Aquest vegada hem de viatjar un poc per dirigir-nos al nord, al centre del país, però a la perifèria de dues administracions nostres, lluny de les dues metròpolis, València i Barcelona. Al nord valencià i al sud català, on tenen mots referents compartits. De fet, des del punt de vista eclesiàstic, són a la diòcesi de Tortosa i, dialectalment, parlen el tortosí. Anem a Benicarló, a la Plaça de l’Ajuntament, on hi ha la seu d’Onada edicions. La seua web es presentà així al Google: “Un projecte cultural per a un país. Editorial arrelada al Maestrat, els Ports, les Terres de l’Ebre i l’Aragó Oriental”.
Aquests són els orígens, però l’editorial s’ha bifurcat en dos camins: el del territori, que són les seues arrels, i un altre amb un caràcter més generalista. Fan una producció d’uns seixanta títols a l’any, la meitat dels quals són de caràcter territorial i l’altra meitat de caràcter generalista. Entrem a la seu de l’editorial i Miquel Àngel Pradilla i Ramon París ens reben amb molta cordialitat. Són persones que transmeten bonhomia i et fan sentir com a casa teua.
És tracta d’una conversa que preteníem dedicada exclusivament al projecte d’Onada, però la seua posició territorial i la professió de Miquel Àngel Pradilla com a Catedràtic de Sociolingüistica a la Universitat Rovira i Virgili i membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de Catalunya, entre altres institucions, ens fa desviar la conversa sobre l’editorial cap als problemes de la llengua. És inevitable, però crec que interessant.
Quan i com començà l’aventura d’Onada Edicions?
L’embrió de tot plegat va ser l’Associació Cultural Alambor de Benicarló —Contesta Miquel Àngel—. Era una associació que, en els anys vuitanta o noranta del segle passat, va tindre un protagonisme important en la vida cultural de les nostres comarques. Hi havia tot un conjunt de gent interessada per la llengua i la cultura. Jo vaig baixar a Benicarló per la meua tesi doctoral l’any 1990.
De què anava?
Es deia Variació i canvi lingüístic en curs al català de transició nord-occidental valencià. I el que treballava era una sèrie de canvis lingüístics que s’estaven produint a Benicarló, a una comunitat de parla. Era una metodologia, en aquells moments, molt nova d’anàlisi. Vaig vindre aquí, era l’any 1990, i havia de buscar una mostra estratificada de població i algú em va dir: “Parla amb Ramon París, que té molt d’interès en la llengua”. Aquesta va ser la nostra primera trobada.
Ramon, tu a què et dedicaves?
Jo havia aprovat l’any 1988 oposicions a tècnic lingüístic de la Generalitat. La primera destinació va ser a València, a la Conselleria d’Obres Públiques, Transport i Habitatge. I vaig estar allà uns anys. Després, vaig passar a la Direcció Territorial de Castelló fins que ho vaig deixar per dedicar-me a l’editorial.
La cosa és que, a partir d’aquell moment en què ens vam conèixer —diu Miquel Àngel— la relació ja va passar a l’associació Alambor. I allí, els dos, començàrem a ocupar-nos del vessant editorial i vam publicar un bon grapat de llibres molt interessants, fins que arribà un moment que les nostres expectatives xocaven d’alguna manera amb la gestió que exigia una associació. I el 2003 vam posar en marxa Onada Edicions.
Provenim de l‘activisme cultural —afegeix Ramon—. Com diu Miquel Àngel, arribà a un punt que volíem anar més enllà i crear una estructura que ens permetera fer més llibres, i que fora viable. Aleshores, nasqué Onada edicions.
Us presenteu com una editorial arrelada a les comarques del Maestrat dels Ports i de les terres de l’Ebre.
Sí —diu Ramon—. Tant el nord valencià com el sud català tenim arrels molt comunes. De fet, des del punt de vista eclesiàstic, som diòcesi de Tortosa i, dialectalment, parlem el tortosí. Amb la divisió administrativa de les autonomies, tot això s’ha anat escapçant molt. I el que volem es crear un trànsit amable. Això Miquel Àngel ho teoritza més.
