En aquesta ocasió no anem nosaltres al territori de l’escriptor o a un lloc neutral, com férem amb Ferran Torrent. És Josep Lozano qui baixa de la Ribera Alta a la Ribera Baixa. Ve molt ben acompanyat per l’escriptor i editor Antoni M. Bonet. Ens arrepleguen, a Francesc Vera i a mi, a Sueca, per seguir el camí cap a la mar. Hem triat el Perelló per fer l’entrevista i menjar-nos una bona paella i perquè és un lloc ideal per fer fotos.
Comence aquesta entrevista després de llegir-me La fràgil memòria, la darrera novel·la de Lozano, en què conta una història mitjançant dos punts de vista molt diferents. El punt de vista d’una dona oprimida, vídua, republicana… I el d’una dona fadrina, de dretes, que sempre ha tingut bona vida. Lozano assegura que no intenta condemnar aquesta darrera dona. També té les seues raons, diu. Abans de parlar un poc d’aquesta novel·la, fem, com sempre, un repàs a la seua trajectòria com a escriptor i un poc a la seua vida.
La mare filla de forners republicans i el pare fill de llauradors conservadors. Hi havia terra?
Sí. Sembla que el meu avi patern era propietari d’unes cent fanecades, en gran part de secà, amb la dona malalta, sense casa pròpia i amb problemes econòmics. Va tindre tres filles i tres fills i un que va morir en un incendi, Pasqualet. Va pujar encara de nit, de bon matí a la pallissa, per baixar unes garbes de cacaueres a l’estable per a l’haca, li va caure el cresol que duia per a il·luminar-se sobre la brosta, provocà un incendi i de la resulta de les cremades va morir… Sí, unes cent fanecades, però el fet de tindre tants fills feu que l’herència es dividira molt. Per altra banda, ma mare era filla de forners i va morir molt prompte, als 36 anys, quan jo en tenia sis.
La mort de Pasqualet l’he llegida en la teua novel·la, en La fràgil memòria, la que acabes de publicar… És a dir, que aquella mort de la novel·la està basada en un fet real.
Sí, en un fet real i familiar.
Recordes la teua primera escola?
Clar que sí, era l’escola dels cagons, la de les monges, regentada per germanes de la Doctrina Cristiana, que estava ben prop de ma casa.
I t’hi ensenyaren a llegir?
Segurament sí. Però llevat de sor Amada, que era un persona molt afectuosa, no en tinc massa bon record d’aquells temps.
Els teus pares tenien clar que tu havies d’estudiar.
Estudiàrem els meus dos germans i jo. La meua germana, per ser dona i com tradicionalment es pensava aleshores, no feu estudis universitaris. Havia de casar-se i cuidar dels fills i de la família.
En l’època de què estem parlant era molt difícil que un pare tinguera tant d’interès que un fill estudiara.
Sí, però mon pare això ho tenia prou clar, tot i que estem parlant de finals de la dècada dels anys cinquanta.
Hi havia diners…
Mon pare treballava els camps, els d’ell i els de ma mare; però tampoc no en tenien tants per a viure només de la terra. I li calia buscar altres recursos. Feia collites, però també en comprava d’altres llauradors i les revenia. A més, era representant de la fàbrica de farines Berenguer de València, que venia, generalment, a forns del poble, de la comarca i també de la Safor. També tenia bous estabulats per a l’engreix, porcs i gallines i, entre unes coses i altres, es guanyava bé la vida. Altrament, havia fet diners amb l’estraperlo durant la postguerra comprant blat a Castella i Aragó i revenent-lo a fàbriques de farina.
Ho dic pels teus estudis: primer a Algemesí i després a Gandia. No tots podien estudiar.
A Algemesí vaig fer el batxiller laboral elemental, fins al cinquè, perquè constava de cinc cursos. Anava i tornava amb bicicleta, i no era l’únic, també ho feien alumnes d’Albalat de la Ribera i de Guadassuar. I dels quinze que acabàrem el cinquè curs, només jo vaig anar a Gandia a fer el batxiller laboral superior: sisè i setè, en la modalitat industrial.
En acabant, en la meua formació vaig tindre una trajectòria erràtica. Comencí estudiant peritatge agrònom; aproví en primer les assignatures que es consideraven més difícils, el dibuix i la química, però no m’acabava d’agradar i me’n passí a fer un peritatge de ceràmica a Manises, que tampoc no acabí. Després d’aquells intents frustrats, vaig fer el servei militar. I en acabar la mili li diguí a mon pare que volia fer el PREU i anar a la Universitat. Ell ho acceptà. Mai no em va posar cap de problema pel que feia als estudis.
