Martín Rezola treballa de traductor administratiu d’eusquera en l’Institut Basc d’administracions públiques del govern autonòmic. Parla català-valencià perfectament i adora València, la ciutat on la seua filla June estudia farmàcia. Ha descobert fa ben poc el país d’Ausiàs Marc, del Tirant, de Roís de Corella i del Vita Christi de Sor Isabel de Villena. I ha descobert que en aquesta terra, víctima de tantes invasions i guerres, encara està ben viu el valencià. Ve a València sovint per veure la filla i practicar l’idioma.
Va nàixer a Tolosa, en la comarca guipuscoana de Tolosaldea, però viu a Vitòria-Gasteiz, la capital basca. Al marge del seu treball administratiu, s’ha iniciat com a traductor del català o valencià a l’euskera. La seua primera traducció, Xomorroak, de l’editorial Txalaparta, és la versió basca de Les cuques, de Julià Guillamon.
Ens asseiem a taula davant d’un arròs al forn amb bacallà i un vi de la Vall dels Alforins… i raonem d’aquest país que ell acaba de descobrir. Obri els ulls com a plats davant de la cassola de fang cuit. Davant d’aquesta imatge, com un reflex, recorda en veu alta els versos del cavaller Ausiàs Marc, en aquell viatge de retorn des dels confins de la Corona a Sicília i Sardenya fins a València:
“Bullirà el mar com la cassola al forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal,
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
E cercaran amagatalls secrets,
Fugint del mar on són nodrits e fets,
Per gran remei en terra eixiran.”
Ha estat professor d’eusquera abans de fer la feina de traductor que fa ara, no?
Sí, vaig ser professor d’eusquera durant deu anys. Jo no soc bascoparlant de llengua materna, però els meus pares sí que el parlaven, com tots els meus avantpassats. Als vint anys vaig aprendre eusquera i vaig prendre consciència de responsabilitat lingüística i, tot això, em va canviar la visió del món i la pròpia vida.
Dels meus pares a mi es va interrompre la cadena de la llengua, la transmissió es va quedar tallada després de mil anys, possiblement degut a la influència del franquisme i l’ambient social de l’època. Ara alguns ho anomenen com a “fills interruptors”, a qui van interrompre el vincle lingüístic familiar i que, en un moment determinat, decideixen reprendre aquell cordó umbilical mil·lenari. És el meu cas, amb vint anys em vaig adonar que m’havien robat la llengua familiar, havia estat clarament un robatori.
Aquell despertar em va suposar un compromís vital, vaig estudiar sociolingüística i vaig descobrir que els bascs no estàvem sols, que els catalans i els valencians també patien els mateixos abusos, els mateixos efectes i les mateixes conseqüències. Eren evolucions molt similars… cadascú tenia els seus trets i les seues peculiaritats, però tots plegats patíem els mateixos problemes.
En el fons, el diagnòstic era el mateix?
Sí, una dinàmica de substitució lingüística i minorització de la llengua. És a dir una situació en la qual una llengua és parlada per la major part de la població autòctona d’un territori, però només ocupa una part minoritària dels usos i àmbits socials del país en concret.
Vaig llegir i estudiar l’obra del sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil, un dels autors més importants de la sociolingüística catalana, i em va obrir els ulls sobre el cas valencià. Vaig descobrir Rafael Ninyoles, Jesús Tusón… I vaig veure que molts eren valencians i em vaig enamorar de la vostra llengua, de la vostra cultura, de la vostra gent. I, és clar, en interessar-me pel vostre país, em vaig iniciar en l’aprenentatge de la seua llengua. I ací estic, cada vegada més implicat!
Quin sentiment li provoca el coneixement de la llengua i les seues visites constants a València i Catalunya?
Mire, sí. Tinc un sentit de pertinença que em pertorba. Em sent un poc un parlant més del català, el vostre valencià. És un lligam que em vincula a la gent, al parlant. M’agrada, aprenc sense pressió, de manera molt natural, perquè m’agrada, perquè gaudesc d’un món nou que em sorprén i que em meravella.
