Josep Ballester (Alzira, 1961), poeta i assagista, és catedràtic d’Educació literària a la Universitat de València. Ha publicat diverses obres reconegudes i premiades, com ara: Tatuatge (Premi Ausiàs March 1988) o La mar (Premi Vicent Andrés Estellés 1997). En assaig, podem esmentar Diàspores. Paraules i geografies d’exili (2017) o Atles d’aigua i pedra. Cartografies de la creació (2019), Premi d’Assaig Josep Vallverdú. També podem destacar els seus treballs sobre Joan Fuster o la poesia catalana de la postguerra al País Valencià. Ha traduït de l’italià obres de Pier Paolo Pasolini, Cesare Pavese, Salvatore Quasimodo o Dario Fo. Ha exercit la crítica i ha escrit articles literaris durant molts anys en nombroses revistes i diaris.
S’ha reeditat l’assaig L’encantador de serps (Afers, 2024) que vas publicar l’any 2009 a través de la històrica editorial Moll. És un recull de textos, d’idees, d’anotacions a llum oberta. Estem parlant d’un llibre essencialment cultural i literari que va ser escrit entre el 1986 i el 1996.
Sí, és exactament això. Un dietari al voltant de la creació. Són les reflexions al voltant de les lectures i la vida literària d’un escriptor, en aquell moment ben jove, que s’hi planteja l’escriptura com una manera d’entendre i explicar-se el món en el qual li ha tocat viure.
Amb el pas dels anys com t’hi veus reflectit? Has notat canvis significatius? Consideres que les persones poden arribar a canviar, que els fets no es poden percebre d’igual manera?
En un principi m’hi veig reflectit, però naturalment no soc el mateix que va escriure aquestes petites capsules d’assaig. Espere que haja evolucionat per a bé. Ara sols he canviat alguna paraula i algunes petites qüestions d’estil. No he volgut esmenar res més. Com he comentat, eren les il·lusions i no poques decepcions d’aquells anys. Un testimoni, sense cap trampa, d’aquell aprenent d’escriptor que vaig ser. I continue aprenent.
Comences l’assaig amb unes indagacions literàries, biogràfiques, que demostren la teva claredat i visió sobre el fet d’escriure.
No entenc la vida, almenys la meua, sense el fet lector ni el fet literari i, en conseqüència, sense l’escriptura. Això em fa ser tal com soc. Aquest llibre és una espècie d’excursus contra el silenci i el no-res que ens envaeix.
Quina funció té la literatura.
En principi, per a mi és una profunda forma de coneixement i transmetre una manera d’entendre el món, en el nostre cas contret, de la literatura catalana, una cosmovisió d’una llengua i d’una cultura. Però per damunt de tot és una forma de passar-ho bé i de gaudir llegint i en l’escriptura.
Ens dius de forma eloqüent, il·luminant: “En l’amor, com en tot, els consells són inútils.”
Sí, així és. Tant en l’amor com en l’escriptura, els consells et poden ajudar, en principi, però a l’hora de la veritat ets tu que ha de decidir i jugar-se-la, si cal. I crec, que qualsevol persona o escriptor s’ho ha de jugar a mort.
Analitzes i descrius els llibres, les lectures que fas d’una forma brillant i expositiva.
Intente explicar-me, per a després explicar-ho. L’escriptura és una manera profunda d’intentar conèixer els altres i a un mateix. En el fons quan escric, em reescric. Crec que és l’única manera de fer-ho.
Ens parles de Truman Capote, Xavier Casp, Umberto Eco, Malcolm Lowry, Philip Larkin, Ungarretti, Henry James, Joan Perucho, i també de la reivindicació que fas de Maria Beneyto.
Sí, són algunes i alguns dels autors dels quals parle, entre elles Virginia Woolf o Maria Beneyto, i moltes altres lectures. Van ser anys d’una obertura de finestres de força eixos temàtics i creacions que m’interessaven. Un moment d’interessos molt diversos i ben interdisciplinaris. Les lectures que m’acompanyaven i encara m’acompanyen com ara Virginia Woolf i Maria Beneyto. Reivindique Beneyto des de fa molts anys. Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster són els tres poetes més importants i més innovadors de la postguerra al País Valencià. Quan ho deia fa quaranta anys, certa gent, que ara els té en la boca els dies assenyalats, em miraven per dir-ho suau, ben malament. A l’any que ve serà el Centenari del naixement de Maria. No sé en què quedarà tot això.
