De casa, a Riola, conduïsc el cotxe en direcció a Sueca per recollir Francesc Vera. Anem a Cullera per fer aquesta entrevista. La cosa va, avui, de Ribera Baixa. Quan puja Francesc al cotxe, veig que porta dues càmeres per fer les seues fotografies. “Portes dues pistoles?”, li pregunte. “Anem a Cullera, on van matar el jutge de Sueca. Ho recordes?”, em contesta. “Sí, però això va ser en setembre de 1911 i hi havia una revolta obrera. Ara no hi ha revolta obrera ni res que s’assemble. I no entrevistem el Xato Cuqueta, líder dels anarquistes, entrevistem el millor escriptor de Cullera, Manel Joan Arinyó”. “Et sembla poc motiu? Que Manel no és un perill?”, em contesta. “També tens raó,” li dic. Avui, amb dues càmeres, per si de cas. No arriba la sang al riu, però. Quan arrepleguem Arinyó, que ens espera a la porta de sa casa, puja al cotxe i ens comunica que anem a dinar a un rostidor. “Dinarem carn de bou a la brasa”, diu.
Enguany, l’ajuntament del teu poble t’ha reconegut amb el distintiu 9 d’Octubre per tota la teua trajectòria com a escriptor. De quants llibres estem parlant?
Estem parlant d’uns quaranta llibres, però, possiblement, en són més, perquè encara hi ha alguns inèdits que he d’anar publicant a poc a poc. Però això no és cap mèrit, perquè ja fa, arreu arreu, més de quaranta anys que escric i, per tant, un llibre a l’any no és cap exageració.
Vas nàixer en 1956, en ple franquisme. Encara vas patir la dictadura?
Vaig patir, sobretot, la repressió sexual i la religiosa, que m’han marcat molt. De la repressió política no me n’assabentava perquè era un xiquet i a ma casa no havien estat represaliats.
Recordes la teua infància?
I tant que la recorde.
Qui et va ensenyar a llegir?
Crec que em vaig ensenyar a soles. En un llibre meu, Les nits perfumades, ho conte.
Jo també em vaig ensenyar a llegir a soles —diu Paco Vera.
La primera mestra que vaig tindre va ser la hermana Maria i la segona, la hermana Vicenta, però jo crec, com t’he dit, que ja sabia llegir. M’havia ensenyat amb els Rin Tin Tin. Pensa que no vaig anar a escola fins als sis anys.
Quina escola era?
Era l’escola de les monges. Es deia L’Asilo de Bou, que portaven les Carmelites en aquella època. Vaig estar dos anys amb elles. Estem parlant de l’any 1962-63. Després, vaig anar a les escoles estatals.
I de les escoles estatals a l’institut d’Alzira.
No, a l’institut de Cullera. Vaig fer l’ingrés i primer lliure en l’escola. Després, segon, tercer i quart i revàlida, a l’Institut de Cullera. I, finalment, cinqué, sisé i COU al Parra d’Alzira. A Cullera no es feia cinqué, per tant, tots els que volíem fer el batxiller superior havíem d’anar a Alzira. Va ser tot un aprenentatge.
No era tan fàcil estudiar, a Cullera, en aquella època. Això volia dir que els teus pares tenien interés que estudiares
Mon pare havia mort quan jo tenia onze anys. Va ser ma mare la que volia que estudiara. No era normal, perquè en aquella època estudiaven només els rics. Els pobres no estudiàvem.
I tu per què estudiares?
Perquè ma mare va voler. Me n’hauria pogut anar a treballar als catorze anys, com molts dels meus amics. Ma mare, encara que no tenia un duro, va fer el possible perquè jo estudiara.
He llegit en algun llibre teu una anècdota de l’autobús, quan anàveu a Alzira, que era divertida.
Actualment, als conductors d’autobusos només els admeten el grau zero d’alcohol en la sang. En aquella època, segurament, no hi havia cap control i el que ens portava en autobús… Anar de Cullera a l’institut d’Alzira era una autèntica odissea. Anàvem de part a part de la carretera i les companyes meues l’animaven: “pegue corbetes, pegue corbetes”. I ell pegava colps de volant i no sé com no ens la vam pegar mai. Era tot un esport de risc. Sí, són coses que van marcant-te.
Després, Magisteri. Supose que allí devies conèixer gent que t’ajudà a prendre consciència lingüística o política.
