Jordi Llavina (Gelida, 1968) ha publicat un nou llibre a la seva extensa obra literària. Proses de l’entreclaror (Gavarres, 2023) és un extraordinari recull de vuitanta proses a partir de les caminades que fa a diari pels volts de Vilafranca del Penedès, amb un domini prodigiós de la llengua, de la riquesa observada i del ritme narratiu, compassat. Alguns textos ja es podrien considerar com a antològics, dimensionals, testimonials d’uns paisatges agraris, per tot el que desprenen, per la seva bellesa guanyada, per tot el que aporta a la lectura, al plaer de llegir. Ha publicat deu llibres de poesia. Hi podria destacar els títols: Vetlla (Edicions 3 i 4, 2012, premi Vicent Andrés Estellés 2011 i premi de la Crítica), Ermita (Meteora, 2017, premi Lletra d’Or 2018), o El magraner (Cossetània, 2020, premi Marià Manent 2019). És tota una referència de les lletres catalanes. També ha publicat llibres de contes, novel·les i un estudi literari sobre Joan Vinyoli, un dels seus autors referents.
Ara fa, precisament un any, va rebre el prestigiós premi Carles Riba 2022: Un llum que crema (Proa, 2023). Segurament acabarà sent un dels millors llibres de poesia catalana que s’han publicat aquest any. El premi va ser un aval al talent, constant, i també a la seva trajectòria. Si aquell recull de poemes va ser una inflexió en el seu treball poètic, les proses caminades acabaran esdevenint un altre punt d’inflexió en la seva trajectòria. Llicenciat en filologia catalana, ha treballat en el món editorial, en el periodisme i, actualment, en l’ensenyament, en un institut del Penedès. El podem considerar com un dels destacats crítics de la literatura catalana dels últims temps. Possiblement com un dels darrers reductes, veient com està la situació del periodisme, de la premsa en paper, cada vegada més reduïda a la mínima expressió. La seva passió per la literatura és innegable i és així com s’hauria de valorar el que ha fet i està fent per difondre la literatura en català. Durant sis anys va dirigir i presentar el programa literari de ràdio, diari, Fum d’estampa a Catalunya Cultura, emissora que va ser de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Tornes a la prosa, poètica, amb un nou llibre de caire comparable a un dietari, a partir de les passejades diàries que fas pels volts de casa teva.
De fet, solc escriure molta més prosa que no pas poesia. I no ho dic solament pels articles –cada cap de setmana hi ha entre dos i tres articles meus en diverses capçaleres–, sinó per aquesta mena de dietari que no deixo mai d’escriure i que, en algunes ocasions, més aviat comptades, són la font de textos com els que ara aplega Proses de l’entreclaror.
I sí, en efecte, l’art de la passejada —si és que se’n pot dir art— dona per a molt. A mi, caminar pel camp, pel bosc, ja ho has vist, em resulta sempre molt estimulant.
D’on parteix aquesta idea del llibre?
Del desig de voler encapsular dins un llibre alguns dels textos d’aquest gran dietari que considerava més interessants, els de més qualitat. A més, més enllà del pretext de la caminada, que podríem dir que estructura el llibre, crec que els textos tenen una unitat de to: l’estil, que voldria que fos el meu estil en prosa.
Abans corries i ara camines, fet que aprofites per llegir.
Ben vist. Sí, fins fa dos anys corria de bon matí, però un dia el genoll dret se’m va queixar, i a partir d’aquell moment vaig canviar l’impacte del córrer per la suavitat del caminar. De totes maneres, en el primer passeig que faig al dia, a les cinc del matí, no puc llegir. Sí que llegeixo i camino més tard, a la tarda, quan encara s’hi veu i ja he acabat la jornada a l’institut.
Deia Josep Maria Espinàs que caminar, en comptes de viatjar en cotxe, et permet veure quin bé de Déu de coses hi ha a les cunetes de les carreteres. Jo hi afegiria: a les cunetes de les carreteres i en la pell i el cos dels camins rurals!
