Miquel Àngel Pradilla Cardona és autor del llibre Normativitat, (re)estandardització i glotopolítica. Noves mirades des de la sociolingüística catalana. Els estudis que aplega sobre l’estandardització en aquesta obra rigorosa i encoratjadora tenen en compte alguns factors de caràcter sociopolític, com ara la irrupció de la ideologia i l’emergència del multilingüisme, que incideixen en la sociolingüística actual. És per això que aquesta obra de Pradilla és innovadora, perquè aporta perspectives i biaixos nous entorn de fenòmens lingüístics ─de normalització i, sobretot, de normativització─ que tenen una projecció social ineludible i que posen en qüestió ─i en tensió─ la manera com encarem la normalitat ─o no─ de la nostra llengua en la societat actual.
L’autor ha estat tota la vida dedicat a la Sociolingüística. N’és un expert reconegut i un referent molt respectat en aquesta àrea del coneixement, amb un munt de publicacions i la participació continuada en congressos, trobades i miscel·lànies sobre el tema. A més a més, és catedràtic d’aquesta matèria a la Universitat Rovira i Virgili. Així doncs, des del principi i fins al final, el llibre constitueix un tot coherent al voltant d’un pensament ─el de Pradilla─ que té uns objectius analítics ─de diagnosi de la societat que retrata─ i també pragmàtics: de transformació d’uns hàbits lingüístics que ens entrebanquen com a societat suposadament avançada i postmoderna.
El que sorprèn del llibre de Pradilla és que, d’antuvi, ja des de les primeres pàgines, i pel que fa a la normativa de la llengua catalana, “explora ─com resa el pròleg del lingüista alemany Georg Kremnitz─ un possible horitzó pluricèntric que substituiria el monocentrisme clàssic”, la qual cosa contrasta amb una concepció de facto pluricèntrica de l’estàndard, que tenia ja una tradició i es concretava, si fa no fa, en tres modalitats o estàndards hegemònics per a la llengua: català, valencià i balear ─al marge d’altres varietats dialectals circumscrites a territoris més o menys amplis inclosos o que fins i tot transcendeixen aquests tres blocs hegemònics.
Pradilla explica que ell és un home de frontera, de Rossell, un poble del Baix Maestrat tot just a tocar de la ratlla amb Catalunya. I això el forneix d’un sentit específic i mal·leable, fonamentalment transfronterer. Al seu poble tothom diu que parla valencià, perquè els condicionants històrics ─de la creació de l’Antic Regne de València ençà─ i administratius ─l’autonomia actual del País Valencià─ hi obliguen; però també explica, la gent del seu poble, que ells parlen més com a Tortosa o com a Lleida que no com a València. Potser per això Pradilla s’hi ha dedicat durant tants anys, a la Sociolingüística: per explicar-se a si mateix com a home fronterer, representant d’un dialecte o varietat lingüística sense solució de continuïtat que palesa una unitat lingüística difícilment qüestionable, per raons òbvies i naturals.
El llibre parla de la configuració d’un estàndard ─o uns estàndards─ per a la llengua catalana tenint en compte els paràmetres de la globalització i la pluriculturalitat actuals, la glotopolítica i el multilingüisme. El pluricentrisme és clau en aquesta escomesa de configuració d’un estàndard compartit per tota la comunitat catalanoparlant, amb les varietats o variabilitat que calguen, però sense posar en perill el concepte de llengua comuna, base de la unitat de la llengua.
En aquest sentit, Pradilla analitza i interrelaciona el paper de les diverses institucions acadèmiques i lingüístiques que configuren aquests estàndards arreu del nostre territori: l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. A més a més, posa el dit a la nafra contra els particularismes de baixa volada i les opcions dialectals minimalistes i voluntàriament diferenciadores. És especialment crític amb les tries aïllacionistes que redueixen la llengua pròpia a l’ombra esquifida del campanar del poble.
Més enllà de l’estàndard català, Pradilla explica també com han funcionat o han intentat resoldre altres llengües aquesta qüestió tan escàpola i conflictiva de l’estàndard. Pradilla atén els casos del portuguès en relació a Galícia, Portugal i el Brasil i fins i tot hi tracta el cas de l’espanyol en relació a la hispanitat lingüística. I, finalment, l’autor fa una valoració del plurilingüisme que va intentar implantar el govern del Botànic al País Valencià. Hem agrupat les línies temàtiques principals del llibre en una sèrie de subapartats que relacionem a continuació.
