Josep Porcar (1973), nascut a Castelló de la Plana, ha publicat el seu darrer llibre: Els focs ignífugs (Godall, 2023). Poeta, difusor cultural i editor, ha publicat notables llibres de poemes, sent una de les veus més destacades de la seva generació al País Valencià. Va obtenir el Premi Vicent Andrés Estelles per l’obra La culpa (Eliseu Climent, 1998). Més tard, va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians pel recull poètic Llambreig (Tria Llibres, 2014). Ha estat impulsor de Salze Editorial, conjuntament amb Marta Vilardaga, poeta i traductora.
Escrius una poesia amb un gran estil, d’estructures fortes i contretes que busca descripcions sobre la natura, amb reflexions comunes.
La natura em meravella, els seus comportaments, i identificar-la en la naturalesa humana. No meravella a tothom. No totes les fulles cauen dels arbres de la mateixa manera. Crema diferent, la llenya, segons de quin arbre. Les veus, les de les fonts o les dels poetes, s’originen i discorren diverses.
L’estil, que prioritza unes estructures per on fluir, deu ser això, una manera de cremar o una aigua que corre amb el temps i arrossega pel camí allò que troba, o bé se’n desprèn, nodrida o mancada de diferents minerals. L’estil no és una decisió, o el decideixes poc, en fas poques volantades, per entendre’ns, sobretot quan ja fa un grapat d’anys que escrius poesia, més de trenta anys en el meu cas. Va forjant-se, va arrelant, brostant, cremant…
Les reflexions i els temes, sí, són decisions, o potser, més encara, la manera d’encarar-los… Depenen de l’època creativa, i els darrers anys, i també això fa estil, m’ha interessat servir-me de reflexions aparentment ordinàries sobre visions o experiències relacionades amb la natura, igualment ordinàries en l’ordre natural, perquè és d’aquest presumpte ordre o normalitat d’on poue allò colpidor o extraordinari… Allò que sorprenentment convergeix o allò que de cop no encaixa, el bri de l’anomalia, una mena d’epifania si vols… Els focs ignífugs s’estima aquesta espurna de caos que es defensa d’un món massa tabulat.
“Cim és no oblidar quanta cendra i quina llum ens ha costat arribar a ser foc i no cremar-nos”.
Sí, aquesta és la peanya, Els focs ignífugs és sobretot això. Aquests versos tanquen el poema proemial, “Alimara”, començat el 2019 i donat per tancat a finals del 2020, quan tenia una trentena de peces sense un nus clar, sense correlació. En el transcurs d’aquests mesos vaig detectar que per fi hi havia llibre al forn perquè allò que cosia aquests poemes era precisament la idea dels versos que destaques, una mena de divisa personal i col·lectiva que implica una manera de viure, d’estar al món… En bona part producte d’una nova etapa personal que superava una dècada per mi especialment convulsa, i de gran aprenentatge. Va precedida pel vers “A les clapes ho llegim. Fer cim no és cap cim” i inaugura el viatge de muntanya de la primera secció.
El teu llenguatge és depurat i dens.
D’entrada, a hores d’ara, netedat i consistència expressives se suposa que va de soi. I la densitat és com tot, depèn de si el lector sap distingir els arbres o hi veu només bosc. Els focs ignífugs és un llibre on he batallat mot a mot i cos a cos per dir la meua amb claredat expressiva, cosa que, d’altra banda, evidentment no té res a veure amb la comoditat lectora, amb la comprensibilitat, aquella facilitat i felicitat de la gàbia que Brossa avorria, sinó amb la voluntat de no deixar espai a res que pogués resultar obtús ni gaire hermètic, sense menyscabar, no obstant, l’imprescindible pòsit de misteri.
Tant en les peces més llargues com en les breus, en les més discursives i en les més despullades, he tractat de dir les coses amb màxima lleugeresa. I això, unit a la meua predilecció per l’autonomia de significat del poema, m’exigia forjar una prosòdia àgil que destil·lara allò que, com deia, al lector versat li permetrà paladejar raïms i a un altre beure vi.