Quantes hores dediques a llegir. Com t’organitzes?
Tantes com puc, Santi. Unes tres o quatre al dia, perquè set hores ja me les passo encauat al centre on treballo –apunto, tot passant, que fer classe m’apassiona. Em llevo molt d’hora per poder caminar i tenir, després d’això, almenys una hora sencera per llegir. Abans de ficar-me al llit, a les onze de la nit, també em reservo hora i mitja per fer-ho. I, a la tarda, sempre disposo almenys d’una horeta per llegir. Ja ho veus: esgarrapant minuts per poder-me dedicar al que més m’agrada, que és llegir.
Llegir, llegir, llegir. Per què hem de llegir?
Perquè és el que més ens agrada fer, no? Després ja venen les consideracions de caràcter estètic i moral: llegir, en principi, ens fa persones més robustes en l’essencial, més tolerants, més sensibles. Però el primer que em ve al cap és que jo, si més no, llegeixo perquè m’encanta. I fer-ho dota la meva vida d’un gruix superior: alguna vegada he parlat amb persones que són incapaces de llegir un llibre i m’han semblat espantosament planes i avorrides. Són les que acostumen a dir-te: “Per què no et dediques a viure en lloc de llegir tant?” És a dir, no entenen res de res! Llegir, a mi, m’ha fet aprofitar molt més la vida! I m’ha fet viure-la molt més intensament, sens dubte.
Ets professor de llengua i literatura, ets escriptor i també ets crític literari. Què podries dir o conjecturar per poder fomentar la lectura? Quines idees ens fallen com a societat?
Enguany, a l’institut, hem prohibit els mòbils i dediquem mitja hora diària a llegir. I funciona!
Per fomentar la lectura no se m’acut res millor que convidar a llegir –i parlar-ne amb passió, els professors que podem fer-ho. Els fills que han vist els seus pares llegint tenen moltes més possibilitats d’acabar llegint que els que no ho han vist fer a casa. A casa meva, els meus pares no llegien –és ara, de grans, que s’hi han aficionat una mica. I, tanmateix, jo vaig trobar en la lectura una de les raons més poderoses del meu viure.
El magraner, el teu anterior llibre de prosa poètica, és una història, més aviat, amb elements de ficció, d’un home que comença a caminar i caminar pels senders i que li van succeint fets imprevisibles.
En efecte. És un poema llarg, amb molt de pes narratiu, com dius. També eren poemes de característiques similars Vetlla, Ermita o L’anell, i llibres de poesies, tota la resta –La corda del gronxador, Diari d’un setembrista, Contrada, Matí de la mort i Un llum que crema. És allò del viatge iniciàtic: el que comença a caminar i a viure no és el mateix que acompleix un camí, una ruta, i arriba –o no– a un final.
El teu nou llibre és més quotidià, i, per tant, toca més la realitat amb les paraules que vas escrivint.
Sí, hi estic d’acord. Té menys gravetat simbòlica, potser –tot i que el símbol, en els meus llibres, sempre està a l’aguait. És un llibre de proses vagament poètiques, que petja una terra coneguda, però que no deixa mai de sorprendre’m.
En el pròleg del llibre, l’escriptor Ferran Sáez Mateu, apunta que hi ha una rectitud o correcció en la mirada. Com podem mirar el que sabem o no sabem?
Sempre, indefectiblement, amb la mirada del nen. És a dir, amb una actitud de deixar-se sorprendre, fins per les coses, per les realitats, que ens fa l’efecte que coneixem millor.
El que podem admirar més d’aquest fet de caminar i de llegir, a la vegada, és com romandre en una cafeteria en moviment, llegint i escrivint, apreciant i observant el moviment dins i fora del local.
Per mi no té cap mena de secret. Potser perquè he hagut de llegir en llocs molt sorollosos. No em costa gens caminar i llegir alhora, com tampoc em costa estar-me hores i hores en una cafeteria, per molt de renou que hi hagi a l’entorn.
