Volent consultar a la xarxa –allò que tots fem quan tenim algú de qui volem saber– per mirar d’aclarir una mica qui és i d’on ve l’autor de Liorna, Ariel Serra, la cosa que més em sobta –abans de començar aquesta conversa de llarg a llarg de la mar, Ariel a les rodalies de Jerusalem i jo des de la Ribera Baixa– és que en cap de les entrades on clique no li trobe cap publicació anterior. És que internet no ens ho conta tot? El llibre no és l’obra de cap principiant, Ariel Serra fa l’efecte d’un autor bregat i ben ensenyat. La solapa li atribueix una data de naixement: 1959, concretament a Cadaqués. Telefone al seu editor, Vicent Olmos, d’editorial Afers, pensant que m’ho sabrà aclarir, i m’ho confirma.
No era, doncs, producte de la meua ignorància, si no li sabia cap rastre literari. Liorna és un primer llibre, que, per a un autor ben instal·lat a la seixantena –vosté, si no vaig errat és nascut el 1959– pot semblar, ho és de fet, un primer llibre bastant tardà. És per una vocació tardana? O la vocació hi era i, per circumstàncies, l’anava reprimint o ajornant? O potser escrivia i era vostè, de feia molt de temps, un autor inèdit? Hi ha hagut algun impuls poderós que l’haja fet decidir-se a estrenar-se com a autor publicat?
Liorna és, efectivament, una primera obra tardana, si tenim en compte que la vaig començar quan ja era quasi cinquantí, el 2008, i que m’ha pres deu anys de ruminacions i cinc més a publicar-la, en una casa d’edició –Afers– que conjumina totes les qualitats que són necessàries en la publicació d’un llibre com aquest.
A més de vint anys de l’arribada al país, soc un autor israelià que escriu en català. Abans, amb el meu nom anterior –Àngel– havia fet cosetes, articles esparsos en publicacions com ara Serra d’Or, Llengua Nacional o altres, cosetes que són males de trobar a les xarxes si no es coneix el meu nom anterior, el que encara usen ma mare o els germans, i molts d’amics que em coneixen d’aleshores i que no volen renunciar a dir-me com sempre han fet.
Diu que s’ha canviat el nom: Àngel, abans, i ara es diu Ariel. Com va anar, això?
La conversió al judaisme és com un nou naixement, el començ d’una nova vida. Això vol un canvi de nom, apropiat a la persona i la circumstància. Entenc que, tanmateix, el fet no comporta pas una ruptura amb la persona que eres abans, sinó un afegit, una elevació, com si a una casa li afegissin un pis. El canvi ja l’havia pensat més d’un any abans de venir a Israel. Vaig agafar els meus tres noms cristians i en vaig fer un acrònim. En el cas de la meva muller, na Margalit, com que nomia Margalida, la cosa va ser molt més fàcil. La Margalit, o la Margalida o Margarida, és l’espira inicial de la creació, i, com Ariel, que fa referència a Jerusalem, també és un nom molt estimat entre la gent jueva.
Per tant, la seua és, com a narrador, una vocació tardana o, si més no, la vocació d’algú que se l’ha sabuda contenir.
Liorna és una primera novel·la tardana, en relació amb l’edat de l’autor, sí. Però sempre, sempre, almenys de quan tenia setze anys, m’he vist com un escriptor, m’he vist com algú que escrivia novel·les. Va succeir que no vaig poder escriure abans, simplement. No tenia les condicions per a fer-ho, o no les vaig saber trobar o construir. No vaig aconseguir d’entrar en el circuit cultural establert. Vaig arribar de fet a moure un nombre d’activitats, a Barcelona, Mallorca i Eivissa, on vaig viure, en total, més de dues dècades. Tot i les dificultats, sempre, però, vaig voler escriure novel·les. I, curiosament, de molt jove vaig tenir alguna conversa amb la mare d’un amic en què em va dir, sense que vingués a tomb i davant de tothom: “Tu escriuràs una novel·la”, bo i remarcant, molt a poc a poc, la ve i la ela geminada del mot novel·la. I la càndida sensibilitat d’aquella senyora –les dones veuen més coses– no em va causar cap sorpresa i encara li vaig saber dir, tenia vint-i-sis anys, “Carme, miraré d’escriure’n més d’una”. Doncs en això estic, i, si tot va bé, n’hi haurà més d’una.
