Daniel Genís Mas és escriptor, professor de llengua catalana i especialista en literatura fantàstica. Fundador i capità de la pàgina El biblionauta dedicada a la difusió i reflexió de literatura fantàstica. Enraonem amb ell sobre el gènere en català.
Com comença el teu interés per la literatura fantàstica? Quins són els llibres que t’hi van enganxar, de jovenet?
De jovenet no era un gran lector. A casa mai havíem tingut gaires llibres. Recordo que les primeres lectures que em van enganxar van ser les de l’escola i després a l’institut. D’aventures, la majoria, i també, fantàstiques, que és un gènere molt popular entre els lectors primerencs, per la temàtica de la formació i els valors. Per això sempre m’ha semblat tan important la tasca de les biblioteques escolars. Formen lectors.
La literatura fantàstica no s’adreça a una edat determinada. En l’actualitat, té més lectors joves o adults? En què creus que es diferencien els seus gustos i interessos?
El fantàstic, com el negre o la novel·la d’aventures, té llibres per a totes les edats. Pel que deia abans, és un gènere ben rebut entre bona part dels lectors joves, però hi ha un fantàstic plenament adult, que toca temes complexos de política, diversitat sexual o societat. El que a mi em sedueix més del fantàstic és la seva capacitat simbòlica, abstracta. És a dir, precisament perquè s’allunya de la realitat ens permet parlar de la realitat més lliurement, sense tabús, idees preconcebudes ni llenguatge connotat. Allà estan la Le Guin o les distopies clàssiques. Com deia un gran, l’Antoni Munné-Jordà, el fantàstic –la ciència-ficció, la fantasia o el terror sobrenatural– és en el fons el gènere més realista de tots!
Què és la Societat Catalana de Ciència-ficció? Quines accions feu i qui en pot formar part?
La SCCFF va sortir fa una colla d’anys com una escissió de l’AELC. La primera presidenta va ser la Rosa Fabregat i després n’han estat l’Antoni Munné-Jordà i l’Eloi Puig. Jo vaig pertànyer a la junta quatre anys, però ara simplement en soc un soci més. La SCCFF té per objectiu difondre el gènere en català, en totes les seves expressions. Ho fa sobretot amb una gran convenció anual, la CatCON, a Vilanova i la Geltrú, on es fan xerrades, taules rodones, presentacions… i s’hi convida figures rellevants. I també amb les Ter-Cat, que són tertúlies itinerants pels Països Catalans que s’articulen al voltant d’una taula i un bon dinar. La idea és fer créixer el moviment i desestigmatitzar-lo. El fantàstic no és cosa de quatre frikis… només.
Has estat director de la col·lecció de ciència-ficció de Pagès Editors i, ara com ara, col·labores en la col·lecció L’Arcà de Laertes.
Pagès em va proposar ser el relleu de l’Antoni Munné-Jordà com a director de la seva col·lecció clàssica, la porpra i plata, i vaig acceptar encantat. Després de dos anys de feina, només vaig aconseguir que sortís un llibre, la traducció al català de Neuromàntic, de William Gibson. Un llibre excel·lent, però em vaig quedar amb la idea que no hi havia prou interès per part de l’editorial per fer més coses i vaig plegar.
I com vas començar a col·laborar amb L’Arcà?
Just després en Jordi Casals em va dir si el volia acompanyar a L’Arcà, la col·lecció de fantàstic de l’editorial Laertes, que dirigeix en Jacob Suárez. Aquí sí que hi havia interès a donar un impuls a la col·lecció, que havia nascut el 1983. Al llarg dels anys havia tingut etapes de tot, més o menys actives, però la idea era publicar un grapat de llibres cada any. Em va resultar engrescador. Durant aquests tres anys han sortit molts llibres, alguns sota la batuta d’en Jordi, d’altres sota la d’en Jacob i d’altres sota la meva.
Ha estat una feina d’assessoria, que hem fet col·laborativament. Estic molt satisfet dels títols que he conduït. L’Arcà s’ha inclinat sempre per traduccions de clàssics del terror, com ara Lovecraft, i és un espectre de la literatura que m’agrada molt. Lovecraft, Ballard, ETA Hoffmann, Barker… sincerament, crec que hem treballat de valent i en la bona direcció. Malauradament, el volum de feina i les obligacions familiars que tinc ara mateix m’han obligat a baixar del carro. I amb la publicació del segon volum dels Mites de Cthulhu, en una traducció magnífica –novament– d’en Jordi Dausà, properament, donaré per acabada aquesta etapa. Ara, en Jacob ja sap que podrà seguir comptant amb mi si em necessita pel que faci falta.
