Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres) és un home prolífic. Quan te’l mires de lluny té aquest aspecte bohemi d’artista, de pensador. És un home prim, amb nervi a la mirada, que sembla estar maquinant idees a tothora mentre en algun racó del seu pensament busca tranquil·litat, un reialme de pau. No debades és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona i professor lector de filosofia antiga en aquesta mateixa universitat.
Oriol Ponsatí s’estima els llibres, la música i la literatura com una manera de viure, probablement per això durant un temps fou un rapsode impenitent, lliurat en cos i ànima al vers. Mentre parlem i prenem un cafè a la Plaça de Catalunya de Girona, recorda aquells anys de bohèmia, d’escenaris i d’interpretacions maratonianes de sol a sol arreu dels Països Catalans. És dissabte a migdia, el sol ha tardat a lluir, però ara s’hi ha imposat i les campanes de les moltes esglésies de la ciutat s’harmonitzen per deixar clar que estem al cor del dia, d’un migdia de primavera, en una ciutat que desperta sense pressa.
Seure al sol tímid encara d’abril i mantenir una conversa cordial i divertida és tot un regal per acabar una setmana de feina, viatges i tràfecs. Parlem, i mentre parlem arriben els ciclistes que fan una pausa per hidratar-se o simplement reprendre l’alè. Girona, per a qui no ho sàpiga, ha esdevingut la meca del ciclisme. Pel seu enclavament privilegiat, té mar i muntanya ben a prop, els ciclistes d’arreu del món han trobat a Girona el seu parnàs. En qüestió de poc de temps, la ciutat s’ha omplert de botigues de bicicletes de luxe i articles accessoris de ciclisme. És més, molts esportistes d’elit, gran part d’ells ciclistes, han invertit en béns immobiliaris a la ciutat i han restaurat allotjaments on pernocten ara altres aficionats al ciclisme. Moda, negoci, invasió subtil? Allò ben clar és que aquesta moda, a saber si passatgera o no, deixa certa petjada en la ciutat, alhora que contribueix a esborrar i diluir la catalanitat de Girona. Rarament trobareu cap rètol en català a cap d’aquestes botigues! Ai, si Josep Pla alcés el cap!
Deixem l’incís dels ciclistes i tornem a la nostra conversa amb Oriol Ponsatí. La raó, en principi, d’aquesta cita és parlar de l’editorial Ela Geminada, un projecte que Ponsatí va fundar l’any 2011 i que va dirigir fins a 2017. Però és clar, han sorgit molts altres temes. En l’actualitat, Ponsatí està desvinculat de l’editorial, al capdavant de la qual es troba Laia Regincós, que avui es troba de viatge a Bolonya, amb qui conversarem, amb sort, en una altra ocasió.
Al llarg de la conversa sorgeixen molts temes i variats. Anem dels llibres a la gestió cultural, passem ràpidament per damunt de la política cultural, i tornem als llibres i a l’escriptura: una passió compartida.
El 2017 Oriol Ponsatí va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya comissari de l’Any Bertrana, un esdeveniment que commemorava el 150è aniversari del naixement de Prudenci Bertrana i el 125è aniversari del naixement de la seva filla, Aurora Bertrana. Aquella fou una oportunitat decisiva per recuperar el llegat, la personalitat i les obres d’Aurora Bertrana, a l’ombra del record de son pare. Oriol Ponsatí ho va veure ràpid i amb claredat, si el nom d’Aurora Bertana no es recuperava en aquell moment, a saber quan…
I, dit i fet, des d’aleshores són nombrosos els congressos, seminaris, exposicions i sobretot, reedicions de la seua obra: Club Editor, :Rata_, Viena –aquestes dues ara formen part del Grup Enciclopèdia– Viena Edicions, Edicions de la Ela Geminada, Males Herbes, són algunes de les editorials actuals més dinàmiques i amb prestigi que, ara per ara, han anat recuperant l’obra narrativa d’Aurora Bertrana, tant la ficció com la literatura de viatges.
