Jaume Pont (Lleida, 1947) ha estat professor a les universitats de Barcelona, Poitiers, Nàpols, Illinois, Mar del Plata, Littoral-Côte d’Opale i, darrerament, catedràtic de Literatura Espanyola Moderna i Contemporània a la Universitat de Lleida. És autor dels poemaris: Límit(s) (1976), Els vels de l’eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981), Divan (1982), Raó d’atzar (1990), Vol de Cendres (1996), Llibre de la Frontera (2000), Enlloc (2007), L’altra llum. Poemes 1976-2011 (2015) i Càntic d’ombres (2017). Ha rebut els premis Vicent Andrés Estellés, Crítica Serra d’Or, dues vegades, Premi Nacional de la Crítica i Carles Riba. El 2012 li va ser atorgat a París el Premi Europeu Virgile de poesia, en reconeixement de la seva obra poètica, traduïda en la seva totalitat al francès; a més a més ha estat traduït a altres llengües. El poeta, juntament amb el seu traductor François-Michel Durazzo, va rebre el passat mes de desembre a la Maison de la Poésie de París el Premi Mallarmé étranger 2023, per la traducció al francès del poemari Mirall de negra nit.
La seva faceta com a assagista i estudiós de la poesia comença el 1980 amb La nova poesia catalana: estudi i antologia. Escrita i elaborada amb Joaquim Marco, és potser la més completa i rigorosa antologia que s’ha fet sobre la poesia dels anys vuitanta. Cal recordar l’estudi sobre El postismo (1987) o El corrent G.V.: l’obra poètica de Guillem Viladot (1986), una aproximació a un autor de gran calibre, i també les seves opinions sobre la Narrativa fantàstica en el s. XIX (1997). En altres llibres s’interessa per la poesia de José Ángel Valente, Villiers de l’Isle-Adam i Carlos Edmundo de Ory.
Vostè té una vasta creació poètica. Creu que la poesia és una forma de coneixement que fa visible l’invisible?
El poeta sempre es mou en un terreny de penombra, de clarobscur constant. Fa uns anys vaig escriure una poètica, “El mur i la rosa” va aparèixer publicada a la meva antologia L’altra llum, on deia que només de l’obscuritat pot sortir-ne la llum. I ho segueixo creient. Però en poesia aquesta llum, aquest coneixement, no s’aconsegueix mai del tot: és més aviat un desig insatisfet, una quest que ens acompanya en un camí inesgotable. El món de les aparences és fals, equívoc; tendeix a la contradicció, a la paradoxa, a l’ocultació de la veritable realitat. En aquest aprofundir de la creació poètica, en aquest coneixement d’allò que està ocult, el poeta ens parla d’una realitat “altra”. I ho fa fregant molts cops l’inefable, el sotsobre, la inquietud, la mudesa, al límit mateix del llenguatge. La poesia de Juan de la Cruz, Mallarmé, Ungaretti, Pierre-Jean Jouve, Màrius Torres, Vinyoli, Hilda Hilst, Blanca Varela, Valente o Pizarnik va per aquest camí, que és el camí, la tradició, on jo em reconec. Es tracta d’una poesia que no busca respostes definitives, perquè viu estimulada per una aspiració infinita…
Quina intenció cerca vostè en les seves creacions poètiques?
Com sap, l’any 2017, gràcies als oficis del poeta Ramon Guillem, vaig publicar a la valenciana editorial Perifèric Càntic d’ombres, un llibre de tankes i haikus que recull, en essència, l’ideari central de la meva poètica. Ho he repetit més d’un cop: els japonesos tenen dues paraules magistrals per tal de definir la força que mou l’esperit del haiku. I, si em permeteu, jo diria que l’esperit de tota la poesia. La primera d’elles és la paraula aware, que fa referència a la sensibilitat per l’efímer de les coses; i la segona, la paraula mestra kokoro, que vol dir “cor” literalment, però que a l’abric de la filosofia del haiku va més enllà i apunta a aquell espai intermedi, aquell interval, que hi ha entre el món de la ment i el món dels sentits, entre el que sentim i el que pensem. Aquest silenci, aquest tall o buit pneumàtic al qual fa referència la paraula kokoro, és en realitat allò que impulsa la meva creació poètica. En poesia tot rau en aquest interval capaç d’encabir tot un món.
