Joan Benesiu (Alacant 1971) és una de les veus més originals de la literatura catalana. La seua manera de concebre la literatura arrossega el lector com si navegara plàcidament per un dels rius que travessen Mitteleuropa, amb les seues aigües cabaloses de les quals no pots escapar a causa de la seua força.
Potser et farà viure amb la voluptuositat d’algun episodi delirant com només la realitat ens pot oferir. O, segurament, et colpisca un silenci esfereïdor honorant algun dels llocs de memòria ple de fantasmes que tant abunden en el seu territori europeu. Potser és aquesta dispersió la que fa tan particular la mirada de Benesiu al voltant de les coses que ens passen.
Quan estem davant de Benesiu, el primer que veiem són unes ulleres que, en teoria, han de corregir una mirada miop. Però a mesura que es comparteix el temps, amb ell o amb la seua literatura, la pregunta és si aquestes ulleres no són un artifici que li fan veure la realitat des d’una altra perspectiva. Així, a poc a poc, escoltant el seu discurs tranquil i assossegat, el lector cada cop desitja més tenir unes ulleres com les seues per a mirar el món a la seua manera; una mirada compassiva envers les víctimes de la història que ens torna, a la manera de Nietzsche, humans, més humans.
Ets un autor valent en el sentit que has apostat per una veu pròpia que fa que la teua escriptura siga molt recognoscible. Una literatura feta per a lectors exigents i que també exigeix al lector.
Crec que la literatura ha de mantenir una certa exigència, tant per part de l’escriptor com per al lector. Cadascú ha d’escriure el que vol amb tota llibertat i de la manera que li parega. A mi m’ha resultat interessant proposar-me el text com un repte com a escriptor i, potser això afecta també el lector en l’experiència d’enfrontar-se a un text que té les seues alteracions.
La literatura per a mi continua viva i això significa que ha d’anar explorant i tota exploració requereix anar desbrossant el text. Potser això fa que algunes parts puguen suposar un repte; la lectura és un exercici de tensió, i ja em sembla bé que en tinga l’escriptor, però que també en tinga el lector quan exerceix aquest ofici tan bonic que és llegir.
Ets un autor que fuig de l’escriptura lineal o de la novel·la de personatges, i per això els teus llibres estan plens de giravolts, de salts, de desplaçaments, de dreceres paral·leles. Això supose que dificulta la construcció de la novel·la. Com afrontes aquest procés i què et serveix de guia?
Jo afronte la literatura des del punt de vista de l’existència. Per a mi la novel·la és un gènere que continua viu i que permet reflectir l’estat moral i existencial en el qual es troben les persones ara, en la primera part del segle XXI. Per això tracte que la meua narrativa tinga quelcom de la contemporaneïtat.
I què diu la contemporaneïtat? Doncs ens parla de fragmentació, de passar d’una cosa a l’altra d’una forma ràpida i de fugir d’aquella literatura fulletonesca del segle XIX. A mi ja em sembla bé que la literatura haja passat per aquest període; hi ha hagut grandíssims escriptors en aquell segle, però ara ja no estem al segle XIX, i per això la literatura ha de ser una altra cosa.
En la meua forma d’escriure és present la història, perquè em pareix molt important el tema de la memòria, però al mateix temps, necessite traslladar-la a una forma actual. És per això que aquest tipus de novel·les psicològiques, en les quals els personatges es desenvolupen d’una manera clara o es desvelen els motius que tenen per a actuar no em resulten especialment atractives.
Jo preferisc parlar d’una novel·la de situacions o d’una novel·la fenomenològica, on allò que importa no és d’on venen els personatges i allò que volen sinó les situacions a les quals s’enfronten. Al cap i a la fi, també nosaltres tenim dificultats per a analitzar l’estat en el qual ens trobem o per què som com som.
La vida passa ràpidament i nosaltres hem d’actuar, per això a mi m’interessa tenir aquesta mirada que em permet explicar algunes coses. Així que no diria que les meues novel·les són psicològiques; molt menys, històriques i tampoc de personatges; diria que són novel·les existencials, si vols.
Et sents reconegut en aquells que diuen que ets escriptor d’una única novel·la que es va publicant en volums successius?
Sí, potser sí. A la fi, els temes que a hom l’obsessionen són els mateixos que van rondant d’una novel·la a una altra. Les novel·les tenen independència total, però m’agrada que tinguen fils que permeten connexions encara que siguen dèbils. Després està la unitat temàtica, les preocupacions al voltant de la identitat, de la frontera, de la memòria, del fracàs, de la dignitat dels personatges derrotats. Tot això m’interessa com a escriptor.
Quan comences a escriure voldries fer una novel·la que es distanciara de les altres, però, com ja he dit, les obsessions que tenim són les mateixes, canviant la forma i adaptant-les al moment en el qual estàs i, inevitablement, tornant a aparéixer.
Si bé és un gènere inclassificable; llibre de viatges, assaig d’història, reflexió filosòfica, biografia, sí que es reconeix la sobrietat com una característica a l’hora d’abordar alguns d’aquests gèneres, especialment aquells que, pel seu dramatisme, podrien ser tractats amb gran afectació si vulgueres burxar en la sensibilitat del lector.
És cert que a mi m’interessa la sobrietat en la literatura, en el cinema i segurament en la vida també. No m’agrada l’afectació i aleshores, en les novel·les tracte de fugir d’això.
Encara que hi ha episodis que són violents i que podrien donar peu a una certa emocionalitat, a mi m’agrada que siga una cosa més serena. També que passe per aquesta qüestió de la dignitat de les persones que han perdut o que perden; això em resulta fonamental.