El 2019 Ponsatí va ser nomenat director de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va mantenir fins al setembre de 2021. Col·laborador de diferents mitjans, com ara El Punt, la Revista de Girona, El País, La Vanguardia i L’Ara, entre altres, ha traduït obres de Friedrich Nietzsche, Gianni Vattimo, Denis Diderot, Josep Palau i Fabre, Italo Calvino, Helena Janeczek. A més, ha guanyat diversos premis literaris, tant de novel·la curta com de periodisme i divulgació científica. Amb tot i per tot, Ponsatí és una ànima inquieta amb qui fa goig compartir cafè i conversa.
Comencem parlant del País Valencià i de Joan Fuster, i Oriol em comenta que anà ara fa un any a un congrés de la Universitat de València i que va participar en un llibre de Publicacions de la Universitat de València, Una posteritat de paper.
Ara faig molta vida acadèmica, escric articles per a revistes alemanyes, belgues, nord-americanes, les famoses revistes indexades, però miro de no perdre el contacte amb revistes d’aquí, com ara Els Marges, Cercles, la Revista de Catalunya o l’Espill, on està a punt d’aparèixer una ressenya meva de l’últim llibre que ha publicat Antoni Defez.
Com i per què es va llançar a fundar Edicions de la Ela Geminada?
Entre 2007 i 2010 havia dirigit un altre segell, Accent Editorial, i hi vam publicar vint títols. Era un segell literari i d’assaig, amb traduccions de filosofia com ara Utopia de Thomas More, que ara ha reeditat Edicions de la Ela Geminada, o de teatre, amb obres com són Do’m, d’Enric Casasses. Amb aquesta experiència, vaig decidir llançar-me tot sol a la creació d’Edicions de la Ela Geminada. Estàvem al 2010, en el pic de la crisi econòmica. En aquell temps al sector editorial català hi havia hagut una sèrie de processos d’acumulació i concentració, amb l’absorció per part de Planeta de molts segells independents i la creació del Grup 62, la caiguda de la Caixa. Va ser un procés, entre 2007 i 2010. I en aquell context de concentració calia preguntar-se: quin era el marge de maniobra de les editorials independents? Perquè de sobte teníem dos grans grups, Planeta-Grup 62 i Random House, i molts petits projectes de qualitat, però fràgils empresarialment parlant, i un grup com ara Grup Enciclopèdia, que va camí de convertir-se en un grup mitjà, amb més de 50 anys de trajectòria i que té actualment vuit segells: Univers el segell insígnia del Grup; La Galera,Viena, Catedral, un segell en castellà; Bridge, :Rata_ i Enciclopèdia.
En aquell moment, però, no tenia la força que té ara. I era evident la manca de classe mitjana al sector editorial català, i la dificultat que això suposa. I la pregunta que ens fèiem molts era: hi havia vida més enllà d’Edicions 62? Fins a quin punt la concentració en un gran grup comprometia l’edició en català? I quin futur hi havia per a l’edició independent? I entre altres coses, el que calia entendre és que el Grup 62 era i és més aviat complementari, que no suposava cap obstacle o inconvenient per a la resta de projectes editorials que poguessin sorgir.
Ells no eren el nostre rival, sinó que el nostre rival era qualsevol editorial espanyola que distribueix a Catalunya, era el múscul amb què comptaven les editorials espanyoles. Per exemple, si jo faig o publico una traducció d’un clàssic, sé que ja n’hi ha una o dues en el mercat en castellà, i haig de competir amb elles. I és totalment autoodi pensar que la traducció castellana serà millor que la catalana. De fet, en termes absoluts hi ha més possibilitat que hi haja traduccions castellanes dolentes, perquè se’n fan més. I està bé que siguem lectors competents en dues llengües, però la competència econòmica del castellà és massa forta. En canvi, et diria que d’un centenar de títols que vaig publicar a la Ela Geminada, mai no hi va haver cap baralla amb Edicions 62 per un llibre. Ells tenien els seus interessos i nosaltres els nostres, i ni coincidíem ni ens fèiem nosa.
