L’entrevista té lloc un matí a la Casa de la Festa d’Elx, el santuari del Misteri. Javier Gonzálvez (Elx, 1969) ens rep i ens ensenya alguna de les dependències de la casa i ens assenyala la maroma que penja del sostre, alt, del buc de l’escala i sosté una pedra molt grossa.
Javier Gonzálvez: La tenim així perquè és la que baixa la recèlica —a Elx, l’araceli es diu la “recèlica”— i no volem que s’avicie i gire sobre ella mateixa a la celebració. L’artefacte ha de conservar l’orientació mentre va baixant.
Seiem al despatx del mestre de capella, una sala que m’imposa molt de respecte; tinc la sensació que és un lloc on passen i han passat moltes coses que afecten l’única peça de teatre religiós medieval que es conserva al món, si més no cristià. I comencem l’entrevista.
Tomàs Llopis: Graduat en magisteri musical per la Universitat Pontifícia de Salamanca, títol de professor d’orgue pel Conservatori d’Alacant, estudis de direcció coral, màster de direcció i pedagogia coral per la Universitat de Logroño…
Ara també, màster de musicologia.
Moltes gràcies. Al llarg de la teua vida, quina vinculació has tingut amb el Misteri?
La veritat és que jo no vinc d’una família de músics ni de cantors del Misteri, com els amics; però jo de xiquet em vaig trobar amb un amic i li vaig preguntar on anava aquella vesprada i em va dir: “estic cantant en el Misteri, vine-te’n.” I va ser la primera incorporació a l’escolania, quan jo tenia nou anys, i em va agradar moltíssim.
Vaig començar a assajar, a cantar, i vaig eixir en la recèlica, l’any 79, i vaig continuar eixint fins a l’any 82-83. I teníem la sort que el mestre de capella ens animava, als qui volguérem, a fer una carrera musical. Va ser el temps en què es creava el conservatori a Elx. I l’alcalde i el mestre de capella van dir que els xiquets de l’escolania tenien la matrícula gratis, va ser com un al·licient. Vaig començar els estudis de piano i em vaig enganxar en la música, però va ser per una vesprada que vaig trobar aquell amic.
I va ser un procés llarg. I el nomenament de mestre de capella, com es fa?
Uf! Si vols que et conte tota la trajectòria…
Conta-la, clar!
Va passar una cosa, que és que quan ja canviem la veu, als catorze anys, i ja no pots eixir al Misteri, te’n vas al carrer, ja està. I comencem a fer estudis de música, ja que no pots participar en el Misteri. I llavors, amb els amics, muntàvem el cadafal, ajudàvem amb les cadires, perquè volíem mantenir la vinculació però no podíem cantar.
I moltíssims amics de la meua quinta ja no cantaven, però alguns sí que entraven en la capella. I jo em vaig dedicar als estudis d’orgue, vaig començar perquè el mestre de capella, que era el rector de l’església del Salvador, em va nomenar organista. Eixa és la vinculació que tenia amb la música, però no amb el Misteri.
La meua vida de la música es va traslladar de la música sacra a la música rock, perquè van fundar, aquí a Elx, una discogràfica i me’n van nomenar director, i gravàvem els grups de moda, però també vam fer una gravació del Misteri en CD i no vam contractar els cantors d’ací, de la capella, sinó que la vam fer amb els de l’Escolania dels Desemparats i amb el cor Lluís Vich de València.
Lluís?
Lluís Vich, que va ser ací compositor del Misteri i el primer mestre de capella entre 1562 i 1784. Hi ha un cor de cambra, que no sé si ara funciona. Però clar, com a companyia discogràfica empresarial, el millor era contractar un cor professional per a fer una gravació ben feta del Misteri. I allò va ser… em van nomenar persona non grata, perquè vaig fer una gravació amb gent que no era del Misteri.
Amb la competència, diguem-ne.
Sí, bé. Després van passar els anys, es va oblidar un poc això, i el mestre que hi havia llavors, l’any 2001, quan van declarar el Misteri Patrimoni de la Humanitat, un més abans de la representació, va demanar més diners: “o cobre més o no faig la representació.” Se’n va anar.