Sí, es pot dir que en el batxiller elemental i en el superior no vaig prendre cap consciència política. En ma casa no se’n parlava. I sí, en Magisteri em vaig espavilar un poquet, sobretot en el tema de la política nacional. Vaig descobrir que Espanya no era una nació, que la nostra nació eren els Països Catalans, que estaven oprimits per l’estat espanyol i francés.
A qui vas conéixer que et va ajudar a prendre consciència.
Vaig conéixer Víctor, el coordinador d’aquesta revista, i, sobretot, vaig conéixer gent del PSOE que eren uns cogombres de mata morta a classe, però que, després, van fer carrera política. M’hi vaig espavilar un poquet.
A Tragicomèdia a Secundària fas la broma que a Magisteri anaven els més pobres, els més burros i els més poc treballadors, i que tu paties dels tres mals.
Això ho deia Las Provincias, per tant devia ser mentida, però en el meu cas ho van encertar. Tragicomèdia a Secundària hauria de ser un llibre de lectura obligatòria per a tots els estudiants de Magisteri i, fins i tot, per a tots els estudiants que després pensen dedicar-se a l’ensenyament. El llibre explica moltes de les realitats que es trobaran en l’aula. La problemàtica del bullying, de les agressions sexuals… Si llegiren aquest llibre anirien un poc més preparats per afrontar alguns dels problemes que es trobaran en les escoles.
Jo gaste la broma de dir que els que treballen de mestre haurien de ser cinturons negres de karate, haurien de ser psicòlegs o psiquiatres i tindre el permís d’armes. Perquè per treballar en una aula, avui en dia, es necessita tot això. De tota manera, si llegiren aquest llibre, abandonarien la carrera i es dedicarien a una altra cosa.
Magisteri només tenia una cosa bona, quan jo era mestre, i eren les vacances. Ara ja no tenen ni això. Si no fora per les vacances, pocs mestres aguantarien sense tornar-se completament bojos. Estic parlant de mestres implicats. Els mestres que passen de tot podrien viure vuitanta anys treballant de mestre i no passaria res. Però, si tu t’impliques un poquet en la teua assignatura i en la vida dels alumnes, necessites molt de caràcter i tindre moltíssima força per a treballar. Tinc entés que, en altres països, treballen deu anys i, després, canvien de professió. Ací no.
Pense que el llibre parla de l’educació d’una manera molt realista, que conta la veritat del que has viscut sense buscar allò que puga ser políticament correcte. Parles malament dels mestres, dels alumnes i, fins i tot, del teu fill com a alumne.
Sobretot parle malament de mi. El meu fill era intel·ligent, però no va fer l’esforç que vam fer la meua dona i jo per eixir un poc d’una misèria o d’unes professions a les quals estàvem condemnats. Ell no ho va voler aprofitar. Hauria pogut acabar la carrera als vint-i-dos anys i l’ha acabada als trenta-cinc. L’esforç que fa una generació, la generació posterior no el fa. Això passa també en moltes empreses.
Contes, en el llibre, les coses sense amagar res.
L’ensenyament és una cosa terrible. També depén de l’institut o de l’escola on treballes. Però avui en dia és molt difícil ser mestre, com també és molt difícil ser alumne. Abans, podies ser mestre com havien sigut els teus mestres. Avui no pot ser així. És difícil ser fill, és difícil ser pare… És tot difícil. És la societat de consum. Tu has de ser un gran consumidor per poder complir amb la societat i no ser un animal estrany.
Hi havia, a Tragicomèdia, una anècdota amb el ministre Maravall.
Sí, la recorde perfectament. Un alumne em preguntà que si era legal tindre deures per a casa. Deia que el PSOE, que manava, ho prohibia. Jo li vaig dir que l’única manera de saber-ho segur era escrivint-li al ministre. I el meu alumne li va escriure: “Senyor ministre, el meu mestre em pot posar deures per a casa o no?” I el ministre el primer que li va respondre va ser: “Querido alumno, como se atreve usted a escribirme en una lengua que no sea el español, que es la lengua de todos los españoles. Aunque mi apellido le ha inducido a pensar que soy catalán, no lo soy. Usted me debe escribir en...” I no sé com aquella carta arribà a El Temps o al Valencia semanal i, després, a La Vanguardia, i… Molts mitjans de comunicació la van reproduir amb el segell del ministeri d’Educació. I clar, li ho van dir al ministre. I, aleshores, el ministre envià una segona carta disculpant-se, dient que totes les llengües eren dignes. Que li podia escriure en la seua llengua, però dels deures no deia res. El tema el deixava en mans dels mestres. Ja es veia per on anava la realitat lingüística de l’estat espanyol. Hi ha una llengua superior i unes altres de subsidiàries…
Crec que allí contes també que portaves els xiquets als bous.
