Núria Cadenes (1970) ha escrit una ambiciosa i poderosa novel·la de l’emperador romà Tiberi, amb un estil elegant, poètic i vibrant. Tiberi Cèsar (Proa, 2023) és la narració d’una civilització que va dominar mig món, amb violència i submissió colonial. Parlarem d’aquesta obra que acaba de publicar i d’altres que ha escrit, com a escriptora i periodista compromesa amb el món que es mou al seu voltant.
Va ser membre fundadora de l’organització juvenil Maulets, adscrita al moviment independentista d’esquerres. Els dos primers llibres que va publicar tenen relació directa amb el seu empresonament –va ser detinguda als divuit anys per qüestions polítiques, en va passar gairebé sis en diverses presons de l’estat espanyol i el seu cas va ser objecte d’una intensa campanya de solidaritat–: Cartes de la presó –un recull d’algunes de les missives que havia enviat a casa– i Memòries de presó –el relat dels quatre primers anys de captiveri. A final dels anys noranta va anar a viure a València, on va treballar de redactora al setmanari El Temps. Després, juntament amb la seva sòcia, Eva Gisbert, es va fer càrrec de la històrica llibreria Tres i Quatre, que des del 2013 es diu Fan Set.
Ha publicat alguns títols destacats de novel·la negra i notables llibres biogràfics que han esdevingut cròniques d’un temps. Va escriure una biografia d’Ovidi Montllor: L’Ovidi (Edicions 3 i 4, 2002). Va relatar, en forma de novel·la –El banquer (Edicions 1984, 2013)–, la vida metòdica i severa del contrabandista i financer Joan Marc, conegut com el banquer de Franco. Després va escriure l’assassinat del jove Guillem Agulló, perpetrat per grups feixistes, sota la protecció del sistema oficial espanyol, d’on va sorgir el lema “Ni oblit ni perdó”. L’obra Guillem (Amsterdam, 2020) va rebre el premi València Negra i el Lletra d’Or 2021.
Tornes a escriure una novel·la històrica. Què t’ha fet escriure el relat d’un emperador com Tiberi, successor d’August?
Quan escric, no ho faig mirant d’encaixar en cap compartiment. Sovint passa que les novel·les fan la seva, independentment dels calaixos que nosaltres establim per mirar de mig entendre el món. Fa anys, tants com deu, més de deu, que li segueixo la pista, a Tiberi. Per mirar de comprendre’l, potser, tan retancat, amb tantes arestes. Per mirar d’acostar-m’hi prescindint de la mala fama que rumoròlegs i bescantadors li han abocat a sobre. Per mirar d’acostar-me a la Roma clàssica, també, d’explicar, literàriament, una època. Per tractar, al capdavall, un tema que m’interessa molt: l’ambivalència humana entre cultura i violència
L’acció està situada al segle I, quan l’exèrcit romà dominava gran part dels pobles coneguts d’Occident. Un període molt dur, de supervivència, per a la majoria d’ànimes.
Diria que la humanitat és especialista en períodes durs. Néixer en segons quin temps, en segons quin lloc del món, en segons quin estament o classe social podia ser, pot ser, una veritable mala passada. Per bé que tampoc les vides dels altres primats no són gaire regalades, en general.
Si acceptem Roma, la seva brutalitat –militar–, la seva simbologia –religiosa–, la seva jerarquia –social–, podríem entendre molt millor el segle XXI, entre dues grans guerres que han esclatat en poc temps?
Però per entendre el segle XXI hem de posar al tauler altres actors que poc tenen a veure amb Roma, com ara Amèrica o Xina o Rússia, posem per cas. O el conjunt de l’Àsia emergent. Les comparacions entre formacions econòmiques i socials i culturals tan diferents i separades per dos mil·lennis són delicades –dos mil·lennis exactes: els fets de Tiberi Cèsar arriben fins l’any 37 de la nostra era: ara mateix, mentre parlem, hi passaven coses, al món de Tiberi, fa dos mil anys.
