La llum esplendorosa que la ciutat de València ofereix aquests dies —una llum prodigiosa, aliena a les desgràcies i les misèries del món— sembla reflectir-se en l’alegria i l’amabilitat amb què Maria Lluïsa Gea Valor i Paul Scott Derrick ens reben a casa: un pis exquisidament decorat amb mobles clàssics, confortables i acollidors, prop de la plaça de Jesús. Ens hem citat a les cinc de la vesprada. Quan hi arribem —amb acceptable puntualitat— Víctor Labrado i jo, la parella ix a rebre’ns a la porta de l’ascensor.
—Ah! Benvinguts! Estàvem esperant-vos… Passeu, passeu!
Mentre intercanviem somriures i unes primeres paraules de cortesia, Maria Lluïsa i Paul ens inviten a instal·lar-nos en un racó del saló, prop del balcó —que deixa entreveure el brancam dels arbres del carrer i, una mica més enllà, el campanar i la cúpula de l’església de l’antic convent de Santa Maria de Jesús.
—Per fi es completa el vostre projecte de traducció de les Rondalles valencianes d’Enric Valor a l’anglés, no?
—Sí! Ja s’han publicat els dos primers volums i en tenim enllestit el tercer, que està a punt d’eixir i serà l’últim —explica Maria Lluïsa—. Cada volum té la seua introducció, que escric jo…
—Molt bones! —puntualitza Paul. I sembla que vulga aplaudir amorosament, amb la llum dels ulls, la solvència acadèmica de la seua companya, Maria Lluïsa.
—Moltes gràcies, Paul! —estima Maria Lluïsa, amb un somriure divertit i còmplice—. Les vaig voler escriure pensant en el lector anglosaxó.
—Clar…
—En el primer volum es tractava d’explicar una miqueta què és el País Valencià, qui era Enric Valor, què representa i quin és el context de les Rondalles valencianes… Vaig dividir la introducció en tres parts. La primera la vaig titular “Enric Valor, an extraordinary life”: una vida extraordinària definida per un profund amor a la literatura i a la llengua. I ací es conta tot el context, des que va nàixer a Castalla, amb tota la dictadura i tota la repressió que va haver de patir en la postguerra. S’hi expliquen moltes coses que són clau perquè s’entenga d’on van eixir les Rondalles valencianes i per què.
En això, una part important és la censura, clar. En aquest apartat hi ha moltes cites de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, etc. I també, per descomptat, hem adobat el discurs amb unes quantes pinzellades de cada part del territoris de parla catalana. Després hi ha un apartat explícit sobre les Rondalles valencianes: què és una rondalla, i com s’uneix la nostra noció de rondalla a la tradició folklòrica europea. En aquest apartat tractem la qüestió de la catalogació de les rondalles de Valor segons l’índex internacional ATU (Aarne, Thompson i Uther). A tu també t’he citat unes quantes voltes, eh? T’hem hagut de traduir a l’anglés. Però t’hem citat.
—Xe, caram! Moltes gràcies!
—I la tercera part? —s’interessa Víctor Labrado.
—La tercera part és “Rellevància, peculiaritats i innovacions del corpus rondallístic de Valor”. És ací on comente, per exemple, la importància dels paisatges…
—La nacionalització de les rondalles, que deia el teu iaio.
—Exacte!
—I quin tipus d’editorial és la que ha editat les Rondalles de Valor en anglés?
—Routledge. És una editorial molt coneguda internacionalment —explica Paul—. Tenen tot tipus de sèries. Publiquen moltíssim.
—És sobretot acadèmica, no? —especifica Maria Lluïsa.
—Sí. És sobretot acadèmica —corrobora Paul—. Però publica en tots els camps. Els nostres llibres entren dins d’una sèrie que es diu Studies in Twentieth Century Literature: Estudis en la literatura del segle XX.
—I això sí que ens va agradar molt —explica Maria Lluïsa—, perquè et mires la col·lecció i està el jaio: i està al seu costadet James Joyce; i a l’altre costat, Ernest Hemingway; i també Katherine Mansfield, i T. S. Eliot. I jo vaig dir: “Clar que sí! Escolta: que es veja, que es veja allí l’obra del jaio!”