Descrius la natura, el pas del temps, les atmosferes viscudes en la llar, els paisatges viscuts i els records trobats.
Sí, en general hi ha això. Això seria la superfície temàtica d’Els focs ignífugs, amb el foc com a element primigeni de correlació i el viatge com a motor de progressió de l’obra. Però, si descendim unes capes, descobrirem que aquests epígrafs mostren una cara amable quan a vegades són només excusa. I a la natura, que no és una, ni abstracta, cal afegir-hi dimensions d’espai, de temps, de vivència… Hi ha la natura dels cims, dels turons, dels gorgs…, lligada la tardor, i hi ha la d’aiguamolls, marjal i séquies en primavera.
Natures centrals de la meua memòria i vivència present, la pràctica i la lectora, i en una capa més avall, no menys important, una reflexió col·lectiva també sobre els darrers anys, en què hem estat patint crisi sanitària, identitària, migratòria, i el verí d’un meninfotisme creixent que retroalimenta l’extrema dreta, de la qual cosa parle amb certa delicadesa a “Vaixell de paper”. Tot plegat desemboca en una tercera part, “Contrafocs”, en la qual algunes dedicatòries a poetes i editors amics em serveixen d’excusa per parlar d’altres temes, com ara l’amor, el món de l’edició, la poesia mateixa…
El mas forma part del teu centre espiritual, del teu temple poètic.
El mas de pagés prepirinenc, de plana o de muntanya, i també l’alqueria d’aiguamoll i maresma, o bé el maset de marjal reconvertit en ocasions durant el desarrollismo en vil·la pairal per a estiueig, o la casa de llaurança amb estable i pallissa, genuïna del raval de Castelló… Aquestes vivendes són o han estat per a mi llocs de residència, d’infant fins avui dia.
Al llibre Els focs ignífugs apareixen sota la nomenclatura genèrica de mas o d’alqueria. Són espais i són temps que he habitat i m’habiten, per via dels meus ancestres o bé per les meues circumstàncies actuals, per les quals residisc estacionalment al País Valencià o a la Catalunya Central. N’és representatiu i fa de nucli del llibre el primer poema de la segona secció, “Dues gotes d’aigua”, en què un tren amb “estornells” migratoris volten entre aquests pols de nord a sud i viceversa en què jo mateix transite, i que en el joc d’espills em serveixen per parlar d’una infantesa que perdura.
Vols explorar un món interior que també trobes o perceps en el món exterior?
El lector empatitza a través del referents exteriors, col·lectius, comuns, però dubte si en estat creatiu existeix aquesta distinció entre interior i exterior. Més aviat tot convergeix i funciona com un zoom que s’obre i es tanca, un joc de doble direcció i constant. La frontera pot ser tan difusa com inexistent. Al punt, diria, que tot referent exterior no és sinó discurs interior o somni: “a dream within a dream” en deia Poe.
Es fa palès al poema que et referia, la nit de pluja a fora del tren i el llagrimeig dibuixat dins del vagó a la finestra. En el joc d’espills, els dos plànols esdevenen un i no saps si ets a fora o a dins, i en quin punt resta l’infant que ets i ja no ets. I així passa al llarg del llibre amb referents diguem-ne exteriors… Turó, mas, llar, foc… Per això parlava abans de capes i deia que la temàtica és superfície o excusa, i en aquest sentit “els temes” de debò són ben bé uns altres.
Hi ha algunes paraules clau en els teus poemes: llenya, arbre, neu, aiguamolls, senders i foc.
Cert. No formen part, però, d’un pla o d’un propòsit. Rajaven al llarg dels poemes, i en més d’una ocasió havien de ser podades, traginades, bescanviades, si bé, és clar, contribueixen a compactar l’obra. Més que claus, en diria circulars, en el sentit de paraules immanents al cicle del viatge fet al llarg de les tres seccions, “Sotabosc-Aiguamoll-Contrafocs”. El llibre i molts poemes guarden circularitats, de manera més clara en poemes com ara “Braser” i molt especialment en “Autumnal”: “Circumdem el llac, alentim un vell rellotge d’or / on ja érem, per al mestral, tan sols hores tocades”.
