Enric obri la porta amb un somriure tranquil, com si ens esperara des de fa estona. Darrere d’ell, dos gossets apareixen amb pas discret i mirada curiosa. Ens fa passar i just al costat de l’entrada queda l’estudi, amb una finestra que dona al carrer.
L’ordinador està obert, però Enric el tanca amb un gest suau, com qui deixa en pausa un pensament per donar pas a la conversa. Mentre Paco prepara la càmera, apareix la dona d’Enric.
En veure que comencen les fotos, li revisa el serrell rebel i li passa el raspall pel cabell amb aquella tendresa pràctica que només dona la convivència. Enric s’hi deixa fer, amb la paciència d’un home que coneix els rituals domèstics i els estima.
La conversa comença allí mateix, entre llibres, records i mirades còmplices, i la continuem en un restaurant del poble, on les paraules flueixen entre plats i cambrers, com si encara s’estiguera escrivint el llibre de la seua vida. Parlar amb Enric Lluch —i escoltar-lo— és com entrar en una biblioteca viva: cada gest, cada frase, cada pausa conté una història. I és en aquest silenci entre preguntes, quan la càmera apunta i el vi comença a omplir les copes, que arranca de veritat l’entrevista.
Sempre òbric de la mateixa manera. Buscant les arrels. D’on ets?
D’Algemesí, de tota la vida. Però quan jo tenia deu mesos i el meu germà set anys, ma mare va caure de la pallissa i es va trencar tota per dins i per fora. Aleshores me’n vaig anar a viure amb la meua àvia materna, que seguia el seu fill capellà allà on el destinaven: primer a Vilallonga, després a València.
I el teu germà?
No vaig tindre germà de veritat fins que vaig tindre set anys. Ell en tenia catorze i es va quedar amb l’altra àvia a Algemesí. Ens vam retrobar perquè l’oncle, capellà, volia que netejara les sabates cada dia, i jo vaig decidir pegar a fugir i abandonar la neteja de sabates.
Vivíem a València, a la parròquia de Crist Rei, prop de l’estació. Vaig comprar un bitllet de tren i me’n vaig anar cap a Algemesí. Una persona em va veure pel carrer i em va portar a casa de la meua altra àvia, la que cuidava del meu germà.
I ta mare?
Encara estava malalta. De fet, va viure sempre amb mala salut fins que va morir, ja amb vuitanta i tants anys. No podia fer moltes coses: tenia els dits destrossats.
I l’escola?
A Algemesí per vacances, em portaven a les monges; i quan vivíem al poble on l’oncle era rector, anava a l’escola d’allí.
Recordes com et van ensenyar a llegir?
Sí, com tots: “la eme con la a: mà”. Ni mon pare ni ma mare dominaven gaire la lectura ni l’escriptura. Mon pare va aprendre a signar perquè l’hi ensenyà ma mare, i els meus avis tampoc no en sabien.
I com eres de menut?
Delicat i molt rebel. Em ficava amb la gent que venia a casa a classes particulars que feia el meu oncle rector. Un dia vaig dir del fill de l’alcalde: “Este paio és tan lleig que sembla una foguerada.” El meu oncle es va enfadar molt. Aquell dia hi hagué passada de vara.
Després vas anar als escolapis?
Sí. A Algemesí hi havia maristes o escolapis, i em portaren als escolapis. Supose, perquè estaven més prop de casa. Vaig tindre molta sort: eren del terreny, molts venien de Sud-Amèrica i eren bastant pròxims.
I la llengua?
Les classes eren en valencià. Fins i tot l’assignatura de castellà la donàvem en valencià! Això sí, escrivíem en castellà. En resum, vaig aprendre a llegir i escriure en castellà, però parlant sempre en valencià.
Quin va ser el primer llibre que llegires?
No me’n recorde, però un que em va impressionar molt va ser Un millón de muertos, de José María Gironella. Després, La isla del tesoro, La isla de los corales…
Primer còmics, no?
Clar. Els canviàvem al mercat: pagaves dos quinzets i te’l canviaven. El Capitán Trueno, Roberto Alcázar y Pedrín, Audaces legionarios…
I escriure?