—I com va ser contactar amb Routledge?
—La veritat és que Routledge no va ser la nostra primera opció —recorda Paul—. Primer vam sondejar la possibilitat de publicar en Penguin. Però per a publicar en Penguin necessitaves que hi fera la proposta un agent literari.
—També vam parlar amb l’Anglo-Catalan Society, que té base a Cambridge —comenta Maria Lluïsa—. Perquè el jaio era molt amic de l’Alan Yates, que en els anys vuitanta va vindre ací a València. Tinc la imatge del jaio i ell eixint a passejar junts…
—I va ser a través de l’Anglo-Catalan que vau contactar amb Routledge? —conjecturem.
—No, no, no. Que va! Va ser que, estudiant traducció… Perquè el meu perfil acadèmic no és de traducció: jo soc més de lingüística, de fonologia. I des del punt de vista de la investigació soc més d’escriptura acadèmica i de gèneres acadèmics. Però clar: em vaig haver de posar les piles, perquè estem fent traducció. I els estudis de traducció son una disciplina acadèmica emergent, prou recent, dels últims vint o trenta anys. I hi ha una autora egípcia de referència que és Mona Baker que fa uns anys va posar en Routledge una secció dedicada a la traducció. I li vaig dir a Paul: “Intentem-ho amb Routledge!”
—I com va ser la manera de posar-vos en contacte amb Routledge?
—Molt fàcil. En Routledge ho tenen tot molt ben organitzat —aclareix Maria Lluïsa—. Tenen una persona que es dedica a aquestes coses.
—Tenen un editor per a cada sèrie: per a cada col·lecció —puntualitza Paul.
—Exacte.
—I la cosa va ser escriure allí, al responsable de la col·lecció? —preguntem.
—Sí. I una volta allí el van enviar a dos readers, que en diuen: dos lectors experts. I ens van enviar una contestació que va ser increïble!
—Vau enviar l’original ja traduït?
—No. Nosaltres vam enviar només el projecte, d’acord amb una plantilla que tenen prevista per a la presentació de propostes de traducció. La veritat és que ho tenen tot molt ben protocol·litzat! Hi havies de posar el títol, les característiques de l’obra, una explicació sobre qui era Enric Valor i una descripció sobre el contingut de cada rondalla. I la gran sorpresa va ser que, quan ens van enviar les respostes dels experts, va resultar que un havia dit en el seu informe: “Publica-ho… O viu per a penedir-te’n!” Literalment: “Publish or live to regret it!”
—Ostres! Això mereix un titular: “Publica-ho o viu per a penedir-te’n!”
—Sí! —aplaudeix Maria Lluïsa, amb un somriure emocionat—. És molt bo. Sí, sí, sí. Jo crec que va ser aquesta la frase que va resultar decisiva perquè el responsable de la col·lecció seleccionara efectivament el projecte. Després vam saber qui era, l’avaluador que la va escriure en l’informe. Era un professor d’etnopoètica de Gal·les.
—En sabeu el nom? Es pot dir? —inquireix Víctor Labrado.
—Sí, clar: Joseph Sobol. De la University of South Wales.
—Al costat de Rafael Beltran i Carme Oriol, va ser ell qui, després, va aportar un dels paratextos que encapçalen la traducció —continua explicant Maria Lluïsa—. Venia a dir que la nostra traducció obri una finestra als lectors de parla anglesa que permet albirar la nostra rica tradició de contes populars, i que presenta un conjunt deliciós de versions literàries bellament interpretades i traduïdes amb autoritat: “authoritatively translated”.
—Nyas, coca!
—Sí… —riu Maria Lluïsa—. L’hem de voler molt, nosaltres, al senyor Joseph Sobol. I una cosa molt bonica és que sabien perfectament qui era Enric Valor: allà dalt es veu que el tenen com una referència quant a la literaturització del patrimoni rondallístic del sud d’Europa. I el van comparar amb Giuseppe Pitrè, que va ser un dels grans rondallistes de Sicília, per exemple. Que, per cert, és una llàstima que a penes no es coneix: ni tan sols a Itàlia…
—Això ha sigut una cosa al nostre favor —argumenta Paul—: que avui en dia hi ha en els escenaris internacionals un positiu interés per les llengües minoritzades. I clar: el valencià, el català, cau perfectament ací dins.
