Joan Olivares és llicenciat en Física Teòrica, professor de matemàtiques i escriptor. Entre les seues novel·les podem destacar: Dies de verema (Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida), Vespres de Sang (Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira), L’estrep (Premi Andròmina de Narrativa) i Pana negra (Premi Narrativa Ciutat de València). Va vindre a Sella, al Tastallibres, a fer tertúlia amb els lectors, que van llegir El metge del rei, guardonat amb el Premi Enric Valor de novel·la, i vam aprofitar per a entrevistar-lo per a Cabiló Ràdio i per a La Veu dels Llibres.
En primer lloc, volem donar-te les gràcies per compartir el moment de tertúlia amb nosaltres al Tastallibres. Com hem dit, ets llicenciat en Física Teòrica i professor de matemàtiques, com va entrar la idea d’escriure a la teua vida?
Es difícil trobar el moment exacte. Crec que no hi ha un moment exacte. Al llarg de la teua vida passes diferents etapes. Sempre m’ha agradat molt llegir i això és important per a escriure algun dia. I sempre m’ha agradat, també, escriure. Recorde que durant el batxillerat, com la majoria de la gent, feia allò d’escriure un diari, que no tenia gens de continuïtat. Fins i tot, vaig fer algun intent d’escriure una novel·leta juvenil, infantil… no sé. Mai vaig reeixir del tot. Feia el primer capítol i després me n’oblidava.
Jo crec que hi va haver un moment decisiu, perquè, clar, jo tenia una formació científica, vaig estudiar Física, com havies dit. Va ser quan vaig arribar a València i vaig començar a conéixer gent. Perquè jo anava a València, una mica com anàvem la gent de poble en aquella època —estic parlant de principis dels setanta— amb la idea que superaríem la nostra situació econòmica, social, etc. I seríem unes persones il·lustrades, que tindríem diners, que parlaríem castellà, perquè era el que havíem vist tota la vida. Però, arribes allà i trobes gent que t’obri els ulls i diu: “No. El valencià és una llengua que també es pot escriure”. Jo ho vaig descobrir allí. I aquell va ser un moment decisiu perquè, per a mi, és molt difícil, quasi impossible, separar la llengua de la literatura.
Jo, probablement, no hauria escrit si des del principi no m’haguera interessat molt per la llengua. Hi va haver un moment en què vaig substituir les novel·les per les gramàtiques quan anava a llegir. M’encantava llegir gramàtiques i descobrir en elles coses que jo ja sabia, però que no sabia que les sabia. Descobria allí les estructures internes de la meua llengua, que jo les tenia dins de mi, però no les hauria sabudes explicar. I això em va produir una sensació que em faltava alguna cosa. A partir d’ací vaig començar a llegir molt en valencià.
En un moment donat, quan vaig estabilitzar la meua vida, vaig començar a plantejar-me la possibilitat d’escriure historietes sempre relacionades amb el meu entorn cultural, sentimental, afectiu. I aquelles historietes, en un moment donat, vaig tindre l’ocasió de publicar-les, presentar-les a un premi i això em va animar, evidentment. Quan et presentes a un premi i guanyes, això t’anima i vol dir que no ho dec fer malament del tot. Aquest va ser el procés. Tot això va passar quan jo ja tenia quaranta anys. Primer em vaig instal·lar en la vida i després ja em vaig dedicar a això.
Has escrit literatura infantil, juvenil, eròtica, novel·la històrica… Com tries les temàtiques i els destinataris dels llibres?
La veritat és que no ho sabria dir molt bé. Són coses que em passen per davant, les veig, m’interesse per elles i a partir d’ací… Per exemple, la primera novel·la que vaig escriure, per a mi va ser decisiva —Dies de verema— perquè en aquell moment jo no havia publicat res i aquella la vaig publicar. La primera novel·la és una història que m’havien explicat quan jo era jove. Quan anàvem a veremar, fèiem colles i la gent gran solia contar historietes i algunes d’aquelles historietes eren molt gracioses, algunes eròtiques. I jo vaig dir: escriuré un conte. El vaig escriure, el vaig llegir a uns amics, i als amics els va agradar. A partir d’ací em vaig plantejar la possibilitat de presentar-lo al concurs que fan a la Vall d’Albaida.
