Laia Llobera (Barcelona, 1983) és poeta, doctora en llengua i literatura catalanes per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va exercir la docència durant uns anys i actualment treballa en el Consorci per a la Normalització lingüística, en els seus serveis d’ensenyament i també de dinamització del català. Ha publicat set llibres de poesia, des que va publicar el seu primer recull: Cicles (Publicacions UAB, 2009). Caldrien destacar els seus dos llibres Boscana (Lleonard Muntaner, 2018) i Llibre de revelacions (La Breu, 2020), amb una segona edició. La seva realitat poètica està lligada a la natura, amb referències al món vegetal, a la transcendència espiritual, reparadora, allunyada de dogmes. És una poesia de recerca, de la paraula cap a la paraula. “L’ànima té cos de paraula” es pot llegir en un dels seus últims reculls, amb una concreció pulcra i neta: “la bellesa que ens convoca, inundant el fracàs”.
Has rebut, amb Paradísia, el premi Vicent Andrés Estellés 2022. S’hi van presentar més de cent originals. Tot un honor anar a València a les festes dels Premi Octubre que convoca anualment Tres i Quatre, i rebre aquest premi tant prestigiós.
Sí, és un premi important i especial, perquè és dels més antics en la poesia catalana i perquè l’han guanyat grans escriptors. Però és especialment valuós perquè el primer Vicent Andrés Estellés es va atorgar l’any 1973 a Joan Navarro, un dels poetes cabdals de la poesia del País Valencià. Era a les darreries del franquisme i al País Valencià ben poques editorials publicaven en català. El dictador encara era viu. Per tant, els premis Octubre són i han estat part de la resistència cultural al País Valencià.
El llibre s’ha publicat aquesta primavera. Com respira? Com va arribant?
El llibre es va publicar després de Sant Jordi, tot just ha sortit del forn. Al maig en vam fer la primera presentació a Barcelona; a l’agost el presentarem a Natura Llibres, una llibreria que es troba a Alins, al bell mig de la Vall Ferrera, a l’altra banda de les Valls d’Àneu, que és on està escrit Paradísia. I de cara a la tardor m’agradaria presentar-lo també al País Valencià. No crec que faci més presentacions. Els llibres s’han de llegir, llegir bé, amb calma, no s’han de presentar tant.
En els teus poemes hi ha una música verbal, carnosa, elegant. Hi ha un gran treball al darrere.
Sempre he tingut una relació d’amor amb les paraules, amb la llengua i encara més amb la llengua catalana. Quan era petita ja em fixava molt en la manera de dir les coses, en com podem expressar el món. El poema és una font de coneixement en molts sentits i un d’ells és el coneixement de la paraula, que és ètica i estètica. En un poema hi conviuen aquestes dues disciplines. Un poema sense forma no és un poema, però tampoc és poema si el que diem no té fons. És important la textura i el batec.
“No oblidis… la saviesa de les flors”, ens vas deixar escrit en un dels teus anteriors llibres més destacats, Llibre de revelacions.
Aquest vers pertany a un poema que vol massacrar l’ego dels homes, un ego que ens ha portat a destruir el planeta, però també a deixar sota mínims la humanitat. Quan parlem de crisi climàtica i dels estralls que estem causant a la Terra, oblidem que la crisi no només la pateix la casa on vivim sinó també els homes.
Vivim un temps en què tot ho governa la informació, estem connectats les vint-i-quatre hores del dia als mitjans de comunicació i a través d’Internet. Però vivim temps de gran ignorància. És una etapa de progrés en alguns camps –tecnològic, mèdic– però hi ha un retrocés humanístic impressionant i això ateny coses tan fonamentals com els drets humans. Mentre no hi hagi una ètica universal la supervivència serà impossible. No parlo de la necessitat d’una ideologia comunitària, ni tan sols d’una religió, però sí que calen valors que permetin a l’home ser alguna cosa més que un cos mercantilitzat. S’ha de revaloritzar l’ètica, cal començar per aquí.
Escrius una poesia meditativa, mimètica, que ens parla de la lleugeresa de la vida i del temps.