Hi ha un poema brevíssim de Giuseppe Ungaretti, “Eterno”, que il·lustra a bastament el que acabo de dir. Fa així: “Entre la flor collida i la donada / l’inexpressable no-res”. Com he dit abans, aquest itinerari no sabem mai on ha de conduir-nos. És un viatge, sobretot, interior, que aixopluga pensament i sentiment, paraula i silenci, el tot i el no-res, com volia Mallarmé a Proses diverses.
Vull recordar, en aquest sentit, que per al zen plenitud i vacuïtat són una mateixa cosa, ja que només podem acostar-nos a la primera a través del despullament. Aquesta forma, una més, d’entendre el fet poètic toca en el meu cas l’imprevist, la dissidència i, al cap i a la fi, la intenció –recollint la seva pregunta– d’expressar l’inexpressable. Perquè, siguem clars, tot es juga en nom del llenguatge. Confondre la poesia amb el tema d’un poema és una fal·làcia descomunal. La realitat, en poesia, no existeix abans de l’acte d’escriptura d’un poema. És el poeta qui la crea, i s’anomena, a l’abric de la paraula, “realitat poètica”. Tot això, ho reconec, és ben a prop de la paraula dels presocràtics, de la mística cristiana o sufí, del Tao o la filosofia zen.
Per vostè un poema és un acte d’ofici o un acte d’inspiració?
Ni una cosa ni l’altra, sinó les dues coses alhora i sense solució de continuïtat. Poèticament parlant, la inspiració, el rapte que il·lumina sobtadament la foscor que ens envolta, no vol dir res si al darrera no hi ha ofici o, si voleu, aquella especial disposició amb la paraula que dona singularitat a la creació poètica. I a l’inrevés. Amb ofici només no es fa un bon poema. Podríem esmentar un bon grapat de poemes ben construïts que els manca aura, ànima; i els sobra, pel contrari, càlcul, mecànica, matemàtica.
La singular disposició d’allò que Plató anomenava furor i els romàntics, inspiració té un desplegament proteic, diferent en cada un del poetes que s’asseuen davant un paper en blanc per tal d’escriure un poema. I depèn de tot un seguit de condicions objectives i subjectives. Depèn del meu estat emocional, de l’espai on em trobo i del temps; d’estímuls existencials i socials, de marques físiques o espirituals motivades per confluències diverses, entre elles les lectures d’altri. Que seria de la modernitat sense la petjada de Baudelaire?
Tot això crea, com he dit, estímuls i una especial hipersensibilització que s’afegeix de manera indestriable al taller personal del poeta. En el meu darrer llibre, poso per cas, Mirall de negra nit, hi ha molts poemes escrits sota l’impuls dels somnis. Pertanyen doncs al món de l’inconscient. Un grapat de poemes els vaig escriure al dia següent d’haver tingut un somni, refent doncs les petjades que m’havia deixat el règim nocturn del dia anterior; altres poemes, en canvi, responien a dictats onírics literals, ja que els vaig anotar de nit quan, després de despertar-me sobtadament, necessitava immediatament transcriure els avatars d’aquella empremta onírica.
Amb això vull dir que hi ha un excedent imaginatiu de la creació poètica que escapa al control estricte de la nostra ment. La poesia i els seus estímuls van més enllà de la consciència i ben sovint no sabem explicar-los. És a dir que, davant d’aquest excedent, ens quedem embadocats, aferrats a un “no sé qué”, a aquell llindar inexplicable, en definitiva, que com escrivia Juan de la Cruz al Cántico espiritual fa de nosaltres i de la nostra paraula pur balbuceig, pur tartamudeig. Els surrealistes coneixien bé aquest teler. Com va deixar dit André Breton: “La poesia serà convulsiva o no serà”.
