Havia quedat amb Leila Kasra (Teheran, 1976) a les onze del matí a la seu de Raig Verd, l’editorial que ha publicat Nusos entre els dits, la primera novel·la d’aquesta autora iraniana que ara viu a Barcelona.
Agafo el tren a València a les 6.30 perquè en teoria arriba a Barcelona a les 9.59 i això em dona temps per a passejar des de l’Estació de Sants fins al lloc de la trobada. Tanmateix, als pocs minuts de sortir de l’Estació del Nord, quan ja començava a adormir-me, ens avisen que el tren porta retard. Malament comencen.
Després, en arribar al Camp de Tarragona, el tren s’hi està aturat una eternitat. N’informo Sandra Balagué, la responsable de comunicació i premsa de Raig Verd, i li demano que em disculpi del retard davant Leila. Sorprenentment, però, el maquinista recupera el temps perdut i ens plantem a Sants a l’hora inicialment prevista, la qual cosa em permet d’arribar a l’entrevista amb temps de sobres: aventures de la Renfe que donen per a moltes novel·les.
A Raig Verd em reben molt amablement Sandra Balagué i l’editora i fundadora de l’editorial, Laura Huerga, a qui ja conec perquè és l’actual presidenta del PEN Català i hem coincidit en alguns actes. El darrer, si no recordo malament, una taula rodona sobre les traduccions de l’obra de Vicent Andrés Estellés al Centre Octubre de Cultura Contemporània, a València.
Leila Kasra hi arriba a les onze en punt. Sandra fa les presentacions i Leila i jo ens posem a parlar com si ens coneguéssim de tota la vida. El mèrit d’una conversa tan fluida és del tot seu. Leila és una persona propera, que parla amb seguretat fins i tot de les múltiples inseguretats que té la vida. Conversem una mica de tot i, òbviament, també del seu llibre.
Leila, has volgut remarcar que Nusos entre els dits no és una novel·la autobiogràfica. No deu ser que la teva experiència vital no dona per a més d’una novel·la?
Sempre hi ha elements autobiogràfics que passen pel filtre de l’escriptor. Els personatges acaben tenint elements de l’autor, o com a mínim, en Nusos entre els dits, els personatges tenen elements meus, tot i que no sempre un sol personatge els concentra tots. Es creen nous personatges que agafen vida i el que el lector pensa que pot ser el teu alter ego potser no ho és.
Jo volia parlar del tema de la identitat i vaig conèixer una noia a Suïssa que havia rebut una carta d’expulsió del país, perquè se li acabava el permís per estudis i no tenia un treball que justifiqués un nou permís de residència. És a partir d’aquesta història que neix el personatge d’Anahid Teymoori-Anais, la protagonista de la novel·la, que és la que em permet parlar d’identitat i d’arrelament, o de desarrelament.
Jo vull fugir de l’autobiografia, de l’autoficció.
I per què vols fugir-ne?
Conec la meva vida i no em resulta interessant escriure sobre el que ja conec. No la vull estendre, mostrar-la. Una altra cosa és utilitzar-la per a la creació.
Però la teva vida dona molt de joc per a la creació…
És clar, l’experiència d’haver sortit de l’Iran molt aviat, tornar-hi precisament quan comença la guerra, després tornar a sortir-ne, formar-me a Suïssa i viure en diferents llocs i a Barcelona, en dues etapes diferents, dona molt de joc, però procuro utilitzar aquesta experiència sense esdevenir el centre de la ficció.
Has passat per una escola d’escriptura. Veritablement hi ensenyen a escriure?
Diria que l’experiència és diferent per a cada persona. El punt fort d’una escola d’escriptura, per a mi, és que et faciliten les eines tècniques i un ritme que et permet portar endavant el treball creatiu. També van ser molt enriquidors els comentaris i els consells dels companys i del professorat. És que hi ha molta solitud en l’escriptura i l’escola et procura un marc per a començar aquesta aventura.
Una de les eines que em va semblar molt útil va ser la creació de l’escaleta, és a dir, l’estructura o el mapa de la novel·la. La pots emprar com vulguis. Alguna gent hi és molt fidel. A mi, em dona la base, un fil conductor per a tenir prou seguretat per a deixar fluir la imaginació.
I no us animen a escriure sobre vosaltres mateixos?
No especialment, perquè ja hi ha un curs específic d’autoficció. De tota manera, jo de vegades em pregunto què és l’autoficció. Si es mira d’una manera molt estricta, em sembla que no permet marge per a la creació. Ara bé, si et permets llibertat i la veus de manera extensa, pot ser un punt de partida.
