Carles Viñas (Vila de Gràcia, 1972) és doctor en Història contemporània i professor del Departament d’Història i arqueologia de la Universitat de Barcelona (UB). És, amb tota probabilitat, el major especialista sobre el fenomen Skin a l’Estat. Amb Rapats. Una història de la subcultura skinhead autòctona prossegueix els seus treballs previs, ja referencials, per oferir al públic un estudi complet i acurat del fenomen des de la seua irrupció a la Gran Bretanya a finals dels 70 fins la seua concreció i evolució a l’Estat a partir dels anys 80. En paraules de Kiko Amat al pròleg, Carles Viñas “ha fet una tasca de manera prolixa, intel·lectualment irreprotxable i amb ambicions d’exhaustivitat. Rapats no té res a envejar a llibres canònics de social studies subculturals britànics”.
Els darrers anys han estat prolífics quant a producció editorial per a tu. Més enllà de la teua llarga trajectòria investigadora, després de publicar Skinheads. Historia global de un estilo (2022), què et va motivar a escriure Rapats?
En realitat, Rapats és la segona part de la meva tesi doctoral sobre l’estil skinhead. Si bé la primera abordava els orígens multiètnics situats a la segona meitat dels anys seixanta a Gran Bretanya, en aquesta explico com arriba l’estil a l’Estat espanyol a inicis de la dècada dels vuitanta i la seva posterior evolució.
La teua vida acadèmica i d’investigació ha estat vinculada majorment al fenomen Skin i a les subcultures radicals juvenils a les darreries del segle XX. Des de la teua tesi doctoral –Skinheads a Espanya 1980-2010 (2013)– fins a l’actualitat. D’on et naix aquest interès? Com valoraries el tracte que ha rebut el fenomen Skin per part de l’acadèmia?
Per la meva especialitat en història contemporània sempre m’han interessat els temes relacionats amb la joventut, des de les expressions estètiques a les lúdiques o sonores, quelcom poc habitual en el món acadèmic autòcton, però si que força habitual, per exemple, al món universitari anglosaxó. Aquesta formació, podríem dir més multidisciplinar, juntament amb la lectura de bibliografia especialitzada en la matèria, em va fer adonar del buit existent a casa nostra. Per tant, vaig decidir fer la meva contribució i començar a fer recerca sobre àmbits poc recurrents, com podrien ser els estils juvenils i altres expressions subculturals.
És evident que, malauradament, l’abordatge del fenomen skin es va produir, tant des dels mitjans de comunicació com, fins i tot, des del món acadèmic, sovint des del desconeixement. I en el primer dels casos atiant inclús un cert alarmisme social. Això va provocar que arrelés en l’imaginari ciutadà l’estereotip que identifica als skins amb el racisme i l’extrema dreta. A poc a poc han anat apareixent aportacions, des de disciplines com ara l’antropologia i la sociologia principalment, més curoses, però encara ens resta molta feina a fer.
La subcultura skinhead va fascinar i va terroritzar la societat espanyola dels 90. Un fenomen binominal amb una escletxa generacional evident ben difosa pels mitjans de comunicació. Creus que, 30 anys després, una part significativa de la societat segueix vinculant l’Skin amb la violència, las masculinitat radical o la militarització? Segueix sent identificat, des del desconeixement, com quelcom negatiu i perillós?
Aquesta vinculació persisteix encara perquè l’allau de publicacions, documentals i articles d’opinió durant la dècada dels 90 va fer arrelar aquests tòpics i estereotips. Les poques obres existents que tracten de superar aquesta percepció topen amb un imaginari prou consolidat, per tant és complicat oferir una visió crítica o alternativa que pugui contradir el relat oficial/homogeni.
És evident que continua vinculat a quelcom negatiu. En aquest sentit, continuen exercint el paper de folk devils –dimonis populars– generacionals que els va ser atorgat en el seu moment, tot i que després del seu declivi fossin substituïts per construccions identitàries posteriors, com ara les bandes llatines.
Els qui et seguim de prop i et llegim sovint, n’hem aprés molt de futbol i graderies. Amb Ultras. Los radicales del fútbol español (2023) o amb Sankt Pauli. Un altre futbol és possible (2017). Quina relació establiries entre el fenomen Skin i el món de l’esport i les graderies?
És quelcom inherent a l’estil, atès que quan es va produir la seva eclosió, a la segona meitat dels anys seixanta, es va disputar el mundial de futbol a Anglaterra, que a més va guanyar la selecció anglesa, fet que va fer créixer encara més la popularitat del futbol al país. A més, d’ençà les acaballes del segle XIX el futbol ja havia esdevingut el passatemps predilecte de la classe obrera britànica, l’extracció social que vindiquen els skinheads. Per tant, futbol i skins van ser un binomi indissociable des dels inicis de l’estil.
I amb l’univers musical del punk, l’ska o el rock? Quin paper creus jugà la música en la popularització i la politització del moviment skinhead a Espanya?
