El tren ens acosta des del cor de la ciutat fins a La Canyada. El comboi -amb dos transbords- travessa el terme de Paterna, deixa a un costat el cementeri i el Terrer, d’infaust record, l’Eliana, i arribem a la Canyada, fundada pel periodista de La Traca, Vicent Miguel Carceller, la Vallesa i el Clot… un viatge que ens endinsa en el temps dels crims de postguerra, el temps de la repressió, els exilis… els afusellaments i la mort. El vagó no pot anar més ple i, de sobte, entre un bosc de pins, arribem a l’estació d’aquesta zona residencial que, des de sempre, ha estat habitada per una petita burgesia que estiuejava o fugia de la tensió de la ciutat.
L’apartament on viuen Manuel Sanchis-Guarner i Cabanilles i la seua dona és ample i lluminós. Manuel té vuitanta anys, és metge traumatòleg jubilat i és fill del professor, escriptor i lexicògraf Manuel Sanchis Guarner, un dels intel·lectuals valencians més prestigiosos del segle XX, l’autor d’obres com ara La Ciutat de València o La llengua dels valencians. Ens asseiem a taula. La seua esposa, Ana Herrero, s’asseu també a taula i parlem, parlem del pare, parlem de la seua trajectòria i d’ell mateix, el fill del mestre. Manuel Sanchis Guarner –pare– va sanejar la llengua i el fill, que era traumatòleg, es va especialitzar en el mecanisme orgànic dels genolls humans… i “arreglava” alguns genolls il·lustres.
Parlem del pare…
Mire… vosté farà l’entrevista, però jo tinc interés a parlar d’alguns punts en concret com ara explicar les últimes voluntats de mon pare, l’existència del testament de mon pare.
Tot al seu temps! Qui era el seu pare per a vosté? L’intel·lectual… i el pare de portes endins, l’home de casa, el pare, el marit…
El pare era un senyor que estava sempre en el seu despatx treballant. Això era mon pare per a mi! Parlava poc amb mi, però quan parlava… ho feia de manera clara i sincera. Jo no diria que érem companys, però era un pare proper, no era un ésser llunyà per a mi. Era un home de dretes, perquè havia sigut orfe des de menut i havia sigut criat pel seu oncle, Josep Sanchis Sivera, el canonge de la catedral de València, i havia estat intern en l’Escola Pia. Això era el seu ambient familiar.
Era un home conservador…
Sí, però jo ho matisaria. Era un home que mentalment pertanyia a una dreta democràtica, una dreta que avui no existeix. Jo no sé com era la dreta en la II República, mon pare era republicà, demòcrata… i era capaç d’anar a la guerra per defensar la democràcia, però era de dretes. No anava a missa, però quan hi anava, hi anava. Va fer un viatge a Roma, va veure el Papa –no recorde si Joan XXIII o Pau VI, però crec que era Joan XXIII– i va tornar… no sé com explicar-ho… si el Papa fora una dona… li diria que va tornar plenament enamorat.
Molt bona definició, sí!
En aquell viatge va veure el Papa en una cadira portada en andes, en alt, com un déu inca, envoltat de moltíssims fidels. En l’institut on treballava el pare sempre s’organitzava un viatge de final de batxiller i sempre anaven a Itàlia. Sempre era ell el professor acompanyant. Va anar a Roma deu o dotze vegades, com a mínim.
En el tracte personal, com li ho diria? Vosté coneix la definició de Jaume Perich, no?… Ell deia que un ambidextre és un home que pensa d’esquerres, però actua de dretes, és a dir un senyor normal, no? Doncs, així era mon pare!
Quina relació tenia amb Vicent Andrés Estellés i amb Joan Fuster, tres persones amb caràcters tan diferents?… Aquella històrica Santíssima Trinitat…
Eren distints, eren diferents. Estellés era un poeta…
Ideològicament, volia dir…
A Estellés el vaig tindre de pacient, patia de les cames. Jo ja era metge i el tenia com a pacients… però són coses que no puc contar per allò del secret professional metge-pacient. Em comprén? Era un personatge molt peculiar, el meu pare era diferent, era d’una altra manera. Mon pare era un acadèmic i ell era un poeta. No és el mateix! I Fuster era… Fuster. Eren els tres diferents, però es duien molt bé, s’entenien, sobretot intel·lectualment, molt bé.