El que deies —diu Miquel Àngel—, que venim de l’activisme, vol dir que sempre tenim al cap aquell meta-tema nostre de la unitat de la llengua. Nosaltres, des d’aquí dalt, tenim un plus, tenim el contacte amb les dues administracions, a més a més, compartim varietat geogràfica. És l’anivellament de les relacions històriques i això fa que siga un àmbit central a la Comunitat lingüística i perifèric a les administracions respectives. El leitmotiv d’Onada Edicions és justament això en els seus inicis i continua tenint un pes important en la seua producció. És la promoció del patrimoni del territori, un territori transfronterer.
Això no fa que patiu els dos centralismes, el de València i el de Barcelona?
El fet de treballar en administracions diverses —contesta Miquel Àngel—, el que notem és l’atenció molt més important de l’administració catalana al fet cultural i del llibre que no la valenciana. El nostre projecte ha fet tanta fortuna a terres de l’Ebre que ens han considerat l’editorial del territori. Tot això a partir del relat transfronterer.
Voldria afegir —diu Ramon— que estem allunyats de les metròpolis, València i de Barcelona, i, per tant, estem a la perifèria de la perifèria. I ens movem, pel que fa a edició de base territorial, en unes demografies molt baixes, tant a les quatre comarques de les terres de l’Ebre (Baix Ebre, Montsià, Terra Alta i la Ribera de l’Ebre) com en el Maestrat i els Ports. Amb demografies molt baixes i amb índexs de lectura també baixos. Nosaltres intentem aportar materials, coneixements, creació… I comptar amb el talent que té el territori.
Si mires els catàlegs d’Onada, et trobes amb un bon grapat de col·leccions. De ficció de tots els generes literaris, per a lectors infantils, juvenils i adults. I de no ficció, com són les de patrimoni i territori, història i personatges de proximitat, d’eines, d’assaig i pensament, de gastronomia, de fotografia, de biblioteques locals. Crec que he comptat unes 48 col·leccions.
Sobretot, però, ens preocupa la qualitat —diu Ramon—. Com ara la col·lecció Imagina pretén contar bones històries amb bons il·lustradors, però amb continguts que tinguen valors, com ara la solidaritat, l’autoestima, la diversitat… És una col·lecció que mimem molt. També la traducció de clàssics, com ara, Jules Verne amb La volta al món en vuitanta dies, Viatge al centre de la terra i Vint mil llegües de viatge submarí; que compràrem els drets a la fira de Bolonya. Tant la il·lustradora com l’adaptador eren dos autors reconeguts que van guanyar el premi Kalandraka. Nosaltres hem fet la versió en català i castellà.
Hem guanyat alguns premis de la Generalitat als millors llibres editats i també dos llibres de la col·lecció gastronòmica La teca, La cuina de la gent de la mar i La pastisseria i la cuina de la garrofa han estat reconeguts amb els Premis Gourmand. Si estem a Benicarló, no vol dir que no podem editar com si estiguérem a Londres o a Los Ángeles. Es tracta de proveir el territori de productes de qualitat.
Sí, teniu fama de tindre molta cura en les edicions. Es nota que us estimeu els llibres.
Jo estic format en l’escola de l’administració pública de Catalunya —diu Ramon— i hi havia un apartat que era disseny de models administratius. I, després, com a tècnic lingüístic, havia de tenir cura per la llengua, però, sobretot, pel factor de llegibilitat.
Quan obris un llibre la mirada que tens sobre la caixa i el text t’ha d’invitar a la lectura. No has de patir. I això comença per triar una bona tipografia, que tinga riquesa descriptiva com són les romanes… Triar una caixa que quan poses els dits no et tape el text, que tinga bons marges, sobretot, el marge inferior perquè la vista treballa millor els nivells superiors. Bé, hi ha estudis fets de com la gent agafa els llibres… I, després, el paper. Nosaltres treballem en paper crema, tret que hi haja material fotogràfic, que necessita, normalment, un paper cuixé mat. El paper crema facilita la lectura, perquè, si agafes un paper blanc, fereix la vista, molesta. També s’han de treballar bé les cobertes, els títols, la correcció… És un procés que requereix professionalitat i paciència.