El fet d’haver-se’n anat a viure a Israel potser hi ha influït? L’ha ajudat a fer efectiva aquesta vocació?
El temps és tan sols una il·lusió. De fet, només és una mesura del moviment percebut. No soc pas materialista, o atomista, que vol dir això mateix. He passat una vida, fins ara, en molts de sentits molt plena de benediccions variades, quasi sempre immerescudes, però arribar a disposar d’una salut, una quietud i una estabilitat que em permetessin dedicar el meu fer a escriure una obra de creació completa i acabada, tan complexa com és Liorna, ha estat un xic difícil, per a mi. Cadascú té la vida que té, la vida que ha somiat. La nostra realitat és feta dels nostres somnis, i modificar-la és modificar els nostres somnis.
Liorna és una obra israeliana, feta en el context literari d’Israel, que en part he arribat a estimar molt, en la mesura que el conec, i és una obra catalana per la llengua en què ha estat escrita. I ha estat escrita contra la manipulació dels lligams entre Catalunya i Israel. És un cop de pedra tirada a l’estany quiet de les dues cultures.
Hi ha algun crític que ja se n’ha adonat. De fet, puc dir que soc un dissident, de fa dècades, de l’establishment cultural català, i pel que vaig veient en algunes reaccions a propòsit de la novel·la, potser també acabaré essent un dissident de l’establishment cultural telavivià, que actua en relació amb el barceloní com si fossin germans siamesos. Per sort, Liorna és més cosa de València. I de Jerusalem, la meva ciutat, per descomptat.
Per què Liorna és més cosa de València?
Liorna és més cosa de València perquè si l’hagués publicada al Principat no hauria arribat tan bé a Mallorca, a València o a Alacant com ara hi arriba. Jo m’ho he anat mirant de fora, i m’he adonat que no havia de tolerar la compartimentació, la separació imposada que hi ha entre regions catalanes.
A Liorna hi ha més d’una al·lusió a València, i a autors valencians. Si hi descric els turons d’Eivissa com a “mamelletes de muntanya” és que estic recordant Carmelina Sánchez-Cutillas, i si adés dic “carrers amples com els rius de la vida”, és que tinc Vicent Andrés-Estellés al cap, i no puc deixar de sentir una gran emoció amb el simple fet de repetir aquests mots. Tots els qui hem conegut València i la gent valenciana no la podem apartar mai del cor. És un fet.
A vostè, personalment i individual, com l’ha influït Israel? En què s’ho nota?
A Israel tot és molt més intens, més clar, més diàfan, més bo d’entendre i copsar. Cada dia sembla que en visquis tres. Tanmateix, hi fem, na Margalit i jo, una vida quieta i tranquil·la, dedicada a la llengua catalana i la seva literatura, amb uns horaris estrictes, uns àpats ordenats i un calendari acordat al pas de les festes. A Israel hi ha una enorme abundor d’arbres, d’ocells, compresos els que són com els que hi havia a la meva infantesa de Cadaqués, de flors com les que na Margalit recorda del jardí de la casa dels seus pares, a Mallorca. Cada dia hi pots sentir una cançó que no havies sentit mai abans, cançons dedicades a qualsevol circumstància de la vida, que si plou, que si fa neu, que si hi ha un cel asolellat, que si és el primer dia d’escola, que si a plaça hi ha cocos produïts a Israel, o que si és el dia de la llengua hebrea i aleshores la cançó fa sonar a tots els vents el nom d’Elièzer Ben-Iehuda, que és el seny ordenador de la llengua hebrea moderna, parafrasejant el que es deia de Pompeu Fabra quan jo era jove.
