Diuen que als barcelonins ens costa sortir de Barcelona per anar als actes culturals que s’organitzen en les ciutats dels voltants. Però cada cop és més freqüent desplaçar-se, si hom no vol perdre’s l’activitat que proposen llibreries, associacions i altres entitats en comarques properes. Aquest darrer any, dedicat al poeta Gabriel Ferrater, s’han multiplicat les visites a Sant Cugat de molts barcelonins acostumats a assistir a les tertúlies, lectures poètiques i presentacions de llibres de poesia que s’organitzen en aquesta ciutat. Avui hi vaig, com sempre en els Ferrocarrils, per a entrevistar a Maria Antònia Massanet.
El 22 d’abril de 2022, FFCC va batejar dues de les seves unitats amb els noms dels escriptors Gabriel Ferrater i Joan Fuster en commemoració del centenari del seu naixement. Com si el destí em fes una picada d’ull, al capdavant del vagó llegeixo: “Esteu viatjant en el tren Gabriel Ferrater”, tota una conxorxa poètica, doncs. És un matí de dissabte assolellat.
Maria Antònia Massanet és poeta, professora i activista cultural, nascuda a l’illa de Mallorca, el 8 d’octubre de 1980. Ha estudiat Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i cursat un màster en Estudis de gènere. Ha publicat cinc llibres de poesia, Disseccions emocionals (Premi Art jove 2006), El moll de l’os (2012), Batec (2014), Kiribati (2015) i Aus de Ramat (2019). Exerceix la docència en un institut de secundària i imparteix cursos d’escriptura creativa. Ha coordinat el cicle de poesia de la Poeteca, activitats dins del marc del Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat, dirigeix el Festival PoésArt d’Artà (Mallorca) i diuen que és “una de les veus més inconformistes i iconoclastes de l’actual literatura balear”.
Naixes a l’illa de Mallorca, de jove et trasllades a estudiar a Barcelona i acabes vivint a Sant Cugat. T’ha marcat la insularitat?
Quan vius en una illa com Mallorca, no tens la sensació d’estretor, no és tant petita. El que m’ha marcat més és el fet de nàixer en una illa turística. Jo sempre dic que soc d’Artà, però en realitat fins als dotze anys vaig viure a Cala Millor, una de les platges més extenses de Mallorca. Hi ha la mar, una trinxa d’arena, el Passeig Marítim i tot d’hotels i botigues de souvenirs. Em vaig criar a cinquanta metres de la platja. Els meus pares em deixaven jugar al carrer fins que tancaven els souvenirs, l’hora en què ma mare tancava la seva botiga de roba. A l’estiu, tenia molta llibertat, però també era l’època en què els pares treballaven més. A l’escola, els autòctons érem minoria, vuit mallorquins en dues classes de trenta-sis alumnes. Tenia aquella sensació desagradable de ser l’altra.
Quan vam anar a viure a Artà, la vida era molt diferent. Allà tothom xerrava català, fins i tot els fills dels immigrants. Hi havia molta gent que treballava pel sector turístic. Artà està a deu minuts en cotxe de la mar, en totes direccions. En arribar, també em sentia l’altra perquè no parlava amb suficient accent mallorquí, hi havia paraules que les acabava sense fer la neutra però amb el temps em vaig sentir artanenca, tot i que només hi vaig viure dels dotze als divuit anys. Així doncs, el que em va marcar més va ser viure en un lloc turístic i ser de poble, perquè no anàvem gaire a Ciutat, que no pas ser insular.
Això està molt present a la meva obra, sobre tot al llibre Kiribati, la pèrdua dels valors culturals i ambientals. Per això la crítica tan ferotge a la turistificació que fa uns anys que està de moda, però que a mi m’havia preocupat des de feia anys. Els anys que vaig viure a Cala Millor sentia que no tenia identitat pròpia, la vaig trobar en anar a Artà.
“vaig néixer a una casa sense llibres/ escaldada pel sol, arrebossada de sal/ perfumada de fritanga i de cremes solars.” dius a Batec.
Sí, recordo les olors. De dia la de la mar, de les cremes solars dels turistes i de fregit; a la nit, les finestres obertes, i les olors de les altres cases, els pisos estaven molt a prop els uns dels altres; també els sorolls ofegats de les cuines, els programes d’estiu a les televisions…
Com va ser la teva arribada a Barcelona?