I te n’anares a la Universitat.
Sí, però a París. Tot i que Joan Fuster, en una de les poques visites que vaig fer-li, m’aconsellà que estudiés filologia catalana a Barcelona. “Jo et donaré una noteta per a Joan Coromines, perquè et facilite la matrícula”. I sí, vaig anar a casa Coromines, però finalment no em vaig matricular a Barcelona. Em casí i a l’endemà me n’aní a París.
Quina edat tenies quan, sense ofici ni benefici, et casares, i per què marxares a París?
Tenia vint-i-quatre anys i la capital francesa tenia molt d’atractiu per a mi: la llibertat, la cultura, també la Universitat parisenca de Vincennes de què m’havia parlat molt bé el meu amic Juan Bosch el Peix, que ja vivia alguns anys a París… De fet ens casàrem Neus i jo pel civil, a finals del 1972 –que fou una altra història per a contar– i el dia següent, com ja he dit, marxàrem a París, on ella tenia família, una germana de sa mare, i contactes amb gent d’Alginet que també hi residia.
Alguns dels quals ens ajudaren a trobar allotjament i faena: una porteria a la Garenne-Colomes, un municipi de la banlieue de París, i treball en el grup que netejava diàriament l’ambaixada d’Israel. També vaig treballar fent neteja en botigues de roba dels boulevards de Saint-Germain-des-Prés, de Saint-Michel, prop de Sevres-Babilone, i en altres llocs, com ara en l’escola de ballet de Madame Petit. Solament treballàvem unes hores al dia pel matí, cosa que ens permetia a tots dos, a Neus i a mi, anar a la Universitat. Vivint, això sí, en una chambre de bonne à tout faire d’uns 12 m2, en un setè pis amb lavabo i vàter al corredor i sense dutxa. Per a dutxar-nos havíem d’anar a les dutxes públiques.
Fuster et va dir que te n’anares a Barcelona, però tu te n’anares a París
Sí. Però no en vaig fer cas… Potser no vaig estar massa encertat… Arribí a París a finals del 72, vaig assistir alguns mesos a classes de francès a l’Alliance Française de l’avinguda Raspail –idioma que ja havia estudiat sense massa profit en el batxillerat– i en setembre de 1973 ens vam matricular Neus i jo en la Université París VIII-Vincennes. Un centre universitari de tècniques pedagògiques innovadores, marcadament d’esquerres, ubicat al bell mig d’un dels boscos-pulmons de la capital parisenca. Havia estat creat el 1969 i permés a contracor per la dreta francesa com una concessió inevitable a la Revolta del 68.
Allí podies matricular-te amb el batxillerat o per haver cotitzat dos anys en la seguretat social com a treballador. El professorat era sobretot, ideològicament, de procedència llibertària, maoista o trotskista, allí la dreta era el partit Comunista Francès. Teníem com a professors intel·lectuals molt importants, com ara, en el departament d’Espanyol-Portuguès, Mario Soares, que va ser després dues vegades primer ministre i dues vegades president de Portugal. També recorde com a docents d’aquell departament el poeta cubà Severo Sarduy, el crític Saúl Yurkíévich i el professor de Semiòtica Luis Prieto, tots dos argentins. Hi havia en altres departaments gent prestigiosa de la cultura francesa. Recorde Chatelet, Glucksman, gendre de Lacan… i en el de Filosofia Gilles Deleuze. Quan Deleuze impartia les seues classes, els alumnes i curiosos anaven una hora abans per poder seure i escoltar-lo, i molts ho feien des del corredor perquè no hi havia prou llocs. També recorde un curs bianual sobre el feixisme, al qual vingueren Passolini i Maria Antonietta Macciocchi, i especialistes d’arreu del món, d’Austràlia, d’EEUU…
També va obtenir una llicenciatura de Filosofia un cavall de curses, no?
Sí. Allò va ser una malintencionada jugada de la dreta, per demostrar que la Université Paris VIII-Vincennes era un caos. Perquè alguns professors deien als alumnes: “Qui només vulga l’aprovat que s’apunte a la llista”. I què va passar? Que un tingué la mala idea d’apuntar el nom d’un cavall de curses en diverses assignatures i li donaren una llicenciatura de sociologia o de filosofia, no ho tinc clar ara.
Tu volies fer cine.
