Ester Invernon Cirera (Mataró, 1973) va cursar estudis superiors de moda i ha treballat en el món del tèxtil i de la moda fins a l’any 2020, en què va decidir començar a escriure per ser llegida. El 2021 va autopublicar la seva primera novel·la, Un estiu per estimar, i el 2022, I la vida va d’això: eren els dos primers volums de la Trilogia d’Albons.
Aquest 2025, amb Dins del teu record, tota la trilogia ja es pot trobar a les llibreries, amb una edició revisada sota el segell de La Campana. A més d’aquesta trilogia, Ester Invernon és també autora de la novel·la Ningú ens va dir que seria fàcil (La Campana, 2023).
La trilogia d’Albons reivindica l’etapa vital que comença a partir dels cinquanta anys per a les dones, on comencen a veure’s excloses, quan afronten una etapa de la vida en què encara els queda molt per fer.
Un estiu per estimar va ser el primer llibre de la trilogia. Què et va impulsar a escriure aquesta història i com vares decidir que necessitaries dues parts més per tancar el cicle?
Volia una història amb una protagonista femenina que rondés la cinquantena –la Marina a Un estiu per estimar en té 57–, també hi volia un triangle generacional, amb la protagonista, sa mare i la seva filla. Tenia clar que volia donar visibilitat a les dones en una franja d’edat on malauradament desapareixem de l’escenari com a protagonistes.
Aquest llibre el vaig escriure l’any 2020, i afortunadament, això ha canviat molt en aquests cinc anys. També tenia clar que volia parlar de l’amor i la por, les grans emocions que mouen el món, i de l’elecció de perdonar a la vida per assolir la felicitat. I tot això volia fer-ho en una història fàcil, de personatges amables i propers, que tingués cabuda a moltes cases i on a les lectores i lectors els costés poc empatitzar amb ells.
La primera novel·la queda bastant tancada, i no és fins pocs dies després que sortís autopublicada que es converteix en trilogia.
Per fer la segona part, que la idea va fluir de seguida, vaig estirar el fil de l’únic tema on la Marina, a Un estiu per estimar, no decideix plantar cara, un dol que vol amagar.
Cada una de les parts obre i tanca una trama principal, i n’hi ha una que les embolcalla a totes tres, que és l’origen del conflicte entre mare i filla que es destapa a la primera part, en el que es veu molt implicada la Joana, l’amiga de la Marina i que no és fins al final que descobrim aquesta història. Per a aquesta història, he volgut a Dins del teu record, utilitzar dues línies temporals, per donar una altra vegada visibilitat a les dones de mitjana edat, però situada temporalment als anys 70.
Quan vas començar a escriure Un estiu per estimar, encara no sabies que acabaria convertint-se en una trilogia.
Així és. Un estiu per estimar, es converteix en la primera part de la trilogia, pocs dies després d’editar-se per primera vegada.
Va ser un mix de circumstàncies: jo llavors encara treballava a la meva antiga feina, i em vaig trobar amb una família –la de paper– que no volia abandonar, amb un munt de feinada ja feta, pel que fa a creació dels personatges i cronologia, escenaris creats, i una història que de seguida vaig saber com evolucionaria.
Durant el procés vaig fer, entre altres coses, classes de màrqueting editorial, i va ser la persona que em feia les classes, qui em va donar la idea de convertir-ho en trilogia.
Per tant, el projecte va créixer a mesura que ho feies com a escriptora.
Jo he anat creixent, no només com a escriptora, en paral·lel al projecte. Treballar amb una terapeuta durant el meu procés de dol després d’abandonar una feina on estava vint-i-vuit anys i que era per mi un projecte molt important, m’ha fet aprendre molt sobre les emocions de les quals havia escollit parlar. El projecte, per tant, ha anat creixent en paral·lel a mi.
Cada llibre correspon a una estació –estiu, hivern, primavera. Va ser una estructura deliberada? Creus que el temps meteorològic influeix en les emocions dels personatges?
El clima ens influeix, penso jo que molt i a tots, sobretot a nosaltres, mediterranis, que gaudim d’unes condicions meteorològiques que ens permeten fer molta vida a l’aire lliure. Als personatges també, és clar.