Mantenia contactes amb sociolingüistes de València o amb gent de la cultura en general?
Sí, amb el professor Ferran Suay, per exemple. Em va ajudar de manera indirecta perquè ell i Gemma Sanginés van escriure un llibre que es deia Sortir de l’armari lingüístic, que estava escrit en valencià. Com que no estava en versió castellana o basca, vaig llegir el llibre, a poc a poc, i vaig començar a entendre la llengua en la qual estava escrit.
Aquesta va ser l’espoleta que feia esclatar en el meu cervell aquella novetat i el primer aprenentatge del valencià. Tractava sobre els usos lingüístics de la societat catalana, valenciana i balear, un poc en la línia que també mantenia la sociolingüista catalana Carme Junyent. Per què canviem de llengua quan arriba un castellanoparlant? Encara no ens adonem que molts nouvinguts es senten menyspreats perquè tothom se’ls adreça d’entrada sempre en castellà?
Parlants que estan farts que se’ls adrecen sempre telefònicament en una altra llengua quan es dirigeixen a ells per telèfon…, metges o sanitaris que s’obcequen a no voler entendre al pacient en la seua llengua. Mire… la llengua també cura, dirigir-se a un pacient en la seua llengua estableix un vincle de familiaritat que facilita la conversa. Aquest problema no el tenen els anglesos, els francesos o els castellans.
Ferran Suay és un bon divulgador, molt pedagògic, explica d’una manera molt planera i didàctica les dinàmiques de les llengües, de la nostra llengua. També m’ha ajudat l’obra de Marina Massaguer, una tarragonina especialitzada en polítiques lingüístiques. És una filòloga que explica molt bé la relació entre les llengües hegemòniques i les llengües minoritzades com les nostres. És un tema que m’interessa molt. A Euskadi no existeix tota aquesta dinàmica, aquesta reflexió tan avançada sobre la parla i que a mi personalment m’ha servit per a aplicar-ho a l’eusquera.
Com practiques la llengua perquè no es rovelle?
A Vitoria-Gasteiz tenim una colla, que funciona des de fa més de trenta anys, de gent que parla català, que l’ha aprés o que ha tingut alguna vegada contacte amb els territoris de parla catalana. Jo no hi estic tant de temps, però hi vaig i practique. Em serveix de molt, ja ho crec! Són en general professors d’eusquera o d’altres matèries, els agrada molt la vostra llengua i quedem una vegada a la setmana només per parlar… parlar i parlar. Conversar! Són gent que ama profundament la vostra cultura!
Quan t’assabentes que el País Valencià també té una llengua pròpia, una llengua que, contra totes les marors, resisteix?
És una pregunta molt interessant. Un dels fets que més m’ha sobtat és aquest. Jo tenia el prejudici que el Principat era l’eix més important i que València era una comunitat sense personalitat, feble, fatxa… i he descobert que no és així. Tenia en el cap els estereotips de la corrupció, de l’alcaldessa Rita Barberà, dels presidents de la Generalitat imputats, i m’he trobat que encara ací hi ha molta gent lluitadora i encara hi ha gent molt jove lluitadora que defensa les causes justes. Això em fa pensar que encara hi ha molta esperança. Per a mi ha estat una autèntica sorpresa, tal vegada perquè els clixés mai responen a la realitat.
Sabeu que bona part dels clàssics medievals són valencians: Jaume Roig, Ausiàs Marc, Roís de Corella, sor Isabel de Villena o Bernat Fenollar…
Sí, és un altre descobriment. Vosté parla de l’edat mitjana, però en l’edat contemporània heu tingut Joan Fuster, un fort revulsiu, el poeta Vicent Andrés Estellés, el lingüista Sanchis Guarner i un fum de filòsofs i escriptors. Esteu ben vius encara. Jo pensava que tots els clàssics eren catalans i vaig descobrir que des de Ramon Llull a Jordi de sant Jordi… el català, el vostre valencià, s’escampa més enllà de la Catalunya estricta.