Hi ha formes d’aturar la barbàrie, sigui la violència oficial d’un estat o la violència de grups organitzats. Argumentar l’educació podria resultar massa simplista, potser.
Segons com ho mirem, els mateixos generals romans que ordien i ordenaven saqueigs i devastacions, eren gent molt educada. Més enllà d’això, però, podem pensar que els humans també sabem trobar maneres d’aturar o d’atenuar la violència inherent al conflicte entre grups. De vegades és per directa eliminació del contrari, certament –i d’aquí la citació que obre la novel·la, que és de Tàcit: “amb falsos noms, del furtar, de l’assassinat, de l’espoliar, en diuen domini, i de la desolació, un cop l’han feta, pau”–, però de vegades també es fa sobre la base de la negociació i l’establiment d’acords. La mateixa Unió Europea, amb tants defectes com té, és, al capdavall, una mena de camp de pau en un espai històricament sacsejat per guerres de tota mena. Fins i tot la violència dins dels estats que la conformen és menor de la que hi hauria sense aquest, diguem-ne, control.
Tiberi, per exemple, va ser un home culte i, a la vegada, cruel. Aquesta és la gran paradoxa o la gran realitat. Quan s’analitza la barbàrie dels nazis, encara ens sobta el seu refinament cultural.
Bé, però jo no compararia realitats psicològiques i ideològiques molt diferents. El motor que impulsa els actes d’un aristòcrata romà d’aquest període és molt diferent del d’un oficial nazi. Tiberi és un aristòcrata del període de transició entre el que anomenem República i el que anomenem Imperi, combina la seva formació cultural amb una crua competició amb els altres nobles pel poder. I aquesta competició s’expressa tant per la violència entre ells com també enfora: amb la conquesta, el botí i el sotmetiment de territoris aconseguien riquesa i, també prestigi.
“El posat d’estàtua dalt del cavall”. És així com s’hauria de veure una figura històrica?
És així com de vegades se l’ha vista o transmesa. Jo intento retratar el personatge amb les seves contradiccions i, per tant, en la seva humanitat.
En la presentació a la llibreria Ona de Barcelona vas confessar que el llibre surt de llegir els clàssics de la Bernat Metge.
Sense ells no existiria.
La teva prosa és amable, sintètica i circular. Com has treballat l’estil?
Amable? No ho hauria dit mai! Aquesta me l’apunto! En tot cas, cada novel·la demana adequar-hi l’estil, perquè la forma n’és, també, el contingut. He procurat treballar-hi la cadència, el to, que s’adigués amb el temps que descriu i que, alhora, casés també amb el nostre. Per això, per tal de modelar-la, de trobar-li la música, d’anar-la polint, l’he anat llegint i rellegint en veu alta, també.
En la teva escriptura és com si posessis una càmera, amb retrospectiva i descripcions matemàtiques, molt sintètiques.
Potser és que, literàriament, veig la vida per escenes. I cada escena, segons com, és una condensació o un destil·lat.
L’imperi romà volia ordenar el món. És a dir, el volia posseir. Espoliar. En aquest aspecte, també seguim iguals.
Home, continuem igual en la mesura que hi ha ànsies i estructures de dominació o que igualment s’activen els mecanismes de deshumanització de l’altre abans d’atacar-lo, que la guerra sempre és atroç i funesta i “maleïda per les mares”, com deien els clàssics, però avui dia, i malgrat tots els malgrats, no arribem als nivells de les campanyes romanes de devastació –vastatio, ho anomenaven, precisament– a Germània, per exemple.
Què has après d’aquest llibre, en el fons de la teva ànima i de les teves emocions més amagades o desconegudes?
Potser és, en el fons, un cant a la complexitat humana. Un cant o una acceptació.
“Els déus no demanen res”.