És un dels elements cabdals de l’estil, dels que el conformen. A més, és un dels més característics i, a la vegada, plurals, perquè comprèn des de la música jamaicana en totes les seves variants, fins al punk i, en el cas dels caps rapats neonazis, allò que anomenen rock anticomunista. La música, com l’estètica, la territorialitat i la masculinitat son alguns dels elements que caracteritzen l’estil i configuren els seus trets subculturals més rellevants. Tampoc és estrany, totes les construccions juvenils precedents, des dels teddy boys als mods, també van comptar amb les seves respectives bandes sonores particulars.
Una temàtica que apareix a la introducció i s’entrellaça al llarg del llibre és allò que categoritzes com “la perpetuació i extensió de tòpics i estereotips erronis” especialment difosos per la premsa generalista. Quins serien, al teu parer, els mites, mentides o malentesos que més han impactat en la societat?
El paper dels mitjans en la difusió i extensió d’aquest estereotip esmentat abans és essencial. Els tòpics més habituals són els que vinculen els skins amb el racisme o els postulats d’extrema dreta, quan és evident que fan referència als caps rapats neonazis. El desconeixement provoca el confusionisme i que no es diferenciïn els skins d’aquells que, assumint determinats trets estètics similars, es situen en àmbits ideològicament oposats als originals de l’estil.
En la seva eclosió, els skins apareixen fruit de la barreja i l’intercanvi d’experiències dels joves blancs de classe obrera baixa i els joves negres d’origen antillà que resideixen als barris més precaritzats de les principals ciutats britàniques. Hi ha skins negres, blancs, mestissos, d’orígens diversos… de fet, els caps rapats neonazis no apareixen fins a les darreries dels anys 70 i inicis dels 80.
Fermín Muguruza, a l’epíleg, escriu “L’skin o és un antifeixista o és un nazi disfressat”. L’Àlex Vendrell, cantant d’Inadaptats, sentencià ja fa més d’una dècada allò de “Ni nazis ni apolítics”. En el cas que ens ocupa, i més enllà del procés d’arribada fa gairebé quatre dècades, hi pot haver fenomen cultural o estètic sense identificació política?
Inicialment els skins no s’interessen per la política, son una construcció juvenil que es preocupa per la seva quotidianitat: música, lleure, festes, alcohol, diversió, lligar… és evident que son d’extracció popular, però no hi ha cap pòsit ni rerefons ideològic. No serà fins pràcticament una dècada més tard quan, a recer de l’aparició dels primers caps rapats d’extrema dreta, l’estil inicia la seva politització –i fragmentació–, com a reacció o antítesi a aquells que perverteixen l’estil original.
El llibre aborda aspectes estètics, culturals i musicals del moviment. Com creus que aquests elements han influït en la identitat dels joves que s’identifiquen amb aquest estil? Com definiries, avui, la situació del moviment Skin a l’Estat?
Han estat elements cabdals que formen part d’aquell conjunt heterogeni de comportaments, abillaments estètics, llenguatges i materials que segons el sociòleg Dick Hebdige configuren una subcultura. A més, han esdevingut en molts casos les vies d’atracció de molts joves vers l’estil.
La música, per exemple, és un dels grans referents en aquest sentit. En un moment de trànsit vital, de l’adolescència a l’edat adulta, de construcció d’una identitat alternativa a la parental, la música, com la resta d’elements esmentats són fonamentals per bastir aquesta identitat amb vocació transgressora.
En l’actualitat l’estil skin, almenys a l’Estat, es troba en declivi. Des dels anys 90, en què va erigir-se en un estil popular amb un seguiment entre la joventut prou rellevant, l’estil ha perdut pistonada per diversos motius, des de la pressió social i institucional arran de la seva vinculació amb fets delictius, fins a l’esgotament com a moda disruptiva o la manca de relleu generacional. Tot plegat el va reduir a cercles de nostàlgics i veterans molt allunyats de la projecció i la dimensió que va ostentar dècades enrere.
Per a tancar, s’ha popularitzat els darrers anys l’afirmació categòrica –i s’ha defensat a desenes d’obres d’autors i autores referencials– que l’extrema dreta avui vist amb corbata, ha canviat d’estètica i s’allunya del món ultra i l’estètica radical. Malgrat això, segueixen apareixen i reproduint-se grupuscles neonazis amb estètica Skin i hem viscut polèmiques per l’ús que en fan, per exemple, de determinades marques de roba, com ara Fred Perry o Lonsdale. El fenomen Skin està capitalitzat hui per l’extrema dreta a l’Estat espanyol? Com creus que serà el seu futur més immediat?
Crec que, no com anys enrere, la pressió exercida sobre l’estil va provocar una evolució o transformació estètica per defugir els controls, va coincidir amb l’eclosió del fenomen casual a les graderies, fet que va permetre que, en bona mesura, els caps rapats neonazis s’allunyessin de l’estètica skin. Això no vol dir que encara no hi hagi grups neonazis lluint elements característics de l’abillament skin, però la situació ha anat variant gradualment.
No sabem si hi haurà un revival, com va passar a Gran Bretanya una dècada després de la seva eclosió original, i en cas de produir-se, tampoc sabem si tindrà motivacions comercials. Crec que mentre vagin apareixent estètiques noves això impossibilitarà el ressorgiment d’estils precedents. També estem constatant com la joventut tendeix a lluir estètiques, cada cop, més homogènies que s’allunyen de la diversitat existent anys enrere.
