No descobrisc res si dic que la literatura valenciana, i en particular la poesia, viu un moment esplèndid, però no s’acompanya d’un renaixement social a l’alçada de l’esforç col·lectiu i continuat de la gent de lletres des de fa tants anys. Hauríem de dir que cabria esperar major sensibilitat de qui hauria d’ocupar-se del redreçament cultural valencià, i també poder disposar de referents, d’una mena d’star system nostrat.
Però com que sofrim estrangulacions constants, i més al sud del País Valencià, que no ens abaten, tanmateix vull parlar hui amb Francesc Pastor de l’orgull d’una certa marginalitat lligada al propòsit de la constància, de la resiliència lingüística que al sud es practica, teixint –sense cap complex enfront de territoris més fèrtils i feliços, literàriament parlant– llaços amb tots els punts cardinals de la nostra llengua.
En aquest context hem d’entendre com un escriptor, un poeta, de l’alçada de Francesc Pastor Verdú, no és encara un referent cultural, un nom reconegut i estudiat. Possiblement Francesc Pastor siga el poeta més premiat dels últims anys –quinze poemaris i dos novel·les entre 1985 i 2025–, que culminen amb un recentíssim premi, el XXX Premi Benvingut Oliver de Poesia de la ciutat de Catarroja, pel poemari Crits. Francesc és un home tranquil, que des de Mutxamel, una localitat de l’Alacantí, està bastint, contra pronòstic, una obra d’enorme qualitat que no ens pot deixar indiferents.
Ens coneixem de fa temps, col·laborem amb diverses iniciatives poètiques, admire el seu treball, però mai havíem tingut una conversa assossegada sobre la seua obra. I ara hem trobat el moment.
Francesc, vas nàixer a Mutxamel, l’any 1962, sempre has estat allà, vivint i treballant, però, com que eres d’aquelles persones discretes, prudents, que no tenen ni entrada en Viquipèdia, és difícil saber de tu si no és a través del que escrius. M’agradaria que em contares com va ser la teva infància i joventut a Mutxamel i a Alacant.
De menut es feia molta vida al carrer, i pels bancals del voltant del poble, i tot això a mi m’ha marcat molt; de fet en la meua poesia aquells moments de descobriment i aprenentatge són molt significatius, hi apareixen molt reflectits.
He continuat vivint a Mutxamel i he vist els canvis que han anat transformant el poble. Sobretot com ha anat desapareixent l’horta. Però he mantingut un contacte permanent amb la gent. També la meua vida està molt lligada al poble pel tema de l’escola.
Encara que vaig començar de mestre en altres llocs, des del 87 fins que em vaig jubilar en 2022, he treballat a Mutxamel. I no només ha estat important l’escola com a mestre, també de menut va marcar molt la meua personalitat, la meua memòria. El treball també m’ha donat molts amics, i la vinculació amb moltes famílies dels xiquets.
Eres mestre de vocació o vas estudiar Magisteri per estar a Alacant, i el gust per l’ensenyament va vindre després?
No, no. Ho tenia clar des de jove, recorde que a l’institut de Xixona, on anàvem els mutxamelers, vaig tindre un professor, d’aquells que et meravellen. Amb ell vaig descobrir la màgia d’ensenyar. Es deia Tomàs, i ens donava Història. El fet de vore com aquella persona era capaç de crear aquella màgia em va atrapar. Jo de xaval volia ser metge, ja veus.
També una professió de servici… Però vas estudiar a l’Escola Normal d’Alacant. Tens un bon record d’aquella etapa i dels companys, allà pels finals dels 70 i els 80. Com era l’ambient?
A l’Escola Normal van ser uns anys de gran moviment ideològic entre l’alumnat, es feien assemblees, manifestacions…, hi havia molt bon ambient, i de fet el grup on jo estava mantenim l’amistat i un contacte permanent.
I t’inclines per l’educació infantil, cosa un poc diferent de l’habitual, perquè els homes, i més en aquella època, en l’EGB, optaven per ensenyar els xiquets majors, els de l’anomenada segona etapa.
Sí, sí, tens raó. Jo vaig fer l’especialitat de Ciències Socials, però el primer any que vaig treballar, em van enviar a Altea, a preescolar. Quan m’ho van dir vaig caure de tos, però va ser meravellós, perquè vaig estar en una aula amb nanos de quatre anys i per a mi va ser una experiència fantàstica. Tant, que em vaig matricular de l’especialitat de preescolar. Pràcticament, quasi tota la meva tasca professional ha estat en educació infantil.
El treball amb els més menuts és un poc com estar en contacte amb la puresa.
