Emili Manzano (1964), de Palma, ha publicat un llibre de memòries, meritori: Me’n record (Anagrama, 2024). S’ha dedicat al periodisme cultural, escrivint al Diari de Mallorca, La Vanguardia, ABC i El País. Va donar el gran salt, amb el programa televisiu Saló de lectura, a BTV, des del 2001 fins al 2006, on va obtenir notables reconeixements, com a espai de difusió de la lectura, amb entrevistes a escriptors, reportatges i opinions sobre novetats editorials, fet que el va portar a dirigir i presentar L’hora del lector, al Canal 33, durant quatre anys (2007-2011), consagrant un espai de llibres en la televisió pública catalana.
Ha dirigit i produït documentals a destacats referents culturals com ara Miquel Barceló, Andreu Vidal, Pere Joan, Eduardo Mendoza o Enrique Vila-Matas. Va publicar el seu primer llibre, Pinyols d’aubercoc (L’Avenç, 2020), que va captivar per la seva prosa i reflexions poètiques. A destacar la seva traducció recent del llibre de Miquel Barceló: De la meva vida (Galaxia Gutenberg, 2024).
En la coberta del teu llibre de memòries, apareix un nen retratat, amb serrell, amb el front contret, amb mirada molesta o enfadada. Què recordes d’aquell moment, ara mateix?
Som jo als cinc anys, a l’escoleta de les monges de la Caritat. Record que em va molestar molt que em fessin la clenxa.
Quina diferència hi veus amb el teu retrat que hi ha en la solapa del llibre? Quins lligams hi trobes?
En Daniel Rico, el dia de la presentació a Barcelona, va comparar els retrats i va dir que per a ell, després d’haver llegit el llibre, no hi havia gaire diferència entre el nin de cinc anys i el senyor de seixanta que hi ha retratat a la solapa.
Segueixes sent el mateix nen?
Em segueixen agradant les mateixes coses: els llibres, jugar amb els amics, el cine, menjar, la música, nedar al mar, navegar, riure, dir disbarats, observar insectes, col·leccionar coses… La gran Ana María Matute va dir que hi ha infanteses que duren tota una vida.
Què sabem realment de la nostra infància?
Tenim una memòria pròpia, els nostres records, i allò que ens han contat els altres d’ella, els records d’altri. És molt interessant veure que de vegades es complementen i d’altres es contradiuen.
Ens parles de records amb una prosa elegant i brillant.
Gràcies. Intentar que els altres s’interessin per una cosa tan poc interessant com son els records aliens bé mereix l’esforç de posar-hi una mica d’estil, d’anar més enllà de l’enunciació rònega.
Recordem pel que hem fet o recordem pel que creiem que som. O potser per justificar fins on hem arribat?
Els processos de la memòria són molt misteriosos. El cervell té una química molt complexa, fascinant. Potser per tot això que dius i també pot ser que recordem les coses com ens hauria agradat que fossin…
Com va anar el procés creatiu? Ja els tenies escrits de fa temps? Els records et venien a ventades, a mesura que els anaves escrivint?
Tinc quaderns amb apunts que vaig començar a recollir als deu anys, dietaris, plaguetes de viatges, professionals, notes de lectures, memoràndums, còpies de cartes… Una paperassa molt desendreçada que no vaig voler consultar, perquè volia consignar només els records que suren sobre el temps.
Fa mal recordar el passat? Pot ser obsessiu? Hi ha moltes pèrdues.
A mi em faria més mal adonar-me que he oblidat les persones i les coses que he perdut. Recordar-les és com conversar amb elles, fer-les presents. Perdre el seu record seria terrible.
Diuen que recordar també és inventar, que, en el fons, l’anomenada o mal anomenada literatura del jo és literatura de ficció.
Sí, la memòria és creativa. Des del moment que poses per escrit alguns esdeveniments reals ja hi intervé la ficció, en un grau o un altre. Sí, és literatura, és ficció.
El teu primer record comença amb una dona que us venia llaminadures a la sortida de l’escola. “Mai vam saber què nomia”.
És el record que vaig triar per encapçalar el llibre, no el meu primer record cronològic. És una declaració d’intencions: el protagonista dels meus “menrecords” no vull ser jo, m’estim més que siguin els altres, persones amb una història humil, gairebé anònima, vides discretes.
Recordes els noms de les teves professores, noms que abans impactaven i generaven un gran respecte.
Un gran respecte i una gran estimació, en aquest cas concret de les professores. A més, les tres nomien Catalina, que és un nom que m’agrada molt. Una àvia meva nomia Catalina, Lina, i l’altra Apol·lònia, Poli. Noms molt tradicionals a la Mallorca d’aquell temps.
Has guardat algun consideració privada que podria tenir interès literari?
L’interès literari només el tenen les coses quan s’han escrit, quan han passat pel procés de l’escriptura, quan s’han formulat amb una determinada intenció verbal, expressiva. En realitat és un llibre força pudorós.
Ens parles de persones mortes. Com ho has anat assimilant tot, tot el que has viscut, tot el que has estimat i has perdut?