Recuperem i tornem a dibuixar el mapa editorial anterior i posterior a la crisi de 2008.
El 2007 hi havia editorials com ara Edicions de 1984, Quaderns Crema, Adesiara, Fragmenta, Accent, Viena Edicions, Angle Editorial. Anaven fent. Llavors vingué el daltabaix financer i la creació dels dos gran grups. I és a partir de 2010, entre 2010 i 2015 que vam veure com sorgien Periscopi, Raig Verd, L’Altra Editorial, Males Herbes, Comanegra, Ela Geminada.
Calia despullar-nos de complexos i autoodis. Ara bé, el perill era que fos un foc d’encenalls i que els llibres no es venguessin. Però a poc a poc aquests projectes van anar consolidant-se. I hem vist sorgir i consolidar-se editorials molt fortes en assaig, com ara Raig Verd, Arcàdia i Navona amb Ernest Folch. Projectes de vegades unipersonals i familiars que han anat creixent. I el sorgiment del Grup Som dins d’Abacus, amb Amsterdam i Ara Llibres i la incorporació i modernització de la Bernat Metge essencial i universal. I tot allò plegat ha estat una injecció d’energia i dinamisme molt important, ha enriquit molt el panorama editorial en català.
Parla de dinamisme. Com és aquest dinamisme, una volta publicat el llibre?
Doncs arribant a les llibreries, fent presentacions, amb presència social, presència en els mitjans de comunicació. Amb bones ressenyes i una promoció efectiva. Si això funciona, amb tiratges entre uns centenars i fins a 1.000 exemplars, això és suficient per mantenir una estructura editorial i externalitzar alguns treballs. Ni les crisis econòmiques, ja en duem més d’una, ni les tendències de concentració, absorció i fagocitat, res d’això no ha impedit que el panorama literari editorial català sigui més ric i més divers, més professional. Per exemple, mira, què hi havia en assaig religiós en català ara fa uns anys? Doncs res. Ara editorials com ara Fragmenta fan llibres que ningú no feia abans, com un assaig breu sobre els pecats capitals o la relectura de la Bíblia. O la importància dels llibres de l’Avenç. Ells tenen molta cura de la promoció, i no em refereixo als anuncis en premsa, sinó d’arribar a les llibreries, de les presentacions i clubs de lectura.
Tornem als inicis de La Ela Geminada. Estava vostè sol al davant de tot?
Vaig estar vuit anys sent editor de l’Ela Geminada, entre 2011 i 2018. I a banda de treballar-hi com a editor, feia una mica de tot, fins i tot vaig arribar a maquetar. Durant un temps hi havia en l’empresa una dissenyadora contractada, però maquetava jo també. Al principi enviava treball fora, externalitzava el disseny gràfic, les cobertes i les maquetes. Però aviat vaig pensar què puc fer jo, a banda d’editor? La impremta no, és clar, però maquetar sí, i vaig aprendre a fer-ho, amb ajuda d’un professor i bons programes.
Els primers anys de l’editorial van ser molt complicats, teníem un fons petit perquè no podíem assumir-ne més, fèiem entre quatre, màxim, set llibres a l’any, i era difícil trobar l’equilibri entre els llibres. Quan tens un fons que t’equilibra estàs més preparat quan arriben les devolucions, però per arribar fins aquí és complicat.
Quants títols va arribar a publicar?
A Accent Editorial, exactament n’hi vam publicar dinou. Després vaig fundar Edicions de la Ela Geminada, que ja porta més de 70 títols publicats i que actualment dirigeix Laia Regincós.
Una de les seues apostes van ser les novel·les breus de Natalia Ginzburg, en una edició i unes traduccions molt bones.