D’ací han eixit projectes com Liorna, que és part d’una trilogia, amb llibres de tema divers però amb un fons comú, i un parell d’assaigs, a banda dels projectes de na Margalit. A part d’això, tots dos, na Margalit i jo, estem molt al corrent de tot el que s’esdevé a l’altra banda de la mar. Els trasbalsos catalans els veiem de lluny, i tot i això ens causen el mateix dolor perquè d’abans ja hi paràvem l’orella, i sobretot perquè, com va dir un dels meus millors mestres, el psicòleg Carles M. Espinalt, emigrar és amarg, i en el nostre cas no ha deixat de ser-ho, per més que hàgim trobat un país on viure que sembla fet a la mesura nostra.
Perquè, ben mirat i malgrat la singularitat del seu cas, vosté no deixa de ser un emigrant…
Soc, és veritat, un emigrant en relació amb Catalunya, i la cançó de Vives i Verdaguer no ha deixat d’emocionar-me ni un sol dia. “Oh dolça Catalunya, pàtria del meu cor, qui de tu s’allunya d’enyorança es mor”. Els versos de Verdaguer, però, no sempre em fan el pes. El meu parer és que la cançó té una gran força emocional gràcies sobretot a la música d’Amadeu Vives.
Emigrar ha estat el drama de més de mig milió de catalans de la nostra generació, de totes les terres catalanes, i no en parla ningú, i no vull comptar-hi, ací, els jugadors o entrenadors de futbol, que són una altra història. Pareix que l’aire de les terres catalanes no prova del tot. Nosaltres vam triar Israel, i no ens hi hem mort d’enyorança de Catalunya, potser perquè hi fem una vida dedicada a la llengua i la literatura catalanes, i això assuaveix molt les coses. No tothom ha fet aquesta sort.
Un dia veiérem que en el context català –vivíem a Eivissa–, no hi teníem futur, almenys un futur com el volíem, i això que na Margalit tenia una plaça a perpetuïtat a l’institut de secundària més important de Vila. Na Margalit és una gran mestra, i a Mallorca, Barcelona i Eivissa hi va fer grans coses. Vam fer el pas, un pas que semblava impossible, gràcies a la feina que ella va guanyar-se, d’ensenyar llengua i literatura catalanes a la Universitat Hebrea de Jerusalem, on es va estar deu anys, i hi va fer una feina magnífica com a lectora de catalanística, cosa que no té, malauradament, gaires paral·lels.
Ara hi ha, entre els qui han estat els seus estudiants, qui pot fer classes en català a la Pompeu Fabra, llegir comunicacions davant l’Institut d’Estudis Catalans o traduir qualsevol novel·la catalana a l’hebreu. Hi va tenir uns estudiants magnífics, seriosos, madurs, alegres, tots d’un gran cor, jueus i musulmans, de llengua materna russa o anglesa, nats al Brasil o de la comunitat armènia de Jerusalem, que aquesta és la varietat que es troba a les universitats del país, unes universitats del més alt nivell que també tenen habitacions separades perquè les estudiants hi alletin els seus nadons i els canviïn els bolquers.
Na Margalit serva un gran record de tots ells, i estic segur que això és recíproc. Aquests mesos ha de presentar una importantíssima tesi doctoral, en anglès, sobre el poema Nabí de Josep Carner a la Universitat Bar-Ilan, un lloc excepcional, a la ciutat de Ramat Gan, que ve a ser com un Sabadell cofat amb grans gratacels. Ens vam adaptar molt bé al país, si això es pot dir, en tots els aspectes.