El professor, l’intel·lectual honest, l’home que escriu el millor llibre d’història del Cap i casal, La Ciutat de València, La Llengua dels valencians… on explica als valencians que tenen una llengua i l’han d’utilitzar de manera normal. Sap vosté que el seu pare ha tingut i té un pes important en la reconstrucció de la cultura i el país… Què és el que reivindicaria d’ell avui?
Mire, el van atacar d’una manera salvatge, des de moltes bandes. Això ho recorde amb tristor. Si analitzem el personatge li diria que una cosa és el “pare familiar”, un altra és el “pare polític” i una tercera seria “el pare intel·lectual”. Com a intel·lectual no tenia competència, és a dir no hi havia ningú que pogués discutir amb ell o que estigués a la seua alçada en igualtat de condicions. Recorde aquella polèmica que va mantenir amb José Ombuena sobre la llengua dels mossàrabs, una batalla dialèctica alimentada des del seu diari. L’enfrontament dialèctic i científic no tenia color, és a dir… ell era molt superior com a teòric de la llengua, com a lingüista, que tota la resta del personal “en combat científic”. Com a “pare polític” jo crec que va cometre errors…
Quins errors?
Com totes les persones que havien sigut desgraciades en la seua infantesa o que han tingut una joventut difícil, mon pare va ser extremadament sensible a l’adulació. I això és un error polític i personal molt greu, al meu entendre. Mon pare era un home important, havia passat la guerra, havia passat fam, havia passat misèria, l’havien desterrat a Mallorca, i tot d’un plegat es troba amb una cort d’aduladors, alumnes en bona part, que el portaven de la Seca a la Meca com un guru del valencià científic, diríem.
Va ser víctima de l’adulació. Podien endur-se’l vint dies al mes i el portaven de poble en poble en conferències i actes diversos… i en cada reunió el convidaven a sopar. Un home d’aquella edat, diabètic i tocat del cor, no parava per casa i això el va matar. Jo li deia “pare, pare…” i ell em contestava “tu calla, xiquet. Això és cosa meua!”. Moltes vesprades, ell deixava a ma mare amb nosaltres, ma mare ja estava malament, i se l’enduien a Manises, a Quart de Poble o a Mislata a fer una xerrada. I no parava, i no paraven.
Els vint soparots, més els disgustos dels seus enemics, acabaren amb ell.
Sobre el “pare-pare”, li diria que no hi havia una gran relació. De tant en tant passaven miracles… anàvem plegats a un lloc i pel camí parlàvem. Però aquelles poques vegades era sincer amb mi, em deia les coses com les sentia de veres. Pense que em va educar bé: em deia: “Tu fes el que vulgues, pensa com vulgues, torna a l’hora que vulgues… però no em demanes un duro, arregla-te-les!” I me les vaig haver d’arreglar. Crec que això t’ensenya com és la vida!
On estava la mare, l’esposa? Sempre sembla que és l’element ocult…
Oh, la dona era un encant, allò que es diu “una bona persona”. Rosa Cabanilles Martí era de Cullera, filla d’un comerciant de taronja, no era un camperol, era filla d’un comerciant. Devia ser prou burro perquè es va arruïnar de manera escandalosa. Ma mare era una preciosa dona de poble que, en els bons temps, sabia dur la casa i dirigir el servei domèstic. Era molt generosa. Quan em vaig casar, encara era prou jove –seixanta anys– i ja estava malalta d’Alzheimer, em va traure d’un armari amagat un feix de bitllets per a regalar-nos-el. Era tot el que li havia estat “sisant” a mon pare durant tota la vida. Encara tenia el cap prou bé. Allò, no me n’oblidaré en la vida!
Ara, sí: Sanchis Guarner mor sense testar?
Sanchis Guarner tenia un testament des de feia més de vint anys, però era un testament protocol·lari bàsic i tradicional: un fill com a hereu únic i l’usufructuària universal, la seua dona. Com que ma mare ja estava malalta, els advocats em van recomanar que ella em fera poders generals i així ho vam fer. No van fer falta els marmessors. De manera que totes les decisions les vaig prendre jo. Especificava els béns materials, però no el que havíem de fer amb el seu patrimoni intel·lectual.
Com ho va resoldre?
Mon pare va morir per la nit, de sobte, inesperadament, als setanta anys. Ell no pensava que s’havia de morir mai. Jo sabia on tenia tots els papers, tinga present que jo tenia el meu despatx paret amb paret amb el seu, només separats per un barandat. I parlàvem…
Quan va morir, vam haver de fer un inventari. L’advocat d’Hisenda era Arturo Zabala, que era fill d’un amic seu… i no vam tindre cap problema legal. La nit que morí, a casa es presentaren més de trenta persones, la major part de la família, i tots volien prendre decisions quan no feia cap falta, tots volien manar.