Va ser com arribar al paradís. Jo tenia molta set de cultura, d’alta cultura, teatre, concerts, exposicions, de poder parlar amb gent cultivada i, a més, d’anar de festa. Vaig començar a estudiar Filosofia i em vaig trobar gent molt madura i meravellosa, però jo no gaudia com gaudien els meus companys. Vaig adonar-me que en la literatura era on trobava les meves respostes i que el que volia estudiar era literatura i em vaig decantar per Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, volia estudiar la literatura a fons i de moltes nacionalitats, no la d’una sola llengua. Però aleshores, per poder-ho fer, havia de tenir un primer cicle de filologia, així doncs, em vaig decantar per la Filologia Catalana. A les hores lliures continuava anant a buscar els amics de Filosofia, però gaudia molt dels estudis, excepte de Fonètica i Fonologia perquè a tot això, jo continuava essent l’altra, la mallorquina exòtica a qui li demanaven a veure com deia això o allò. “Quina pena que no siguis de Manacor!”, em deia el professor, perquè a Manacor i Sant Llorenç fan dues consonants que no es fan a la resta del territori.
Quan vaig començar a estudiar Teoria de la Literatura i Literatura comparada em vaig trobar gent molt bona, gent que estimava molt la literatura, molt culta i interessant, en Jordi Nopca, periodista cultural de l’ARA, en Ferran Mendoza, fill de l’Eduardo Mendoza, que en acabar va anar als EEUU a estudiar cinema i ja s’hi va quedar, i molts altres que han acabant donant classes a la universitat, poetes, crítics literaris, un goig d’ambient. Aquí va ser on em vaig trobar realment bé.
De Barcelona a Sant Cugat?
No, primer un temps a París. Després de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, vaig fer un màster en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania, que era de dos anys, i em va sortir l’oportunitat de fer una part del màster a París. Després em van donar una beca de doctorat i per la tesi vaig fer un parell d’estades de recerca. Després em vaig enamorar d’un santcugatenc i vam anar-hi a viure. Al principi em va costar perquè, en aquell moment, jo gaudia molt de l’efervescència de Barcelona i utilitzava Sant Cugat com a ciutat dormitori i a més vivíem als afores dels afores. Al cap d’uns anys, vam anar a viure al centre i vaig veure que Sant Cugat m’encantava. Ara, dono gràcies de no viure a la ciutat, hi ha massa soroll, olors, estímuls. M’he tornat gran i a més tinc molta sensibilitat perquè he desenvolupat fibromiàlgia i fatiga crònica.
Barcelona ha crescut i ha perdut la cohesió que hi havia als barris.
Sí, basta adonar-se que hi ha turistes amb maletes arreu. Lloguen pisos turístics i no els costa desplaçar-se als llocs en metro o en tren.
Parlem dels teus llibres. Veus l’univers com un organisme viu en el qual tot està connectat. Reivindiques la vivificació dels espais i de les relacions.
És que està tot lligat. Som éssers gregaris, destinats a viure en societat. Ens necessitem no només econòmicament, també emocionalment. La ciutat és molt dura i t’escup. A vegades, els espais petits, també, perquè els estem destrossant, estan perdent la seva essència, no només a nivell mediambiental.
Cada cop en som més conscients.
Sí, i la consciència del mal de la turistificació, que ens estem carregant les illes, és el que fa que hi hagi aquest auge de la identitat balear, de la llengua i de les festes tradicionals, d’allò que ens uneix i ens fa ser com som. Quan vaig escriure Kiribati, al 2015, aquest sentiment encara no era tan fort, ara s’ha generalitzat.
Quan comences a escriure poesia?