L’escolania tenia molt pocs xiquets, i van cridar un mestre de capella, José Antonio Roman, que era professor de cant en aquella època, i va dir: “jo agafe l’escolania però si tinc l’ajuda de Javier Gonzálvez”, perquè jo ja tenia vint anys d’experiència, estava fent estudis musicals però també dirigia corals a les escoles, treballava amb xiquets, sobretot.
Roman va dir, “jo vinc i accepte el càrrec de mestre de capella però em fa falta l’ajuda de Javier Gonzálvez per als xiquets.” I em van nomenar mestre de l’escolania. Per tant jo he sigut mestre de capella i mestre de l’escolania. I el primer que vaig fer va ser crear una infrastructura, que no hi havia ací a la Festa: una escolania infantil, l’escolania i un cor juvenil perquè no tornara a passar el que em va passar a mi, que als catorze anys em van dir: “ja no pots cantar”, i això és un trauma.
I vaig fer el cor juvenil per als xiquets que canvien la veu, des dels catorze als vint anys en què ja passen a la capella. Ja tenim un organigrama, que ara està funcionant molt bé perquè tenim una capella amb gent molt jove però molt preparada, són xiquets que estan cantant des dels vuit anys a l’escolania i als vint anys tenen una bona formació musical i entren en una capella més jove i amb més coneixements musicals.
Com va ser el nomenament de mestre de capella?, com el recordes? Va ser un moment molt feliç, no?
Clar, jo ja treballava ací, com t’he dit… El nomenament de mestre de capella depenia sempre i només del patronat, que buscava una persona idònia, i directament la contractava. Però quan em va tocar a mi ja va ser per oposició, la primera que va fer la Generalitat.
Van fer unes bases on el que es demanava, més que res, era el projecte. I clar, el meu projecte ja es veia que estava funcionant molt bé, era la formació musical que portaven els xiquets des de xiquicos, després el cor juvenil, la capella i ara el cor d’antics cantors…
El teu trauma va servir com a font d’inspiració…
Clar, i és el projecte que va guanyar, dels cinc que es van presentar. I em van nomenar mestre de capella, però això va ser una trajectòria, mare meua, perquè l’examen de la convocatòria estava previst per al 23 de març de 2020, que va ser la pandèmia. I van tardar tres o quatre anys a fer-lo.
El cas és que jo estava fent classes al col·legi, me’n recorde perfectament perquè em va trucar l’alcalde, directament l’alcalde, érem al pati, vaig agafar el telèfon i em va dir: “és que vull ser el primer de dir-te que ets el mestre de capella, jo tenia molta il·lusió de dir-t’ho.” I al dia següent ja no podia treballar al col·legi, perquè…
És imcompatible?
Sí, perquè açò és un càrrec d’alta direcció de la Generalitat. I em sabia mal, perquè el treball que estava fent amb els xiquets del col·legi era molt bonic també, perquè tenien un cor. Però ara estic molt content perquè ara treballe tota la jornada per al Misteri.
Molta gent voldrà saber com funciona tot això del patronat, de la capella… Com funciona l’organigrama de la Festa?
Depenem de la Llei del Misteri, que es va fer el 2005, perquè abans els patrons eren la gent d’Elx, que venien en representació de l’Església i de l’Ajuntament. Ara són les tres entitats: l’Ajuntament, l’Església i la Generalitat. I la gent que forma el patronat està nomenada per estes tres entitats.
Són molta gent, unes trenta persones i sempre hi ha de tot, depenent si el color polític de l’Ajuntament i de la Generalitat és el mateix o no, i després hi ha l’Església… Però està bé, perquè sempre és gent d’Elx i la ideologia política s’aparta i treballem tots per al Misteri.
I després hi ha un organigrama de la gent que treballa en altres coses: els sastres, els tramoistes, els electricistes, que quan arriba juliol, de sobte, tothom sap el que ha de fer i on ha d’anar. Però quan jo era xiquet i no hi havia escolania, la capella musical era diferent, quan arribava maig, tres mesos abans de la celebració, els cantors assajaven el que ja se sabien i cantaven, però no hi havia una formació musical, eren la gent del poble, i continua sent la gent del poble; no volem canviar això perquè ha de ser així, però sí que hi ha formació musical perquè els xiquets ja saben llegir la música des de l’escola.
