Joan Garí (1965) ha publicat un nou recull de poemes a considerar, la seva tercera obra poètica. En un món sense normes (Neopàtria, 2023) ha rebut el premi Vila de Nules 2022. El títol forma part d’una de les col·leccions més singulars de l’editorial que dirigeix Antoni M. Bonet. Joan Garí és essencialment escriptor, un escriptor notori, destacadíssim, del País Valencià. El podríem considerar com un autor inclassificable, tal com a ell li agrada sentir-se, lliure de prejudicis. Ha conreat amb mestria el dietari, l’assaig literari, la novel·la i els seus treballs periodístics, d’incalculable valor. Actualment escriu als diaris La Veu, Ara i El País, com a cronista i crític literari.
En el seu dietari Senyals de fum (Edicions 3 i 4, 2006) es pregunta finalment si aprenem realment alguna cosa. Aquesta és la seva essència filosòfica, emocional. En tota la seva obra es percep com la poesia flueix en cada pàgina, en cada construcció, en cada apreciació que fa, sigui d’un paisatge, d’un llibre o d’un record amb el seu pare menjant una tomata al tros. La seva emoció està al servei de la tècnica, de la bellesa narrativa. Per això, la seva poesia és particular i s’allunya dels seus llibres d’oracions més estirades. Si en la seva poesia, les pàgines són més blanques, amb més espais buits, és perquè en els seus textos narratius, més foscos, hi ha una poesia dissimulada, amagada, concentrada, que s’hauria de poder descobrir i admirar.
En el pròleg del llibre En un món sense normes ho esclareixes molt bé. Defineixes l’amor sense cap misteri, sense cap proclamació mitològica “quan s’ha tocat el sol amb les mans”. De l’amor què ens queda? El que s’ha viscut com ens ho podem quedar? I el que no s’ha pogut viure com es pot implorar?
Jo crec que l’amor és una subespècie de la memòria. És un estat emocional –sense un estat emocional molt concret no es pot escriure poesia; qualsevol altre gènere sí, però no poesia– que dura un instant etern –per usar una fórmula proustiana. I després, quan s’acaba o es converteix en un hàbit o en un costum, els escriptors aprofitem per fer-ne literatura. De l’amor m’interessa, doncs, el pòsit que deixa en l’esperit, la manera en què la memòria el metabolitza i en permet segregar algunes lliçons morals que després els lectors poden aprofitar. Un poeta enamorat és com qualsevol altre ésser humà: una criatura desvalguda sotmesa a atzars i lleis que desconeix. Però tot això, amb el temps, es cou i es solidifica en un aprenentatge universal. Crec que En un món sense normes és un llibre universal que podria llegir-se perfectament en qualsevol altra llengua, en aquest sentit.
La vida neix de l’amor? Què sabem realment de l’amor? És una pregunta, potser, molt repetida.
De l’amor, no en sabem res. Si en tinguérem, per dir-ho així, una mena de manual d’ús que ens servira de brúixola acabaríem igualment desorientats i perduts. A l’amor es viatja per a perdre-s’hi, per a abandonar-s’hi. Aquesta és la gràcia i la desgràcia de l’amor.
Feia molts anys que no publicaves un llibre de poemes. Com ha estat la gestació d’aquesta nova obra? Com l’has anat treballant? Durant quant de temps?
Feia més de vint anys que no publicava –ni escrivia– poesia. A finals del segle XX vaig infantar Poema d’amor en dos temps i Física dels límits, tots dos ja introbables a les llibreries… Tots dos títols són productes, com et deia, d’estats emocionals irrepetibles: el primer, d’un fracàs amorós; el segon, d’una certa obsessió o pugna ideològica amb la transcendència, amb la idea de Déu. És curiós perquè crec que aquests dos temes –l’amor, la teologia– ara han tornat i els he fusionat dins En un món sense normes. Jo sempre he sigut un lector constant i delerós de la Bíblia. No per motius religiosos, per cert. Després d’estar escolaritzat tretze anys seguits amb els Salesians en vaig eixir completament ateu. A mi la Bíblia m’interessa pel que té de llibre total, de compendi de tot el saber humà, de la seua impotència i els seus anhels. Un escriptor que no estiga disposat a llegir en profunditat la Bíblia i traure’n les corresponents lliçons no podrà ser un bon escriptor.
Són uns quaranta-cinc poemes entre un home madur i una dona jove. Inventada? Recreada? Viscuda? Somiada?
