La primera conversa amb la Violeta Tubert va ser a Vallestàvia. Érem al peu del Canigó, un capvespre preàmbul d’una nit de festa d’estiu. Allà, gent del nord, del sud, de mar endins o terra enllà, compartíem una vegada més –com diria una altra cantant– “els mots que canta la gent, vives paraules que entenc, que tots parlam el mateix”. Al so de la dolçaina valenciana i la guitarra de Ramon Gual ballàvem danses i cantàvem cançons d’ací i allà, tot descobrint que no només parlem el mateix, també contem el mateix.
La memòria de la Violeta es va activar quan parlàvem dels contes que la Mare Paula li explicava a la nina Carmelina Sánchez-Cutillas i, ella mateixa, en va concloure un amb una cantarella que sa mare, de Freginals, li cantava.
Fa anys que es va implicar en el projecte de la recuperació d’històries i la transmissió als infants amb els contes dels kamishibais, amb Didier Payré i altres companys. Una contadora del nord amb arrels del sud i un imaginari compartit de bona part del territori.
Com vau començar l’aventura de les rondalles?
El dia que vam crear l’associació, l’any 2011, me va venir a parlar una senyora, la Marie-Josée Delattre, que allavores era bibliotecària a Mosset i que era aficionada als kamishibais. Jo sabiï pas què era. M’ho va explicar i me va dir que, segons ella, n’hi havia pas cap en català, i que li semblava que potser nosaltres en podríem crear. En vaig parlar amb el petit grup amb el qual ja fèiem algunes activitats amb la mainada, i la vam convidar perquè ens vingués a fer una demostració.
Vam quedar totalment meravellats i convençuts que ens havíem d’apoderar d’aquesta eina, perquè la vam trobar molt potent. Durant un temps, nos vam demanar com la podríem utilitzar: adaptar contes tradicionals –“En Patufet”, “La rateta que escombrava l’escaleta”…–, traduir kamishibais francesos… Fins que una de nosaltres va tenir la idea d’utilitzar les llegendes que en Didier Payré havia publicat. Nos va semblar una bona idea, perquè seria una cosa a la vegada inèdita i local. El vam contactar i de seguida va estar interessat. En poc temps nos en va proposar una i la va adaptar en dotze etapes pel kamishibai.
Per les il·lustracions, ell mateix nos va proposar d’utilitzar les fotos que tenia dels diferents llocs que sortien a la llegenda. La primera idea va ser d’hi dibuixar o d’hi enganxar els personatges a sobre. Com que sabíem pas gaire com ho fer, vam demanar ajuda a l’Alexandre David, artista que coneixíem. Però l’Alexandre, en lloc de nos dibuixar els personatges sobre les fotos, va proposar de s’encarregar totalment de les il·lustracions i va començar a enviar dibuixos. Quan els vam veure, va quedar clar que havíem d’anar per aquest camí. I així vam començar a crear els nostres kamishibais…
Les heu fet servir professionalment, aplicades al teu treball?
Curiosament, n’haviï tingut la intenció, mes finalment mai ho vaig fer. De tant en tant feiï treballar els alumnes sobre contes o llegendes i, un parell de cops haviï fet venir contaires. Així vaig poder comprovar que aquestes intervencions sempre captivaven els alumnes.
Una branca de la família és del sud, veritat? Però, trobem moltes semblances entre les històries que pertanyen a llocs que estan a molts quilòmetres de distància.
Mon pare venia de l’Empordà (d’Espolla) i ma mare del Montsià (de Freginals). Vivíem en un vilatge al costat de Perpinyà. De contes locals, en coneixiï pocs: “el Babau de Ribesaltes”, per exemple i “el burro de Pià”, que no sé si tenen equivalents en algun altre lloc dels Països Catalans.
