Ferran de Vargas publica Japó Roig, on reconstrueix la història de l’esquerra revolucionària nipona des del final de la II Guerra Mundial fins a 1972. Un llibre que destrueix el mite de la societat harmoniosa, estable i allunyada de les batalles polítiques, assentat en l’imaginari europeu des dels anys 70. Segons l’autor, el 68 japonés va ser, en l’àmbit estudiantil, el més intens del món.
En els agraïments del llibre expliques que, des de molt jove, el Japó va despertar un gran interés en tu. D’on ve aquest interés i a què es deu?
A la fi de la dècada de 1980, Catalunya va començar a desenvolupar uns vincles culturals amb el Japó cada vegada més massius, especialment a través del manga, l’anime i els videojocs, i més endavant la cuina i, fins a un cert punt, el cinema i la literatura. Jo vaig nàixer el 1989, és a dir, just en l’època d’eclosió d’aquest fenomen. Per tant, com molts altres xiquets catalans, vaig créixer envoltat de produccions culturals japoneses.
El Japó era per a mi un país llunyà i al mateix temps una realitat que formava part de la meua quotidianitat. Això em va despertar la curiositat: es tractava de descobrir una cosa aliena i alhora molt pròpia. A mesura que aprofundia en el coneixement sobre el Japó, m’adonava que l’interés general que suscitava aquest país en el meu entorn estava marcat per una visió descontextualizada i naïf. El que absorbíem del Japó es limitava a aspectes culturals, sovint folkloritzats, buidats de les relacions i conflictes de poder que travessen tota societat. Com a politòleg m’interessa investigar els conflictes polítics de la societat japonesa com a pas necessari per a formar-nos una imatge del Japó més real i complexa.
Per què és necessari un llibre sobre l’esquerra japonesa durant la segona meitat del segle XX?
Crec que tota experiència revolucionària, vingui del context cultural que vingui, ha de ser estudiada i difosa. En aquest cas, el fet que el japonès sigui la llengua que ha produït més teoria marxista després de l’anglès, el francès i l’alemany –més que l’espanyol, el rus o el xinés–, o que el 68 japonès fos la revolta estudiantil més intensa del món fins avui, sumat al pes internacional del Japó com a segona potència econòmica mundial durant bona part de la segona meitat del segle XX, em feia difícil comprendre el poc interès que en general vam mostrar per la història moderna d’aquest país, inclosa la història de la seva esquerra.
Així com la gent atreta pel Japó no acostuma a estar interessada en la política i l’esquerra, la gent atreta per la política i l’esquerra no acostuma a interessar-li el Japó. Amb aquest llibre volia unir els dos mons: per dir-ho d’alguna manera, volia polititzar els fans de la cultura japonesa i japonitzar un poc els activistes polítics.
De les guerrilles rurals del PC a les guerrilles urbanes de la nova esquerra, de la lluita armada a la propaganda armada: a mode de balanç, quin paper va tindre la violència en la construcció i evolució de l’esquerra japonesa post-45?
Durant els primers anys de postguerra, el Partit Comunista del Japó (PCJ) i els Estats Units es veien mútuament com a aliats contra un enemic comú: el feixisme. El PCJ es comprometia a no fer la revolució i els Estats Units es comprometien a facilitar que els comunistes participessin en el joc de la democràcia liberal. Però quan la Guerra Freda va imposar la seua lògica anticomunista a partir de 1947, les bases del PCJ van pressionar cada vegada amb més força la cúpula perquè adoptés una tàctica de confrontació directa.
La cúpula es va resistir fins que els xinesos van fer la revolució en 1949 i va esclatar la Guerra de Corea en 1950. Llavors el PCJ va decidir a contracor enviar guerrilles a les muntanyes del Japó per propiciar una revolució camperola inspirada en el maoisme. Aquesta estratègia va ser un fracàs absolut. Després de la mort de Stalin i l’armistici de Corea el 1953, el PCJ va acabar abandonant per sempre no sols la tàctica de guerrilles sinó tota tàctica radical. A partir de llavors es concentraria quasi exclusivament en les urnes. Aquest gir va fer sorgir contra el PCJ una Nova Esquerra que prioritzava l’acció directa i la revolució socialista.