“Més aviat s’ho prenen”. Aquest era l’estat d’ànim de Tiberi, sí. És que en la mitologia clàssica, els déus van a la seva i actuen amb un cert menyspreu envers els humans, els fan servir segons els seus capricis o interessos o dèries. I són terriblement cruels. Quan Posidó viola Medusa al temple d’Atena, la deessa castiga la víctima per la profanació, i converteix la noia en el monstre amb cabells de serps i mirada que petrifica. Tot és així.
La religió simbòlica dels romans creus que encara no l’entenem?
Tenim poca informació sobre les religions antigues, per bé que, comparativament, sobre les dels grecs i romans en tenim força més. Podríem dir que la romana és, bàsicament, una religió de cohesió de la comunitat. De cohesió familiar i cohesió pública. Amb una gran capacitat de sincretisme, per tal de cohesionar també l’imperi que es va forjant, d’integrar-hi noves terres i creences.
Els presagis, per exemple. Era com si els romans busquessin situacions concretes per obtenir bons vaticinis.
Per conèixer si els tenien, sí. De fet, aquesta consulta dels auspicis té arrels profundes a la Itàlia pre-romana. Són maneres d’intentar saber quines són les intencions dels déus ara i aquí, entenent que els seus designis són capriciosos i, alhora, indispensables per al funcionament de l’activitat humana.
Mentre et llegia, m’han vingut records de la gran novel·la de Marguerite Yourcenar sobre l’emperador Adrià. Et va inspirar, com tant altres llibres que inspiren.
Moltes gràcies. La vaig llegir fa anys i de segur que va deixar petjada. No hi ha una inspiració conscient, crec, però també penso que totes les lectures ens marquen en un grau o en un altre. És possible que hi hagi influència, és clar, especialment en el respecte, en l’amor per la cultura clàssica.
Les castes romanes eren ben complexes i pertorbadores, com si ja ho haguessin inventat tot: vides secretes, abusos sexuals, adulteris, traïcions, infàmies, acusacions falses, assassinats, separacions matrimonials, adopcions…
A Roma, com a tantes societats humanes, la vida familiar, el matrimoni, eren qüestions de relacions de poder, i com més alta era la condició social de la família, més polítics eren els criteris que n’establien els lligams.
La lluita pel poder és una metàfora de la pròpia corrupció per accedir al poder?
En aquell context, l’estat és una estructura de poder, però els recursos públics són considerats patrimonials per part de l’aristocràcia. Al mateix temps, estaven obligats a fer despeses importantíssimes, ja fossin obres públiques, ja fossin jocs i espectacles. Socialment obligats. Coercitivament, també. La compra de voluntats, com sol passar, era a l’ordre del dia.
“La dansa terrible que atorga glòria o mort o cicatrius”. Hi ha frases teves que evidencien sentits poètics.
Gràcies. En aquest cas, feia esment al xoc de la batalla, en comparació i contraposició amb l’agonia d’un setge.
A cada paràgraf, a cada pàgina, et vas superant, vas demostrant les teves dots narratives. Un dels grans encerts és la confecció de capítols curts, de cinc o vuit pàgines.
Em surten així. Encara que els volgués allargar, em sembla que no em deixarien. Potser sembla estrany, però a mesura que van prenent forma, que ja van essent, manen ells. Els capítols, els personatges: ells.
Ens parles de cabdills, de militars, d’homes que eren capaços de prendre la mà de la muller i després eren capaços d’ordenar sense pietat l’aniquilació de tota una ciutat.
És aquesta dualitat o multiplicitat humana. Que de vegades sobta, però que també pot ser perfectament coherent. Ben mirat, es comporten segons els seus codis, amb obligacions envers la família –que inclouen també el respecte i l’amor– i amb obligacions polítiques i militars –que inclouen l’incendi i la massacre. Alhora, quan consideren que han de prendre decisions cruels dins de la família, ho fan, i desterren per sempre la filla estimada o abandonen nadons al bosc o deixen morir un parent d’inanició.
