Miquel de Palol (1953) ha publicat la novel·la Bootes (Navona, 2023), una obra magna que posa la humanitat en una situació d’emergència, a partir d’un argument trepidant, al servei d’una escriptura sintètica i plena de matisos. Va viure fins els disset anys a Valladolid, ciutat on el seu pare exercia de professor universitari. Va formar part del grup de poetes vinculats a l’Editorial del Mall. Ben aviat, amb només vint anys, va obtenir el premi Carles Riba: El Porxo de les Mirades (Proa, 1983). Al llarg de la seva trajectòria ha publicat una vintena de llibres de poesia. El seu darrer títol, Desdoblament (Barlteby, 2021), és una edició bilingüe feta a Madrid.
Amb la idea d’explorar les seves inquietuds, va idear la seva primera gran novel·la, El Jardí dels Set Crepuscles (Proa, 1989), una obra que va obtenir nombrosos premis i reconeixements, traduïda a diverses llengües. El gruix de la seva obra narrativa és extensa. En assaig, també ha estat un autor prolífic, amb treballs literaris i reflexions polítiques que han fet de contrapès a la seva imaginació fèrtil. Frase Variata (Barcino, 2020) és la seva darrera obra assagística, de trenta-sis capítols, que posa la paraula a la nafra per tal d’explicar el fracàs del procés. Miquel de Palol va ser president de l’ACEC (Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya) del 2011 al 2017, i ha escrit nombrosos articles en diaris i revistes al llarg de tots aquests anys.
La novel·la Bootes queda situada en una ciutat fortificada, laberíntica, anomenada l’Illa dels Morts. Ha estat qualificada com una al·legoria sobre el destí de la humanitat, però també es podria veure d’una altra manera, si poguéssim preveure el destí de l’espècie a través d’altres perspectives. Artur és requerit de forma confidencial per arreglar uns problemes tècnics a la ciutat fortificada, una missió que es va sumint en una gran aventura, coincidint amb altres protagonistes que també han estat cridats per una missió secreta, personatges que aniran creant tot un teixit d’històries trepidants, aclaparadores. Miquel de Palol trenca el gènere de la novel·la per magnificar el llenguatge, aportant una visió sociològica, de comprensió històrica, per entendre els avatars de la humanitat.
Una novel·la de mil dues centes pàgines genera respecte. Hi ha un risc que els lectors s’allunyin?
Sempre hi ha un risc o un altre. Aquest no em preocupa. També hi ha lectors que els agraden els textos de llarg recorregut. D’altra banda, la pràctica de la literatura –i de les arts en general– és un continu desafiament. Qui pretengui fer res consistent, en un aspecte o un altre haurà de prendre algun risc, tret que no es resigni a ser tan sols un artesà.
Si en la teva primera novel·la, El Jardí dels Set Crepuscles, parlaves d’una crisi atòmica, al cap de trenta anys, amb Bootes, has fet un salt argumental.
Segurament és producte de la lògica del pas del temps. En quaranta anys –que més o menys separen les dues novel·les– el món ha canviat, i jo també. Però no deixo de veure-hi una certa continuïtat.
Consideres que Bootes és la teva millor novel·la?
No ho sé. Els paràmetres millor/ pitjor es poden dilucidar des de diversos aspectes. Un sempre tendeix a pensar que l’últim llibre és el millor, perquè si no fos per l’afany d’autosuperació no hi hauria l’impuls de continuar escrivint. Potser es tracta de deixar passar el temps, tot i que la meva modesta experiència mostra que això tampoc sembla gaire efectiu. Ara mateix no sabria dir si, de forma global, em sembla “millor”, posem per cas, Ígur Neblí o El Testament d’Alcestis.
Hi ha un notable treball lingüístic, estilístic, rítmic, en cada frase, de molta síntesi.
És un procés natural, dut per la mateixa mecànica de l’escriptura. Trobar la manera pròpia d’expressar-se és conseqüència de la pràctica, fins al punt que sembla difícil que no arribi a produir-se. Per descomptat, el resultat pot agradar o no als lectors.
És una història que es podria portar a la pantalla, si fossis un escriptor nord-americà podria passar.
Efectivament, podria passar. Però vivim en una no-societat literària –i cultural en general– on no sembla imaginable que passin aquestes coses.
El protagonista masculí, Artur, és cridat per resoldre un afer que s’anirà desvetllant durant el llibre. La metàfora és com un misteri.