La dona és real –i ben real–, però això no té la més mínima importància. Podria ser perfectament inventada. Des del moment que ha estat inclosa en un llibre de poemes passa a ser un actor poètic. La dona per a mi –la seua bellesa però també la seua intel·ligència, com ja va observar Ausiàs Marc– és un subjecte de provocació estètica. Com es tracta d’un amor clàssic, heterosexual, alguns –o algunes– diran que no s’adiu amb els nous temps. Pensa que hem hagut de sentir que aquell vers immortal de Neruda, “Me gusta cuando callas porque estás como ausente” és un atemptat contra les dones, perquè les reclama en silenci. Explicar als qui o les qui han pensat això quin és el valor estètic i gnoseològic del silenci en un combat poètic els provocaria una explosió mental, així doncs, millor deixar-ho…
Suposo que la poesia també és podria considerar com una forma d’imaginació.
La poesia és un arma –amb el permís del clàssic– carregada de passat. Tot en literatura és un ajustament de comptes amb el passat. És més: tota la meua literatura –la poesia, el memorialisme, la ficció narrativa…– és una reavalaució constant del passat, una lluita contra el temps per fixar determinades sensacions i vivències, per llegar-ho als lectors del futur. I, encara que no em llegira ningú, en el futur, la lluita hauria tingut sentit, perquè és la meua lluita.
Per què ens entestem a buscar en les coses més sentit del que potser no existeix?
Perquè el sentit ho és tot. Som vius i caminem damunt la terra a la recerca del sentit. Per això fem art. Un món sense sentit, i sense la necessitat de trobar-lo, seria un món inhumà. Les màquines no es preocupen pel sentit…
Sobre els llavis d’ella escrius uns versos deliciosos: “Soc el primer que els besa cada vegada”. La imatge i la idea és molt potent.
Cada vegada que fem l’amor som els primers a fer-ho. Cada vegada que observem el cos amat descobrim Eva abans que en el paradís s’instauraren normes. Per això el món que jo vull és un món “sense normes”.
La imatge del temps, de l’instant, i de l’amor, és així de desitjable?
Si l’amor, com deia, és un instant etern, un segon còsmic, una eternitat efímera, només ens queda fruir d’aquest instant. Som éssers racionals, és clar, però sense el desig –sense allò que hi ha d’irracional en nosaltres– estaríem perduts, cancel·lats. Necessitem obeir els impulsos del cos que ens porten a un naufragi. Necessitem ofegar-nos per accedir a un estrat d’existència sense el qual no podríem parlar de vida.
L’amor no es busca. Però sembla que estem desesperats quan el trobem?
L’atzar, l’imponderable, les coincidències fortuïtes ens obrin camins que, sense aquestes forces cegues, mai hauríem emprés. Bussejar en apnea per trobar la part amagada de l’iceberg ens dona la mesura exacta de la nostra insignificància, però ens permet conéixer el món real.
I també sembla que les històries d’amor siguin previsibles a l’hora d’oblidar-les?
No hi ha res més tòpic que una història d’amor. La faena de l’escriptor, precisament, és contar d’una manera nova una cosa ja vista, gastada, aparentment previsible. Ningú que llija En un món sense normes tindrà la sensació –o això espere– d’assistir a una funció rutinària i cansada. Aquest serà el seu valor.
Tinc un amic, un geògraf, que va fer una equació on demostrava que l’amor no durava més de tres mesos.
L‘obsessió física, l’engany dels sentits, l’embruixament, no pot durar. Si durara, seria horrible, d’altra banda.
“He vist el teu rostre en un espill i m’hi he reconegut”. Bellesa poètica.
La imatge del rostre en l’espill és molt bíblica…
Mantens una certa distància amb el fracàs de l’amor.
Del fracàs en matèria amorosa ja vaig escriure en Poema d’amor en dos temps. És un dolor que, ben administrat, permet una certa literatura de qualitat. Ara en el nou llibre parle de l’altra cara, del triomf de l’amor, de l’èxtasi. Amb això, ja teniu la moneda completa.
L’ús de metàfores és molt efectiva en alguns casos. “El teu cor no admet llavors / el meu verd no hi pot créixer”.
El valor d’un llibre és el valor del llenguatge que s’hi empra. Fora del llenguatge, tot es resol en un anecdotari o un xafardeig sense interés. La lluita amb el llenguatge ho és tot.
Escrius una poesia tova, directa, assumible, que també pot donar una sensació d’atemporalitat.