Què aporta de nou el llibre, pel que fa a l’estàndard? Perquè sorprèn aquesta reivindicació d’un pluricentrisme aplicat a l’estàndard de la llengua catalana que jo em pensava que ja existia…
El llibre és una actualització del concepte d’estàndard des del seu vessant teòric, per veure com ha evolucionat i quina aplicabilitat té en l’avaluació de la nostra llengua. La gestió de la normativa de la llengua catalana ha tingut tres adjectius clau que l’han definida: composicional, polimòrfica i monocèntrica. Composicional perquè agafa d’aquí i d’allà, no descansa en una varietat en concret per configurar la normativa, tot i que és una composicionalitat asimètrica, perquè morfosintàcticament, i sobretot lèxicament, en el seu moment hi va tindre més pes el català central, tot i que, si t’hi fixes bé, l’ortografia és clarament valenciana. Polimòrfica perquè permet formes alternatives: meua, teua, o siga… I monocèntrica perquè la normativa emanava d’un centre codificador, l’Institut d’Estudis Catalans.
Aquest pluricentrisme lingüístic i normatiu podria ser un perill? Ho dic perquè al llibre denuncies la hiperdialectalització que es pot produir en cada territori de l’àmbit lingüístic. Dius exactament: “els processos d’estandardització de les llengües, especialment de les que s’etiqueten com a minoritzades, recolzen en una confrontació ideològica on el desacord pot tenir conseqüències greus, no solament en l’establiment d’una varietat formal comuna, també en la mateixa viabilitat de la llengua”.
L’emergència de diversos models formals ─d’exemplaritat─, de varietats estàndards que descansen en aquesta norma composicional i polimòrfica en territoris diferents. Jo entenc la catalanofonia com un sumatori de comunitats de parla. Hem tingut una situació històrica de pluricentrisme. El que no s’havia donat és un pluricentrisme institucionalitzat. Vull dir amb això que ara tenim institucions normatives a cada lloc. El funcionament de la llengua catalana ha estat pluricèntric, insistisc, i ha generat models d’exemplaritat lingüística a cada territori.
El pluricentrisme descansa en aquesta concepció de convivència de diversos models organitzats territorialment. Avui en la gestió de la llengua hi intervenen diverses institucions: sobretot l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb una Universitat de les Illes Balears, que actua més aïna com a entitat consultiva, i encara la recent creada Academia Aragonesa de la Lengua (Institut Aragonès del Català). Però l’Institut d’Estudis Catalans, des del monocentrisme embrionari, no ha estat concebut per ser l’acadèmia de Catalunya únicament, sinó per ser-ho de tota la comunitat lingüística. De fet, els que en som membres procedim de tots els territoris i la codificació que se’n fa és per a tots els territoris.
La mirada és, doncs, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. En canvi, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua l’horitzó és del Sènia al Segura, essencialment. A efectes estandarditzadors, més enllà de l’AVL, les versions més extremes del particularisme només utilitzen el terme català en la mesura que volen queixar-se de determinades formes lingüístiques que se senten pel País Valencià i que no s’han dit mai, com si això fos una heretgia, com si fos una aberració que hi haja una transdialectalització, una comunicació entre diverses varietats d’una mateixa llengua.
Per tant, el pluricentrisme continua sent l’horitzó que tenim ara com ara. A més a més, de grat o per força, institucionalitzat, però amb alguns espais de conflictivitat potencial que caldria resoldre. L’IEC, però, no renunciarà a tindre una mirada sobre tot el domini lingüístic. I ací hi ha una col·lisió evident amb l’AVL. Com s’ha de resoldre això? Amb la millor de les voluntats possibles, amb una coordinació clara que ens permeta anar-hi de bracet.
Les relacions entre l’IEC, l’AVL i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana han estat, si més no, tenses i fins i tot antagòniques. ¿En quina situació es troben ara com ara les relacions entre aquestes institucions de caràcter normatiu?
Hi ha la bona voluntat per part dels diversos estaments acadèmics que s’encarreguen de la normativització i l’estandardització de la llengua, petits gestos de cara a una convergència o uns objectius de normalització entre aquestes institucions. Entre tots hem de ser capaços de no fer el joc a les dinàmiques hiperdialectalitzadores que alguns voldrien propiciar. Hem de vigilar a no crear compartiments territorials estancs, sense cruïlles o punts de trobada.