Quan estava estudiant Teoria de la Literatura. A les assignatures de poesia flipava. Tenia uns companys i unes companyes meravelloses. Però sempre m’ha agradat molt llegir i escriure. De petita, tenia molt clar que volia ser escriptora o professora i així ha estat, les dues coses. Un dels dies més feliços de la meva vida va ser quan van obrir una biblioteca a Cala Millor. Hi anava cada dia, agafava un llibre i quan arribava a casa, ja me l’havia llegit, el llegia pel camí. La bibliotecària em va dir un dia: “Maria Antònia, pots agafar-ne tres i així no hauràs de venir cada dia”. Després em va aconsellar agafar-ne de més gruixuts o per més grans. Jo era molt obedient a les normes i no sabia que ho podia fer. M’agradava molt la literatura juvenil, especialment la fantàstica, tenia molt clar que volia ser escriptora i que mai escriuria històries avorrides per grans, només per nins i joves. En això m’he traït, ho tinc encara pendent. Després vaig descobrir la poesia, vaig tenir molt bones mestres, tant a Filologia Catalana com a Teoria de la Literatura, durant aquells estudis em vaig començar a aficionar i a fer provatures que compartia amb les companyes a l’hora del dinar, eren poemes humorístics, rèiem. Quan tenia vint-i-sis anys, vaig guanyar l’Art Jove de Poesia de les Illes Balears i ja no he parat.
Jo et vaig conèixer, personalment, l’any que vas publicar Batec, però ja havia llegit poemes teus a una antologia que portava per títol Eròtiques i despentinades.
He tingut la sort que he estat molt antologada, els meus poemes apareixen a gairebé 30 antologies, tot i que de llibres no n’he publicat gaires. Aquestes publicacions em van donar molta força durant els anys que no aconseguia publicar. Ara, he acabat una antologia de poesia feminista que sortirà d’aquí a no gaire, i tinc enllestit un poemari que parla sobre els processos de malaltia, que ja veurem quan surt.
En aquell temps, el 2012, es parlava de les “Poètiques del cos” com si hi hagués una dicotomia entre homes i dones, entre el cos i la ment, però jo trobo que en els teus llibres hi ha molt de pensament.
Sí, i en els llibres de na Mireia Calafell i de moltes altres autores que són etiquetades com a autores de “Poètiques del cos”. La Mireia va sortir publicada abans, però jo havia començat a interessar-m’hi des del màster, on l’estudi del cos, la reivindicació del cos de dona en positiu era cabdal. La feminitat s’ha associat a la natura, a l’instint, i la masculinitat a ment, a la raó, però això no és cert. No hi ha dicotomia, no coneixem cap ment que no estigui unida a un cos. El que va passar amb les anomenades “Poètiques del cos” és que van començar a haver-hi poetes, dones, que escrivien i que els interessava el cos de la dona des d’un punt de vista que no fos el del desig de l’home, que és un canvi d’objecte a subjecte enunciador molt important. Encara que no ho sembli, d’això no fa pas tant.
El terme “Poètiques del cos” s’ha fet servir, des d’alguns sectors, en sentit pejoratiu, com si es tractés d’una poesia de menys nivell.
Sí, que cutre, no? El problema és que el feminisme i molts altres temes, molesten. Hi ha qui considera que parlar de temes com l’avortament en poesia, és massa particular, esbiaixat, anecdòtic, que és una poesia menor. S’ha de parlar de coses importants, universals. Però qui estableix quines són les coses importants i universals? Són temes que ens haurien d’importar a tots. Terenci ja ho deia: “res humà m’és aliè”. En canvi hi ha homes que no els interessa res del que afecta a la meitat de la població mundial. Potser se n’haurien de preocupar un poc més. I molts autors només llegeixen i citen altres homes, per això jo faig a l’inversa, com una acció de visibilització i com un acte polític.
La mirada a la condició humana s’ha ampliat tan aviat ha tingut veu aquesta meitat silenciada?
És clar i no només les veus de les dones, també les de les persones amb mobilitat reduïda, amb diversitat funcional, LGTBIQplus… Les persones som molt polièdriques, afegir noves temàtiques poc transitades i nous punts de vista, és ampliar la mirada, no és constrèneyer-la.
Encara hi ha qui afirma que dins els cànons hi ha hagut més homes que dones perquè no hi havia prou dones autores amb qualitat suficient com per ser-hi. Això és una fal·làcia masclista. Sempre hi ha hagut bones escriptores al llarg de la història, però se les ha bandejat perquè les seves obres eren massa femenines. Són estratègies del patriarcat. Quina innocència pensar que la bona literatura és la que triomfa, sense pensar que estem sotmesos a criteris polítics i de moda, a la subjectivitat dels crítics. Només cal veure qui va ser el poeta per excel·lència del franquisme, José María Pemán. Qui el coneix, ara? Ningú. Jo el vaig conèixer per un poema de la Glòria Fuertes, que l’anomena.