Sí, i em vaig matricular en cine. Però, no hi havia massa mitjans. Perquè tot i que la dreta va concedir la creació d’aquella universitat, l’administració pública no hi posava els diners suficients. I anaven ofegant-la a poc a poc. A més, si la universitat es va crear, en principi, per a quinze mil alumnes, n’hi havia matriculats uns quaranta mil, amb els consegüents problemes de massificació i deteriorament de les instal·lacions.
I què feres? Lletres?
Vaig fer una llicenciatura en Lletres Modernes. I les assignatures per a una maîtrise sobre Retòrica de la publicitat, que per circumstàncies familiars no poguí acabar.
Llicenciatura que després, ací, et costaria convalidar.
Sí, em costà un poc, però, finalment me la convalidaren per algunes assignatures i em vaig llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de València. Després vaig fer la tesi doctoral sobre el Dietari de mossèn Porcar, escrit per un beneficiat de l’església de Sant Martí de València, a cavall dels segles XVI i XVII, que té més de tres mil entrades.
Has parlat de Fuster, però primer vas conèixer el pintor Espert i Vicent Hervàs, que sembla que tenen un paper important en la teua vida.
Al costat de ma casa, paret mitgera amb la meua, vivia Josep Espert Climent, Pepet el pintor. De fet, com que ell no tenia telèfon feia servir el de ma casa, el número 49 de l’Alginet d’aleshores. I teníem bona relació, i jo, encara un adolescent, freqüentava el seu estudi, on tenia catàlegs, llibres d’art i algunes monografies sobre pintors que veia o regirava.
Era un excel·lent dibuixant i retratista. A mi va pintar-me i dibuixar-me en algunes ocasions. Havia viscut a Madrid, París, Roma i Brescia, i era un gran coneixedor de les tècniques i materials de la pintura a l’oli.
Per cert, pintà el retaule de Sant Pere de Sueca i, entre altres, també el retrat del futbolista suecà Puchades, que feu tota la seua carrera esportiva en el València C.F.
I pel que fa a Vicent Hervàs, també d’Alginet i administrador de Correus, fou qui em va convèncer perquè escrivís les meues creacions literàries en valencià, és a dir, en català.
Però tu ja escrivies poemes en castellà.
Sí, els meus primers poemes eren en castellà, la llengua culta que jo coneixia més; la nostra era la dels sainets i els llibrets de falla. Per altra banda, entre els llibres que hi havia en casa dels meus avis materns, ben pocs, al forn de Lerma, vaig trobar una col·lecció enquadernada de Blanco y Negro, i de José Zorrilla, el famós autor de Don Juan Tenorio, una antologia de les seues poesies i, entre elles, una de les denominades orientals, que deia: “Dueña de la negra toca, / la del morado monjil, / por un beso de tu boca / diera a Granada Boabdil.” Aleshores, en llegir-lo, vaig percebre, vaig adonar-me’n, com un descobriment, que aquell autor havia produït en mi plaer a partir de la paraula, i que a mi m’agradaria poder fer-ho també. A més de veure el meu nom en lletra impresa.
D’això estem parlant, de quan tenies catorze o quinze anys i ja volies veure el teu paper firmat?
Sí. Crec que menys de catorze o quinze, potser uns onze o dotze o tretze… Això em va fer prendre la decisió següent: “Jo treballaré del que siga, però vull ser escriptor”. Ho tenia clar des del principi. No volia ser ni metge, ni advocat, ni director de banc, ni polític. Volia ser escriptor.
I l’elecció pel vernacle, com a llengua de creació literària?
Recorde que en una imponent tomba que hi ha només entrar al cementeri d’Alginet, la del magistrat Greus, oncle de Pepita Greus Sáez –la del conegut pasdoble Pepita Greus, de Pascual Pérez Choví– havia llegit, gravat en la seua gran creu de pedra, l’epitafi escrit per la neboda, titulat amb l’habitual In memoriam:
Sentinte morir alsares
l’ànima i el cor a Déu.
I ser soterrat manares
junt als ossos dels teus pares
a la sombra d’una creu
J.G.S.
Quan ho vaig llegir va impressionar-me bastant. Perquè em descobria que la meua llengua no sols aprofitava per comunicar-me amb la gent del meu àmbit o fer acudits, sainets o llibrets de falla, sinó per a fer creacions cultes. Després vingueren els poemes de Maragall, l’obra de Joan Fuster, les cançons de Raimon, de Maria del Mar Bonet, de Lluís Llach i els poemes d’Estellés, per a no dubtar sobre quina havia de ser la meua llengua de creació.
I has treballat en moltíssimes coses.