Vosté ja ha traduït un primer llibre del català a l’eusquera.
Les cuques, de Julià Guillamon: Xomorroak en eusquera. Vaig gaudir moltíssim, perquè era una temàtica difícil: bitxos i insectes, les cuques. Animalets que no sempre tenen una traducció literal. De vegades en les traduccions has de crear i generar llengua. Davant els dubtes, vaig consultar amb un parell d’amics traductors, també amb especialistes de l’editorial Txalaparta, i amb el mateix Guillamon. No és fàcil, no sempre tens objectes o animals que en un lloc existeixen i, en l’altre, o no són o són diferents.
Podem inventar paraules, crear llengua on no existeix un mot per a definir un fet, un objecte o un ésser viu…, si parlem de la traducció entre dues llengües tan diferents?
Absolutament. El català està molt més desenvolupat que l’eusquera en aquest sentit i tenim l’exemple del Termcat, el Centre de Terminologia de la llengua. És boníssim, la divulgació científica en general hi està molt avançada, els tractats d’entomologia o etologia són meravellosos, mentre que en eusquera només acabem de començar.
Però, el fet que no estiga desenvolupat em permet, per primera vegada, fer propostes noves sobre llengua i la terminologia gràcies a la influència d’altres llengües, com ara el català. Moltes llengües ja ho tenen normalitzat des de fa molt de temps i nosaltres ara, amb eines més modernes i amb diverses referències consolidades, estem actualitzant-ho i posant-ho en marxa amb una voluntat ferma.
Què fem quan no tenim traducció del nom d’una cuca o una bestiola?
En primer lloc, hem de fer un treball de documentació. Hi ha dos camins: l’un és trobar en la mateixa llengua un element del patrimoni lingüístic que ens ajude a acoblar el mot amb la traducció, una acció que està molt desenvolupada en català. L’altre camí consisteix a cercar la font universal del nom o la paraula que, en estar universalitzada, ens pot ajudar a fixar nominalment la traducció.
Consulta els especialistes en la matèria argumental del document?
Sí, és clar que sí. He parlat amb entomòlegs, he consultat documentació científica o m’he entrevistat amb gent que coneix millor el lèxic específic en qüestió, en aquest cas gent del camp.
Podem inventar llengua? Podem crear llenguatge de forma natural?
Sí, sí. Es poden fer reconstruccions i aproximacions on existeix un buit de referència. Això sí, sempre aproximant-se a les fonts científiques. Ara mateix estem presentant un catàleg de les aus d’Europa en eusquera i estem realitzant les consultes d’aquesta feina de documentació bàsica.
Com es diu en anglés? Com es diu taxonòmicament en llatí? Com es diu en català-valencià? Molts són noms nadius d’una llengua i, de vegades, no existeixen en una altra. Hem de consultar, documentar-nos i fer una tria. La llengua sempre s’ha retroalimentat de pactes lingüístics, de creacions populars o literàries.
Quan tradueix d’una llengua a una altra… arriba a descobrir errors en el document original que ha d’esmenar en la traducció?
Sí, és normal. El món de la terminologia científica ha canviat molt en els darrers anys. Les raons són òbvies: la genètica ha estat una revolució planetària. Llavors, la classificació dels animals dins del món de la biologia –la taxonomia– també ha anat canviant al mateix temps en tots els àmbits.
Hem pogut observar canvis nominals en totes les llengües, també en les grans com el castellà o l’anglés. En el llibre apareix el nom d’una papallona que, en principi es pensava que es tractava d’una única espècie, ara hem sabut que, en realitat, es tracta de dues subespècies que, al capdavall, es converteixen en dues espècies diferents. I això ha passat amb altres insectes, amfibis o mamífers.