I vam seguir el projecte de formació com a escola de cant. Ara tenim dos professors de tècnica vocal que treballen individualment amb cadascun dels xiquets i dels cantors, tenim l’escolania, que són els xiquets de nou o vuit anys, quan estan a tercer de primària, els que estan entre vuit i catorze o quinze anys quan canvien la veu, i després tenim el cor juvenil, on els xiquets estan bé perquè canten repertori mixt. I després hi ha la capella.
I recentment hem començat amb el cor dels antics cantors, que jo he incorporat perquè no hi havia data de jubilació i l’hem creada. Ací, quan un xiquet entra als vuit anys ja no en vol eixir mai fins als vuitanta, els noranta… perquè és la teua família.
Vam dir: “Si estem entrant els jóvens amb una formació, als setanta anys la jubilació”. Bé, si hi ha algú que fa falta, es queda. Però clar, perquè també és un trauma haver de deixar-ho, vam fer el cor dels antics cantors. I és el que està funcionant enguany. Des d’este curs, els antics cantors estan anant a les escoles, van, parlen del Misteri i canten; també als centres socials. I estan promocionant el Misteri i estan ajudant molt.
A Elx només?
De moment a Elx.
Però si us criden, posem per cas a Dénia… hi aniríeu?
Clar. Són gent de vuitanta anys i estan cantant encara i estan molt contents perquè…
Convé dir-ho, això…
Sí. I està funcionant molt bé. I què passa? Que tenim una capella musical d’unes cent trenta veus. I ara ja no fem publicitat a les escoles. Ahir, o dissabte, va ser la jornada de portes obertes de l’Escolania de València, perquè estan promocionant-la i els costa i és normal; perquè qui se’n va ara a una escolania a fer vida? És més difícil, no? Però ací tinc ara quaranta-cinc xiquets, sense fer publicitat, quaranta-cinc xiquets, barons només. Això és molt.
Jo tenia pensat de preguntar-te quines són les funcions del mestre de capella, però ja me n’has dit moltes. Vols afegir-ne alguna més?
La més impotant: el mestre de capella té l’obligació de tindre preparades les veus per al Misteri. El dia 6 d’agost es fa l’examen. Ara ja no és pròpiament un examen, però sí que es fa la prova de veus, que és a l’Ajuntament, el dia 6 d’agost. Es reuneix tot l’Ajuntament i el mestre de capella ha de presentar les veus del Misteri.
Abans el contracte estipulava que si no estaven preparades, el mestre de capella havia de pagar de la seua butxaca i mantenir els xiquets que haurien de buscar a la catedral de Múrcia o a la Col·legiata d’Alacant. Amb el meu mètode, tot això ja no passa. Ara tinc el pla de formació i em funciona perquè a l’escolania fem viatges, fem concerts i hi ha molt de moviment i per això tenim una pedrera molt important. I eixa és l’obligació del mestre.
I el pla de formació?
Sí. Més que una escola de música és un pla. Sí que és veritat que ara tenim una escola d’organistes, que estan en segon curs, i està funcionant molt bé perquè són uns xiquets que necessitem. L’orgue és un instrument que forma part de la Festa, i als conservatoris hi ha molt pocs alumnes, a Alacant crec que n’hi ha cinc o sis i ací en tenim catorze.
Però l’escolania no és com la de la Mare de Deu de Montserrat o la de la Mare de Déu dels Desemparats de València, que tenen la formació musical de piano i tot, aquí la formació és purament vocal i llavors els xiquets venen a assajar dos dies a la setmana al cor, però també han de treballar, com els adults; tenen l’obligació de fer puntualment el treball individual, amb els mestres de tècnica vocal.
I en eixa formació sí que estem obtenint resultats perquè esta gent, els meus companys, trauen la veu on no n’hi ha i tenen moltíssimes veus molt bones.
Vam tenir ocasió de veure-ho l’octubre passat, en una de les celebracions.
I això facilita que la gent estudie al conservatori i faça la carrera de cant.