En aquest sentit, la modelització proposada per l’IIFV posava damunt la taula una estratègia de confluència en el marc d’un model territorial. És el model convergent, el que ha senyorejat preferentment en la formalitat comunicativa al País Valencià. És un model territorial que té algunes formes concretes compartides, com els demostratius reforçats o els increments incoatius en -eix, és a dir, traces convergents, que no són cap ocurrència, alerta!, i que tenen una tradició escrita secular al territori valencià. Que no em vinguen amb romanços! Això aquí no ho diem… Aquestes formes han tingut una tradició històrica destacadíssima en la formalitat comunicativa valenciana.
Insisteixes també en la creació d’un estàndard que supere les “fronteres” entre Catalunya i el País Valencià. En aquest sentit, parles del tortosí com a frontissa, un model a cavall de dues administracions: “La meua opinió és que el tortosí, com a àrea lingüística de transició, es caracteritza per una confluència de trets compartits per la varietat nord-occidental i la valenciana”. I encara vas més enllà en aquesta qüestió, en plantejar la configuració de dos estàndards, un per a cada bloc de la llengua: “soc del parer que s’hauria d’anar abandonant la idea dels estàndards compartimentats administrativament ─subestàndards i paraestàndards. Així, la varietat estàndard de la llengua catalana hauria de presentar únicament un parell de versions, adaptades als dos grans blocs dialectals i amb falques lingüístiques d’orientació clarament convergent”.
El que ha de fer el català occidental és aprofitar els recursos que li ofereix la norma sense perdre de vista que el model no ha de tensionar el concepte de varietat comuna. Perquè la norma presenta moltes possibilitats. Al llibre ho dic clarament: “La meua opinió és que el tortosí, com a àrea lingüística de transició, es caracteritza per una confluència de trets compartits per la varietat nord-occidental i la valenciana”. La compleció normativa de 2017, a més a més, ha posat damunt la taula nous recursos expressius, i acull un bon grapat de reivindicacions particularistes. Per tant, la de l’Institut d’Estudis Catalans és una mirada que concep la unitat des de la composicionalitat i el polimorfisme, un(s) model(s) amb alternatives, que s’ha substanciat en tres grans models territorials.
Al País Valencià, hi conviuen diversos models, els més freqüentats són el de l’Institut Interuniversitari i el de l’AVL. La paradoxa rau en el fet que el gros dels usuaris de la llengua formal no tenen problema amb el model, perquè lligen amb naturalitat coses d’ací i d’allà, escolten mitjans en català sense fer-ne escarafalls. Estan ben predisposats a una negociació comunicativa dels diferents recursos expressius que preveu la norma. Aquests usuaris se senten ben còmodes amb el model convergent de l’IIFV. D’altres, en canvi, prefereixen un model sense les traces convergents. Són opcions per als usuaris.
Segons la meua opinió el model convergent és més adequat en un horitzó de comunicació fluïda entre les diferents regions del tot idiomàtic. En canvi, el model de l’AVL encaixaria bé en un horitzó de comunicació més centrat en el territori administratiu que no en la comunitat lingüística en la seua globalitat. Dit això, també voldria destacar que les dues propostes presenten un gran denominador comú que les fa compatibles.
Ara bé, com a sociolingüista voldria advertir que l’aposta per models demarcatius, de base identitària, que es preocupen més per la satisfacció, diguem-ne, emocional que pel valor instrumental de la llengua, no acaba de correlacionar amb un horitzó de normalitat ambiciós. Sincerament, amb una minorització tan extrema com la que està patint el valencià, amb una funcionalitat comunicativa tan precària, em resulta difícil d’acceptar que es renuncie a aprofitar la potencialitat de transitar desacomplexadament en una comunitat lingüística de deu milions de persones. I això és precisament el que estem veient ara mateix que es promociona des de determinats sectors, que fins i tot impugnen el model AVL per “catalanitzat”.
Comentes que a Europa subsisteixen encara 286 llengües i que la llengua catalana ocupa la 13a posició quant a nombre de parlants, un volum demogràfic equiparable al suec, el grec, el txec, el portuguès –europeu– i el búlgar. I superior a l’eslovac, el danès, el finès, el croat, el lituà, l’eslovè, l’estonià, l’irlandès, el letó i el maltès, totes elles oficials, per cert. Quin és l’estat de salut de la nostra llengua ara mateix?