Les cafeteries també són llocs literaris per excel·lència, punts d’observació, de contacte i de relacions humanes.
I tant! Els cafès, deia Steiner, són una de les cinc grans condicions de l’ànima europea! Jo —ho reconec— soc un cul de cafè. Els meus llibres, els he escrit tots en bars, cafès, cafeteries… El primer vers arriba quan arriba –sovint, quan camino, i llavors l’anoto en una de les pàgines de cortesia del llibre que estic llegint–, però l’elaboració —i la reelaboració— sol(en) tenir lloc en un cafè, gairebé sempre.
Ens parles del logotip de Quaderns Crema, de l’atzavara que floreix un cop morta. I fas envolar-se unes línies clarividents: “La florida arriba amb la mort: voleu lliçó més encomiable?”.
Aquesta qüestió ja havia aparegut a Ermita. M’admira, sí, que una planta sigui bella, o més bella, quan es mor. Reconeixem més l’atzavara per la flor –aquella flor altiva, senyorívola– que no pas per les fulles verdes que encara no han fet brotar la mort florida.
Consideres que és el teu primer llibre de prosa de maduresa.
Ho he dit en algun lloc, és cert. Potser es podria matisar, això. Hi ha algun llibre de contes anterior del qual em sento orgullós. Però en aquest hi ha una reivindicació d’un estil determinat de prosa. Un estil, per entendre’s, que seria més planià o pairolià –de Miquel Pairolí– que no pas rodoredià. I que consti que adoro Rodoreda; i, a més, en aquest llibre, hi ha un conte —“Els morts drets”— que li ret un velat homenatge.
Els crítics, de vegades, poden ser més exigents amb ells mateixos que no pas amb els altres.
Vols dir? No ho tinc tan clar, això… Jo, ara mateix, em considero prou crític amb mi mateix. Però durant uns quants anys no ho vaig ser prou.
En els escriptors sempre hi ha aquesta obsessió de treball i superació. La perfecció existeix?
Per fortuna, la perfecció no existeix. Tot bon escriptor sap que és un aprenent etern: la pedrera de la llengua, de l’estil, com més i millor s’hi pica, més fonda es mostra.
El llibre està molt ben editat, tipus de gramatge, tipus de lletra i marges. Has comentat que et sents agraït de publicar a l’Editorial Gavarres, que està publicant l’obra de Miquel Pairolí, un escriptor no gaire reconegut.
Els n’estic molt agraït, i tant! Publicar a Gavarres és, també, tota una declaració de principis. Ho estan fent molt i molt bé —que dirien a Girona—, estan construint un catàleg rigorós –Pairolí, Navarro Santaeulàlia, Cuyàs, entre altres– i estan recuperant algunes obres d’un dels escriptors que més admiro dels últims quaranta anys: Miquel Pairolí, dietarista finíssim i novel·lista d’allò més estimable.
Ara fa precisament un any vas rebre el Carles Riba de poesia pel llibre: Un llum que crema (Proa, 2023). Una forma de prestigiar la teva obra. Com va anar l’experiència.
Molt bé. El Riba és un premi que dona allò que ara en diuen visibilitat. He fet molts actes de presentació del llibre, m’han convidat a llocs on, si no l’hagués guanyat, no m’haurien convidat mai. No puc sinó agrair-ho.
Voldria destacar un dels teus millors poemes del llibre, una composició modèlica, de concentració, quan et lleves ben d’hora i surts a caminar entre les vinyes i els camps.
I hi ha una mena d’interrogació amb els arbres sobre la mort. Bé, és una poesia de passejada i de prospecció, fruit de la meva convivència amb la natura i els meus diàlegs silents amb arbres i plantes. No em sembla un pretext menor, i és per això que hi recorro sovint.