Israel es coneix a còpia d’assistir a funerals i anar a casaments. Puc dir que un casori jueu africà és una cosa fenomenal, inimaginable. Cada casament és ben diferent, i s’hi ha de ser per a copsar-ho. Som israelians en tots els aspectes, també en el polític. Naturalment, votem a Israel, i també havíem votat al Principat, d’Israel estant, l’any 2006. A partir d’aleshores votar a les eleccions de Catalunya se’ns va fer impossible a la pràctica, però encara vam gosar enviar el vot afirmatiu al referèndum d’independència de 2017 de l’oficina central de correus de Jerusalem, un vot que pareix que no fou comptat, i això no em va causar cap sorpresa.
Per això Liorna és un cant a favor de la llibertat d’expressió, mostra com funcionen aquests processos inquisitorials, és un escrit contra totes les inquisicions, antigues i modernes.
Vosté aleshores tenia ja molt avançada la redacció de Liorna. De fet, quasi acabada, perquè diu que l’havia començada el 2008 i que li va costar uns deu anys d’escriure-la sencera. Quan li va posar el punt final, ja feia un any que havia començat a aquesta banda de la mar –vull dir la meua– el ball de les porres i de les urnes.
El poble del Principat va defensar les urnes, contra la voluntat dels polítics, que tan sols feien comèdia, i que no van saber dir ni una frase correcta que pogués aturar la repressió ni posar-se al capdavant del poble. La gent del Principat es va guanyar la llibertat, no pas “el dret de ser escoltats”, com va dir algú aleshores, perquè el dret de ser escoltats ja el tenim de naixença.
A la novel·la no hi ha res de tot això, aparentment, però hi apareixen comportaments semblants, que duen a daltabaixos com el que es descriu a Liorna o com l’actual daltabaix català. Amb un cert desfici, vaig constatar a partir d’aquell moment tan trist, tan clarificador i tan salvatge, com personatges i situacions descrites a la novel·la es reproduïen en la nostra realitat escindida, a banda i banda de la mar, en el nostre present.
Tornant a la novel·la: Liorna s’escriu a partir de la gran cremadissa –com es va dir– de jueus a Mallorca a les darreries del segle XVII, alhora que l’autor se’n va a viure a Israel i es converteix al judaisme. No dic que hi haja una relació de causa i conseqüència, però costa de creure que siga una casualitat. Quan dic que “Liorna s’escriu a partir de” vull dir que en aquesta novel·la el “tema”, la tria de la història a narrar, és molt significatiu, intencionat. Diria que fonamental.
Liorna és, ha de ser, part d’una trilogia, una trilogia de temes i temps diferents però amb aquesta mateixa línia de fons que és el lligam entre Israel i Catalunya. De la mateixa manera que entenc que no hi ha un món material i un d’espiritual separats, dic que tot està connectat i que la casualitat no existeix, l’atzar és una aparença. Així, és inherent a la meva situació al món, a la meva vida, d’haver escrit un llibre sobre aquest tema.
Parlant-ne en general, el tema, l’existència d’una història a contar, determina, al meu parer, la possibilitat de construcció d’un text novel·lístic, que sempre és una història desenvolupada segons la manera de l’autor. Una novel·la és en primer lloc una història, i escriure una novel·la és contar una història, és fer una narració.
D’aquest punt de vista, s’entén que s’ha de saber de quin tema parlarà el llibre, quina història contarà la novel·la. No crec gens en l’escriptura itinerant, o espontània, o aleatòria, feta com una construcció sobre allò que l’autor es va trobant al pensament. No crec tampoc en el mescladís de gèneres. Quan una cultura, per naps o per cols, es desbarata, i el pensament s’hi fa curt, estantís i alhora fràgil i desguarnit, esdevé erràtic i en alguns casos confús.
Molts pretenen, avui dia, de construir textos que contenen alhora elements autobiogràfics, dissimulats assaigs filosòfics de la jeia de l’autor, històries viscudes o conegudes, dietaris o aforismes, i potser tot hi és necessari, en una novel·la, però sense el mínim fil argumental d’una història, que pot ser autèntica o inventada, la narració, a parer meu, ranquejarà. Una novel·la pot tenir, i avui dia es considera que efectivament ha de tenir, elements com els esmentats, però fonamentalment és una història o contalla que l’autor relata, una història sobre algú o sobre alguna cosa, i no cal que la història sigui real, perquè la literatura i la història són camins diferents i sovint oposats, i està bé que sigui així.
