia dir primer és que una dona pot declinar legítimament el seu dret a ser mare. Declinar no és renunciar, sinó refusar, no acceptar i sense gens de recança. Tanmateix, en podríem dir “renunciar” del primer cas si l’interpretàvem en el sentit d’una dona que decideix sotmetre’s a un avortament. Però aquesta renúncia, en la mesura que ningú la pot obligar a avortar, és molt diferent de la que pateix la mare de lloguer quan s’ha de comprometre a restar en l’anonimat per imperatiu legal.
Quant a la teva pregunta anterior, estic completament d’acord en la valoració de la biologia com a clau del patriarcat, eficacíssima per mantenir les dones subjugades des que el món és món. Per tant, la moda d’elevar els processos fisiològics a la categoria de drets representa un error garrafal. I, a més més, indefensable racionalment per les seves incoherències.
En un dels darrers capítols del llibre, exposes la teva crítica a la discriminació positiva i al llenguatge inclusiu. Vols posar en relleu algun punt sobre això?
Discriminació positiva i llenguatge inclusiu: es tracta de dues coses diferents. Al llibre no rebutjo cap de les dues, bo, sempre que llenguatge inclusiu no signifiqui fer els plurals en “i”, que em sembla un joc infantil, i un greu atemptat contra l’estètica. Ara bé, sí que hi assenyalo els aspectes negatius que aquestes mesures revesteixen per a les mateixes interessades, sempre a parer meu, o més ben dit, per experiència pròpia.
Hi ha la dita castellana no hay mal que por bien no venga. Doncs bé, crec que també es podria dir que no hay bien que por mal no venga. En fi, el lector d’aquesta entrevista que vulgui entrar en detall, el convido a acudir al meu llibre. Ara m’he de limitar a oferir-li algunes observacions esparses.
Per exemple, si diem que els plurals s’han de fer en masculí genèric quan inclouen substantius dels dos gèneres gramaticals –gramaticals, sí, no gèneres genèrics, i disculpa’m la inevitable redundància–, sens dubte aquesta regla inculca la idea, a l’aprenent o l’aprenenta, que el masculí és un gènere superior, atès que engloba el femení, i no pas a l’inrevés. Però, i si en diem gènere no marcat, en lloc de masculí genèric?
Ningú em podrà retreure que amb aquest suggeriment faig trampa, perquè ningú no sap d’on ve tot plegat… em refereixo a l’assignació de gèneres gramaticals, que, a més a més, en algunes llengües com ara la nostra, s’apliquen als mots abstractes, als éssers no vivents, a les coses. Per quin motiu, posem per cas, la gramàtica de la llengua alemanya construeix el pronom de tercera persona del plural igual com la tercera persona singular femenina: sie en tots dos casos?
Així doncs, amb aquestes dades, es podria dir que l’alemany va néixer com una llengua protofeminista? No m’ho puc creure!
No, per descomptat que no. Encara que els mots alemanys per al sol o per a la mort són de gènere femení el primer, tan lluminós, i masculí el segon, tan negre. Tot això, els gèneres, els colors associats, etc., ens fan pensar, sense extreure’n conclusions, en els orígens màgics del llenguatge. I als filòsofs, en el paper fundacional de la imaginació que ens ensenyà sobretot Nietzsche.
D’altra banda, del fet que no hi ha una identitat rigorosa entre el gènere gramatical i el personal n’és una mostra l’aplicació indiferent a tots dos sexes o gèneres d’uns noms tan habituals com “persona” o “individu”, dels quals el primer és femení, i el segon, masculí.
En fi, amb aquestes càbales no pretenc exculpar de res els usos lingüístics establerts. Només suggereixo que hi ha recursos per combatre el patriarcalisme sense caure en el ridícul.
Com a filòsofa, poses en joc idees, textos i autors de la filosofia al llarg del teu nou assaig, per bé que aquest és un text més aviat divulgador, per a un públic ampli. També hi introdueixes diversos referents literaris, com ho és per excel·lència la Bíblia –Adam, Eva, Lilit… Aquesta unió de filosofia i literatura és pròpia dels teus llibres, i no solament pel que fa a les referències, sinó també pel que fa a l’estil, on destaca sovint l’ús de la metàfora i, en especial, la ironia. De fet, en un dels capítols, defenses “la força subversiva de la ironia”, i arribes a afirmar que la ironia pot actuar com a antídot de la violència.
Admeto de bon grat que ho he escrit: la ironia pot servir d’antídot de la violència. Però espero que ningú s’ho prengui com una recepta o teràpia, i encara menys literalment –el mal d’avui dia: la literalitat.