En moltíssimes. Des de netejar vàters en l’ambaixada d’Israel a París; representant de la cooperativa agrícola d’Alginet durant un mes a Merca-Bilbao; fer enquestes; donar classes particulars, etc. I funcionari de la Generalitat Valenciana durant vint-i-vuit anys. També professor de literatura. Donava gairebé tota la literatura dels ICEs de la Comarca.
A més, durant els anys 73-74, des de París, vaig col·laborar en Las Provincias. Però durà molt poc, perquè el 1974 vaig escriure un article sobre la revolta dels clavells a Portugal, que tingué lloc el 25 d’abril d’aquell any, i la directora, María Consuelo Reyna, va dir-me que això ho publicara en L’Humanité, l’òrgan del partit Comunista Francés, no allí. També va recalcar-me, per si tenia cap dubte al respecte, que “Preferia una dictadura de dretes a una d’esquerres.” I jo li vaig respondre: “Com es nota que has patit ben poc en esta vida.”
Total que amb aquell article s’acabà la meua relació amb Las Provincias. Només vaig arribar a escriure’n uns cinc, i molt espaiats. Després, també vaig col·laborar en el Diario de Valencia, però tampoc massa temps, perquè el director, de qui no recorde ni el nom, ni ganes, va dir-nos a mi i a altres col·laboradors que “éramos demasiado belicosos”.
Ara, que estem parlant de la premsa: et vas fer famós per un article que titulaves: “Jo no vull ser còmplice d’una traïció”. No sé en quin diari. Supose que devia ser Levante.
No sé si vaig posar traïció en el text, però sí “No vull ser còmplice”. I no era el Levante, segur, crec que es publicà en el Diario de Valencia.
Jo ho recorde així, però, ara, estic parlant de memòria. Caldria buscar-ho… I abandonares el PSPV.
Sí, el PSPV que ja havia estat fagocitat pel PSOE. En les primeres eleccions democràtiques municipals encara confiava en la rectitud d’aquell partit, en el seu projecte de progrés, de llibertats. Per eixa raó vaig figurar en la seua llista i vaig ser elegit regidor. Anava de número dos, però després no se’n fiaven massa i van posar de tinent d’alcalde un altre regidor. Francament, no va m’importar-me massa.
El que sí que va importar-me fou quan després, tot i que ens havien assegurat que amb el suport del vuitanta per cent de les corporacions del País Valencià accediríem a l’autonomia per la via més amplia en drets i competències, la de l’article 151 de la Constitució, Abril Martorell –Alianza Popular– i Alfonso Guerra –PSOE– pactaren que el País Valencià accediria a l’autonomia per l’article 143. La via secundària, subalterna, la de menys competències. Malgrat el que havien decidit un 80% dels ajuntaments valencians, amb una iniciativa impulsada per Josep Lluís Albinyana, president del Consell Preautonòmic del País Valencià (1978-79). Prova fefaent de com aquests “senyors”, Alfonso Guerra i Abril Martorell, entenien la democràcia i la paraula donada als ciutadans.
Jo també vaig ser regidor la primera legislatura, diu Francesc Vera. I recorde que hi havia dues maneres d’arribar a l’autonomia: a través del 151 i del 143. El 143 es considerava una autonomia de segona. Per accedir-hi pel 151 calia que els ajuntaments del País Valencià estigueren d’acord i es va aconseguir. Fins i tot, l’alcalde del meu ajuntament que era de la UCD i el seu grup votaren pel 151.
Sí, ja ho he dit, Alfonso Guerra i Abril Martorell pressionaren i es carregaren la possibilitat que el País Valencià accedira a l’autonomia per l’article 151, i jo me’n vaig eixir de l’Ajuntament, em doní de baixa del partit i vaig escriure la carta que tu cites.
Bé, estàvem en qui et portà a casa Fuster la primera vegada. Això va ser abans d’anar-te’n a París?
Jo comencí a escriure poemes i el pintor Espert, el meu veí i amic del concertista de guitarra suecà Paco Carbonell –que coneixia Joan Fuster–, em proposà visitar l’escriptor per ensenyar-li què escrivia, i què n’opinava ell, i hi anàrem.
José Espert va fer-li dos retrats al carbonet a Fuster i li dugué marc i cristalls, i ell ens va convidar a sopar al bar Llopis. A mi va regalar-me el llibre Consells, proverbis i insolències i em va recomanar que llegira Dostoyevski, concretament Els germans Karamàzov, on hi havia diàlegs i reflexions sobre l’existència de Déu. Ja que aleshores era per a mi un tema que em preocupava i apareixia en els meus poemes… També m’animà perquè estudiara a Barcelona filologia catalana.