El poema on descrius el passamà d’un vaixell enfonsat, el finalitzes així: “No ploris, si la història et desempara: comença a viure arran d’aquesta fi”. Prodigiós.
Moltes gràcies, Santi. Tu, que ets poeta, saps com costa, de vegades, concentrar en un vers un determinat sentit de l’esperit. En aquest cas, és una suite de poemes en què una de les línies temàtiques és la guerra d’Ucraïna –o la guerra, en general: aquest estat de fracàs de la civilització.
També ens parles d’una torre en venda. “Em veus com et somio a través de la tanka”.
Sí, tanka amb ca (k) perquè és un poema fet a partir d’aquesta estrofa japonesa –i aquí jugo amb l’ambigüitat tanca-tanka. En concret, el pretext del poema se centra en una casa, o una torre d’estiueig, que, des que era molt petit, sempre m’ha fascinat. Al meu poble, a Gelida.
Se’n van fer tres edicions i potser vas arribar a vendre’n més de mil cinc-cents exemplars. Es considera sorprenent una tercera edició en un llibre de poesia, però no és més sorprenent que no es trobin lectors de poesia?
Sí, se’n van vendre més de dos mil. La poesia és un gènere que té mala premsa: molts lectors no hi arriben perquè consideren que és abstrús, o poc agraït. I és ben bé el contrari: quan trobes un llibre de poesia que et sacseja, ja no t’abandonarà mai. Com hem d’aconseguir nous lectors? No ho sé. Recomanant, potser, llibres –o fins i tot poesies concretes– que sabem que han de tenir una repercussió més o menys fonda en el lector —i futur adepte a la causa…
No ens hauríem de plantejar els reptes de buscar lectors d’una altra manera? Com trobar-ne més, perquè de lectors de poesia n’hi ha.
No ho sé, francament, Santi. Llegir poesia és una pràctica que va contra el temps: requereix concentració, no estar pendent del rellotge, tenir la consciència llesta per a la relació, per a l’aprofundiment en el llenguatge… Tot això no està de moda, certament. Però qui ha llegit, en algun moment de la seva vida, una poesia que l’ha colpit, ja mai més no se’n podrà estar, de llegir poesia, de viure’n.
Tornem al teu llibre nou de prosa. Comences fent el camí de la Creu de la Pelegrina. “L’entrada es troba just allà on s’acaba el ciment i l’asfalt, limita amb la presumpta civilització”. Els senders que descrius formen part de la teva casa, dels teus racons, de la teva memòria.
Del tot. Aquest llibre defineix una topografia sentimental. Són camins que he recorregut centenars de vegades, potser algun miler i tot. I sí, en efecte: casa meva és, també, no sé si sobretot, aquest paisatge –o aquest país, que és com jo en dic de la contrada.
Ens parles del teu hàbit de caminar, llegint, de llegir, caminant. Els llibres, de fet, es fan així, caminant, caminant molt.
Alguns dels grans filòsofs han començat a construir la seva obra caminant, o passejant. I no sols els peripatètics.
Un dia de fa uns quants anys em vaig adonar que el que més m’agrada fer és llegir. I que, com que no podia córrer perquè tinc un genoll mig lesionat, podria caminar i llegir alhora. Dit i fet. Aquesta pràctica, a més, m’ha donat molts pretextos per als meus llibres. Però, al capdavall, més que no pas de la naturalesa, acabo parlant de la natura humana.
Has d’estar molt atent a les pedrotes i als petits desnivells, mentre vas caminant i llegint.
No et pensis: són camins plans, sense gaires córrecs, poques noses… I me’ls conec tan bé!
Quants quilometres o quantes hores pots arribar a caminar en un dia? Comences de bon matí.
Exactament vint quilòmetres. El dia que no els faig és com si em sentís mancat d’alguna cosa. Si no en faig vint, arribo als divuit. Però és estrany el dia que no camino, almenys, disset-divuit quilòmetres.
