Jordi Solé i Camardons és tot un referent de la divulgació sociolingüística. Docent de català durant molts anys i fundador de Voliana Edicions. Entre les seues publicacions, destaca un llibre mític, Sociolingüística per a joves, amb 26 edicions.
Com naix el teu interès per la sociolingüística?
En la meva adolescència, llegint la revista Canigó, dirigida per Isabel Clara Simó, començo a llegir algun article que tracta la llengua des de la perspectiva sociolingüística. Finalment, trio la carrera de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Recordo que un dia Enric Larreula es va presentar de sorpresa a la meva facultat i va improvisar un míting sociolingüístic en una aula, fora de programa. En aquells anys vaig ser del nucli fundador de l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), una idea que va néixer de les converses amb un noi que era d’IPC i jo, que era del PSAN.
Va ser a la universitat que conegueres el professor Lluís V. Aracil?
La sociolingüística brillava per la seva absència en les assignatures, fins que a quart de carrera tinc de professor a Lluís V. Aracil. Vaig quedar fascinat pel munt d’idees que segregava cada classe que ens feia, tot i que hi havia un grup d’alumnes que no el podia veure perquè no l’entenien…
A partir d’aquest moment començo a escriure articles de sociolingüística i m’apunto als Grups de Defensa de la Llengua, que acabaven de néixer. Recordo que els vaig demanar que el nom fos Viure en Català, com em va suggerir Aracil, però no ho van acceptar i, finalment, va ser el nom que vam posar a la revista dels GDL, on escrivia. Un bon dia decideixo escriure el llibre que a mi m’hauria agradat llegir de jove: Sociolingüística per a joves, i el presento al Premi Xavier Romeu i el guanyo. A partir d’aquell moment no paro de recórrer tots els racons del domini català parlant de sociolingüística.
Des de la perspectiva dels anys, creus que ha minvat l’interés de les institucions pel debat sociolingüístic?
Les institucions no han estat mai gaire partidàries del debat sociolingüístic, més aviat han practicat el cofoisme sociolingüístic; de fet quan jo era jove, als crítics ens titllaven de catastrofistes i apocalíptics, però des de fa un parell d’anys ens han començat a donar la raó, han hagut de passar gairebé 40 anys!
Sociolingüística per a joves es va publicar per primera vegada l’any 1988. Des d’aleshores, no ha parat de reimprimir-se. Ara com ara, va per l’edició 26a. Això, és un fenomen editorial. Quines són les claus del seu èxit?
Quan el vaig reescriure per a Voliana Edicions, li vaig fer un afegit a la part final: “Sociolingüística per a joves del segle XXI”. Les claus del seu èxit crec que són: la claredat expositiva, la radicalitat del plantejament i la voluntat didàctica. Significativament, el 2023 les vendes van fer una revifada molt important, potser perquè alguns professors el van descobrir. I perquè els nous atacs contra el català, des de posicionaments feixistes, han fet veure a alguns docents que tornava a ser una eina útil per ajudar a la consciència idiomàtica dels joves.
Tinc la sensació que durant els anys vuitanta i noranta, hi havia una generació d’intel·lectuals que contribuïa als estudis sociolingüístics. Hi havia els teus llibres, els de Jesús Tusón, els de Francesc Vallverdú, Xavier Lamuela, els primers de Carme Junyent, els de Toni Mollà al País Valencià… A poc a poc, es va fer més difícil trobar llibres de sociolingüística a les editorials. Ja no interessa el debat?
De llibres de sociolingüística n’han anat sortint i s’hi han fet aportacions interessants, però crec que el debat sobre la llengua ha deixat d’ocupar un paper central. El mateix procés independentista, paradoxalment, l’ha marginat, potser amb la falsa creença que primer era la independència i després ja treballaríem el tema de la llengua. És un error, la llengua és la columna de la nació.
Què hem fet bé, i què hem fet malament, en la planificació lingüística?