Els emperadors, les dones del Cèsar, els senadors, els emissaris, els cònsols, els generals. Tots, eren persones normals, tant o més que la resta de mortals. Aleshores com podem diferenciar els emperadors que fixaven els designis del món de la resta d’homes que formaven l’imperi? No significa que tots, en el fons, eren el mateix Cèsar?
No ho veig gaire, això. Amb August, el pas de la República al que anomenem Principat, significa l’adopció d’una fórmula política molt particular, amb el pacte implícit de la fi de la violència entre nobles que havia marcat el segle anterior amb les guerres civils, i el reconeixement de la preeminència d’un noble. Són la seva condició social i la seva sagacitat política, els factors que permeten a August aquesta preeminència. Tiberi n’és successor per la combinació de ser el fill de Lívia i fill adoptiu d’August, la seva capacitat com a líder militar i les circumstàncies que eliminen altres candidats.
El treball de documentació com l’has fet?
Amb temps. Llegint, sobretot. Llegint els clàssics, Virgili i Horaci i Tàcit i Suetoni –ai– i Ovidi i Ciceró i tants com he pogut. Homer. Safo. Llegint els papers dels historiadors, panoràmiques generals, monografies, articles. No cal abocar-ho tot, després, a la novel·la –de fet, penso que no s’ha de fer–, però sí que és important saber-ho, per a escriure. A més a més, hi he anat, també: he recorregut l’antic limes entre l’Imperi i Germània, he pujat a la Vil·la de Júpiter a Capri, he entrat a les cases de Pompeia i d’Herculà i d’Empúries i de Sagunt, he vist el cel d’Aquileia.
Hi ha moments que talles les frases, fixant l’envit, el verb, l’acció, la imatge poètica. És magnífic.
Oh, moltes gràcies!
Treballar tant els materials i els personatges va provocar que els poguessis admirar?
Depèn de quin. De vegades sí i de vegades no. Als personatges, potser, se’ls ha d’intentar entendre i no necessàriament admirar-los o menysprear-los ni compartir els seus valors.
Un dels temes centrals és la problemàtica de les dones.
Hi va haver dones molt potents. Potser la historiografia tradicional posterior no les ha vistes o ha tendit a amagar-les, però en el seu moment van tenir una importància política de primer ordre. Sense Lívia o Júlia o Agripina o Fúlvia la novel·la quedaria coixa, igual com queda la història si per a explicar-la eliminem el cinquanta per cent de la humanitat.
La superstició de la fecunditat tenia situacions ben curioses que expliques.
De vegades ens pot semblar curiosa una superstició que no practiquem i, en canvi, normalitzem les del nostre temps. Ara penso, per exemple, en el curiós costum de pujar fins al santuari de Núria i posar el cap dins de l’olla mentre es toca la campana, precisament per la creença que és la manera d’aconseguir quedar embarassada. Germànic es llepa el dit índex i se’l passa per l’orella per tenir bona sort, jo faig banyes amb la mà i toco ferro.
La infància d’un futur emperador quedava marcada, tal com està passant, salvant les distàncies, amb les monarquies actuals, simbòliques. “Les coses que entén i les que es guarda per a entendre més tard se li acumulen al fons dels ulls”.
He provat de fer-ne un retrat també psicològic. I acostar-se a Tiberi, mirar d’entendre’l, significa acostar-se també a la seva infantesa. És una etapa que ens marca, i en les persones que assoleixen poder, aquestes marques, fins i tot ferides, poden tenir efectes sobre el conjunt de la societat.
“El poder també és continuïtat”. Quina definició més bella i més dura.
A Roma l’estabilitat del poder del princeps significava la fi de les guerres civils i, alhora, també la consolidació del poder de la noblesa sobre el conjunt de la societat, amb August, d’entrada, al capdavant. Mostrar que tenia successors previstos, exhibir públicament els joves continuadors –Marcel i Tiberi, o després els nets, o Germànic– atorgava força a la seva posició, mostrava que el sistema que havia creat era perdurable.