Personalment penso que soc més vulnerable als canvis climàtics, igual que a la percepció i apreciació de, per exemple, un bon ruixat d’estiu, sentir com l’aigua refreda el terra calent, percebre, com l’escalfor s’escapa del sòl… Sentir-la escalar les cames… Però, en la primera i la segona part, ha estat del tot casual, part de la meva manera de narrar.
Sí que a Dins del teu record, li he volgut donar una importància més rellevant, aquí el clima sí que ha estat, de manera premeditada, un personatge més, en la història amb la línia temporal situada als anys setanta. I ho he verificat: hi ha una nevada a finals d’abril, crec recordar que de l’any 1974 o 1976, que vaig confirmar amb el ChatGPT.
Les llunes també estan verificades, totes les llunes de la trilogia.
També la tempesta que tanca la Marina i la Carme a Un estiu per estimar, uns forts aiguats que van succeir.
Jo escric amb dates, de fet, la primera vegada que es va publicar Un estiu per estimar, va arribar als lectors amb dates. A la versió de La Campana, que jo vaig reescriure, vam decidir eliminar-les. Quan dic que hi ha hagut una pedregada o una tronada al llibre, abans he comprovat que efectivament en les dates de la narració aquell esdeveniment climatològic ha ocorregut.
Quin va ser el major repte en escriure la trilogia? Vas tenir canvis importants en la trama o els personatges, entre el primer esbós i la versió final?
Per mi el gran repte va venir en el moment que decideixo escriure una novel·la, que no vaig saber per on començar. Una de les raons que em va decidir a posar-me a escriure, va ser, fent classes en grup d’escriptura creativa, perdre la por de ser llegida; encara més, descobrir que és ben gratificant.
Llavors, vaig començar a fer unes tutories per aprendre tots aquests aspectes tècnics, com ara les fitxes de personatges, la cronologia i l’escaleta.
Pel que fa a la trama en si, va anar evolucionant en petits detalls, però no va desviar-se molt de la idea inicial, ni en la primera ni en la segona part; sí a la tercera. La meva intenció era que no només fos una història de tancament, que ja ho és, volia que fos el millor dels tres llibres, perquè després de Dins del teu record, n’hi ha d’haver molts més, i que el lector quedi amb ganes de més històries meues.
Volia parlar de la mort a la tercera edat, la mort és un personatge més, i molt present a les tres novel·les, i em va costar trobar la manera, de parlar-ne, subtilment i amb delicadesa. En aquesta tercera part he volgut mostrar la mort com a la vida després de la vida, i aquí cada lector que apreciï el que li sembli.
La trilogia té elements de novel·la romàntica, però també explora traumes i conflictes familiars. Com vas equilibrar aquests dos tons sense caure en tòpics?
Penso que l’equilibri ha sorgit d’una manera molt orgànica.
El que sí tenia molt clar, i això ho vaig decidir molts anys abans de decidir escriure Un estiu per estimar, és que serien capítols curts, que intercalarien cada una de les trames secundàries, amb l’objectiu de tenir el lector enganxat. Suposo que aquesta estructura ha fet equilibrar i ordenar els diferents elements.
Cada llibre té un to distint: passió al primer, dolor al segon, esperança al tercer. Vas planejar aquest arc emocional des del principi, o va anar sorgint orgànicament?
Sincerament, no. Ha fluït i m’encanta quan algú que els llegeix em descobreix aspectes que jo no he percebut.
La trama gira entorn de secrets familiars, amor i segones oportunitats. Com vas equilibrar aquests elements perquè no fos només una història romàntica, sinó també una reflexió sobre la vida i el pas del temps?
Penso que l’equilibri el porta l’evolució dels conflictes. La intenció va ser escriure una novel·la per a un públic molt ampli, tant pel que fa a franja d’edat, com gènere i gustos diversos, aplicar els temes “típics” que enganxen el lector, i paral·lelament, que aquest, en funció de la predisposició, sovint inconscient, de cadascun trobés aquesta reflexió.
Marina, la protagonista, canvia molt al llarg dels tres llibres. Com vas treballar el seu perfil psicològic i el dels personatges secundaris –la família o les parelles sentimentals– perquè la seva transformació fos tan creïble i atractiva?