La col·lecció va tindre una primera etapa molt activa, fins a les darreries dels noranta, i després jo diria que vau passar un parèntesi, en què disminuí el ritme de publicació. Fins que recentment, cap al 2021, s’activà i tornà a publicar amb regularitat. Tu vas començar a col·laborar en L’Arcà a partir d’aquesta data?
Com et deia, en Jacob, que va heretar l’editorial de mans del seu pare, va voler reactivar una col·lecció que havia tingut l’honor de ser degana en el fantàstic en català, però que no tenia un rumb clar. Només traduccions? També originals en català? Ens centraríem en els clàssics o faríem de tot? Amb en Jordi vam provar de marcar unes línies a seguir. Ens centraríem en traduccions, tant de clàssics com de clàssics “contemporanis”. Rescataríem aquells autors i llibres que teníem descatalogats i miraríem d’ampliar-lo amb nous valors.
En aquesta línia hem fet mans i mànigues per poder republicar Stephen King, per exemple, però ha estat impossible fins ara. Segur que els amics de Males Herbes us en poden dir més coses, però publicar un autor pel qual els agents demanen les quantitats que demanen en una llengua com la nostra… és molt arriscat editorialment. Algun dia s’haurien de fer públiques les xifres del que les editorials –totes, les petites i les no tan petites– venen i crec que més d’un i de dos lectors fliparien.
Els últims anys, L’Arcà s’ha renovat i aposta per publicar clàssics de literatura fantàstica molt diversos, com ara la saga de Conan o les obres de Richard Matheson. Són dos formes distintes d’entendre el gènere fantàstic…
Té a veure amb el que et deia de les línies mestres. Howard segueix en la línia de Lovecraft i Matheson entroncaria amb aquesta altra de clàssics contemporanis, al costat del mateix King i Barker, o de Douglas Adams. La veritat és que L’home minvant o Les històries extraordinàries són dos llibres magnífics, per si mateixos i en l’edició que n’hem fet. Els traductors són solvents i les portades d’en Monteys magnífiques. De fet, una de les coses que amb en Jordi vam intentar, en aquesta etapa de L’Arcà, va ser la de comptar sempre que podíem amb cobertistes de reconegut prestigi, com ara Albert Monteys, en Toni Benages, l’Oriol Malet, etc.
També has creat un portal divulgatiu de literatura fantàstica, El Biblionauta (www.biblionauta.com). Què hi podem trobar? Quins són els teus objectius?
El Biblionauta va ser un projecte personal. Va néixer fa més d’onze anys com un blog, on feia ressenyes literàries. Amb el temps es va obrir a la participació d’altres autors i es va anar especialitzant en literatura fantàstica en català, que era un espai força verge llavors. Avui dia hi ha hagut molts canvis. Per exemple, ens hem constituït en associació i ja no fem ressenyes. Almenys no pas escrites. Ja fa anys que venim constatant que cada vegada la gent entrava menys a llegir les nostres ressenyes, així doncs, hem optat per crear un pòdcast, Esperant el cometa, que fa aquesta tasca de difusió. El comanden en Miquel Codony, l’Edgar Cotes i en Pablo Mallorquí, i val la pena dir que està tenint molt bona rebuda.
En paral·lel, sí que continuem amb alguns dels nostres projectes tradicionals, com ara el ConcurTs de microrelats o el Freakcions, un recull de relats que publiquem anualment en format paper –i ebook per als subscriptors. Puc dir amb orgull que hi han passat algunes de les millors plomes de la nostra literatura fantàstica. També vam estrenar l’any passat un altre projecte nou, un club de lectura virtual, el Club Fahrenheit, que comanda amb força èxit també en Miquel Codony. Com veus, es tracta d’una feina col·laborativa. Els objectius: difondre i normalitzar el gènere fantàstic en la nostra llengua.