Era l’any 1969, i hi havia estat declarat l’estat d’excepció a Espanya, per les reaccions del moviment estudiantil per la mort de l’estudiant Enrique Ruano, situació que comportà que ordenaren a Fuster presentar-se totes les setmanes en la caserna de la Guàrdia Civil. Per això va voler tornar prompte a casa. També recorde que en casa del brillant assagista vaig oir per primera volta la cançó Bella Ciao, cantada per un vella partisana d’Itàlia.
Sembla que t’interessa el Barroc. Ho dic per l’altra novel·la que tens entre mans, sobre el pintor Josep Ribera. Però, anem als anys setanta, Crim de Germania, quan l’escrius estàs a París o estàs ací? Estem en un moment en què Fuster publica un article a Serra d’Or on diu que som un país sense novel·la. Després, n’hi hagué un altre d’Iborra que anava, més o menys, pel mateix camí. I la teua novel·la, per unes coses o altres, es considera un abans i un després.
Quan vaig iniciar-la estava encara estudiant i malvivint a París, però durant les vacances d’estiu tornava a casa, a Alginet. I com no tenia un duro, treballava per a Manolo Boix a l’Alcúdia fent-li de xofer, escrivint alguna carta, traçant alguna ratlleta en els quadres… Fins que un dia va dir-me que s’havia comprat el llibre La ciutat de València de Sanchis Guarner i hi havia llegit un text del Dietari de Jeroni Sòria en què parlava de la mort de Vicent Peris, un dels cabdills radicals de la Germania de València. Aleshores va proposar-me de fer un conte o un text per a una exposició sobre aquella revolta. Dies després parlàrem amb Fuster sobre el tema, i va dir-nos que els qui més podien saber de la Germania a València eren Manuel Ardit i Ricardo García Cárcel, i que contactàrem amb aquells historiadors.
I què féreu?
Anàrem a parlar amb ells. Després vaig escriure la primera versió de la narració “La mort de Vicent Peris” per a l’exposició que m’havia proposat Boix, però era un text molt pamfletari, perquè quan estava escrivint-la es va produir el colp d’estat del general Pinochet a Xile i jo estava molt indignat, indignadíssim.
Encara que en una segona versió vaig assuavir els text i es publicà en els catàlegs de l’exposició itinerant de Manuel Boix titulada Deu imatges de la Germania. I com que aquella exposició tingué bastant èxit vam pensar fer-ne en el futur una altra de més gran, amb més obres, més ambiciosa. Exposició que, al capdavall, no es feu mai. Tot i que la preparació d’aqueix projecte comportà que m’informara més sobre la Germania en cròniques, com ara la de Viciana, la d’Escolano, en articles, en monografies i alguns dietaris contemporanis dels fets, com ara els de Jeroni Sòria o el de Miquel Garcia.
En aquella època, per l’estructura, Crim de Germania era una novetat, diu Vera
Sí, sobretot per als lectors en català, ja que tenia com a referent, o model, la novel·la Manhatan Transfer, de John Dos Passos, que segurament vaig llegir en una edició sud-americana. Ell, a partir de diversos registres, va crear la seua novel·la, i jo volguí fer una cosa semblant en la meua.
Perspectives parcials, col·latge de documents, epistolaris, diàlegs, fitxes policials. Defuig l’omnisciència, notes a peu de pàgina, trenca la separació entre l’assaig erudit i la narració de ficció… S’han dit moltes coses.
Una part o capítol de la novel·la són les fitxes policials, potser la part més singular, que tenen el seu origen en un fet real. Molt abans, quan feia PREU a Carlet, els estudiants més grans vam fer vaga contra una llei d’Educació de 1970, crec que del ministre valencià Villar Palasí, que tingué en els instituts bastant seguiment. En acabant, la guàrdia civil va estar dues setmanes vigilant-nos, amb allargavistes, des d’un hort que hi havia davant de l’institut, quan eixíem a esmorzar en el temps de l’esplai. Fins que un dia el caporal anà al centre per comunicar-li al director, que aleshores era Manuel Ardit, que s’emportava quatre alumnes de PREU a la caserna per a interrogar-nos.
Jo estava entre els requerits, perquè jo era l’alumne de més edat del curs. Però Ardit va respondre-li que en tot cas aniríem en acabar les classes, llevat que que portara una ordre escrita. El caporal li contestà: “Es que yo tengo mis superiores.” I el director, segons va contar-nos, li respongué: “Y yo los míos, y si se los lleva dará muy mala fama a este centro.”