La creació dels personatges és una de les parts que més gaudeixo prèvia a l’escriptura, i penso que és molt important invertir temps a crear cada detall, la major part dels quals el lector no sabrà, no descobrirà mai, perquè no li caldran, però sí a mi per fer-los creïbles: què voten, quina música els agrada, menjars, com prenen el cafè, orientació religiosa/espiritual, gustos, fòbies… Com es mouen i gesticulen…
D’altra banda, la psicologia és un dels molts temes que m’apassionen. Quan ha calgut m’he documentat; per exemple en el cas del Fran, que és un personatge secundari, de qui es comença a parlar al primer llibre, apareix definit al segon i és un psicòpata narcisista molt obvi. Quan em cal aprofundir en un tema, busco llibres, poden ser novel·les o assaig i llegeixo ja amb una mirada més analítica perquè m’ajudi en la construcció dels personatges.
Així doncs, el procés de dol, renaixement i redescobriment, no és autobiogràfic o inspirat en vivències properes, sinó fruit de les teues lectures?
La història de la Marina és absolutament ficció, tot i que penso que és inevitable que les vivències pròpies, més o menys intenses, importants o trencadores, condicionen poc o molt, més o menys, la història. Però, concretament amb la Marina, vaig buscar allunyar-la molt de mi, pel fet –suposo que ens passa a molts escriptors amb la primera novel·la– que pensem que només ens llegiran els coneguts, i que pensaran que el protagonista som nosaltres mateixos.
Així i tot, quan ja teníem publicats i a la venda Un estiu per estimar i I la vida va d’això, a punt de tancar Dins del teu record, per un embolic amb una data, vaig rellegir tots els llibres, i llavors, vaig prendre consciència de com la Marina m’havia ajudat a sanar, a passar el dol pel qual em vaig posar a escriure. Em va sorprendre molt i vaig agrair-ho a la Marina més que mai.
Al fil del que acabes de comentar. Com treballes la construcció psicològica dels teus personatges perquè resultin tan reals i propers?
Com a lectora, sempre m’han interessat temes molt diversos. I des de molt jove he llegit sobre l’autoconeixement, creixement personal, i més endavant espiritual. La gestió emocional, que ha estat un aprenentatge com un altre, autodidacte absolutament, un que tampoc no s’acaba mai, probablement dels més importants i complexos, i que considero clau per a la felicitat. Entendre que tot mal moment porta un aprenentatge i al final una benedicció. Aquí és on he arribat, on soc ara.
Quan el meu fill gran, que aquest estiu farà dinou anys, començava a aprendre a llegir, vaig adonar-me que em comportava amb ell com el meu pare ho havia fet amb mi, de la millor manera que va saber, des de l’amor i amb l’absolut convenciment que feia el millor per a mi.
Jo això, ho he arrossegat tota la vida. Que el patró es repetís en mi com a mare em va fer pensar i començar a fer teràpia, en aquest cas una anomenada rebirthding. Vaig poder canviar la meva manera de fer i de pensar, vaig entendre que fem com aprenem, com ens ensenyen, que no podem jutjar als altres, i el poder del perdó.
Aquest va ser el primer pas. Més endavant, quan vaig decidir fer un canvi a la meva vida professional, vaig tornar a demanar ajuda per superar l’etapa. Començar a escriure, sabia que acabaria implicant una pèrdua, una renúncia, un dol.
Ara estic molt posada a créixer espiritualment, per a mi ha estat decisiu aprendre a distingir quan em parla l’ego i quan la intuïció. Aquest és un tema bastant complex, i encara massa “tabú”, penso, però no vull amagar-me del meu despertar espiritual, per a mi és clau ara mateix.
L’Empordà, especialment Albons, no és només escenari, sinó gairebé un personatge més. Quina relació tens amb aquest territori i com influeix en la manera com narres les històries?
Sí, efectivament, l’Empordà és un personatge més. Jo volia una protagonista, a qui sortir a caminar, estar en contacte amb la natura, l’ajudés en el seu procés de sanació.