Uns déus ferotges (Males Herbes) va ser la teua primera incursió, d’autor, en el gènere fantàstic, i va obtenir el premi Ictineu del 2023. Una novel·la que parteix de la València del segle XII per a fer un viatge d’allò més fantàstic, amb una mitologia pròpia, que ens recorda la manera de narrar dels mites de Lovecraft. Com va nàixer la idea?
De vegades tinc la impressió que rere cada lector, en aquest país, hi ha un escriptor. Jo no he estat l’excepció. Des que m’agrada llegir que escric, però mai m’havia atrevit a publicar. Potser perquè no m’ho acabava de creure i per això no havia acabat mai res. Encara no sé què va canviar aquesta vegada… Tinc un calaix –bé, un arxiu– amb idees, esquemes, frases, d’allò que llegeixo i m’agrada, i que de vegades desenvolupo més i d’altres es queden allà.
La qüestió és que, sense adonar-me’n, em vaig trobar que aquest cop havia enllestit més de mitja història, que em molava el que havia escrit –com no?, parlava de Lovecraft, de Poe, de Les mil i una nits… tot allò que m’ha configurat com a lector i que m’apassiona. Finalment, ho vaig acabar. Uns déus ferotges m’ha reportat moltes alegries. La primera haver-la pogut publicar a Males Herbes, una editorial per la qual sento una devoció especial. La segona, que en pocs mesos arribés a una segona edició i la tercera, com apuntes, que els lectors la consideressin mereixedora del premi Ictineu a millor novel·la fantàstica de l’any 2022. No m’ho hauria imaginat mai.
Quin és l’estat de la literatura fantàstica en català?
Es fa difícil de dir. Jo soc pessimista de mena i quan la gent parla alegrement de “primavera del fantàstic en català” arrufo el nas. Els aficionats tenim una visió romàntica de la cosa, però estem parlant d’un negoci i d’empreses que necessiten guanyar diners, i no sabem quants llibres es venen. És cert que la situació ha millorat molt respecte de fa vint anys. Hi ha editorials que hi han apostat fort i de manera desinhibida, més enllà de les dues clàssiques que dèiem abans –tenim Males Herbes, Mai Més, Raig Verd, Obscura…–, també en el món del còmic, la premsa se’n fa ressò sense vergonya, s’ha creat el (macro)Festival 42, i fins i tot sembla que la universitat comença a ser més permeable al gènere. Fins i tot hi ha una beca per a assaig de gènere!
Ara bé, caldrà veure dintre de cinc o sis anys quantes d’aquestes editorials queden i segueixen apostant pel gènere. I sobretot, quants lectors segueixen fidels al català. De fet, aquesta és la clau. La fidelitat dels lectors. El que tenen les primaveres –només cal fixar-se en la dels països àrabs o en la nostra– és que acostumen a passar…
Quines tres o quatre obres ens recomanaries?
Sobre les recomanacions en català, és difícil. De les lectures fantàstiques en la nostra llengua que he gaudit més en els últims temps han estat Nicolau, de l’Antoni Veciana, Les causes invisibles d’en Jaume Valor o La mesura de l’home d’en Javier Calvo. I una de les que espero amb ganes és l’hexalogia de ciència-ficció que ens està preparant en Ricard Efa.
I si haguessis de recomanar-nos tres o quatre obres internacionals, quines serien?
Tot el que surt de Pratchett o Gaiman m’agrada molt. Bons averanys és magnífic. També em sembla imperdible El cor condemnat, que deia abans, de Clive Barker. Si us agraden els clàssics, Les cosmicòmiques, d’Italo Calvino, són una meravella i recentment Males Herbes ha publicat una raresa molt divertida de Lovecraft, amb pròleg de Javier Calvo, que també és el traductor, Gats i gossos. No soc gaire lector de còmics, però vaig llegir-me fa poc Mònica, de Daniel Clowes, i la veritat és que diria que em va agradar molt, tot i que és un llibre tan desconcertant que fins i tot això es fa difícil de dir!
Per tant, la literatura fantàstica té futur?
La necessitat d’explicar històries va néixer amb l’ésser humà, ho veiem en els gravats a les cavernes, per tant, mentre hi hagi homes crec que hi haurà literatura. I per descomptat que fantàstica. El que ja se’m fa més difícil de dir és si serà en català. Esperem que sí. Depèn de nosaltres.