—Sí. I tant! Massa perfectament… —se’n lamenta Víctor Labrado.
—El cas és que, dins d’aquesta col·lecció, hi ha els grans escriptors, com ara Hemingway o Joyce, però també escriptors de països com Corea, o Polònia, o Ucraïna —detalla Paul—. I crec que Enric Valor els encaixava molt bé com a autor de prestigi procedent d’una llengua i una cultura tan particulars com la nostra.
—L’única cosa que no ens agrada, i que nosaltres els vam observar quan ens van enviar el qüestionari postpublicació —matisa Maria Lluïsa— és el preu. Vam dir: “És un poc car…”
—De quants diners estem parlant? —s’interessa Labrado
—Cent euros.
—Caram!
—I la versió digital, trenta.
—Sí que pica, sí…
—Però a pesar del preu, que és una mica prohibitiu per les butxaques particulars, les biblioteques i les institucions acadèmiques del món anglosaxó podran adquirir-ne exemplars i posar-los a disposició de tots els qui es vulguen interessar per les Rondalles valencianes del jaio. En això Routledge té un prestigi enorme. I una magnífica distribució! Estem molt contents d’haver publicat amb ells, la veritat.
—Ni que siga com a operació de prestigi en l’aventura de la internacionalització de l’obra de Valor… —suggerim.
—Exacte! —corrobora Maria Lluïsa.
—Parlem de la traducció. Supose que girar les Rondalles valencianes a l’anglés deu comportar un repte traductològic brutal, no? Perquè no deixen de ser un projecte literari fermament ancorat a la cultura valenciana. L’ús d’idiomatismes, dialectalismes, unitats fraseològiques i tota classe de recursos expressius autòctons segur que plantegen problemes de molta envergadura al traductor que es proposa el repte de traslladar-los a un potencial lector anglés, nord-americà, australià o neozelandès, posem per cas. Quant de temps us ha costat, el treball de traducció?
—Què han sigut? Tres anys, Paul? —vacil·la Maria Lluïsa.
—Sí. Sense pressa. Jo ho he pres com un hobby després de jubilar-me —confessa Paul amb un somriure anglosaxonament flegmàtic.
—De més a més —Maria Lluïsa es mira amb admiració el seu home, amb un somriure que il·lumina l’estança— hem tingut la sort que Paul és professor de literatura nord-americana i té molta experiència com a traductor. D’Emily Dickinson, sobretot. Va col·laborar amb Carme Manuel, que és qui l’ha traduïda, com a assessor literari. Ell és especialista en Emily Dickinson: és un dels millors especialistes mundials en Emily Dickinson!
—No… No digues això —es ruboritza Paul, i prova de fer valer-hi la moderació i la humilitat que el caracteritzen.
—Que sí: que ell no ho diu, però jo sí! —reivindica Maria Lluïsa entusiàsticament, entre rialles—. Jo sí que ho dic! I clar: té un instint i una gràcia…
—Bé… —protesta Paul—. De tota manera l’Emily Dickinson és impossible de traduir. El que ha fet Carme –i ho ha fet molt bé! – és captar la idea. Però la forma d’Emily Dickinson és tan important! I això no es pot traduir, en absolut.
—Però la noció d’intraductibilitat podria servir també, igual, per a la traducció d’Enric Valor a l’anglés, no? —suggerim.
—Home! —raona Paul—. La prosa és molt més fàcil: molt més fàcil de traduir.
—Però és difícil. És sempre difícil —admet Maria Lluïsa—. La traducció literària mai no deixa de ser un repte de creativitat. Nosaltres vam començar publicant l’any 2020, en eHumanista –que és una plataforma digital de la University of California Santa Barbara–, quatre rondalles: “La mestra i el manyà”, “La Mare dels Peixos”, “L’amor de les tres taronges” i “Abella”. Joan de Déu Martines ens va fer el pròleg i li vam posar com a títol Four Valencian Fairy Tales. Aquelles quatre rondalles sí que eren més fairy, per allò del tema màgic i etcètera. Però ara que van totes hem optat, millor, per folk: folktales.