Aquí “antídot” ve a ser una metàfora o, si més no, un ús figurat del terme. En qualsevol cas, em sembla indiscutible que el subjecte irònic es caracteritza per la distància respecte a allò que diu i respecte a si mateix. Ara bé, distanciar-se’n no implica desentendre-se’n. De fet, quasi podríem dir i tot que l’individu que es comporta violentament… en realitat, ni tan sols es comporta, sinó que es deixa anar, i per això l’he denominat individu, perquè no es mereix el títol de subjecte…
Qui es deixa endur per una passió violenta és algú que ha perdut l’autocontrol, de manera que es troba en l’extrem oposat de l’irònic, el qual és capaç de distanciar-se de si mateix sense perdre’s a si mateix. Al capdavall, és el violent qui es desentén d’ell mateix –no l’irònic– en deixar-se anar.
Pel que fa al meu ús de la metàfora al servei de la filosofia com a gènere literari –segons la qualificació de Fuster–, es basa en la convicció que el pensament humà és bàsicament digital. El sí està fins i tot a la base de qualsevol enunciat negatiu, en la mesura que aquest afirma o posa la negació. I també hi pot haver negació en la base d’un enunciat afirmatiu si té un sentit irònic…
Això no obstant, els inconvenients del binarisme es poden pal·liar amb matisos. O en altres termes, el pensament humà no es només digital, sinó també analògic: d’aquí ve la importància de les metàfores. En un article a la revista L’Espill he escrit que una llengua incapaç de generar noves metàfores pròpies és una llengua terminal, abocada a la mort imminent.
En aquest aspecte, al Discurs aprofites també l’ocasió de remarcar una idea central del teu pensament. Torno a citar-te: “Estem subjectes a la materialitat de l’escriptura com a necessària forma en què el pensament discorre. Afortunadament, la bona literatura ens en rescabala, tot creant situacions impossibles d’experimentar en el món real. I així, el sentit figurat ens ajuda a pensar la realitat d’altres maneres”. La literatura, doncs, té alguna cosa a veure amb la llibertat?
Sí, i tant!, amb la llibertat del pensament. Que no s’ha de confondre amb la llibertat de tenir creences pròpies. Sinó que es tracta de la possibilitat que el mateix pensament discorri sense veure’s llastat per cap petició de principi, la qual frenaria el seu vol, tot impedint de concebre pensaments de gaire volada.
A més, amb quina autoritat es fixa el deure de no escriure res que sigui moralment reprovable? Ja s’ha dit manta vegades que les obres literàries no són una escola de vida en el sentit que calgui imitar-ne els models, suposant que en doni. Ben al contrari, la bona literatura ens pot ajudar a alliberar-nos dels prejudicis, a eixamplar els horitzons del pensable. I així, aconsello al moralista lector d’avui dia que estigui tranquil: aquesta ampliació imaginativa dels horitzons també pot contribuir al progrés moral. De fet, hi contribuirà molt més que no el tarannà de les militants feministes enderiades a censurar les obres clàssiques de la literatura i l’art universals.
Per finalitzar la nostra conversa torno ara al primer capítol del llibre, on comentes El món feliç, la distopia de Huxley. Creus que la mentalitat actual ens hi va acostant perillosament cada cop més? Estem perseguint la llibertat en una de les formes que assenyales al text, “reduïda al benestar sense entrebancs”?
La llibertat entesa com a benestar sense entrebancs es podria aconseguir tal com Huxley ho fabulà: mitjançant una programació genètica que dotés els individus d’una identitat –subratllo el concepte d’identitat–, la qual estaria exempta de disfòries –torno a subratllar– de qualsevol mena. Llavors, sempre tothom content, amb si mateix i amb la seva posició social, per baixa que fos. Vet aquí el món feliç de novel·la, on tothom seria immune a desitjar mai res ni ningú que no entrés en les seves pròpies possibilitats, dissenyades per endavant en un laboratori; a la citada narració, implementades, ecs!, en la cadena de muntatge d’embrions.
En fi, així tothom gaudiria del dret a la felicitat, per dir-ho com una altra de les reclamacions absurdes d’avui dia. Avui dia encara no hem assolit el perfeccionament de la biotecnologia imaginada per Huxley i d’altres, però disposem d’uns mitjans de comunicació eficientíssims que poden acostar-s’hi molt, en el sentit de dissenyar subjectivitats –subratllo el concepte– a la carta.
Vols comentar algun detall dels punts tractats, abans d’acomiadar-nos?
Ves, sí. Jo també tornaré al començament, a la primera resposta de la nostra conversa. Abans he al·ludit a la manipulació partidista de les mesures polítiques que concerneixen el feminisme. Doncs bé, això que ara diré ho dedico especialíssimament a les actuacions que els governants i les governantes [riu] de Catalunya duen a terme al respecte.
Una institució pública que combat de soca-rel l’ordre establert atempta contra ella mateixa, igual com una ideologia deixa de ser revolucionària així que s’institucionalitza. Per això al meu text blasmo els càrrecs polítics que es captenen com si estiguessin fent la revolució des dels òrgans de govern. O, encara pitjor, com si la revolució consistís a determinar per llei quines han de ser les intencions de la gent, o bé a substituir els costums adquirits per altres imposats de sobte. A més, cada vegada que ens acollim a la mare democràcia, tinguem en compte que les urnes no pareixen conviccions morals.