Jo en diria realisme. Encertat o no –això no soc jo qui ho ha de dir, em considero un autor realista. La vida funciona amb inexactituds, amb dubtes continus, amb interrupcions i contrasentits, amb qüestions que no es resolen, amb problemes i tensions que no encaixen les unes amb les altres. La ignorància de l’Artur en relació amb la seva missió i les seves capacitats és comuna a la majoria dels humans, en cada cas en els seus termes particulars.
A l’inici, ja ens parles d’un món caòtic, difícil d’accedir-hi. Un lloc que no mira pels habitants, però tothom hi vol accedir. Una altra gran metàfora.
Un altre element realista. Metàfora de les grans preguntes, “quin és el sentit de l’existència”, “què hem vingut a fer al món”. No és que no tinguin resposta, és que són preguntes que fer-les no té sentit. Els humans hem elaborat formes de conèixer el que ens envolta. Té sentit preguntar-se “per què serveix un llapis”, però aquest “per què” no és aplicable a altres qüestions, en particular a les generals i abstractes.
L’Arxicenotafi, coneguda com La Illa dels Morts, és la ciutat edifici laberíntica on succeeixen els fets. La teva capacitat imaginativa és extraordinària, amb les descripcions que fas de les torres, de la seva arquitectura i mecanismes tecnològics, i els espais foscos que es perden per tota l’illa.
És possible que aquí m’hagi acollit al meu passat d’aprenent d’arquitecte, i també hi ha força del lector de còmic i de literatura fantàstica, subgènere dins el qual hi ha obres mestres que transcendeixen l’encasellament. Em sento còmode en les descripcions que acosten l’escriptura a les altres arts: la pintura, la música, el cine, l’arquitectura.
Descrius la desil·lusió. Hi ha una desconfiança total, fins i tot, entre els protagonistes que comparteixen objectius comuns.
Vivim temps d’una certa magnificació de la catàstrofe. Fa seixanta anys, el futur es veia net, lluminós, higiènic i ordenat. Ara ens l’imaginem obscur, caòtic, pervers i destrossat.
La teva novel·la té un component sociològic i també psicològic. La història humana no es podria entendre així?
En les meves novel·les intento explorar àmbits diferents per aproximar-me a la pretesa realitat, i alhora per qüestionar-la i assajar visions alternatives. “Entendre la història humana” em sembla una comesa que només em veig capaç d’abordar des d’aproximacions parcials.
Si el poder no té solució, com a mecanisme de reparació, quina solució hi ha? Què ens aporta la democràcia?
Plantejat en termes absoluts, em sembla més probable que no tingui solució que no pas que en tingui. Cadascú hi va posant els pedaços que pot per sobreviure. Altrament, la democràcia em sembla un sistema totalment podrit per les lleis del capitalisme. Tret d’alguna excepció que confirma la regla, guanya les eleccions qui té més diners per fer una campanya que ho peti, fet tampoc tan important tenint en compte que la pràctica totalitat dels candidats fan propostes que molt rarament compleixen després.
Escrius de forma fulminant: “Els rebels no tenen causes perquè les desconeixen totes”.
La pèrdua del relat simbòlic és un dels trets dels nostres temps. Queden residus i excepcions –els processos a gran escala tenen inèrcies importants–, però el desconeixement dels orígens i les causes històriques em sembla un fet innegable.
En el fons, també és una novel·la d’amor. Ens parles de la incapacitat de relacionar-nos, “del podriment de les seduccions”.
L’amor és una sortida individual. Il·lusori, exitós, depèn de cadascú. Com la música i el mar, una vàlvula de seguretat per evitar o almenys ajornar el daltabaix.
El sexe adquireix dimensions molt dures i extremes.
Un cop més, és una opció de realisme. Intento evitar les el·lipsis, i també les deformacions.
Parles d’una ciutat inhabitable amb monstres cruels, paorosos.
Era literatura d’anticipació no fa gaires anys. Ara ja ho tenim aquí. Les ciutats, especialment les catalanes, i encara més especialment Barcelona, em semblen un horror d’incivilitat, grolleria, barbàrie, soroll, porqueria i lletjor.
Parles de la destrucció climàtica, reserves d’aigua, dependència energètica, problemes de subministrament.
Intento reflectir el món on visc.
Hi ha mesures extremes de seguretat i escenes de gran crueltat. La seguretat incrementa la crueltat?