En política lingüística hem fet algunes coses bé: la creació de TV3 i la corporació Catalana de Ràdio i Televisió; la creació de mitjans de comunicació públics i privats en català, sobretot al Principat; l’aposta per la immersió lingüística a Primària, definint legalment el català com a llengua pròpia; la promoció de la lectura en català…
El punt més feble ha estat la presència del català a Secundària, aquí de moment hem perdut la batalla ja que molts professors han dimitit de l’ús del català a l’aula. En molts instituts de Catalunya el català ha quedat arraconat al voluntarisme d’una minoria de professors i això s’ha amagat. Ni els professors ni molts equips directius han estat prou, i des dels respectius departaments d’educació o ensenyament no s’hi han vist amb cor d’actuar. La por els ha dominat i l’ús del català entre els joves ha anat de davallada en davallada perquè han observat que els adults en feien una defensa retòrica però alhora un ús farcit de deslleialtats. No hem acabat d’implementar la revolució sociolingüística catalana que vam iniciar en el temps de la Nova Cançó…
En educació, al País Valencià, els programes d’immersió lingüística –línies en valencià–, van ser substituïts durant els governs del Botànic per un programa plurilingüe que va implicar un retrocés de la llengua a l’ensenyament. I ara, amb el govern PP-Vox, la nova llei educativa pretén arraconar del tot el català. Les notícies que arriben de les Illes, també són preocupants. I a Catalunya, si no espavileu, la situació de la llengua a l’ensenyament és força millorable. Quin hauria de ser el programa lingüístic pel qual caldria apostar al sistema educatiu català?
El programa lingüístic hauria d’apostar pel que dèiem des de la sociolingüística crítica fa 40 anys: fer del català la llengua necessària, crear necessitat d’ús i mantenir com a llengües útils però no necessàries altres llengües com ara el castellà o l’anglès o les llengües de la immigració; fer del català la llengua nacional, la llengua comuna, la llengua d’acollida, la llengua de promoció, la llengua de tothom, la llengua de la plaça pública i que cadascú en el seu món parli la llengua que vulgui, però en l’àmbit públic la llengua necessària només pot ser el català, les altres llengües ja tenen els seus espais públics en els seus territoris històrics. Als Països Catalans, en català!
Com a docent… ha canviat la consciència lingüística de les famílies i dels mestres? Abans eren més reivindicatius i ara, ens hem fet més acomodats?
Als anys seixanta del segle XX, el català es va associar a la llengua de la democràcia, de la modernitat i les famílies hi apostaven de manera més clara. Amb els anys el monstre de la deslegitimació del català, les ideologies falsament “bilingüistes”, l’ocultació lingüística, les mentides i impostures de tota mena han estat imposades des de l’estat, des de la guerra dels mitjans colonialistes. La societat civil catalana hi ha respost de manera tímida i sense l’ajut suficient dels poders públics autonòmics, però amb l’agressió constant del marc espanyol. És una lluita tremendament desigual perquè l’espanyol, d’entrada, ho té tot a favor. el català sempre ha d’anar parant cops i costa molt avançar.
Al teu llibre, Independència o mort… de la llengua, planteges que hem de decidir el nostre destí, en tots els àmbits. La supervivència del català només l’assegurarà la independencia?
La independència no conduirà directament a la normalització del català però és l’únic marc on la normalització real pot ser possible. La dotzena llarga de processos de normalització reeixida que s’han produït a Europa –i que va estudiar Bernat Joan i Marí– els darrers 150 anys així ho indiquen. És l’única via.
L’any 2010 et llances a l’aventura de fundar Voliana Edicions. En el vostre catàleg, teniu una col·lecció de referència pel que fa a l’estudi i reflexió sobre la llengua i la societat, Entrevol.
Estic molt orgullós dels llibres que ja tenim a la col·lecció Entrevol: jo mateix he traduït al català dos llibres del gran Juan Carlos Moreno Cabrera, crític impecable de l’imperialisme lingüístic espanyol; hem editat les reflexions i propostes intel·ligents dels valencians Joan Carles Martí, Ferran Suay, Sico Fons i Josep Lluís Navarro Lluch. També hi ha llibres meus, un llibre magnífic que no parem de vendre de Carles Castellanos, Els cosins del català, les reflexions i propostes presociolingüístiques del pedagog Delfí Dalmau i el seu poliglotisme passiu… O la sèrie de llibres que encaren en positiu llengües –i cultures– com ara el basc, el portuguès i el romanès amb el català, una sèrie que volem continuar.
Què pots contar-nos de l’últim llibre que has publicat?
No us hauria de sorprendre la temàtica del llibre que acabo de publicar perquè el 1995 ja havia publicat a València Les paraules del futur, una sociolingüística de la ciència-ficció i també dues novel·les de ciència-ficció amb un fort component idiomàtic o comunicatiu: Planeta mut i La síndrome dels estranys sons. Ara he fet un pas més i publico Malsons i somnis del futur que, com diu el subtítol, és una crítica a la invasió de les distopies que colonitzen des de la ficció el nostre pensament i la nostra acció, i no ens deixen ni pensar en un futur millor.