Consideres que la literatura ja ho ha expressat tot, que ja s’ha escrit tot el que s’havia d’escriure?
No ho crec. En cada època, en cada context i en cada cultura cada ésser humà té una manera d’expressar allò que ens passa o allò que ens preocupa a cadascú de nosaltres. I el fet creatiu és una de les facetes que ens fa humans.
Ens parles de la ciutat de València, dels ambients que vas viure i vas conèixer intensament.
Això és. Vaig tenir la sort de viure una ciutat, sense cap complex, molt dinàmica culturalment i política, podies anar cada dia i cada nit a una tertúlia tant en català com en castellà, on trobaves gent molt interessant i amb moltes inquietuds. València bullia com una cassola al forn. No vaig a dir que tot temps passat fou millor, però ara, amb la gentrificació i la turistificació que pateix la ciutat, d’una manera tant galopant, tot s’ha complicat massa. El capitalisme més bèstia li ha canviat la fisonomia i certs ambients són molt difícils que s’hi produïsquen.
Dius que el nacionalisme espanyol “no es xupla el dit”.
Mai no se l’ha xuplat, però ara campa pertot arreu ben desvergonyit i mostrant musculatura. Estan empoderats.
Com aneu vivint la pressió i marginació cultural i lingüística contra el valencià?
Plantant cara com sempre ho hem fet. Amb alegria i convenciment, crec que no hi ha cap altra manera.
La irrupció del PP i de Vox suposa un capítol més en l’aniquilació del valencià?
Sí, sense cap mena de dubte. Però l’esquerra quan mana té molts complexos i mai no fa el que hauria de fer.
En clau interna, consideres que hi ha una literatura “feta i pensada sobretot per a un públic valencià diferenciat, del balear o del català, i a la inversa també”.
En principi no, però des d’un punt de vista comercial, s’intenta de moltes maneres. Hauríem de fer memòria que les fronteres administratives fan el seu paper i a la llarga, mentalment, això pesa com una llosa.
D’on prové el teu interès per la literatura italiana, fins al punt de ser un destacat traductor?
T’agraïsc les teues paraules sobre això d’un destacat traductor. Un factor determinant fou els estudis d’italià a la carrera. No he viscut, però, de fer traduccions, sempre ho he fet per un interès literari per l’autora o autor traduït. Des de Pavese, passant per Patrizia Cavalli, Dario Fo o el monstre subversiu i intel·lectual que va ser Pasolini. Ho he fet per aprendre, per rellegir alguns d’aquests escriptors d’una manera més profunda i ben diferent. No traduiria cap autor que no m’interesse.
Parlem del teu darrer llibre de poesia. Voldria destacar el poema sobre una fossa de la Guerra Civil, “entre muntanyes on sempre és hivern”.
Mai no he entès allò del “tret de gràcia” ni que a les cunetes de les carreteres hi haja morts que aquesta democràcia no haja intentat donar-los un soterrar o un descans digne. Fa més de vuitanta anys dels esdeveniments i de les fosses comunes. En qualsevol altre país del món això no s’hi produeix. És una de les moltes assignatures pendents que té aquesta democràcia, dita espanyola.
En alguns poemes hi ha imatges biològiques, naturals, que es contraposen amb escenes de patiment i dolor.
La natura, el paisatge, el territori on vius forma part de tu, si no tens cura i te l’estimes, es rebel·larà. A la meua família diuen que la natura, la mar o el riu sempre reclama les seues escriptures. Això ho comprovem constantment. Per molt que alguns leviten per portar un ordinador o un mòbil i es pensen semideus mentre maltracten el medi ambient.
En una composició descrius els treballs quotidians de comprar o de netejar la casa. Quina dimensió poètica tenen aquests actes que, alguns cops o molts cops, som incapaços de percebre. “Vols contemplar amb mi el tambor de la rentadora fer voltes mentre comptem les nits i les absències.”