Fa anys que estudio filosofia i teologia, però ara ho faig a la universitat. La reflexió i el pensament formen part de la poètica. En temps de pressa i irreflexió, la lentitud i fer poques coses s’ha convertit en una cosa rara i exòtica. Però no parlo de fer ioga i relaxació, aquestes coses que s’han posat de moda i que en molts casos estan buides de contingut. Em refereixo a una manera de viure lluny de la corrent principal –una corrent en la qual s’han diluït les dretes i les esquerres per igual, les ideologies s’han desdibuixat. Quan llegeixes amb profunditat els primers filòsofs, t’adones que el primer moviment que van fer va ser posar en dubte la tradició, allò que els era donat. Però posar en dubte i voler canviar les coses no vol dir fer hegemònic el nou pensament amb autoritarisme, que és una cosa molt d’ara. Voler canviar les coses proposant una nova hegemonia és d’una perversitat que espanta. Perquè aleshores tornem a ser al mateix punt d’on veníem. Amb això el llenguatge és molt enganyós.
És una poesia que requereix un espai, una pauta, una consciència. És com si en el teu llibre ens oferissis una finestra pròpia.
Paradísia és un espai, una forma de ser al món. Però diria el mateix dels altres llibres que he escrit. És una manera de viure la realitat –no de veure-la o de voler-la reflectir, que és molt diferent– i aquesta manera va molt lligada a la natura, a la terra i a l’esperit. També a l’ètica i al pensament. No em puc deslligar ni de la filosofia ni de la teologia. Quan reflexiones sobre el llenguatge, descobreixes la quantitat de biaixos i fal·làcies que utilitzen algunes veus públiques o els polítics. Com que no ens han ensenyat a pensar ens enganyen de la manera més absurda possible.
Treballes amb imatges potents que captiven per la seva sensació filosòfica, espiritual.
M’acaro al símbol. O ell s’acara a mi. Panikkar diria que és la segona. El símbol et ve a buscar. Però el símbol és un dels elements que ha soterrat la modernitat. Hem perdut la capacitat no d’interpretar el símbol sinó de viure’l, i amb això hem oblidat que l’home és home davant del misteri de la vida. I aquest misteri ens condueix a diverses qüestions fonamentals: pensar, crear i estimar. La primera cada cop està més esparracada però les altres dues també. Als més petits no els ensenyem a pensar, els ensenyem a conèixer coses, a saber-se informar… però això és absolutament irrisori. El problema és que a banda de pensar, no els ensenyem a fer una cosa encara més transcendental: parar l’atenció, copsar les coses més enllà del que ens diuen o veiem.
Quin fulgor veus, quin secret busques?
Simone Weil diu una cosa que em sembla que podria respondre la pregunta que em fas. Ella afirma que, quan escoltem Bach o el cant gregorià, totes les facultats de l’ànima es concentren i callen per copsar allò que és perfectament bell. Dit d’una altra manera, hi ha un indret, una atmosfera, un Déu sigui personal o no, que és garant de la bellesa, i aquest espai només el podem explicar en forma de misteri, de secret, perquè per si mateixa la bellesa conté el sagrat. És el que anomenem el sobrenatural. El que passa és que les coses del sobrenatural, que van directament vinculades al pensament i a l’ànima, s’han acabat tergiversant. Es confon ioga amb religió –i es vol fer confondre– i pensament amb articulisme banal. Pensar vol dir fer anar el magí, una paraula meravellosa que remet a la imaginació.
Mantens un diàleg amb el lector, en forma de preguntes estimulants.
El pensament és al centre de la poesia. Pensament i alhora interrogació. Per això sobrevé el diàleg, la interpel·lació.
Si els lectors et poguessin contestar podria sorgir una altra realitat poètica, textual i nova.
Els lectors ja contesten. El poema sempre s’obre a l’alteritat.
Hi ha vitalitat en la teva poesia, una suavitat vital.