Me recordi sobretot de les històries que ens explicaven ma mare i una tia, germana seua. Són, per exemple, algunes de les que recordàvem a Vallestàvia, com Peret i Marieta. Vam descobrir en aquest intercanvi que la versió que m’explicaven era diferent de la que tu coneixies. Ara t’explicaré el que jo recordi. Els protagonistes, Peret i Marieta, havien perdut la mare i el pare s’havia tornat a casar amb una dona gelosa que els odiava tant, que un dia va arribar a matar en Peret –aquí em falten les circumstàncies del crim. I, com que era tant dolenta, el va fer coure i el va servir al pare per dinar. Però la Marieta, que s’estimava molt el seu germà, va replegar tots els seus ossets i els va enterrar. Poc temps després, va aparèixer un ocell a la finestra de la casa que es va posar a cantar: “Ma madrastra m’ha matat, mon pare me s’ha menjat, ma germaneta Marieta els ossets ha replegat. Txutxurubiu! Antes era mort i ara soc viu!” I és així com el pare va saber el que havia passat i… sé pas què va fer de la madrastra, si la va foragitar, si la va matar…
Una rondalla amb diferents versions catalogades que sempre deixen la madastra en mal lloc. Però hi havia més històries comunes, veritat?
També te’n vaig explicar un altre, també un poc incomplet, d’una “xiqueta” d’una família molt molt pobra. Es deia Caterineta. Sa mare li va donar un dineret, l’últim que li quedava, per anar a comprar pa. Però quan va passar per la plaça, va quedar embadalida davant d’una vitrina on hi havia una nina molt bonica. Se’n va enamorar tant que no va poder resistir la temptació i va entrar a comprar-la. La nina costava just el que tenia per comprar el pa. Quan va tornar a casa sense el pa, sa mare es va enfadar molt i la va enviar al llit sense sopar. I vet aquí que, dins la nit, la nina es va posar a parlar, i li va dir: “Mana, tinc ganes de fer de cos”. La Caterineta va cridar sa mare: “Mare, la nina té ganes de fer de cos!”. I sa mare, encara enfadada, li va respondre: “Doncs que ho faci aquí mateix”. I ho va fer, però quina sorpresa! Xurrut, xurrut, xurrut, vinga duros i pessetes i més duros i pessetes! Eren rics! A partir d’aquell dia, la família mai més va patir gana i mai més van faltar de res.
Aquest conte se podria acabar aquí, mes té una segona part de la qual també me falten elements: en un moment donat, la nina cau entre les mans d’una persona envejosa que treballa al castell del Rei. Però, quan la nina demana d’anar a fer de cos, en lloc de fer monedes, fa caca pura. Com que no l’interessa més, aquella persona se’n desfà tirant-la a la “comuna”. Poc després, el fill del Rei va a fer les seues necessitats i la nina li mossega el cul de tal manera que ningú l’hi pot treure. Desesperats, els reis fan una crida a tot el reialme per trobar la propietària de la nina, prometent que la que el deslliurarà es casarà amb ell. Això arriba a l’oïda de la Caterineta, que va a presentar-se al palau. Com que la nina només l’escolta a ella, pot deslliurar el príncep i s’hi casa.
Els del Conflent, els he descobert amb en Didier i amb el Casal. I he pogut comprovar que certs contes d’aquí també s’expliquen al Principat, com “La senyora de Tous”, que aquí s’explica sense situar-la en un lloc precís i que en Didier ha situat al castell de Prats Balaguer.
Pots comparar-ne alguna?
Precisament, podriï comparar aquest conte amb un que m’explicava mon pare.
Al conte de la Senyora de Tous –o de Prats–, s’hi parla d’una senyora molt rica que, per caprici, només volia menjar moll de l’os de les vaques i vedells i que, a causa d’aquest caprici, es va haver de vendre tot el que tenia, fins que va acabar sense res i va haver de demanar la caritat. I és així com, després de passar molta gana, va descobrir que el pa amb nogues –nous– era un menjar exquisit.
El que m’explicava mon pare era el d’un rei que s’havia perdut al bosc i que havia vagat durant dies i dies sense menjar. Fins que un dia per fi va topar amb la casa d’una pobra gent que van compartir amb ell la sopa d’alls que estaven menjant. I el rei va trapar que aquella sopa d’alls era una delícia, que mai havia menjat res de tan bo. Quan va tornar al palau, va demanar que li preparessin la mateixa cosa, però mai més va retrobar el mateix gust.