Les seves obres han estat traduïdes a molts idiomes, com ara l’alemany, l’anglès, el polonès, el rus, el turc, l’italià… entre d’altres molts. Tanmateix, a l’idioma que més s’han traduït les seves obres és al francès; de fet és al francès on té traduïda tota la seva obra. Se sent vostè proper a la literatura francesa?
Sí, és clar, no va errat. La cultura francesa ha estat decisiva en la meva formació. Crec que aquest és un fet comú en la meva generació, la del maig del 68. França era per a nosaltres, joves sedejants de quimeres impossibles, l’altre món, el sant Grial de tantes i tantes penúries. Quan vaig travessar per primera vegada la frontera, pensava que allò era una condició iniciàtica que marcava la meva vida futura.
En el meu cas, les marques indelebles provenien del llibre de Roland Barthes que duia sota el braç, dels maîtres de la cançó francesa –de Georges Brassens a Léo Ferré, de Jacques Brel a Lenny Escudero, de Juliette Grecco a Barbara o Françoise Hardy–, sense oblidar el cinema de la nouvelle vague, frissava per les pel·lis de Truffaut i Godard.
En aquesta instància, no hi ha dubte que els tres anys d’estada a la Universitat de Poitiers van ser determinants. Anava molt sovint a Paris i Amiens, ciutat aquesta darrera on vivia el poeta Carlos Edmundo de Ory, de qui estava escrivint la meva tesi doctoral. Però el fet decisiu va ser la coneixença del meu traductor al francès, François-Michel Durazzo. Sense ell, el llarg recorregut en la difusió i recepció de la meva obra a França no hagués estat el mateix. Em sento, per tot això, molt proper a la literatura francesa i reconec obertament que la meva és la tradició de la modernitat poètica que arrenca de Mallarmé.
Vostè va rebre el passat 2023 el premi Mallarmé, pel seu llibre Mirall de negra nit. Com és la seva relació amb el món literari francès i amb els autors francesos?
Em deixo caure per França ben sovint, per motius no només literaris. Necessito el contacte regular amb terres franceses. Forma part de la meva subsistència cultural. Tinc molts amics i amigues francesos que m’aplanen el camí. I la poesia moderna francesa m’acompanya tothora: de Nerval a Pierre Jean Jouve o Guillevic. Admiro molts poetes actuals del país veí i de l’àrea francòfona: Lionel Ray, les quebequeses Hellène Dorion i Denise Deshotels, el libanès Salah Stetié o el magrebí Mohhamed Bennís, el luxemburguès Jean Portante.
François-Michel Durazzo, el meu traductor, és un ambaixador infal·lible en els afers literaris i em posa al dia de tot. No vull oblidar aquí, és clar, les meves traduccions del francès al català. He traduït, en col·laboració amb el poeta Josep M. Sala-Valldaura, la poesia d’Emmanuel Hoquard, la de l’esmentat Mohhamed Bennís i poemes de la quebequesa Marie Uguay. I sí, certament, la concessió del premi Mallarmé Étranger 2023 a la traducció que Durazzo ha fet de Miroir de la nuit profonde, ha estat per a mi un reconeixement gratificant. En primer lloc, perquè el premi honora el meu admirat mestre Mallarmé i, sobretot, és clar, perquè fa justícia al treball meravellós que François-Michel Durazzo ha fet amb la traducció de tota la meva obra poètica.
És vostè dels que creuen que el treball dels nostres poetes ha estat fonamental per mantenir la flama de la llengua, per construir un imaginari col·lectiu comú?
Ho crec fermament, sobretot si mirem enrere. Pensem en la poesia catalana de postguerra, en els temps de la clandestinitat. Escriure poesia en català era un fet fortament identitari, de salvaguarda i resistència. Ho era per a Espriu, Pere Quart, Foix, Arderiu, Palau i Fabre, Brossa, Riba o Vinyoli.
No sé si tornarem un altre cop a aquell estatus. Perquè em sembla que, malauradament, a cada dia que passa això que anomenes “l’imaginari col·lectiu” i la “flama de la llengua” es desdibuixa més i més. I els nostres polítics tenen una bona quota de culpa. La societat catalana ha baixat la guàrdia. I ja se sap: si no ho fas t’ho fan.