En la part de la narrativa o de la novel·la també m’agraden els autors que tracten els temes sòbriament; per exemple Marisa Madieri quan explica l’exili en Verd aigua, un llibre que conta una història dramàtica, però la manera d’explicar-los és amable i tranquil·la, igual que també ho fa Magris, quan escriu Danubi o qualsevol altre. M’agrada aquesta forma d’encarar la història.
Voldria dir ací que la novel·la és un artefacte absolutament poderós per a poder tractar qualsevol temàtica, és a dir, novel·les de viatges, biografies, assaig, filosofia, etc. però totes tenen la marca que la novel·la no ha de ser apodíctica; no hi ha un discurs que haja d’estar tancat de forma dogmàtica.
L’assaig dins de la novel·la implica aquesta possibilitat o necessitat que siga hipotètic. Al final, a mi m’agrada exposar les idees dins de la novel·la perquè aquesta permet el caràcter hipotètic de les coses, que crec que és en el que estem tots ara.
Si hi ha una temàtica omnipresent en els teus llibres és la de la identitat, tant individual com col·lectiva. En el pla individual sempre fas jugar al narrador el paper d’aquell qui sent que la seua identitat no és prou interessant i sempre té la temptació de suplantar la d’algú altre –el pobre Daniel Rojas de Gegants de gel i Serem Atlàntida–; quant a les identitats col·lectives, aquella que sempre està damunt la taula és la interrogació per la identitat europea.
Sí, el tema de la identitat em resulta molt interessant. Una gran part de la nostra existència a Europa està construïda al voltant del discurs sobre la identitat. De vegades, això ha eixit molt malament, perquè aquests discursos han provocat conflictes brutals, però no han parat de ser un reclam per a nosaltres. Però no sols en l’àmbit d’identitat nacional, també ara tenim una possibilitat oberta de qüestionar les nostres identitats sexuals.
Això afecta l’individu d’una manera clara, que s’interroga per la possibilitat de ser un altre o d’estar més d’acord amb la naturalesa que sent pròpia. I aquest pas de frontera d’un tipus de vivència sexual a una altra, que avui és possible de forma normal, esperem que no siga alterada pel curs dels esdeveniments històrics actuals.
A mi m’interessa també dins de la novel·la; per això els meus personatges pateixen certa ambigüitat. El narrador que, de tant en tant, no es veu a l’altura de les circumstàncies i roba la personalitat d’un altre, d’aquest Daniel Rojas, que tu has vist molt bé com a element vertebrador de les meues novel·les, és una part que m’interessa.
La idea ve d’Intercanvi, on jo partia d’aquells intercanvis de casa que vaig fer durant els anys noranta, en els quals jo podia viure a casa d’una persona a la qual no coneixia, agafar la seua vida, els seus llibres i les seues coses a París, i això m’omplia de possibilitats narratives. Aquestes experiències d’intercanvi de casa —quan encara no existien aquestes pàgines d’intercanvi de casa— em van resultar molt gratificadores i interessants. A més està Daniel Rojas, el transsumpte de Daniel Rojas, que és una dona amb la qual encara mantinc una relació d’amistat estupenda.
Fins i tot en Gegants de gel apareix una escena que ens permet reflexionar al voltant de la identitat digital. Creus que usem aquest tipus d’identitat per amagar-nos d’allò que som o, en realitat, aquesta identitat en línia no és més que una projecció de la identitat fora de línia? Un fill de puta sempre serà un fill de puta, estiga en línia o fora de línia?
Jo crec que és més interessant la segona lectura. Clar que podem utilitzar internet per a amagar-nos i estafar algú, això és una possibilitat, però és molt possible que molta gent faça servir una projecció i multiplicar els seus “jo” al ritme que ho feia Pessoa. És una possibilitat de poder projectar alguna cosa de la qual no estàs segur i experimentar algunes coses a través de diferents plataformes que et permeten ser un altre durant algun temps.
La xarxa ens ha donat una possibilitat real de viure de forma poètica algunes coses. No sé si realment la gent ho viu de forma poètica, però jo crec que té una condició poètica més enllà dels estafadors professionals, que el que fan és suplantar una identitat de forma delictiva. Això és una de les parts interessants que la tecnologia ens ha permés. I que jo parle bé de la tecnologia podria estar emmarcat per a la posteritat (riu).
Aquest joc de la identitat també sembla que te l’apliques a tu mateix. Per una part sempre apareix algun episodi familiar que ens fa pensar en el fet que hages posat part de la teua pròpia biografia en la identitat del narrador, però fins i tot, sempre hi ha un petit canvi en la teua biografia en cada una de les novel·les.
Els canvis d’identitat no són tan pensats; és a dir, jo d’alguna manera, vaig acomodant les coses d’acord amb el moment existencial en el qual em trobe. Vull adequar-me a una certa veritat, vaig utilitzar el meu nom, Joan Benesiu, perquè realment m’interessava i m’agradava agafar aquell cognom de la ciutat d’Alacant i després, en el fet del lloc de naixement, diguem que també tracte d’acostar-me a la veritat. No sé si he acabat d’apropar-m’hi, ara bé, tampoc podem saber quina serà la pròxima sorpresa.
El tema de la identitat sempre va acompanyat del de la memòria. Una memòria que és molt fràgil –ho diu Primo Levi i també ho poses de manifest en Terminus–, però la creació d’aquesta memòria, que tots sabem que és una ficció, potser ens és útil per a fer que el projecte europeu no fracasse.