Mon pare tenia redactada una esquela… i un dels que volia ordenar-ho tot va dir: “Açò no és una esquela, açò és un currículum!” I tenia raó. La va modificar, jo era massa jove per a enfrontar-me a ningú, jo ja no vivia en casa, era casat i tenia ja fills. Allí estava com si fos un més en la reunió. L’any 1981 no era com ara, era un altre món, el que deia el pare era paraula sagrada i el segon dia de Nadal, canelons com Déu mana. Mon pare pertanyia a una família de la burgesia valenciana de dretes. Es duia molt bé amb un germà i un cosí germà i estaven acostumats a manar. I això feren!
En passar uns dies després del funeral, vaig telefonar a un amic periodista de la família perquè publiqués una noteta als mitjans de comunicació dient una cosa com aquesta: “La família de Sanchis Guarner dona les gràcies per tots els condols i l’afecte rebuts per la mort de l’espòs i pare…” I aquell home, sense dir-me res, va canviar el text i va acabar redactant un pamflet polític. Em va molestar molt. A la setmana em va arribar una factura de seixanta mil pessetes que vaig haver de pagar per aquella publicació en la premsa.
Què hagués volgut fer el seu pare amb els seus arxius, els seus llibres, el seu patrimoni intel·lectual?
Mire… Antoni Ferrando parla del que no sap, parla de situacions familiars i ell no era de la família. I si una cosa tenia mon pare clar era que Ferrando era un alumne, no un fill! Era un alumne privilegiat, però el fill era jo, ho tenia molt clar.
Antoni Ferrando admirava i admira el seu pare… no crec que volgués anar tan lluny…
Jo no entrava per a res en la vida professional de mon pare, jo era metge i ara soc un jubilat. En tot cas, Sanchis Guarner no tenia cap marmessor intel·lectual. No m’he fet ric venent l’obra de mon pare. Soc metge perquè mon pare m’ho aconsellà, ell volia que triés Ciències en aquells anys cinquanta: “Xiquet, estudia Ciències, que de les Lletres es menja molt malament!” A la València d’aquell temps només podia triar Físiques o Medicina i, finalment, vaig optar per aquesta última professió i he sigut feliç. La vocació em va buscar a mi, no jo a ella.
Vosté creu que s’ha complit la seua voluntat? Hi ha una part del seu arxiu personal a Elx i els seus llibres es troben a la Biblioteca Valenciana.
A casa hi havia unes caixes plenes de documents i, encara que vostè no s’ho puga creure, jo no ho sabia, i em vaig assabentar quan, vint-i-tres anys després de morir mon pare, vaig rebre aquesta carta signada per Emili Payà en nom d’Eliseu Climent. Jo no ho vaig vendre, no era meu, jo no sabia que existia.
I de qui era?
Eixa és la gran pregunta d’aquesta història. La carta venia amb una relació classificada de part de l’arxiu de Sanchis Guarner, un índex, un inventari documental incomplet de la part arxivística que jo no havia pogut blindar. El que va passar és que al cap de dos dies de morir mon pare, Eliseu Climent em va aconsellar: “Canvia la porta, canvia el pany i les claus, perquè no sabem qui hi ha, qui pot tindre una còpia de les claus”. I vaig canviar la porta per una blindada amb un pany nou. Jo vaig comprovar que, estant mon pare de cos present, van desaparéixer documents de la casa.
Mon pare estava arreplegant documentació sobre el Misteri d’Elx i jo sabia on estava la carpeta de les seues investigacions… i va desaparéixer. Misteriosament, al cap de pocs dies, un dels assistents que pul·lulava per casa aquells dies va publicar en premsa un article sobre aquelles investigacions. I van passar més casos com aquest!
Però qui ven a l’Ajuntament d’Elx aquella part de l’arxiu de son pare?
Eliseu Climent.
Era ell el propietari?
Eixa és la pregunta, eixa és la qüestió. Vosté ho sap? Jo tampoc! No ho sabem, no ho sap ningú. Jo no sabia que això existís. Per a mi hi havia els seus llibres, que va classificar i catalogar una de les funcionàries fundadores de la Biblioteca Valenciana, Paquita Alexandre, on ara es troben dipositats. Una biblioteca que encara no existia i que es va constituir amb el fons de Nicolau Primitiu i els llibres de Sanchis Guarner, que jo vaig cedir.