Has assolit maduresa de consciència, quan camines sol, quan el paisatge t’embolcalla, i la lectura t’acompanya?
Totalment. Hi busco, també, el silenci. Pensa que treballo en un institut, i que les classes —sobretot d’ESO— són enutjosament sorolloses. Per a mi la naturalesa és, també, una necessitat. D’observació i de comunió amb els elements que hi trobo.
Fas una comparació docta i bella, entre els fils d’aranya que et trobes pels camins i les idees dels pensadors.
M’agraden, perquè els admiro molt, els grans sistemes de pensament, hi combregui o no. Kant o Hegel, el discurs del mètode de Descartes. Molt abans, el nostre Ramon Llull, que “en vulgar parlà sobirà”, com diria Foix. I, en canvi, desconfio d’alguns autors que han bastit la seva obra —o part de la seva obra— sobre el gènere aforístic: Cioran. Bé, potser és que, de Cioran, no n’aplaudeixo gens el contumaç nihilisme… En Nietzsche, per exemple, no em fa tanta nosa.
El text sobre el grill és tendre. Acabes desxifrant el cant del grill, com un monòleg literari.
Sí, és que és un cant que m’agrada molt, i que em fa sentir, més que cap altra cosa, la profunditat de l’estiu. En concret, de les nits d’estiu, que són de les més boniques de l’any.
De vegades, apuntes amb paraules afilades. Al text sobre Nietzsche parles de la follia que va patir.
El cap se li’n va anar, com a Hölderlin. Genis, cada un en el seu gènere. I Nietzsche, que curiosament havia deplorat la pietat, en aquell carrer torinès sent una pietat incontenible per un cavall que era fuetejat pel seu cotxer. I s’abraça a l’animal, al coll del cavall, que em sembla una imatge corprenedora!
Ets acurat amb el llenguatge, disciplinat. Tu mateix has reivindicat que el gran tema d’aquest llibre és l’estil.
Efectivament, perquè hi ha proses de condició diferent –contes, apòlegs, paràboles, un sonet disfressat, prosa dietarística, prosa poètica…–, però l’estil és un de sol. Vull que sigui matisat, gens obvi. Acurat, esclar. Si l’escriptor no té cura de les paraules, qui n’hauria de tenir!
El teu estil crec que s’ha anat concentrant, dosificant. Un llenguatge més assequible, més viu.
Celebro que diguis això que el llenguatge s’ha concentrat i, alhora, que s’ha tornat més viu, més accessible. Crec que la gran literatura s’ha de fer amb paraules comunes i amb una fondària que no és tan comuna o no ho és gens. Malament rai de tanta literatura difícil, abstrusa, a primer cop d’ull: sovint la capa exterior és enlluernadora, però a sota no hi ha ben re.
La natura és un espai d’observació, creatiu. “De vegades, és l’ensurt d’un estol de tudons que emprenen el vol, després de saquejar una vinya. Altres cops, una disciplinada filera de formigues….”
Qui no passegi pel bosc o pel camp, potser no ho acabarà de subscriure. Però tu, que també transites a l’aire lliure, a peu i amb bicicleta, saps molt bé que la naturalesa ofereix constantment pretextos per poder desenvolupar un poema que transcendeixi l’anècdota i arribi al moll de l’os de la qüestió humana, de la seva natura.
Inclous un conte sobre un filòsof i un pagès. La qüestió és el coneixement.
Sí, just a la fusta. Es tracta d’un text vertebral de Proses de l’entreclaror. Tots dos personatges són homes interessants, no solament el cèlebre pensador. La diferència, però, és que al pagès només l’escalfa el coneixement de les coses pròximes, mentre que el filòsof és molt més porós. Aquest últim acull la ciència de l’altre. En canvi el terrassà més aviat negligeix el coneixement del teòric, i no en vol saber res.
Caminant, també et trobes amb restes de baralles entre ocells o animals. “M’ha semblat que les plomes eren tot un petit ocell fosc que jeia mort damunt la pols”.