No m’ha interessat mai aquesta poesia que s’estila tant de rissar tant el ris de les metàfores que no s’entén res. Si un poema és incomprensible per al lector també ho haurà sigut per a l’autor. Una emoció genuïna ha de poder ser explicada amb un llenguatge clar. Els escriptors que s’oculten rere una cortina de tinta per semblar excelsos o elevats fan un ridícul espantós i, en el fons, sempre sospites que no tenen res a dir, en realitat.
“Els sexes per fi es fusionen / serà això, el coneixement?”
Al final, tot forma part d’un procés de coneixement. I d’autoconeixement. Si no em conec jo, els meus lectors no podran emmirallar-s’hi.
“Vas entrar al meu món, desordenant-lo i capgirant-lo”. Una definició molt tendra.
Una definició de l’enamorament, en definitiva…
Alguns cops tens una tendència a una poesia estructurada, en metàfores, on tot segueix l’ordre d’una idea inicial.
Treballe molt la meua literatura. No pretenc estafar ningú, ni donar gat per llebre. M’esforce terriblement perquè el lector puga navegar per les meues frases amb placidesa i alegria.
La sexualitat és explícita. “Et done els meus ulls si tu em dones els teus mugrons”.
El sexe com a procés de coneixement és inigualable. Fent l’amor podem sentir les mateixes coses que un soldat dessagnant-se al camp de batalla, o un mariner provant de mantindre hercúliament el rumb enmig d’una tempesta anorreadora. Si tots els conflictes del món es resolgueren follant, aquest món seria molt millor!
Com a gran lector de poesia, consideres que la sexualitat continua sent un tabú a l’hora de poder-la escriure de forma clara en un poema?
Avui dia sembla com si els hòmens heterosexuals blancs de classe mitjana haguérem de demanar perdó per existir i per sentir determinades emocions. Jo soc explícitament feminista –perquè no es pot ser cap altra cosa si vols ser just– però en les modes ideològiques contemporànies hi ha molta estupidesa i això que en castellà anomenen “ñoñería” –paraula tan mala de traduir com “machismo”. Crec que s’ha d’estar a favor dels drets inajornables de les dones i, alhora, poder denunciar les imbecil·litats de cert feminisme. I el qui no entén això, pitjor per a ell.
Hi ha poemes molt originals on desenvolupes l’acció que genera l’amant i la resposta de l’altra. “Et vaig regalar la Terra i tu volies Mercuri”. “Et vaig regalar Los Angeles i tu volies Atenes”.
Aquests poemes a què et refereixes són una disputa amorosa, perquè en l’amor no tot són flors i violes, també hi ha desencontres i enutjos.
De les seves mans dius: “Són la part més espiritual del teu cos”.
Sempre he pensat que la part més eròtica del cos d’una dona són les seues mans.
Creus que exagerem l’amor o que simplement és una resposta que esperem per tal de fruir?
L’amor en si ja és una grandíssima exageració. Per sort.
També relaciones l’amor com a història, com a catàstrofe, com a menjar, com a collita.
En un món sense normes, en realitat, és un llibre panteista. Jo entenc l’amor com una exaltació de tot el que hi ha de bonic en la terra, de la bellesa evident de tot el que podem contemplar, sense necessitat de buscar altres vides.
“Tu ets tan jove que l’espill no et recorda”. Una altra bellesa poètica.
No t’oblides que un dels meus primers llibres és Un cristall habitat, una indagació sobre el símbol de l’espill en la cultura occidental. Un llibre tan ambiciós i tan insòlit en la cultura catalana que, molt coherentment, quasi ningú ha llegit.
Hi ha poemes on es percep l’amor per les paraules, la bellesa lingüística.
Tot està en el llenguatge, ja ho saps. Fora del llenguatge només hi ha el caos anterior a la Creació.
Em capten els teus principis, tenen molta força. Per exemple: “Entre les runes del meu prestigi / ha crescut una flor negra”.
El principi d’un poema és essencial, com la primera frase d’una novel·la. Si l’encertes, després tot flueix.
Com vas d’un gènere literari a un altre? Per la poesia es necessita tot el temps possible.
Soc un devot de l’adagi clàssic: Nulla dies sine linea. És de Plini el Vell, em sembla.
Del teu anterior llibre, Ser persona. Dietari d’un escriptor als 50 anys (Editorial Afers, 2022), ens parles, entre altres qüestions, de la teva professió de mestre d’institut, de com et senties, actuant més de policia i de psicòleg o d’assistent social.