Hi ha el que en teologia es diu la mística del dia o allò que deia Antonio Machado “es fa camí al caminar”. La vida és un regal i aquest regal s’ha d’aprofitar minut a minut. Quan veus la vida d’aquesta manera trobes la bellesa pertot, fins i tot en les coses més insignificants. Fins i tot en persones que t’han pogut fer mal o gent que aparentment sembla molt diferent de tu. Però per arribar fins aquí cal haver passat per la foscor –pel dolor, pel patiment… d’això en parla Sant Joan de la Creu. Quan ets jove és relativament fàcil escriure sobre mals d’amor i desgràcies. En canvi, quan et fas gran aprens a valorar la vida pel que t’ha donat. I escriure sobre això no és tan fàcil. Hi ha qui podria pensar que és una forma d’innocència o romanticisme. És ben bé al contrari. És una manera de comprendre què és la vida i com va el món. I donar les gràcies per haver arribat fins on has arribat.
Es percep la infància com una forma d’energia, com una referència davant el present que hem de viure.
Cal viure el present com el regal que és però això no vol dir carpe diem, passant per damunt dels altres. Tenim instal·lat aquest concepte de vida, això ho ha escampat com la pólvora el neoliberalisme: viure i experimentar constantment plaers ràpids i efímers. Cremar formes buides de felicitat perquè, com que hem deixat de pensar, l’únic que ens anestesia de la buidor és l’efímer del consum.
Ara ja no ens preocupem per quin sentit té la nostra vida. Ja no ens demanem què podem fer per millorar el món, què hem vingut a fer aquí, i com podem ajudar els altres. Ara la preocupació principal és passar-ho bé, “experimentar”, cuidar-se a un mateix. I estar connectat a tot arreu. I justament aquesta connexió ens aliena. No ens fa viure el present. D’això n’ha parlat molt Byung-Chul Han. Amb el neoliberalisme hem passat d’explotar els altres –bé, això tampoc no ha desaparegut– a explotar-nos a nosaltres mateixos. Aquesta explotació té al centre l’imperatiu que hem de donar una imatge de nosaltres mateixos al món. I aquesta imatge passa per anunciar-se i si pot ser t’has d’anunciar d’una forma diferent cada dia. Amb un color de cabell diferent, amb una roba diferent. La vida s’ha tornat un anunci, un aparador, pur mercadeig. Però deixem-ho aquí, que ens allargaríem.
En algunes parts del llibre es podria veure una certa teorització, com una teoria simbòlica de la natura, com un desig o un reclam.
Hi ha qui ha dit dels meus poemes que eren “neorurals”. També m’han dit que era una “poeta de la natura”. Ara tot són etiquetes, producte sovint de no anar una mica més enllà. Això del “neorural” és una mica esbiaixat. Hi ha neorurals que no han estat mai en contacte amb la natura i volen anar a viure a un lloc que els sembla màgic. N’hi ha d’altres, però, que sí que tenen la saviesa ancestral que tenen les persones que coneixen la natura. No es pot generalitzar.
Jo he estat en contacte amb la natura des de petita. Amb pocs anys m’enfilava als arbres i em perdia pels boscos del Pirineu. I ara puc viure en una ciutat més o menys gran. Jo crec que al llibre més que teorització hi ha una atmosfera, una voluntat de posar en relleu l’atenció, la percepció, i captar el gest de la natura. Els que viuen a prop de la natura saben de què parlo.
“Mirar és saber estimar”.
Aquest poema parla d’això que et comentava ara. Posar l’atenció plena en les coses i en les persones. L’amor, l’amistat, llegir un llibre, vol temps i dedicació. Ens estem carregant una cosa tan necessària com passar una estona mirant les musaranyes. Tenim el cervell ennegrit per les tauletes, els telèfons mòbils i les pantalles.
Ens parles d’engrunes, de signes, de pregàries, d’invocacions. Què podem esperar del món?
No cal que esperem res. Allò de què parlo ja és entre nosaltres. És aquí. Leonardo Boff té una frase meravellosa, amb la que cloc Paradísia: el cel ja és a la terra. L’espiritualitat no és un consol, és una constatació i una implicació.
També invoques el silenci, l’escriptura, seguint també l’estela de diversos poetes catalans actuals, com ara Antoni Clapés o Lluís Calvo.
Sí, són dos poetes que han invocat el silenci i la lentitud. Lluís Calvo ha reivindicat aquests elements per anar contra el poder. La seva poesia és revolucionària, no pas perquè advoqui complir uns estereotips que són més o menys llibertaris. És una poesia que qüestiona l’status quo. I ara mateix certs discursos de l’esquerra són també status quo. Tenim sort de tenir un poeta i pensador com ell a casa nostra.