He llegit, crec que ho vas dir tu en una entrevista, que el teu predecessor havia treballat el nivell vocal i que tu havies treballat els ritmes.
Sí. Ell era professor de cant del conservatori i sí que hi va haver un canvi en la tècnica vocal, perquè va instaurar la tècnica vocal individual i va treballar moltíssim, moltíssim, la sonoritat; les veus, sobretot, individuals, la qual cosa fa que tingues una matèria primera de veus ben col·locades. I jo em vaig centrar més en la interpretació de la partitura i sobretot en els ritmes, que estaven perdent-se. Perquè per exemple en la judià és molt difícil anar caminant i cantar.
Quan la gent no sabia música, en l’època d’Óscar Esplà, ell va canviar el ritme i el va fer més senzill perquè a la gent no li costara tant. I jo el vaig recuperar perquè ara els cantors ja saben música i ja saben cantar bé. Per això estem treballant més la interpretació musical que la partitura mateixa, perquè, si no, els vicis es van acomodant i es van consolidant.
Es tracta d’adequar el ritme musical a l’escenografia. A la representació del passat 25 d’octubre, a la qual vaig assistir, l’escena de la Judiada em va parèixer perfecta, de ritme, de moviments, de dinamisme i de veus i de tot…
Clar, des de feia temps hi havia coses que es perdien i hi havia una mica de caos…
Ara no.
Ara no, perquè assagem el moviment, anem a la basílica i estem allí assajant…
Feu també treball de recerca musical, partitures antigues…?
Sí. Ara, per exemple, que estem en l’any de la celebració del setanta-cinquè aniversari del dogma de l’Assumpció, i tindrem el Misteri també a octubre i novembre, estic preparant un concert; perquè també dins del pla de formació hi ha el compromís que els xiquets canten una volta al mes a la basílica, que anem a fer concerts fora, i activitats que abans no es feien.
I preparem un concert per a Nadal i un per a Setmana Santa, ja són dos concerts institucionalitzats més al poble. I el concert que farem a Setmana Santa és una recuperació dels mestres de capella de la basílica, de composicions seues, tenim Matías Navarro, que va ser mestre de capella de la catedral d’Oriola, són partitures dedicades a la Mare de Deu de l’Assumpció; hem recuperat tres motets a la Mare de Deu; i després hi ha Javaloyes i Salvador Roman, que van ser mestres de capella de principis de segle XX; i també hem recuperat peces que es van compondre per a la basílica de Santa Maria, per a la Mare de Déu.
Jo em considere un apassionat dels Goigs de la Mare de Deu…
Ah, sí, anava a fer-ho, perquè Salvador Roman va recuperar també els Goigs, però com que ja els cantem sempre, cada any…
Ja és habitual, això.
El mestre de capella no acaba la seua funció el 15 d’agost, eh? Acabem el 22, perquè el que hem de fer sempre és preparar les veus dels xiquets i dels cantors fins al 22, que han de fer els Goigs.
Una cosa que vaig llegir i em va agradar: “Ser mestre m’ha ensenyat d’estar al costat dels que ho passen malament [..] perquè no canten tant com voldrien o perquè fan un paper que no els agrada”. És una frase que vas dir tu.
Ah, si? (Riu)
La vaig trobar en alguna entrevista, per si vols comentar-ho…
No ho sé, però és veritat, sí. En primer lloc, el que fa el mestre de capella és estar sempre amb els cantors, perquè aquí, amb els xiquets per exemple, has d’ensenyar la música però jo he eixit amb la recèlica i jo sé el que passa en la recèlica; a la millor un mestre de capella que vinga de fora pot ensenyar millor que jo la música però ell no sap el que el xiquet pateix allà dalt, abans de començar.
I jo li puc dir: “ara et lligaran i quan obriran la porta tu hauràs de fer açò i açò, i et tremolaran els peus, però no passa res, açò els passa a tots. Jo he patit el que els xiquets patiran, i ho he patit en la pell i puc explicar-ho així, jo crec que és molt important, no és només la música, també els problemes, i la calor i la perruca…
Tot això ha de condicionar el cant…
Clar, i hi ha xiquets que estan tot l’any molt bé, molt bé, i dius “este xiquet serà…” I quan arriba allà et diu: “jo no baixe.” (Riem) I després, el cantor que està tot l’any treballant i esperant fer un paper o eixir més dies perquè, clar, som molts cantors i només tenim dos dies, el dia de la Mare de Deu, però també els dies de representació extraordinària perquè la gent puga eixir, perquè si no, tenim més cantors que papers i això és un problema.