El de professor de secundària és un ofici dur, però he de dir-te, ara que estic en la seua última fase, que l’estic disfrutant més que mai. És molt dur quan tot el que pots ensenyar a un alumne, com em va revelar un que vaig tindre fa anys, és a “no menjar xiclet i seure bé en la cadira” (sic), però també he pogut ensenyar altres coses a altres persones. Fa poc el meu centre va celebrar els seus primers cinquanta anys d’existència i vaig tindre la satisfacció que mols antics alumnes em recordaven amb afecte i, fins i tot, em consideraven essencial en el seu procés d’accés a l’adultesa.
La situació de l’ensenyament és un reflex colpidor del que encara ens espera per veure.
L’oblit de les humanitats i la creença que hem d’ensenyar als estudiants sabers concrets estan matant l’ensenyament. Si abandonem el projecte de formar integralment les persones aquest ofici ja no tindrà sentit.
L’ús del llenguatge que fas és elevat, fluid, una narrativa fructuosa, musical. És una de les constatacions més interessants de la teva escriptura.
Sí, però és un llàstima que la gent no tinga el costum de llegir dietaris –ni de llegir en general… Et sorprendries, per exemple, de l’escassíssim percentatge de col·legues del meu institut que ha llegit un llibre meu. Alguns s’autoanomenen lectors perquè lligen tots els anys el premi Planeta –o el premi Sant Jordi, m’és igual. I després ens queixem de com va el món…
En el dietari també ens parles de les teves idees polítiques. Et defineixes com una persona liberal.
Liberal en el sentit més noble d’aquesta paraula: una persona amb molt poques conviccions, com volia Fuster –poques, però imprescindibles–, amb una ment oberta, sempre intentant entendre els qui no pensen com jo, tolerant i escèptic. Forme part de la minoria que fa funcionar el món i evita que ens entrematem –per usar una paraula inventada pel cantant Raimon– a la mínima oportunitat.
Consideres que no hi ha una qüestió més trista que una idea seriosa. Les idees no generen més conflictes que solucions?
Precisaré: estic a favor de les idees, més que de les ideologies. Les ideologies, en el que tenen d’abús col·lectiu, ens aborreguen. En canvi les idees són personals i pròpies, ens interpel·len com a éssers individuals, requereixen un procés autoavaluatiu constant. Tindre ideologia és fàcil, sovint és una excusa per no pensar; tindre idees, en canvi, t’obliga a pensar per tu mateix, i això, en certs cervells, pot ser letal…
Les descripcions que fas dels teus pares descriuen una època, una generació que ho va donar tot, i més, pels seus fills per tal que poguessin estudiar i progressar.
Els meus pares, que avui són nonagenaris, van nàixer en un món ja desaparegut. Mon pare, per exemple, va nàixer en una alqueria enmig d’un hort de tarongers, sense llum elèctrica i sense aigua corrent. Després van passar la Guerra i la duríssima postguerra. No han llegit Tolstoi però saben més del món que molts catedràtics d’universitat. D’ells he aprés coses essencials, que no s’aprenen als llibres.
De la religió certifiques: “Déu està malalt”.
Tot el que havia de dir del Déu de la teologia ja ho vaig dir en Física dels límits, que per cert s’obria, entre altres, amb una cita de Cioran: “Toute version de Dieu est autobiographique”.
Com es poden fomentar projectes polítics i socials a partir de l’odi i el menyspreu cap al Principat i cap a la llengua catalana. Les comunitats que envolten Catalunya, en part, viuen d’aquest litigi històric.
L’anticatalanisme és l’antisionisme típicament espanyol. Cada anticatalanista porta dins seu un petit Hitler. Per això odien tant: en el fons, somien en l’Holocaust…
La poeta Àngels Gregori en una entrevista comentava que l’esquerra valenciana en qüestions de llengua ha actuat amb massa por.
A Àngels Gregori sempre se l’ha d’escoltar atentament quan parla. El debat sobre la llengua, al País Valencià, es va enverinar a partir dels anys 70, amb l’aparició d’un moviment anticatalanista molt potent. I ara, que s’havia mitigat prou, han aparegut els de Vox. És difícil torejar aquest corrent, no he conegut cap teòric que hi donara solucions definitives. Jo no en tinc…
“Tothom vol ser escriptor, és el fet, però ningú vol ser lector”. Aquesta idea podria ensorrar una literatura sencera tan cofoia, com la catalana.