D’altra banda, volia, que fent una passejada pogués arribar a Sant Martí d’Empúries, que és per mi un paratge amb una energia especial, que ja va atreure altres cultures, i que a mi, com a ells, sempre m’ha captivat.
El fet d’Albons, ja és més, com m’agrada dir-ho, “un accident de Google Maps”: llavors estàvem tancats, jo vaig començar Un estiu per estimar i al cap de poc temps ens van confinar. Llavors amb les premisses/necessitats dels personatges, vaig buscar un poble, des del qual la Marina, en una passejada d’una hora aproximadament pogués anar a la platja de Sant Martí d’Empúries. El que més em va agradar va ser Albons.
Passa el mateix amb el cas de Viladamat, que és el poble on viu l’Alex.
A l’Empordà jo hi he anat cada any d’ençà que soc petita, i continuo anant-hi. Són paisatges naturals, que durant la meva infantesa encara eren molt rurals, que m’han acompanyat tota la vida i m’hi sento molt lligada.
Quin ha estat el feedback més inesperat o commovedor que has rebut dels lectors sobre aquesta trilogia? T’ha sorprès alguna reacció en concret?
He rebut molts missatges molt íntims, de persones que han trobat paral·lelismes amb les seves històries i vivències personals, i m’expliquen com els ha ajudat la trilogia a trobar-se amb els seus silencis.
Jo soc del parer que qualsevol cosa que ens ressona en una altra persona, ens està dient quelcom de nosaltres mateixos, aquesta emoció cal escoltar-la i preguntar-nos que ens està mostrant de la nostra vida; també i encara més si ens fa mal, perquè al final, rere qualsevol malestar emocional hi ha un aprenentatge i una benedicció.
Penso que si fem l’esforç de plantar cara al dolor, aprenem, implica passar-ho malament, però, i parlo per la meva pròpia experiència, passada la tempesta, des de la calma, sempre dic: GRÀCIES.
Jo no seria la persona que soc ara sense haver transitat pels meus dols i dolors, mirant endins.
Has passat de l’autopublicació a ser publicada per La Campana, dins del grup Penguin Random House. Com has viscut aquesta transició i quin impacte ha tingut en la teva manera de treballar i de veure’t com a autora?
La Núria Puyuelo, la meva editora, em va contactar per primera vegada, un any i mig abans que es publiqués Ningú ens va dir que seria fàcil, que és la primera novel·la meva que ha publicat La Campana, el 7 de setembre de 2023, quan faltaven pocs dies perquè sortís autopublicat I la vida va d’això. Des de llavors ha estat un no parar i un aprenentatge constant.
De fet, jo ja havia començat aquell llibre amb la intenció de presentar-lo a editorials i el Grup Penguin Random House era la meva primera opció. No va caldre, i haig de dir que no anava desencaminada amb aquesta opció. He trobat un equip humà i professional fantàstic, cada dia agraeixo aquell primer contacte que m’ha portat on soc ara. I durant el procés d’edició i correcció, també en la creació de les cobertes, he après i aprenc moltíssim.
També agraeixo la primera etapa com a autoeditada, perquè vaig fer un tempteig als diferents procediments –salvant les distàncies– pels quals després he passat o he vist que cal per convertir un manuscrit en un llibre.
L’èxit de la meva tercera novel·la Ningú ens va dir que seria fàcil m’ha canviat molt com a escriptora, m’ha servit per engegar a la merda la meva impostora. Em sento molt més segura del que em sentia. Al final jo vinc del món de la moda, i aquesta sensació, de no ser prou vàlida, m’ha fet autoexcloure’m.
Ara ja no em passa i ha estat, penso jo, l’èxit de vendes de Ningú ens va dir que seria fàcil, que porta uns 11.000 exemplars en català.
Com creus que has evolucionat, tant estilísticament com emocionalment, entre el primer i el tercer volum de la trilogia? Què ha après l’Ester escriptora d’aquest viatge?
No et sé ni definir ni quantificar aquesta evolució en conceptes concrets. Han passat cinc anys, de treballar tots els aspectes que hem anat anomenant. L’Ester, en totes les seves vessants ha après molt i em sento absolutament i profundament agraïda al dia que vaig decidir començar aquesta aventura. Tot i les renúncies i sacrificis que m’ha comportat.