Sí, per a mi pensar sobre la identitat implica pensar què volem ser a Europa. És veritat que jo m’he sentit sempre molt europeu, des de jove. Quan he començat a viatjar fora del nostre país, m’he trobat molt a gust sempre, en qualsevol lloc d’Europa.
És veritat que en cada lloc es parla una llengua distinta, que els costums canvien, però jo he trobat una afinitat que no he sentit quan he estat, per exemple, a Amèrica. Aquesta forma de ser europeus, amb aquest projecte tan bèstia que és la Unió Europea, amb totes les dificultats que suposa i que conté, però que ha suposat una entesa, un viatjar sense fronteres, una capacitat perquè els estudiants es moguen d’ací cap allà, són coses molt boniques, i molt difícils d’imaginar si mirem la història de segles enrere.
Aleshores, que tot això es puga perdre em resulta molt preocupant. Caldria filar molt prim amb aquells partits polítics o amb aquelles ideologies que volen col·locar “Itàlia, França o Espanya primer” a imitació del trumpisme als EUA, perquè quan comencem a sentir això estem de camí cap a la destrucció d’Europa.
Justament la idea d’Europa és el més apreciat que hem aconseguit entre nosaltres pel que fa als moviments culturals, a la generació d’idees. La il·lustració és fruit dels ideals que van nàixer en Anglaterra, que van passar per França, i van acabar en Alemanya; tot això vincula molt el continent europeu, amb un projecte basat en les idees dels drets civils, del feminisme i de la projecció de la racionalitat.
Evidentment, té les seues ombres, no en soc desconeixedor, i sé on han acabat algunes d’aquelles idees, però, encara val la pena lluitar per aquells valors. Les novel·les no canviaran el signe del món, però està bé que es puga reflexionar sobre tot això des de la novel·la també, que ens fem partícips de la unitat d’Europa que a mi m’interessa.
El fet de recolzar-nos en la memòria no ens ha de fer caure en la nostàlgia.
Ací toques de mig a mig. L’assumpte principal és aquest, és a dir, la memòria és important, és fonamental per a mi, no podem arribar a desenvolupar la idea si no sabem d’on venim i què ha passat abans.
Ara, el fet que el futur es presente un poquet ombrívol, per dir-ho d’una manera suau, fa que moltes tendències polítiques en la dreta i en l’esquerra, però sobretot en la dreta o en la ultradreta, ens facen mirar cap arrere com si els temps passats foren temps que val la pena recuperar.
A voltes tenim la nostàlgia de recuperar una història d’amor fracassada o d’amor en crisi, de sobte diem “hem de tornar a ser els que érem abans”, però això no passarà i les nacions no tornaran al passat tampoc –per això és tan interessant El refugi del temps de Gospodínov.
Aleshores, quan vas per les llibreries, veus que hi ha un fum de llibres sobre la nostàlgia en l’última dècada, llibres que són reflexions sobre la nostàlgia i que es titulen així… Per què molts assagistes o novel·listes es fixen en la nostàlgia? Perquè pensen que és un sentiment actual, perquè no veiem una perspectiva bona de futur. Però és molt preocupant quan la gent vol construir una Europa que potser no ha existit mai i que sempre està mirant-se en el passat, una Europa sense immigrants, una Europa blanca, catòlica.
Per a mi aquesta idea és miserable, molt perjudicial i a més, és del tot falsificadora. Per això, sí, en les meues novel·les hi ha una flaire de nostàlgia perquè els personatges tenen una connexió forta amb la memòria, però a mi m’agrada que la memòria siga per a pensar què fem amb les coses, amb les ruïnes, amb les fronteres, amb la nostra pròpia forma d’entendre la identitat.
Però la construcció d’una memòria que exalta el passat també pot resultar perillosa. De fet Terminus està situada a l’Hongria d’Orbán, territori d’experimentació de projectes basats en la retropia, i dels quals ací també tenim uns bons exemples. En un llibre al voltant del fracàs i de les possibilitats truncades, és una advertència d’allò que ens pot ocórrer?
Sí, totalment. Hongria per a mi és el país que exerceix de laboratori de les idees de la ultradreta. Si et fixes ara, veiem que la postura d’Europa sobre Rússia és una, però Hongria té una altra postura. Fa més d’una dècada que estan governats per la ultradreta, amb unes formes modernes, hem de ser conscients d’això, no estem en el feixisme dels anys trenta, estem en un feixisme refinat, on les formes són relativament educades, però el contingut és un contingut molt fort.
Escoltar els missatges de Fidesz i d’Orbán és aborronador; el rebuig de la diversitat sexual, de la immigració, l’apel·lació constant al catolicisme i en l’última mirada, aquella Hongria que hauria de recuperar una grandesa que la història li ha negat. Aleshores, més països o més partits polítics es miren en Orbán, la qual cosa és catastròfica per a Europa, sens dubte.
En Terminus m’ha interessat que els personatges passaren per ací i que visitaren les ruïnes, que la novel·la fora un viatge a través de què fer amb les ruïnes, què fer amb les coses que ens cauen, els edificis que hem construït d’una manera il·lusionant, però que ara s’evaporen. Aquells personatges que en Terminus tracten d’habitar les ruïnes, que tracten de viure-hi dins, també són per a mi una metàfora de per on van les coses.
Busquen una autenticitat que han perdut perquè el món els ha centrifugat, els ha expulsat del territori de la normalitat i els ha posat en un marge on també passen coses interessants, com pot ser viure dins d’una ruïna.