Finalment acordaren que hi aniríem en acabar-se les classes. Però abans, Ardit va cridar-nos als quatre i ens va dir. “Ha vingut el caporal de la Guàrdia Civil i vol que aneu al quarter per a interrogar-vos. Quan acabeu les classes, aneu i contesteu les preguntes que us facen i, si n’hi ha algun problema, m’ho digueu després.” Això devia ser l’any 70 o 71.
Era Manuel Ardit, l’historiador, el de Revolución Liberal i revuelta campesina?
Sí, el mateix. Qui abans de començar el curs de PREU va preguntar-nos: “Quina història voleu estudiar?”, i ens presentà una llista de diverses possibilitats i vam triar la història del segle XIX.
Però tornem al tema. Què us va passar quan anàreu a la caserna?
El caporal ens va fer les preguntes que va considerar pertinents, i les respostes li les comunicava al sergent que estava en el seu despatx. Però damunt la taula, al voltant de la qual ens havíem assegut els quatre alumnes, hi havia fitxes policials que no havien guardat. I vaig veure que posava en les fitxes, en la casella corresponent al sexe de la persona fitxada: “sexo: masculino, femenino, dudoso”. I quan vaig escriure Crim de Germania, ho vaig recordar i vaig incorporar aquella classificació en una mena de dramatis personae que finalment va quedar com el capítol de les fitxes.
Però, sobretot, defuges l’omnisciència. No hi ha un narrador intrusiu. També està el tema dels diferents relats que expliquen la història, notes a peu de pàgina, com si fora un assaig, sembla que això ho feia Bioy Casares…
Un dia vaig trobar-me en un carrer de París, al costat d’un contenidor d’escombraries, i juntament amb altres llibre, La invención de Morel, novel·la de Bioy Casares. La vaig llegir àvidament. En ella l’escriptor argentí feia un joc entre el text i la nota a peu de pàgina. I vaig pensar que era un recurs que jo també podia emprar en la meua novel·la.
I guanyares, en els Premis Octubre, l’Andròmina de narrativa de 1979.
Sí, ho vaig encertar. Fins aleshores, aquell premi de narrativa estava reservat només a autors valencians, a fi de crear una narrativa valenciana consistent, interessant. Necessitat plantejada en sengles articles per Fuster i Iborra. I a partir de Crim de Germania es va llevar aquella clàusula, per considerar els organitzadors que aquí, al País Valencià, ja teníem narradors amb una normalitat homologable.
Després, per a publicar-la, et van suggerir que li pegara una mirada Palàcios?
Sí. L’endemà de guanyar, tots els premiats i gent organitzadora i afi, anàrem a dinar a Cullera, a l’Estany, a casa Salvador. Vingueren Fuster, Palàcios, Boix, Eliseu… I durant la sobretaula Eliseu va dir-me que seria millor que retallara el títol de la novel·la i el deixara en Crim de Germania, ja que jo l’havia presentada als Octubre amb el títol de Crim de Germania i Unió Popular, i que estaria bé que el text el repassara, juntament amb mi, Josep Palàcios. Jo ho acceptí i Palàcios també, i vam estar les vesprades de dues setmanes revisant Crim de Germania.
Un dels problemes que apuntava Fuster, i crec que Iborra també, era que els novel·listes valencians defugien la realitat, que es refugiaven en la història. Encara que la teua intenta comparar aquella realitat del segle XVI amb la repressió franquista i, fins i tot, amb els problemes dels setanta, com ara el colp d’Estat de Pinochet.
No. No crec que el problema de la narrativa valenciana d’aleshores fora el de defugir la realitat i de refugiar-se en la història, caldria rellegir els articles d’aquests autors… I si pensaven així no era el meu cas. Has de considerar que la novel·la es va escriure ja en el 74 o 75 i Franco encara estava viu. I en la novel·la faig paral·lelismes: els moriscs com a grup marginat, que compare amb els valencianoparlants, el tema dels homosexuals, de les dones sospitoses de bruixeria, de l’amor, del desamor, de les injustícies…
Per altra banda, i ja s’ha dit moltes vegades, hi ha una sèrie de temes que són universals i dels quals pots parlar situant-los en el temps que vulgues. El problema és saber fer-ho bé i que el que escrius tinga interès per a la persona lectora.
I sobre la relació entre les morts de Vicent Peris i de Salvador Allende.