Aleshores, l’aventura d’eixir de les vostres comarques us ha anat bé?
Sí —diu Miquel Àngel—, és un complement, una dualitat. Diversifica el nostre plantejament inicial i, a mesura que vam aprendre l’ofici a partir de la territorialitat, van començar a sortir oportunitats de fer llibres més generalistes.
Ha sortit bé en la mesura que l’anem mantenint, però l’edició és un espai que cal vigilar moltíssim per superar totes les febleses que ens acompanyen, que són moltes. Són les febleses del país. I de país gran. Catalunya té un mercat molt més gran que el País Valencià, però no deixa de ser un espai que també té dèficits.
Ara deveu ser una de les editorials independents més important del País Valencià.
No sé si hi ha moltes editorials independents que tinguen cinc persones treballant —diu Miquel Àngel.
Fem una producció d’uns seixanta títols a l’any —afegeix Ramon—. Això pràcticament és un llibre per setmana. I, respecte el que deia Miquel Àngel, vull afegir que tot açò surt de la vocació que ja portem des d’Alambor, però el que aspirem és a la sostenibilitat del projecte, que el projecte siga viable.
Quants llibres teniu publicats aproximadament?
Uns vuit-cents —diuen els dos alhora—. La meitat dels quals són de caràcter territorial —continua Ramon—. Pensem una cosa: llibres de la Sagrada família o de Barcelona n’hi ha molts. Però, aquests territoris tan perifèrics amb demografies tan baixes, també tenen dret a tindre els seus llibres. Com ara, la comarca de la Tinença de Benifassà té dret a tindre un llibre sobre la seua cuina. Evidentment, pel que fa a les vendes, els números no ixen amb demografies tan baixes. Aquestes coses no interessen a les grans editorials, però a nosaltres sí. No és fàcil, però com que és vocacional…
No és fàcil, però pensa una cosa —diu Miquel Àngel—: en aquest mercat territorial no tenim cap tipus de competència i, en definitiva, estem fent una tasca social molt valorada per les institucions. Independentment de qui ha manat a nivell local, sempre hem tingut una magnífica recepció.
L’altra cosa són ja les polítiques de més amunt, on aquí ja identifiquen, o barregen, ideologies amb propostes culturals. Aquí hem aconseguit que es valoren entitats com la nostra, que són supletòries d’obligacions que haurien de tindre les administracions.
És aquesta dualitat en la que ens movem. En les febleses del mercat, els nostres projectes territorials ens han permès avançar amb projectes més generalistes.
I amb el model de llengua no heu tingut cap problema? Ho dic perquè conec el cas d’una editorial valenciana que va enviar llibres als instituts de Catalunya i li van contestar que estaven molt bé els llibres, però que eren molt dialectals, com si el que parlaven o escrivien ells no era també un dialecte.
No, només hem tingut un cas —diu Miquel Àngel—. Aquí hem de parlar una altra vegada de la dualitat. En els llibres territorials fem servir un model de llengua que hem treballat a fons i que patrocinem. És un model territorial convergent, a l’estil de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, però amb les formes nostres, com el “jo canto”, posem per cas, que fem servir aquí. Un model propi, amb el consens dels autors.
Però, amb els llibres generalistes, cada autor és lliure. Un autor pot vindre de dalt o de baix i això ja és una altra cosa. Tenim un diàleg amb els autors i una relació magnífica, però, siga quin siga el model lingüístic, ha de ser coherent. Nosaltres amb la llengua tenim molta cura. Per tant, d’alguna manera difonem un model territorial sempre convergent. Som dels demostratius reforçats i dels increments en -eix. Però si hi ha un autor que vol anar a l’oriental o al marc de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no ens hi oposem, però sí que intentem donar coherència a certes hibridacions.
No podem barrejar “meua” i “meva” —diu Ramon—. Ha d’haver-hi una coherència de model. Però si ve en oriental, la publiquem en oriental. De la mateixa manera que si ve d’allà baix…
Tant editors com autors es queixen de la inexistència d’un mercat a nivell de Països Catalans.
