Helena Guasch Gibert (Barcelona, 1963) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Educació i TIC (e-learning) per la UOC. Catedràtica de llengua catalana d’ensenyament secundari ha dedicat la vida professional a la seva gran vocació: l’educació.
Ha rebut el Premi Baldiri Reixac per la seva tasca pedagògica i per l’aplicació de les noves tecnologies a l’aula. També ha elaborat diverses pàgines web educatives i ha col·laborat amb la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida.
En l’àmbit literari, té publicats diversos llibres: les novel·les Les veus de la sorra i Mai no t’he oblidat, i l’assaig [In]comunicats. La [re]evolució de la paraula en l’era digital.
Actualment està centrada en la seva tasca creativa a partir de dos grans eixos temàtics, al voltant de la seva passió per la paraula: la ficció narrativa i l’aprofundiment en la reflexió sobre la interacció entre el llenguatge i la tecnologia en la societat actual.
Fa poc que ha començat un projecte divulgatiu a Instagram (@helenaguaschgibert) Parlem sobre el llenguatge, reflexionant sobre la importància de la paraula en el món tecnològic actual.
L’entrevistada va guanyar amb el seu llibre d’assaig [In]comunicats el Premi Josep Vallverdú en la convocatòria de l’any 2023. L’obra explora temes relacionats amb la comunicació en la societat contemporània, analitza com les noves tecnologies i les dinàmiques socials influeixen en les nostres relacions i en la capacitat de connectar-se i comunicar-se els humans, especialment els joves i adolescents. L’autora, amb un estil crític i reflexiu, ofereix una mirada aguda sobre els paradoxals efectes de la hiperconnectivitat en l’era digital. El llibre combina filosofia, sociologia i crítica cultural, amb un enfocament especial en el context català i global.
En un món obsessionat amb els likes, Helena Guasch ens convida a repensar com volem comunicar-nos, abans que els algoritmes ho decidisquen per nosaltres. La seva obra és un mapa per a navegar entre el soroll digital sense perdre allò que ens fa humans.
[In]comunicats no és només un llibre: és una declaració d’intencions. Combina l’acadèmic amb el divulgatiu, el local amb el global, i sobretot, ens recorda que comunicar és molt més que clicar “envia”.
En aquesta entrevista, abordem amb l’autora les seves reflexions, tot dialogant amb altres pensadors que han investigat el mateix fenomen des de diferents perspectives.
El títol del llibre és [In]comunicats però crida molt l’atenció el subtítol: La [re]evolució de la paraula en l’era digital. Què vol transmetre amb aquesta afirmació?
Els humans de fa setanta mil anys van evolucionar a Homo sàpiens –“homes que pensen”– perquè la naturalesa els va dotar d’una nova capacitat: el llenguatge. Aquesta nova habilitat va sorgir al cervell humà amb l’aparició del còrtex prefrontal.
Des d’aleshores no hi ha hagut cap altre canvi biològic tan important perquè, tot i que els humans s’han relacionat intensament amb la tecnologia —l’escriptura, la impremta, la televisió—, el nostre llenguatge no ha patit canvis substancials. L’aparició del pensament es lliga, doncs, a l’aparició de les paraules.
Ara bé, l’aparició d’internet i sobretot l’ús del mòbil intel·ligent sembla que estan capgirant els nostres usos lingüístics i mentals perquè hi ha una interacció entre humans i tecnologia digital que afecta la nostra manera de comunicar-nos i de pensar. Pot arribar a passar que el pensament humà que ha creat la tecnologia digital actual sigui devorat per la mateixa tecnologia que els humans han creat.
Aleshores tindrem un greu problema com a espècie.
Per tant, i com vostè acaba de dir-nos sobre l’aparició d’internet i l’ús dels mòbils intel·ligents, com afectarà l’ús dels dispositius digitals al llenguatge tal com el coneixíem fins ara?
Hi ha dos supòsits importants. El primer és que els humans del segle XXI som éssers biològics, que vivim en entorns tecnològics i que pensem en digital; el segon és que la interacció constant amb els entorns digitals està canviant la relació dels humans amb les paraules.