Per a mi la runa i el silenci signifiquen l’anticapitalisme, per això són marginals. Ara vivim en ple capitalisme, on existeixen perifèries que es poden habitar, a voltes de manera un poc sòrdida, però que són anticapitalistes. El silenci és com el contrari dels centres comercials. El centre comercial és el soroll permanent, la música permanent, en canvi, el silenci d’una ruïna on no pots comprar res és l’anticapitalisme.
Una temàtica que arrossegues és la del turisme, que sempre apareix d’alguna manera en les novel·les. Però de fet és en Serem Atlàntida i en Terminus quan en parles i reflexiones més profundament sobre aquest fenomen. Això et permet fer una reflexió al voltant del simulacre i de l’autenticitat i de com ens deixem enganyar per experiències que, en molts casos, sabem que no són reals.
Sí. La idea de simulacre ve associada a la idea d’autenticitat i és molt important en la concepció de Serem Atlàntida i una certa part de Terminus. Quina seria la interpretació que jo li donaria a això? Per a mi l’estat actual existencial fa que nosaltres demanem autenticitat, que busquem autenticitat. És com si visquérem un món que no fora del tot real i això està vinculat a la nostra hiperexposició a les xarxes socials, a la tecnologia, etc. Aleshores, amb aquest afany de buscar alguna cosa que siga més autèntica els personatges de les meues novel·les ixen disparats a fer coses rares, a la perifèria, a visitar Txernòbil, per exemple, o a viure en una ruïna.
Però ara és curiós que visitar Txernòbil ja no és marginalitat…
Això és com el llibre de Michael Ende La història Interminable, que hi ha una cosa que es el NO-RES, que es va expandint i això és igual. Les formes del capitalisme no paren d’expandir-se, per tant, el que avui és marginal, demà està completament al centre de l’experiència i aleshores la marginalitat cal anar buscant-la un poc més lluny. Però aquella recerca sempre està animada pel mateix, per fer coses que siguen diferents i que no siguen les que fa la majoria.
Hi ha un turisme que continua anant a Roma, a París o a Londres i n’hi ha d’altre que busca experiències que són estranyíssimes: el turisme de la desolació, el turisme que busca experiències extremes. Tot això m’ha resultat molt interessant perquè no deixa de ser una recerca permanent de l’autenticitat.
En Terminus jo he parlat d’un filòsof italià –austrohongarés, però que parla italià–, Carlo Michelstaedter, que és un tipus que va escriure una tesi doctoral que es titulava La persuasió i la retòrica, en la qual posa en contraposició aquests dos conceptes. La retòrica seria aquella forma d’existència en la qual tu repeteixes les formes socials i acabes vivint una vida inautèntica. La persuasió, en canvi, seria aquella vida autèntica, només a l’abast de persones molt conscienciades que l’existència només passa una vegada i que has d’assumir-la en la plenitud de la consciència.
Aquesta tensió entre els dos conceptes pot fer que buscant la persuasió acabem en la retòrica, igual que ocorre amb la tensió entre el simulacre i l’autenticitat, quan buscant l’autenticitat acabem caient en el simulacre. Són dos conceptes generadors de sentit.
Per cert, és molt potent la història de Michelstaedter, que acabà la tesi doctoral i se suïcida, amb vint-i-tres anys.
Supose que aquestes reflexions també són un reflex de ser un viatger i de tota una experiència pròpia en els desplaçaments per altres territoris.
Sí, a mi m’ha interessat sempre el fet de viatjar, el fet de trobar-te fora del teu lloc i anar a llocs on es parlen llengües que no conec. Això m’ha agradat; mirar el món des d’aquest altre punt de vista. També els viatges han sigut moltes vegades detonants d’històries, perquè quan viatges estàs més actiu mentalment, estàs més preparat per a rebre experiències i escoltar.
Diguem que la vida quotidiana anestesia i quan ixes, t’espaviles. Les coses que et criden l’atenció formen part, en el meu cas, de les meues històries després; són com mecanismes d’activació cerebral que em posen en marxa, tal com el moviment posa en marxa una màquina, exactament igual.
Sempre m’ha interessat, tot i ser conscient que el viatge forma part d’aquella inautenticitat en la qual ens trobem. Tot el món defugiria l’adjectiu de turista i voldria ser viatger, però tots —o quasi tots— quan viatgem som turistes.
De fet, el lector té la impressió que tots els llocs que descrius els has recorregut tu, tant és així que sembla que algunes ciutats te les has fetes teues, com és el cas de París o Trieste –de la qual fins i tot, has fet una petita guia– i que fins i tot, tu ets realment un dels jugadors d’escacs dels jardins de Luxemburg.
Sí, hi ha algunes coses que han passat per la meua experiència i després hi ha altres coses que han passat per Google Maps. No de tots els llocs tinc l’experiència vital, però com és tan estranya la tecnologia…, en Gegants de gel, per exemple, hi ha un episodi que succeeix a Liverpool amb la descripció d’alguns recorreguts per la ciutat.
Algunes vegades m’he trobat amb lectors que m’han dit “com es nota que coneixes la ciutat i que has agafat l’ambient d’allí”, i jo no he estat mai a Liverpool. No és que siga més hàbil que un altre, qualsevol pot descriure perfectament un carrer, fins i tot l’evolució del carrer de fa uns anys a ara perquè n’hi ha un detall de les fotos en Google Maps.
És tan bestial el Google Street View que és capaç de detectar un crim en un poble. El cotxe de Google Street View fa una fotografia d’un tipus col·locant un cadàver des d’un cotxe en un poble d’Espanya i això fa descobrir un crim. Pot un assassí arribar a més inèpcia que ficar el cadàver al maleter en el moment en què passa el cotxe de Google en un poble de 50 habitants?… Això només pot passar en l’època en què estem.