“No importa la història si resulta que has perdut”. Els catalans, especialment, sempre perdem. Guanyarem algun dia?
Bé, hem perdut en la mesura que no som independents encara, si et refereixes a la qüestió política. Però discrepo en la dèria que tenim de col·locar-nos l’etiqueta negativa. No perdem sempre, no, en la mesura que continuem existint. I no només això, que ja seria, sinó que no existim de manera resignada: si agafem perspectiva, veurem que no hem parat de plantejar embats per la llibertat, a quin més seriós. I cada vegada partim de més amunt.
Les àligues prenen un protagonisme simbòlic i poètic.
Sí, són el símbol de Roma i, sense jo pretendre-ho, s’han anat ensenyorint de la novel·la. Quan me n’he adonat, les àligues volaven fent cercles sobre el meu cap.
Ens parles de poetes romans com ara Horaci. “I quan et despistes et trobes un vers del petit ingenu a la plata de la fruita, al pot de la mel, surant dins de la copa de bon vi màssic”.
Sí, la poesia hi és molt present perquè hi era molt present. Igual com la guerra o les lleis, l’esclavatge o el marbre, la poesia. Tot això era Roma. Tot això i més.
El dolor, el dol, la tristesa, ho expresses així: “dalt d’un turó que mai més no tornarà a quedar cobert de boira”.
Per exemple. En aquest cas, el dol i el respecte fan que un espai qualsevol esdevingui especial. Un tros de camp on avui s’hi continua fent silenci perquè un grup de legionaris hi va alçar un cenotafi, fa dos mil anys: per transmetre determinades emocions són importants els mots, les metàfores que puguin formar, la mateixa construcció de la frase, el ritme del conjunt. Al capdavall, la literatura també és forma. I la forma també és contingut.
“Visc a les fosques”, confessa un dels protagonistes.
La vida de l’aristocràcia era luxe i poder, també angoixa. Aquella competició contínua pel poder devia ser absolutament estressant. I no tothom ho aguantava igual. O no tothom ho aguantava.
Al teu primer llibre, Cartes de la presó (Eliseu Climent, 1990), ja vas demostrar la teva necessitat d’expressar-te, en estar privada de llibertat.
Bé, era, literalment, un recull de cartes enviades a casa. Petites finestres que s’obrien així.
“No patiu per mi, imagineu-vos que la vostra Núria se n’ha hagut d’anar durant una temporadeta a la mili”. Quina delicadesa.
La idea era no afegir preocupació a la gent que estimes.
“Aquí dins aprens a estimar de debò la llibertat, encara que sigui la dels altres”.
Sí, és un sentiment molt fort. Clau, diria.
Expliques que al cap d’unes hores d’una visita que et van fer a la presó ja vas tenir la necessitat de poder-los escriure una carta: “Sento la vostra abraçada, la vostra veu, cada vegada que tanco els ulls”.
És que realment en situacions extremes t’adones de quines són les coses importants. Les abraçades, per exemple, me les quedava per sempre. Així la distància imposada no tallava els llaços amb la meva gent.
Et van regalar una màquina d’escriure i la vas amortitzar al màxim.
És clar! Perquè tot ho havies d’amortitzar al màxim i perquè sempre m’ha agradat escriure. O, més exactament, sempre he necessitat fer-ho.
Descrius una nevada des de la presó, de forma preciosa: “Mirant com queien els borrallons ja no hi havia barrots”.
Hi ha imatges, o moments, o frases que et permeten de trencar simbòlicament les parets que et tanquen.
Un dels teus emblemes epistolars era: “la vida és dura i la lluita llarga”. Una màxima que segueix amb altres circumstàncies i nivells?
Bé, això, en realitat era una mena de broma que fèiem amb els amics i que, en escriure-la, recordàvem. Era una facècia que s’allargava per carta i que permetia evocacions divertides. La vida, en realitat, és moltes coses.