L’enquesta de 2021 al País Valencià ens posa davant d’una situació d’emergència lingüística, esgarrifosa. I això enmig d’uns discursos prevaricadors que arriben des del poder judicial, el qual afirma que el castellà està perdent-hi pes, quan és tot just al contrari. Per primera vegada, en aquesta enquesta es palesa quina és la llengua d’identificació i quina la llengua inicial, familiar dels residents al País Valencià. I així veiem que al País Valencià hi ha un 25% de valencià com a llengua inicial; però pel que fa a la llengua d’identificació es converteix en un 17%. Una dada certament molt negativa. Això sí, emergeix un 20% que és de llengua d’identificació múltiple, valencià/castellà, fet que ofereix una possible lectura esperançadora, tot i que els usos del valencià dels membres d’aquest grup correlacionen amb la llengua inicial de procedència.
Ara com ara, les dades són de minorització extrema. A Catalunya, el 31% és de llengua inicial. I puja al 36% com a llengua d’identificació. Això és positiu, indica que la llengua té una certa capacitat d’atracció. I a les Illes està més o menys equilibrat: hi ha un lleuger avantatge pel que fa a la llengua d’identificació, respecte de la llengua d’inicial. Això sí, tenim un conjunt territorial on el grup autòcton ha quedat minoritzat.
La raó que ho explica és que els catalanoparlants han deixat de parlar la seua llengua? No, essencialment allò que ha passat és que han arribat moltes persones amb d’altres llengües. Al País Valencià, com als altres territoris, hi ha hagut grans entrades de població que han fet recular el pes de la població autòctona valencianoparlant. I com que la llengua al nostre país no té el prestigi, el valor social que es mereix, els parlants s’hi distancien, mentre que a Catalunya se’n guanyen, amb millors percentatges d’identificació lingüística.
Quan toquem xifres tan baixes, és obvi que necessitem oxigen. Si el teu horitzó és únicament de manteniment de la llengua en la domesticitat, no es veu la necessitat d’ocupar altres àmbits. Els qui viuen la llengua des d’aquests paràmetres no hi veuen problemes a renunciar als guanys que suposa formar part d’un col·lectiu molt més gran, a un mercat molt més potent, perquè el que valoren és aquella cosa emocional i identitària. I tornem a allò d’aquí no ho hem dit mai… Un dels grans problemes que tenim en la comunitat lingüística és acordar uns models per a tothom a partir d’horitzons de normalitat diferents.
En les darreres dècades, si més no als mitjans audiovisuals, s’hi va fomentar el barceloní –des de la CCRTV– i l’apitxat –RTVV-Canal 9– com a models per als respectius estàndards. ¿Ha canviat una mica aquesta dinàmica centralista en favor d’una varietat d’accents de tot el territori?
Això ha millorat. A Catalunya hi ha hagut una varietat dominant, el català oriental central. Però això es refereix a l’estàndard, i és el resultat d’una tria, això sí condicionada pel pes sociopolític i econòmic de l’àrea barceloninogironina. La norma, però, preveu més possibilitats, és més flexible. De fet, aquest aspecte a Catalunya està canviant.
Com a membre del consell lingüístic assessor de la plataforma 3CAT, aquesta qüestió s’ha posat damunt de la taula, s’hi han plantejat els dèficits històrics pel que fa a la presència d’accents territorials en la formalitat comunicativa. És important que aquesta presència vaja incrementant-se. Això és clau per normalitzar i no estranyar-nos davant d’altres varietats. Tanmateix aquesta actitud no s’ha de confondre amb la promoció de la col·loquialitat més accentuada en mitjans públics, perquè no importa tant com ho dius sinó què dius. No es promou que cadascú parle com parla a casa o al seu poble, el campanarisme lingüístic no té sentit en els mitjans de comunicació públics. Avui l’estàndard ja no el concebem com un instrument homogeni, és cert. El concebem des d’una diversitat moderada, que no en violente identitàriament una comunicació que ha d’estar garantida.
En qualsevol cas, l’elaboració de l’estàndard és una operació molt complexa, veritat?