Una altra de les constants és la descripció d’alguns dels episodis foscos de la Història; el bosc de Katyn que apareix en Gegants de gel, la Risiera di San Sabba de Serem Atlàntida o el Barranc de Babi Iar de Terminus. És precisament en aquests episodis on la sobrietat de la qual parlàvem abans està més present.
Podria dir que la culpa la té Walter Benjamin, però la realitat és que la nostra història està plena de runes i entre les runes hi ha els cadàvers. Aquests cadàvers són, de vegades, il·luminats pels grans focus de la història: Auschwitz o Mauthausen. Són llocs amb una il·luminació permanent i plens de turistes. Però després n’hi ha altres que estan il·luminats per una penombra, que, per tant, existeixen als marges de la tragèdia europea.
A mi m’interessava desplaçar una mica la llum i posar-la aquí, perquè han passat coses molt tremendes, molt fortes en molts llocs, i la memòria també ha d’arribar a aquests llocs. És per això que m’ha interessat fixar-me en alguns episodis, diríem, de segona filera de la història d’Europa, que jo tampoc coneixia. I aleshores he anat investigant i indagant algunes coses que per a una part dels europeus han sigut fonamentals en la trajectòria de les seues famílies.
Finalment, els personatges de les meues novel·les que viuen en el present estan afectats per drames que per la via familiar els connecten amb el passat. Això ho veiem en Terminus, per exemple, o ho veiem en Serem Atlàntida. És a dir, no tenim davant els personatges que van estar a la Risiera di San Sabba, però sí que tenim davant els personatges, els avis dels quals van passar per la Risiera di San Sabba, l’únic camp d’extermini que hi havia a Itàlia.
Com he dit, és una cosa que m’interessa col·locar-la al focus i desplaçar els grans llocs de tortura i extermini que tenim més il·luminats.
Molts d’aquests episodis estan contats pels seus protagonistes i escoltats respectuosament pel narrador, com si escoltar fora necessari per a poder narrar, però sobretot com si escoltar aquestes històries i donar-los veu als que ja no en tenen fora com una mena de justícia restitutiva.
Sí, la teua pregunta és la resposta. No hi afegiria res. Què podem fer sinó escoltar? Nosaltres, a voltes, no sabem la història de la nostra família, però, de tant en tant, se’ns revela. I jo vull escoltar aquestes històries. No m’importa d’on vinga la violència. Ha estat una violència que ha caigut d’una manera o d’una altra sobre persones innocents. I aquestes persones necessiten aquesta justícia restaurativa d’escoltar la història d’allò que els havia passat, no a ells, sinó als seus avis o als seus familiars.
El narrador de les meues novel·les escolta, perquè jo crec que s’ha d’escoltar, i s’ha d’escoltar sense interrompre. Cal fer una escolta atenta, però cada vegada s’escolta menys.
En Gegants de gel es conta tot al voltant d’una taula en un bar anomenat Katowice; tots voldríem tenir un Katowice per escoltar i ser escoltats?
Jo crec que sí. L’ésser humà és un ésser narratiu i tots nosaltres necessitem explicar-nos la nostra història. El que passa és que no tenim de vegades aquest espai, o bé perquè som interromputs per altres, o per la pròpia vida, o perquè hem perdut un poc la facultat de poder narrar. Però quan una persona narra es troba millor, això ja ho va veure Freud amb la psicoanàlisi.
Evidentment, la narració no és l’única teràpia possible, ni és absolutament curativa, però que la narració millora, crec que és evident. Els personatges que es troben en la perifèria del món, tan al límit de l’abisme, són capaços de contar i escoltar. Crec que hauríem de poder anar a un lloc, al bar Katowice o a un altre, i poder escoltar i ser escoltats.
Com es veu en un episodi de Serem Atlàntida, la gent que està a la presó conta històries, les conten perquè estan allà, perquè tenen hores i hores i hores, i aleshores s’escolten. Nosaltres, que estem fora de la presó o en una presó invisible, no som capaços d’escoltar-nos perquè constantment ens interromp la tecnologia que toca a la nostra porta. Estaria bé poder provar d’estar-se un temps sense tecnologia, amb altres persones i escoltar-se.
Però dins de totes aquestes històries que ens acosten a la foscor humana en moments convulsos també hi ha totes les històries que ens conten aquells edificis que han servit per a apartar els elements discordants de la nostra societat, com si manicomis o presons foren la memòria viva d’aquells qui ens molesten.
En realitat, és un interés que ve de la lectura de Foucault, de tot el seu plantejament, al voltant de la història de la bogeria, de la història de la sexualitat o de la història dels elements de punició. Em mire aquests llocs on hi ha persones que no sabem què faran i les hem situades al marge de la societat. Aleshores, els meus personatges volten per aquells espais, no és el centre de la novel·la, però els agrada fer una volta per la presó o girar pel manicomi, com ocorre en la torre dels bojos a Viena, que avui és un terrible museu d’anatomia patològica.
M’interessa veure què ha passat amb les persones que han volgut apartar. Em sembla molt bèstia quan hi havia, a París, els hospitals a la vora de la ciutat on els burgesos anaven a pagar per veure les dones que estaven empresonades i que, moltes vegades, no estaven boges quan les empresonaven, sinó que es tornaven boges per haver estat empresonades sense motiu. I per això també m’interessa el moviment d’antipsiquiatria, que trau dels murs aquells que estaven tancats. Això passa per exemple a Trieste, i és curiós que ara, el manicomi s’ha convertit en la Universitat… Això sí que és reciclatge (riu).