No ho dic jo: els gestors públics reconeixen que es mouen en una balança ocupada en un plat per la seguretat, i en l’altre per la llibertat. El mal és que la pràctica de qualsevol d’aquests valors tampoc els garanteix, i els perjudicats acaben sent la ciutadania.
Els humans sabem pensar?
Curiosa qüestió, atès que qualsevol resposta per força provindrà de pensar. Diria que n’hi ha que en saben més que d’altres.
Es comenta sovint que els escriptors de ciència ficció, tot i la seva gran intuïció, van fer curt.
Ja és un tòpic: la realitat supera la ficció. Els exercicis d’anticipació solen tenir la gràcia de qüestionar l’actualitat, i estimulen la cerca de solucions, per descomptat sense cap garantia d’èxit.
El llenguatge és una altra font de conflictes entre els humans. Si no tinguéssim llenguatge, seria possible tanta barbàrie?
Em sembla difícilment deslligable el llenguatge verbal, i gràfic en general, de l’actual natura humana. Sense llenguatge seríem una altra cosa, cadascú pot imaginar en quins aspectes millor o pitjor. Cada espècie animal té la seva barbàrie. La dels humans té un vessant intel·lectual efectivament lligat al llenguatge, però tampoc em sembla d’utilitat adjudicar la culpa al llenguatge en si mateix, per començar perquè és un ens abstracte, sense entitat individual.
Ens parles de l’extinció humana.
Ja fa temps que em sembla inevitable i necessària. Al planeta no li estem fent cap mal, ni irreversible ni greu. Tan sols el fem inhabitable per la nostra espècie. Quan, feliçment, desapareixerem, el clima i les formes de vida continuaran la seva evolució, dins de la qual la nostra espècie haurà sigut una anècdota irrellevant.
Tens poques il·lusions amb la humanitat?
Cap ni una. Però, de forma conseqüent amb l’escepticisme que aspiro a practicar, no descarto cap opció.
Tot i les circumstàncies, destacaria el teu humor, la teva finesa.
Com he dit abans, la música, el mar, instants de connexió amb algun esperit tan perdut com el meu. L’humor també és un joc útil de distàncies i aproximacions.
Hi ha una referència claríssima a Llull, “l’inventor d’Occident”, quan precisament, a Catalunya, no es valora la seva dimensió literària.
És una qüestió que afecta el conjunt de la societat. No es tracta només de la consideració dels estrats superiors de la cultura, sinó que ja comença en l’educació dels nens. És fàcil dir que l’escriptura de Llull no és accessible sense un coneixement profund de l’idioma des dels orígens. Es tracta d’una valoració i una presa de consciència en el terreny identitari. Seria convenient que els responsables polítics fessin una estada a Itàlia per veure com tenen Dante en la base del seu imaginari; als respectius països, com ara els anglesos hi tenen Shakespeare, els alemanys Goethe, els francesos Montaigne, els espanyols Cervantes.
Net de l’escriptor modernista Miquel de Palol Felip (1885-1965) i d’un pare professor universitari d’arquitectura, vas estar immergit en un gran ambient intel·lectual familiar. Això et va condicionar i afavorir per començar a escriure de ben jove?
El meu pare i la meva mare eren arqueòlegs. Vaig tenir la sort de créixer en una família il·lustrada, i això et dona l’avantatge de no partir de zero. Però és un avantatge efímer i, si no el cultives, precari. Qualsevol que vingui d’un altre àmbit pot estar per sobre teu ben aviat. Els gustos i els costums adquirits quan ets una criatura no serveixen de gran cosa, si no els practica un mateix.
Ara s’ha celebrat cinquanta anys de l’Editorial del Mall, un segell que va posar unes bases programàtiques a una poesia eclèctica. Com vas viure aquell moviment?
Van ser uns temps molt moguts, amb moltes ganes de fer coses, i moltes il·lusions d’obrir camins que només eren nous en la mesura en què es presentaven conjuncions de circumstàncies que no s’havien produït fins aleshores. Cal remarcar que, contràriament al que alguns han dit després, ens movíem en un àmbit de contínua polèmica, gens mancada d’escepticisme sobre les possibilitats de realització i de futur.
Vas viure uns anys decisius, del teu creixement i formació, a Castella. Com és la mentalitat espanyola?