Eixa queixa la compartim, clar —diu Miquel Àngel—. Aquesta és la clau de volta de totes les febleses de la llengua. És la virtualitat d’una comunitat lingüística que no actua com a tal. Això teòricament ho he desenvolupat molt. Tenim una comunitat lingüística, que jo vaig posar damunt la taula el terme “catalanofonia”, però que és un sumatori de comunitats de parla. Només en l’àmbit retòric que tenim una comunitat lingüística, perquè, després, aquestes comunitats de parla fan la seua. I la comunitat entre les parts és molt escassa. I, si és molt escassa la comunicació entre les parts, és quan veus que la llengua acaba modelitzant-se demarcativament. Si la comunicació entre les parts és escassa, el model de l’Acadèmia ja va bé.
Jo parlava, sobretot, del mercat. Un diari en català és difícil de trobar. Ací deu ser fàcil, però més al sud no arriba.
El que passa és que avui —diu Miquel Àngel— les versions electròniques d’alguna manera han desterritorialitzat… I pots accedir-hi a través de les xarxes. Això és un factor que hem de tindre en compte. Ajuda a millorar aquesta vida paral·lela que fem les diferents parts idiomàtiques del tot. Pot ajudar a corregir l’estranyament de les formes valencianes que té un professor de Catalunya quan li envien un llibre en valencià.
Això hauria d’ajudar a conèixer les diferents varietats.
Clar, ajuda molt —diu Miquel Àngel— per fer pedagogia i veure la diversitat lingüística.
Què penseu de les polítiques del foment de la lectura?
Pense que hi ha un dèficit important —diu Ramon—, perquè al cap del carrer, el fet que hi haja índexs baixos de lectors té molt a veure amb les consideracions que tenen les administracions respecte a la importància del llibre. I quan dic del llibre dic, com ara, de les biblioteques públiques. A Catalunya Prat de la Riba ja va començar a fer una bona xarxa de biblioteques públiques. I, ara, hi ha una xarxa molt potent. I, per exemple, a França, el llibre i tot el que representa la cadena del llibre és una qüestió d’estat. Tu vas a un poble menut de França i, per menut que siga, tens una llibreria i el govern francés aporta ajudes a fons perdut per ampliar llibreries. Els llibres s’han de vendre en les llibreries.
I què penseu del retorn del llibre de text, sobretot, en paper? He llegit que es torna a reivindicar.
Vaig llegir una notícia —diu Francesc Vera—, que contava que han augmentat la quantitat de llibres de text i llibres per a l’ensenyament, però retornant al paper, que consideraven que era molt millor per a l’educació dels alumnes.
És evident en que tota aquesta dinàmica desaforada de tecnologia a les aules —afirma Miquel Àngel—, als països nòrdics que van ser els primers, hi han fet marxa enrere. S’ha de redimensionar novament el paper de la tecnologia.
He llegit que es torna a reivindicar el llibre de text, perquè és l’instrument on l’alumne pot trobar tota la matèria d’una assignatura.
Aquí els pedagogs amb tota aquesta voràgine d’innovar han fet recular l’escola —diu Miquel Àngel—. Ho estem veient ara. I veurem retornar a nous espais tradicionals que havien quedat estigmatitzats.
Jo ho he patit a casa amb la meua filla —comenta Ramon—. Allò que el professor d’una assignatura els passa uns apunts, mal expressats. Està ple de faltes d’ortografia, de sintaxi… Els textos que ha fet aquell professor no han passat a mans d’un professional d’una editorial seriosa que valida els continguts i la qualitat, i que estiga aprovat per l’organisme corresponent. I és un desastre. Van en un fulls solts…
Deixem el llibre de text. No forma part de la vostra tasca. Com veieu la continuació del projecte? Heu tingut alguna oferta de compra de l’editorial?