Sobre l’arxiu, van fer una exposició i m’hi van convidar. No hi vaig anar per no donar validesa a una donació que jo no havia autoritzat. I em vaig assabentar per la premsa que l’arxiu, que una bona part de l’arxiu, el va comprar l’Ajuntament d’Elx a Eliseu Climent. Em vaig dirigir a Climent i ell es va excusar dient que els papers de Sanchis Guarner anaven a fer cap a Elx, la frontera sud del país, per reforçar la valencianitat i així d’aquesta manera tancaríem el territori eixamplant la seua descentralització. No em va dir ni una paraula de diners, ni una paraula. Jo em vaig refermar que volia que l’arxiu del meu pare fera cap a la Biblioteca Valenciana i no que fera cap a Elx.
Vostés coneixen a Eliseu? Doncs ja saben com actua: “Això ja està parlat i no hi ha marxa enrere”.
Però vostè no va vendre res?
Jo no vaig vendre res a Elx. Jo li vaig vendre a la Generalitat Valenciana la biblioteca Sanchis Guarner perquè volia que tot estigués a l’abast de tot el món, com voldria mon pare. No arribà a un milió i mig de pessetes… i no m’ho pagaren al comptat. Saben qui és Manolo Bas? Doncs Bas va vendre la seua biblioteca per cent milions de pessetes i a mi em donaren una misèria. Vaig dinar amb Eliseu i em vaig assabentar que va vendre els papers de mon pare, juntament amb un arxiu de Josep Renau i un altre del PSUC durant la guerra civil, cedit per la Generalitat de Catalunya, per quatre-cents mil euros. Ho van pagar en diversos exercicis pressupostaris: el primer any l’Ajuntament d’Elx li va pagar a Eliseu cent vint-i-cinc mil euros per l’arxiu Sanchis Guarner… sense que jo sabés res, sense que jo autoritzés res, malgrat ser el seu hereu universal.
Eliseu Climent es va justificar dient que Sanchis Guarner havia dipositat el seu arxiu en la Generalitat de Catalunya… i jo no m’ho acabe de creure. La veritat és que Eliseu sempre s’havia portat bé amb mi i vaig decidir callar i mostrar-me discret. I així quedà tot… Jo no m’he plantejat mai denunciar Climent per a evitar que el diari degà de València al sendemà digués: Estos izquierdosos de mierda se pelean por dinero! Jo només vaig cobrar de la biblioteca Valenciana, de cap lloc més. I em pagaren allò que volgueren, ho valoraren sense cap discussió o contraoferta, pocs diners… i pagat en diversos terminis.
Però vaig fer un moviment que li conte ara a vosté: vaig enviar una carta certificada a l’Ajuntament d’Elx explicant-los que se’ls havia venut l’arxiu de mon pare sense la meua autorització i el cap de bibliotecaris de la ciutat, en nom de l’alcalde, em va contestar… comprometent-se a digitalitzar tot el complex documental Sanchis Guarner per a cedir-lo a la Biblioteca Valenciana i afegir-ho tot al seu fons patrimonial. M’han assegurat que això estarà fet i acabat abans d’aquest estiu! Veurem…
Recorda quan li posaren la bomba a son pare?
Era el 4 de desembre de l’any 1978, dos dies abans del referèndum de la Constitució espanyola. Jo estava a ma casa i em telefonà mon pare des del pis de Cànovas del Castillo a València, on vivien els pares, i em va contar els fets.
Havia tocat a la porta un jove que portava un paquet, una capsa de bombons amb una nota que deia “Feliz Navidad”. Ma mare el deixà sobre la taula i en arribar mon pare i obrir la capsa va veure que eixien uns cables i va telefonar a la policia. El paquet contenia tres cartutxos de mig quilo de pólvora premsada amb metralla, suficient per a causar greus danys personals i materials. Va telefonar al 091 i, per casualitat, el policia que aquella nit estava al cap del servei era el pare d’una amiga meua infermera que, a més, havia sigut pacient meu, el comissari Alario, i em va dir “Manolo, no te preocupes que yo seguiré este asunto”.
Amb una olla exprés amb rodes es van endur la bomba a Sant Miquel dels Reis i, al cap de dues hores, el comissari em va telefonar per a confirmar-me que aquell paquet de bombons, d’una marca de torrons molt famosa d’Alacant, contenia explosius i havia sigut rebentat a tirs. L’havien desactivat amb aquella rudimentària “tecnologia”. Si hagués explotat s’hauria endut mitja finca per davant.