El signe lingüístic tradicional de significat –la idea mental que volem transmetre– i significant –paraula oral o escrita que el representa– amplia el seu espectre. El significant pot ser una paraula oral o escrita, però també pot ser una emoticona, un enregistrament o una fotografia.
La imatge es converteix amb el mòbil en un eix comunicatiu tant o més important que la paraula i el que cal entendre és que no és el mateix comunicar amb una imatge que amb una paraula.
Al seu llibre vostè cita Harari diverses vegades, i ell adverteix que les tecnologies disruptives poden erosionar la nostra llibertat i capacitat de reflexió. Al llibre, vostè explora com la comunicació superficial altera la nostra humanitat. Creu que, com assenyala Harari, estem renunciant a parts essencials de la consciència a canvi de conveniència digital?
Encara no tenim prou perspectiva històrica per veure fins a quin punt la nostra vida ha canviat radicalment des de l’aparició d’Internet comercial (el 1995) i, sobretot, del mòbil intel·ligent (l’any 2004). Parlo del mòbil perquè és l’aparell paradigmàtic d’aquest món hiperconnectat, un aparell que té la nostra vida a dins seu.
Els humans del segle XXI ens hem enamorat d’aquesta tecnologia perquè som éssers socials per naturalesa i ens encanta comunicar. Però aquesta passió pel mòbil ens fa oblidar que som humans i que, com a éssers biològics, necessitem les mirades, els petons i les abraçades que solament la presencialitat ens pot oferir.
En el nostre imaginari s’ha instal·lat la idea —promoguda per una indústria tecnològica molt poderosa i amb grans interessos econòmics— que cal ser digital sempre i per tot. Aquest és un gran error: som humans i ens cal la interacció humana física per viure, però també hores de desconnexió de la virtualitat per ser les persones “autèntiques i reals” que som.
Doncs, si som humans i ens cal interacció física entre humans, com encaixa aquesta idea amb la seva experiència a les aules, tot recordant que Nicholas Carr sosté que Internet està modificant la nostra manera de llegir i pensar?
Hi ha una tendència a la simplificació que està lligada a la virtualitat. Els formats digitals condicionen la nostra percepció dels missatges i dels continguts perquè les pantalles, encara que ens fascinen, ens cansen quan llegim textos massa llargs.
Això, relacionat amb les aplicacions que limiten el nombre de paraules de cada fragment, fa que els continguts es transformin en textos breus, essencials, titulars, en el millor dels casos, tant en la forma com en el contingut. Es vol sintetitzar tot un llibre en les deu idees bàsiques del fil d’un tuit.
Llegir en el sentit tradicional del text implica una lectura lineal —una pàgina darrere l’altra— mentre que llegir en digital pot suposar una lectura no lineal en què el lector pot anar ampliant la informació, seguint l’ordre que vulgui a partir dels enllaços hipertextuals que hi pugui haver en un text.
Si els alumnes no saben llegir correctament, no poden entendre què és important i què no. Està comprovat que llegir i escriure en paper serveix per aprendre continguts i que la virtualitat ha de servir per buscar o ampliar la informació.
En un passatge del llibre, parla de la necessitat del “silenci actiu que permet la lectura”. ¿Com ho podem fer, per recuperar la necessitat de la lectura, envers uns joves que majoritàriament dediquen el seu temps lliure a seguir els influencers de YOUTUBE, TIK TOK i altres xarxes socials?
Qui introdueix la virtualitat en els infants és la família, els adults responsables de la seva cura i de la seva educació, però massa vegades, per comoditat, es dona als infants un mòbil perquè es distreguin i no molestin.
L’adolescència comença a la infantesa i els hàbits digitals dels infants depenen de l’educació familiar. Un nen de tres anys no necessita un mòbil, necessita una família que jugui amb ell, que llegeixi amb ell, que estigui per ell en moments compartits i que parli amb ell, perquè el contacte humà real és essencial per a un creixement equilibrat.