No, no. Aquest projecte és una aposta molt personal —diu Miquel Àngel—, que ve d’una militància que la gent no està disposada avui a adoptar com a modus vivendi. En uns espais que conflueixen un conjunt de fatalitats importants pel que dèiem abans, de baixa demografia, nivells de lectura… Això ho entoma gent que no té una voracitat econòmica com a objectiu, perquè si ho fes no tindria continuïtat. Jo em guanyo la vida en la universitat. Son projectes on encara la militància té un pes fonamental. La continuïtat d’Onada edicions passa per poder trobar uns relleus adequats que, d’alguna manera, permeten de fer un pas al costat als seus fundadors.
Hi ha relleus? —pregunta Vera.
Això és el que estem buscant… Si alguna cosa té Onada —diu Ramon— és que té un bon equip. Tenim una molt bona administrativa, tenim Òscar París, tenim Rosa, tenim Sergi Cambrils. D’aquesta gent pot sortir la transició, perquè coneixen l’ofici.
La lectura en català creix?
Jo diria que està estancada —contesta Miquel Àngel—. Estem en uns moments complicats en què caldrà prendre mesures de política sociolingüística adequades allà on se’n puguen prendre. La situació de la llengua en general, fins i tot a Catalunya, és d’una complexitat molt gran i tots aquests vèrtexs que havia insinuat la globalització al tombant del mil·lenni ara ja actuen amb molta força. I totes les llengües minoritzades estan patint un procés de davallada.
Caldrà prendre mesures. Això ha passat en un període on tota la catalanofonia estava en mans de governs que, si més no, programàticament estaven per la revitalització de la llengua. Dic programàticament, perquè una cosa és el programa i l’altra els comportaments que han tingut, parle del País Valencià, però també de les Illes i de Catalunya. Hi ha d’haver acció, perquè la llengua està patint.
Quina és la relació amb les llibreries?
Tenim una fantàstica relació amb la xarxa de llibreries —diu Ramon París—. De fet, en som part amb la Llibreria Maestrat, ubicada ací mateix a Benicarló, que està agremiada. Pensem que els llibres s’han de vendre a les llibreries, ha de ser el canal principal perquè arriben als lectors i, en aquest sentit, el llibreter juga un important paper de prescripció i d’orientació. Per aquest motiu, des de les institucions caldria protegir les llibreries com s’està fent en altres països, especialment França, on més que comerços, són centre de foment de la cultura.
D’altra banda, però, també hem de demanar a les llibreries que aposten pels autors i les editorials de proximitat. És el perill que correm les editorials independents: quedar invisibilitzades per l’allau de novetats que publiquen contínuament les grans multinacionals.
Què demaneu a l’administració?
Indubtablement, que es pose a la feina per augmentar els índexs de lectura entre la població —contesta Ramon París—. En especial, els de la lectura en valencià i els de la lectura entre els infants i els adolescents, que són el públic més sensible a perdre l’hàbit de llegir, amb tota la càrrega que això suposa quant al desenvolupament educatiu, personal, i fins i tot del sentit crític i d’entendre el món, dels menuts i dels joves.
Pensem que la Generalitat Valenciana ha de corregir aquest problema amb un decidit pla d’impuls cap a la xarxa de biblioteques públiques, que ara recau sobretot en els ajuntaments. Han de ser mesures que les doten d’espais adients, de prou personal bibliotecari format, o de fons per a la compra regular de llibres, amb una mirada còmplice amb l’edició valenciana. També han de comptar amb recursos per poder dur a terme activitats de dinamització de la lectura.
A més, caldria potenciar les biblioteques escolars, és a dir, aquelles ubicades dins dels centres educatius en tots els cicles de l’ensenyament. La bondat de la pràctica de la lectura per millorar en els resultats acadèmics està més que provada. Justament, una bona biblioteca escolar serveix per aproximar el llibre als escolars en el seu entorn i per proposar-los lectures per al lleure —tot superant l'”obligació” dels llibres prescriptius de determinades assignatures.
Però per engegar aquest projecte cal la voluntat política de facilitar a les escoles i els instituts la incorporació de bibliotecaris que es dediquen a aquesta funció d’acompanyament.
Com és editar des del nord del País Valencià?