També ens parles de records, de casa, de la família, amb una gran riquesa lingüística.
Els records m’hi portaven, és clar. La sintaxi havia de fluir amb naturalitat, amb una cadència semblant al d’un diàleg plàcid amb un familiar, una cosa que alguns lectors m’han volgut agrair personalment. Aquesta seria per mi la veritable riquesa, o més aviat fertilitat, trobe. En això el meu referent és el gran poeta italià Attilio Bertolucci.
Passa sobretot als poemes d’“Aiguamoll”, la segona secció, situats en una primavera més mental que estacional, amb els avis materns i els pares com a protagonistes, entre d’altres. Allà hi ha els verds i la tendresa. Cada mot fou escollit entre molts altres que rajaven de la memòria, que és també, potser sobretot, la memòria dels mots, lèxic tribal. No hi havia, però, cap propòsit de calçar ni salvar mots sinó voluntat de crear amb la plenitud de la llengua… I, és clar, no caldria dir-ho, no sense l’exigent contenció de la poesia, on cada mot ha estat repensat per identificar no si és “ric”, sinó si és idoni…
En fi. Si més tard algun lector em fes saber, és hipòtesi, que no diu mai la paraula plàtera, llavors hauria d’intentar entendre coses més incomprensibles que un poema críptic. Implicaria entendre per què no es demana això mateix a poetes espanyols, als d’idiomes no minoritzats. I així com no entens la pregunta de per què no escrius en castellà –més lectors!–, fa mandra haver de justificar que la poesia s’escriu amb tot l’esplet del català… O és moda poètica fer servir tan sols paraules col·loquials i versos escurçadets? Deu haver-hi pandèmia d’aquesta economia anglosaxona del llenguatge, no ho sé…, però a mi no m’interessa.
Hi ha un poema que m’agradaria destacar. Parla d’un núvol que sempre veus sobre el mateix mas, quan tornes a peu de collir taronges: “Ningú esbrinaria si marxa o torna, a quin vent espera”.
En realitat, anar a collir taronges és la meua manera de dir anar a córrer. És un núvol real i, al poema, és la memòria. Pel que fa a la part diguem-ne personal del poema, és la de l’avi matern, Museros, indestriable d’un perdut món agropecuari, que del poema en seria diguem-ne la part explorada, reflexionada. Practique això que ara en diuen running i que per a mi tota la vida ha sigut córrer, gairebé a diari des dels 36, sovint entre camps de tarongers, en flor, en temps de collita i quan les deixen caure perquè ningú les paga.
A Castelló faig sempre el mateix trajecte circular i, a mig camí, sobre els camps de la partida de Taxida, contemple sovint un núvol a la mateixa alçada i de les mateixes dimensions. No ho entenc, és ben curiós. Tant és que el cel siga blau o gris, o que hi haja núvols al voltant o més enllà, aquest núvol sempre hi és, penjat al mateix lloc enmig del meu periple. Insistisc que és verídic, no és cap figuració o invent de caire poètic. Fa pensar, literalment, cada vegada que el mires, i va provocar el poema que destaques.
Fas una poesia polifònica, molt descriptiva, que expressa i vol subratllar l’escalf humà.
Aquest és un dels elements principals, diria, del canvi de rumb que ofereix Els focs ignífugs en la meua trajectòria. Per primera vegada he publicat un llibre de caire eminentment celebratori, per dir-ho així, amb poemes que s’acosten al caliu de la vida i l’intenten expressar i transmetre amb diferents tonalitats. Hi predomina l’escalf i contrasta clarament amb el to de llibres precedents, on dominava cert desassossec, desfici, cridòria, hipertensió, un alçar la veu i no pas, no tant, aquest dir en veu baixa, o a mitja veu, amb certa serenitat, i no per això, trobe, de forma menys penetrant o, si cal, irònica o dissident.