La caixa que contenia la bomba es va quedar a casa, aleshores el meu cosí i jo mateix la vam dur al jutjat de guàrdia, sense tocar-la amb les mans, amb la precaució de sostenir-la amb un mocador per no contaminar la prova, com havíem vist en les pel·lícules. En arribar i fer l’entrega… la van deixar a terra i acabà en el fem, cap investigació, cap pregunta. La funcionària de torn no va mostrar gens o ben poc interès per la denúncia i pels fets en qüestió. La revista València Setmanal afirmava dies després que el tipo que havia enviat la bomba li deien el Legionario, però mai vam saber qui ho va pagar, qui ho va organitzar ni qui ho va fer.
Als tres o quatre dies, el diari Las Provincias destacava que hi havia rumors que la bomba se l’havia enviat el mateix Guarner per presentar-se com una víctima. Mon pare ja havia patir dos infarts i va presentar una denúncia. Hi va haver un judici, un judici espantós, en una sala petita: allí estava el tribunal, el fiscal i no cabia una agulla de tanta gent que hi havia, ple de “ties maries” que armaven un gran enrenou. Amb nosaltres estava l’eurodiputat Joaquim Muñoz Peirats i pocs més. Mon pare era també advocat, li van posar la toga perquè havia estudiat en La Nau Filosofia i Lletres i Dret.
Tornant a casa, el pare em va preguntar pels amics que hi havien acudit a donar-li suport: “Ha vingut tal? Ha vingut qual?” Per si jo els havia vist. “I Ferrando… estava?” “Jo no l’he vist.”
Ha canviat el Govern, ha canviat la direcció de la Institució Alfons el Magnànim i Antoni Ferrando està coordinant l’edició de les obres completes del seu pare, unes obres completes amb uns drets d’edició que manté Eliseu Climent. Pensa que continuaran publicant-les?
No ho sé. Això hauria de consultar-ho amb un advocat. El primer intent de publicar l’obra completa per part d’Eliseu i l’Editorial 3i4 va ser l’any 1982. L’obra completa està reeditant-se amb el Magnànim, pense que seguirà. Ara Publicacions de la Universitat de València està reeditant La ciutat de València amb il·lustracions. I he firmat un contracte.
Mire, després de la mort de Sanchis Guarner, va passar de tot. La revista de la Diputació de València va publicar una entrevista amb mi que mai vaig concedir, mai es va fer, tot s’ho van inventar. Jo entenc, fora de manipulacions i mentides, que si jo soc l’hereu universal de mon pare… els guanys, les reedicions i totes les accions possibles les he d’autoritzar jo, jo devia ser l’únic beneficiari. Li parle dels drets d’autor de l’obra completa i de les edicions parcials. Per diners no em barallaré, però pels drets… sí! L’obra de mon pare vull controlar-la jo, no vull que Eliseu Climent cedisca els drets a terceres persones.
Vosté va ser testimoni de la creació de l’AVL, de la seua gènesi. Això ho ha contat molt bé Sergi Castillo en un llibre… però vosté diu que era present en els primers passos de la institució quan encara estava en bolquers… on es van fer aquelles reunions? En el seu xalet de la Canyada?
Jo soc amic de Paco Camps, per tant, les reunions que jo haja tingut en aquells moments entren dintre de l’àmbit personal i jo ho he de respectar. Ell era conseller de Cultura… no li ho contaré, no és ara encara el moment. Més d’un ficaria el nas i contaria mentides. Mire Rafael Alemany només va trepitjar el Consell Valencià de Cultura una vegada en una sessió que vaig presidir en persona… i ell allí em va dir que tenia moltes ganes de conéixer a Camps, que era l’únic conseller que no coneixia. I li’l vaig presentar jo en un sopar en el meu xalet de la Canyada, on vivíem!