En una de les teves cartes certifiques: “Els catalans no hem d’oblidar mai els nostres enemics”. Una percepció que els dirigents independentistes del procés potser no van percebre del tot.
No sé si els van oblidar però potser no els van entendre, i no sé si els entenen, si entenen l’estat espanyol i com funcionen els seus engranatges. I entendre el contrincant, saber com pensa o què pretén, és condició necessària si es vol guanyar.
En un article recent a Vilaweb vas diagnosticar el cas de Mònica Oltra, vice-presidenta del Govern valencià. “Les clavegueres de l’estat s’alimenten del dolor humà”.
Sempre. Aprofiten qualsevol circumstància. A la claveguera no hi ha escrúpol ni pietat.
Els anys a la presó et van marcar la vida? Es pot superar del tot, tot aquell dolor i tota aquella injustícia soferta?
No em sembla que sigui qüestió de superar-ho o no. Forma part de la meva vida i prou, una part cada vegada més petita en proporció, òbviament, a mesura que passen els anys. És part del meu bagatge, diguem-ne, com tantes altres coses, com moltíssimes més.
Un dels casos de violència més colpidors dels últims anys al País Valencià va ser l’assassinat del jove nadador Guillem Agulló.
Sí, i se’ls va girar en contra, als assassins. Va provocar l’efecte contrari del que buscava la violència feixista: en comptes d’atemorir la gent jove, van sorgir milers de Guillems.
Tenia 18 anys?
Sí, era molt jove.
Com et vas plantejar la idea d’escriure la crònica de Guillem?
Va ser una proposta de l’editor, en Joan Carles Girbés. Un exemple, precisament, de la generació que, arran d’aquell assassinat, va prendre consciència de tantes coses. En rebre la proposat, jo, és clar, de seguida vaig dir que sí.
Vas tenir facilitats per fer la investigació?
Tinc força documentació a casa: el meu company havia estat portaveu de l’acusació popular al judici contra els assassins. També vaig parlar amb els pares i les germanes, Carme, Guillem, Betlem i Carmina.
L’ambientació potser no et va resultar gaire dificultosa. Com és la vida quotidiana per un independentista al País Valencià?
Molt diferent de la dels anys noranta. Des del punt de vista de la vida quotidiana, avui potser no hi ha tantes diferències amb la vida d’un independentista a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Vas tenir por d’escriure aquesta història?
No.
En aquesta obra utilitzes un llenguatge telegràfic. El tema tractat implica un to més distant i fred, suposo.
Fred, ben bé, no, perquè el tema no ho pot ser. Vaig treballar el to perquè fos sec, tallant de vegades, amb silencis, fins i tot. L’esforç, aquí, va ser prendre jo distància, que no fos la meva ràbia, qui escrivís, sinó els fets: un darrere de l’altre i tan directes al lector com fos possible.
Dels quatres implicats en l’assassinat només va ser condemnada una sola persona, que va sortir al cap de quatre anys.
Sí, i això descriu clarament què és i com actua –contra qui i a favor de qui– això que anomenen justícia espanyola.
Vas poder parlar amb ells?
No. Volia parlar de Guillem, no dels seus assassins.
Era un petit grup de neonazis que es movien entre Burjassot i Godella.
Eren un grupuscle d’allò que podríem anomenar lumpen, amb nul·la formació i una ideologia nazistoide molt elemental basada en valors violents, racistes i un ultranacionalisme espanyol feixista i agressiu, valgui la redundància.
M’ha recordat temàticament la crònica que va escriure Truman Capote, A sang freda. Tot i que el lector pot tenir la percepció que es va sentir atret o contradit per un dels assassins.
Amb Capote s’ha considerat que neix la novel·la de no-ficció, que navega entre el periodisme i el gènere narratiu. Però el punt de vista de Guillem és absolutament diferent del d’A sang freda. A mi m’interessava la víctima, la seva família i els valors que representen.