Supose que l’interés per la cura del llenguatge també és causat per la sensació de pèrdua de la llengua en la nostra societat, però també amb mostrar que podem expressar tots els aspectes de la nostra vida en català.
Jo em plantege tenir cura de la llengua simplement per tenir cura de la literatura, però no perquè la llengua estiga malmesa o maltractada —que ho està. Per a mi la literatura no té un paper de salvadora de la llengua sinó la de poder expressar-te d’igual manera que qualsevol altra llengua.
Caldria fugir del problema que analitzava Milan Kundera quan parlava de les literatures menors. Era la gent qui tenia el complex de poder escriure en txec i preferia escriure en alemany; Kafka, que escrivia en alemany i no escrivia en txec, o, Kundera, que va decidir escriure en francès, encara que en el seu cas els motius són diferents.
Però les literatures menors, és a dir, de llengües que no són tan poderoses com altres, sempre tenen la tendència a fer un problema d’aquesta minorització. Moltes voltes la minorització s’introdueix a la literatura, s’escriu tenint en compte la situació sociolingüística en la qual es troba la llengua. Però això et desvia del focus de la literatura, perquè prestes atenció a una cosa que és molt interessant i que és molt important, però que és sociolingüística, no és literatura. Jo vull escriure amb naturalitat, pensant que el català és una llengua perfectament exportable.
Quant a la riquesa per expressar tot el que ens passa, si és que la tinc, la culpa és dels meus mestres, quan jo era xicotet, a l’escola, em deien, gasteu sinònims. No sempre les paraules són aquí, però hi ha sinònims. I jo tracte d’utilitzar el llenguatge en tota la seua riquesa.
Al llarg de totes les teues novel·les apareixen llibres com a fites en un territori. Hi ha autors que es repeteixen molt, com ara Musil, Jünger, Magris, Sebald i d’altres que ens són desconeguts…
La condició principal per a l’escriptor és ser el lector, és la seua condició de possibilitat. És allò que hom llig el que el converteix en escriptor, perquè és el que li ha deixat empremta. Jo em moc amb uns referents que m’agrada desplegar als llibres com un mapa, perquè moltes voltes són els que em desembussen quan estic en blanc.
Sovint recorde els llibres en els quals jo he aprés a llegir, llibres que han citat altres escriptors i que a mi m’han interessat; vull mostrar la part de darrere de l’escriptura. Això em sembla un signe d’honestedat amb la mateixa font de les idees. Potser és perquè jo vinc del territori de la Filosofia i de saber que les citacions són un peatge intel·lectual que cal pagar.
Evidentment, una novel·la no està obligada a fer cap citació, però a mi m’agrada que formen part de la mateixa literatura, i, evidentment, el meu estil està marcat per tots aquests escriptors que has anomenat i altres. Molts d’ells, si et fixes, són alemanys, centreeuropeus com a mínim.
Magris és un escriptor italià, però molt tocat per la idea de Mitteleuropa, Musil, Josef Roth, que no anomene tant, però que també tinc present, o Bernhard, o Kundera també, un altre centreeuropeu.
Tot això constitueix una base molt sòlida de literatura compacta, però al mateix temps a mi també m’agrada poder llevar-li un poquet de gravetat buscant també referències en escriptors com ara Vila-Matas, un tipus molt lleuger a l’hora d’escriure, però molt interessant per la manera de construir coses sense trama i sense que això et faça perdre l’interés.
O Bolaño, que també és un escriptor que em resulta molt fructífer a l’hora de poder encarar determinats tipus de narració amb més acció, però tocada també per les qüestions culturals.
Ara he descobert Esther Kinsky, una alemanya que combina la literatura descriptiva amb la preocupació per Itàlia, una preocupació que jo també tinc present.
O, per exemple, un escriptor peruà que és Gustavo Faverón, que he llegit ara amb estupefacció. Tots ells són escriptors d’una densitat poderosa.
Un altre dels autors que es repeteix és Calders, un autor que t’acompanya des de sempre.
Sí, sempre. M’ha paregut un tipus fascinant en la seua forma de concebre la literatura. Era capaç de connectar la metafísica amb l’humor. Si agafàrem la pintura, De Chirico, per exemple és un pintor metafísic, però els seus quadres no tenen l’alegria ni l’humor que té Calders, que és capaç de trobar elements de ficció que toquen universos metafísics i al mateix temps que et fan somriure. Jo no tinc la capacitat d’humor que tenia Calders, de fet em costa i ho he de treballar més.
Per fer humor em serveixen alguns autors dels Balcans, com ara Svetislav Basara, del qual agafe alguna idea per fer alguna cosa més humorística, per soltar llast. El capítol de l’arxiduc Leopold en Terminus està fet imitant el seu estil.
També fas moltes referències a la música –Bowie ix en dues novel·les– i al cinema –en Gegants de gel hi ha moltes citacions de pel·lícules i en els teus llibres hi ha escenes molt cinematogràfiques. Dues activitats de les quals treus matèria literària, però que supose ve d’una pràctica de la qual fas partícip al lector.
Jo he crescut amb la música, la meua identitat està feta a base de música. També he tocat en un grup, era un bateria molt dolent, però ho intentava. Aleshores, les referències de la música formen part de la meua forma de viure. Nietzsche diu que la vida sense música seria una errada i jo crec que potser és la frase més encertada de Nietzsche. Ací, al País Valencià, identitat i música estan lligades, no es pot entendre l’una sense l’altra.