Doncs és així com ho dic. Vivim en un temps en què qualsevol lector somia a convertir-se en escriptor. A ser famós escrivint un llibre, vull dir, que no és el mateix. Tothom creu que pot convertir-se en escriptor per art de màgia. Com solia dir Joan F. Mira, ningú al davant d’un piano creu que pot ser pianista sense ni tan sols saber solfeig, però amb la literatura tots es creuen capacitats. És una de les creences més estúpides que he sentit. Com a conseqüència d’això, tenim molt pocs lectors, però l’AELC té milers de socis…
Publicar llibres en valencià en aquest país “s’assembla molt a vendre neveres al Pol Nord”.
…Sense més comentaris.
Et consideres més un lector que un crític. Però com veus la situació de la crítica literària? Té sentit, veient com es van reduint les pàgines dels diaris?
Jo he escrit molt sobre llibres, sobretot de literatura francesa i anglosaxona. El meu pròxim llibre, de fet, es diu La verdadera i autèntica vida (en procés d’edició) i és una introducció a la Recherche de Proust basada en els comentaris que he anat fent des de l’any 2009 a la traducció de Josep Maria Pinto en Viena. Però no m’he considerat mai un crític literari, sinó un tipus que opina subjectivament dels llibres que va llegint. Crec que és una definició honesta.
Un lector que avala una descripció analítica d’un llibre, actualment, té una certa autoritat?
Cap ni una. Un crític literari autèntic hauria de ser algú que no escriu mai llibres, només en llig i els avalua objectivament, i que té un bagatge intel·lectual formidable. I d’això, en la nostra cultura, no n’anem sobrats. I els lectors ho saben.
Un altres dels teus llibres emblemàtics és Viatge pel meu país (Edicons 3 i 4, 2012). Tot un luxe poder-lo llegir i contemplar les fotografies de Joan Antoni Vicent. Vas seguir el viatge que va fer Joan Fuster a partir del seu gran llibre El País Valenciano (Destino, 1962), que va traduir-se el mateix Fuster al català el 1971 per Edicions 62. Un llibre ambiciós, el teu viatge.
És un llibre que devia a la memòria de Fuster. Sempre m’ha semblat que El País Valenciano és un dels seus millors llibres. Fuster podria haver sigut un gran escriptor en castellà però va decidir escriure bàsicament en català —al marge dels articles de premsa— i, gràcies al seu sacrifici, la literatura catalana contemporània és un poc més homologable a les altres literatures europees.
La prosa de Fuster, expliques, et va enlluernar. També et va influir Michel de Montaigne i Josep Pla. Són tres autors fonamentals de la teva escriptura.
És tal com tu dius. Montaigne, Pla i Fuster són l’itinerari essencial per entendre la meua vocació literària inicial.
El treball que fas amb els adjectius és admirable.
Pla va aprendre a adjectivar llegint Proust i Fuster llegint Pla. Jo he aprés de tots ells, i encara seguisc aprenent.
A mesura que vas llegint el teu viatge, també vas llegint, en part, el viatge que va fer Fuster, cinquanta anys abans. És un llibre summament original, un llibre escrit que parteix d’un altre llibre ja escrit.
Viatge pel meu país és un llibre monumental –pesa dos quilos! La circumstància del pes, probablement, va fornir un argument definitiu a tos aquells que van decidir no llegir-lo…
“En essència però, continuem sent aquesta comunitat subalterna, acèfala i poc ambiciosa que va retratar Fuster”.
Tal qual.
Comentes que Fuster va tenir errors a l’hora d’analitzar la realitat valenciana. Des del Principat, en canvi, és té una idea idíl·lica, nostrada.
El que passa amb Fuster, encara ara, és de jutjat de guàrdia. Si dius que es va equivocar reputant de “catalans” els valencians –puix que parlàvem català–, els fusterians et miren amb mals ulls. Alguns han convertit la seua figura en un sant laic, i van a posar-hi ciris tots els dies. No hi ha res més antifusterià que un “fusterià”. I amb això està tot dit.
Voldria que s’entenguessin aquestes paraules. Creus que potser s’ha sobredimensionat l’obra de Fuster i que se l’ha presentat com un tòtem?
Crec que ja he contestat la pregunta. Sobredimensionat literàriament no, perquè té talla europea com a escriptor. Però alguns l’han posat al banc i viuen dels seus rèdits. I no t’atrevisques a jugar amb el pa dels seus fills…
Per vosaltres, com a escriptors valencians, no pot ser un fet perjudicial o antinatural, haver de parlar de Fuster de forma constant? Haver de justificar-lo sempre?