Tornem als teus llibres. Amb Kiribati hi ha un abans i un després?
Sí, és cert. Kiribati i Aus de Ramat són llibres molt més elaborats que els anteriors. Encara que Batec és un llibre on treballo determinats temes i va tenir prou bona crítica. Jo no escric perquè sí, no tinc aquesta necessitat, no soc grafòmana. Escric quan em fan un encàrrec o quan tinc una idea per un llibre. Els meus llibres, a partir de Kiribati, són una recerca en poesia d’una determinada problemàtica. Kiribati tracta sobre els mons en desaparició a partir de la notícia colpidora de l’amenaça de desaparició de Kiribati, un país enmig del Pacífic, compost per trenta-tres atols coral·lins i un illot deshabitat. Està a només dos metres d’alçada i la pujada del nivell dels oceans a causa del canvi climàtic el farà desaparèixer. La notícia em va impactar molt. Vaig pensar de fer una analogia amb la situació de les Balears, en concret Mallorca, a causa de la turistificació.
…
—Les terres del meu avi arribaven fins allà—
assenyala la vella cap a la mar.
Hi havia bananers on ara hi neden peixos.
Preservi això:
preservi’m aquesta imatge
d’allò nostre
que se’ns escola
i fa aigua
Kiribati
I Aus de Ramat?
Aus de Ramat respon totalment a la meva soledat a causa de diverses malalties i del dolor crònic. Feia temps que em tenien molt seduïda els noms col·lectius d’animals. Una cosa és la paraula “ovella”, per exemple, que té per plural “ovelles”, però si ens referim al nom col·lectiu és singular i en diem ramat. Tenim moltes paraules sobre els noms col·lectius d’animals i el seu comportament, especialment dels animals salvatges, resulta molt interessant. Els anglesos, que van ser uns grans caçadors i colonitzadors, en tenen molts i molt curiosos, perquè a cada “nou” animal li donaven un nom col·lectiu. Vaig començar a investigar, vaig veure documentals sobre el comportament de conjunt dels animals gregaris. Especialment m’apassiona el vol dels ocells, com els estornells que dibuixen formes molt capricioses i de molta densitat volant en grup.
Viure en comunitat comporta guanys i pèrdues.
Pèrdues moltíssimes. El peixos que s’agrupen en bancs, per exemple, els que estan al centre pateixen hipòxia, estan més protegits però els arriba menys aliment i tenen menys oxigen. A nosaltres, ens passa igual, guanyem en unes coses i perdem en d’altres quan vivim en societat.
concretar el concretable
i allò que no
ser tota la meva set
volar més ràpid que els semblants
i aquell no voler anar mai per davant
junts soc
ells em diuen a mi
i jo dic per ells
no és batalla en què ens embranquem
altres en dirien parlament
i aquest no tocar-se
tot i ser irrenunciable
Aus de Ramat
Pateixes endometrosi, fibromialgia i fatiga crònica. En el moment del confinament vas estar doblement confinada.
Sí, quan va venir la pandèmia, allò que em passava a mi, li va passar a tothom. És trist, perquè van ser moments molt tràgics a nivell de societat, però personalment em vaig sentir alliberada, encara que era una mica estressant perquè hi havia molta activitat per les xarxes, videoconferències, etc. tothom volia estar connectat. I jo pensava: “si jo ja estava així abans!”. Amb el temps, he anat acceptant les limitacions.
Vas fer un salt des de la teva situació personal per reflexionar sobre què representa la col·lectivitat.
La poesia des del jo no m’interessa. La respecto, però no m’interessa. Parteixo de les meves experiències personals perquè és allò que visc i allò que em remou, però a Kiribati vaig canviar el jo pel nosaltres perquè parlava de comunitat. A Aus de Ramat, també. Al nou poemari, que encara està inèdit i parla de processos de malaltia, interpel·lo un tu, fent un exercici que permeti al lector transportar-se, en pròpia pell, a l’experiència de viure un procés de malaltia, que pot ser temporal, pot ser crònica. Hi ha processos de malaltia molt diferents. També es pot llegir des de la perspectiva de la soledat i l’aïllament.