A voltes hi ha un cantor que no pot eixir el dia de la Mare de Deu, per això hi ha l’actuació del dia de Nadal, els viatges per a anar a cantar.
Has de tenir marge per a gestionar tot l’equip humà i que continue motivat.
I després, el problema del mestre de capella és sempre fer els papers. Perquè tens molt bones veus. Sant Joan, per exemple, en tenim quatre o cinc, que canten molt bé… I sempre ve qui et diu: “he de parlar amb tu perquè… És que jo… Tens algun problema amb mi?” És complicat perquè a la gent li agrada eixir al Misteri.
Patrimoni Oral Intangible de la Humanitat. Això, què va significar?
I el primer que se’n va declarar. La veritat és que va ser una festa al poble, perquè era com dir “el que estem fent sí que es reconeix a tot el món”, i va ser impressionant aquell dia. I és veriat que som un poquet xulos aquí, perquè és el més important i no ho sap ningú…
També és culpa nostra, que no promocionem, perquè és una cosa que sempre ha sigut del poble i només que del poble i ja està. Ara el que estic fent jo és anar a festivals, anirem a Dénia… tot això no es feia perquè era allò que el Misteri no pot eixir del poble. Molta gent no ho acceptava.
Clar, hi ha el Rescripte del papa Urbà VII que diu que s’ha de celebrar “a la basílica”, l’autorització és només per a la basílica i “a perpetuïtat”, però si aneu a fer un concert ja no és el Misteri.
Sí. Deixem clar que és un concert de la música… Però el Misteri no és només la música, el Misteri és la festa, la celebració del poble, i el poble també és protagonista. Donem una pinzellada del que és el Misteri, però el Misteri és el que es fa a la basílica de Santa Maria.
Vaig veure la darrera transmissió del Misteri per la televisió d’À Punt i m’arribava més la sensació que s’estava transmetent un acte local que no una manifestació cultural universal. És l’únic teatre religiós medieval que hi ha al món, parlem d’una cosa extraordinària. I jo crec que feu molt bé de canviar el discurs i de donar aquesta dimensió universal a la Festa d’Elx.
Sí.
Patrimoni Cultural Històric i Patrimoni Cultural Oral. Quina diferència hi ha?
(Dubta) És que ja es va proclamar Monument Nacional l’any 31. Per als il·licitans és una festa que ja sabem que és molt important. Estic pensant en un cantor que deia: “nosaltres no necessitem una declaració… No necessitem ni que tan sols el papa declare el dogma de l’Assumpció, perquè els il·licitans ja l’havíem declarat fa cinc-cents anys”. (Riem)
Saps? Que està molt bé perquè és el reconeixement, però els il·licitans creuen des de sempre en el que estan fent i els premis venen molt bé per a promocionar, però és que ja ho sabíem.
Jo tenia entès que a Castella hi ha més tradició de la Mare de Deu dreta i a la Corona d’Aragó de la Mare de Deu jacent. M’ho confirmes?
Sí, és veritat perquè, jo no ho sabia, però la Geperudeta està així perquè originàriament és una Mare de Deu jacent. M’ho van explicar en un concert recent amb motiu de la DANA a la mateixa basílica de la Mare de Deu dels Desemparats.
I vam estar a Cantillana on, encara que siga Andalusia, fan una celebració de l’assumpció de la Mare de Deu, amb una tramoia i tot, i a tots els llocs tenen la Mare de Deu gloriosa, dreta; i la nostra, com està a Dénia i a molts llocs és la Mare de Deu jacent, dorment o morta, com vulgues dir-li.
És un tret distintiu de la tradició mariana de la Corona d’Aragó.
Sí.
El text de la Consueta és originari del segle XIV, el primer manuscrit que tenim és de 1625, poc abans del Concili de Trento. Se sap com eren les representacions abans de Trento?