—Són folktales: són folktales —corrobora Paul, amb el seu anglés nadiu.
—De fet, el catàleg internacional de Hans-Jörg Uther es titula, precisament, The Types of International Folktales —observem—. Però… Conteu-nos, conteu-nos, conteu-nos un poc com va ser el procediment de la traducció.
—El procediment va ser… Poc ortodox! —confessa Maria Lluïsa, enriolada.
—Va! Vinga! Comencem pel principi. I parlem primer d’un altre procediment. Perdoneu-me la tafaneria, però… Com va ser que la Maria Lluïsa va comprar el Paul i que el Paul va comprar la Maria Lluïsa? Vull dir: com i quan us vau conéixer? —ens atrevim a preguntar.
—A la Facultat! Ens vam conéixer perquè érem companys de feina… Què estem, vint-i-cinc anys junts? Quan vaig conéixer el Paul no parlava valencià encara. Estava fent cursos per a aprendre’n.
—Tu, Paul, havies vingut a València d’alumne o de professor? —vol saber Víctor Labrado.
—No, no: de professor… —aclareix Paul.
—I com va ser vindre a València?
—Oh! Això és una llarga història…
—Fes-ne un resum, per favor —li demanem.
—Estudiant el postgrau, als Estats Units, a Carolina del Sud, vaig conéixer un jove de Burgos que també hi estava fent el doctorat. Cursàvem junts algunes assignatures. Vam fer amistat i vam compartir casa amb un grec. En acabar, va tornar ací a València i va crear la primera càtedra de literatura nord-americana de tot Espanya.
—Com li deien?
—Enrique García Díez.
—I tu te’n vas vindre a la Càtedra d’Enrique…
—No, no, no. Abans de fer-se la Càtedra, vaig vindre per passar un any. Sent encara joves, ell estava aquí i em va oferir: “Vols vindre a València a passar un any, per a aprendre espanyol i donar classes d’anglés?” I ho vaig fer. Per què no? I així va començar tot… En comptes d’un any, en vaig fer dos. Estava pendent llavors d’una beca en història de l’art que m’havien aparaulat allà, als Estats Units. Em deien: “Quan tornes tindràs una beca ací.” I era mentida, perquè sempre li donaven la beca a una altra persona. Per això, després de dos anys ací a València esperant que em donaren la beca aquella, me’n vaig fartar: vaig tornar als Estats Units, em vaig comprar una moto i me’n vaig anar a viure a Nova Orleans.
—Ostres! Veus? Gran solució! Quan a un no li donen una beca és el que ha de fer! [Riem.]
—Sí. I hi vaig estar dos anys, a Nova Orleans, treballant en un manicomi.
—Una experiència sens dubte profitosa per al món de la docència superior! —judiquem.
—Però també en un institut de xiques, eh! —intervé Maria Lluïsa, amb un to picardiós que fingeix gelosia amb caràcter retroactiu.
—Sí. També en un institut de xiques. I com a substitut en les escoles públiques, al centre de la ciutat: unes escoles que en aquell temps feien feredat.
—Però després vas tornar ací a València i… —se li tornen a il·luminar els ulls, a Maria Lluïsa.
—Vaig tornar ací a València i vaig estar deu anys donant classes d’anglés en el Centre Oxford. I després vaig poder entrar per fi a la Facultat. Quan va morir Enrique, molt jove, als quaranta-dos anys, jo hi vaig entrar com a substitut. Però em va costar molt, poder regularitzar la meua situació. Perquè havia de tramitar convalidacions, i gestionar la residència legal, i no sé quants coses més… Perquè jo en aquell temps havia residit ací com a turista. Havia d’eixir cada sis mesos a Andorra i tornar a entrar perquè em segellaren el passaport. En fi: que hi vaig tindre una mar d’obstacles burocràtics per a fer-me un lloc en la Facultat. Però al final vaig poder resoldre-ho tot i vaig consolidar plaça.