Hi ha dues maneres de concebre l’estàndard: una n’és la concepció clàssica, amb models homogenis que pretenen cohesionar la societat lingüística en el seu conjunt. Al tombant del mil·lenni, però, va haver-hi un canvi important: emergeix una nova sensibilitat per la diversitat, antiautoritària i pretesament democratitzadora. La normativitat ja no només es fa des de dalt sinó que des de baix l’usuari comença a dir coses.
Dit això, no puc estar-me d’advertir que en les llengües minoritzades és fonamental mantenir un equilibri entre garantir una comunicació supralocal i satisfer les demandes identitàries dels col·lectius territorials i socials. D’altra banda, hem de tindre en compte que la llengua catalana, ja des de l’establiment de la norma el primer terç del segle passat, no s’ha gestionat ja des de la mirada estandarditzadora més clàssica. Aquesta sensibilitat per la diversitat ja existia! Abans ja m’he referit a la composicionalitat i el polimorfisme. En la regulació ortogràfica es va optar per un model foneticoetimològic que té en la varietat valenciana la màxima identificació entre grafia i so…
Quan llijo determinades diatribes sobre la llunyania del model, fins i tot el de l’AVL, com la causa de tots els mals del valencià, no puc evitat posar-me les mans al cap: ¿com és que els parlants del català oriental central no surten en manifestació davant les operacions que han de fer a l’hora d’escriure les erres finals dels infinitius que no pronuncien, els grups consonàntics compostos que simplifiquen en la parla, les as i les es àtones, que pronuncien vocal neutra, o les os i us també àtones, que neutralitzen en u, etcètera?
Insistisc, la manca d’identificació no va d’això, de la proximitat del model. D’altra banda, si baixes la balança a la identització màxima, perds en eficàcia comunicativa. I, sobretot, t’allunyes de la resta.
L’era digital i la irrupció de les xarxes socials han condicionat els usos de la llengua. Són vistes, ben sovint, com la gran amenaça. ¿Què en penses, d’aquesta “realitat virtual” que tant ens influeix i que ha capgirat els hàbits de consum i, fins i tot, la pràctica diària de la llengua pròpia?
En realitat, el món digital és la gran esperança. És per això que estic molt il·lusionat amb la plataforma 3CAT, perquè la necessitem. S’hi està treballant molt, donant molta oferta, renovant-la, i això és clau per a la supervivència de la nostra llengua. Hem de crear oferta. ¿I com ens ho farem els valencians, que no tenim la capacitat sociopolítica de generar una oferta d’aquestes característiques i a més a més no estem per la faena d’aprofitar el que ens pot oferir el 3CAT perquè exhibeix un accent que s’ha criminalitzat? ¿És tan difícil d’entendre que aquesta estigmatització d’alguna manera està destinada a impermeabilitzar-nos de la causa comuna de la normalitat lingüística? ¿No podem consumir productes que tinguen un altre accent?
Jo crec que hem de naturalitzar la transdialectalització. Per això a mi em preocupen molt les estratègies ultraparticularistes, que es perden en aquestes minúcies, quan la llengua va per una altra via, per la via de la digitalització i el consum.
Al llibre tractes el cas de l’estandardització del gallec i del portuguès. ¿Quina és la relació entre el gallec i el portuguès, si és que podem parlar de dues llengües diferenciades?
El del gallec i el portuguès és un cas que sempre m’ha interessat. De fet, jo arribo al portuguès a través del gallec. El gallec es va individuar el 1983 perquè una majoria social va optar per una estandardització diferenciada del portuguès, quan els aïllacionistes van guanyar la partida als reintegracionistes. En aquell moment es va escindir el gallec, que era la matriu originària del portuguès. I els portuguesos l’havien portat al Brasil… Els portuguesos sempre han viscut al marge dels gallecs. El que facen els gallecs, a ells, ni fu ni fa. El del portuguès és un diasistema que s’individua per la matriu, i a partir de llavors el gallec entra en una dinàmica pròpia, amb una aposta identitària, amb la il·lusió que la llengua aniria com un tro.
I què ha passat? Que el gallec està agonitzant, paradoxalment amb una gran base demolingüística de població amb el gallec com a llengua inicial; i a més a més amb l’avantatge que allà no hi ha tanta immigració. Això ens hauria de donar lliçons. Els gallecs han renunciat explícitament a formar part de la lusofonia, que suposa més de 260 milions de parlants.