No. Això s’ho han inventat. Jo els portava a les vaquetes de Cullera. No tenen ni punt de comparació els bous amb les vaquetes. Fa molts, molts anys que hi ha vaquetes pels carrers en els pobles valencians i en els de tota la Mediterrània…
El vicepresident estarà content amb tu.
Barrera, clar. Jo l’he vist torejar. Barrera era el típic torero que podria haver mort perquè era molt valent. Era un gran torero, encara que hi ha gent que deia que no. Era dels típics que podia morir i no va morir. S’enfrontava al bou sense complexos. Per això, avui no té cap temor a enfrontar-se a tota la gent de la cultura, a tota la gent demòcrata. Un home capaç d’enfrontar-se a un bou de cinc-cents o sis-cents quilos i de la manera que ell ho feia, a pit descobert, com ha de tindre por d’enfrontar-se a gent de la cultura que és gent innocent i pacífica? Té tota la meua admiració, un home tan valent… Ara, el dia que jo mane prohibiré els bous!
Com vas decidir ser escriptor? Com entrares en aquest món…
Quan vaig aprendre un poquet de valencià, vaig muntar un curset ací a Cullera, que pagava l’Ajuntament franquista. Ens donà cinquanta-mil pessetes de l’època perquè ensenyàrem valencià. I tinguérem diners per regalar a cada alumne: un vocabulari de Ferrer Pastor, una Gramàtica de Carles Salvador i un llibre, Som, de Joan Francesc Mira. I encara quedaren diners per als tres professors que impartíem el curset. Jo volia que els meus alumnes foren, el dia de demà, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i, com que ningú d’ells es va animar, em vaig llançar jo. Em vaig fer escriptor en la mili. Vaig estar divuit mesos en la Marina, a Madrid. I la desesperació era tan gran que tenia l’opció de suïcidar-me, tirar-me a l’alcohol i altres drogues o fer-me escriptor. I vaig triar l’opció més incruenta. Primer vaig fer un relat que no van funcionar i me’n vaig passar a la poesia.
Així: 1981, Bateguen els desigs; 1982, Crims; 1983, Terra i Octosíl·labs del més enllà; 1989, Retaule; 1999, Plany de l’home llop; 2012, Versos blancs…
Després se m’acabà la vena poètica i ja vaig continuar amb la prosa. Hi hagué un any o dos que vaig compaginar poesia i narració. Però vaig acabar abandonant la poesia. Un dia la poesia em va dir: “Has triat la prosa, ves-te’n amb ella que de tu no vull saber res més”.
Has treballat gairebé tots els gèneres de la narrativa.
Llevat de la ciència ficció.
Fins i tot, porno…
Això em fa gràcia, perquè avui en dia s’acusa la pornografia del fet que la gent maltracte, viole… Com els violadors són poc llegits, no hi ha hagut mai cap violador que haja dit. “Sí, jo he violat aquesta dona perquè vaig llegir una novel·la d’Arinyó i em vaig trastornar”. Això no s’ha donat mai. Jo no puc estar en contra ni de l’erotisme ni de la pornografia. Jo vaig escriure novel·les eròtiques des del punt de vista còmic, des del punt de vista de la seducció, i des del punt de vista criminal també. Però ningú no s’ha pervertit llegint els meus llibres.
Recorde que hi va haver un èxit literari que van ser els Quaderns d’en Marc, que se li atribuïen a Pedrolo…
Sí, és evident que són de Pedrolo.
I, després, vas fer tu Els quaderns del fill d’en Marc. Això t’ho deixaren fer?
Sí, no hi hagué cap problema.
La mateixa editorial?
Sí, vaig parlar amb Pedrolo i no em posà cap obstacle. Tot el contrari. I en vaig publicar un en editorial Empúries i un altre en editorial El Llamp, que és la que havia publicat Els quaderns d’en Marc. I bé, en aquella època, jo publicava a Barcelona i una de les equivocacions que vaig fer va ser començar a canviar d’editors, quan estava clar que tenia una o dues editorials que publicaven tots els llibres que jo els donava, però vaig començar la meua promiscuïtat editorial i he treballat en quinze o vint editorials diferents.