És com la qüestió de comunicar un missatge a través dels textos literaris. Si vols donar un missatge, sembla que vulguis donar consells, i jo procuro no fer-ho. Sí que m’agradaria que alguna frase o alguns passatges despertessin preguntes al lector.
A més, l’autor pot tenir un tema en ment, més o menys amagat, i potser la majoria dels lectors no el veuen. De fet, una vegada escrit, el llibre ja no et pertany. És el lector qui el construeix.
Has dit que volies parlar d’identitat. També d’immigració?
La immigració és un dels temes de la identitat que clarament volia tractar. Hi ha hagut moments en la història en què la immigració va ser percebuda de manera més o menys positiva o negativa. Actualment, la narrativa populista està guanyant força i presenta la immigració com el principal problema que els països han d’afrontar per a preservar la seva identitat nacional. És simplista i falsa.
Personalment, jo crec que aniré movent-me fins al final.
I tenir fills no t’arrela?
La veritat és que tinc molta curiositat per altres horitzons. Tinc una atracció per l’Iran i hi torno sovint. Hi porto els meus fills, perquè puguin descobrir el país, la gent i les meves arrels, i les seves també. També m’agrada viatjar sola i recórrer el país.
És una manera de carregar-me les piles: l’aire contaminat de Teheran, l’olor particular de la terra, la llengua i tantes altres coses. El país canvia cada vegada que hi vaig. Hi detecto canvis de comportament. És l’avantatge de veure el teu propi país una mica des de fora.
El personatge principal de Nusos entre els dits ens diu: “Ni soc d’aquí ni soc d’allà, però no m’és igual on m’enterrin”. Tu ja saps on vols que t’enterrin?
Sempre estic una mica dividida entre el país d’origen i el lloc en què han nascut els meus fills o aquí, a Barcelona, on vivim.
Si m’enterren allà, potser els meus fills m’hi vindran a visitar. És el que jo faig cada vegada que hi vaig: visitar la tomba de tots els familiars. És una mena de recorregut obligatori, de retorn als orígens i de comunicació amb la família.
Identitàriament, com se senten els teus fills?
Suïssos, catalans i iranians, potser per aquest ordre, però això pot canviar al llarg d’una vida, com passa amb les llengües també. També és cert que identitàriament l’Iran és molt complex. Hi ha tantes ètnies que hi conviuen que potser només ser iranià és el que els uneix. I, al capdavall, en tots els llocs els problemes identitaris són els mateixos, perquè sovint tenen a veure amb la llengua, la cultura, la historia…
Però el fet d’haver sortit del teu país, no et dona un punt de vista analíticament diferent?
Potser. Tot i que algunes persones a l’Iran em diuen que no em puc pronunciar sobre alguns temes perquè no en sé prou, per haver viscut més temps fora que al meu país. Crec que és important saber escoltar —permetre que et pugin qüestionar— i que hi hagi comunicació. No sempre és possible, perquè hi ha gent que té certeses basades en només una opinió personal sense un coneixement profund.
A més, jo soc bastant relativista. Em sembla que per deformació professional, quan parlo amb algú, per exemple, amb els meus fills, acabo fent d’advocat del diable, perquè vull que reflexionin, que es mirin la realitat amb uns altres ulls. Quan estudiava dret a Suïssa, un dels professors ens deia que tota resposta ha de començar amb un “depèn”. Cada dia hi estic més d’acord.
Parles sis llengües: persa, francès, català, espanyol, anglès i alemany. La pregunta és inevitable: per què has escrit la teva primera novel·la en català?
Segurament, la llengua que domino més tècnicament és el francès i la llengua del cor és el persa. Tot i que no puc ser molt categòrica amb aquesta afirmació. És fluctuant: ara mateix, per exemple, em sento més còmoda escrivint histories en català que en francès.
De fet, escric diaris des que tenia nou anys, en persa i en francès, però també en català ara. Quan em vaig portar a Barcelona totes les caixes des de Suïssa, hi van aparèixer els diaris i els meus fills van començar a fullejar-los. De tant en tant, en llegeixen fragments. També tinc llibretes en què anoto els meus somnis, no importa tant en quina llengua.
Tanmateix, quan vaig començar a escriure amb el tema de la identitat al cap, vaig pensar que el català em donava el distanciament que necessitava.
Finalment, som molt més que la identitat rebuda: ens l’anem construint amb cada passa que fem, amb cada lloc que visitem i amb cada llengua que aprenem.