No sé. Jo a Fuster li vaig dedicar un llibre molt especial, L’única passió noble. Converses amb madame Mahler-Besse sobre els valencians i el seu país (Onada). Estic particularment satisfet d’aquest volum. El meu diàleg amb Fuster encara no ha acabat, com tampoc l’he acabat amb Montaigne ni amb Pla. No he sentit amb ells l’angoixa dels predecessors, de què parlava Harold Bloom. Al contrari: ens entenem molt bé en les nostres tertúlies!
Fas una descripció mineral, fonda, del caràcter dels valencians.
Uf, això donaria per a diverses tesis doctorals. Només et diré que estime i odie el meu país a parts iguals. Els valencians som un poble magnífic però ens perdem en anècdotes i fullaraca. I amb el pecat portem la penitència.
Expliques que els valencians no llegeixen a Ausiàs March. Quina explicació té?
Ni llegeixen Ausiàs, ni llegeixen res que no siguen novel·letes intranscendents. Tampoc em llegeixen a mi, és clar. De fet, sospite que estan esperant que passe avall –com diria Josep Pla– per fer-me grans homenatges i escriure-hi ditirambes descomunals. T’ho has d’agafar amb humor.
Ens parles de l’arxipèlag del Parc Natural dels Columbrets: “L’encarregat del far anotava les oscil·lacions atmosfèriques, amb la precisió i la meticulositat amb què un poeta de cor inflamat hauria consignat els cataclismes que turmenten el seu ànim”.
L’ofici de farer sempre m’ha semblat un dels més profitosos del món. El d’escriptor s’hi assembla molt.
Quins racons geogràfics especials guardes del teu viatge?
Molts. La Tinença de Benifassà, Tabarca, el Penyagolosa, l’embassament de Benaixeve –on va complir condemna el meu avi–, l’assistència al Misteri d’Elx, València des del Micalet… Tenim un país fantàstic, que els mateixos valencians desconeixen profundament.
Ens parles, per exemple, de la ciutat de València, dels últims carrers que comunicaven amb l’horta, de com s’ha anat degradant el medi, i el ciment ha anat ocupant més espai. Ara tot és ciutat i no ha quedat horta.
L’Horta de València és un monument natural en procés de desaparició. La ciutat s’ho menja tot. I, quan s’ho acabe de menjar, als restaurants ens serviran directament plàstic…
Com és que no es disposa de dades històriques per veure com tots aquests fets lents del progrés han esvaït una època, uns paisatges, unes formes de viure i de pensar? No s’haurien de posar plaques o monuments públics a la destrucció de la terra?
Hi ha un eslògan especialment afortunat: “No hi ha planeta B”. Que les noves generacions en traguen les conseqüències oportunes.
En la teva escriptura utilitzes la teva destresa poètica per enriquir el text narratiu de forma sublim. La descripció de València és impactant: “Les superfícies llampants de la Ciutat de les Arts i les Ciències reverberen –com ales endurides d’escarabats monstruosos– sota una llum benefactora”.
Això és que tu em veus amb bons ulls. De fet, com a lector jo busque aquesta classe de combat lingüístic quan llig un altre escriptor. Però es veu que això, avui dia, no és el que busquen la majoria dels lectors. De fet, sempre he pensat que jo soc una mena de luxe incòmode per a la literatura catalana: un tipus que fa assaig i dietaris, novel·la i poesia? I que és bastant prolífic, damunt. I que intenta mantindre un nivell general de qualitat als seus textos. Decididament, no saben on col·locar-me. Aquesta ambició potser ja no s’estila. Ara la gent vol llegir ficcions lleugeres per a evadir-se, historietes més o menys truculentes de víctimes vestals o llibres d’autoajuda que només ajuden el compte corrent dels seus autors. Potser visc en un temps equivocat però és el meu. I no hi ha cap perill que no el vulga viure.
M’oblidava d’una pregunta final, potser la més important de transmetre als lectors, que potser haurem d’inventar a través de les paraules. Quins llibres estàs llegint?
Ara mateix, com sempre, estic llegint alguns llibres alhora: el tercer volum dels Diarios de Rafael Chirbes i el poemari L’ombra de les hores de Jordi Solà-Coll. Tot just he acabat La casa dels avis, de Vicenç Villatoro, que tenia pendent. M’ha semblat, per cert, un volum memorialístic solidíssim, d’una factura molt destacable.