El 1960 es va produir la mobilització de masses més important de la història del país, contra el Tractat de Seguretat amb els EUA, i la jove Nova Esquerra es va fer seu el lideratge de la campanya. Mentre que l’esquerra institucional va adoptar tàctiques escrupolosament moderades que no anaven més enllà de la manifestació pacífica i la col·lecta de firmes, la Nova Esquerra va tibar la situació ocupant diverses vegades el perímetre del Parlament, fins que es va produir la mort d’una jove manifestant.
L’ambient es va tornar tan inestable que les forces de seguretat van haver de comunicar al president Eisenhower que no podrien garantir la seva integritat en territori japonés si visitava el país. Eisenhower va haver de cancel·lar la que havia de ser la primera visita de la història d’un president dels Estats Units al Japó.
Poc després, el primer ministre Kishi Nobusuke es va veure forçat a dimitir. No obstant això, el Tractat de Seguretat va ser finalment aprovat. La conclusió que va treure la Nova Esquerra va ser que si s’havia aconseguit la cancel·lació de la visita d’Eisenhower i la dimissió de Kishi era gràcies a les seves tàctiques d’acció directa, i que si s’haguessin intensificat aquelles tàctiques, potser es podria haver frenat també l’aprovació del tractat.
Aquesta sensació va donar molta legitimitat al creixent ús de la violència política durant la dècada de 1960. És sobretot a partir de 1965, quan els Estats Units comencen a bombardejar Vietnam, que la Nova Esquerra intensifica la violència de les seves tàctiques. El Japó va ser la principal base d’operacions dels Estats Units en la Guerra del Vietnam, i per tant molts japonesos van sentir que la seua nació era còmplice de les agressions a altres pobles asiàtics. Molts joves es van sentir plenament legitimats per a emprar la violència política, perquè es consideraven partícips d’una guerra. Aquella violència va acabar tenint un paper fonamental en la desintegració i estigma de l’esquerra japonesa a partir de la dècada de 1970.
Malgrat que Àsia concentra una part molt important de la conflictivitat política en la Guerra Freda, el Japó desapareix dels nostres referents polítics després de la II Guerra Mundial. A què es deu? És la societat japonesa dels anys 50 i 60 una societat harmoniosa, estable i allunyada de les batalles polítiques i ideològiques que impactaven amb força pels quatre cantons del planeta?
La imatge avui hegemònica del Japó com una realitat social sense conflictes és retrospectiva. Durant la postguerra, fins a ben entrada la dècada de 1970, la imatge que es tenia del Japó era molt diferent. Just després de les revoltes massives de 1960 contra el Tractat de Seguretat, la revista Time afirmava que la societat japonesa tenia patrons culturals únics que eren un misteri per a la ment occidental, i que havien conduït a un “mal ús” de la llibertat política i un “incomprensible” retorn a Marx. La revista sentenciava: “Per als observadors occidentals, els motius dels tumults semblen inescrutablement orientals”.
L’ambaixador dels Estats Units al Japó que va col·locar Kennedy just després de les revoltes de 1960, Edwin O. Reischauer, deixaria escrit: “A diferència de la societat anglosaxona, on manifestacions com les que es van produir al Japó contra el Tractat de Seguretat amb els Estats Units serien condemnades per antidemocràtiques, els japonesos encara no són conscients de la incompatibilitat entre les manifestacions violentes i la democràcia representativa. Els japonesos són, en comparació amb els pobles de cultura anglosaxona, més emocionals, com els llatinoamericans”.
