Erri de Luca (Nàpols, 1950) és un dels narradors italians més prolífics i, també, un dels que arriben més regularment a les taules de novetats de les nostres llibreries. Des que, en 1993, Joan Francesc Mira va traduir Pedres del volcà (3i4), en català hem pogut llegir moltes novel·les d’aquest narrador i poeta, que de jove havia militat en el grup d’esquerres Lotta Continua i va fer diversos oficis fins que va publicar el seu primer llibre –Non ora, non qui– en 1989.
Des de fa uns anys, Edicions Bromera ha publicat regularment la seua obra: El pes de la papallona, El dia abans de la felicitat, Els peixos no tanquen els ulls, El crim del soldat, Història d’Irene, El més i el menys, La natura exposada, Impossible, La volta de l’oca i ara Les regles del mikado, que ha traduït Albert Pejó.
Les regles del mikado comença amb una trobada en plena muntanya, en la frontera entre Itàlia i Eslovènia, entre un vell rellotger i una jove gitana que fuig d’un matrimoni pactat per la família. També suposa el creuament de dos mons bastant diferents. Què representen per a vostè aquests dos personatges?
Per a mi els personatges són persones. No responen a un guió, sinó a una escolta meua. De vegades, necessite escoltar i aleshores pare l’orella a un diàleg. Hui, aquestes dues edats oposades de la vida estan unides, per a mi, per una nova aliança. A les persones molt joves i a les velles els aplega una gran imaginació del futur. Els molt joves hi estan interessats per motius biogràfics, en tindran, de futur, i n’hauran de reparar les avaries que hem acumulat. Els vells posseeixen una mirada més oberta de la que tenien quan eren simplement ancians. Els vells hi veuen lluny, precisament, perquè no hi aniran, no en faran part i la seua mirada és pura, sense filtres.
Això em fa pensar en la xica, que parla de l’os que ensinistrava com si fora una persona –un poc com el Dersú Uzalá, d’Arsèniev. Em recorda també l’ús de la veu narrativa en primera persona quan parla l’isard al seu relat El pes de la papallona. I tanmateix no estem en el terreny de la faula, sinó del respecte pels éssers vius més enllà dels humans…
Un ésser viu s’entén millor, fins i tot un arbre, si se’l considera dins del marc “persona”. Aleshores, deixa de ser una espècie i esdevé un individu.
Al relat, la llibertat està representada per dos espais naturals: la muntanya i la mar. Això també és una constant en la seua narrativa. Som més lliures quan estem sols enmig de la natura?
Estem més presents davant de nosaltres mateixos. L’espai en què som minúsculs, insignificants, on no hi estem invitats, s’endú els fingiments. Un proverbi rus diu que si vols conèixer el teu amic, l’has de dur a la muntanya. Hi estem més exposats.
Tant la necessitat de precisió del mikado, com la fe en el destí escrit a la mà de la quiromància, em fan pensar en un món predeterminat, encara que de maneres diferents. De fet, hi ha un moment en què els personatges semblen titelles, encara que igual que Pinotxo lluiten per no fer el que s’espera d’ells… Tornem a la pregunta sobre fins a quin punt podem ser lliures.
Puc dir el que significa per a mi: que allò que dic i allò que faig no se separen, que es mantinguen units. Amb aquesta llibertat apresa al carrer n’hi ha prou per a justificar la meua vida. Però en les sagrades escriptures, al llibre de l’Èxode, la llibertat d’un poble que fuig del règim de servitud egípcia, coincideix amb el desert. No és un joguet de la democràcia, la llibertat. És un itinerari perillós.
A El dia abans de la felicitat es jugava a scopa, a La volta de l’oca, el joc ja apareix al títol, i ara són Les regles del mikado. El joc com a metàfora de la vida, o almenys com un fil que guia la conversa, com a estratègia narrativa?
El joc és una activitat seriosa. Els xiquets juguen fent molt d’enrenou però amb molta serietat. A Nàpols s’aprenia a jugar a cartes abans de saber llegir i escriure. Com a tema narratiu el preferisc als somnis. En les meues històries els personatges/persones no expliquen somnis.
En altres novel·les –El dia abans de la felicitat, Els peixos no tanquen els ulls, etc.–, la memòria tenia un pes important. En canvi, a Les regles del mikado els personatges miren cap al futur, sobretot la dona gitana, que fuig d’una manera de viure ancestral. Què volia explicar amb aquesta història?
Ella s’ha tret de sobre qualsevol pertinença, el seu exili és arreu. El vell, en canvi, té un complet lligam de pertinença a un servei. Se’n sent part com un engranatge. Aquestes condicions oposades fan aparèixer una aliança impossible.
Ja he dit que no volia desvetllar massa detalls de l’argument, perquè hi ha petits moviments que fan canviar la història i sorprenen el lector. És també un relat amb forma de nina russa…
En qualsevol cas, té forma de diàleg, en què la història l’expliquen directament les dues veus. L’escriptor s’aparta i esdevé redactor de la conversa. Després, la història continua amb les cartes, a la manera del segle XX, una manera de comunicar-se que hui només està present en la correspondència carcerària. Com a lector sé que el llibre funciona quan el lector oblida l’escriptor. Espere haver-ho aconseguit en aquest llibre.
Voldria aprofitar l’ocasió per a fer-li un parell de preguntes no tan lligades a la novel·la que ens ocupa. El 2015 es va publicar en català La paraula contrària (Sembra Llibres, trad. d’Iban L. Llop) un text en què vostè es defensava de les acusacions d’instigació al sabotatge de les obres del túnel del TAV de Susa. Aquell breu text era una defensa de la llibertat d’expressió. Com veu la llibertat d’expressió en aquests moments a Itàlia i a Europa?
La llibertat d’expressió i de paraula és l’única garantia que s’està en una democràcia. Encara que imperfecta i vacil·lant, el dret a expressar lliurement el propi pensament la salva del suïcidi.
¿L’arribada de l’extrema dreta a les institucions, per exemple el govern de Giorgia Meloni en Itàlia, o alguns governs autonòmics de l’Estat espanyol, com ara el valencià, li preocupa?
Fins i tot els governs nacionalistes estan obligats a ser europeus i a jurar fidelitat a la Unió. Des d’aquest punt de vista Europa és una salvaguarda contra retorns al passat. Anglaterra, que se n’ha volgut separar, en paga les conseqüències. Hui Europa està més unida, també perquè està obligada a involucrar-se en la defensa d’Ucraïna.
Vostè ha dit que la banda sonora del segle passat era la sirena antiaèria, però pel que sembla aquesta música de l’horror encara dura. Cap a on anem?
Les guerres modernes es combaten en llocs habitats. He sentit la sirena antiaèria en els meus viatges amb furgó a Ucraïna. La banda sonora del segle XX encara està en el hit parade.