I com va ser que es van trobar vostè i aquest tema o “història sobre algú”? Devia ser un procés llarg. Perquè sospite que no va ser un amor a primera vista.
El tema de Liorna el coneixia bé perquè de jove a Barcelona vaig viure rellogat a ca una senyora que pertanyia al grup descrit al llibre, el grup dels xuetes, que són els mallorquins que posseeixen almenys un dels quinze cognoms considerats per la Inquisició espanyola, de mitjan segle divuit ençà, com a cognoms dels jueus mallorquins. Aquesta senyora, com tots els afectats pel cas, no en volia parlar gens, però sempre he estat una persona curiosa i al llarg dels anys me’n vaig anar informant. Al principi tan sols sabia que aquell concret cognom, o aquell altre, era tacat d’alguna mena d’estigma.
També he conegut bé el tema perquè el fet de ser casat amb una dona mallorquina –no pas xueta però conscient de tots aquests fets– m’ha permès de sospesar i entendre les coses sense el desfici dels qui hi estan involuntàriament relacionats.
Una narració a partir d’unes certes dimensions, pel fet de situar-se en una època històrica concreta, relativament llunyana, i fer referència a uns fets reals, coneguts, sobre els quals hi ha una documentació, ja es diu novel·la històrica…
Pel que fa al concepte de novel·la històrica, crec que només és una mala etiqueta, que pertany als afanys de control dels mandarins culturals, i això es veu en les classificacions que algunes editorials fan dels seus llibres. No sé si a Gore Vidal li han posat gaire aquesta etiqueta. Evidentment la seva novel·la Julian és una novel·la històrica, potser la millor que he llegit, o la que m’ha agradat més, però molt poca gent en parla amb aquesta etiqueta, que crec que s’ha d’usar en tot cas amb moderació.
Fins i tot de Jane Austen s’ha arribat a dir que n’escrivia, de novel·les històriques, quan feia narracions político-socials de la seva immediata contemporaneïtat, però pocs gosen dir-ho de l’esmentat Gore Vidal, principalment perquè els llibres de Gore Vidal són fora corda, i, com els de Philip Roth, poc acceptables en els fòrums que fan i desfan cànons. Novel·la històrica és una simple etiqueta poc descriptiva, sovint innecessària, i no la veig necessària per a Liorna.
Tolkien va fer la seva obra i ara mateix hi ha qui diu que descriu la història soterrada contemporània. De la mateixa manera que no necessàriament he d’estar d’acord en tot el que diuen dels autors que he esmentat, tampoc no he d’assumir modes o classificacions que, almenys en el meu cas, no corresponen, em sembla, a cap conveniència de ningú.
Quines característiques té Liorna, doncs, que no permeten classificar-la com a novel·la històrica?
De fet hauríem de saber si l’etiqueta de novel·la històrica serveix cap propòsit. Jo crec que no. A Liorna hi ha un llenguatge d’avui dia, que és precisament el meu llenguatge. És clar que m’he mirat a no dir gaires paraules que no es fessin servir al segle disset, a Mallorca, però si he volgut dir-hi “tu ets bonica” i no pas “tu ets formosa” he dit “bonica”, adjectiu que he usat en record de València, que és on es deia en aquell moment.
Quant als detalls històrics de la novel·la, no sé si el marit de Caterina Tarongí va cometre adulteri contra ella, o si realment va ser na Caterina qui va dir “Felet, no et dons, que tan sols cremaran sa roba!”, una frase que roman clavada al cor de Mallorca. Gabriel Alomar diu que ho va dir en Rafel Valls, mestre d’en Felet. Però he sentit més vegades, entre mallorquins, que ho va dir na Caterina. I a Liorna hi ha la idea que na Caterina és a posta apartada de la memòria pública, com s’ha anat veient fins avui mateix. I, aquesta sola idea, per exemple, és una idea que s’adiu amb una novel·la, no amb un reportatge històric.