D’altra banda, a aquest fet particular se n’hi afegeix un altre, no menys palès, d’abast general: em refereixo al descrèdit sociològic del poeta, i de les humanitats, en la societat actual. Escriure poesia —ja no dic “ser” poeta—, s’ha convertit en una taca, en un descrèdit obert al menfotisme més abrandat. No cal dir que aquest descrèdit corre paral·lelament amb el desprestigi de les humanitats. “L’ofici” del poeta no té cap reconeixement social, sinó tot el contrari. És l’herència que ens ha deixat el discurs postromàntic i els valors de la societat burgesa. Fora del cercles de la institució literària i de les seves estratègies –premis, editorials, recitals, festivals, cercles orquestrats pels mateixos poetes, etc.– la paraula “poeta” no passa de ser una mena de carúncula, d’estigma, que com a tal no mereix cap reconeixement. Vol dir això que el poeta un estranger a casa seva? Segurament. Com deia Ezra Pound: “I would bathe myself in strangeness”.
Vostè no sols ha conreat la poesia, també ha desenvolupat la seva faceta d’assagista i estudiós de la poesia amb La nova poesia catalana: estudi i antologia, escrita i elaborada amb Joaquim Marco, potser la més completa i rigorosa antologia que s’ha fet sobre els poetes dels anys setanta i vuitanta. Què tenien en comú els poetes dels 70-80 i quina fou l’aportació més destacable a la literatura catalana?
En el meu cas, poesia i assaig sempre han anat de la mà. Maria Zambrano deia que no hi ha poesia sense pensament crític. M’hi afegeixo. El poeta de la modernitat literària no solament escriu poesia, sinó que, i aquest és un fet distintiu, la pensa de dalt a baix. Tot això passa per una qüestió per a mi fonamental: passa per preguntar-se quin és el lloc de la poesia i quin és el lloc del poeta. Què, per què i com escric? I també: qui és aquest que escriu: ets tu o una persona interposada? Escriure assaig o crítica literària m’ha ajudat a entendre’m millor com a poeta. No en tinc cap dubte.
Quant a la publicació de La nova poesia catalana, penso que fou una antologia necessària. Necessària des del punt de vista d’una lectura externa i interna. M’explico. Des del punt de vista d’una lectura interna, perquè va clarificar el mapa poètic del país després del franquisme; i externa perquè, extramurs, feia palesa una fornada de poetes, diversa i plural, perfectament homologable amb qualsevol poesia europea del moment.
Aquelles veus marcaven distàncies amb la poesia realista anterior i alhora incorporaven formes d’entendre la poesia molt diverses. Fills del maig del 68, s’obrien als moviments contraculturals, recuperaven les avantguardes i es feien sensibles a la poesia experimental, sempre des d’un ventall expressiu basat en la diferència. Grups o presències poètiques aglutinades al voltant de projectes editorials com ara Llibres del Mall, Tafal, Guaret, Tarotdequinze, Tres i Quatre o Cristalls, entre altres, van ser aleshores decisives. I no cal dir que tot aquella època bullia a l’abric de debats històrics, polítics, culturals i estètics. D’això n’érem tots molt conscients. I, malgrat les diferències expressives que hi podia haver, crec que aquelles veus, majoritàriament, participàvem d’un ideari comú: l’assumpció d’un projecte cultural catalanista, nacionalista i d’esquerres.
Vostè també va fer un assaig de l’obra de Guillem Viladot, un referent en la poesia visual. Què destacaria de la seva obra poètica?
La poesia heterodoxa ha estat sempre una de les meves debilitats. I Viladot era un heterodox del cap als peus, un creador al marge de la “doxa”, és a dir: fora de l’opinió comuna que marca la “veritat” institucional. Crec que la seva figura explica molt bé els marges i, per contrast, el centre que articula el cànon d’una literatura com la nostra.