En Nusos entre els dits hi ha referències a la universitat, al món acadèmic…
Sí. Vaig treballar deu anys en el món acadèmic i el conec bé. Feia recerca en dret internacional, en aspectes relacionats amb drets humans, especialment la governança mediambiental en poblacions vulnerables.
Encara hi tinc una certa relació, malgrat que em vull centrar en el meu vessant d’escriptora. Ara estic treballant en un article que es publicarà en una revista acadèmica, però preferiria concentrar-me sobre la nova historia que estic teixint.
Em pregunto si, com l’Anais de la teva novel·la, tu també tens una catifa que t’acompanya allà on vas?
En tinc unes quantes que viatgen amb mi. En una de les visites que vaig fer a l’Iran, en vaig agafar una que pesava gairebé trenta quilos. En arribar a l’aeroport, em van dir que no podia volar amb la catifa i la resta de l’equipatge i que si volia facturar la catifa, havia de renunciar a la resta. La vaig empaquetar amb el plàstic aquell de bombolles i hi vaig deixar la maleta.
Vaja, que m’agraden molt. A més, la catifa és un símbol de la meva memòria ancestral. I una mica també de la fantasia: la catifa que ens fa volar, com la de Les mil i una nits. Els nusos poden ser paraules, també.
Nusos entre els dits té un personatge masculí ben peculiar: Anselm Sales. Quan en llegia les primeres pàgines, em pensava que hi tindria més pes…
Mentre escrivia la novel·la, els personatges es van anar desenvolupant i van prendre vida en direccions que no havia previst al començament. Hauria pogut explotar més la relació entre l’Anais i l’Anselm, però no volia caure en una història romàntica, perquè si no, tot es focalitza en això.
L’Anais té l’amor de la seva infantesa, que l’arrela al seu país. Això em permetia confrontar la identitat amb les emocions humanes. Quan hi ha amor o amistat, o també la curiositat o l’interès per l’altre, la identitat es dilueix i passa a un pla secundari. Quan tenim por, la temptació d’aferrar-nos a la nostra identitat és fa més urgent.
Com va ser el procés d’edició de la novel·la. Per què vas triar Raig Verd?
Vaig enviar el meu manuscrit a quatre editorials independents amb les quals em sentia alineada i a qui pensava que la meva novel·la podia interessar. Raig Verd era la meva primera opció i vaig tenir la gran sort que la Laura Huerga i tot el seu equip m’edités. Quan Raig Verd em va convidar al seu local, no sabia gaire bé què esperar. Quan em van anunciar que la meva novel·la es publicaria, gairebé vaig caure de la cadira. De fet, en tornar a casa, sí que en vaig caure. Va ser l’emoció.
Escollir, i ser escollida per una editorial independent com Raig Verd, que compta amb un bagatge important d’obres contemporànies d’alta qualitat literària, era un somni que es va fer realitat. Tot el procés va ser bastant ràpid però no per això menys agradable. Hi va haver de seguida una relació de confiança i el tracte va ser molt proper i respectuós.
Desitjava que la meva novel·la, la publiqués una editorial independent, com Raig Verd, que acostumen a apostar per veus inconformistes, i potser més singulars, que no tindrien cabuda en grans segells més comercials. Això fa que l’obra pugui mantenir millor la seva essència i la seva autenticitat.
Has dit que estàs teixint una nova història. Un nou projecte d’escriptura, doncs?
Estic fent una nova novel·la. Vaig començar amb imatges, amb escenes. Ara he de fer l’escaleta que et comentava adés. Fer l’escaleta és un patiment, però la necessito per tenir un fil d’orientació que m’ajudi a mantenir el ritme d’escriptura.
Mentre parlem, enregistro amb el mòbil la conversa, tot i que sé —com de fet passa— que ben probablement no la sentiré, perquè prenc apunts. Sorprenentment, Leila també en pren. Com jo, escriu amb ploma, carregada amb tinta negra.
Ho comentem i em diu que li agrada molt sentir el soroll de la ploma sobre el paper. La que fa servir és una Muji, japonesa, com la llibreta amb ratlles sobre la qual escriu. També em diu que guarda totes les plomes de son pare.
Li demano que em dediqui Nusos entre els dits i en veure’n el meu exemplar, tot subratllat i anotat, obre uns ulls immensos, d’un negre ben profund, que sembla que són capaços de copsar el món sencer. Em demana si en pot fer una fotografia. Òbviament, hi accedeixo ben honorat.