El llenguatge oficial i els atestats judicials fan feredat. I l’actitud de la Guàrdia Civil supera el funambulisme.
Novament t’he de respondre que aquí tens l’anomenada justícia espanyola en acció. El factor guardiacivil hi afegeix esgarrifança.
Quin és l’estat actual del feixisme al País Valencià, del “salvatgisme més mesquí i absurd”.
Diria que semblant al que es pot trobar al conjunt dels Països Catalans: el feixisme violent de carrer té una presència molt minoritària, i ha aparegut a escena l’escissió electoral de l’extrema dreta espanyolista que fins ara era dins del PP. Però a mi el que realment m’interessa són els sectors socials d’esquerra i de país, que continuen essent majoritaris i que quan es mobilitzen guanyen i quan es desmobilitzen, no.
Hi ha moments colpidors. “La boira es dissipa i això encara és pitjor”.
És que la realitat de vegades és colpidora
Fa més de vint anys que vius i treballes a València. Com veus la relació amb el Principat? Quins ponts existeixen realment? Quines connexions fallen?
La connexió la continuen fent les persones, perquè la realitat és tossuda, encara que la forcin per intentar esquinçar la connexió. El cas dels trens és flagrant, en aquest sentit –el temps que triga, i les freqüències, i quant costa, la línia València-Barcelona comparada amb el temps que triga, i les freqüències que té, i quant costa, la línia València-Madrid–, però n’hi ha molts més. Val a dir, també, que el País Valencià continua mirant molt més el Principat de Catalunya que a l’inrevés. I això s’ha de corregir.
A part de fomentar combois literaris entre els diversos territoris dels Països Catalans, tinc la percepció que són, més aviat, problemes històrics, culturals, i també de distància? La distància entre Catalunya i les Illes, per exemple, sembla més fluida, més propera?
La distància són interessos polítics. En realitat parlem d’una distància causada per l’interès de l’estat, que ha dificultat i dificulta la nostra relació en tots els sentits, començant per les infraestructures i acabant per… tot. A més, patim determinats representants de les classes dominants amb la mirada guerxa de tant intentar fixar provincianament la vista a Madrid per trobar-hi un reconeixement que mai no tindran.
També analitzes en el llibre el tractament d’un tipus de premsa valenciana i espanyola, de tarannà extremista, amb una visió cruel de les persones que no pensen com ells. Van arribar a dir que Guillem Agulló pertanyia a grups violents investigats per la policia antiterrorista.
Sí: és la premsa del règim i al servei del règim. No sé com dir-ne, d’això que fan, però periodisme no és. Per això és tan important tenir un àmbit de comunicació propi.
Com informen els mitjans de comunicació valencians? Per exemple, Las Provincias, un dels diaris de més influència del País València entre els sectors conservadors, destaca pel seu ideari anticatalà.
Tot i que diaris com ara Las Provincias van tenir molta importància dècades enrere, perd lectors cada dia que passa, i no em sembla que condicioni la realitat com la condicionava abans. En aquest sentit, València respira millor.
La literatura del País Valencià està vivint un moment molt dolç, d’escriptors que són referència de la literatura catalana?
Absolutament, sí. Encara no tenen tot el ressò que la seva obra mereix, perquè Barcelona té aquesta perniciosa tendència a mirar-se encantada el seu melic, però sí. Si ara en volgués fer llista, seria injusta, perquè me’n deixaria un fum. Esmentaré quatre noms, només, perquè ens fem la idea del pes de tot plegat i en tants de camps: per ordre alfabètic, Granell, Mira, Molins i Piera. Què què?
Quins llibres estàs llegint?
Ara mateix, el segon volum dels contes de la Víctor Català, de Club Editor, i els Contes escollits per Vicenç Pagès Jordà que ha tret Proa, en traducció de Xènia Dyakonova, d’Anton Txèkhov.