Amb Guillem Viladot hi va haver sempre complicitat mútua i una gran estimació. Era un artista genial, faedor incansable i sempre a contra corrent, com vaig comentar a bastament a l’assaig El corrent G. V. Mirava el món amb una lent especial: la lent que aplega totes les arts en una sola forma de creació. Lo Pardal, el centre permanent de poesia visual d’Agramunt, parla per ell mateix: poesia discursiva, concreta i experimental; poesia visual i objectual sobre paper o materials diversos. La seva obra poètica és un regal per a la poesia catalana del segle XX: un regal incomparable i estimulant. La realitat multiforme de la seva poesia visual amaga tant, o més, del que mostra. Una premissa només a l’abast dels grans creadors. Penso en el seu admirat Duchamp, penso en Schwitters o Brossa.
Vostè també es va interessar pel corrent d’avantguarda i marginal que es convingué anomenar el Postismo i en especial per l’obra de Carlos Edmundo de Ory, per desgràcia molt poc conegut pel públic. Què en destacaria d’aquest autor i d’aquest corrent literari?
En destacaria la seva iconoclàstia i irreverència. A l’Espanya de la immediata postguerra, proclamar una “nova” estètica en nom del surrealisme, l’any 1945, no era una cosa gens banal, perquè hom es jugava alguna cosa més que uns quants versos. Es jugava la presó. Quan Carlos Edmundo de Ory, Eduardo Chicharro i Silvano Sernesi treuen les seves revistes, Postismo i La Cerbatana, i publiquen els dos primers manifestos, se’ls acusa des de la Delegación de Prensa y Propaganda de patibularios, comunistoides, masonizantes i frentepopulacheros. Que uns quants joves gosessin , en nom del surrealisme, elevar als altars de la creació artística la Santa Imaginació i proclamar un nou Papa, André Breton, estava condemnat al fracàs.
Amb raó, i amb proverbial ironia, deia Eduardo Chicharro que a España no hi podia haver “un movimiento dentro del Movimiento”. El moviment postista no va anar més enllà. Però va ajudar a remoure consciències i, alhora, va estimular, en plena dictadura, l’ideari artístic i literari de tot un seguit de creadors que aleshores començaven a caminar: els poetes Carlos Edmundo de Ory, Eduardo Chicharro, Gabino-Alejandro Carriedo, Ángel Crespo y Gloria Fuertes; els dramaturgs Francisco Nieva i Fernando Arrabal, la pintora Nanda Papiri, el narrador Ignacio Aldecoa…
Dos anys abans d’aparèixer Dau al Set, el postisme ⸻l’últim dels ismes, el que va després dels ismes⸻ va ser el primer moviment espanyol d’avantguarda després de la Guerra Civil. Un moviment estètico-literari amb grup, publicacions i manifestos propis. Volia ser un contrafacte, una paròdia, de les formes clàssiques proposades pel règim des de la revista Garcilaso.
Quant a l’obra d’Ory, és veritat que l’aventura postista esdevé el seu bateig públic com a poeta. Però Ory excedeix, i de bon tros, el postisme. El gadità és un fill del romanticisme i el simbolisme revolucionaris –Holderlin, Nerval, Rimbaud…–, travessa les avantguardes i, amb l’experimentalisme sempre a flor de pell, s’aboca als moviments contraculturals dels anys 60-70 –maig del 68, internacional situacionista, poesia beat… Acabo de preparar la poesia completa d’Ory: Los reinos de allí. (Poesia reunida 1940-2010). El lector la pot trobar editada en un sol volum per Galàxia Gutenberg. Paga la pena.
Vostè no sols és poeta, també ha estat professor universitari a la Universitat de Lleida. Com veu el món acadèmic, en relació a la projecció i desenvolupament de la literatura catalana?
Jo sempre he contemplat aquests dos àmbits com a vasos comunicants. La meva forma de pensar i entendre la poesia estava sempre present a les meves classes. És pura perversió, filla del romanticisme més tronat, creure que els “savis” estan destinats a pensar i els “poetes” a sentir. Quina bajanada! Poesia i pensament són les dues cares d’una mateixa moneda, com he dit abans.