El primer que em va animar a escriure, en castellà, va ser Ángel Lacalle, un represaliat que venia de Sòria. Era el meu professor de literatura a Xàtiva. Sempre em deia: “Usted tiene madera d’escribidor. Por eso, sea fuerte y persevere.”
Estudiares a Xàtiva?
Sí, el batxiller superior. El batxiller elemental el vaig fer a Algemesí, però ens examinàvem a Xàtiva. Entre un i l’altre batxiller vaig estar un any sense estudiar. Mon pare va dir: “Ara, a treballar.” Vaig fer un any d’obrer.
I després?
Vaig dir que volia tornar a estudiar. Ma mare em preguntà: “Com, fill meu?” I m’ho vaig muntar: venia fotografies per les cases. Un tal Nàcher les feia, i jo les venia. Tampoc no necessitava massa diners. Ma mare em preparava un entrepà gran de truita de ceba o de faves i en això passava tot el dia. El partia en tres: esmorzar, dinar i berenar. De vegades feia intercanvi d’entrepà amb els companys.
Lacalle donava castellà, clar.
Sí. Havia sigut alumne de francés d’Antonio Machado a Sòria! Ens ensenyava, de contraban, poemes de Lorca, Alberti, Machado… Ens posava música. Era una manera molt diferent d’impartir literatura.
I tu escrivies?
Sí. Copiava poemes en castellà, els canviava el final i els deixava als companys perquè els llegiren. Així anava trencant la mà.
I després a estudiar a València?
La meua àvia volia que anara a viure amb ella. Me’n vaig anar amb la maleteta allà on vivien ella, ma tia la fadrina i el meu oncle. Quan ell va veure’m, va dir: “Els fills, amb els pares”. Així que no em vaig quedar: anava i tornava cada dia.
I què estudiares?
Filosofia i Lletres, especialitat d’Història. Soc de l’època de Tarradell, Ubieto, Giralt i Reglà.
Després et va pegar per estudiar llengües antigues?
Sí. Egipci i iber. Encara hi persevere.
I què deien els ibers?
No se sap exactament. Sabem llegir-los, però no interpretar-los. L’egipci sí, el llegim i, amb paciència i una canya, el traduïm. Per si em faltara alguna cosa rara, també classificava làpides romanes, que ja són ganes de tocar l’arpa.
Ja havies escrit alguna cosa?
Sí, Contes de la Ribera, en valencià, perquè sempre els havia sentit en valencià. Segurament amb un valencià incorrecte, però era el que sabia. Després, gràcies a Jesús Huguet, que era carter a Alberic, vaig publicar Contes de la Ribera, Més contes de la Ribera i Anàlisi dels cicles econòmics a l’edat mitjana a la Ribera del Xúquer.
En aquella època, també tenia contacte amb Domingo Fletcher, el màxim exponent en l’estudi dels ibers de l’època. Em deia: “Muchacho, tienes que continuar y aprender mucho.”
En principi estaves més interessat per la història que per la literatura.
Sí, sí. En aquell moment, de literatura zero.
I què et va impulsar cap a la literatura?
Ja estava treballant quan va aterrar per l’escola un home que es deia Gerardo. Era representant de Bruño i ens explicà, a mi i a la meua dona, Fina, que no hi havia textos en valencià i que si algú s’hi animava…
La meua dona em va dir: “Escriu alguna cosa, tu.”
Això quin any va ser?
Devia ser el vuitanta-nou. Quan començà a implantar-se de veritat el valencià a les escoles, després de la Llei d’Ús.
És a dir, que el tema del valencià no et ve per militància política.
Alguna cosa, però poc. Jo havia estat collint cebes i havia anat a la verema espentat per la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i per la JARC (Joves Agricultors i Ramaders Cristians), tots dos moviments juvenils bastant compromesos. La nostra missió era treballar al camp per tal de recollir fons per al pot de les organitzacions.
Això era abans de ser mestre, clar. I fèiem una revista que es deia Parlem. Això devia ser als anys seixanta i tants. La imprimíem amb una vietnamita, ja saps: una caixeta, un corró i tinta…
Això ja ho fèieu en valencià?