En els dos casos, el protagonista és un personatge potent que arriba a conèixer el patiment dels més pobres, cosa que li dona més humanitat. Després de patir d’una mancança, tots dos arriben a apreciar el valor de les coses senzilles.
És el punt d’aprenentatge o moralitat que busquen moltes llegendes, o expliquen algun fenomen desconegut pròxim o intenten donar-nos una lliçó de vida.
Hi ha un poc de tot. Lliçons de vida: “No s’ha de ser capriciós”, “S’ha de saber apreciar les coses senzilles”, “De voler massa coses, correm el risc d’ho perdre tot”. Explicar un fenomen desconegut: quan una persona se fa malalta i mor de manera sobtada, l’embruixament serveix d’explicació. Els perills de la muntanya també se transformen en fenòmens sobrenaturals –bruixes, encantades…
Diries que hi ha alguna característica pròpia de les històries de Catalunya Nord?
Pel que veig, en tot cas al Conflent, hi ha un munt d’històries de bruixes, encantades i dones d’aigua, de maleficis i encantaments, i d’animals negres que són l’encarnació del dimoni. També hi surten sovint els llops, animal que sembla que hagi estat molt present per aquestes muntanyes. I la muntanya, amb els seus gorgs i les seues coves plens de misteris, hi té una presència forta.
Però també s’hi retroben temes i elements universals.
El medi defineix l’imaginari podríem dir?
Sovint. A la muntanya me sembla evident: gorgs, córrecs, barrancs, boscos, són llocs perillosos i plens de misteris.
Quina ha sigut la teua tasca en el projecte de recuperar històries?
De fet, el treball de recuperació ja estava fet. La meua participació consisteix a repassar el text i ajudar a posar-lo en una llengua la més autòctona i correcta possible. I comprovar també que les il·lustracions corresponguin al text. Però tot això és una feina col·lectiva, sem tres o quatre persones que hi participem. I després anar a fer lectures allà on ens ho demanin, i ens ho demanen molt sovint.
I en eixa variant autòctona que esmentes, heu trobat que les rondalles també han fet possible rescatar paraules i expressions perdudes?
Jo sí, moltes paraules “rosselloneses”, sobretot lligades al treball del camp, eines, estris, animals, plantes…
Has descobert també llegendes que no coneixies abans d’implicar-te en aquesta tasca?
Moltes, gairebé totes. Abans en coneixiï pas cap.
Alguna que recordes especialment?
Les recordi totes, ja que les llegeixi regularment. Seria difícil de triar-ne una. Una de les que llegim més sovint és probablement la de “La batalla del gros i del petit bestiar”, on s’enfronten el llop i la guilla, un amic dels animals més grossos i l’altre, amic dels animals més petits i, és clar, guanyen els animals més petits. És un dels que podem llegir davant dels mainatges petits, encara que no parlin ni entenguin el català. Cal dir que no tots aquests contes es poden llegir davant dels petits, fins i tot n’hi ha que només llegim als adults.
I això per què? Són massa cruels? Massa complexos perquè la mainada les entenga?
És sobretot el cas de “La gallina negra”. És una història de bruixeria que s’acaba molt malament: moren un home i una nina –xiqueta. Un conte sol tenir un final positiu o obert. En aquest cas, és totalment tancat i negatiu. Tot i així, cal dir que el vam llegir una vegada davant d’una classe de grans que ens ho van demanar i amb el permís del mestre. Vam tenir de deixar ben clar que se tractava de creences degudes a la ignorància. Sense precaucions, pot ser un poc delicat.
La nostra adaptació de Canigó és un poc complexa per la llengua i la llargada del poema, doncs és difícil de la llegir davant de mainatges.
I el nostre kamishibai “La gran muntanya del ferro”, sobre l’explotació de les mines de ferro, l’hem llegit només davant de mainatges grans –10-12 anys– perquè és molt tècnic i també un poc llarg. Tenim por que sigui un poc avorrit per ells.
Per què creus que la mainada no coneix les històries de sempre?