D’altra banda, la vida acadèmica no hauria de tenir res a veure amb una presència funcionarial. Però aquest és un tombant que malauradament sovinteja massa a les nostres aules universitàries. La institució universitària tendeix cada vegada més a un tipus d’academicisme, diguem-ho així, administratiu.
La universitat, diuen, és una empresa i els alumnes uns clients. Vade retro! Una premissa que fa feredat, perquè fa miques l’aspiració humanística que ha de tenir tota universitat. L’ensenyament ha de tornar a fomentar, de manera prioritària, el plaer per l’escriptura i la lectura. Només així farem ciutadans amb un sòlid pensament crític. Però, per contra, les humanitats, amb la literatura i la filosofia al capdavant, estan en retrocés. I no és un fet aïllat: és un fet sistèmic. Que a la Universitat de Lleida, entre moltes altres universitats, no s’ofereixi cap assignatura de filosofia, poso per cas, és incomprensible…
I, tot seguint el fil de la qüestió que plantejava, i responent a la segona part de la seva pregunta, crec fermament que la literatura catalana del segle XX i començaments d’aquest mil·lenni és una de les més sòlides que han donat les literatures europees posteriors al romanticisme. Però per a potenciar-la, les nostres institucions han de creure-s’ho. Cal posar en valor l’extraordinària riquesa de la literatura catalana moderna des dels programes universitaris. I cal fer-ho de manera directa o indirecta: des de la docència i els plans d’estudi; o, indirectament, impulsant la preservació de llegats literaris i aules de treball i d’investigació que difonguin la nostra literatura. L’activitat de l’Aula Màrius Torres, que dirigeix el professor Joan Ramon Veny a la Universitat de Lleida, és un bon exemple del que vull dir.
Vostè va guanyar l’any 1982, amb el llibre Divan, el premi Vicent Andrés Estellés. Què va implicar per a vostè guanyar aquest premi?
Coneixia personalment Vicent Andrés Estellés i tenia molts bons amics i amigues al País Valencià. Amb la concessió del premi, els vincles encara es van fer més estrets. A més, vull subratllar-ho: amb Divan posava la primera pedra del meu cicle dedicat a la poesia aràbiga andalusina, que l’any 2000 culminaria amb Llibre de la Frontera.
Divan era un llibre força singular. Josep Piera i Salvador Jàfer havien ja incidit en les arrels andalusines de la poesia al País Valencià. Les traduccions de Piera al seu llibret Poesia de l’Orient d’Al-Andalus em van servir d’estímul constant. Amb Divan em vaig voler submergir en l’imaginari andalusí, convençut, com sempre he estat, que aquest formava part del nostre imaginari col·lectiu, al costat de la tradició clàssica i la provençal-trobadoresca. És el pas previ de Llibre de la Frontera. Però a Llibre de la Frontera vaig donar un altre tomb a la clau i vaig optar per confegir un llibre apòcrif: una antologia o collar sobre la poesia andalusina de les terres de Lleida.
Com que no hi havia tradició documentada de la poesia andalusina de les terres de Lleida, tret d’alguna peça aïllada, vaig tirar pel dret. Tenia com a coixí els treballs dels professors Emilio García Gómez, Henry Perès, Asín Palacios i les traduccions de Josep Piera. La documentació per la meva part va ser exhaustiva. Així doncs, vaig crear catorze poetes, entre ells tres dones, amb les seves biografies i els seus poemes. Tot això, és clar, emmarcat amb un pròleg també apòcrif i un manuscrit trobat a la Universitat del Caire que recollia una antologia poètica de l’amal o terres de Lleida dels segles Xè al XIIè.
Des de fa molts anys, vostè forma part del jurat dels premis Ausiàs March de Gandia. Quina és la seua relació amb el món poètic del País Valencià?
La relació és de la més estreta companyonia, d’amistat veritable. Amb els caps visibles de l’organització del premi des de l’Ajuntament de Gandia, penso en Àlvar Garcia i Gisela Sendra, la complicitat ha estat sempre franca, oberta i solidària. Crec que són dues persones excepcionals. La gent de l’Ausiàs March és per a mi com una segona família. Mai no he tingut amb el premi cap problema. Tot el contrari, sempre hi he trobat facilitats.