Avui en dia la política està molt devaluada, però és aquella activitat que ens fa humans. La teva poesia no ha volgut deixar mai de ser política.
Tot és política. Fent estudis sobre gènere i feminisme ho vaig veure molt clar. Tot allò que fem, en l’àmbit personal i en el públic, acaba tenint conseqüències polítiques. Tots en fem de política pel fet de viure en societat. Ara, no surto gaire de casa, però tot el que diem per les xarxes socials sobre temes com la immigració, la guerra d’Ucraïna, el drama humanitari del Mediterrani, els terratrèmols de Síria i Turquia… tot és política.
Hauríem de delegar menys i ser més actius?
Els joves cada vegada ho són més. La pandèmia ho ha estroncat, però pensem en els Fridays for Future. Cada divendres en acabar l’escola, els estudiants de primària i secundària es manifestaven, arran del moviment que es va crear al voltant de la Greta Thunberg. Cada petit gest pot ser significatiu, pot fer que els altres es posin a la defensiva o crear empatia i això determina, d’una manera o altra, les accions. Necessitem fer comunitat. Ho he pogut comprovar des que vaig arribar a l’edifici on visc. Hi ha veïns que són afables i tenen una manera d’actuar que convida a sentir-se acompanyat.
La relació de veïnatge és prou significativa. A casa deien allò de: “val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”.
Sí, encara que tinguis la família a prop, és una relació que s’hauria de recuperar. Tot i que reconec que tot això ho dic jo que faig una vida aïllada, gairebé només surto per anar a treballar, però és que els nens em donen molta alegria, tot i que també acaben amb la meva energia.
Quins són els teus referents, tant a nivell literari com de pensament?
Et diré tot de dones. A nivell poètic, Chantal Maillard i Olvido García Valdés, en castellà. Les admiro molt. En català, Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel i moltes més. I la Txus Pato m’agrada molt, també. Són autores molt fragmentàries, experimentals, que juguen amb el blanc de la pàgina, com jo he fet els darrers anys per influència seva. A nivell de pensament, la Monique Wittig, una teòrica feminista lesbiana que separa el gènere de la biologia. A l’Adrienne Rich la trobo brutal, però m’han calat més els seus articles i assajos sobre poesia i feminisme que la seva poesia, la veritat. A Naixem de dona reflexiona sobre el fet de ser mare i de ser filla, i a El pensament heterosexual i existència lesbiana desconstrueix l’heterosexualitat com a norma i proposa una sororitat que ella anomena continum lèsbic, que va més enllà de les relacions sexuals entre dones. Són textos molt reveladors. El tema de la sororitat sempre m’ha semblat molt important i alliberador. També m’agrada molt l’Audre Lorde, una poeta i teòrica feminista afroamericana, i l’Hélène Cixous, que em va fer entendre el perquè havia començat a escriure tan tard a llibres com La llegada a la escritura o Deseo de escritura. Amb elles i amb altres autores feministes m’he adonat que moltes coses que sentia tenien nom. Jo em sentia poca cosa i creia que no estava destinada a escriure grans coses, com moltes dones.
T’has dedicat a l’ensenyament. S’ensenya a escriure?
Sí, s’ensenya a escriure. Més que en el talent, jo crec en les idees, en les ganes, en els recursos. Ningú sap escriure de manera natural, sempre és a base de moltes lectures. I el llenguatge poètic de natural en té ben poc. M’agrada molt el procés de veure cap a on vol anar un autor i ajudar-lo a eliminar i reescriure. S’ha d’ensenyar a polir, a desbrossar, a corregir. El que és impensable és que una persona pugui escriure bé si no sap llegir, si no llegeix bastant. El talent, si existeix, prové del bagatge acumulat, si no, no hi ha d’on gratar. N’hi ha que no llegeixen i pensen que tenint sensibilitat ja poden escriure poesia.
La poesia ha esdevingut minoritària?