Una de les coses que ens ha ensenyat el gran poeta Vicent Andrés Estellés és poetitzar qualsevol situació, fet o qüestió per humil o minsa que puga ser. La quotidianitat, el dia a dia, com a element vertebrador de qualsevol fet poètic o creatiu.
“Un petit gest. No arriba a ser una carícia.” Quina delícia.
“Un petit gest.
No arriba a ser una carícia.
S’albira la primera llum. Imperceptible
sobre la ratlla dels ulls de la mar”.
Un dels poemes que voldria destacar, “La pinture animée”, és una recreació de París, dels pintors i poetes bohemis, de la forma de veure i viure en el món.
Aquesta obra, Llibre dels somnis és una reflexió poètica sobre el paper i el pes que ha tingut en l’art aquell espai tan nuvolós que anomenem somnis. Naturalment aquell París d’un moment determinant ben carregat d’experiències i iniciatives, cartografiant aquest àmbit, havia de tenir el seu protagonisme.
S’han de llegir més de dues vegades els teus versos: “Hem envellit amb teranyines als ulls sense plantar cara als enemics.”
Sempre em queda el dubte si hem plantat prou cara als enemics de la ciutadania, del poble. No estic segur d’això.
També li dediques un poema a Freud.
Es va poder equivocar en molts aspectes, però no podem negar que els seus escrits i investigacions són un dels grans revulsius revolucionaris del segle XX. Va fer un mapa ben atractiu sobre l’inconscient i els somnis. A més, si heu llegit la seua correspondència, un s’adona de com de bon escriptor va ser.
Un dels teus llibres destacats de poesia, A la intempèrie, ens hi parles de ciutats, de viatges, des de Berlin fins a Bagdad.
Considere l’àmbit espacial com un element, no sols que forma part de la nostra experiència personal i íntima, també posseeix una càrrega col·lectiva i de memòria cívica indubtable. Sense espai no hi ha temps, ni context.
Fas descripcions plenàries: “La tenebra es menja milers d’ànimes.”
Tant la tenebra com l’estultícia campa pertot arreu. A voltes no les percebem, però les tens sempre a l’aguait. La qüestió és que molta gent no se n’adona fins que l’estan mastegant en la gola d’un llop famèlic i terrible.
Un altre dels teus poemes que voldria remarcar i que porta el títol del llibre, és un text sobre el teu origen familiar, sobre els teus pares i la teva infància viscuda.
És un poema fonamental en la meua trajectòria i en la meua vida. Tinc una amiga, molt bona poeta, que sempre em diu que aquest text bé val tot el llibre. Es tracta d’un text llarg on parle d’aquell temps, com és la infantesa que et cisella una part d’allò que podem ser o ens hi convertirem. Però és molt més que això, és tracta d’una mena d’informe sentimental de l’ànima des que recorde fins l’actualitat.
Els records d’infància, tal com els sentim i recordem, determinen la forma d’escriure i de veure el món?
Estic ben convençut que sí. No sols la infantesa, la nostra trajectòria forma part del bagatge que portem a sobre i, naturalment, que determina la nostra creació. És un àmbit on sovint pouem i fem examen de consciència. En cas contrari, tenim el perill de no saber qui som.
“És ben inútil queixar-se d’allò que no tens, es ben inútil queixar-se d’allò que no has tingut mai.”
Sí, en aquest informe sobre la trajectòria personal i sentimental de l’ànima també hi ha moltes batalles perdudes. Per aquest motiu també dic: tampoc no té cap sentit queixar-se d’allò que has perdut. Ja no tornarà. Mai més no serà teu. Si hi ha alguna cosa que alguna volta ha estat nostra.
Quins llibres estàs llegint?
Sempre he tingut el costum de llegir diversos llibres alhora. Fer un mapa ben divers de l’horitzó. Per qüestions professionals, però també literàries estic rellegint l’obra poètica d’Estellés i de Maria Beneyto. Dues obres que he estudiat des de fa molts anys i ara estic fent-los una nova lectura, ja que nosaltres com t’he comentat abans, no som els mateixos; la vida i els llibres ens transformen i, per tant, el punt de vista és diferent. A banda, sempre damunt la taula tinc alguna obra de literatura gràfica, ara acabe de llegir Dibuixar per resistir. Sis autores de còmic contra l’opressió de Catherine Vuylsteke.