Sens dubte, Onada és un projecte que està modelat per les particulars característiques d’aquest territori —diu Ramon París—: la llunyania de les capitals i la baixa demografia en són les més visibles, que s’estenen a l’altra banda del riu de la Sénia, tot conformant aquestes terres de cruïlla. La història, la llengua, les relacions socials, culturals i econòmiques, a sobre, ens han fet mirar més cap al nord que cap al sud.
En aquest sentit, la demografia és un obstacle contundent, especialment quan, com succeeix en el nostre cas, el catàleg s’orienta en un 50% de producció en clau territorial, això és, publiquem cada any uns trenta títols que, per temàtica o per autoria, es vinculen a les comarques del Maestrat, els Ports i les Terres de l’Ebre. Crear un llibre per a localitats menudes limita seriosament la massa crítica de lectors potencials als quals es pot adreçar la publicació.
Pensem en receptaris gastronòmics de la col·lecció La Teca, que són volums de qualitat —format gran, tapa dura, color, continguts rigorosos i revisats, fotografia professional, etc.—, que s’han ocupat de la tradició culinària de la Tinença de Benifassà –on viuen unes 300 persones– o de Traiguera –1.400 habitants. Llibres com aquests, o es publiquen des de la militància i el compromís amb el territori, o no existeixen.
He llegit que alguns editors diuen que el paper li ha guanyat la batalla a l’edició digital. N’esteu segurs?
No, jo no n’estic segur —diu Miquel Àngel—. Les generacions joves són generacions que estan allunyades del paper i tenen el concepte que la cultura és gratuïta. Els meus alumnes no entenen el concepte de comprar un llibre. En la Universitat, que els faig llegir dos llibres, m’ha passat que algú ha vingut a demanar-me si li podia deixar el meu, perquè no l’havia trobat a la biblioteca ni d’aquí ni d’allà. No saben què vol dir comprar un llibre. Anem a la pregunta. Jo no n’estic segur que la batalla del paper estiga guanyada. Continua havent-hi un mercat, però són gent major. Les generacions que són el futur no apareixen en les presentacions de llibres. No són consumidors de paper.
No us heu plantejat fer llibres digitals?
N’hem fet algun, però no ha reeixit. El llibre digital, per ser rendible, ha de ser un llibre de consum massiu, perquè la preimpressió és la mateixa per a un llibre digital que per a un llibre de paper. Els preus han de ser més baixos i… Nosaltres ens quedem, de moment, en el paper. La qualitat de l’edició, el llibre com a objecte.
Sí, també el personal comença a valorar l’objecte. Passa amb els discos també. Hi ha un petit retorn al vinil, el disseny…
No veiem la batalla guanyada —diu Miquel Àngel—, però tampoc la veiem perduda. És un moment en què xoquen dues maneres. El que està clar és que els lectors joves no estan disposats a pagar per res.
L’altre dia va estar una autora nostra —continua Ramon— que ha publicat un llibre sobre ciència. Ara està investigant sobre nous materials que van en contacte amb els aliments per veure la toxicitat. És una persona molt formada i em va dir una cosa que em vaig quedar parat absolutament. Em va dir que ella s’informa de la política a través de TikTok. Jo li deia que hauria de tindre fonts d’informació que saps que la font és fiable. El relat hegemònic a través de les xarxes està en mans molt perilloses. Hi ha molta extrema dreta. Hi ha un grup d’empreses que ho controlen tot.
Acabem amb dues coses. Vosaltres, a banda d’editors, escriviu. Jo recorde haver llegit de Ramon la seua adaptació de Seidia.