Completament diferent de la dels catalans. Ho he dit en més d’una ocasió. Catalans i espanyols, i encara més concretament castellans, es desconeixen mútuament del tot. Els castellans tenen el poder i es poden permetre ignorar i fins i tot menysprear els catalans, però els catalans no, si pretenen canviar l’status quo actual. Els dirigents catalans semblen còmodes en l’actual present i, descartada la possibilitat que siguin rematadament ases, en dedueixo que no tenen cap interès en fer de Catalunya una nació capaç d’edificar un Estat.
Frase variata (Barcino, 2022) és un assaig àgil que posa la paraula a la nafra per analitzar el fracàs del procés. Hi ha persones ultra militants que no ho consideren un fracàs.
Cadascú és lliure de pensar el que vulgui. Des del lloc on som i veient cap a on els dirigents han traçat el camí, veig radicalment impossible que la condició política –i social– de Catalunya millori en l’aspecte identitari. Sembla més possible l’anorreació de l’idioma i, en conseqüència, de l’estatus de la catalanitat.
Ens parles que si no s’està disposat a pagar unes conseqüències –ruïna productiva, enderrocs socials i pèrdues humanes– s’hauria d’haver descartat el procés.
Emprendre la independència respecte d’un estat més fort i que ja ha dit que està disposat a impedir-la per tots els procediments al seu abast, és fer una revolució. Ja és difícil de principi, perquè una societat d’individus que majoritàriament tenen feina, casa i fan tres àpats calents al dia, no fa revolucions. I encara que fos així, per més illetrat i semianalfabet que se sigui, després d’un brevíssim cop d’ull a la Història –la majoria no sembla que l’hagin fet– ja es veu que una empresa d’aquest calibre té un cost en vides humanes –no dic que s’hagi de matar ningú, sinó que et vindran a matar els altres–, desgavell social, pèrdua de recursos bàsics, etcètera, que només es restabliran un cop aconseguit l’objectiu, que vindrà per una via àrdua i de duració imprevisible. Si no s’està disposat a pagar aquest cost, val més no posar-s’hi, perquè l’únic que s’aconseguirà, tal com s’ha vist, seran conflictes, pèrdues i desafecció.
Una de les grans crítiques que fas és que la nació catalana ha renunciat a la cultura.
Aquesta és una qüestió de fons que arranca en el moment en què el pujolisme menysprea la cultura i la posa a la cua de les infraestructures, el negoci i una representació exterior lligada al món de l’empresa. La majoria de gestors culturals, i sobretot els més potents, han renunciat a la prescripció i l’han substituït pel mercat. Un cop més, la Història mostra com aquestes operacions porten a l’autodestrucció de les cultures i, de manera consubstancial, dels pobles. També de nou caldria mirar models efectius. Posem per cas la reconstrucció econòmica d’Alemanya després de la Segona Guerra mundial, feta amb una gran atenció a l’economia, però on la base va ser la cultura i les tradicions de l’alta cultura: Luter, Bach, Goethe, etc., amb la ciutadania reunida a cada població impedint l’extinció de la flama.
Ens parles de la llengua, com un principi fonamental.
La llengua és la matèria primera de la formació, el coneixement i la comunicació. Perduda la llengua, perdut qualsevol fet diferencial. La qüestió de fons és quin sentit té bregar pels elements distintius si la majoria de la població no hi té interès.
En alguns capítols ens parlen de lingüística. “La invenció del llenguatge produeix efectes imprevistos i en principi no desitjats”.
Em referia al cas concret de les preguntes diguem-ne metafísiques. “Quin sentit té la civilització?” “Què hem vingut a fer a l’existència?” “Per què hi ha coses en lloc de no-res?” L’idioma ha produït eines per moure’s per la vida. Així, adequadament, un pot dir: “Per què serveix un llapis?”, o “Quin sentit té fer una alimentació sana?” Però les preguntes d’abans no és que no tinguin resposta, és que fer-les no té sentit.
Com podem definir el nou món. Alguns parlen de posthumanisme.
El món està en una fase d’hiperinformació i de baix coneixement on se’m fa molt difícil fer cap definició. Totes serien fàcilment esclafades per xivarris discordants.
Quins llibres estàs llegint?
Diré alguns autors que tinc a sobre la taula, i vaig d’un a l’altre: Forkel, Philippe Mainländer, Wilhelm Dilthey, Walter Benjamin, Paul Valéry, Simone Weil, Paul Hindemith, Hilda Hilst, Peter Sloterdijk, Wolf Lepenies, Catherine Pozzi, Freud, Lacan, Steiner.