Els llibres del fill d’en Marc van tindre èxit.
Sí, es van vendre molt bé.
De quants exemplars estem parlant?
No parle mai ni de diners ni d’exemplars venuts, perquè després la gent té enveja.
Sí, però va ser un fenomen en aquell moment.
Sí. Va estar molt bé.
Ja veig que no vols parlar més sobre el tema. Jo assenyalaria tota la teua part autobiogràfica. A mi és la que més m’agrada. Les nits perfumades, Na desconeguda, Com la flor blanca. I ara, Amb mal peu, que comença amb la mort del teu pare… Hi ha molta autobiografia en la teua obra.
Vaig escriure Les nits perfumades quan encara no tenia ni trenta anys, perquè venia d’uns anys que havia escrit molt d’erotisme i pornografia, surrealisme, novel·la criminal i estava completament boig. Jo treballava de mestre, treballava amb xiquets i havia de fer una vida normal en el carrer, però a l’hora d’escriure era com un monstre. I em vaig dir “aquieta’t un poquet”. I va ser quan vaig escriure Les nits perfumades per asserenar-me.
Era un llibre que vaig escriure com un exercici. I va guanyar el premi Sant Joan de la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Durant molts anys, vaig ser l’únic valencià que l’havia guanyat. Molts anys després, el va guanyar Josep Piera. I clar, jo em pensava que en aquell llibre ja ho havia contat tot i m’havia deslliurat del tema de l’erotisme, de la pornografia, del surrealisme i ja em quedava tranquil. Però vaig veure que no.
Una vegada havia començat amb allò, tenia un neguit de continuar-ho i vaig escriure Com la flor blanca i Na desconeguda. Havia contat la meua infantesa. Després, molta gent em va insistir que continuara escrivint de la meua vida, però han hagut de passar vint-i-cinc o trenta anys abans que no em decidira a escriure Amb mal peu, en què conte la meua adolescència. A mi em feia molt de temor escriure sobre la meua adolescència perquè va ser una època molt difícil per a mi. Per la mort del meu pare, per la pobresa econòmica, per tot.
I pel poc èxit que tenies amb les xiques.
Exacte. Era tot un cúmul de desgràcies. En aquella època jo no tenia cap èxit, però el noranta o el noranta-cinc per cent dels meus amics, tampoc. Era una desgràcia col·lectiva. Avui en dia, els xiquets que no tenen èxit deuen ser molt desgraciats, perquè els seus companys i amics sí que en tenen. En aquella època, pràcticament estàvem tots igual. Hi havia algun avantatjat que sí, però n’eren molt pocs. Avui sembla que comencen molt prompte.
Després hi ha altres llibres que tenen a veure també amb la teua biografia, però des de la teua experiència literària: Fem un trio, L’atzucac del perdedor, en els quals parles d’altres autors, dels editors.
Aquests llibres els vaig escriure perquè a mi m’agrada molt fer presentacions. M’agrada molt parlar dels meus llibres i no em costa gens, perquè els he escrit jo. I en les presentacions contava anècdotes. I sempre contava que he conegut molts editors, autors. De bons, de roïns, d’estafadors. N’hi ha uns quants que si poguera…
Digues noms
No, no ho diré perquè els editors es juguen els diners publicant la meua obra i són els meus aliats, però n’hi ha un o dos, o tres, que són uns estafadors. Fins i tot, n’hi havia un que em proposava fer un ménage à trois amb la seua dona.
Això és veritat?
Clar que és veritat, però no pense contar qui era.
Però la dona estava davant?
Clar. I un dia em vaig posar a escriure les meues memòries del món de la ploma, de tot: dels editors, dels premis, dels amics que he conegut. Una de les coses que estic més pagat d’haver-me fet escriptor és de la gent que he conegut. És una gràcia ser amic de gent que escriu, perquè és gent genial. Hi ha gent que escriu com els àngels i pots dir: “és amic meu”. I, després, poder parlar amb ells dels seus llibres. Però també dels il·lustradors, dels traductors, fotògrafs… Això ha sigut una de les sorts de la meua vida. Ha valgut la pena ser escriptor només per la gent que he conegut. En aquests llibres parle de totes les meues relacions en el món de la literatura. Dels premis que he guanyat, dels que no he guanyat, de les presentacions, de…
També has fet novel·la policíaca.