Antoni Clapés també ha sabut plasmar molt bé en la seva poesia l’allunyament del soroll i l’acostament cap a les coses fonamentals. També hi ha la mirada de l’existència. Crec que tots dos són bèsties poètiques. I ja triguem massa a reivindicar-los. Enric Casasses, Lluís Calvo, Antoni Clapés, Joan Navarro, Teresa Pasqual, Antoni Vidal Ferrando, Dolors Miquel, Lluís Solà… Sobretot aquest darrer, que és importantíssim.
El llenguatge excels, moderat, és un dels teus puntals. Com treballes la llengua en els teus textos?
El poema no l’acabes mai de treballar. No apel·lo al barroquisme, sinó al treball, a la depuració. Em sento interpel·lada per una mena de rigorisme formal, però aquest rigorisme busca allò essencial i això també té a veure amb el sincretisme místic. Visc aquí. I en la mística de Jose Ángel Valente i Edmon Jabès. És una poètica universal, que reflexiona sobre l’existència humana fins al moll de l’os.
Ens parles de forma preferent de la natura, del món vegetal. Com t’hi relaciones? Com l’observes? Com ens hi podem apropar?
La natura és casa nostra, nosaltres som natura. No ens hi podem relacionar de cap altra manera que no sigui amb respecte i reciprocitat. Ara bé, la natura no és cap lloc idíl·lic. No és un conte de fades. És un lloc salvatge. Qui coneix la natura ho sap. El problema que tenim és que estem oblidant com ens hi hem de relacionar sense destruir-la. Ara mateix els únics que han mantingut aquest coneixement són els pobles indígenes. Per tant, si volem desaprendre i reaprendre ens hem de traslladar a altres llocs del planeta. Tot i que no podem oblidar que fa segles nosaltres també érem com aquests indígenes.
“Cada arbre és portador, / cada terra, consagrada, / cada abisme té el seu fons, / cada veu oculta l’ànima”. Una peça meravellosa.
L’ànima humana. Aquesta és la qüestió. I com això ens uneix intrínsecament a la natura, a la creació, als altres.
És com si et volguessis transformar vers la natura, com si busquessis una translació, captivada pel món clàssic.
Més que transformació hi ha un retorn. Però no és un retorn com el que evocava Thoreau a Walden. No hi ha una reivindicació romàntica. Tampoc no hi ha cap evasió. Tot i que m’han volgut fer passar per aquí… La natura la vivim des de dintre no des de fora.
També hi ha poemes més físics, més corporals, més apassionats, secretament expressius. Com podem viure l’amor?
L’amor va unit a l’ànima i a la bellesa. Som aquí per l’alteritat. No som aquí per satisfer el nostre ego. Ens han engiponat aquest vestit i no ens el traiem de sobre. Aquest és el problema de tot el que estem vivint.
Els ocells prenen un protagonisme destacat en els teus poemes, com a realitats creadores del cant.
Els ocells han sigut uns animals que han emprat molt els místics. És un animal que evoca el cel, Déu, el més enllà. Però també evoquen la llibertat, que és un concepte important. La llibertat és al centre de l’antropologia filosòfica i teològica. Sense la llibertat s’acaba tot. Però no parlo de la llibertat que ens ven el capitalisme, aquella segons la qual el benestar s’ha democratitzat i ara tots som més lliures. Aquesta llibertat és un miratge.
Hi ha un poema espiritual, astral, dedicat a l’exili, a “la pell de llibertat”, una clara referència al procés.
L’anhel de llibertat per la terra, pel poble, per la comunitat apareix a Boscana. Hi ha un bloc de poemes dedicat a l’1 d’octubre. Estimar la natura és estimar allò que tenim sota els nostres peus, que és la terra que han trepitjat els nostres ancestres, el sòl que han llaurat i que han suat. Per això a Boscana hi ha un poema que recorda que els “avis cantaven a les valls”. Estimar la terra no pot estar deslligat d’estimar una cultura i un país. És impossible. I és una fal·làcia.