Cal dir al respecte que el cas dels aïllacionistes gallecs no és comparable al blaverisme valencià. La dels aïllacionistes gallecs crec que ha estat una mala aposta perquè s’ha renunciat a formar part d’un diasistema de grans dimensions, però aquella gent s’estima molt la llengua, en el seu conjunt no se’ls pot atribuir una estratègia espanyolista, perquè alguns fins i tot militen al Bloque Nacionalista Galego. Ha estat una aposta que ha prioritzat el factor identitari sense parar esment en tot allò que en termes de prestigi per exemple podria aportar la pertinença a una comunitat lingüística inqüestionada. És un cas, el gallec, sobre el qual els valencians hauríem de reflexionar a fons.
Tornem-hi, la cosa va d’incrementar la matriu valorativa de la llengua, de dotar-la de prestigi, de situar-la en l’ascensió social. La problematització de la llengua, la dissidència, el particularisme, l’aïllament… això ens és un autèntic llast i bé que ho saben els que li volen posar el peu al coll al valencià. ¿Compartir estratègia estandarditzadora amb els sectors ideològics que tenen per al valencià un horitzó de liquidació no dona alguna pista als defensors d’una pretesa genuïnitat, sense selecció de formes i al marge d’una mirada global de la comunitat lingüística? Carregar contra els qui hem estat tota la vida treballant per la llengua no els fa ruboritzar? ¿De veres, es troben més a prop d’aquells a qui la llengua els interessa en tant que els molesta, que dels qui treballem perquè siga el centre de gravetat de la nostra societat? Aquestes actituds em produeixen una tristor infinita.
Al llibre constates que el portuguès tampoc no ha aconseguit un consens, pel que fa a l’estàndard. ¿Quina és la relació lingüística entre Portugal, el Brasil i la resta de la lusofonia?
Portugal és un gegant amb peus de fang. Es va instal·lar en aquella megalomania imperial que els ha fet menysprear el gallec, cosa que també ha provocat el desinterès dels gallecs per Portugal. Per tant, entre els uns i els altres el gallec s’ha escindit. I què és el portuguès? Una llengua colonial, potent, amb una codificació que s’estén cap a Amèrica i Àfrica. Però a diferència dels espanyols, els portuguesos en la seua expansió colonial han estat una societat tremendament extractiva, gens preocupada per la difusió cultural i l’exportació de la llengua, etc. Això no ho han fet.
Els espanyols, en canvi, que també han estat extractius, han estat molt més sibil·lins i van crear de seguida un entramat de capitals, fins i tot amb universitats, i van colonitzar profundament l’Amèrica del Sud i Central. Avui els portuguesos es troben amb un gegant, Brasil, amb el qual tenen una relació més bé escassa. La lusofonia és per als portuguesos i els brasilers una utopia o una quimera. En canvi la hispanitat sí que ha funcionat. L’espanyol es regeix, lingüísticament, per un pluricentrisme piramidal, el poder del qual s’exerceix des d’Espanya. No debades, el president de les acadèmies de l’espanyol era si més no fa uns anys un equatorià que resideix a Madrid!
Entre Brasil i Portugal hi ha hagut una descoordinació i un recel mutus. Han arribat a acords, però aquests acords han començat a tindre una efectivitat a partir dels anys noranta. En definitiva, no hi ha un blindatge lingüístic clar i, com a conseqüència, l’ús de la llengua és molt diversificat. El Brasil té un model més conservador i el portuguès més evolucionat. Són productes que violenten el criteri del que és una varietat estàndard comuna. Són divergents i anuncien un horitzó de trencament. Perquè els portuguesos no se n’assabenten, de la festa, continuen creient que són un imperi. I els brasilers van a la seua: són deu vegades més grans i tenen el seu mercat. El seu gran problema no és el model sinó l’escolarització, perquè encara es troben en unes fases d’escolarització molt baixes i d’analfabetisme molt elevat. Hi ha un bicentrisme descoordinat que augura una mala solució.
¿Quin és el futur del català i de les llengües minoritàries?
Soc dels sociolingüistes que intenten veure les coses des d’una mirada positiva. Jo faig una diferència molt gran entre el català i la resta de llengües minoritzades. El català és una excepcionalitat, no ens n’oblidem! És una llengua que té un horitzó de normalitat encara obert. El futur de la llengua dependrà de la voluntat dels seus parlants. El català és una llengua minoritzada, però amb graus de minorització diversos dins de la catalanofonia.