Un estiu per estimar, és la primera manifestació del meu alter ego. Jo llavors era incapaç de fer una novel·la, de fer-la en un any, de creure’m que algú em voldria llegir, de fer res del que va comportar, i inconscientment la vaig crear, era una altra Ester, una a qui cada dia m’assemblo més. I és així per l’aprenentatge constant. A mi m’agrada pensar que cada dia m’enfronto a una por, i això implica aprendre molt.
En converses prèvies em vares dir que havies rebut missatges, dient-te que els teus llibres els han ajudat a comprendre millor els seus propis processos personals. Com et fa sentir saber que la teva ficció pot tenir aquest poder transformador?
Aquesta és la millor de totes les parts. Penso que quan un decideix escriure per ser llegit, la resposta del lector és la que tanca el cercle que s’obre amb la idea, i és el que dona sentit a aquesta tasca.
Descobrir, a part, que l’has pogut ajudar a comprendre situacions viscudes en què se sentia atrapat, i que l’ha fet aprendre, perdonar i anar endavant, no pot ser més gratificant. He plorat amb molts missatges d’aquests, i espero no acostumar-me mai a rebre’n. M’arriben com a un regal molt i molt preuat, m’omplen de gratitud.
L’èxit de la trilogia ha estat considerable, amb una comunitat de lectors molt fidel. Com et protegeixes perquè aquest èxit no condicioni la teva llibertat creativa futura?
Doncs això, no ho sé.
Vull ser honesta i respectuosa, amb els altres i amb mi. També valenta. No em penso massa a llarg termini, vaig decidir fer un tomb important a la meva carrera professional, perquè el que feia, ja no em feia feliç. Abans de fer aquest pas, mai hagués pensat que això fos possible, i aquí estic, ja fa més de tres anys que em dedico exclusivament a escriure i promocionar els meus llibres.
Entenc que els meus lectors esperen de mi un tipus de literatura, i d’altra banda, hi ha gèneres que mai tocaré, perquè no m’atrauen ni com a lectora. Suposo que buscaré l’equilibri entre el que em vingui de gust i ens faci feliços, a mi i als meus lectors.
Professionalment provens del món del management del sector de la moda. La literatura, l’escriptor com creador de llibres, creus que està mancat de voluntat de gestió empresarial?
D’ençà que vaig endinsar-me en aquest univers, he aterrat en un sector que m’era absolutament desconegut, però, pel que sembla, ara va de publicar molt. També hi ha autors amb paral·lelismes molt diversos, i que per les altres tasques que realitzen ja són coneguts.
Jo puc parlar de la meva pròpia experiència, i el cas és que a mi no em coneixia ningú com a escriptora, i estar aquí i així, ara, és sobretot perquè m’he ocupat de donar a conèixer les meves novel·les. Perquè avui en dia, el talent que no es veu, no és talent.
D’altra banda, el meu bagatge professional anterior m’ha ajudat molt. Ja vaig dedicar el meu projecte final de carrera a posicionament de producte en el punt de venda tèxtil moda. Si tenim en compte que escric en català i que al nostre país, més d’un 60% dels llibre es venen en el comerç tradicional, doncs això ja m’ha servit de molt.
Per exemple, jo ara mateix estic fent una campanya per xarxes socials. Les campanyes que faig les enllaço en els moments de l’any de més venda de llibres, que son Nadal, Sant Jordi i estiu. La que més em funciona en aquest moment és aquesta.
En quin moment vital vas decidir que volies ser escriptora i en quines circumstancies personals i familiars es va donar el fet.
Ser escriptora era un somni d’infantesa que penso que havia oblidat.
El Nadal de 2019, el meu home em va regalar unes classes d’escriptura creativa, em va fer una il·lusió immensa i, per primera vegada en molt de temps, vaig plantar cara a una por: la d’exposar-me al judici dels altres.