Sí, però els temes eren esotèrics. Recorde que vaig fer un article sobre les tauletes de fang de Sumer. No tenia ni idea de res, tot i que estava estudiant història. El text es basava en un llibre que havia llegit, de Samuel Noah Kramer. Altres feien poemes. El que podíem i sabíem en aquella època…
La gent no estava massa organitzada. Fèiem activitats, com ara teatre, concerts de guitarra, conferències… Fins i tot, un dia ens vam tancar en una església, la de Maria Auxiliadora, i allà representàrem Oració pels que moren per la guerra i altres obres d’allò que s’anomenava teatre experimental.
Hi havia molt bon rotllo entre nosaltres. També organitzàvem festes. Érem gent de poble, normal. No teníem carnet de res. En això dels carnets, persevere.
No necessitaves tu els diners que donaves, els que guanyaves en les cebes i en la verema?
Clar que sí. Ma mare em va donar uns pocs diners per anar a la verema, a França, i allà ens pagaven el jornal. Una part la gastàvem en comprar-nos el menjar —sardines, pa, el que fora—, i el vi el teníem de franc: dos litres per persona. Amb això passàvem.
Diners, no ens en feien falta perquè no podíem ni anar al cine. Volíem que el rector ens portara amb el 600 a veure pel·lícules d’aquelles que ací no es podien veure, però ell, quan acabàvem de treballar, volia dir missa.
N’érem quatre: el rector, dos d’Algemesí i un de Guadassuar. I quan acabàvem la missa…, qui tenia ganes d’agafar el cotxe per anar al cine a la capital de la comarca francesa? Total, que passà tota la verema i no vam poder anar al cine ni veure xicones en pilotes.
Això devia ser l’any 67 o 68, en plena història del Maig del 68, a París. Ho recorde molt bé. Com també recorde que un dels companys de verema va caure malalt i es va quedar estirat al llit. Vam haver de pagar un metge, i entre trons i llamps, el poquet que teníem ho vam perdre en medicines.
Quan vam tornar al poble, la primera cosa que em digué la meua nòvia fou que tenia dues hores per traure’m la barba i la pereta que m’havia deixat. Sí, sí. Vaig continuar amb ells, arrancant cebes amb la gent de la JOC i de la JARC i fent teatre aficionat.
Jo et feia del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), com que ací a Algemesí…
El PSAN va vindre més tard. Gent més jove, com ara Rafa Xambó, Voro Llopis… Tots tenen uns quants anys menys que jo. Nosaltres no estàvem organitzats, ells sí. La major part acabaren dins del nacionalisme i en la UPV (Unitat del Poble Valencià).
I els que t’impulsaren a escriure ja de manera seriosa van ser aquells de Bruño que passaren per allí?
Exacte. Aquell home demanava textos en valencià. I la meua dona em digué: “Per què això que tens escrit no ho poses en un sobre i ho envies a Madrid?” I al cap de tres o quatre mesos em telefonaren —els va costar pronunciar els meus cognoms— per dir-me que ho anaven a publicar. I això va ser el Postonàguel (1991). Aquella col·lecció la dirigia Trini Marrull, que tu la coneixes. I hi vaig seguir col·laborant.
Després, Mercè Company i el seu marit, Agustí Asensio, que havien fet un programa a TVE que es deia Los cuentos de Nana Bunilda, em demanaren un conte, que també va aparèixer publicat en paper. A continuació vaig contactar amb Edelvives —que en aquella època era Baula— i allà vaig publicar les primeres coses que tinc amb ells.
Els contes eren en valencià?
També en castellà. Es van passar per una televisió alemanya.
Dic els de la Nana Bunilda.
Sí, sí. Es veu que la productora tenia un acord amb una televisió alemanya.
És a dir, que començares pràcticament amb literatura d’encàrrec, podríem dir.
La primera no. El Postonàguel va ser una parida meua que ja tenia i que va agradar a Madrid. Els contes de la Nana Bunilda, sí, foren d’encàrrec. Per cert, funcionaren molt bé i vam traure algun duro. Aleshores Bromera, molt a prop de ma casa, començava a funcionar de manera seriosa. Jo ja havia col·laborat amb Bruño, La Nana, i alguna cosa més a Barcelona, amb Baula.
Tu ho vas viure com una cosa pràctica, que et plantejaren que feien falta textos per a l’escola, no com una vocació literària.