Els teus poemes estan ubicats a Castelló i també a Taradell, al costat de Vic.
Efectivament, entre Taradell, que és a la porta de les Guilleries, a sobre de la Plana de Vic, i Castelló de la Plana, segons l’estació de l’any. No sé si soc transhumant com els xais o migrant com els estornells, tant és… Calcula, són, mínim, quatre viatges i quatre estades l’any… Després de cinc anys vivint així, et puc assegurar que canvia la perspectiva vital. El temps s’accelera, té més fites i la memòria balla, de manera que escriure poesia ajuda a fixar instants i records. Els focs ignífugs és per això també una mena de dietari no cronològic. I per això al final del llibre hi ha referenciat l’espaitemps, data i lloc exactes on va nàixer cada poema. Espais sobretot del nord del País Valencià i de la Catalunya central.
Llenyataires, gorgs, una destral antiga, una nevada… Gairebé ens expresses, en alguns poemes, un món perdut, mític, antic i rural, a través dels objectes que habiten una casa.
Sí, ho cantava Raimon, qui perd els orígens perd identitat, i venim encara d’un silenci antic i molt llarg… No acabem mai de vindre! Espriu hi va afegir que aquesta memòria serveix alhora per saber què volem ser. No en diria tant, del propòsit del llibre, però això hi és. Si emprem un símil pictòric, el llibre s’obri a mode de llenç impressionista, amb aquestes taques de món atàvic per on entra la mirada, a pinzellades d’estris com ara la destral, d’espais agrícoles com ara un graner, de zones d’un mas com ara el rebost, d’ocells com ara el pit-roig… Hi ha pertot un deix forestal, de pagès, un regust ben definit… La farigola, les castanyes torrades, les herbes remeieres…
Soc conscient que he treballat això i faig torar present aquest solatge ancestral, no sé si mític, i és un ham també, és clar, perquè el lector faça el viatge amb mi i reflexione sobre on érem, on som, on anem… I per això també hi ha la constant d’un nosaltres, la primera persona del plural, especialment a la primera secció. I sense cap bri de nostàlgia, perquè, tot i haver escollit elements amb aquest pòsit avial, les vivències referides a Els focs ignífugs no tenen més de sis anys.
Es pot percebre un lligam persistent amb els teus avantpassats. “Com d’útil n’és un objecte perdut per entreveure novament dins d’un fum uns ulls ancestrals o flairar uns mots de pur havà”.
És una referència a un meu tiet que va faltar; el poema va més enllà per parlar de la propensió de les coses a perdre’s, també els humans, i d’allò que perdura.
“La mort salva”.
Pertany a una sèrie de poemes, pocs, amb un discurs sobre la mort encara en construcció, trobe. La mort, en aquesta vida, és de les ben poques coses que tenen sentit.
Has estat un dels pioners de la videopoesia.
Des del 2008, si no recorde malament, quan gairebé ningú en feia. Recorde feinades d’aquells primers videomuntatges, rudimentaris però encara eficaços, trobe, al servei del poema.
Parlem de Salze. Com va sorgir la idea de muntar una editorial?
Va sorgir, de fet, traduint poemes. Ens agrada molt explorar poesia en altres idiomes, i la Marta i jo anàvem descobrint poetes esplèndids sense renom internacional, i sense traducció al català, si bé amb gran reconeixement als respectius països. Vam pensar que, modestament, podíem contribuir a superar aquesta mancança mitjançant un petit segell editorial.
Vau començar fent una antologia d’Attilio Bertolucci l’any 2021. El llibre va tenir una bona acollida.
El poeta italià Attilio Bertolucci, pare dels cineastes Bernardo i Giuseppe, va ser una troballa molt valuosa a tots nivells. Versos que desprenen bellesa, humanitat i autenticitat. Els lectors van apreciar molt l’antologia Porta’m amb tu. Avui podem dir que aquest primer volum va ser realment un èxit.