En descobrir-ho li ho vaig comunicar a l’autor: “Pense que aquesta papallona s’hauria d’anomenar d’una manera diferent”. Vaig consultar, a més, el nom definitiu de la papallona amb un entomòleg basc de referència, Iñaki Mezquita Aranzadi, i em va confirmar el canvi. En conseqüència, vaig demanar permís a l’escriptor i em va autoritzar a actualitzar el nom de la papallona del document inicial. El resultat és que la versió traduïda, només en aquesta paraula, és més moderna i científica que en l’original.
Però això passa en tots els escrits, en tots els llibres i no és un error de pes, de segur que en les traduccions existeixen errors i no ens assabentem fins que passa molt de temps. Però… L’obra de Julià és magnífica!
En Xomorroak es registra també un canvi de noms d’alguns personatges. Podries explicar-nos-ho?
Sí. Arran d’una conversa personal amb l’autor quan estava traduint el llibre m’adone que alguns passatges autobiogràfics, de la seua vida, són molt semblants a la meua pròpia. Mentre traduïa m’anava identificant amb l’escriptor…, per factors personals i emocionals. La seua vida, la seua experiència vital, i la meua s’assemblaven molt.
Li vaig fer algun comentari en aquest sentit i em va suggerir que podríem canviar el nom d’un personatge del relat, Pau, el fill del protagonista, el fill de l’autor, pel nom de la meua filla Uxue, tan semblant vitalment a Pau. I així ho vam fer. M’encanta la idea… i també a la meua filla Uxue.
L’autor em va dir: la realitat és una cosa i la ficció una altra. Per tant, en el mateix llibre els personatges de Guillamon es converteixen en Xomorroak en figures de la meua família. Fantàstic! La versemblança era tan gran entre el Pau i la Uxue, tenien les mateixes aficions, una personalitat pareguda… i això els va aproximar com a personatges ambivalents que no transformaven en essència la trama.
Mire, en basc si canviem el masculí pel femení hi ha un tractament verbal específic per a les dones. Això afecta la flexió verbal… i calia canviar-ho tot, corregir-ho tot. En la versió en eusquera, Pau es converteix en Uxue! En un principi va ser molt agosarat, però ara mateix estem molt contents del resultat.
Al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya tenim problemes amb l’ús de la llengua. Tots els esforços són minsos. Des d’ací, la recuperació de l’eusquera es veu amb perplexitat. S’ha produït un miracle lingüístic a Euskadi o és un mite més, instaurat?
No, no hi ha miracle. Tenim els mateixos problemes que teniu vosaltres. Em sent molt identificat amb tot el que us passa ací amb la llengua. Crec que ací hi ha una reacció de defensa, els parlants s’adonen que el bilingüisme és un mite que afecta negativament sempre l’idioma més feble, que queda subordinat.
A València com a Catalunya, les dades del coneixement de la llengua són molt esperançadores, però l’ús de la llengua recula progressivament com passa a Euskadi, el fenomen és el mateix. Moltes vegades, l’eufòria institucional té el seu origen en les mateixes informacions autodeclaratives. Es barregen les dades polítiques amb les dades reals, que són més decebedores.
El que sí que sabem és que es registra una forta davallada en l’ús de l’eusquera en les zones on tradicionalment la llengua ha estat més viva: els denominats “arnasgune”, el pobles o comarques amb una presència majoritària de l’eusquera, uns espais o reserves d’ús tradicional de l’idioma basc. I això ara està canviant. Tot allò del miracle basc és fals, es coneix més la llengua gràcies al sistema educatiu de les ikastoles, però minva el seu ús de forma alarmant, com a Catalunya, Balears i el País Valencià.
Passa el mateix, malgrat les enquestes i les afirmacions falses. No hi ha miracle, hi ha un discurs oficial bonista, positivista, ingenu i autocomplaent, que vol allunyar la conflictivització de la llengua. Trobe que aquesta actitud de la Eusko Jauriaritza, el Govern basc, és molt perillosa.
Com es parla als patis de l’escola? I a casa o entre els amics i germans?
Passa el mateix que ací. Els fills parlen amb els amics en castellà, malgrat la llengua materna. I als patis passa el mateix… És dramàtic!