Va ser una xamba. Jo continuava fent coses d’investigació històrica en minúscules. A més, ací no hi havia editorials que es dedicaren massa a la literatura infantil i juvenil fins més tard.
L’any 91 o 92 ja vaig començar a publicar coses a Bromera: El rei Panxut redola i el rei Primal s’envola (1992). A partir d’aquell moment ja va ser una bogeria: anava a Madrid, a Barcelona, a Bromera… Després també vaig publicar amb Edebé, Bullent, Santillana, Tabarca, Barcanova… En totes persevere, més o menys.
Els crítics diuen que el teu llenguatge destaca per una fraseologia rica, creativa i expressiva. És un treball conscient o ho fas de manera natural?
Intente sempre recordar frases fetes que s’han perdut o estan a punt de perdre’s. M’interessen molt i les col·loque sempre que puc. Ara bé, quan faig literatura infantil em costa una miqueta més perquè aquesta literatura és diferent de la dels joves o la dels adults. Has de tindre en compte diversos factors: el vocabulari, l’estructura sintàctica i, sobretot, les referències. A una criatura no li pots parlar del Che Guevara, perquè no el coneix. Tenint això en compte, pots construir qualsevol història i incorporar alguna frase feta.
De totes maneres, quan comence a escriure no em pense si és per a infants, joves o adults. Depèn de la direcció que prenga la història. Si pren un rumb infantil, ja hi aplique els criteris que t’he dit. Després, si és una col·lecció, t’has d’ajustar al nombre de pàgines, a l’estructura, al vocabulari, als referents… Si és per a adults, no mire pèl: escric el que vull i au. En acabant, si no ix, com que no em demana pa ni jornal, es queda a casa i ja està.
Parlant de les frases fetes —diu Francesc Vera—, crec que és un dels grans buits que s’estan creant entre la gent jove, sobretot: la falta de comprensió de les frases fetes.
I de la dificultat de traduir-les. Quan Bromera em proposà traduir El rei Panxut redola i el rei Primal s’envola —la primera traducció meua a una altra llengua—, l’editor de fora em comentà que tenia un problema: “No sabem exactament què volen dir aquestes expressions.”
Això és molt complicat. Recorde la traducció al català del Decameró, que és brutal: la quantitat de frases fetes nostres equivalents a les de l’original que va saber trobar. Una traducció boníssima, la de Francesc Vallverdú.
És complicadíssim, i mai no són exactes. Una vegada, Josep Gregori, quan férem el projecte d’El bagul dels Monstres, em comentà: “Ho portarem a totes les llengües que puguem. Intenta no posar moltes frases fetes, perquè, si no, tindrem problemes amb les traduccions.”
Però el més important és que et poses en la pell dels lectors, del xiquet o de la xiqueta…
Clar, però la biografia també fa. Jo he tingut una infantesa fotuda, complicada. Si parle d’un xiquet o d’una xiqueta que té dificultats de relació, sé de què parle. Estic, en bona part, contant la meua vida. I per això tinc personatges fotuts: perquè sé el que pateixen.
Després, de problemes de relació, els que et coneixem…
Més tard, no, però la infantesa la vaig passar molt fotuda. Pràcticament, no tenia mare ni pare, vaig agafar totes les malalties conegudes. Això sí, la meua àvia intentava cuidar-me i defensar-me sempre. Això de l’àvia, que avui no té importància, aleshores en tenia molta. Sé el que és ser un xiquet difícil, rebel i de mala salut.
Et bevies el vi del rector?
Tu riu-te, però de vegades, sí. Era un xiquet difícil, com t’he dit. D’adolescent tampoc ho vaig tindre fàcil. Vaig treballar en l’obra i, com que era el més jovenet, em feien totes les malifetes que podien, com ara pujar els sacs de ciment, o les coses que més pesaven. Això em va endurir.
A més, mon pare em feia anar al camp dissabtes i diumenges, i jo no volia ser llaurador ni obrer: volia estudiar. En casa no ho entenien, i menys quan el meu germà major, set anys més gran, ja treballava i portava el jornal a casa. La major part dels de la meua edat treballaven; jo no, jo volia estudiar.
Per això dic que, tot i la senzillesa, hi ha una visió profunda de la vida en les teues històries.