El Consell Valencià de Cultura…
Avui el Consell Valencià de Cultura s’hauria de reformar, és bo que existisca, però ara és només un cementeri de polítics amortitzats, com el Senat espanyol. Quan jo estava allí hi havia gent que no tenia ni títol universitari. Hi havia gent que cridava i es portava malament i només era batxiller. Sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que es va crear des de dintre del Consell Valencià de Cultura, jo no era partidari de crear aquesta nova institució, sinó a favor que es formara una secció filològica en el mateix CVC. Guanyaren els que tenien interessos que l’entitat fora nova i així la podrien controlar. En l’actualitat fa el seu paper, ara veig que és necessària! Però allí estava Leopoldo Peñarroja, estava Josep Boronat… Feien por! Així i tot li he de dir que, entre tots, uns i altres, ens respectàrem des del principi i fins al final. Això mentre grups radicals ens tiraven ous per les finestres i ens insultaven pel carrer. Eren els dies en què es discutia sobre la unitat de la llengua i la creació de l’AVL. No eren bons temps, no era fàcil! Vaig patir molt i em vaig divertir molt també.
Eixa és la gènesi de l’AVL?
La gènesi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va arrancar en un sopar que el conseller i després president Francisco Camps i jo vam mantindre al restaurant La Pechina, a València. Recorda que entrant a la dreta hi havia un reservat? Allí estàvem Camps i jo i allí es va embastar tot. Mon pare deia que a València no hi havia cap problema lingüístic, hi havia i hi ha encara només un problema polític que han creat alguns.
Supose que amb el beneplàcit d’Eduardo Zaplana, no?
Això no ho sé, no li ho puc assegurar! Jo crec que Zaplana no sabia res, quedàrem a sopar dos vells amics i allí es parlà de tot, de llengua i de la necessitat de crear l’acadèmia de la llengua. Encara que mon pare ja havia mort, jo era el metge dels pares de Camps i el coneixia personalment perquè ell jugava al tenis i el tenis trenca genolls.
Vosté va nàixer a Mallorca?
No. Eren els anys quaranta i vivíem a Mallorca. Ma mare tenia una germana a València i al final els pares, per una qüestió sentimental i pràctica, van voler que jo nasqués ací. Vaig nàixer a casa, en el carrer de Ciscar. Després, al cap de quinze dies, tornàrem els tres a Mallorca i allí vaig viure i créixer fins als quinze anys.
Vosté deu tindre un bon record de Francesc de Borja Moll…
Sí, aquell home va ser el meu segon pare, era tot un personatge, menorquí empeltat a Mallorca. Era un homenot. Recorde que anàvem pels carrers de la Palma antiga i jo anava agafat de la seua mà. Era molt menut. Quan es topetava amb algú… li deia “tenga!”, perquè a Mallorca “Bon dia tenga” es convertia en un simple “tenga!”… i així anàvem pels carrers de Ciutat. Jo era amic del seu fill Víctor, que tenia la meua edat. Jo tenia una foto en la qual Moll estava treballant i jo em trobava jugant als seus peus, sota la taula, com la foto de John Kennedy i el seu fill menut John F. Kennedy en la sala Oval. Algú va retallar aquella foto i, al final, jo no sé on està.
Moll li va obrir les portes de sa casa al meu sogre, Manuel Sanchis Guarner, i a la dona. Els va deixar una habitació i dret a la cuina, fins que el matrimoni pogués traure el cap i estabilitzar-se. Com si foren família! –diu Ana Herrero.
Està vostè content amb el nou Govern valencià?
No. Jo no estic content mai, jo soc un roig impenitent. Podrien fer-ho pitjor. No vivim a València, ací a la Canyada teníem un alcalde que ja va pel quart mandat i estem contents amb ell.
Diga’m una maldat…
Una, li la dic i no podrà publicar-la –me la diu, off de record– però li diré una maldat: si algú es llegira amb calma el Diari Oficial de la Generalitat, on és publicada la llei de creació de l’AVL, l’escàndol seria majúscul. Si algú que entenga de semàntica i de lleis ho llegira… podria comprovar que hi ha una errada ortogràfica que fa canviar l’esperit de la llei.
Ens han rebut amb els braços oberts. Ana i Manuel ens regalen el segon volum de l’Obra Completa: El País Valencià, un recull d’articles del professor Sanchis Guarner editat per la Institució Alfons el Magnànim: “Ens han regalat una caixa del segon volum!”.
Ens acomiadem i el fill del professor, el traumatòleg especialista en genolls, ens promet noves aventures, noves publicacions que reivindicaran el pare i l’honorabilitat del seu hereu. De cabellera completa i blanca, aquest home conserva una energia inesgotable i es mostra lliure de pensament. I de paraula, sense pèls a la llengua: “Amb aquesta entrevista alguns es sentiran molestos o ofesos. Jo dic allò que considere que és veritat. En el nom del pare!”
