Mireia Calafell (1980) ha rebut el prestigiós Premi Carles Riba 2023 per Si una emergència, un altre més que s’afegeix a la seva trajectòria poètica. El seu primer llibre va rebre el Premi Amadeu Oller 2006, per a poetes joves: Poètiques del cos (Galerada, 2006). Després va escriure Costures (Viena, 2010), que va rebre el Premi Josep Maria López-Picó 2009 i, a continuació, Tantes Mudes (Perifèric), que va rebre la Lletra d’Or al millor llibre publicat en català de l’any. El seu anterior recull de poemes, Nosaltres, qui (La Breu, 2020) va obtenir el Premi de Mallorca de poesia 2019 i el premi Cavall verd al millor poemari de l’any.
Es dedica a la producció de projectes culturals, artístics i educatius a La Sullivan. Entre els anys 2018 i 2021, ha estat codirectora de Barcelona Poesia. És ara mateix una de les veus més destacades de l’escena poètica, on mostra el seu domini fonètic i rítmic al públic.
El teu nou llibre està compost per una quarantena de peces concises i depurades. Ens parles d’una civilització en vies de devastació, de crisi extrema.
El punt de partida és aquest, en efecte, però el poemari vol assumir el repte de pensar un futur possible i desitjable, més concretament, d’articular l’emergència en el sentit de brot i possibilitat.
Com hem arribat fins aquí?
Al poemari anterior, Nosaltres, qui, la pregunta que articulava el llibre era sobre la identitat, sobre qui som i qui volem ser. S’estructurava en dues parts, que responien a dues lògiques diferents: la de la verticalitat, que implica jerarquia i, per tant, exclusió, i la de l’horitzontalitat, que proposa saber-nos vulnerables i en relació. En aquest sentit, hi ha un vincle molt directe amb Si una emergència, i més concretament entre el nosaltres excloent i l’emergència com a final, i el nosaltres que se sap en relació i el segon sentit de l’emergència.
Utilitzes una citació de l’antropòloga i activista Yayo Herrero que diu: “En ecologia de sistemes, però, les emergències són propietats, condicions noves, que emergeixen de l’organització dels sistemes vius”.
Aquesta és la citació a partir de la qual vaig decidir fer un llibre sobre el concepte d’emergència, que actualment es repeteix tantes vegades només en el sentit de final. Tanmateix, com diu la Yayo, si ens organitzem i articulem el nostre malestar, si ajuntem les nostres pors en tant que sistemes vius, podem fer aparèixer quelcom nou, imprevisible.
Estaries a favor de crear noves formes de societat? La democràcia liberal viu una forta crisi entre les normes capitalistes i la dignitat de les persones.
Crec que és imprescindible una altra forma de pensar-nos i viure perquè el capitalisme gore, per dir-ho amb Sayak Valencia, ens ofega i és insostenible, a nivell personal, col·lectiu i com a planeta.
En el teu primer poema, ens parles d’una persona que s’espera en una sala d’un hospital. Descrius l’escena i ens portes cap a una complicitat col·lectiva.
És el primer poema perquè posa en escena algú que espera en una sala d’hospital, amb molta angoixa, pensant que l’emergència només implica una mala notícia, un final. Podríem ser nosaltres. Se sent el plor d’un recent nascut i ni així som capaços de pensar que, per què no, potser hi ha una oportunitat, potser encara ens espera alguna cosa a celebrar.
Descrius la situació que estem vivint amb onze paraules: “Esperar el fred calladament i cada cop més gris el cel”.
Davant de l’emergència climàtica, però no només, també davant de tot allò que ens fa mal i ens posa en perill adoptem una postura de resignació més que de lluita. És potser l’única reacció possible quan se’ns diu que no hi ha res a fer. Ara bé, a qui beneficia la imposició d’un sentit unívoc d’emergència?
Estem disposats a reduir la producció, el creixement econòmic, el consum d’energies?
Entenc que el problema és molt complex i que no es tracta només de si estem disposats o no a decréixer i abandonar el que fins ara hem percebut com a privilegis –i segurament no tots ho són. Evidentment, està a les nostres mans fer canvis, però hem d’exigir, al carrer –i a les urnes–, polítiques que garanteixin que aquests canvis es poden fer, i que no estiguin a l’abast d’uns pocs.
El poema “Terminis” és una gran composició, brevetat i significat. Vas sentir el so d’una aixeta i vas escriure un poema.
Que bé que t’hagi agradat! No va anar així exactament. Volia explicar aquesta sensació lenta i irremeiable de podridura que comença a casa i s’estén a fora, sense aturador. És bastant desolador, ho sé, però té el to que reclama la primera part del llibre.
T’has donat a conèixer a través dels recitals, amb la teva veu, la teva modulació continguda, recta, amb aplom. En els inicis, vas anar practicant, assajant la teva dicció?
Quan vaig començar, vaig descobrir que recitar i dir els meus poemes damunt de l’escenari, m’agrada. M’agrada molt, de fet. Ara, quan escric, tinc molt present l’oralitat del poema, com sonarà en veu alta, quin ritme tindrà.
Els recitals són formes d’accés a la poesia, però s’hi acostumen a veure més espectadors, més oïdors, que no pas lectors.
Hi ha moltes formes d’acostar-se a la poesia, a través de l’oïda n’és una. En tot cas, més d’una vegada m’han dit que després d’un recital hi ha qui ha comprat el llibre. Crec que en general passa això amb molts poetes i, per tant, els recitals juguen a favor de la lectura encara que sigui d’una altra manera i per una altra via.
Falten instruments, projectes, per fomentar lectors de poesia?
Falta tot allò que hauria de fer evident que la frase “no m’agrada la poesia” té tan poc sentit com dir “no m’agrada la música”. És a dir, cal mostrar totes les maneres i estils d’escriure poemes des de ben petits, donar eines perquè puguem ser més precisos a l’hora de dir què i qui no ens acaba de convèncer i per què. L’objectiu hauria de ser, per tant, dir, si és el cas, “no m’agrada la poesia de la Mireia Calafell, però la d’aquesta altra poeta, sí”.
Ets una autora que vas publicant llibres de forma espaiada, sense presses. Com és el teu procés de creació?
Necessito trobar el concepte, pensar l’estructura del poemari i, quan la tinc, llavors ja puc començar a escriure. Trobar el motiu em costa un temps. I si alguna cosa no tinc, és temps!
Del llibre, també voldria destacar un poema, un dels seus versos: “Les mans fent cova davant dels ulls”.
Aquest poema parla de la sobreexposició, de l’ansietat que genera haver d’estar sempre produint, no tenint temps de res, i de que bonic seria poder desaparèixer per uns instants com quan érem petits, amb les mans fent cova davant dels ulls.
El teu anterior llibre, Nosaltres, qui, va ser reconegut per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana) amb el premi Josep M. Llompart 2021 al millor llibre de poemes. Va tenir un notable impacte.
Estic contenta en aquest sentit amb els reconeixements que han tingut els meus llibres. Venia de Tantes mudes, que havia rebut la Lletra d’or. Després d’un premi de tant prestigi, va ser molt bonic i reconfortant que l’AELC li donés el premi a Nosaltres, qui, i tant. Com ho és ara, imagina’t, el Carles Riba per Si una emergència.