Aleshores es creia que les societats econòmicament pròsperes eren immunes a una conflictivitat sociopolítica semblant. Hem de tindre en compte que en aquella època en cap altra societat industrialitzada del “món lliure” es produïen grans moviments de protesta. Seria a la fi de la dècada de 1960 quan també les societats occidentals experimentarien aquella conflictivitat ja prèviament existent al Japó.
Poc després, a principis de la dècada de 1970, la imatge internacional del Japó estigué marcada per les accions de grups armats repartits per diferents llocs del món. En aquell context, un periodista japonès va arribar a preguntar irònicament a un representant del govern si el Japó planejava exportar “terroristes”, a més de cotxes i productes electrònics. És curiós que avui estigui molt estesa la imatge que la particularitat de la societat japonesa és el seu caràcter harmoniós, mentre que durant els trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial la particularitat era més aviat el seu caràcter convuls. La imatge actual es va començar a imposar quan els conflictes van amainar durant la dècada de 1970, les esquerres es van anar desintegrant i el Japó es va convertir en símbol de l’“èxit” econòmic capitalista.
En algunes entrevistes has destacat la centralitat del 68 en el teu llibre, que abasta l’evolució fins a 1972. Com es va viure el 68 al país nipó?
El 68 japonès va ser, en l’àmbit estudiantil, el més intens del món. En el pic del que es coneix com a Revolta dels Zenkyōtō –les assemblees estudiantils–, el 1969, es van produir conflictes d’envergadura en 165 campus, la meitat dels quals tancats i bloquejats amb barricades. El moviment tenia una capacitat de mobilització de vora 260.000 estudiants. Entre 1968 i 1969 el sistema universitari japonès va quedar pràcticament paralitzat. Van arribar a dimitir 75 rectors.
Com a França, en part la joventut japonesa lluitava contra una estructura de poder institucional i culturalment autoritària. Però al Japó la Guerra de Vietnam i el paper de complicitat del govern i el capital japonesos amb l’imperialisme estatunidenc va donar a la revolta estudiantil una intensitat afegida en les universitats i els carrers, si bé el moviment obrer es va mobilitzar menys que a França.
Quin impacte quantitatiu va tindre la Nova Esquerra armada al Japó?
En 1971 es van produir 51 atacs violents en comissaries, tribunals i universitats al Japó. Van esclatar 37 bombes, una de les quals va ser rebuda en un paquet a la casa del superintendent general del cos de policia que va matar la seua esposa. El nombre de policies ferits aquell any va ser de 1.500. Un soldat de l’exèrcit va ser assassinat d’una punyalada. Però prompte les accions armades passarien a executar-se sobretot en l’exterior.
La més coneguda va ser l’atemptat en l’aeroport de Lod –actual aeroport Ben Gurion–, que es cobraria la vida de 26 passatgers. Segueix sense ser clar si els forats de bala de la majoria dels cadàvers són atribuïbles a trets del grup armat o de les forces de seguretat israelianes, ja que Israel es va negar al fet que l’ONU dugués a terme una investigació independent.
En territori japonés, la lluita armada es va tornar cada vegada més caïnita, arribant a cobrar-se la vida de 113 militants.
El perfil que alimenta els grups analitzats en el llibre sembla tindre uns biaixos compartits: joves, universitaris, desencantats, d’entorns urbans i allunyats de l’imaginari PC. Què va ser, ideològicament, la Nova Esquerra japonesa?
Els líders del PCJ pertanyien més al món d’abans de la guerra que al de la postguerra. Molts d’ells havien romàs fins dos dècades a la presó o l’exili quan el 1945 el Partit va ser legalitzat. Veien el Japó com un país semifeudal i, més que la revolució socialista, la seua principal raó de ser era la modernització i la lluita contra el feixisme. A més, el PCJ s’aferrava a la rigidesa organitzativa d’un partit que havia patit persecució en un règim totalitari, limitant fins a l’extrem la crítica interna.