—I així va ser que us vau conéixer, com a companys de la Facultat —suggerim a Maria Lluïsa.
—Sí, sí, sí. Jo era de literatura i ella era de lingüística. I ens vam conéixer llavors —respon Paul.
—Més o menys, quin any és això? —vol aclarir Víctor Labrado.
—L’any 1996 o 1997, no? —dubta Maria Lluïsa.
—Sí… —corrobora Paul.
—Jo després me’n vaig haver d’anar a la Jaume I —explica Maria Lluïsa—. Vaig estar catorze anys de professora allí a Castelló, a la Jaume I.
—Però digues, Paul: un senyor de Carolina del Sud, en quin moment descobreix el valencià? Com va ser acabar en els cursos de valencià? Perquè, en principi, a València, podria semblar que el valencià no existia, fins i tot… —s’hi interessa Víctor.
—Sí. Sobretot, perquè jo compartia pis amb Enrique, de Burgos. I el valencià, òbviament, era per a nosaltres una cosa molt allunyada.
—Com et vas assabentar de l’existència del valencià? —inquireix Labrado, a la recerca d’una major concreció.
—Home! El valencià estava sempre allí. En el rerefons, diríem. Però al principi jo no hi tenia un gran interés d’aprendre valencià, perquè estava intentant aprendre espanyol. I perquè jo estava, en principi, de pas: no pensava quedar-me. Tanmateix, en aquell temps és quan van traure, en la Universitat, el requisit del valencià. I és quan em vaig plantejar seriosament aprendre valencià. I em vaig apuntar a uns cursos que oferien gratis allí mateix en la Universitat.
—D’acord. Però abans de plantejar-t’ho com una exigència… Recordes les teues primeres trobades amb el valencià?
—Clar! Recorde que la dona d’Enrique de llavors parlava valencià. I vam anar a una exposició sobre el valencià. I, Enrique, em sap greu dir-ho, però es burlava sempre un poc del valencià. Era molt castellà. Però en aquella exposició hi havia gravacions en vídeo i era molt poètic. I va dir: “Oh! El valencià és bonic…”
—Això ho deia Enrique o ho deies tu?
—No: Enrique, Enrique. Ell se n’adonava que, a pesar dels seus prejudicis, el valencià podia ser una llengua poètica.
—Recordes on va ser aquella exposició?
—Uf! No… Fa tant de temps d’allò! Recorde només que no era aquí a València: era fora, en un altre municipi.
—I et va costar molt d’entendre, el valencià?
—No és tan difícil, si t’hi poses. Havia de donar el pas de decidir-me a aprendre’l. Però ja està. Tampoc és tan difícil: és una llengua romànica. I, fent els cursos, en vaig aprendre: feia l’elemental i el mitjà. I, després, clar, la relació amb Lluïsa…
—És una immersió profunda! —apunta Víctor. [Riem tots quatre.]
—Sí: l’amor és una pedagogia que no falla mai… —sospesem.
—No et penses, que a mi em corregia, eh? —recorda Lluïsa—. Jo deia, per exemple: “Vaig a cridar per telèfon.” I ell: “No. No vages a cap lloc: telefona des d’aquí! I tampoc no cal que crides: parla normal…” [Riu.]
—Tota la raó tenia! —riem també nosaltres.
—I allí, en els cursos de valencià, vaig fer les meues primeres lectures en valencià —continua relatant Paul—. Recorde que vaig llegir Gràcies per la propina, de Ferran Torrent; La plaça del Diamant, de Rodoreda; i Dins del darrer blau, de Carme Riera. I vaig descobrir que darrere del valencià hi havia tot un món fascinant. I, clar, vaig començar a llegir les Rondalles de Valor…
—Però les Rondalles no et van arribar a través dels cursos, no?
—No, mira: ara sabràs —intervé Maria Lluïsa—. Jo li vaig regalar les Converses amb un senyor escriptor, de Rosa Serrano. I Paul de seguida es va llegir també L’ambició d’Aleix, i alguna altra coseta. Fins que, al final, va arribar a les Rondalles valencianes. I se’n va enamorar per sempre.