Com tothom, supòs… A força de resignació, paciència, deixant que el temps faci la seva feina. Però oposant una resistència ferotge a oblidar-les. A fer que d’alguna manera continuïn vives en mi.
Els dialectes escrits, en el fons, són més subtils que no els orals? L’escriptura aproxima als humans d’una altra manera que la parla?
Jo crec molt en el poder de les parles dialectals de qualsevol llengua i en les seves potencialitats expressives a l’hora de fabricar-se una llengua literària pròpia, que és el que ha de fer qualsevol escriptor. De fet, el que jo cerc quan escric, ja ho vaig fer a Pinyols d’aubercoc, és crear una il·lusió d’oralitat. M’agradaria provocar al lector la sensació que algú els parla. I per això els recursos del dialecte, que és essencialment oral, són molt efectius.
Utilitzes paraules que no són en cap diccionari balear.
Sí, perquè són paraules corrents en la parla popular, diuen alguna cosa més, hi afegeixen algun matís molt específic, o senzillament perquè són troballes de la llengua popular, que és molt espavilada.
Hi ha un to pautat, modest, de subratllar tot allò que no sabíem. No s’acostuma a reconèixer la ignorància.
A mi m’agrada reconèixer-la un cop l’he superada!
Els records poden esdevenir molt emocionals, ja que mesuren el pas del temps.
Bé, de fet els neurocientífics ens diuen que l’emoció és la clau del record, és a dir, que recordem les coses en funció de l’emoció que sentíem en el moment de viure-les. Són coses de la química cerebral que a mi em resulten fascinants, i que expliquen per què recordam algunes coses que semblen de poca substància i n’oblidam d’altres més importants.
Els teus records dels motoristes de la Guàrdia Civil o de les bústies de Correus, “una mena de bidons de color gris”, ens porten a un món que els lectors més joves no han viscut.
Sí, però esper que això no sigui un obstacle per a ells, com no ho és per nosaltres una novel·la on hi hagi carruatges, llums d’oli i personatges que es comuniquen mitjançant cartes que triguen setmanes a arribar al destinatari.
L’escola és un dels temes principals del llibre.
N’és un dels ambients, més que no un tema. No dic res de la pedagogia experimental que s’aplicava a la meva a finals dels anys 60 i els 70: ús de televisió, classes d’expressió corporal, etc.
Vas tenir una professora de gimnàstica molt singular.
Un professor, en Cobo. Era argentí i havia estat jugador de primera divisió espanyola. Tot un personatge.
Tots els records comencen: “Me’n record.” És una forma d’anar per feina, de buscar la mínima retòrica, de telegrafiar el llenguatge.
Això és perquè he manllevat el model de Joe Brainard, que va reprendre Georges Perec uns anys després. “I remember”, “Je me souviens”, “Me acuerdo”, “Me’n recordo”, “Me’n record”… Ja és gairebé un subgènere literari, una fórmula amb tradició que podem “robar” al seu creador…, per fer alguna cosa completament diferent. M’agrada copiar dels mestres. És copiant que s’aprèn.
“Tancava els ulls i m’era molt fàcil d’imaginar coses que ara no record”. Bellíssim.
És un record exacte d’alguns moments de la infantesa. Era un nin somiador, però hi ha somnis que he oblidat. Els moments de somiar no.
“La sensació de perdre coses que no tenen nom però que són importants.”
Son percepcions infantils. Algunes, com aquesta, les tenc ben vives. Els nins són extremadament sensitius i receptius, però de vegades els manca vocabulari.
Ens parles d’un temps desaparegut, quan l’aigua era canalitzada a través d’una xarxa de síquies que entrava fins a les cases “per una fibla amb un portelló”.
Sí, eren sistemes de rec del temps de la Mallorca musulmana, unes xarxes de síquies antiquíssimes que tothom feia servir sense preguntar-se qui les havia fet, i que he vist desaparèixer en molt poc temps.
Hem perdut “vida pura, la vida d’un temps” per l’asfalt, pel progrés.
Sí, i hem guanyat altres coses, és indiscutible. Però jo intent fer allò que Canetti diu en un aforisme: guanyar més del que he perdut. Per això escric, per guanyar aquest plus.
Ens parles de la primera vegada que vas arribar a Barcelona, amb tretze o catorze anys, cap al 1977.
Sí, només vaig veure la Rambla, a primera hora del matí i un vespre, i em va semblar més excitant i prodigiosa que el circ.
Els records de joventut prenen una altra perspectiva. Hi ha un altre tipus de mirada.
Potser amb els anys és més bo de fer mostrar-se comprensiu, fins i tot condescendent. Podem triar recordar només les parts més lluminoses. No ho sé. No hi ha un plantejament, tot és resultat del text que es va generant en el present de l’escriptura.
Al llarg de la teva trajectòria has tingut temptatives literàries? Tens material escrit, antic, o vas escrivint des de fa poc, amb la intenció de fer llibres per publicar?