No veig cap necessitat de fer que tot al meu llibre correspongui realment als fets del moment del relat. No és la meva pretensió. La meva pretensió és contar una història, fer un relat, que ajudi a veure i comprendre coses als lectors, incloent-hi coses d’avui dia, o preferentment coses d’avui dia, que sigui prou amè perquè els lectors em deixin un lloc en el seu pensament, que em permetin d’acostar-m’hi.
Liorna és, tot simplement, una novel·la, una peça de literatura narrativa. Un relat èpic, amb elements intimistes, com l’art francès de fa cent vint anys, amb al·legories del món actual.
Quin impuls, quins objectius t’han condicionat l’estratègia narrativa?
Vaig pensar que l’excés d’abrandament vindicatiu aparent, la passió desfermada de qualsevol costat, destruiria la narració. Na Caterina n’és la protagonista principal, però tots els personatges són objecte d’estudi, al llibre, i per això, a la novel·la, els elements obertament jueus són tan escassos com es pot esperar d’una situació de daltabaix cultural, d’esbaldrec profund de la memòria i de la intel·ligència comprensiva.
A Liorna hi ha moltes de pàgines i paràgrafs amb detalls cristians, i el judaisme hi apareix, més aviat, somiat, desitjat, volgut. M’he permès d’introduir la pregària jueva més coneguda, a la qual s’al·ludeix al llarg dels capítols del relat al final del llibre, com un efecte de cloenda i un polsim d’afinitat amb els personatges, que l’autor certament estima i que, de fet, corresponen a persones que van ser perseguides perquè algú sospitava que, la dita pregària, l’havien apresa d’amagat, com consta a les actes dels inquisidors.
Però la pregària, Xemà Israel –Escolta Israel–, sembla que en la realitat del moment no la sabia ningú. I si algú sí que la sabia no la va pas dir mai en veu alta, almenys que ho hagi contat ningú. I s’ha de comptar amb allò que la Inquisició no estava disposada a presentar els encausats com a coneixents del judaisme, en un context en què la sospita ja bastava per executar-los.
Perquè, al final del XVII, a Mallorca, qui era jueu i qui no ho era? Com se sabia això?
Els darrers jueus se’n van anar de Mallorca el 1435, i durant més de quatre dècades n’hi havia hagut de fet pocs o molt pocs. La Inquisició, que no tenia cap idea clara sobre qui era descendent de jueu, s’atribuïa tanmateix la potestat de determinar qui ho era o no.
L’invent castellà de l’herència de sang, que duu aparellat el concepte de neteja de sang, ha causat grans malvestats. Américo Castro pretenia que era una idea d’origen jueu, però el professor Benzion Netanyahu, de la seva càtedra de Cornell estant, el va rebatre com calia: es tracta d’una idea dels castellans, no pas dels jueus. Però la claredat de Netanyahu, autor de grans llibres sobre la Inquisició espanyola i els marranos castellans, no ha acabat mai de ser la norma en una part del món jueu americà o israelià, perquè hi ha molta gent que vol veure jueus on no n’hi ha, i s’acontenta amb les opinions condicionades de les persones que troben.
Així és com Baruch Braunstein o Angela Selke van escriure els seus llibres, basats en un coneixement esbiaixat, tot i l’admiració que tenien per un desenvolupament mal entès de bon principi. Això, i les confusions que s’han creat sobre aquesta qüestió a Mallorca, és un dels factor que m’han dut a escriure el llibre. És evident que qui s’adhereix al judaisme ha de saber bé qui és jueu o no.