Sí, novel·la policíaca, novel·la negra, jo no em calfe el cap. Mira, ara en publicaré un altre de novel·la “criminal”. Hi ha un crim, hi ha gent que l’investiga. M’ho passe molt bé.
Et bases moltes vegades en fets reals. Com ara en El cas Peníscola o El cas Torreforta.
El cas Peníscola em va afectar molt perquè unes companyes del claustre em van contar el cas acabat de produir-se, i jo ja vaig pronosticar que no es sabria mai qui era l’assassí. I estan a punt de complir-se vint anys del crim i encara no se sap qui va ser l’autor. Hi ha hagut uns quants sospitosos, però no. En aquest llibre hi ha una de les grans contradiccions meues. Jo volia fer com Truman Capote en A sang freda. Però Truman Capote va poder fer el seu llibre quan l’assassí ja estava tancat. Jo, si volia fer el meu llibre, l’assassí estava solt. I vaig dir no. M’invente una novel·la. No puc anar a aquell poble a entrevistar l’assassí.
Però tu saps qui és?
No. Com he de saber-ho jo? Jo deia que podia ser un enemic meu, però clar… Truman Capote tenia l’assassí tancat. Es compliran més de vint anys i l’assassí d’El cas Peníscola quedarà lliure.
Abans has dit que el llibre meu que més t’agradava era Les nits perfumades. Per a mi, el millor és Han donat solta als assassins, que l’any 2025 complirà quaranta anys, però jo el reeditaré el 2024: qui no té la vespra, no té la festa. Me’l publicarà Onada amb una coberta d’Adrià Pina extraordinària. Va d’un poeta que té vint-i-cinc anys i contracta un assassí professional perquè el mate.
Has guanyat molts premis.
N’hauria pogut guanyar el doble si no fora tan esquerp. I no he sigut mai de cap capelleta. El fet d’anar per lliure té els seus avantatges, com ara fer el que et dona la gana, no et cases amb ningú, però també tens l’inconvenient de no tindre suport en moments determinats, com ara un premi. Tant se me’n dona. No em penedisc d’haver anat sempre per lliure.
Què penses dels premis?
Els premis estan molt bé. La nostra és una societat estranya. Com ara, hi ha més escriptors que lectors. Això és evident. Segona, som una llengua minoritària i minoritzada condemnada a desaparéixer. Mira, et posaré un exemple. Quants anys té A punt? Quan la tanquen hauré d’anar a manifestar-me perquè no la tanquen, quan és una televisió patètica. No promou la llengua i la cultura dels valencians. Només et pose el meu exemple. Si la cadena té cinc o sis anys, jo he publicat cinc o sis llibres en aquest temps. Tinc amics que també han publicat llibres molt superiors als meus i tampoc els hi han tret. Per a què volem una televisió així? La necessitem, però no compleix els requisits. I parlen fatal. En aquests anys que vaig estar de regidor vaig presentar una moció a l’Ajuntament de Cullera, que va estar aprovada per unanimitat, demanant que els locutors de la televisió parlaren bé; n’hi ha que no saben dir ni la “e” ni la “o” obertes. Són patètics.
Jo t’havia preguntat pels premis.
Els premis estan bé. Si tinc quaranta llibres publicats, la meitat els he portat a premis i els he publicats gràcies a guanyar-los. És com si t’avançaren els drets d’autor. Un llibre no és millor perquè haja guanyat un premi o no l’haja guanyat.
Nosaltres som una generació que hem fet de tot, sobretot, anar a treballar al camp. D’una manera o altra som tots desertors de la terra. Tu no anares al camp, però venies caliquenyos, com contes en un dels teus llibres autobiogràfics.
La fiscalia venia a casa cada dos o tres mesos i ens posava una multa, als que veníem caliquenyos i tabac ros de contraban, que ens portaven del port i de l’aeroport de València. Ma mare, quan anàvem a València i veia l’edifici d’Hisenda, deia que mig edifici era seu, perquè l’havia pagat amb multes. Això ho conte en Les nits perfumades.