Com ja t’he dit. Vaig ser porter d’un immoble de la Garenne-Colombes, un municipi de la part nord-est de la banlieue de París, del cinturó urbà que l’envolta, ja que amb els diners que ens havien estrenat en la boda pagàrem el traspàs per a fer-nos càrrec d’una porteria i tindre on dormir i viure. Aleshores jo estava molt il·lusionat amb la via que havia encetat el president Salvador Allende a Xile. Havia llegit articles de Cortázar i d’altra gent que li donava suport… Allende era una gran esperança. Representava arribar al socialisme per la via democràtica, per la via pacífica.
Una vesprada aní a París en tren des de la Garenne Colombes, a fer una gestió. I en eixir de la Gare du Nord, pel transistor d’un home que venia joguets al carrer, vaig assabentar-me’n del colp d’Estat de Pinochet i que Allende havia mort en la l’assalt dels militars rebels al palau de la Moneda, la residència presidencial. Recorde que vaig plorar… Fet que va ser també un referent per a mi en la primera redacció de “La mort de Vicent Peris”, com també ja he dit.
Després, la novella Ofidi l’ambientares a Mèxic, on contes la llegenda de la serp que mamava la llet dels pits d’una dona.
Quan vaig quedar-me orfe de mare als sis anys, me’n vaig anar a viure al forn dels meus avis materns, el forn de Lerma, enfront de l’església del poble. On els diumenges per la vesprada la meua àvia, Maria Roseta la Morena, i les amigues, xarraven assegudes al voltant d’un tendur i es contaven històries, que jo escoltava amb gran interès.
Un dia contaren la d’una dona que donava de mamar a un xiquet, però la criatura plorava i anava fent-se primeta, primeta, i cada dia més primeta. Fins que van descobrir que una serp es clavava per davall del llençol i mamava la llet que havia de mamar el xiquet. Tanmateix, entre aquella criatura i l’espècie dels rèptils es va crear un vincle poderós, de tal manera que el xiquet, ni quan fos home, no seria atacat per cap serp. Faula, vera o falsa, que va sorpendre’m molt.
Després, vaig llegir que això també havia passat a Mèxic, que per aquest motiu vaig situar la novel·la allí i li succeïa a una família de Girona que havien emigrat en aquell país americà… Encara que després, en Las Provincias, va eixir una notícia semblant contada per un home que tenia un bar a València, prop de la plaça del Pilar…
També tens molts contes curts: El cavallet de cartró, Històries marginals, Laudomia i altres contes…
Les Històries marginals les vaig escriure a París. Tracten de gent normal, de la pasta del món, de gent riberenca. Però en aquells anys, abans de publicar un llibre, havies d’anar primer a “censura prèvia”, perquè si no, corries el perill que et segrestaren l’edició els òrgans de censura del règim.
Per cert, a mi em censuraren un vers de Poemes home-terra (1971), que deia: “El qui no crega en Déu que li’n donen pel cul.” Anys més tard, el meu germà Xavier també presentà Històries marginals a la censura prèvia —jo estava a París— i els censors es van riure d’ell i de mi i dictaminaren: “No es recomendable su publicación.”
Tu et sents còmode escrivint contes?
Més que contes, textos diversos que conformen un espai narratiu coherent. I Crim de Germania són diferents textos vinculats a un fet determinat i a un ambient.
Sí, el fet d’explicar una història a través de diferents relats… però no com en El mut de la Campana?
L’estructura de Crim de Germania tot i que no era innovadora, no estava massa vista ací. El mut de la campana és més tradicional, amb un narrador en primera persona. M’agrada la primera persona narrativa perquè redueix la distància amb el lector, perquè s’identifica més fàcilment amb el que llegeix. Em sent molt còmode fent servir la primera persona.
Ara estic llegint els Diaris de Rafael Chirbes i veig que parla d’El mut de la campana i no parla de Crim de Germania
A molta gent li agrada més El mut de la campana que Crim de Germania. El que importa de Chirbes –que és un gran escriptor– en el seu comentari, és que diu que li haguera agradat escriure en la seua llengua materna, però que no tenia els instruments, els coneixements. I parla de la importància d’escriure en la llengua que has mamat.
El mut de la campana està situada en la mateixa pesta que El diari de l’any de la pesta, la novel·la de Defoe. En la pandèmia, la teua es va posar de moda?
No, la meua novel·la no va tindre la sort de la de Defoe, ni la de Camus o… Encara que tinc entès que algun professor de la Facultat de Medicina de València recomanava El mut de la campana quan estudiaven les epidèmies o pestes.