—Saps? A mi em queia molt simpàtic, el teu avi —reconta Víctor, tot aprofitant el breu silenci que s’havia produït en la conversa—. Crec que era l’any 1976, quan uns amics vam anar a visitar-lo a ta casa.
—Al carrer Martínez Aloy?
—No, no, no! A ta casa. A Agullent.
—A Agullent! Què em dius?
—Sí… Era Nadal. I vam eixir a passejar amb ell, pels voltants d’Agullent. I ell anava parlant… I en conserve la memòria d’aquells instants com una preciositat de record.
—Ai, Víctor! —s’emociona Maria Lluïsa.
—Dius: “Si anar al cel vol dir que et passaran la pel·lícula dels moments bons de la vida, un dels moments de l’antologia serà aquell d’anar a veure el senyor Valor…” —especula Labrado.
—Que bonic, Víctor! —exclama Maria Lluïsa—. És que els jaios passaven moltes temporades llargues a Agullent.
—De fet, la trilogia del “Cicle de Cassana” la signa tota a Agullent —recordem.
—Sí —ratifica Maria Lluïsa—. Mon pare és que era el metge d’Agullent. Vivíem, per això, a la Casa del Metge. I allí a la Casa del Metge, a la part de baix, el papà tenia un despatx fantàstic. I allí el jaio se n’anava, i es posava la seua música clàssica, i estava en el seu element: “Tic-i-tic, tic-i-tic, ta-ca-tac…” Vinga d’escriure a màquina! I a part d’això… És que el jaio era molt divertit! Tu anaves amb ell i aprenies de tot! No saps tu quantes coses vam poder aprendre, la meua germana i jo, de les passejades que féiem amb ell allí a Agullent.
—M’ho pense… —assentim amb el gest.
—Una volta, Emili Casanova, que és d’allí, d’Agullent, em va demanar, per a no sé quin homenatge, que escriguera un text memorialístic que jo vaig titular “Enric valor i Agullent a través dels meus records”. Va ser un exercici molt bonic… Però vaig plorar molt! Perquè clar: el jaio era com un segon pare. I ens ensenyava meteorologia, etimologia, els noms de les floretes, de les plantes, dels arbres… Tot, tot, tot! I, damunt, les rondalles. Ens ho passàvem bomba!
—I no has pensat mai a donar-li dimensions de llibre? —pregunta Víctor Labrado, amb tota la intenció del món.
—Ai! —s’exclama Maria Lluïsa—. Quan tinga… Necessite una segona vida! [Riu.]
—No et fies de les segones vides —aconsella Labrado, enjogassat—. Perquè com deia un amic que ja està allà i no ací: “No tenim cap garantia sobre aquella possible segona vida; perquè, total, si és un altre món, l’ha fet el mateix que ha fet aquest… I no ha donat massa bon resultat!” [Riu.]
—Però tornem a la traducció de les Rondalles —provem de reconduir la conversa—. Quines són les principals dificultats que hi heu trobat, traductològicament parlant?
—Sobretot, el vocabulari —judica Paul, amb aire reflexiu—. Hi ha moltes llistes de lèxic específic, en les rondalles.
—Sí —ratifica Maria Lluïsa—. Llistes de plantes, llistes d’objectes, llistes d’animals… En la “Història d’un mig pollastre”, per exemple, simplement descrivint els animalets que hi ha al corral, al principi, ja hi ha tot un paràgraf de gallines favades, indians, gramàntols, anglesets, llocades, lloques i no sé què més… I clar: tot això són termes que comporten un repte molt gran a l’hora de traduir.
—En “El Gegant del Romaní” —hi incideix Paul— hi ha una llista d’eines de jardineria. Crec que diu: “aixades, aixadelles, fessos, estisores de podar, raors d’empeltador, cabassets de llata, rastells, espart picat i altres atifells de l’ofici”. Ara ves tu i tradueix-ho a l’anglés! Has de consultar molts diccionaris.