Aquelles primeres classes van destapar aquell somni que no recordava, feia temps que donava voltes a com podria encaminar la meva vida professional. I un vespre, el meu fill Max, que llavors tenia catorze anys, i va venir a parlar amb mi, patint un conflicte adolescent que el tenia enfadat amb l’Univers sencer…
Bé, la meva resposta va ser: “Max, carinyo, a mi molts dies no m’agrada el que faig i m’aguanto”. Patapam, aquella resposta em va caure com una galleda d’aigua glaçada a sobre i encara érem a l’hivern. Aquella nit no vaig dormir “Quina puta resposta de merda li has donat al Max, quin putu missatge al meu fill adolescent…”, No podia deixar de pensar-hi.
L’endemà, esmorzant tots quatre a casa, els ho vaig explicar, i els vaig dir que era cert, però que aquell era el primer dia que això començava a canviar, que em feia escriptora i que en un any publicava la meva primera novel·la.
Aquella afirmació també em va fer autoeditar-me, perquè poc després vaig adonar-me que un any en aquest món és molt poc temps, però no podia no complir el meu primer propòsit: Un estiu per estimar es va publicar per primera vegada un any i un parell o tres de dies després.
Al vespre, en Joan, la meva parella, em va dir, que quan ens vàrem conèixer, ja li havia dit que un dia seria escriptora. Llavors jo tenia catorze anys.
Jo tampoc estaria aquí i així sense el suport incondicional dels meus homes. Sempre han tingut fe cega en mi, i bé, també és treball d’equip, ens ajudem i donem suport els uns als altres. Amor i respecte.
Certament és molt important tenir el suport de les persones que estimes. Ara però m’agradaria preguntar-te si creus que es pot ser escriptora sense abans haver estat un lector impenitent? Quins autors i autores creus que han marcat la teva veu narrativa.
Jo penso que no, però de tot hi deu haver.
Jo no puc ser escriptora sense llegir, molt i sempre.
Al principi d’escriure, em va passar una cosa que em va entristir, vaig descobrir que ja no llegia igual, que no podia deixar d’analitzar, els errors salten a la vista, les paraules repetides en excés, els diàlegs forçats…
Però amb el temps vaig entendre, que podia gaudir de la història, perdre’m en la lectura i aprendre a la vegada. Ho vaig comparar a quan vaig a comprar roba, no puc evita mirar els orígens, la confecció, les composicions… També m’ha passat amb les sèries o pel·lícules.
Els meus referents, en tinc molts. Te n’anomeno alguns: Stefan Zweig, Maggie O’Farrel, Kent Haruf, Delfine de Vigan… N’hi ha tants: Lucia Berlín, Nora Ephron… Els clàssics, en general els russos i les dones britàniques.
Què has guanyat i què has perdut pel fet de voler esdevenir escriptora? A què has renunciat per tal de ser escriptora?
Els dos primers llibres els vaig escriure encara treballant a la meva anterior feina, això em va suposar renunciar a hores de son, a temps amb la família, a partits del meu fill. També a deixar algunes rutines saludables, com ara la meva caminada diària d’una hora, però havia de robar el temps d’on fos possible. També a una situació econòmica molt més relaxada.
He guanyat en coneixement, sobretot de mi mateixa. Com deia anteriorment, Un estiu per estimar va ser la primera manifestació del meu alter ego, que llavors era una desconeguda, i amb qui m’he retrobat i he aprofundit. Soc una persona molt diferent, i m’agrado més així.
Com a mare, estic contenta d’haver llançat aquest missatge als meus fills: quan una cosa no ens agrada nosaltres som els responsables de canviar-la, i que no han de tenir por d’intentar-ho.
El camí fàcil és buscar excuses fora: aquest em fa, l’altre em diu… També com ja he dit, penso que tot ens mostra alguna cosa dins nostre. Enfrontar-se a la por ja és una victòria. L’actitud com ens hi enfrontem també penso que és clau, la humilitat davant tot només ens fa guanyar, m’agrada molt dir que ser el “més tonto de la sala” és un regal.
Com a escriptora, quina és la porta que t’agradaria obrir amb els teus propers llibres?
Seguiré amb novel·les de ficció per l’estil, m’ho passo bé, estic fidelitzant molts lectors, als quals estic infinitament agraïda, i paral·lelament continuaré aprenent, llegint i formant-me per obrir-me a altres temes i estils.
En un futur m’agradaria explorar la no ficció, però tot arribarà.