Clar, són els principis de tot, i ja no solament des del punt de vista de l’aprenentatge, sinó que les relacions afectives en aquelles edats són claus i molt intenses, perquè necessiten una figura que els done seguretat, confiança. Es crea un vincle preciós que perdura, el note encara hui quan em trobe alguns antics alumnes.
Com que jo també soc del món de l’ensenyament, em pica la curiositat. Treballar amb xiquets i xiquetes tan menudets és molt divertit, i esgotador també, però per a tu què era el més important?
Per a mi, la relació afectiva. L’afecte que havien de percebre. Jo intentava cobrir tots els aspectes de l’aprenentatge, clar, però l’escola és una institució que, malauradament, està molt a soles en la responsabilitat d’ajudar a eliminar les desigualtats socials. Totes les famílies han d’arribar a tindre una bona educació per als seus fills, però per a mi, insistisc, les bones relacions afectives estan en la base de la bona formació de la persona.
I tant. Però deixem un poquet aparcat el tema de la professió, al qual podem tornar si tu vols. Parlem de la teua obra. Comences amb la poesia molt prompte, l’any 85, reps el premi Joan Valls per Les vuit raons de tristesa d’Eugeni Mar. Eres molt jove. Com entres a la poesia? I amb aquella gosadia d’anar a disputar un premi, i guanyar-lo!
Estudiant Magisteri va ser quan se’m va despertar l’interès i la il·lusió per la poesia, Sobretot gràcies a un professor de llengua castellana, Ángel Herrero, a qui li agradava molt la poesia i ens la feia viure. També recorde la influència del professor Jordi Colomina. Ells em van mostrar les possibilitats de fer poesia i en valencià. També és cert que jo a la poesia arribava sobretot a través de la música de Llach, Montllor…
Sí, la Nova Cançó ens va mostrar tots els poetes ocults, els que mai havíem treballat a l’institut.
Cert. Però… i si creava jo? No solament m’interessava la part receptiva. Recorde buscar el professor Herrero, que va faltar l’any 2017, per llegir-li els meus poemes. I també a Jordi Colomina, que estava fent la tesi doctoral sobre el tema de les diferents parles valencianes. Fins i tot em va gravar per registrar la de Mutxamel. Aquesta part de creació poètica es va iniciar encara estudiant, al voltant de l’any 81.
I què volia expressar, què volia comunicar aquell jove?
(somriu) Estic recordant una definició d’Alejandra Pizarnik, que deia que tots naixem amb una ferida dins, un esgarrat, i la poesia pot ser una de les poques coses que ens ajuda a curar-la. És a dir, tu tens dins unes coses, unes inquietuds, unes tensions, i una voluntat de dir o de fer, i potser la poesia siga el vehicle, com per a d’altres ho és la pintura, la música, la dansa o la ceràmica…, però jo vaig trobar amb el poema la forma de dir com estava jo posicionant-me en la vida i de com la vida em feia sentir-me a mi.
Perquè veies hostilitat en el món que t’envoltava?
Clar, estem parlant d’un moment de descobriment de noves perspectives de la vida tal com jo l’havia vista anteriorment i t’adonaves que hi havia hostilitat, hi havia injustícia, hi havia odi, de veritat, i malauradament encara en tenim.
A l’Escola de Magisteri vam descobrir que les coses no eren com ens les havien contades. I vaig aprendre a escoltar l’altra persona. Sí, et replantejaves moltes coses, i la poesia era un vehicle…
Després de la primera obra, que ja va ser premiada, n’han vingut moltes més. La teua és una poesia que impacta, evidentment també entre els jurats. Estàs com a jove poeta en l’antologia d’Els Dimarts Poètics de La Naia (1987-89). Done per suposat que acudies a les reunions, conta’ns…
Ah, molt bonic! Recorde que primer anàvem a sopar, a una taverna del carrer dels Llauradors, i després ens n’anàvem al pub La Naia, on recitàvem, llegíem, parlàvem de poesia. En aquells moments, quan arribaven a Alacant persones que admiraves, escoltar-les, poder xarrar amb elles i compartir era magnífic. T’ajudava a superar la soledat que teníem a Alacant i a la comarca. En eixe sentit ajudava a animar-te i no sentir-te aïllat.
A propòsit de la soledat, a Mutxamel es parlava en valencià, però pocs joves de la ciutat d’Alacant l’usaven, i l’abandó també s’estenia per Sant Joan, el Campello o Sant Vicent. Tu com ho vivies?