—És igual que els versets rimats —continua argumentant Maria Lluïsa—. Paul ha procurat que també en anglés se’n conserve el joc del ritme i de la rima.
—Vegem… Un exemple, per curiositat —reclamem—. Com heu traduït allò de la cançoneta del mig pollastret: “Vaig a casar-me amb la filla del rei, / puix soc més ric que no ell, / que gratant un femeret / m’he trobat un dineret”?
—Ho mire i t’ho dic —somriu Maria Lluïsa, mentre pren amb les mans el corresponent volum de les traduccions—. Vegem… Pàgina 178. Mira, ací està! “The daughter of the king will marry me; / I’m richer than he will ever be; / For scratching around in a pile of trash / I found myself a fortune in cash!”
—Xe, quina gràcia! —celebrem.
—El Paul era qui venia amb la primera versió —conta Maria Lluïsa—. I després la repassàvem. I ací sí que m’havia de dividir el cervell en dos: perquè per una banda sentia el text en anglés; i, per l’altra, el llegia en valencià. Féiem així un exercici de repàs i hi anàvem ajustant, i parant, i consultant parauletes en els diccionaris i en l’enciclopèdia…
—Per al nom de les plantes i dels arbres vam buscar una manera molt econòmica de fer-ho, que és localitzar la paraula en la Viquipèdia i, una vegada localitzat el nom científic, consultar-ne l’equivalència en anglés —explica Paul.
—Sí. I també en els ocells —recorda Maria Lluïsa.
—Quina faenassa!
—Sí. Però diria que ha valgut molt la pena… —prova de concloure Maria Lluïsa—. Per a mi, la prova de foc que em fa pensar que al final el treball de traducció ha quedat prou bé és que, mentre Paul anava llegint, jo li deia: “Estic sentint-te en anglés, a tu, i al mateix temps és com si estiguera sentint la veu del jaio: com quan anàvem passejant pels voltants d’Agullent! Vull dir: que s’hi conserva l’essència de la rondalla. Però en anglés! Tots els diàlegs, tan graciosos; totes les frases fetes; totes les descripcions… Veus? Una cosa que va ser més dificultosa va ser l’adaptació dels noms propis.
—Clar! Sempre passa… Però és que en les Rondalles valencianes de Valor els noms propis connoten una mar de coses, i dialoguen amb molts aspectes de la realitat —raonem—. El nom de Margalida Blanca, per exemple, té a veure amb la connotació de bondat i puresa, del color blanc, però també amb el Regne de la Terra Blanca, que és el transsumpte literari de la Vall d’Albaida –que etimològicament significa això, Vall de la Terra Blanca. No debades, el teu iaio la feia originària d’Agullent. Precisament! La bruixa Safranera apel·la a la penya de la Safra de Monòver; el dimoni Capralenc, a la partida de Caprala, a Petrer; la reina Argelagaina remet a l’aspror i el caràcter punxós de les argelagues… Uf! Veges tu com ho tradueixes, tot això, a l’anglés, per a una senyora o un senyor de Nova Zelanda!
—No es pot. Per això quasi sempre hem pres la decisió de mantenir els noms originals en valencià. Però sí que hem hagut de posar notes a peu de pàgina amb els corresponents aclariments. El rei Astoret és, senzillament, “King Astoret”; la reina Brígida és “Queen Brigida”; i el príncep Dalmau, “Prince Dalmau”. Només vam traduir els noms de “Les velletes de la Penya Roja” i els de “Comencilda, Secundina i Acabilda”.
—I com els vau traduir? —vol saber Labrado.
—En “The Spinster Sisters of the Penya Roja” en comptes de Margarida i Rosella són “Lily and Rose”, i en “Comencilda, Secundina i Acabilda” parlem de “Beginetta”, de begin;“Seconett”, de second; i “Finisetta”, de finish.
—Xe, xe, xe! Quina gràcia!
—I una altra cosa que fa el jaio i que a mi em va sorprendre —prossegueix Maria Lluïsa— és que, quan narra accions, en un mateix paràgraf utilitza temps verbals en passat i en present. En un moment donat pot dir, per exemple: “Muhammad, a poc a poc, es va despertar de la claredat de l’alba. S’alça, es vesteix, agafa la cistella, va al menjador i hi troba un criat.”