Després, cada llibre és una història diferent. Com ja us he dit, a mi m’interessa molt la part que em toca afectivament per proximitat geogràfica, cultural, etc. Aleshores, la segona novel·la, que va ser Vespres de sang, tracta d’un personatge que vaig descobrir en els anys setanta i que em va colpir. Li deien Felip Alfonso. Va protagonitzar uns fets històrics importants a principi del segle XIX i era del meu poble.
Veure el teu poble escrit en un llibre d’història impressiona. És com si nosaltres –els que vivim en pobles menuts– no tinguérem el dret a eixir en els llibres d’història. En el moment que descobreixes que algú que es diu com tu, ha format part o ha protagonitzat fets importants, això t’atrau. Em vaig posar a investigar sobre aquesta persona, vaig trobar molts documents i eixos documents els tenia aparcats en casa. Però en el moment que vaig descobrir que la meua manera d’escriure podia interessar algú, a través de l’altra novel·la, em vaig plantejar provar de fer-ne una un poc més pretensiosa. Perquè ja tenia coses històriques, no eren simples anècdotes. I així va nàixer la segona. I més o menys totes van ser així. Jo diria que el fet determinant en la meua literatura és aquesta proximitat afectiva.
El metge del rei està ubicada en els segles XIV-XV i parla d’una família jueva en la qual descobrim els conflictes que sortien de la mescla de cultures i religions: musulmana, jueva i cristiana, al regne de València. Què és el que volies contar amb aquesta història?
Al principi no ho tenia clar. Quan vaig acabar l’anterior novel·la, vaig pensar que tenia una altra afectivitat: la ciència. Tinc una formació científica i em vaig posar a investigar si hi havia gent valenciana que havia protagonitzat o escrit coses científiques. I que, a més, tinguera una vida prou interessant per a poder fer-ne una novel·la.
Vaig buscar moltíssims personatges i en vaig trobar a totes les èpoques. Però hi havia un problema a partir del segle XVI i és que, a la ciència que havien fet els personatges valencians, el valencià com a llengua i com a cultura no apareixia en cap lloc. I això em llevava il·lusió. Però vaig descobrir a Lluís Alcanyís que complia tots els requisits. Era un científic valencià i va escriure el primer llibre de medicina editat en una impremta. Vaig investigar més a fons i em vaig quedar absolutament enganxat. Era el segle XV, tota la literatura valenciana, tots els grans fets històrics. També em va atrapar moltíssim la Inquisició, que és tot un món molt interessant. A partir d’ací, vaig decidir abandonar la resta de personatges i centrar-me en ell.
Endinsem-nos un poc més en el procés. Com és aquest exercici de documentació?
En una altra època hauria sigut molt més difícil, però avui, gràcies a internet és molt senzill investigar. Encara que va ser fa quinze anys quan jo vaig començar la investigació d’aquesta novel·la. Internet no era el que és ara, però ja t’obria moltes portes. Vaig comprar desenes i desenes de llibres que parlaven de Lluís Alcanyís, de la Inquisició, de literatura, d’història de l’època. Diguérem que vaig tindre sort, entre cometes, perquè vaig trobar els llibres adequats que m’estimularen, encara més, a escriure sobre el tema.
Recorde un llibre concret que es deia: Usos y costumbres de los sefardíes de Salónica, escrit en els anys trenta del segle XX. El llibre explica que, quan van expulsar els jueus i van prohibir el judaisme, els jueus valencians i de la Península Ibèrica es van escampar pel Mediterrani, i una de les zones on es van concentrar molts d’ells era Salònica. Allà, a Salònica, es va crear una agrupació de gent amb les seues pròpies sinagogues, associacions… Van reproduir les ciutats d’on ells provenien.