No sé si hi ha visions profundes, però soc dels que pensen, per exemple, que totes les persones ens podem aclarir encara que tinguem opcions distintes. Això sí que ho he vist en la meua obra: personatges totalment diferents, contraris, que acaben tenint una relació.
Fluixà ho va definir molt bé: la fusió dels contraris. No cal que siga profunda, però almenys que no siga violenta. No em dona la gana que la gent, els personatges, es peguen per ideologies. Tampoc soc capaç d’escriure que la reialesa es tire pets i això siga el fil argumental, perquè ho trobe intranscendent. Per a mi, això no aporta res, tot i que respecte qui ho fa i accepte que puc estar equivocat. Jo pense que la literatura infantil ha d’aportar alguna cosa positiva per als nanos.
Per tant, sí que intentes transmetre valors…
Sí, com tots. Sense voler o volent, transmetem valors quan escrivim. Tu també, quan escrius. Llig-te i ho veuràs.
Potser sí, però quan ho escric no ho veig.
Jo tampoc. Quan acabe una novel·la, la llig i veig que pot tindre relació amb l’amistat, amb la no-violència, amb l’estima pels diferents, amb la pobresa… Però ho he fet sense voler, segurament perquè em ve de fàbrica, per genètica o jo què sé.
Sí que et dic que he contat el que he volgut contar i he intentat ser molt independent.
I tota la moda aquesta de les coses políticament correctes…
Això no m’interessa.
Et deuen haver proposat fer llibres d’encàrrec, com ara “una novel·la sobre el bullying”?
No. No he tingut encàrrecs d’això, perquè, segurament, no ho faré. Si algun editor o editora volen un llibre així, que l’encarreguen a un altre. A mi, com a molt, m’han proposat alguna estructura: “Mira, ací tens unes quantes idees, però conta-les com pugues i et done la gana.” Segurament perquè he tingut molta sort amb els meus editors i editores.
D’altra banda, crec que els contes clàssics s’han de respectar. Si vols fer altres coses, fes-les, però no toques els clàssics. Que ara el llop siga sant Vicent Ferrer i la Caputxeta una mala bèstia? No. El llop és malvat i la Caputxeta és com és, perquè així ho volgué l’autor, en un moment i context determinats.
Jo pense que aquests contes tenen una funció didàctica, la de protegir, que els xiquets i les xiquetes prenguen consciència que no tot són flors i violes —diu Francesc Vera—. No podem crear un món on pensen que tots són bons.
Va haver-hi un tema en el qual sí que vaig tindre problemes: en el tema de la mort. Jo no tinc cap problema a parlar de la mort d’una mare a una criatura de set anys. I vaig tindre problemes per publicar aquell conte. Fins aleshores ningú s’havia atrevit a escriure sobre la mort d’una mare i la reacció del xiquet davant d’això.
Això era Un test de margarides.
Sí. No va ser fàcil publicar-lo. No veien el tema massa ortodox. Va tindre problemes, però finalment es va publicar. A Espanya fou un desastre en vendes, però a Mèxic va ser un èxit: es va vendre com a xurros. Per què? Perquè a Mèxic la tradició de la mort és importantíssima, i ací… “Com se li ocorre parlar de la mort de la mare a un xiquet?”
Com eixa, en altres circumstàncies, per exemple, en literatura d’adults, quan vaig trencar el mite de Benlliure, que anava repartint fills pel món…
Després del silenci és una novel·la atrevida sobre personatges reals.
A Després del silenci podem comprovar que la meua família és molt especial, segurament, com moltes altres. La meua àvia tenia una germana que no tenia descendència, però el seu home posseïa molta terra.
Aquestes persones tenien amistat amb dues mestres de Madrid. Les mestres li van dir: “Empar, tenim una criatura que naixerà a Madrid. La vols?” I ma tia se’n va anar a Madrid a arreplegar la xiqueta. Aquella xiqueta era filla de Mariano Benlliure i d’una cantant italiana.
Del famós Mariano Benlliure?
Sí. Ma tia i el meu oncle van estar cinc mesos a Madrid perquè la gent poguera pensar que ella s’havia quedat prenyada, que havia parit i que tornava a Algemesí amb la xiqueta. A casa de ma tia hi havia escultures de Mariano i un piano Steinbach, que en aquella època era per a quedar-se bocabadat. En una casa de llauradors, ja em diràs tu. Quan va morir ma tia, vaig demanar permís al meu cosí per contar aquella història, que és Després del silenci. Ja veus, una novel·la que explica algunes coses de Mariano Benlliure. Tota una institució.