No en sabem res. Vam celebrar l’any passat el 500é aniversari del primer document de la senyora Isabel Caro en què deixa una part de l’herència “per a continuar la celebració de la Festa”. És un document escrit pel qual sabem que abans de 1523 ja se celebrava la Festa.
Era la Germania, llavors.
Sí, però no en sabem res més perquè la Consueta que estàs dient és de 1625. Però només hi ha la lletra, perquè la música ja se sabia (ironitza, segurament).
I no estava escrita?
No. O potser sí. Però és que fins fa poc, el mestre de capella tenia les partitures i quan se n’anava se les emportava.
I la Consueta de 1709 reprodueix un text anterior?
És el mateix text.
M’ha resultat curiós que a Elx diuen que el Misteri està escrit “en llemosí”. Què vol dir això per a un il·licità, ara mateix?
Jo crec que abans no sabien… No tenien més informació…
Crec que és la musicòloga Maricarmen Gómez qui diu que hi ha una influència de la música dels trobadors en el Misteri.
Potser, però sobretot la música són himnes del gregorià. I del text, sí que vaig trobar un llibre de nadales “en llemosí”…
Però quan dius “llemosí” vols dir català antic, o occità?
No, d’Occitània.
I quan a Elx diuen que és “llemosí”, pensen en l’occità, o en la denominació de llemosí com a llengua comuna catalano-occitana? Continuen pensant-ho?
No. Ara ja no. Ara diuen “valencià antic” i prou.
He vist que hi ha tres precedents del Misteri: un és el de Santa Maria de l’Estany (a prop de Banyoles), un altre a Tarragona de 1388 i un altre a València de 1416. Hi ha alguna relació entre ells i el Misteri d’Elx?
La relació és la celebració, perquè sí que sabem que la celebració de Mare de Déu, sobretot a la Corona d’Aragó es feia a totes les esglésies, però pel que jo sé no hi ha relació, la música no té res a vore.
En el Misteri cal considerar aspectes musicals i aspectes textuals, que formen part de dos camps d’estudi diferents. Pero tot i que el teu àmbit és la música, deixa’m dir que el Misteri té 250 versos i que no es canten tots. Per què?
No. No sabem per què n’hi ha tants, perquè l’àngel, per exemple, de la primera estrofa, que són quatre versos, només té temps de cantar-ne dos. Vull dir que no acabem la primera estrofa, i les altres estrofes ni es canten.
Perquè no hi ha temps?
No hi ha temps. Pels melismes. Perquè abans dels melismes no sabem com era. Sí que hi ha una evolució musical, hi ha música del Renaixement, hi ha música del gregorià i hi ha música del segle XIX, i ara també del segle XX perquè hi ha Óscar Esplà amb els preludis d’orgue, que també tenim polèmica amb això, perquè cadascú pensa una cosa.
És veritat que els mestres de capella introduïen o canviaven alguna cosa. Per exemple ja sabem que en el segle XVI Lluís Vich va fer dos motets, és a dir que hi ha incorporacions que feien els mestres, però no sabem si són transformacions de la música respectant el text o van ser peces noves, no ho sabem.
Però no s’ha cantat mai tot el text complet.
No, no ho sé. Perquè segurament va ser al segle XVIII quan es van incorporar els melismes. Però no ho sabem, no sabem si els melismes són una tradició o són del XVIII o del XIX. No ho sabem.
Ja m’has parlat de compositors i de mestres de capella que han deixat la seua empremta, i que el pas del temps ha modificat la manera d’interpretar el Misteri.
Sí però no sabem com l’interpretava la capella més professional, al segle XVIII, que va ser el del màxim auge de la capella musical, quan es va construir la basílica i es van fer l’ornamentació i l’orgue, un dels millors del país, en aquella època.
Llavors els orgueners més importants eren Matías Salanova, el que treballava en tota València, i Leonardo Fernández Dávila, el que van portar els il·licitans, que havia acabat el de la catedral de Granada i va construir ací en 1756; i en 1757 va ser nomenat orguener de la Capella Reial. Vull dir que era una persona molt important en aquella època.