Plomes de garsa… Un ocell força rapinyaire. Sabies que les garses se senten atretes per tot allò que lluu? Anells, braçalets…
Es desprèn amabilitat en la teva escriptura. La literatura ens porta a pensar també en els altres.
Estic d’acord que és una literatura que té present l’altre. No concebo una literatura solipsista, que es tanqui als altres. Quant a l’amabilitat, fa de mal dir. No sé exactament què vols dir. M’estimo més, però, que es vegi com a amable que com a hostil, posem per cas.
En la vida, amb què ensopeguem més?
A la vida, ensopeguem amb tantes coses que fa de mal dir! Amb el dolor, per exemple, que tant ens costa d’acceptar. Amb el desamor: se’ns fa insuportable que no ens estimin…
Necessites llegir per estar viu i no embogir?
Naturalment. I més encara que per estar viu: per ser viu. És l’activitat central del meu dia.
En el llibre fas un elogi als llapis. “Deixen un traç carbonós damunt el full”. Durant anys n’has col·leccionat. A més, escrius amb mina de grafit.
He canviat l’hàbit: les mines de grafit es trencaven massa. Només que et caigués a terra, ja s’esbocinava. Ara faig servir portamines: sempre mina tova, agradable a l’escriptura.
“També l’escriptura és una eina que cal esmolar ara i adés. Una eina molt fràgil”. Treballes i reescrius els teus textos de forma rigorosa.
Miro de fer-ho, sí. Arriba un dia que el text s’ha de deixar, perquè no acabaries mai…
Ens parles de les olors de les avellanes i del raïm. “Quan sento aquestes dues olors, penso que inspiro l’ànima sencera de la terra i també alguna cosa més profunda del viure”. Magnífic.
Veig que aquesta prosa, en concret, ha agradat molt. Potser perquè es refereix a un fet —a dues olors— que formen part inextricable de la meva experiència vital. I, doncs, descriure aquestes dues olors era gairebé un deure ètic.
Un dels teus eixos temàtics, a part de la natura, és la mort. No creus que ens obsessiona, perquè encara no sabem viure?
Hi ha la presència força constant de la mort, és ben cert. Allò inconegut, allò que mai no arribarem a conèixer fins que no ens hi trobem. La literatura hauria de ser, com la filosofia, un aprenentatge per ben morir.
Un altre dels teus textos antològics és el drap vell que penja d’un fil d’estendre. I això et fa recordar la misèria i el maltractament. És prodigiosa aquesta analogia que fas.
Doncs t’he de confessar que és una prosa que vaig dubtar fins al darrer moment d’incloure-la o no. I, per contra, no ets el primer lector que me l’ha elogiat.
Hi ha una dita catalana molt coneguda que assegura que, quan no es tracta bé algú, el deixem com un drap brut. El text que dius descriu un drap penjat, un vell drap de cuina, que fa mandra fins de despenjar un cop eixut… Fins que un dia cau a terra, i ja no se’n mou –o ningú no l’en fa moure.
També hi ha textos divertits, enginyosos, com ara la dissolució d’una pastilla en un got d’aigua que acabes portant cap a un final que considero magistral.
Una reflexió sobre l’ésser a partir d’una càpsula dissolta en un got d’aigua. Els pretextos, sovint, són molt quotidians. Les analogies s’enfilen una mica més.
Els teus textos ens podrien fer recordar les passejades de Rousseau per la vora del riu, o altres escriptors que van fer literatura de les seves caminades com ara Jacint Verdaguer.
És la literatura itinerant. El primer apareix en el llibre, per les seves Rêveries du promeneur solitaire, llibre molt interessant amb el qual sento, això no obstant, alguna discrepància. Pel que fa a Verdaguer, em fa l’efecte que qualsevol escriptor posterior que l’ha seguit hi manté una mena o altra de deute.