Ribera és actual. Ja no és històrica. De la trama només recorde un mort en una séquia, però tinc en el cap el treball lingüístic que fas. La quantitat d’expressions de la Ribera. Tu la vas fer per això, no?
Sí, en aquesta època actual i difícil, moltes vegades la nostra cultura es redueix a les expressions, perquè tradueixen una manera de ser, de viure, de pensar… Això és el que volia expressar a Ribera també, fer un homenatge a la nostra parla, que il·lustra una manera de pensar, de ser, de comportar-se.
Precisament, el que dius ho he trobat també en aquesta novel·la última que has publicat ara en Afers, La fràgil memòria. És un ventall de frases fetes i d’expressions brutal. L’altre dia vaig entrevistar Ricard Ripoll i em deia que, en cada llibre, escriu en un idioma diferent.
També hi ha gent que diu que cada autor escriu sempre el mateix llibre…
Però, encara que no té res a veure, jo he vist molt de Ribera en La fràgil memòria.
Sí, perquè intente recuperar aquest esperit de la nostra llengua, de la nostra cultura…
Podem dir que aquest seria un dels teus llibres en què intervé més l’orella que la documentació.
Sí, en aquest no intervé molt la documentació, encara que també n’hi ha. Però molt més l’orella, la informació recollida oralment, coses que m’han contat.
És una novel·la amb dos punts de vista. El punt de vista de la dona oprimida, vídua, republicana…
I la dona que és fadrina, de dretes, que sempre ha tingut una bona vida…
Sí. Primer apareix el relat de la dona republicana i després el de l’altra, Regina Barona. M’he quedat al·lucinat perquè acabes de contar una cosa de la teua família i m’he dit: “Això ho he llegit en la novel·la”, la mort d’un adolescent per les cremades produïdes per d’un incendi. Estava llegint-ho avui a les sis del matí. Quina coincidència.
A mi m’ha agradat molt —diu Antoni M. Bonet, que ens ha acompanyat tot el dinar, sense dir res—. Hi ha una connexió entre el xofer de la Barona i Lliber, la protagonista del primer relat, i és com un espill.
Què vols dir amb això de l’espill? M’interessa perquè això de l’espill ha donat sempre molt de joc en la literatura.
Mirant-te a l’espill, veus a l’altre —diu Bonet—. Sí, perquè d’una manera o altra les dues viuen la mateixa història. La rica veu la pobra i la pobra veu la rica. Hi ha un paral·lelisme continu en la història. A mi m’ha agradat molt.
La poesia no l’has abandonada mai, perquè ara estàs presentant el llibre L’Albufera. Palus Naccararum.
Un dia va vindre al meu poble Toni M. Bonet, que el tens ací, escriptor i comercial de Neopàtria, i em diu: “Volem que faces un llibre sobre el Xúquer”, “Quin o de què?” “Del que vulgues i com vulgues.” I vaig decidir fer un poemari sobre el Xúquer que vam publicar amb fotos d’Albert March.
Són poemes que il·lustren el recorregut fluvial, des del naixement del riu fins a la desembocadura a Cullera. Abans, ja havia fet el de l’Albufera, però sense fotos. Encara que hi hagué un projecte en què havia d’entrar Manolo Boix, i publicar el llibre Bromera, però no va quallar. I, després de fer el del Xúquer amb fotos, vaig considerar fer el de l’Albufera amb fotos, també d’Albert March, i l’editorial ho va acceptar.
Només ens queda parlar de l’altra novel·la que tens entre mans, la del pintor Ribera.
Sí, sobre Josep Ribera, un dels pintors més importants del barroc sense cap de dubte, nascut a Xàtiva, que va viure quasi tota la seua vida a Itàlia i a qui també coneixien per l’Spagnoletto.
Crec que vaig veure per la xarxa una tesi doctoral sobre la teua literatura. Era interessant.
Un excel·lent treball, de què n’estic ben content i agraït. La va llegir i publicar Maria Jesús Francés Mira a la Universitat d’Alacant el 2015, i es titula L’obra narrativa de Josep Lozano: textos, contextos i referents etnopoètics.
Després de xarrar mentre dinem, fem un passeig per la mar i per la gola del Perelló. Francesc Vera fa fotos, moltes fotos. Mentre, nosaltres seguim parlant de literatura i de la importància dels relats, que sempre són diferents segons qui els fa, en la història i en la vida. Fa goig passejar per vora mar en hivern, quan no hi ha ningú. Fa una vesprada molt bona. No tenim pecat.