Fixa’t, quin esplendor tenia llavors la capella musical, pensem que venia gent professional a cantar el Misteri, però després va arribar la desamortització, desaparegué la capella musical i cantaven els clergues; i en el segle XX no hi havia cantors, calia agafar-los de l’Escola Il·licitana, llavors va ser el decaïment de la música. I per això m’agrada recuperar ritmes, pense que els cantors d’ara poden fer el que feien els cantors més professionals, perquè ara ja saben més música, i podem deixar de cantar com es feia al segle XX, que va ser l’època de la sarsuela, quan la tècnica vocal consistia a veure qui tenia més veu, qui podia cantar més fort (riem).
Així que canvia la manera de cantar segons el temps, i ara jo pense que la gent està més preparada i quan el públic arriba a veure una peça de música antiga ja té una formació. La música antiga a Espanya té ara una bona època, hi ha molt bons grups de música antiga, com el de Jordi Savall, la Capella de ministrers, gent que està treballant molt bé.
No és canviar res però sí que hi ha una altra forma de cantar. No s’ha de cantar com al segle XX, jo pense que com millor cantaven eren els professionals en el segle XVIII; això pense jo.
Jo m’emocione quan veig el Misteri, però també he vist molta gent d’Elx plorant. I és clar, açò té dos components, una manifestació pietosa i una altra de cultural. Com evoluciona eixa dualitat, en la percepció de la gent?
Jo crec que el més bonic del Misteri és això, que és per a tots els il·licitans, i això vol dir per al que creu en la Mare de Deu i per al que no creu en res, però que sent com a seu el Misteri, la tradició popular dels seus avantpassats.
I el que és bonic de veure a la basílica és que al costat de la dona que quan s’acosta la Mare de Deu està resant, hi ha aquell que es fixa en la forma de cantar, però a tots arriba l’emoció perquè al que és religiós li arriba el misteri de l’assumpció; al que recorda els avantpassats, la tradició de quan ton pare t’hi portava quan eres xiquico; o a aquell que està gaudint d’una òpera musical, això és el valor del Misteri.
A mi, de xiquet, m’impressionà que els apòstols eren uns senyors… jo me’n recorde d’un que sempre estava blasfemant, d’aquells que eren…
Menjacapellans…
Sí. I un dia jo estava al costat de la Mare de Deu, fent el paper del seguici, i quan mor la Mare de Deu em veig aquell home plorant, tot un senyor tan gran i tan rudimentari, plorant. I em va impressionar perquè als actors, quan entren en l’obra, que no els toquen la Mare de Deu. Ara, fora d’això poden manifestar el seu ateisme. I això també és part del misteri, l’amor a la Mare de Deu, potser sense ser creient.
És que teatralment, per a l’espectador ho dic, és molt eficaç: allò que s’obre el cel, que baixen, que canten, aquella pau…
Ho van saber fer. El que volien era això.
Transmetre el missatge. I la modernitat que té encara. També llegia en algun article sobre el Misteri que la cultura discogràfica pot haver influït en l’evolució, perquè les versions que se n’han fet…
No, gens. Perquè les versions, per exemple la que ha fet Jordi Savall està molt bé, però no té res a veure amb el Misteri. Els francesos també en van fer una versió molt bonica, molt bonica, però en la forma de cantar, sí, sents la música del Misteri però no és el Misteri.
És com la polèmica de la participació de les dones. És que no té res a veure. Jo cante el Misteri amb un cor mixt, perquè les partitures es poden cantar en cor mixt, i pot resultar molt bonic però no és el mateix, la sonoritat que té amb les veus greus d’homes i la força que té és diferent. I la forma de cantar, perquè els xiquets, per exemple, en altres cors canten amb la veu impostada, però ací els preparem per a fer la veu de pit i amb molta presència perquè han d’omplir la basílica, no canten amb la veu impostada sinó amb la veu de pit.
Es podria representar, tècnicament, el Misteri fora de la basílica?
Home, hui en dia es pot fer tot, però no pot ser perquè el Misteri… i ho vaig dir en una entrevista l’any passat, la música més bonica del Misteri és la que porta la gent, els visques a la Mare de Deu, els aplaudiments, la calor, eixa és la música més important i forma part del Misteri.