Hi ha dos apostes estrelles meves en aquells anys: Stefan Zweig i Natalia Ginzburg. De Zweig vam publicar Petita crònica –un llibre escrit el 1929, en ple ascens del nazisme, un recull de relats breus, entre els quals “El llibreter Mendel”, que ja tingué un èxit extraordinari en la seva llengua original– i es va convertir en el best seller de l’Ela Geminada. Aquest llibre va estar tot un èxit, va tenir una gran acceptació i en vam arribar a vendre quasi 4.000 exemplars, una xifra totalment inusual per a una editorial com Ela Geminada. Després han vingut més obres de Zweig, El canelobre enterrat, El món de 1914, on recullen articles publicats a la premsa abans de la I Guerra Mundial, articles que tenen un to bel·licista, germanòfil, ben diferent del Zweig que coneixem a partir d’El món d’ahir, on ell va amagar aquesta faceta de la seva vida, la qual cosa li va suposar trencar palletes amb els amics intel·lectuals i començar de nou. Vaig decidir publicar El món de 1914 perquè recuperar un autor significa també recuperar les seves obres i contradiccions. La realitat sempre és més complexa. I per això vam pensar en un tercer llibre d’ell, i entre un títol i un altre, va compensar molt l’aposta.
I de Ginzburg…
Després de comprovar que Sweig va funcionar molt bé, vaig pensar en Ginzburg. I pensat i fet, vaig fer un viatge a Torí per anar a visitar l’editorial Einaudi i adquirir els drets de les cinc novel·les breus, i en dos o tres anys vam publicar-les totes. Vam començar amb El camí que porta a ciutat, el2016, i vam continuar amb tot el cicle de novel·les breus, Ha anat així, Valentino (2017), Sagitari (2018), i Les veus del capvespre (2019). I s’han venut molt bé, de fet, vam haver de fer reimpressió d’El camí que porta a ciutat.
Confesse que tinc una feblesa especial per Natalia Ginzburg. Per mi Ginzburg escriu com un cop de puny, com una bufetada.
Fa temps que dic això de la primera pàgina de Ha anat així. Va ser una aposta editorial de la qual estic molt content. Ginzburg ha escrit una certa història de les dones, però molt natural, gens explícita. És una autora que domina el temps i la caracterització, que comprimeix molt en poc d’espai, la complexitat i la diversitat dels personatges que crea amb economia de mitjans és sorprenent.
També va fer una aposta forta per la poesia.
He estat vinculat durant molt de temps a la poesia i la posada en escena d’espectacles poètics i era un dels meus objectius, publicar poesia, però també filosofia, clàssics de la literatura. Per això vam publicar la Poesia Completa de Miquel Dolç i la Poesia catalana completa de Josep Sebastià Pons. Sabent que dels llibres de poesia només en pots vendre 200-300 exemplars, però això és totalment normal en la poesia.
I a hores d’ara, quin equip conforma l’editorial?
Ara hi ha la Laia Regincós al capdavant de tot, ella sola és l’empresa. I això és un repte i molt feina, però ho està fent bé i tot va endavant.
Abans hem parlat del dinamisme, i la promoció dels llibres. Com ho feia vosté per promoure els llibres de La Ela Geminada?
Vaig canviar el concepte de novetat. Vull dir, enviava les novetats als llibreters, més que no pas als periodistes. Directament als llibreters, perquè ells tingueren el seu propi exemplar i em feren de prescriptors. No oblidem que els bons llibreters són els millors prescriptors i que el boca a boca funciona. És sobretot el llibreter qui has de cuidar. Els periodistes els pots satisfer amb notes de premsa i si els interessa el llibre, ja te’l demanaran.
La gran dificultat de vegades és conèixer-nos i llegir-nos entre nosaltres mateixos?