El cinema és igual, la meua formació com a persona està feta de pel·lícules i no puc desprendre’m d’això. He aprés moltes coses del cinema, no sols emocionalment, sinó també en l’àmbit estètic i a tots els nivells. La sala de cinema és la millor caverna platònica i continua existint! On pots mirar els reflexos d’una realitat que no està i deixar-te endur durant les dues hores que dura la pel·lícula? Allà dins pots deixar de ser tu i connectar amb la narració d’un altre. Per això, en els llibres apareixen les pel·lícules, que estan en la meua forma de concebre l’existència.
Val a dir que Gegants de Gel ha estat damunt la taula d’una productora Argentina i també d’una italiana per construir un guió cinematogràfic, però sense èxit. És difícil que un projecte cinematogràfic tire endavant i en aquest cas no ha estat possible.
En la novel·la Terminus un dels protagonistes envia unes ratlles a la professora que no encaixen en la tesi doctoral que està preparant i li fa dir “Ara són escenes descartades…”. Quantes escenes has hagut de descartar en el treball de poda de cada llibre? Les reaprofites després o resten en l’oblit?
Sí. He descartat bastants escenes, però no sempre les aprofite. Quan les descarte sempre queda la idea d’aprofitar-les, però després són difícils d’encaixar.
Per parlar de Terminus, hi ha dues històries descartades que ja estaven escrites i que, posteriorment, en una de tantes revisions, jo mateix les he podades perquè pensava que eren una excrescència massa poderosa.
Hi ha la història d’un francès empresonat cinc anys a Àustria durant la guerra i que acabada la guerra, en comptes de tornar a França, l’envien a Txernòbil. Aquesta història era molt poderosa, però va fracassar dins de la narració general. Podria ser un conte després.
Hi ha una altra història que em va fer molta llàstima perdre-la: la d’Eduardo Rósza, un poeta hongarés que fou corresponsal de La Vanguardia. Va deixar d’escriure les cròniques per convertir-se en soldat de l’exèrcit croat, fou acusat d’haver matat un periodista suís i fugí. Acabà els seus dies intentant assassinar Evo Morales i fou crivellat per la policia boliviana. Un personatge brutal.
Potser si hi ha una fita en la teua carrera és la publicació de Gegants de gel després d’una crítica en un diari de Manuel Baixauli. És ací quan entres dins de la indústria cultural, però abans havies arribat a l’autoedició, una pràctica que no recomanen gens.
Jo havia publicat Intercanvi i també un llibre sobre Pastor i Aicart a la Universitat de València. No era un bagatge gran, però pensava que podria ser suficient per a poder continuar publicant, tot i que no fou així. Totes les editorials a les quals vaig enviar el manuscrit de Gegants de gel van rebutjar-lo. Finalment vaig decidir autopublicar-lo.
Després d’això, Baixauli va escriure un article a El País i les editorials que abans l’havien rebutjat, ara el volien publicar. Afortunadament, Gegants de gel va vendre molt, va tenir molt bones crítiques i em va col·locar en la indústria cultural.
A partir d’ací he publicat amb facilitat, m’he sentit apreciat pels lectors i per la crítica. He sentit que una sèrie de gent volia llegir el que jo feia, la qual cosa és molt important per continuar escrivint, ja que un escriu per formar part d’un context sociocultural del qual jo vull formar part.
Gegants de gel tingué la sort, que no té pràcticament cap llibre autopublicat, de tenir una segona vida.
Escriure en català i publicar en una editorial de Barcelona vivint a València et fa viure en un territori fronterer?
Al meu cap, jo visc als països catalans i tracte de viure això sense cap mena de dramatisme, com qui pot pensar en els països àrabs o en els hispanoamericans.
Sé que no existeixen políticament, que no hi ha infraestructures, però n’hi ha prou perquè aquesta realitat es puga viure; m’agrada viure en la meua llengua sempre que puc, i m’agrada pensar que visc en aquest territori. Per tant, no m’agrada molt pensar en aquestes fronteres internes; visc al sud d’aquests països catalans, i vaig sovint a la part del nord, que és Barcelona i quasi mai, per desgràcia, a la part insular.
Estic content i soc afortunat de poder publicar en una editorial que funciona, i que em tracta bé, com és Periscopi. Sí que voldria, com tots els que compartim aquesta visió cultural, que les coses foren tan fluides com fora possible entre tots els territoris que compartim una visió cultural i una llengua.
Has estat traduït a diversos idiomes i el com s’ha arribat a traduir la teua literatura a algun d’aquests països també seria per a una digressió dins d’una de les teues novel·les.
La part de les traduccions per a mi és molt important. Crec que seria una de les coses per les quals haurien de lluitar les nostres institucions. Aquí sí que és cabdal el seu suport; les traduccions es fan amb el suport de les institucions. Totes les traduccions apareixen amb el suport dels instituts culturals, en castellà, en francés o en alemany, tots tenen una institució que els fa costat.
En català també, perquè hi ha l’Institut Ramon Llull. Estaria molt bé que el País Valencià hi participara i s’adonarà que nosaltres som valencians que necessitem aquest suport, si no decidim escriure en castellà; però no és que no ho fa l’actual govern espanyolista, tampoc ho va fer de manera formal el govern del Botànic.
Tenim una certa dificultat per a ser valorats a casa nostra per la circumstància política que hem viscut i que vivim, però els lectors de fora no tenen cap prejudici; a un lector albanés o búlgar tant li fa que jo visca a València o a Barcelona, o fins i tot si escric en català o en castellà. El cas és que li interessa el llibre per la literatura mateixa.