A Mutxamel, sobretot a partir dels anys 60, hi va haver una forta immigració. A tota la comarca en realitat. Però la gent major sempre usava el valencià al carrer, i és que no sabien fer-ho d’una altra manera. En aquell moment hi havia una forta imposició ideològica per forçar a parlar en castellà, que es considerava de gent amb més educació.
Les famílies mutxameleres als seus fills encara els parlaven en valencià, no havien fet el canvi al castellà. Però, a Sant Joan, que està al costat, es va imposar parlar els fills en castellà, perquè tenia més prestigi. Alacant era més hostil, nosaltres érem els “xics de poble”, una forma de menysvalorar-nos.
Però tu tenies clar que la teua creativitat s’havia d’expressar en la teua llengua. Veig que reprens la poesia amb molta intensitat a partir del 2013, que és quan reps el primer premi 9 d’Octubre de Sant Vicent del Raspeig, i ja no has parat. I constate que molts autors i autores també tenim un buit editorial, per raons professionals o familiars…
Sí, precisament, als Dimarts Poètics de maig, van estar Àngels Marzo i Joan Mestre, qui ens va parlar del seu parèntesi de dotze o quinze anys per motius professionals. Jo vaig continuar fent poesia, el que passa és que estava immers en una situació professional molt intensa.
Treballava, seguia estudiant, després vingueren les classes d’associat a la universitat… Però mai he abandonat la poesia, per a mi és una necessitat, tant llegir-ne, com escriure’n. En aquella època no em sentia capaç de presentar-me a un premi, perquè era conscient que hi havia certa dispersió i no era qüestió de provar per provar.
El que demostra que l’ecosistema literari valencià no és capaç de sostindre gent amb una dedicació plena a la literatura, molt menys si són joves que estan aprenent a través de l’assaig i error. Sempre escrivim en hores furtades…
Clar, clar. A veure, l’objectiu no és publicar, que també està molt bé. Per a mi l’objectiu era i és escriure, crear alguna cosa mínimament bona, que puga despertar interés. Sempre et planteges la utopia de poder escriure una cosa fantàstica. Si es publica, fenomenal, però no necessàriament.
Eres molt perfeccionista a l’hora de plantejar-te un poemari? Vas fent i després li dones forma? O parteixes d’una idea mare?
Depén, sí, depén. Alguna volta he partit d’un concepte del que podria ser un conjunt poètic i sobre això he anat fent. I d’altres no, vas escrivint i, quan has tingut un poc enfilats els poemes, intentes vore si n’hi ha un conjunt i busques l’harmonització que el vertebra.
En la teua rutina, quan estàs centrat en l’escriptura, eres perfeccionista, eres maniàtic? Vas anotant coses i després treballes el poema més? Ho pregunte perquè fas uns poemes molt ben construïts.
Una part fonamental d’escriure és la lectura. I quan trobes alguns poemes o algunes obres poètiques que t’enlluernen, penses: com s’ha creat això? I vull que, quan jo faça alguna cosa, estiga a aquell nivell, o s’hi aproxime.
A voltes vas pel carrer, o conduint, i et sorgeix algun pensament, però de matí procure anar a caminar, i és quan van apareixent les idees, no sempre, però sí moltes coses que vaig anotant. I després per les vesprades procure buscar-ne alguna inspiració a l’hortet meu, i estar allà al costat dels arbres, del cel, és un moment en el qual puc crear.
Eixe podríem dir que és el primer pas, la part en què comence a crear, però després arriba la part de revisar… Són molts dies, i també és important deixar un temps aparcats els fulls al calaix, com més temps millor, i reprendre. Perquè després veus coses que en aquell moment no veies.
Un procés de creació intens i laboriós.
Sí, perquè hom pot pensar que, evidentment, la narrativa costa més temps i treball, però en la poesia també s’ha de sintetitzar i, a més, concretar molt; les paraules han d’estar molt ben triades, les peces molt ben encastades perquè funcionen. És un treball molt laboriós.
I quan creus que funciona un poema?
En principi quan tu, que l’has creat, notes que et produeix un impacte…
En aquells moments de clarícia, o d’inspiració, hi ha una certa màgia, no?