—Sí! Això és perquè evoca tècniques pròpies de la narració oral, que serveixen per a presentar les accions amb una major immediatesa.
—Exacte! Doncs això també ho hem conservat en la versió anglesa. Però… Escolteu! Jo crec que ja va sent hora de berenar, no?
—Veritat! Tota la raó tens! —es descara Labrado.
—Us agrada l’apfelstrudel, de poma?
—I tant que sí… Boníssim! —aplaudeix Labrado
—Abans de passar a la menjuga, hi ha res que hi vulgueu afegir? —consultem—. Cap cosa que digueu: això que quede per a la posteritat! [Riem.] Paul?
—Jo crec que hem dit tot el que volíem dir. Però Lluïsa tindrà alguna idea, segur! —passa la pilota, Paul, amb un somriure astut i divertit.
—És que és difícil. Hi ha molts aspectes i molts temes que, durant el procés de traducció, jo he pensat: “Açò és difícil que ho entenga un lector anglosaxó que no estiga acostumat a la manera de viure del nostre territori.” Però crec que el xoc cultural que el lector trobarà en la nostra traducció de les Rondalles valencianes també és important: que puga veure una altra cultura i que conega com som ací. Perquè per al jaio el paisatge era important, i es detenia a descriure molt bé els llocs literaturitzats, no? I Paul, quan ha anat traduint els textos, ha tingut molt clar que les Valencian Folktales són també una invitació per a introduir el lector estranger en la forma de ser de les persones que vivim ací.
Crec que això és important, molt important: que les Rondalles del jaio siguen sorprenents; que siguen una manera de conéixer el caràcter i la forma de vida del País Valencià. De més a més, aquest territori el coneixen molt, les lectores i els lectors anglosaxons. Benidorm és una destinació turística conegudíssima, no? Doncs ara és l’hora de presentar-los “una miqueta més”, pense jo… És el moment d’obrir-los una finestreta a aquest territori d’una manera amable, seductora, suggeridora: literària, meravellosa, fantàstica.
—Ja m’agradaria que tinguérem turistes il·lustrats fins a un punt així! —s’exclama Labrado.
—Bé, sí… Però la nostra obligació és oferir-ne la possibilitat. Espere que allà on puga arribar la nostra traducció la gent llija la introducció, també. Perquè conega una miqueta ací què passa, no? Que hem patit molt i ha sigut molt dur! I el jaio ha haver de superar adversitats duríssimes…
—Veus? —no ens estem d’intervenir en aquest punt—. Una de les imatges que mai deixe d’esgrimir en els escenaris internacionals a l’hora de fer divulgació de la llengua, la literatura i la cultura és la d’Enric Valor dins de la seua cel·la de la presó Modelo de Mislata, amb una màquina d’escriure, amb tot el país al cap, redactant allí dins la meitat de les Rondalles. Perquè ell sempre ho reivindicava, això: “La meitat, la meitat, o siga divuit de les trenta-sis rondalles, foren redactades per mi en aquella trista oportunitat”, solia dir.
—Sí, sí, sí. Això sí que ho he volgut posar, en la introducció. Per a donar compte al lector de la repressió impressionant que hi va haver al nostre país durant el franquisme. Perquè el jaio va ser una víctima flagrant de la temptativa de genocidi cultural i lingüístic que el feixisme va perpetrar en aquells anys —recorda Maria Lluïsa, ara sense somriures ni rialles.
—I, tanmateix, diria que representa, com ningú, el triomf de l’aventura cultural més espectacular que s’ha lliurat a Europa en l’últim segle. Ço és: l’oportunitat, al si de la societat valenciana, d’una triple reconciliació; la reconciliació amb les paraules, la reconciliació amb la tradició literària, i la reconciliació amb les formes pròpies de la fantasia, la màgia i la meravella —asseverem, amb un deix de solemnitat.
—Doncs això diria que ben mereix un berenar celebratori, no? —proposa Paul—. Trac l’apfelstrudel?
—Va!
—Va!
—Va!