Jo em referia a una altra anècdota. La que se li acabaren els puros a la teua mare i t’envià a buscar-ne, va ploure i…
Clar. Jo era còmplice. Des de menudet, he viscut sempre fora de la llei. Per això a mi m’agrada que guanyen els roïns en les novel·les. L’anècdota va ser que a ma mare se li acabaren els puros i vaig haver d’anar a un magatzem a buscar-ne i passàrem per davant de la caserna de la guàrdia civil i es posà a ploure a bots i barrals Els guàrdies ens digueren, a un amic que m’acompanyava i a mi, que entràrem a refugiar-nos i nosaltres portàvem els caliquenyos amagats. Enganxàrem a córrer.
I també has fet de polític. Ara t’han jubilat en tots els honors.
Als pobles no es vota els partits, sinó les persones. Ens vam presentar sis candidatures i jo vaig quedar l’últim, el sisé. Mai més no em presentaré a les eleccions locals. Ara estic escrivint les meues memòries en el món de la política. No es diran memòries, sinó Epitafi llarg d’un polític desnonat. Estic ara en el moment més deliciós del llibre, perquè el vaig escriure d’una tirada. Després, el vaig llegir i no em va agradar. També és de veres que no el podré publicar mai de la vida perquè els escàndols serien gloriosos. No parle de Cullera, on hi ha els polítics més honrats del món, sinó de pobles del voltant. Se m’adrecen exregidors pel carrer i em conten unes barbaritats que em fan posar els pèls de punta. I estic enriquint el llibre amb aquestes barbaritats. Ahir mateix un em contà: “A mi em donaven trenta milions de pessetes”, que es diu molt prompte.
A tu no t’ha donat mai res?
No. La meua legislatura va ser la de la Covid i no hi hagué escàndols polítics, ni sexuals, ni res. A mi mai no m’han oferit un cèntim. Però puc pensar i “si a mi m’hagueren oferit un milió d’euros” i “si me n’hagueren oferit dos”. I si amenacen el fill… Cal ser molt íntegre per estar en política, tindre l’oportunitat d’enriquir-te i mantindre’t íntegre. Algú compleix, però molts es deixen corrompre. Són molts diners els que s’hi juguen. El patrimoni de tot el poble està en les mans dels polítics i ja has vist què ha passat en aquest país. Jo, com que era el més desgraciat dels que es presentaven a les eleccions, m’han deixat fora de l’Ajuntament. M’ha tornat el nervi creatiu i estic escrivint contínuament.
Una cosa que m’ha faltat preguntar-te és per les novel·les històriques sobre els camps de concentració i la guerra d’Espanya. 10193 Escuma de mar o A cor obert tenen una diferència fonamental sobre els altres llibres que s’han fet sobre els camps de concentració o sobre la guerra. La majoria de llibres sobre els camps o sobre la guerra són escrits per intel·lectuals que conten la seua experiència, com ara Primo Levi o Jorge Semprún.
Semprún va estar tres dies tancat.
Tu contes la història d’una persona normal i corrent.
Que ha estat quaranta-dos mesos tancat.
Fas el paper de l’escriptor que li dona veu a una persona que no hauria tingut altaveu per a contar la seua història, que hauria passat desapercebuda.
Una persona que va estar quaranta-dos mesos tancada. I A cor obert és la història d’un xic de la lleva del biberó que als setze anys se l’emportaren a la guerra, li esclatà una bomba, li volà mitja cama i gràcies a això tornà a casa i no el mataren, però, clar, hagué de refer la seua vida amb una cama només.
Pregunte a Paco si vol explicar alguna cosa i diu que no ha llegit Han donat solta als assassins, però que li han agradat molt Les nits perfumades, Na desconeguda… Totes aquelles més autobiogràfiques. Encara que hi ha aquell poquet de diferència d’edat i d’extracció social, se sent identificat amb aquella infantesa, en aquell món que Arinyó evoca. És un món que ha viscut de prop, perquè és Cullera, però podria ser Sollana, Sueca o qualsevol poble de la Ribera. Hi ha moltes coses que suren que són idèntiques, com ara la repressió. “La infantesa és universal, en els últims cent o dos-cents anys –diu Arinyó–. En aquest vint últims anys, ha canviat”. “És veritat, la realitat d’ara no té res a veure amb la nostra”, diu Paco. “Nosaltres teníem més coses paregudes a un xiquet de fa cent anys que als d’ara…” . Com que veiem que el tema es complica, Paco i jo iniciem el camí de tornada. Primer l’ascensor.