És la novel·la on un taüt se’n va anar aigües avall?
Sí, en aquell taüt anava ma tia. El dia del soterrament va ploure més que quan van soterrar Bigot. A l’eixida del poble no van poder passar i la van deixar damunt dels banquets d’una fusteria. L’endemà, quan anàrem per ella, ma tia ja no hi era: se n’havia anat navegant. És l’inici de la novel·la.
Als meus alumnes els va encantar.
Sí, va guanyar el premi de Sagunt un any abans que el guanyares tu amb Quan truquen de matinada, si no em falla la memòria.
Va ser una història molt forta d’un personatge famós.
En aquella època, parlar de Mariano d’aquella manera va ser impactant. Però va ser així.
Bé, anem a les coses importants. Tens més de cent quaranta llibres publicats.
No en tinc ni idea. Sé que n’he fet molts, però no sabria dir-te quants.
Jo tampoc no els he comptats. Ho he llegit… Com gestiones això?
Hi estic quaranta anys. Fes la divisió: en quaranta anys no n’ixen tants. A més, la majoria són infantils, i molts són sèries. Algunes tenen deu llibres. Això dels cent quaranta…
Com fas per canviar de registre entre literatura infantil i per a adults?
Encara que semble contradictori amb tot el que acabe de dir, he de reconèixer que, relativament, em costa més fer un llibre infantil que un d’adults. En temps i en intensitat. He de tindre en compte moltes coses.
Jo llig una pàgina d’adults i dic: “Val, perfecte.” Però quan escric per a xiquets, he de pensar més. Abans convocava algunes criatures i els llegia el projecte. Si veia que un xicon arquejava les celles, li preguntava en quina pàgina i la marcava. Volia dir que no havia entès aquella part de la història. I m’ho replantejava. I ho tornava a fer.
Fer una pàgina infantil em costava molt. Quan l’acabava i veia que no hi havia massa arquejades de celles, la donava per bona. En adults això no em passa. Escric i ja està. Per exemple, ara estic escrivint sobre un tal Llorenç Espada que se’n va anar a la cort de Felip IV, i no dubte en res. Conte el que li va passar i a la marxa. Amb els nanos és diferent. Vull que ho entenguen i fins i tot que els servisca. Això costa.
Entre els cent quaranta llibres, n’hi ha algun que t’estimes especialment?
Sí. Hem parlat d’Un test de margarides, que va ser una vivència personal. Vaig viure la mort de la meua cunyada i l’experiència del meu nebot, que tenia set anys. Sabia l’afició de la meua cunyada per les margarides i l’encàrrec que li havia fet al seu fill: que regara el test quan ella no hi fora. Vaig contar aquella història tal com va passar. Sense més ni menys. Per a mi va ser molt important.
També t’he comentat que havia treballat amb Agustí Asensio, dibuixant de Barcelona, marit de Mercè Companys, en alguns llibres de Bruño, com ara la sèrie de televisió o El rei Panxut redola i El rei Primal s’envola. Quan vaig fer Les lletres fan fugina, el juliol del 95, li vaig dir: “Agustí, això ja ho tinc.” Ell no necessitava ni el llibre. Volia que li contara la història. Li la vaig contar i de seguida em digué: “Em pose a la feina.” I l’1 d’agost del 95, va baixar a comprar el pa i un cotxe li va passar per damunt.
Jo no volia que aquell llibre es publicara. Però no sé com van contactar amb un il·lustrador que fera els dibuixos com els feia Agustí. El van trobar a l’Uruguai: José Maria Lavarello. Vaig regirar els calaixos i vaig trobar l’únic dibuix que jo he publicat en tota la meua vida perquè jo, amb un llapis a la mà, soc un assassí en potència.
Un dibuix teu?