La descripció que fas del carrer de Santa Magdalena és preciosa, evocant l’època dels carros i dels matxos. Immediatament, t’endinses pels camins a llegir, a descobrir els paisatges.
Són aquests carrers pagesos de Vilafranca que tant m’agraden, i que ens mostren unes zones que han canviat molt menys que la majoria de carrers de la vila.
Les descripcions sonen així: “La terra, allà, era vermellosa, com si hagués estat remoguda fondament per posar al capdamunt el fang de molt endins”.
M’agrada molt que destaquis aquest fragment: hi ha molta reflexió, i molta descripció, sobre els camins i els camps. El fang, culturalment, ens determina.
La memòria la construïm amb el que veiem i sabem o potser imaginem. Com podem fer una memòria del paisatge, si no la pintem, escrivim o estimem?
És molt més fàcil, és veritat, construir la memòria si et dediques a alguna disciplina artística. Molt particularment a la literatura. Per mi, aquest és, sens dubte, el gran tema de la literatura: la memòria.
Els paisatges del Penedès tenen una gran bellesa, però el seu valor encara no ha transcendit gaire.
Perquè és un paisatge una mica monòton, que no té sobresalts. És majoritàriament pla, amb molta vinya. Ric, però no sempre prou ben cuidat.
Com has percebut els canvis generats per la crisi climàtica? Com has vist la terra, expressant-se?
La terra està assedegada. És terrible. Tot va girat, el cicle de la vinya s’ha trastocat una mica. El cel plora més d’hora, tot s’avança. La manca d’aigua i la calor insuportable fan molt de mal a la naturalesa.
D’un recital de poesia, ens parles de les granotes que hi havia en una bassa, i com anaven fent el seu so tan característic, unes expressions que descrius més pures que no pas la dels poetes.
Sí, perquè el cant de la granota no és ideològic: és la puresa d’un so no precisament agradable. Eren les granotes de la Bassa Gran, a Sant Llorenç d’Hortons. Probablement engelosides pel recital poètic, es van esgargamellar de mala manera, i van acompanyar amb constància les paraules dels poetes.
“Continuo pensant que un dia em puc tornar a enamorar”. Sabem realment per què ens enamorem?
No, per sort! Si ho sabéssim, potser no ens hi llançaríem i ens evitaríem tant de patiment! I, tanmateix, quina experiència més commovedora, aquesta d’enamorar-se d’algú.
Vas començar el 1989 com a crític. Fa més de trenta-cinc anys i això ja mereix un elogi, un monument. Ets un dels crítics més prolífics i més veterans de la literatura catalana.
Això vol dir, essencialment, que m’he fet gran… Però sí, vaig començar molt aviat. No, no em mereixo cap monument, però sí que crec que em mereixo poder continuar treballant en pro d’aquesta cultura.
Si la teva comesa s’ha dirigit a la difusió de la literatura, consideres que la crítica està ben tractada pels propis mitjans de comunicació? No es pot percebre com un reducte que es dirigeix cap a una lenta agonia cap a l’extinció?
Jo no soc tan apocalíptic. Van desapareixent moltes plataformes de crítica, però el sistema literari-editorial català crec que és ferm. Ens dediquem a un afer —la literatura— que no interessa gaire gent. Hem de prendre consciència d’això.
Com pot anar bé una literatura sense una crítica forta, mínimament professionalitzada. Qui pot determinar els valors literaris? Les vendes? Els premis? La popularitat mediàtica o el nou fervor de les xarxes socials?
La crítica és molt important en un sistema cultural. Una crítica rigorosa, que relacioni bé, que destaqui virtuts i defectes d’una obra. És cert que els darrers anys la crítica ha patit per manca de prou sortida.
Quins llibres estàs llegint?
En aquest moment, un d’Adorno sobre terminologia filosòfica, un d’Ortega sobre Kant, Hegel i Dilthey, una antologia de la poesia de Tsvetàieva i un quart, en anglès, de Ted Kooser, Local Wonders.