D’altra banda, el PCJ era un partit molt nacionalista, en un país en el qual el nacionalisme no espantava les classes dominants sinó tot el contrari, acostumava a enfortir-les. A partir de la dècada de 1950, els vells comunistes van concebre el Japó com una semicolònia dels Estats Units, i van arribar a la conclusió que abans de poder lluitar pel socialisme era prioritari lluitar per l’alliberament nacional.
La Nova Esquerra, liderada per una generació més jove, que s’havia fet adulta ja en la postguerra, va sorgir des de dins del PCJ o des de la seva òrbita arran del desencantament amb aquestes tendències. La majoria pretenien recuperar el que consideraven el Marx original, és a dir, un Marx revolucionari. Consideraven que la història la feien els éssers humans, i que la revolució no era una cosa pertanyent a un futur remot que s’havia d’esperar de braços plegats mentre es votava cada quatre anys a polítics professionals, sinó una cosa que es duia a terme en l’aquí i ara de l’entorn immediat i quotidià.
No consideraven que el Japó fos un país semifeudal ni una semicolònia dels Estats Units, sinó un capitalisme ple i una gran potencia còmplice de l’imperialisme americà. Per tant, el Japó estava preparat per a la revolució socialista i el que es necessitava eren subjectes amb prou voluntat i capacitats militants per a dur a terme les accions en lògica revolucionària. Es posava molt el focus en l’autotransformació individual com a via per a la transformació social.
A més, la Nova Esquerra no veia la modernitat amb ulls acrítics, sinó que era molt sensible als elements del desenvolupisme nocius per al benestar de l’ésser humà, com ara la contaminació, la destrucció del medi ambient, l’expropiació forçosa de les terres dels pagesos per a projectes urbanístics i infraestructures, l’alienació de l’individu en una societat cada vegada més proletaritzada, massificada i desconnectada de xarxes comunitàries, el consumisme i la preeminència de valors materialistes.
Quin impacte va tindre l’evolució global de la Guerra Freda en l’esquerra japonesa?
Durant els primers dos anys de postguerra, els new dealers hereus de l’administració Roosevelt, d’inclinacions progressistes, marcaven el rumb de l’ocupació estatunidenca al Japó. Però el 1947 comença la Guerra Freda, i la situació fa un tomb. Els historiadors acostumen a situar l’inici de la Guerra Freda en la intervenció estatunidenca en la Guerra Civil grega, però la veritat és que el que succeeix paral·lelament al Japó es pot considerar també el punt d’inici.
El febrer de 1947 es va convocar la primera vaga general de la postguerra al Japó, i el general MacArthur, comandant en cap de les forces d’ocupació, la prohibeix. Fins llavors MacArthur havia seguit a contracor la línia marcada pels new dealers, i la seua política havia consistit a promoure l’establiment d’una democràcia liberal amb garantia de drets civils i polítics. La prohibició de la vaga general marca l’inici del que es coneix com la “marxa enrere”, una reversió de les mesures democratitzadores desplegades fins llavors, i que s’intensifica quan a la Xina triomfa la revolució maoista en 1949.
Hem de tindre en compte que fins a poc abans del triomf de Mao, els Estats Units veien la Xina com el futur garant del capitalisme a Àsia, i el Japó com un país postfeixista a democratitzar. Quan els Estats Units comença a “perdre” la Xina, se centra en el Japó com el nou baluard del bloc capitalista a Àsia, la qual cosa entra en contradicció amb els plans de democratització. MacArthur aparta els new dealers de la direcció de les forces d’ocupació al Japó i posa al comandament el general Charles A. Willoughby, que era un admirador de Franco i més tard es convertiria en assessor seu.
Entre altres mesures, s’executa una “porga roja” en la qual són acomiadats centenars de milers de treballadors esquerrans, es prohibeix el dret a la vaga del sector públic, es rehabilita els criminals de guerra, es tira enrere el pla per a desmantellar els monopolis que havien tingut un paper central en la colonització d’Àsia i els torna a implantar en les antigues colònies japoneses, i es comença a rearmar el país.