Aleshores, hi va haver un autor que, veient que estaven perdent-se molts costums, va decidir recollir-les i escriure-les. Tot això em va interessar molt. De fet, moltes de les coses que explique o cançons que ells canten, les he tretes d’ací. Per exemple, l’escena del casament, els noms dels personatges i moltes altres coses, les vaig traure d’ací. A més, aquest llibre, tenia una cosa que em va acabar de convéncer. Tenia una certa obligació de fer un homenatge als pobres jueus que van ser tan maltractats, i és que, a Salònica, uns mesos després d’haver estat escrit aquest llibre, van entrar els nazis, van agafar tots els jueus de Salònica i se’ls van endur als camps de concentració. No va quedar, pràcticament, ningú. I dius: quina mala sort, aquesta gent!
El llibre està ambientat al segle XV i estem parlant de jueus, musulmans i tot el que hem estat comentant. Sembla que ha passat molt de temps, però ara tenim una situació en què sembla que els feixistes estan agafant el poder.
Sí. El feixisme i l’integrisme són perillosos. El mateix és que siguen integristes jueus, que musulmans o cristians. L’integrisme és el no reconeixement del diferent. No els tinc mania, als jueus, ni els tinc un afecte especial tampoc pel que estan fent ara, però no tots els jueus són així. A tot arreu hi ha de tot. Jo no tinc la solució. He reflexionat molt sobre aquest problema. Tinc amics jueus. També tinc molts simpatitzants de la causa palestina, que són amics. Però jo no sé la solució. L’integrisme està a un costat i està a l’altre. La solució no és fàcil. L’altre dia vaig veure la pel·lícula Èxode i dius: “qui té raó i qui no té raó?”
Ara vivim un moment en què, en alguns municipis i comunitats, estan llevant la llengua del territori, perquè no volen que es parle en valencià, o estan llevant banderes LGTIBQ+. Sembla que no podem conviure tots junts, no?
És la història de la humanitat. En alguns moments, sobretot quan eres jove, et fas la il·lusió que progressem i que cada progrés que aconseguim ja està guanyat per a sempre, però la història ens demostra que no és així, que anem avant i arrere. Ara estem en un moment molt crític de la humanitat i no sé si reflexionem prou sobre això. Tenim el problema de l’integrisme, que no és un problema aïllat d’altres problemes del món. Els integrismes venen per raons econòmiques, etc. I encara tenim un problema més greu, encara que parega impossible, que és el del col·lapse climàtic.
Respecte a la censura cultural que estem vivint aquests dies, com a escriptor i com a professor, quina solució veus o quina reflexió fas?
Una solució definitiva, no. Jo ja no soc professor, estic jubilat. Però una solució definitiva, no n’hi ha. Jo entenc que ens indignem pel que estem veient que comencen a fer els governs de dreta. Comprenc que ens indignem. Però no entenc que ens sorprenguem, perquè això ja ho sabíem abans. Fan el que havien dit que farien, de fet faran més del que havien dit que farien. Perquè la correcció política funciona, fins i tot en ells. Ells no s’atreveixen a dir públicament tot allò que els agradaria fer si guanyaren. No ells, sinó tots. Per tant: solució? Solució és lluitar cada dia, i tindrem èpoques millors i èpoques pitjors, però solucions definitives, no.
Tornem a la literatura. Hi ha escriptors de brúixola i escriptors de mapa, on t’ubiques tu?
Jo crec que tots els escriptors han de tindre una part d’una cosa i una part de l’altra. Ningú serà cent per cent una de les dues coses. Jo diria que soc noranta per cent de brúixola i deu per cent de mapa. Al principi no tinc gens clar on vull anar ni per on vull arribar. Només tens quatre idees vagues. Per exemple, quan vaig conèixer Alcanyís vaig saber que havia d’escriure la història d’un senyor que era descendent de jueus, convertit al cristianisme, triomfador socialment, amb un final catastròfic. Això ho sabia. Per tant, allí tenia una estructura, un mapa, més o menys traçat.