Els llibres s’han traduït a Albània i s’han traduït a Bulgària, com tu has dit, d’una manera molt rocambolesca en tots dos casos. Així que hi ha una edició de Serem Atlàntida en ciríl·lic, una cosa gens habitual en un escriptor valencià (riu)
Supose que a tots els escriptors ens agrada ser traduïts perquè implica que la teua obra viatge, tinga més lectors i més possibilitats de relacionar-te. Jo he pogut gaudir de coses que no podia pensar, d’algunes jornades internacionals, conéixer autors de fora, que han estat experiències fantàstiques. Això em sembla que fa creure més en la possibilitat de l’escriptura, crec que ens fa tenir més múscul.
En castellà la traducció és a càrrec d’Acantilado, una editorial que posa molta cura en les seues edicions.
Sí, és una editorial de prestigi i que em sembla que cuida molt la literatura. Jo he estat un bon lector de llibres d’aquesta editorial i estar dins d’aquest catàleg em sembla un motiu d’alegria. Serem Atlàntida ja està traduïda i ara està en camí la traducció de Terminus. La qual cosa significa que es pot escriure en valencià i es pot accedir a altres llengües d’una manera totalment normal. I això no els passa només als autors de Barcelona, també pot passar aquí –gràcies a l’empara de l’Institut Ramon Llull.
Has publicat també contes, però estan dispersos per les revistes o els reculls que els van publicar, has pensat de reunir-los?
Sí, he escrit contes des de sempre. La meua primera incursió en la literatura és mitjançant els contes. El primer relat publicat és en un llibre de contes. És un gènere que m’ha interessat, tot i que ara m’interessa més la novel·la.
Probablement, sí que tinc material per poder fer un volum de relats, ho he pensat, encara que no m’he posat a la faena. Si tot va bé, amb el temps imagine que un dia intentaré recollir-los i veure si es poden publicar o si val la pena que es publiquen.
I la poesia?
És freqüent sentir que és un pecat de joventut i estaria bé dir-ho si els poemes els haguera escrit de jove. Però no, els he escrit de gran, cosa que significa que és un pecat doble d’ingenuïtat i inconsciència, i hauria de pensar a no escriure’n més.
No ho sé, jo no soc un poeta, és evident que no ho soc, però de tant en tant he escrit poesia. Mai amb la intenció de publicar-la. De tant en tant he fet una cosa així. Em va eixir un capítol en vers en Serem Atlàntida que em causava una certa simpatia perquè no era el que tenia previst. Un dia Josep Piera em va dir que era el que menys li havia interessat de la novel·la i encara li pegue voltes a la frase (riu).
Potser un dia em ve la maduresa o potser soc com Gombrowicz, que no va madurar mai; tenia seixanta-cinc anys i continuava escrivint les memòries de la immaduresa.
A la fi de Terminus es diu: “tot està acabat i inacabat al mateix temps, cal continuar, però també cal deixar que les generacions posteriors facen la seua”… Jo crec que és un missatge realista i amb esperança cap al futur… No?
Sí, per això pensava que la nostàlgia no era allò que definia Terminus, sinó que té una obertura cap a l’esperança. Per més que nosaltres tinguem la sensació d’estar en un final d’època, que les coses van fatal, que no entenem el món, i que voldríem tornar a unes dècades anteriors en què sí que enteníem les coses, la realitat és que la vida no ha parat de ser així. És a dir, generacions rere generacions han tingut unes sensacions semblants a les nostres.
Ara som nosaltres els que tenim l’edat que tenim i ens veiem davant de certs abismes. Però els nostres avis també es van veure en aquests abismes, i els nostres besavis, i així sempre, amb les diferències de cadascú.
Jo volia expressar que tot està acabat i inacabat alhora. Hi ha coses que s’acaben, però alhora que s’acaben aquestes, en venen d’altres que no sabem quines són, coses que altres persones viuran amb intensitat. El món estarà ple de sorpreses, algunes seran roïnes i d’altres seran bones. Jo no tinc una visió absolutament negativa de les coses.
Mirem com funciona l’educació, per exemple: la gent pensa que nosaltres anàvem a unes bones escoles on hi havia respecte, però hem anat a escoles on ens pegaven, a mi m’han pegat a l’escola —i no parle d’un calbot, sinó de coses molt més greus i serioses. Això és una cosa intolerable. I jo no anava a una escola austrohongaresa, anava a una escola de la democràcia. Això ara no passa.
Ara pot ser que un nen l’emprenga amb un professor, i és una putada per al professor, per a l’ensenyament. Però que un professor malmeta un xiquet, això sí que és greu, això sí que és intolerable. I això no passa ara i és una millora.
No podem tenir sempre aquesta visió tan absolutament corrompuda de les coses. Com si nosaltres haguérem construït una cosa que no val la pena. No, hem aconseguit construir coses que, evidentment, poden funcionar millor, però que sens dubte milloren les coses que hi havia abans.
Nietzsche es pregunta, aquests paios que pensen que la vida no val la pena ser viscuda perquè tot és negatiu, no serà que són uns avis a qui el que els passa és que els tremolen les cames? I quan diuen que la música no serveix o que no es pot ballar, en realitat el que passa és que ja no els aguanten les cames? Així que potser nosaltres ja estem en aquestes circumstàncies.
Clar que jo també estic preocupat pel futur i no soc gens optimista, soc un pessimista moderat. Però també soc un escèptic en el meu coneixement del futur i, per tant, no gose fer prediccions de com anirà tot.