Ara tot s’ha fet més global, fins i tot les històries. El pares, avis o mestres que volen contar històries tenen a l’abast contes d’arreu del món i contes més actuals també. Sense comptar la gran quantitat de dibuixos animats que poden veure. I els mainatges també tenen altres activitats i diversions.
Quan contes rondalles, sents que els menuts les entenen i les senten com quan tu eres menuda?
Crec que sí. Fins i tot els adolescents i els adults. A tothom li agrada que li contin contes, ho comprovem a cada lectura. És possible que toqui quelcom de profund en les persones.
Potser sovint, el català no és la llengua materna de tots els infants a qui conteu. Penses que el recurs del kamishibai i altres tècniques en les narracions, trenquen barreres per a fer entendre els contes i col·laboren a l’aprenentatge i afecte per la llengua?
En general, fora d’algunes excepcions, el català no és la llengua materna dels infants a qui contem. Quan el parlen, sol ser perquè l’aprenen a escola. Els altres descobreixen amb sorpresa que són capaços de comprendre moltes coses. Si són atents, sempre comprenen de què va i, a més, amb el kamishibai, hi ha la fascinació de la imatge: quan no comprenen el que diem, d’ells mateixos completen amb la imatge.
Crec que sí que hi col·laboren perquè és sempre un moment agradable per ells. I quan els hi parles de llocs que coneixen, encara més. No farem miracles, però la nostra aportació és una goteta més. I, ja se sap: “gota a gota fa forat”.
Què és el que feu ara? Quines accions porteu a terme relacionades amb la literatura i l’etnopoètica?
Darrerament, hem contribuït a fer publicar un llibre, Folklore íntim del Rosselló, resultat d’anys de recerca d’una poetessa d’Illa, la Simona Gay (1898-1969), que havia recollit una gran quantitat de contes, cançons i pregàries a prop de la gent dels vilatges i que va morir sense haver-ho pogut publicar. La Miquela Valls, professora d’universitat, especialista de literatura rossellonesa, feia anys que s’havia posat al cap de fer possible aquesta publicació i l’hem ajudat a ho aconseguir. És un treball molt interessant i molt ric.
I continuem preparant nous kamishibais: un sobre els “Trabucaires”, uns famosos bandolers ben reals i molt dolents, i dos de llegendes –una d’encantades i una de bruixeria.
I després n’hi haurà d’altres… Hauríem d’arribar fàcilment a la vintena.
Deu ser molt bonic comprovar que el component humà continua vigent en la transmissió oral per més que passen els temps i és el que ens uneix i ens identifica.
Estem molt satisfets de l’impacte que tenen les nostres publicacions a Catalunya Nord i a pertot on anem. Han permès de difondre continguts de transmissió oral que haguessin caigut dins l’oblit. També ens satisfà de comprovar que, a l’hora del numèric, continua vigent la fascinació per la cosa contada –o llegida– i la transmissió directa. Tenim retorns molt positius. És veritat que veure davant teu un grup de persones de qualsevol edat escoltant-te bocabadades és molt emocionant.
I ara que nos han enregistrat i que se pot escoltar en pòdcast, encara toquem més gent i també agrada molt.
Quines vivències t’ha aportat aquest treball de descobrir l’imaginari fantàstic del Rosselló o unes altres comarques?
De fet, els nostres contes són majoritàriament de la comarca del Conflent, on vivim. Aquest treball m’ha permès de conèixer i de comprendre millor el meu entorn i el seu passat; els llocs, abans anònims, ara prenen vida, m’expliquen coses.
Al cap i a la fi, és aquesta una de les funcions de les llegendes, donar explicació de tot allò que uns altres coneixements no sabien justificar. Així, cada poble crea la seua fantasia a la mesura del seu entorn natural i cultural. I, amb el temps, és la fantasia la que defineix cada poble.
Serà bonic pensar que, si tanquem els ulls i pensem molt fort molt fort, podrem trobar-nos les mateixes bruixes recorrent els vessants del Canigó, el Pedraforca, el Turó de l’Home, el Mont Caro, el Penyagolosa i la Mariola fins a arribar a l’Aitana.