És la cura de l’edició d’un text que es va publicar abans de la normativa, en el Jocs Florals de 1919, és d’un autor molt poc conegut, Mossèn Garcia Girona, de Benassal, que és el nostre Cinto Verdaguer. Va escriure un poema èpic exuberant, que parla del territori, de la reconquesta. La protagonista és Seidia, que vol dir la senyora, que és una mora que té un paper protagonista. S’enamora d’Artal, que és cristià. Està molt ben contada i aprofita per exhibir tot el paisatge no només natural i físic, sinó també el món cultural. Surten molts elements de la cultura tradicional com ara la bruixa i…
Com el Canigó de Verdaguer
Això és. I vam fer una edició de luxe, amb tapa dura, amb guardes negres. En un altre país seria un llibre molt important. El Mio Cid no sé si arriba a 3000 i pico versos i Seida en té més de 7000. El Mio Cid és un llibre que entra en tots els currículums de l’educació i l’has de llegir sí o sí i, a més, l’original. Jo vaig fer una adaptació que no trencava la part versificada, però li vam traure la pols i l’actualitzàrem ortogràficament i fer un glossari al final. Amb un estudi introductori que va fer l’Òscar Pérez i jo vaig fer la part on explico tots els criteris lingüístics que vaig usar… Aquest país és una anomalia. Això és El Mio Cid nostre…
Però sense ser una icona assumida nacionalment com és El Mio Cid —diu Miquel Àngel.
Aquesta és l’altra, la democratització de les llengües en l’estat hauria de passar perquè tots els espanyols conegueren el Tirant lo Blanc i el pogueren llegir. La nostra llengua només serveix per a nosaltres, però nosaltres hem de tenir l’altra també. Això no ha de ser així.
Hi ha una anècdota de Jordi Sebastià, quan va ser eurodiputat—diu Paco Vera—. Va conèixer un anglès i li va parlar del Tirant i li explicà que Cervantes, en el Quixot, el va salvar del foc i… Un altre dia, l’anglès diu a Sebastià que havia parlat amb un altre diputat espanyol del tema i que aquell li havia dit que Cervantes deia això del Tirant per burlar-se.
A més d’ignorància és mala fe —diu Miquel Àngel.
Miquel Àngel, acabem parlant un poc del teu últim llibre, Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana, que ha publicat la Universitat de València.
Això són tres-centes planes dedicades a… És el meu testament en relació a la planificació del corpus de la llengua. És una actualització del concepte de norma, de normativitat i del que és l’estàndard al segle XXI. I intento aquí posar damunt de la taula l’evolució de tot plegat. L’evolució d’aquells models homogeneizadors, de l’eficàcia comunicativa on la identitat pren protagonisme. La identitat i no tant la comunicació.
Ens trobem una mica en un trànsit on la lingüística, per una banda, avança cap a descripció i no tant cap a la prescripció i de l’altra, sociològicament, l’individu s’acaba empoderant damunt del col·lectiu. I això en les llengües minoritzades pot ser una catàstrofe de dimensions siderals. Que això ho facen en castellà, fa pessigolles, perquè ells ja tenen un model formal potent, una comunicació fluïda. Però nosaltres, que necessitem espais de seguretat importants, que tenim una funcionalitat deficitària, una comunicació entre les parts escassíssima, si no som capaços de confluir en una varietat col·lectiva, encara que siga des de la diversitat, però d’una diversitat controlada, no ens en sortirem.
El que explico en aquest llibre una mica és el marc teòric que hi pot haver al darrera d’aquests canvis que hi han hagut i faig una lectura del cas nostre, del cas català. Com es troba ara en aquest pluricentrisme. De grat o per força tenim un Institut d’Estudis Catalans i una Acadèmia Valenciana de la Llengua i un Institut del Català en l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa. Un pluricentrisme blindat legislativament i poso damunt de la taula les cauteles i les parts bones que pot tindre.
El que faig aquí és analitzar la nostra realitat, però també la del portuguès brasiler, la de l’anglès, la de l’alemany, la de l’espanyol. Explico una mica les gran tradicions i com ho estan gestionant i faig una mica la mirada nostra. Això és aquest llibre.
I, encara que podríem estar unes quantes hores més xarrant, ho deixem ací perquè s’ha fet un poc tard. Hem de dinar i, després, Francesc Vera ha de fer uns quants quilòmetres per tornar a casa, a Sueca. Jo em quedaré uns quants dies per ací, per la frontera, en la perifèria de la perifèria, com diu Ramon París. Intentaré trobar aquells camins que van trepitjar els maquis en aquells moments tan difícils. Com diu un amic meu: la millor literatura és la que es camina.