Sí, som uns grans desconeguts per a nosaltres mateixos. Jo he fet esforços per fer-me present al País Valencià i a les Illes, per girar per les llibreries. València, Gandia, Palma. Ho he fet com a editor i des de la Institució de Lletres Catalanes. Estant allà vaig constatar també que els llibres que llegeixen els joves als instituts aquí no es coneixen en altres llocs i els que llegeixen els joves al País Valencià, viceversa. Per això, vam crear un programa que es deia Lletres Compartides i que portava autors del Principat, les Illes i el País valencià amunt i avall, fent-los arribar també a Andorra, l’Alguer, la Franja, la Catalunya Nord. I aquest programa ja està en marxa, i estem coordinats amb la Fundació Mallorca Literària i amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hem augmentat la nostra presència als mitjans de comunicació i hem intentat arribar a tot el domini lingüístic des de la Institució i, ara per ara, treballem amb sis escriptors a l’any.
Hem superat allò que es feia en els anys noranta, d’escriptor del mes i un quadernet cada mes. Calia anar més enllà. En aquest sentit, l’AELC també fa un paper fonamental, i entre tots arribem als mitjans de comunicació, a els escoles, als Clubs de Lectura, a les llibreries, fem trobades amb escriptors. Tot això per pal·liar l’aïllament en el qual vivim. Imagina que jo vaig ésser el primer director de la Institució que vaig proposar a l’Associació d’Escriptors Catalans d’organitzar una trobada amb escriptors del País Valencià. Després vam fer semblant a Mallorca, amb Carme Castells, Sebastià Alzamora, Sebastià Perelló. I vam ajuntar escriptors, editors i llibreters perquè entre ells parlessin, es tractessin i es coneguessin millor, que molts ni es coneixien. Vivim d’esquena uns a altres, dividits administrativament, i dins de cada administració cadascú va a la seva.
Com va ser el seu pas pe la Institució de les Lletres Catalanes?
Quan hi vaig arribar érem molt poca gent treballant-hi, dotze persones, i la Institució era la ventafocs de la cultura catalana. El pressupost per a subvencions, quan hi vaig arribar el març de 2019, era de vuit-cents vuitanta-sis mil euros i quan vaig marxar, el setembre de 2021, sobrepassàvem els dos milions d’euros. Durant el temps que hi vaig estar, entre 2019 i 2021, vam aconseguir augmentar el personal i el pressupost, i això s’havia de reflectir en la realitat, aconseguint donar suport a editors, traductors, autors, creadors i investigadors. Vaig aconseguir consolidar la plantilla de gent que hi treballava i augmentar-la. I d’això estic satisfet perquè una vegada has fet passos endavant, costa molt tornar a enrere, i la Institució ha anat a millor perquè el retret absolutament justificat per part de tothom respecte a la Institució era el pressupost d’engrunes amb què comptava, que no resolia res a ningú, per tant, vam haver de fer-hi una aposta ferma i clara.
Un balanç positiu, aleshores, del seu pas per la Institució de les Lletres Catalanes. Què llegeix darrerament?
Per desgràcia, darrerament només llegeixo coses avorrides i acadèmiques, però ahir mateix vaig llegir El Consentiment, de Vanessa Springora, un llibre que ha provocat un terratrèmol a la societat francesa. I recentment he llegit Profecia de Raül Garrigassait. Darrerament, com que estic fent molta recerca acadèmica, escric molts articles per a revistes científiques, revistes indexades, d’aquests amb vuitanta referència en vint pàgines, i les meues lectures també van per aquí.
Parlem ara dels Bertrana. Vostè va ser comissari de l’any Bertrana el 2017, què va suposar això?
Havíem estat publicant la narrativa completa de Prudenci Bertrana entre el 2013 i 2017, sense imaginar de cap manera que seria el comissari de l’any Bertrana. No ho imaginava. Però va estar així i, per sort, vaig aconseguir que hi haguera llibres de Prudenci Bertrana reeditats i a l’abast de tothom. Què va passar? Doncs que justament coincidia que feia 150 anys del naixement del pare, i 125 anys del naixement de la filla, d’Aurora Bertrana, i aleshores vaig veure clar que calia celebrar l’aniversari conjuntament, i allò va ser una aposta arriscada, i d’entrada vaig rebre algunes reprimendes importants.