El vostre criteri inicial parteix de traduir obres de poetes contemporanis, no gaire difosos o traduïts al català, però que tinguin un gran reconeixement en el seu país.
Sí, poetes que fins ara no s’han traduït mai al català o que, com a molt, se n’ha fet alguna traducció esparsa. Desconeguts a casa nostra, però, en canvi, molt reconeguts als seus països. És el cas de Bertolucci, dels irlandesos Eavan Boland i Louis MacNeice i també del grec Dinos Khristianópulos.
Per què heu apostat exclusivament per la traducció? Considereu altres possibilitats més endavant?
Per una ferma convicció, perquè és vital, imprescindible, aquest pont de la poesia amb altres llengües i, és clar, perquè aporta diversitat a la poesia catalana. L’oxigena. Fa net d’endogàmies. Hi ha moltíssima feina a fer, tenim grans dèficits en traducció de poesia escrita en idiomes fora de l’anglès. Per això, de moment, no preveiem canviar l’objectiu primer de l’editorial.
La vostra editorial ofereix la possibilitat d’una subscripció. Els hi envieu els llibres de forma directa a casa. Com ha funcionat?
Sí, sí, qui vulgui es pot subscriure a Salze Editorial a través de la nostra pàgina web on animem tothom a “enfilar-se al Salze” i recolzar aquest projecte editorial. Un cop omplert el formulari web, i cada vegada que surt un nou número de Salze, els subscriptors reben el llibre a casa sense cap despesa d’enviament.
S’assumeix que la poesia té pocs lectors i cada cop van sorgint més editorials de poesia. Com ho podeu explicar?
No sabria quantificar-ho. Quants en són pocs o molts? La meua hipòtesi és que l’increment d’editorials s’explica pel finançament a força de premis i ajudes institucionals.
Els vostres títols es poden trobar a nombroses llibreries. Com heu treballat aquesta qüestió tan fonamental? El tema de la distribució és un dels grans maldecaps d’una editorial.
Els llibres de Salze es troben distribuïts a llibreries d’arreu dels Països Catalans. La distribució la fem des de l’editorial perquè pel nombre de volums i per qüestions econòmiques ens és impossible treballar amb distribuïdora. Ens toca picar pedra, però no ens fa nosa, estem molt contents de la nostra relació amb els llibreters, que ens diuen la seua i valoren el treball que estem fent a Salze.
Una de les particularitats més interessant és la comunicació oberta que manteniu. Accepteu propostes i precs sobre poetes que s’haurien de traduir o publicar.
Sempre estem oberts a rebre propostes de traducció i n’estudiem la viabilitat. A la nostra web, expliquem quines són les condicions que han de complir les propostes i els traductors que ho desitgin ens poden fer arribar els seus projectes de traducció de poesia al català.
El vostre darrer llibre és una selecció de poemes de Dinos Khistianópulos (1931-2010), un dels poetes grecs més destacats del segle XX.
Exactament, es tracta de l’antologia Regala’m un cos, traduïda per Lucas Gonzalvo Valls i amb epíleg de Jaume Almirall. Sí, el poeta tessalonicenc Dinos Khristianópulos és un dels poetes contemporanis més contestaris i influents per a les noves generacions de poetes grecs –que va rebre el Gran Premi Nacional de Literatura a Grècia l’any 2011, però el va rebutjar. Es pot dir que és una de les primeres veus a inaugurar la literatura queer i d’explorar nous camins per a la poesia homoeròtica d’arrel kavafiana. Tot i que dient això l’estem reduint i etiquetant, cosa que de ben segur a ell no li agradaria perquè defugia etiquetes i classificacions.
Ens podries anticipar les noves referències que publicareu?
A la tardor sovint anunciem el títol de l’any a venir.
Quins llibres estàs llegint?
Aquests dies, Abans del vers de Jaume Pérez Montaner, Galop de sang de Joan Duran i Como el aire que respiramos d’Antonio Monegal.