Sí, sí. Vaig voler que aquell dibuix, que no tenia res a veure amb la història, apareguera en el llibre. A la pàgina 57 de Les lletres fan fugina hi ha un dibuix que vaig fer jo. Aquell llibre significa molt per a mi: va ser l’últim que va poder fer Agustí, el primer on jo vaig publicar un dibuix i el primer que va publicar José Maria Lavarello, que ara viu a Barcelona. És molt especial per a mi. La resta també molt bé. Són els meus.
I, quan parlem de vendes, del més venut, de què parlem?
De la sèrie dels faraons i del faraó Totun-nas en especial, que entre la versió original i la castellana s’han venut entre 150.000 i 160.000 exemplars.
Això són llibres.
I tant! Allà on anaves n’hi havia. Si no recorde malament, fins i tot, n’hi havia a Mèxic.
És a dir, que allà ets més conegut que ací.
Això és perquè Edebé, SM, Bruño tenen molt de mercat allà. I el faraó, pel que siga, va caure molt bé i es va vendre com a xurros. La faraona barbuda també. I després Questim-Aton, publicat per Edelvives, que pensava que ací no funcionaria i ja va per la quarta edició, en bona part gràcies a les il·lustracions de Javier Lacasta. Això ja és un miracle.
Te’l tradueix sempre la mateixa persona al castellà?
No. De vegades m’ho demanen a mi, sobretot per les frases fetes, però jo vull que algú la supervise. També demane un corrector de valencià. Pense que els correctors són molt importants en les editorials. Quatre ulls veuen més que dos. I accepte normalment tots els canvis que em proposen, perquè pense que qui fa aquella faena s’ha clavat dins de la història i, a més, és especialista. Jo confie totalment en els correctors.
Has guanyat molts premis. No vull enumerar-los perquè seria massa llarg. Hi ha algun premi que consideres especial?
M’agraden més els premis als quals no t’has de presentar, que no són una convocatòria oberta per a tots. Em fan molta il·lusió els que et donen com a reconeixement d’una trajectòria o d’una obra, com ara el Premi de la Crítica. Si me’n donen dels altres, de convocatòria oberta per a tots, que tenen diners, també sempre venen bé.
Jo estic en molts jurats i, moltes vegades, els meus companys valoren coses que jo no veig. O a l’inrevés. És qüestió de sort. Són una loteria que et pot tocar o no. I, clar, també depèn dels gustos lectors dels membres del jurat. Però quan el premi te’l donen els teus propis companys, com ara un premi Samaruc, això és una altra cosa.
Hi ha una pregunta que faig a tots: el mercat dels Països Catalans. Tu arribes a tots els llocs?
Sí, sí. Jo venc més a Catalunya que al País Valencià.
És a dir, que per a tu el mercat és el mateix, com si no existira la divisió autonòmica.
He tingut molta sort en això. Possiblement perquè he estat molt relacionat amb la gent de Catalunya des del primer moment. I no he tingut problemes. A més, editorials com ara Bruño sempre han fet dues versions: l’oriental i l’occidental. I això deu haver ajudat.
No he tingut mai problemes, tot el contrari. Era divertit, perquè a Girona em preguntaven si era de Lleida i a Lleida si era de Girona… També a les Illes, tot i que allà no hi ha tant de mercat com a Catalunya. A Catalunya m’he passat setmanes senceres anant a escoles. M’han tractat sempre molt bé.
Sabries dir a quants idiomes t’han traduït l’obra?
Dels més estranys: al turc, al xinès, al polonès… Després, clar, al francès, a l’anglès d’Anglaterra i dels EUA… Jo què sé, a molts. Em sembla que a la web estan tots.
Jo ho tinc ací apuntat. Ho vaig mirar: anglès, portuguès, francès, xinès, grec, polonès, turc, i alguna edició en braille també. Saps per què sé això del braille? Perquè tenia una alumna cega. Estava llegint a classe i li vaig preguntar què llegia. Em va dir que et llegia a tu. Aleshores li vaig dir que podia continuar.
Sí, tant l’editorial com jo vam fer un contracte desinteressat amb l’ONCE. Només per ajudar.
Una pregunta un poc ximple: per què un escriptor d’Algemesí, que escriu des d’Algemesí, arriba a tot el món?
Això no és mèrit meu, és mèrit dels editors i de les editores. Sempre hi ha alguna trampeta. Per exemple, et comentava allò dels monstres. Josep Gregori em va dir: “Anem a fer un projecte en què invertirem molt. Es tracta de contar històries de monstres que siguen coneguts per totes les cultures.”