Hi havia el temor a què no funcionés perquè el pare era molt més conegut i ja estava editat, i això era un punt d’inici avantatjós, i el temor que el pare centrés l’atenció i la filla quedés eclipsada. Vaig acceptar el risc i els vaig dir: endavant, parlem-ne d’aquí a un any! I vaig treballar molt en el sentit de, no amagar el pare, però donant un tracte important, una discriminació positiva, envers Aurora Bertrana. Sense deixar-la en un segon terme. I gràcies a això, avui tenim l’obra d’Aurora Bertrana reeditada, actualitzada i circulant en les llibreries.
I és un goig, perquè ha guanyat lectors, molts d’ells lectores, i se n’ha parlat. Per mi va ser tot un descobriment; fins fa no res desconeixia noms com són Aurora Bertrana, Irene Polo, o Rosa Maria Arquimbau.
N’ha guanyat perquè hem pogut tornar-la al lloc que mereixia. Avui pots trobar les seues cròniques de viatges en :Rata_, els seus llibres de viatges al Marroc i a la Polinèsia, les seves memòries, que eren introbables, han estat reeditades per la Diputació de Girona; Club Editor ha reeditat Entre dos silencis; Males Herbes, La ciutat dels joves; Viena, Fracàs; Ela Geminada, Cendra; La Magrana, Nàufrags. I el treball que ha fet Neus Real al voltant d’Aurora Bertrana, obra i biografia, és molt important. I tot això ha estat conseqüència de l’any Bertrana, vam aconseguir revifar i reviscolar la figura i el llegat d’Aurora Bertrana. I ha passat de ser una desconeguda a una autora reconeguda i estudiada. Des de llavors hi ha hagut congressos, un congrés doble el 2017, seminaris, acabem de celebrar-ne un aquests dies, i molts treballs d’investigació al voltant de la seva obra.
Afortunadament, sembla que no s’ha quedat en un any de celebració i punt.
Hi havia el perill que fos així, que fos una explosió i que al cap d’un any es generés de nou el silenci, però no ha estat així, el seu nom no es va cremar en un any, i des del 2017 estan reeditant-se les seves obres sense parar. Es pot dir que a hores d’ara ja pràcticament no queda cap obra inèdita, amb l’única excepció de Le 19 de juillet. Quelques tableaux de la guerre d’Espagne, un mecanoscrit inèdit escrit en francès del qual fa poc he publicat un estudi de presentació a la revista Les Lettres Romanes, de Bèlgica. Vam sembrar la llavor que ha crescut i ha prosperat. Les commemoracions han de servir per a això, així és com demostren que tenen sentit; si no, són una pantomima.
Hem parlat de dues dones escriptores amb una trajectòria molt particular, dues personalitats ben fortes i autores d’una obra sòlida. Podem parlar d’una literatura de dones?
La idea d’una literatura de dones no em cala, la idea que les dones escriuen diferent als homes no l’arribo de veure perquè… Què tenen a veure escriptores com ara Aurora Bertrana amb Víctor Català, Mercè Rodoreda o la mateixa Natalia Ginzburg? Totes són dones. I cadascuna escriu amb uns ulls i un estil ben particular.
Amb aquesta idea deixada, acabem la conversa i fem una petita passejada per Girona. Hi estic d’acord, a mi tampoc em convencen les etiquetes, i cada autora té una veu pròpia i un projecte literari diferent. Amb tot, trobe que entre Mercè Rodoreda, Aurora Bertrana i Natalia Ginzburg, podem establir una mena de paral·lelisme. D’una banda, perquè totes tres van fer de la literatura un ofici i un projecte de vida, lligat, en part, al fet que van viure, en major o menor grau, el desarrelament, l’exili, el confinament, la pèrdua, la guerra, la tristesa… I d’altra banda, perquè són veus literàries que van saber mirar al seu voltant amb una intensitat poc habitual i convertir el que veien i escoltaven en literatura universal, cadascuna a la seua manera, tan personal i poderosa en totes tres.