El que m’agrada també és que hi ha la part horitzontal de la basílica, la terra, el cel i la part profana quan el Misteri ix del temple i el poble envolta la Mare de Deu i el poble d’Elx és actor.
La roà, per exemple.
La roà i la processó del dia 15 de matí, el poble està participant de tot.
A la roà, mentre la gent està de copes al voltant de la basílica, està vetlant el cos de la Mare de Deu morta.
I els apòstols i els jueus estàn voltant la Mare de Déu a la processó i no volen que siga una processó ben organizada com la de Setmana Santa sinó que el poble es mescla amb ells. Sense el poble ja no tenim tots els actors. Per això es parla d’una “celebració”, no d’una “representació”. És la celebració d’un poble, no la representació d’una obra de teatre.
I com veus el futur del Misteri?
Malament (riu i insisteix), malament. És que és molt delicat això que et diré, perquè…
Però ho podem escriure?
Sí. No passa res, és el que passa. Per exemple: què fem si volem que les xiquetes participen en el Misteri? Jo pense que estem perdent una tradició, perquè la UNESCO ja va dir que no és una obra masclista, és una manifestació cultural i si han de cantar homes doncs són homes, perquè la música antiga sempre s’ha fet amb xiquets.
Però si ara diuen que la Mare de Deu ha de ser una xiqueta, el so no seria el mateix i estaríem trencant una tradició i pensant més a transformar el Misteri. Jo crec que el Misteri és com un quadre, és que és això. Hem de conservar l’obra d’art tal com és i poder sentir-la com es feia antigament.
Si en una església d’Alemanya cantaven la Cantata de Bach com es cantava en el seu temps, segur que no sonaria com ara, però jo aniria a veure-ho, per la curiositat, perquè a la millor hi hauria dotze o tretze cantors, amb els instruments antics. Ara, potser que siga millor anar a una orquestra simfònica però allò és l’autèntic. I aquí, si tenim l’autèntic hem de conservar-ho.
Sempre es pot fer la celebració, tal com és, i algun concert d’una altra manera.
Sí. Això sí que ho podem fer, perquè tenim els xiquets, però saps què passa? Que la veu de la dona i la veu de les xiquetes no és la mateixa que la dels xiquets, això és un estudi que està clar. Els millors de tot el món en això són els anglesos, ells tenen, per a la igualtat, el cor de xiquets i el cor de xiquetes, i en les celebracions canta un dia un cor i un altre l’altre, perquè no es poden mesclar.
Els Xiquets Cantors de Viena tenen els xiquets cantors de Viena i les Xiquetes Cantores de Viena, tenen dos cors. I a la millor el dia 1 de gener es poden ajuntar els dos i fer el concert que fan a Viena per Cap d’Any. No és el mateix so, i aquí conservem tot això, tenim la tradició i tenim quaranta-cinc xiquets sense ni tan sols cridar-los. Són temes delicats que si els polititzem no anem prou bé.
Hi ha una part del Patronat que ja no pensa en la música sinó en la seua ideologia política… i jo els dic: “Sabeu quants xiquets tenim? Sabeu quan tenim un concert?” I em diuen: “No. Però tu has de tindre xiquetes.” I els retruque: “Tu saps com treballe jo? Has vingut a algun assaig?” I no, ni ho saben ni han vingut a saber-ho.
Estic totalment d’acord amb tu, no me’n vull amagar. Però ja no tinc més preguntes. Moltes gràcies, ha estat un plaer.
Eixim de la Casa de la Festa, anem a fer un cafè en algun dels establiments de la plaça del Congrés Eucarístic, mirant a la basílica, i Javier saluda afablement la cambrera, tot seguit una clienta el saluda també i passa un senyor d’edat i intercanvia amb ell unes paraules d’amable salutació. No hi ha ningú més a la plaça en aquella hora de migdia, però ja hem pogut copsar que Javier Gonzálvez és un home estimat i molt respectat entre els il·licitans, un home de veu captivadora i un enamorat del Misteri, tal com és i ha de ser, i de la seua faena de mestre de capella.