El tres millors amics que tinc al País Valencià, Josep Piera, Marc Granell i Àlvar Garcia –aquest darrer cap de cultura fins fa poc del consistori de Gandia–,he tingut el privilegi que m’acompanyessin com a membres del jurat de l’Ausiàs March.
D’altres els trobo i retrobo. Els admiro com a poetes i com a persones: Àngels Gregori, Teresa Pascual, Rosa Sabater, Joan Deusa, Rubén Luzón, Maria Josep Escrivà, Ramon Guillem, Àngels Moreno… Amb la gent del País Valencià sempre he trobat uns vincles d’apropament i solidaritat molt especials. I això, penso, prové del fet que a valencians i ponentins ens uneix un sentit de la catalanitat que prové d’un referent comú: la nostra condició perifèrica.
Quins són els seus plans o projectes futurs en el món de la literatura? Té algun nou llibre o projecte en marxa que pugui compartir amb els lectors?
Plans, a la meva edat, en tinc ben poquets; i de projectes de futur encara molts menys. Visc el present i per al present. Tot i això, la poesia la tinc sempre al meu costat, neguitosa i reclamant el seu lloc. De moment tinc en marxa la publicació a França del desè títol de la meva obra poètica, la traducció de Càntic d’ombres, que apareixerà aquest any a L’Étoile des Limites, editorial que ja va acollir dos altres llibres meus: Enlloc (Nulle part) i Mirall de negra nit (Miroir de nuit profonde).
D’altra banda, em trobo hores d’ara a les acaballes d’un nou llibre de poemes. Miraré de treure’l l’any que ve. Però no tinc cap pressa. En poesia la pressa és una mala consellera i acostuma, ben sovint, a ser el preàmbul d’aparatosos descarrilaments. No he decidit encara el títol. El que si que sé és que es tracta d’un llibre bastant més lluminós que el que he fet darrerament, marcat, com sabeu, per l’empremta de la mort, cas de Miral lde negra nit.
Després m’agradaria preparar a consciència dues cosetes: en primer lloc voldria recollir la meva obra poètica completa. Això demana pensar una mica com vull editar-la, si l’he de revisar o no, etc. I, en segon lloc, penso que estaria bé fer una selecció dels meus articles crítics sobre literatura catalana, publicats dels anys setanta ençà, per tal d’aplegar-los en un volum.
Per a aquells lectors que encara no coneixen la seva obra literària, quin o quins dels seus llibres els recomanaria començar a llegir per tal que s’atansen a la seva obra?
Com ja he dit més d’un cop, i ho reitero ara i aquí, el llibres d’un poeta són com els fills. Les preferències tendeixen a ser odioses. A més, la meva poesia admet moltes maneres d’abordar-la.
Amb tot, jo suggeriria al lector començar per la segona part de la meva obra, molt en concret per Enlloc i Càntic d’ombres, on es troben les línies essencials de la meva poesia. Són dos llibres metapoètics, que parlen, com he dit abans, del “lloc de la poesia” i el “lloc del poeta”, de la meva forma, en definitiva, d’entendre la relació entre poesia, món i llenguatge.
En aquesta tessitura seria bo recuperar la lectura de Llibre de la Frontera, el llibre apòcrif de poetes andalusins del Nord d’al-Andalus, que pot llegir-se com un desplegament d’heterònims, de desdoblaments dramatúrgics de la meva personalitat creadora. Després abordaria el meu “cicle d’amor i mort”, format pels llibres Vol de cendres i Mirall de negra nit, on m’apropo al sentiment de la pèrdua de l’ésser estimat. I, en darrer lloc, remuntaria el riu de la meva poesia per retrobar les deus de tota la meva obra poètica: la “tetralogia dels fonaments”, formada per Límit(s), Els vels de l’eclipsi, Jardí bàrbar i Divan. I acabaria, per reblar el clau, amb Raó d’atzar, llibre frontissa entre aquesta primera part i la meva etapa de maduresa.