Parlem d’Iparralde?
Les tres províncies sota administració francesa encara estan molt pitjor. Com passa a la Catalunya Nord! Són comunitats que estan sota la mateixa bota jacobina!
El seu cas familiar és sorprenent. La seua dona prové d’una zona castellanoparlant i vosté mateix, de pares euskalduns, té com a llengua materna el castellà…
Sí. Silvia, la meua dona, prové d’una zona castellanoparlant, l’ha aprés i el parla perfectament. Els meus pares parlaven eusquera, però a mi, producte d’aquella època, em parlaren en castellà per la pressió social, el franquisme i el sistema educatiu. Soc jo el que he reprès de gran el vincle amb la llengua familiar. I les meues filles parlen a casa eusquera, mentre que, en l’àmbit de la socialització o l’oci, el castellà s’imposa de totes totes.
Evite culpabilitzar-les perquè la pressió és molt gran, existeix una inèrcia terrible que margina l’idioma propi només a esferes de la intimitat. El fet més important és adonar-se’n, tenir consciència del que passa! És possible que als castellanoparlants els passe en un futur el mateix amb l’anglés! Són elements de prestigi, la publicitat, el cinema, la televisió, etc. A més, l’Estat sempre juga en contra nostra! Supose que també passa a València i Catalunya.
Quan estudies una mica pots veure que tot no va començar amb Franco. Abans del dictador hi havia la República i abans Primo de Rivera i abans l’arribada dels Borbons. Aquest supremacisme que patim ja ve de molt abans. Mire les declaracions d’Unamuno, d’Ortega y Gasset i de molts altres. Tenim un centralisme uniformista que és tant de dretes com d’esquerres i que ho abasta tot.
Els mitjans de comunicació no ajuden a restablir una certa normalitat?
No. Euskal Telebista és una televisió totalment folkloritzada. La idea encara subsisteix en què l’idioma propi només es parla als caserius… i això és un error de calatge. El canal d’ETB en eusquera ha esdevingut un canal temàtic d’esport i folklore, sense documentals seriosos ni ficció en la llengua pròpia.
Dissabtes al vespre, per exemple, en prime time, emeten Oholtza, un programa horrorós de ranxeres, concursos de balls regionals, trikitrixa i coses que no interessen en absolut a les generacions més joves. I, és clar, l’índex d’audiència és molt preocupant, és molt baix. En aquest canal euskaldun la subordinació respecte del canal en castellà (ETB2) és un escàndol. Infantilitzen l’audiència! No entenen que els nens quan es fan grans abandonen aquest model perquè els resulta troglodític.
I la llengua pateix…
Es converteix en la llengua dels nens i dels vells… no té força ni expressivitat, es mostra neutra, sense ànima. Sempre es diu…, el futur és dels joves, però quan creixen no tenen eines i la realitat social general s’imposa al costat d’una llengua fortíssima com és el castellà. Hi ha moltes ikastoles, el coneixement de la llengua és molt gran i l’ús molt escàs. Vas al metge, a la botiga o al curs de ioga… i has de parlar castellà. La llengua queda de porta endins de la casa.
I no parlem de les xarxes…
Sí i, a més, no tenen referents que puguen imitar. Les xarxes funcionen només amb titulars… I, de vegades, són liderades per gent sense preparació o que toca temes insubstancials.
Euskadi podria funcionar en el cas d’una futura independència, plantegem-ho com a hipòtesi, únicament amb l’idioma castellà sense problemes… com Argentina o Xile, no?
Per a mi seria una catàstrofe. Però sembla que anem cap a aquesta situació. És una renúncia global que, fa pocs anys, no existia. La gent defensava la llengua i la utilitzava al carrer. Ara no passa. Ara…, en política, amb aquesta idea d’eixamplar la base, l’ecologisme i altres objectius col·laterals, s’abandona una qüestió que podria ser compatible amb totes aquestes moviments socials necessaris sense caure en cap contradicció.