Sí, sí. Fa poc em van convidar a l’escola on treballava a fer un conta-contes, però els vaig proposar millor un taller de poesia. Era per a alumnes de cinquè i sisè de primària, vaig portar llibres de poesia, per a joves i adults, els vaig llegir un poema i els vaig preguntar: què creieu que és això? I molts deien que era poesia, encara que no podien explicar el perquè. Però sabien que era poesia, que no era un conte. Alguns pensaven que s’hi deien coses molt boniques i un, només un, va dir que hi havia coses metafòriques…
Potser notaven que algunes paraules estaven on no te les esperes, o captaven el ritme i la melodia, o la música del poema…
Sí, perquè en aquells poemes no hi havia rima. Alguns deien que sí i d’altres que no. Tenien eixe preconcepte de la poesia. Recorde un llibre del poeta eivissenc Ben Clark, una espècie de manual per escriure poesia, on diu que la poesia naix amb la humanitat. Posava l’exemple de que fa milers d’anys, al Marroc, una xiqueta tenia peritonitis, i el pare i la mare no tenien cap recurs per curar-la, només disposaven de la paraula, què li farem! La paraula per a consolar-la.
La paraula que va perdent-se cada volta més, perquè ha sigut envaïda per la tècnica, que té més eficiència, però hem abandonat la paraula, la paraula poètica, que ens aporta elements tan necessaris per a la nostra persona.
Ets un gran lector, però hi ha algun autor o autora que t’han influït més a l’hora d’escriure?
Vicent Andrés Estellés em va marcar molt des d’un principi, recorde que quan estava començant a escriure ens va visitar a Alacant i em va dedicar el Llibre de meravelles, i el tinc guardat com un tresor.
També Espriu, Carles Riba… I ara estic rellegint a Josep Maria Llompart i m’està encantant, li trobe moltes concomitàncies amb Estellés, la manera d’estar, una època…
També està la poesia de Joan Fuster, molt poc coneguda, molt poc llegida i fantàstica.
És fantàstica. És fantàstica!
I dones poetes?
Sí, Maria Mercè Marçal, que va obrir tants camins, especialment per a les dones. Una pena que morira tan jove. Teresa Pascual és una poeta d’una maduresa impressionant, Maria Josep Escrivà, també m’agrada. O Àngels Marzo, que no publica molt; l’últim, El rastre nival, és una meravella.
Deus tindre una biblioteca de poesia impressionant, no?
Vaig comprant un poc de narrativa i assaig, però de poesia sí que en tinc molts volums. De narrativa n’hi ha molta a les biblioteques públiques. Però la poesia és que, a més, necessites rellegir-la.
Al País Valencià tenim bones editorials, però la realitat és que no llig massa gent, i menys encara poesia en català. Moltes vegades s’ha de guanyar un premi per poder editar. Com podríem superar això?
És difícil, perquè el públic lector de poesia és molt reduït. Fer recitals poètics podria ser una forma, perquè crec que la poesia també ha de ser escoltada, i hi ha persones que saben dir-la molt bé. Hem de fer-la arribar a la gent: que la conega i que puga descobrir que hi ha un món dins.
Però clar, evidentment, després ha de llegir-la, la gent no pot recrear-se només escoltant-la. El problema és que per editar hem de morir al final en els premis, llevat que sigues una figura molt consagrada.
Podem fer arribar la poesia a través de recitals, de performances, de la música…, però cal un treball constant de promoció i difusió. Tu estàs en dos plataformes ara mateix, Els Dilluns Poètics i els Dimarts de la Naia de la llibreria Pynchon.
Els Dilluns Poètics els vam començar fa molts anys, cap al 2006. Érem un grup de mestres, ara molts ja jubilats, i la idea era portar la poesia a les escoles enviant-hi cada dilluns un poema, no necessàriament infantil, que arribara als mestres per poder fer lectures, reflexions, activitats… Però també fem difusió per tot l’Estat espanyol.
Eixa és la filosofia, som conscients que la poesia, sobretot en els currículums, en els llibres de text, s’aborda mínimament i d’aquella manera. I hi ha coses tan boniques que es poden fer amb un poema! Hem anat a centres d’adults i escoles per fer tallers de poesia, bo, realment jocs poètics.
I als Dimarts Poètics d’Alacant, des de la teua perspectiva com a poeta i divulgador, què creus que s’està aconseguint?
Adés parlava de la soledat de qui li agrada la poesia, i en català, a Alacant, i tindre l’oportunitat de poder compartir, d’estar amb gent que escriu, això és un moment felicíssim. És una il·lusió, estàs esperant que arribe el dia. Que ens visiten tots eixos grans poetes a Alacant és un luxe, i ja portem quatre temporades!
Serà complicat respondre, però quines sessions t’han agradat més?