No és casual que al Japó es doni actualment la particularitat, molt diferent al cas espanyol, que l’esquerra s’oposa amb ungles i dents a qualsevol modificació de la Constitució, mentre que la dreta és qui pressiona per a renovar-la. La Constitució de 1947 és un vestigi de la relació de forces favorable a l’esquerra que hi havia en la immediata postguerra. Si en lloc de 1947 la Constitució japonesa s’hagués aprovat per exemple el 1949, segurament hagués quedat un text molt diferent. Es tracta d’un text que no reflecteix gens la correlació de forces polítiques de la societat japonesa actual. Però en absència d’una presència social significativa, avui dia l’esquerra s’aferra a la formalitat del text constitucional per no perdre la poca influència que li queda. No obstant això, la Constitució japonesa és potser l’exemple més cridaner entre les democràcies liberals de com el que realment importa no és el que està escrit en un paper, sinó les forces polítiques materials que determinen la seva interpretació.
L’ombra dels EUA i la CIA sempre és present. També al Japó?
Per descomptat. La CIA va afavorir la formació del Partit Liberal Democràtic (PLD) en 1955 i se sap que el va estar finançant il·legalment durant anys. El PLD ha governat el Japó des de llavors amb escasses interrupcions. També se sap de la connexió entre els serveis d’intel·ligència nord-americans i la màfia japonesa, la yakuza. La figura de Yoshio Kodama, una de les persones més riques de l’Àsia de postguerra gràcies al tràfic d’opi i l’espoli de la Xina ocupada durant la guerra, és la màxima expressió de les connexions entre la CIA i la màfia japonesa. Kodama va ser una peça clau en el finançament il·legal del PLD, així com en nombrosos negocis tèrbols com ara els contractes de compra d’avions militars estatunidencs a canvi de suborns a membres del govern, o l’organització de bandes de sicaris per a mantindre a ratlla el sindicalisme i les protestes als carrers.
Anem amb algunes preguntes més pròximes a l’actualitat. El Japó és un país peculiar i, principalment, desconegut. Com és l’esquerra japonesa en l’actualitat?
La Nova Esquerra es va desintegrar en la dècada de 1970, i avui només queden petits grupuscles molt radicals però amb poca influència. El Partit Socialista, que va ser l’organització d’esquerres sempre més votada durant tota la postguerra, es va dissoldre a principis de la dècada de 1990. Queda en peu el Partit Comunista, un dels que té més afiliats del món. El PCJ mai ha aconseguit molts vots a escala nacional, però ha tingut un paper més lluït en l’àmbit municipal.
En qualsevol cas, és un partit molt poc democràtic internament, i externament intenta mostrar-se en canvi molt obert, a vegades moderant tant les seues propostes que s’equipara a un partit socialdemòcrata malgrat conservar el marxisme. L’hegemonia de la dreta es va començar a clivellar en els noranta, i una esquerra molt moderada va arribar a governar entre 2009 i 2012. La gestió del desastre nuclear de Fukushima de 2011 i la incoherència de la seua política econòmica amb mesures impopulars i poc d’esquerres, com ara la pujada de l’impost al consum, la van enfonsar fins a la desaparició en 2016. La dreta governa actualment per incompareixença del rival, que ara està tractant de coordinar un front ampli que inclou tant l’esquerra socioliberal com els comunistes.
A Kyoto, la ciutat paradigmàtica del tradicionalisme, el PC és la principal força d’oposició. Esquerra i tradició casen al país nipó?
Sembla contraintuïtiu, però la ciutat de les geishes i els temples ha sigut la més roja del Japó. Dins de la Nova Esquerra, els militants de la zona de Kansai, a la qual pertany Kyoto, acostumaven a tindre les postures més radicals. De la Universitat de Kyoto va sorgir a principis de la dècada de 1970 la punta de llança dels grups armats japonesos que s’expandirien per diferents zones del món. A Kyoto va governar durant 28 anys (1950-1978) un comunista, Ninagawa Torazu.