L’utilitarisme ens destrossa. El nivell d’alfabetització de la nostra llengua és dramàtic. Pense que l’eusquera s’allunya molt del català i del castellà i això, potser, el fa més difícil. Però no hi ha res difícil en la vida, tot és una qüestió de voluntat.
Parlant de política interna… sembla que Bildu podria guanyar les pròximes eleccions basques i menjar-se per primera vegada el PNB…
Mire, ara Bildu manté actituds que tenen com a objectiu bàsicament eixamplar la base, com li he dit abans, amb postures polítiques ecologistes o alternatives més actuals com, a parer meu, ha passat a la casa d’ERC i Compromís. I em sembla bé, però quan perds la teua essència… Aleshores ja no ho tinc tan clar. Molta gent ho veu amb bons ulls… Però també hi ha molta gent decebuda i que se sent, com jo, off.
Convertir Vitoria-Gasteiz, la més castellanitzada de totes les capitals basques, en la capital… és com si la capital del País Valencià fos Alacant. Ha funcionat bé?
Exactament, a Vitoria-Gasteiz ha augmentat el coneixement i l’ús del basc, però és molt insuficient. Va ser una decisió política basada en l’objectiu d’eliminar la feblesa i reforçar la cultura pròpia en el sud del país, també en el món de la política. A més hi ha molta emigració que no s’integra, per moltes causes, amb normalitat.
De vegades, demanes un cafè amb llet i no t’entenen. I això ja està passant a Barcelona. A mi m’ha costat molt trobar un metge que parlés la meua llengua. Mire, jo m’expressaria davant del metge millor en castellà, però m’estime més fer-ho en eusquera, per pura justícia històrica. A Vitòria en som més els que parlem la llengua basca perquè així ho hem decidit que els que la tenen com a materna. És un compromís polític amb la cultura pròpia, una complicitat ètica sense res a veure amb les arrels familiars. No sé si em comprén, però així és com jo ho veig.
Les meues filles, quan eren petites, parlaven eusquera i no sabien castellà. Jo, de menut, parlava castellà i no sabia eusquera… i vam capgirar la situació. Elles seran capaces de transmetre la llengua si tenen fills, però tinc molts dubtes que això prospere si l’ambient sociolingüístic avança cap a la uniformitat com passa en l’actualitat. Com un corcó, la llengua forta i gran es menja la petita.
És important el testimoni dels pares perquè sàpiguen tot allò que ens importa, però sense afectar-los ni provocar-los frustració o bloqueig. Fem el que podem, però cada persona ha de ser lliure per decidir la seua vida i l’educació dels fills. Vull remarcar allò que deia Gramsci: “L’escepticisme de la intel·ligència, però l’optimisme rau en la voluntat”.
Malgrat la foscor i les dificultats és mot important lluitar pacíficament per tot allò en què creiem. No estem sols… hi ha més gent que creu en les mateixes coses. Això ens ha de fer forts davant les inclemències imposades per l’autoritarisme. És important fer pedagogia i fer-nos comprendre. Ens falta una bona xarxa editorial com teniu a València i Catalunya… ens falta aquesta teranyina tan eficaç que té el català en els seus territoris. Falta oferta… i no es crea, per tant, més demanda.
Quins temps més difícils…
Trump, Musk, Meloni, Le Pen, Abascal, Putin… què li he de dir! Temps obscurs!
Martín Rezola assegura que li encanta València. Passetjar pels carrers de la ciutat, comprar llibres per a practicar a la llibreria Fan Set, comprar al Mercat Central… I, a la mínima, parlar valencià en la parada dels formatges o en la del peix, que té tants noms, una llengua que a penes sabia que existia i que és parlada i viva. Voldria visitar Morella, Xàtiva i Alcoi en un viatge pròxim. Acomiadant-nos, evoquem els versos de Vicent Andrés Estellés sobre València que tant li agraden:
Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies, Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís, Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat, Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernan Cortés, Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners, Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes, Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel, Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans, Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat, Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins, Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus, Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero, Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana, el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos, Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple, Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar, d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel. I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.