Andorra és el territori de llengua catalana que millor ha funcionat lingüísticament les darreres dècades, amb circumstàncies demogràfiques complicades, però amb la capacitat normativa que li atorga el fet de ser un Estat.
L’Alguer i la Catalunya del Nord viuen una situació molt crítica, la interrupció de la transmissió lingüística intergeneracional s’ha generalitzat.
La Franja és l’únic territori en què la llengua és majoritària (51%!) però la valoració que en fan els seus parlants és molt deficitària. Globalment es tracta d’una situació de diglòssia de llibre. La formalitat és per al castellà. I el català ocupa únicament la col·loquialitat, tret de minories que reivindiquen un prestigi per a la llengua.
A les Illes tenen una situació diguem-ne complexa, en funció del lideratge polític. La llengua ha estat sempre un ariet en cada contesa autonòmica. Hi ha hagut, conjunturalment, un decret de mínims, un model educatiu que ha reivindicat el català i una administració que ha requerit el coneixement de la llengua als seus treballadors.
Al País Valencià, per contra, hem tingut una desconstrucció permanent. Quan han governat “els nostres” no hem estat capaços de crear les condicions favorables per a la llengua. I no dic que siga fàcil. Però en l’àmbit educatiu ens vam fer un tret al peu abans que hi entraren els jutges. Quan hem pensat que manaven els nostres, no hi ha hagut manera de consolidar el requisit lingüístic. I sé que no és fàcil, tenint en compte la situació de minorització en què ens trobem. Insistisc, a 2021 teníem un 25% de valenciaonaparlants de llengua inicial i un 60% de castellanoparlants. Aquests darrers no l’han patrimonialitzada –només declaren saber-lo parlar un 30% de la seua totalitat–, però és que el gros dels que tenen el valencià com a llengua d’herència tampoc en fan una defensa convençuda. Aquesta és la realitat. I aquí tenim un problema molt greu.
Només avançarem en la mesura que aconseguim millorar el prestigi de la llengua. I si no n’exigim el seu coneixement –de la manera més empàtica possible, clar– als qui conviuen amb nosaltres, malament. Ens cal autoestima i fermesa per a viure desacomplexadament la revitalització necessària de la nostra llengua.
Finalment, ¿quina valoració fas de la llei de plurilingüisme que va impulsar el govern valencià de coalició del Botànic durant la passada legislatura?
Jo la vaig veure, aquesta llei, molt voluntariosa, però tímida. No atribuïsc al Botànic cap mala fe, però. Soc conscient que la realitat valenciana és molt complicada i que modular tot això és molt difícil. En unes Jornades de Sociolingüística a Alcoi, l’any 2016, quan acabava d’entrar el govern del Botànic, vaig compartir una sessió de dues ponències amb Rubén Trenzano, el flamant director general de Política Lingüística. Hi vaig fer la diagnosi sobre l’estat de la llengua. Vaig insistir en la necessitat d’administrar una terapèutica que fos assumible pel gros de la població, naturalment. Perquè la millor política lingüística és la que es pot portar a terme.
Tanmateix, vaig advertir que si bé l’estratègia consensualista era l’adequada, potser es donarien situacions on assumir el conflicte seria necessari. Quan s’hauria d’assumir? Em van preguntar des del públic. Quan no fer-ho ens feia travessar línies roges que portaven la llengua a l’abisme, vaig contestar. En el cas de la llei de plurilingüisme, evitar la conflictivitat en un entorn de judicialització va suposar plantejar una regulació que abocava a uns resultats sensiblement inferiors als que requeria la situació del valencià. Alerta, entenc la dificultat de la situació, el pragmatisme o les pors al conflicte que es tenen des del món polític. Però a vegades has de prendre decisions que no són populars.
Això, però, és aigua passada. Ara cal tornar a convocar la gent que ha estat històricament a favor del valencià i mirar avant. Probablement, una certa autocrítica ajudaria a apaivagar les crítiques d’un sector valencianista que s’ha sentit defraudat. Més enllà de maximalismes, hem de ser conscients que només bastirem un futur favorable per a la nostra llengua si l’abordem plegats.