De fet, sobre els xuetes mallorquins hi ha també una certa tradició literària, de visions que deuen ser bastant subjectives sobre el fet, generat precisament a partir de la cremadissa de darreries del XVII…
Hi ha hagut obretes que han tractat el tema, inclosa la d’un autor valencià de fa més d’un segle, sempre amb aquesta mala perspectiva…
Diria que ara parlem de Blasco Ibáñez, don Vicent… No tinc el plaer d’haver llegit Los muertos mandan, la veritat.
Jo tampoc… I no m’interessa gaire. Alguna novel·la de fa poques dècades arriba a mesclar-hi, a la història que he contat a Liorna, el personatge d’una dona italiana que va viure segle i mig abans dels fets, a més d’altres personatges perfectament fora de lloc, i en canvi prescindeix del personatge principal de la història, el que ha romàs a l’esperit dels mallorquins fins al dia d’avui, que és el de Caterina Tarongí.
A Liorna no hi ha influències d’aquests llibres, que si he tingut a les mans m’ha resultat impossible d’acabar-los. En canvi, algun assaig, com un que fa referència a una inexistent “sang jueva” al títol, sí que van ajudar a provocar d’alguna manera la resposta que Liorna és –al costat de la meva experiència personal d’esdevenir jueu–, la qual demana precisament claredat sobre aquests temes. Si Harold Bloom ha fet una aportació útil, és el concepte que tota obra literària en respon una altra o respon alguna cosa.
I en quin sentit respon vostè?
El criptojudaisme no ha existit en la mesura que es diu. No hi ha res tan vistent i notori com el judaisme, tan conformador de la claror pública. El judaisme sempre és un pensament terral, que toca de peus a terra, que és fet per a aquest món. La Torà és, en essència, un manual d’instruccions perquè puguem viure. No hi pot haver dogmes. Tot s’hi discuteix, en el bon sentit del mot. Tot hi ha de ser clar i llampant, i si no es pot rebatre és que és ver. El mètode d’estudi preferit pels savis és la discussió, en parelles o en grups, i les escoles rabíniques semblen, quan t’hi acostes, un orgue de gats, o el Parlament britànic o la nostra Knésset, l’Assemblea Nacional d’Israel, però sense agrors. En el món jueu, tot s’hi fa a la llum del dia, o de les estrelles.
El judaisme sempre camina sota el cel, amb peu ferm sobre la terra, i es tracta de fer davallar el cel. No hi ha idees críptiques: tan sols idees més difícils o més discutibles. I tampoc no hi ha, encara menys, activitats amagades, críptiques. No estic d’acord, doncs, amb la visió dels estudiosos emotius que volien descobrir jueus amagats, dits criptojueus, a Mallorca, ni amb la literatura que han generat durant un segle, adreçada a mantenir les falsedats interessades sobre la qüestió, sobretot la que fa referència a la culpabilitat del poble de Mallorca en la causa falsa que va generar la cèlebre Cremadissa de 1691.
El poble de Mallorca, en la seva complexa unitat, que representa la unitat catalana, és, al meu llibre, la víctima, i els victimaris hi estan perfectament descrits i, val a dir-ho, d’alguna manera, perdonats: perdonats per l’acció heroica que s’hi descriu, per la decisió d’uns mallorquins de deixar-se cremar vius en defensa de la pròpia, certament inconcussa, llibertat, quan podien haver decidit de sotmetre’s i no patir tant. La veu de Mallorca s’expressa a través de la personificació intemporal de l’illa, que parla al principi de cada capítol en una imitació dels estàsims de les tragèdies gregues, i aquesta veu coral de Mallorca esdevé de fet la veu de fons de la novel·la.
En quines fonts s’ha documentat vostè?
De la història real en què es basa Liorna, n’he volgut aprofitar al màxim els trets històricament constatables, que procedeixen tant de les actes de la Inquisició com del record popular dels fets, molt viu a Mallorca. Però no m’he volgut posar a remenar arxius ni res de semblant. Aquesta no és pas la feina de l’escriptor. En el cas relatat a Liorna, ja hi ha prou gent que s’hi ha dedicat, i és de justícia aquí esmentar Francesc Riera i Montserrat, de Felanitx, que n’ha fet papers més que notables.