De jove vaig publicar poesia, contes, guions de còmic, i tant a La Vanguardia com a El País em varen permetre publicar cròniques més literàries que no pas periodístiques, o no estrictament periodístiques. Fa uns anys, el 2007, vaig publicar Pinyols d’aubercoc, un volum de contes d’aparença autobiogràfica, que es va reeditar el 2020. He escrit unes quantes novel·les però són uns bunyols que ningú no llegirà mai. Ara estic embarcat en tres o quatre coses al mateix temps. Ja ho veurem…
La descripció que fas d’un escriptor vell que vas haver de presentar em una conferència al CCBB de Barcelona és antològica. No dius el seu nom. És una forma d’inquietud poètica.
No en dic el nom perquè és un personatge paradigmàtic, n’hi ha un bon grapat com ell. Però sí que donc pistes al lector per si el vol identificar.
La teva feina a la televisió, amb els teus programes, parlant de llibres, va ser tota una gran escola, i també tota una dimensió personal i pública.
Vaig tenir la satisfacció de viure de la lectura, que no és poca cosa. I durant un temps em vaig fer la il·lusió de ser una peça més del sistema cultural català.
Vas tenir un gran equip de col·laboradors. Quins records tens del teu pas pel Canal 33, amb L’hora del lector?
Abans vaig fer uns altres dos-cents programes a BTV, al Saló de lectura. Els col·laboradors eren amics meus, de fet jo m’esforçava per fer el millor programa per a ells, que n’eren els primers i més immediats espectadors.
Amb el pas del temps, L’hora del lector s’ha convertit en un programa mític.
No ho sé, depèn de qui s’ho miri. L’equip directiu d’aquell moment tenia una idea molt diferent, i no crec que hagin mudat de pensament. Però és cert que molta gent encara em pregunta “Quan torneu?” i això fa molt goig.
Es comenta que falta un gran programa de llibres a la Corporació Catalana.
Això ja es deia els anys 90. I a començaments del 2000. Però llavors la televisió era hegemònica, juntament amb els diaris, i ara no ens calen ni l’una ni els altres per estar informats o entretinguts.
El teu primer llibre, Pinyols d’aubercoc, un recull de quinze textos de memòries,va tenir un notable impacte. En el teu darrer llibre, curiosament, fas una referència a la fruita: “Me’n record del color d’aubercoc madur que tenia les galtes del meu fill Nicolàs en néixer”.
N’estic molt satisfet, d’aquell llibret, de fet no és habitual que els llibres en català es reeditin al cap d’uns anys, i això em va passar a mi. I l’actor Toni Gomila en va fer un audiollibre no fa gaire, la qual cosa vol dir que és un llibre que encara és viu.
També és un llibre que destacaria per la seva visió poètica i reflexiva. Et sents proper a la poesia sense fer poemes?
Em puc sentir proper a la poesia en la mesura que procuro que en la meva escriptura s’hi reconeguin uns elements que associem a la poesia: riquesa metafòrica, capacitat simbòlica, musicalitat, ritme, etc. La poesia va modelar la meva sensibilitat, quan era nin, quan era jove, com la música.
Fas un elogi a l’hort, a les tomàtigues, a les fumeroles d’abril, a familiars perduts, a un metge…
La intenció no és elogiar-los. Em veig com un d’aquests pintors de diumenge que surten a copiar del natural amb el cavallet i una gorra vella. De fet, escric a la taula de la cuina, a l’hivern, i en fer bon temps em faig un recó al pati, allà on havíem tingut el galliner.
Ens presentes un món agrari i rural, paisatgístic, bellíssim.
És un repte verbal: saber com es diu el nom de cada cosa, de cada element del paisatge, de cada eina, dels insectes…
Llecor, nostro, guinavets, redol, ametlerars, xots, xapeta, corterada. Tota la riquesa lingüística que desplegues en una sola estrofa.
És que així és com sentia parlar a cals meus avis quan era nin, els caps de setmana, durant les vacances. A Palma i a l’escola la llengua era el castellà. M’agradava molt aquest contrast, era com viatjar.
“Els vertaders paradisos són individuals”.
Desconfio dels qui prometen paradisos col·lectius.
De les traduccions que has fet, s’ha publicat recentment un llibre de Miquel Barceló.
Ha estat l’encàrrec més excitant que he rebut mai com a traductor: imagina’t: traduir un llibre a la llengua materna de l’autor. Ha de semblar que l’hagi escrit ell.
El vas arribar a conèixer per Mallorca o Barcelona? Què t’ha semblat la seva trajectòria, el prestigi internacional que ha assolit?
El vaig conèixer a París. Em sembla un creador extraordinari. I amb una cultura literària espaterrant.
Última pregunta que sempre fem. Què estàs llegint?
Ara mateix estic llegint molta història de Cuba, del període colonial i de la guerra d’Independència. Alguna novetat, com El rellotge verd d’en Julià Guillamon i els Sinofosos de n’Adrià Pujol, Ecos de la melancolia d’en Roger Bartra, i algun clàssic que em ve de gust rellegir, com ara Matadero Cinco de Kurt Vonnegut.