Sembla que la poesia sempre hagi estat minoritària però en el seu origen va ser la primera forma de literatura i era oral, cantada, lligada a la música. I continua estant molt present en el nostre dia a dia, el que passa és que n’hi ha molta de dolenta. Fixem-nos en el reggaeton, hi ha rima, hi ha ritme, hi ha una pretensió de poesia, però moltes rimes estan molt mal fetes. El que fa mandra és pensar, la poesia dona feina perquè té moltes capes, nivells de lectura, interpretacions.
A l’institut els llegeixo la Gloria Fuertes, la Tonina Canyelles… que tenen diverses capes de lectura i els adolescents poden entendre ni que sigui part dels seus poemes a la primera. Això els sorprèn, perquè tenen el prejudici que la poesia és molt difícil. Aleshores els has de trencar les expectatives. El que li passa a la poesia és que està molt mal vista, ha agafat mal nom, per difícil, obscura, que no s’entén. Però hi ha molta música que tampoc entenem i ens agrada. Tampoc tota la música està de moda, la música clàssica també és minoritària, és més complexa, requereix uns certs coneixements, uns certs hàbits, doncs això passa en tot.
Has estat durant molt de temps organitzadora de recitals, de festivals com el PoésART d’Artà o d’actes dins el Festival Nacional de poesia de Sant Cugat.
He gaudit molt dels festivals, de la Poeteca, dels actes que organitzàvem amb l’AELC, tot això m’encantava, però significava portar un ritme que ja no puc mantenir. Seguiré amb el PoésART, però com a curadora, dissenyant el festival, però no ocupant-me de tots els aspectes organitzatius. Precisament, enllaçant amb el tema de la poesia com a minoritària, el que sempre hem buscat amb aquest festival és trencar amb els estereotips al voltant de la poesia, que la gent se la trobi al carrer, als restaurants, als bars, a les botigues, als llocs més inesperats del poble, tot i que també al teatre. Intentàvem presentar la poesia com una cosa lluminosa, divertida, propera.
Pel que fa a la llengua, ara que hi ha tant de debat, es pot preservar el llegat i al mateix temps incorporar les necessitats d’avui dia? Es pot canviar la normativa, per exemple, en el cas del gènere?
Una llengua és una cosa única que va associada a una cultura i a una manera de ser i de pensar. La llengua la formen les paraules, totes les seves significacions i la història que arrosseguen, i són molt importants. Ara bé, si hi ha una necessitat, si es pot resoldre i la llengua pot ajudar que la gent es senti més representada, visible, i visqui en una situació de més justícia, no veig quin problema hi ha. El llenguatge sempre ha estat plàstic. Totes les llengües han sofert una evolució. Les llengües vulgars, les romàniques, es deien així perquè eren una evolució mal parlada del llatí. On és la puresa si venim de llengües bastardes?
Però amb el tema del gènere hi ha qui considera que és un canvi massa forçat, perquè es considera que l’única evolució bona del llenguatge és la que es dona de forma accidental i desenvolupada al llarg del temps. Però el que es pretén és que la llengua sigui més inclusiva. Sí que és veritat que els docents hem d’ensenyar a escriure amb correcció i propietat, observant les normes ortogràfiques i la gramàtica, les has de saber per poder trencar-les adequadament perquè si no, no té cap sentit, i a més fer-ho dins uns àmbits justificats. Dit això, un cop conegudes les normes, no veig perquè no les hem de poder ampliar.
Se’ns ha fet el migdia, sense adonar-nos-en. Toca tornar i, aquesta vegada, el tren no porta nom. A primera hora de la tarda, encara que hi ha gent, el vagó està silenciós. La llum inclinada que entra per la finestra em fa aclucar els ulls. A banda i banda, se succeeixen urbanitzacions de xalets, petits turons esquitxats de verd i barriades de cases d’estiueig, unes més humils, altres de construcció més noble. Les ciutats han crescut a batzegades, no sempre de manera endreçada però, malgrat tot, les cases s’apleguen buscant aquell altre tant nostre, aquell nosaltres que ens faci sentir acompanyats. Penso que no hi ha bé més preuat, i dono per bo que aquest nosaltres, com el paisatge, no serà mai uniforme.