Mira, per exemple, el dia que Alba Asensi, arpista i cantant, ens va fer el recital de Sóc Poeta. Va ser una vesprada màgica! I després, potser la sessió amb Marta Pesarrodona… És que n’han sigut tantes! El que sí sé és que no ens ha visitat cap poeta dolent o dolenta. Cadascú té la seua forma, la seua personalitat i la seua aportació. I ens queda molta gent per rebre…
Com veus el panorama poètic al País Valencià? Veus certa marginalitat a Alacant?
A vore, al País Valencià hi ha molta gent fent poesia. A Alacant, o més al sud, sembla que no, però estic convençut que hi ha més gent que escriu, però no està visibilitzada. Tal volta els Dimarts Poètics siguen una oportunitat per als més joves.
Ací tenim grans referents com Lluís Alpera, Emili Rodríguez Bernabeu o Gaspar Jaén, però què ens cal per tindre continuitat?… Un gran canvi social i cultural?
Clar, tot acompanya, a la Safor o a l’Horta estan en un altre món ben diferent, i el suport institucional també ens cal moltíssim. Perquè l’ajuntament d’Alacant fa zero coses. A la comarca tenim el premi Lluís Alpera de Sant Vicent del Raspeig que ja té 32 anys, i poca cosa més… Tot ha de ser per iniciativa pròpia. Hi havia un certamen a Sant Joan que s’ha perdut i es podria recuperar.
Estaria molt bé! I que alguna institució acollira un concurs per a la gent jove.
Sí, mira, vaig estar en un taller a la universitat d’Alacant, que portava el professor Enric Balaguer, i vaig preguntar als assistents si algú escrivia. Dos xiques van dir que sí, però els feia quasi vergonya de dir-ho. Clar, si no veuen la possibilitat de mostrar el que fan… I què important és el professorat, a l’institut o la universitat! Perquè si no ho fa l’escola, qui ho farà?
He deixat, per anar acabant, la pregunta: com és la teua poesia, de què ens parla? Ja sé que els temes universal hi estan presents –el pas del temps, l’amor, la naturalesa que t’envolta… – però com els abordes
Sí, els temes són universals, clar. Abans citava Pizarnic, allò de la ferida que necessitem curar, buscant les formes expressives per crear un missatge, sobre com estàs tu en el món i en la vida, com l’entens i què significa per a tu. Necessitem dir-ho de maneres discursives no habituals.
Quan escric no pense en els altres, sinó en la mateixa obra, vull crear una cosa que m’impacte a mi, que m’impresione a mi. I, si és possible, que als altres després els puga impactar, sorprendre, agradar…, doncs fantàstic, però no és una poesia d’encàrrec, per agradar, perquè negaria el que tinc necessitat de fer.
Però has fet algun poema a demanda, supose?
Sí, clar, i et fixes en qui són els receptors, que els puga arribar. Alguns grans poetes saben trobar l’equilibri entre allò que necessiten dir i el que els altres puguen entendre i gaudir, i això és molt difícil. Jo ho intente.
I ara que estàs fent?
Escrivint, escrivint…
No hem parlat de narrativa, tot i que has tingut alguna incursió en literatura juvenil, concretament amb Rosa i amb Algú, esta darrera pendent d’edició.
Sí, però em sent més còmode en la poesia. No perquè la narrativa demane molt de temps, perquè jo a la poesia li’n dedique molt també, més aviat és, per a mi, com una forma de viure.
Vaig per un camí o estic parlant amb tu, i estic intentant tindre una vivència poètica. Pense que la poesia pot fer entendre la vida i interpretar-la d’una manera diferent a la que hom podria pensar. Hi ha una mirada diferent, crec que ens convida molt a l’heterodòxia a no creure en una veritat absoluta i poder trobar un univers provisional. I bo, seguisc escrivint perquè ho necessite. Un dia que no he fet un vers, em falta alguna cosa.
Són fàcils de llegir els teus poemaris? Si hagueres de recomanar-nos-en un per a nous lectors i un altre per a iniciats en la teua obra, quins diries?
És difícil respondre. Alguns són més complexos, amb un ús metafòric major. D’altres són més senzills per tindre més contextualització, més referents, com el darrer: Història general.
Que tampoc és un poemari corrent… I el més exigent per al lector?
Tal volta Espill brut té uns jocs d’imatges molt complexos. I Trànsit té un format diferent, poc contextualitzat, però menys complex. Tinc algun poemari on també utilitze la rima, però per a mi és complicat rimar i quedar-me satisfet…
Francesc i jo seguiríem parlant de poesia durant hores, però decidim que ho farem en un altre moment, que amb estes línies ja n’hi ha prou per entendre l’home, el mestre, el poeta laboriós, persistent, que estima la seua llengua i la seua terra i les honora cada dia.