Saber parlar es lliga amb la lectura i amb l’escriptura. Si els infants no parlen bé, si no saben expressar el que senten, inicien l’etapa escolar en inferioritat de condicions. Els costarà més aprendre a llegir, aprendre a escriure i aprendre a pensar. Tot està relacionat.
Doncs, si ens costarà més aprendre a llegir i escriure, creu vostè que el català, com a idioma en un entorn cada cop més digital corre perill o pot sobreviure? Li ho pregunte perquè al seu llibre vostè afirma que les llengües minoritàries corren un perill de no transcendir en els entorns digitals.
El món serà —ens agradi o no ens agradi— digital i per als joves nascuts ja digitals, que tenen com a imaginari mental el món virtual, és important que hi hagi tot tipus de referents en català: des d’esports fins a bellesa, passant per psicologia, humor o jardineria.
La xarxa és el gran aparador publicitari actual, però també és el centre difusor d’idees i una llengua que no hi tingui referents clars és “percebuda” com una llengua antiga, inútil, i això els usuaris de les xarxes catalanoparlants ho hem d’entendre com una oportunitat. Hem de crear continguts en català de qualsevol cosa que ens agradi i donar “m’agrada” als creadors que considerem més interessants.
La llengua és un element viu i cal usar-la constantment, també a la xarxa, i crear-hi el nostre propi imaginari col·lectiu català. És la realitat imaginada virtual que no existeix però que és essencial per mantenir viva una comunitat lingüística al segle XXI.
Cal fer xarxa digital potent en català i fomentar-ne la difusió a través de premis, per exemple. Tot suma per mantenir una llengua tan meravellosa com la nostra.
Compartint amb vostè que la llengua és un element viu i cal usar-la, creu que els nens i els joves que es queden sense paraules, perden la capacitat critica i discursiva; per tant, què cal que fem socialment per tal d’eliminar aquest perill?
Vull una societat lliure i responsable, amb uns infants i uns joves que siguin capaços de pensar per ells mateixos, que no siguin lliscadors professionals de pantalles i esclaus de les directives de les grans corporacions que tutelen el pensament actual a través d’internet, que ens fan pensar el que ells volen que pensem tant a nivell d’idees com lingüístic.
Res no és gratuït a la xarxa, tot i que els joves la interpretin com un espai de llibertat. Jo afegiria que és un espai de “llibertat vigilada”.
Hem de recuperar la capacitat de pensar més enllà d’internet. És una feina col·lectiva —gens fàcil— que comença per ser-ne conscients i per adoptar a nivell familiar unes normes estrictes sobre l’ús del mòbil o de les tauletes a casa nostra, tant per als fills com per als pares. També hem d’exigir, en l’àmbit escolar i sanitari, polítiques clares sobre l’ús de la tecnologia en els infants i els joves.
Tot i que hi ha una preocupació general evident i moltes famílies es queixen, aquestes mateixes famílies no passen a l’acció per comoditat, per no enfrontar-se als fills.
Cal ser proactius i fomentar les experiències reals des dels primers mesos de vida perquè els infants i els joves puguin tenir un creixement equilibrat. I es pot començar per parlar molt amb ells i intercanviar opinions. La paraula i el seu ús és un element clau.
Aquesta generació jove ha passat més hores de la seva vida davant d’una pantalla que no pas jugant en un parc o passejant per un bosc, i això es paga mentalment i lingüísticament, perquè s’està pervertint el ritme biològic de creixement dels infants. Sense voler, els estem desequilibrant i robotitzant.
Encara hi som a temps, de canviar. Hem de ser valents com a societat i apostar per un ús equilibrat de la tecnologia, perquè el món digital no és dolent, però el seu ús excessiu i indiscriminat sí.
Un plaer haver conversat amb vostè, i permeta’m que acabe aquesta entrevista convidant els lectors de la nostra revista, que no dubten d’apropar-se al seu llibre i conèixer-lo de primera mà.