Férem una llista de 24 monstres i després la revisàrem per veure si totes les cultures coneixien els monstres. Finalment, en van quedar nou que eren coneguts per tots. I en faltava un. Volíem fer-ne deu. I un dia, obrint l’armari, em va caure el sabater damunt. Ja el tenia: el monstre de l’armari. Vaig preguntar si a algú li havien caigut coses de l’armari. “A mi, cada dia.” Doncs ja teníem el monstre.
Pablo Tambuscio el va dibuixar. I, per la raó que siga, aquell monstre de l’armari es va fer famós. La col·lecció va funcionar molt bé i es van traduir a no sé quants idiomes… Però ja et dic, la idea original va ser de Gregori.
Com veus el mercat actual de la literatura infantil i juvenil al País Valencià?
Hi ha gent molt bona. El problema no és la gent, és el mercat. És un mercat reduït, amb moltes fronteres internes. Jo he tingut molt fàcil l’accés a Catalunya. Els autors d’avui no. Abans fèiem dues versions i, fins i tot, una versió per a tothom.
Si compares el primer llibre que vas fer amb els més recents, què creus que has guanyat com a escriptor?
Experiència. I que ara em plantege moltes més coses, com ara si paga la pena seguir fent literatura o dedicar-me als ibers i als egipcis, que he estudiat tota la vida. Però sempre acaba guanyant la literatura.
La teua visió del món ha canviat?
Últimament, sí. Estic molt decebut en pràcticament tot. En qüestions de llengua, en les possibilitats de canviar moltes coses. Considere que la gent jove passa molt de tot. Nosaltres, quan érem joves, ens pensàvem que podríem canviar el món. Tant de bo que estiga equivocat i els joves lluiten per fer un món millor.
Tens ganes d’escriure encara?
Sí, el que siga. A mi m’has agafat aquest matí picant pedra. Necessite escriure. Ho he fet tota la vida. Cada dia escric. Això que veig menys que un gat de porcellana.
Què t’ha donat la literatura?
Sobretot molts amics i amigues i molts riures. Viatjar moltíssim. Conèixer molta gent interessant. Ah! I algunes vegades m’han pagat i tot.
Què t’ha llevat?
Jo crec que res. Perquè el temps que m’ha llevat, volia que me’l llevara. Volia escriure.
Acabem amb un parell de preguntes ximpletes que de vegades tenen molt bon resultat. Què li diries al jove Enric, avui?
Que fera les mateixes coses que ha fet. Que no es doblegara. No m’he doblegat mai. Crec que, a l’hora de picar pedra, no li dec res a ningú. Si de cas, als crítics i especialistes que sempre m’han vist amb bons ulls. I als editors i editores dels temps gloriosos, que eren, per dir-ho d’alguna manera, com de la família. Ara mateix, en general, el tracte és totalment distint.
Canviar? Possiblement que fora un poc menys rebel. Perquè això de, amb set anys, pegar a fugir de casa… Ah, sí! Encara recorde la cara d’estranyesa del revisor que em va trepar el bitllet de cartó del tren. Uf! Dona per a una història.
Mira i acabem com hem començat, no?
I sí, acabem com hem començat: amb una porta que s’obri i un gest que diu “passeu”. Però ara no és la de casa, sinó la de la memòria. Enric Lluch, que escriu com qui respira, ens ha deixat entrar en el seu món amb la mateixa naturalitat amb què un xiquet agafa un bitllet de cartó i s’escapa per entendre el món.
No és només una anècdota d’infantesa; és una declaració de principis. Escriure, per a ell, ha estat sempre una manera de no doblegar-se, de fer-se a si mateix, de deixar constància del que val la pena contar.
Quan eixim del restaurant, el sol ja comença a baixar pels carrers d’Algemesí. Enric s’acomiada amb un somriure i una frase que podria ser el títol de qualsevol dels seus llibres: “M’ho he fet jo, i no li dec res a ningú.” I mentre Paco guarda la càmera i nosaltres tanquem la llibreta, sabem que, en realitat, encara no hem acabat: perquè amb Enric Lluch, cada conversa és només el pròleg d’una nova història.