El PC, va acceptar l’emperador, abandonant el republicanisme, fa més d’una dècada i ja ha triat la seva primera Secretària General, Tomoko Tamura. Què està canviant en l’esquerra japonesa?
El PCJ tracta de modernitzar la seua aparença per a adaptar-se i acostar-se a la societat japonesa actual, en la qual la figura de l’emperador està lluny de ser tan divisiva com fins fa uns trenta anys, i en què la dona té un rol més actiu en l’esfera pública. Però internament el PCJ continua sent un partit molt rígid, al més pur estil dels vells partits comunistes. Fa cosa d’un any van expulsar un dels seus militants per haver proposat la democratització interna del Partit. A més, manté un marxisme poc actualitzat en qüestions clau del món contemporani com ara la crisi climàtica. No trenca amb la lògica desenvolupista que ha marcat el rumb del país durant dècades, i continua supeditant la lluita contra l’escalfament global a mesures de creixement econòmic “verd”.
Sota el relat del creixement econòmic, la “quasi” plena ocupació, l’estabilitat política i la fantasia tecnològica, la societat japonesa amaga importants desigualtats i notables problemes socials. Quins serien, per a tu, els reptes més importants que hauria d’afrontar l’esquerra japonesa en l’actualitat?
D’una banda, l’esquerra japonesa hauria de plantejar un model alternatiu al desenvolupisme que ha marcat el rumb del país des de 1955. Aquell any l’esquerra i la dreta van arribar al consens que el país havia de centrar-se en el desenvolupament econòmic, i que els augments en la productivitat es traduirien en augments salarials. En el social, moltes vegades la dreta japonesa s’ha mostrat flexible fins al punt d’adoptar propostes socials de l’esquerra, i el que al final ha marcat més l’eix divisori entre dreta i esquerra ha sigut la qüestió de la seguretat nacional.
L’esquerra japonesa està massa centrada en la protecció de la Constitució “pacifista” més com a símbol de resistència contra la dreta que com a protecció efectiva, ja que part del poder judicial interpreta el text de manera molt laxa. Al capdavall, el fet de no renovar la Constitució de 1947, en bona part redactada per les forces d’ocupació estatunidenques, no ajuda a normalitzar el sistema polític japonès, i fomenta l’existència d’una dreta col·locada fàcilment en el nacionalisme victimista.
El principal repte que ha d’afrontar l’esquerra japonesa és tornar a polititzar les noves generacions amb un missatge il·lusionant que connecti amb la sensació d’alienació i frustració, en una societat cada vegada més precària i socialment inestable. Això passa a més per aconseguir unir i coordinar les diferents forces de l’esquerra en un front ampli però coherent internament, cosa que no és fàcil. El capitalisme no és massa popular entre la població, i el PLD és un partit amb bases cada vegada més volàtils.
La intensificació de la competitivitat internacional li ha fet adoptar mesures cada vegada més neoliberals i ha perdut suports de sectors tradicionalment protegits. L’envelliment de la població serà en els pròxims anys la principal font de conflictivitat social. La mentalitat conservadora i insular de la dreta japonesa li impedirà obrir les portes a la immigració a una escala suficient per a mitigar el descens de la població, anant fins i tot contra els interessos empresarials de la burgesia autòctona.
Al mateix temps, no invertirà prou en el sector públic per a mitigar els problemes de l’envelliment, ja que es podran recaptar menys impostos d’una població activa més escassa, mentre que pujar els impostos als rics implicaria anar en contra dels interessos de la burgesia autòctona. Només l’esquerra podrà prendre mesures a favor dels interessos de l’economia nacional i promoure els interessos de la classe treballadora en contra dels de la burgesia. La dreta havia tingut marge en la dècada de 1960 i 1970, durant el boom econòmic, per a adoptar algunes de les propostes econòmiques expansives i de distribució de l’esquerra, però ja no tant.