Ara bé, com havia d’arribar, com havia d’anar per aquells camins… allí no mirava el mapa. Allí em deixava portar per la brúixola. Ni tan sols sabia, al principi, que parlaria de la seua infantesa, però en un moment donat, vaig pensar que contextualitzar era molt important. Col·locar-lo a la Xàtiva del segle XV, explicar com era la vida en aquell moment, com era la separació entre els jueus, els cristians i els musulmans…
Em pareix interessant el fet que ells siguen jueus conversos, per tant cristians, però amb una àvia que encara conserva la tradició i vol mantindre les seues arrels jueves; i tenen una criada musulmana. Això és important perquè les societats no eren hermètiques ni compartimentades. També perquè la infantesa és un tema que m’agrada molt. Jo crec que totes les persones hi plasmem una part de nosaltres i de com veiem el món i com l’hem viscut. I la meua àvia va ser definitiva en la meua educació. Aleshores, vaig veure que aquell era el camí per a relacionar totes les coses. Havia de relacionar el món jueu i el cristià, i la transició del judaisme al cristianisme, convivint amb els musulmans.
L’obligació d’un pare i d’una mare és fer que els seus fills triomfen en la vida, que siguen feliços. Els pares d’Alcanyís sabien que, si l’educaven com a jueu li dificultaven molt la integració i, per tant, l’activitat social. La seua obligació com a pares, doncs, era educar-lo com a cristià. Però l’àvia era fidel a les seues arrels, a la seua cultura, a la seua tradició, i d’aquesta manera ho vaig unir tot dins d’aquella família per a contextualitzar-ho.
De fet, ací hem viscut algun exemple amb la llengua. Els pares volien que els seus fills no parlaren valencià perquè es pogueren integrar.
Sí. Ja us he dit que, jo mateix, me’n vaig anar a València predisposat a tornar algun dia al meu poble amb cotxe i carrera. T’educaven perquè pensares que parlar valencià et rebaixava. I arriba un moment en què comences a tindre les teues pròpies idees, però t’havies estat preparant per a això.
Per a acabar, en què estàs treballant ara? Quina és la pròxima història que t’agradaria contar?
Tinc moltes coses en el cap, però no estic treballant en res. Abans m’heu preguntat si era un escriptor-brúixola o un escriptor-mapa, però jo, ni tan sols soc un escriptor. Perquè jo he sentit parlar a molta gent que diuen que són escriptors que, per a ells, la vida sense literatura no té sentit; que van descobrir la vida en el moment que van començar a escriure. Jo no soc així. Jo soc moltes coses, entre d’altres, escric. Per tant, ara, en aquest moment, no estic escrivint res, ni falta que em fa. No tinc la necessitat d’estar escrivint res amb pretensió que siga una novel·la. Escric alguna cosa tots els dies: una entrada al Facebook, un conte curt o qualsevol cosa.
Tinc dos o tres històries en el cap, que és possible que algun dia siguen una novel·la, perquè les tinc més o menys madures. Però una novel·la és una història molt dura, perquè tu has de decidir que, durant el temps que dure la novel·la, no viuràs del tot en aquest món. Viuràs en un altre món. I això pot ser que t’abellisca o que no t’abellisca. O que les teues circumstancies personals o familiars siguen unes o siguen altres. Per tant, estar escrivint en aquest moment una novel·la? Cap. Idees prou madures perquè algun dia ho siguen? En tinc un parell.
Així vam cloure una conversa amena i il·lustrativa amb Joan Olivares, prèvia a la tertúlia que faríem aquell diumenge arrecerats del sol com vam poder al Racó Violeta, a Sella. Sempre es un plaer poder comptar amb els autors dels llibres que llegim i en aquesta ocasió va ser un plaer parlar amb una persona que et fa arribar el seu procés d’aprenentatge, canvi i creativitat.
Podeu escoltar també la versió radiofònica d’aquesta entrevista a “El racó del TastaLlibres”, a Cabiló Ràdio.