A Liorna s’hi conta una acció repressiva contra tota una població, una acció criminal basada en conceptes falsos o tergiversats. La principal idea falsa del cas, que Liorna rebat totalment, és que els xuetes són els únics descendents dels jueus mallorquins. No és veritat. La gent de seny i cap clar ja ha sortit al pas d’això incomptables vegades. El millor llibre sobre els xuetes el va escriure fa més de mig segle Miquel Forteza, i es titula Els descendents dels jueus conversos de Mallorca: Quatre mots de la veritat.
Liorna –Livorno–, el nom de la ciutat que fa de títol al llibre, té unes ressonàncies mítiques. Era com una terra promesa, un espai de felicitat, de pau i llibertat per als xuetes de darreries del segle XVII?
No consta, en la documentació que jo conec, que no ha de ser tota perquè no m’interessa i no és la meva feina, cap mallorquí resident a la ciutat italiana de Liorna, però com que els inquisidors estaven obsedits amb aquesta ciutat, que representava el lloc momentani de la llibertat d’Israel, la noció de l’existència de Liorna ha arribat fins avui. Així que he inventat una anada de Rafel Valls a la ciutat lliure. I, això sí, si un mallorquí real hi va arribar a anar, no en va tornar pas. “A Liorna, qui hi va no en torna”, com bé diu la gent de Mallorca. Avui, allà, a Liorna, hi ha pocs rastres de res. La comunitat jueva va ser destruïda fa vuitanta anys. Un rabí important de la ciutat, dos segles més tard dels fets narrats a Liorna, fou Israel Costa. Costa és el cognom de la meva família materna, però no es pot comprovar si aquell rabí tenia cap relació amb els jueus expulsats de l’Empordà, que tanmateix hi van deixar parents poc disposats a anar-se’n.
Però, és clar, malgrat el tractament literari, diguem-ne gens literal dels fets, o precisament per això mateix, Liorna vehicula una veritat.
El concepte de Liorna és que l’actuació de la Inquisició reial obeïa a la voluntat de dividir el poble de Mallorca, i això s’hi detalla amb precisió. Encara que a la fi del segle disset no hi havia jueus a Mallorca, i per això l’Església va haver d’inventar els seus, a Liorna hi ha tanmateix una lluor jueva, en la consciència dels seus personatges. A Liorna l’única cosa de veres present pertot és el trencament cultural i la descripció més o menys ben abillada dels processos d’incomunicació. Liorna és el llibre de tots els seus personatges, mallorquins o no, víctimes i victimaris, tots mirats en les cent cambres de l’ànima, i, alhora, com ha dit Bartomeu Mestre, és el llibre del poble de Mallorca, que n’és el protagonista col·lectiu evident. Liorna és un crit silenciós per la llibertat de Mallorca, per la llibertat catalana.
Està satisfet del resultat, Ariel?
Les coses que escric les veig massa de prop, massa acostades a mi mateix. Tinc un interès a aclarir coses que m’afecten, i que afecten la gent que he conegut. Puc dir que Liorna n’aclareix, i molts de lectors també m’ho diuen. Els lectors són els qui han d’avaluar una obra, amb el concurs dels educadors i els crítics.
Al final, potser resultarà que Liorna és una de les obres de les darreres dècades més acostades a la història real en què es basa, però aquesta no ha estat mai la meva intenció, sinó escriure un llibre amè i útil per als lectors catalans d’ara i dels temps que han de venir, en primeríssim lloc, i per als qui el llegiran en traducció, perquè el món vegi, finalment, alguna cosa de nosaltres, els catalans, encara que sigui a través de les múltiples ulleres, i això és una frase de base real, d’aquest català fet israelià.
