David Castillo (Barcelona, 1960) publica recull corpulent de poemes. A Camp Pervers (Proa, 2023) s’hi apleguen més de setanta poemes que ha anat compilant en aquests últims setze anys, entre el 2007 i 2023, poemes ambientats a Barcelona i a diverses zones d’Itàlia, com ara Sicília, Nàpols i Roma. Novel·lista, periodista cultural i crític, ha esdevingut una de les grans referències literàries d’aquestes últimes dècades. Actualment és president de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya.
Va començar a publicar poemes en revistes clandestines i contraculturals, de ben jove, emergint en l’escenari barceloní als anys 1980. Va formar part del grup “O així” (1984), amb Àngel Carmona, Jesús Lizano, Jaume Sisterna, Enric Casasses, Txell Sales, Joan Vinuesa i Jordi Pope, que organitzaven recitals per bars de Gràcia i presons a Catalunya. Amb la seva experiència i la il·lusió va organitzar diversos cicles poètics, impulsant i dirigint la Setmana de Poesia de Barcelona el 1997, al costat de Gabriel Planella, amb qui havia dirigit la revista Lletra de canvi. Aquell mateix any va rebre el premi Carles Riba 1997 per la seva obra: Game over (Proa, 1998). Té altes títols de poesia a destacar: Tenebra (Proa, 1992), El pont de Mühlberg (Proa, 2000), Esquena Nua (Proa, 2006) que va rebre el Premi Cadaqués de Poesia, Doble zero (Proa, 2011). Des del 1993, fins a l’actualitat, ha publicat tretze llibres de poesia i sis novel·les. El 2016 va presentar un interessantíssim treball, amb Marc Valls, sobre divuit poetes dels marges: Poesia. Contracultura, Barcelona (Ajuntament de Barcelona). De les seves novel·les caldria subratllar No miris enrere (Proa) que va rebre el prestigiós premi Sant Jordi 2001. Un altra novel·la destacada del seu alter ego, Dani Cajal, va ser la memòria donada als perdedors de la Guerra Civil, El tango de Dien Bien Phu (Edicions 62), amb l’aval del premi Joanot Martorell 2019.
Com a periodista i crític literari, va col·laborar en diversos diaris i revistes, i el 1988 va entrar a formar part de la plantilla del diari Avui. Va dirigir el mític suplement cultural del diari, des del 1989 fins al 2019, any de la seva desaparició definitiva. Al llarg de tots aquests anys ha donat oportunitat a molts escriptors i periodistes, que després han anat publicant les seves obres. És per això, que és una de les grans enciclopèdies vives, un treball que continua mantenint, de forma més espaiada, tot i ser president del jurat de dos dels premis a poetes joves més importants del país, l’Amadeu Oller i el Martí Dot.
Has estat molts anys sense publicar poesia. Un llarg silenci.
No ho sé, francament. Ho vaig veure quan, després d’ordenar els poemes per a la publicació, alguns anaven datats el 2006 i, sobretot, el 2007. No era silenci perquè, per exemple, un dels que vam penjar durant la pandèmia al programa digital Poeta de guàrdia va tenir més de seixanta mil lectures. Hi ha èpoques que es publica més, i d’altres que no tant. No obstant, hi ha hagut antologies i centenars de recitals, com els que fem amb el Pedrals per les escoles. Aquest any arribarem als cinc-cents per a nanos, que s’ho passen de conya, i no tenen ni idea de poesia, a part de les dels concursos de baralles de galls, el rap, etc. És un temps llarg, sí. Als primers poemes tenia 46 anys, em podia considerar un home jove. Ara en tinc gairebé 64. Passen els anys com un sospir, però la feina està feta.
Segueixes amb el teu estil, poemes realistes, sobre experiències viscudes d’amor o cròniques urbanes. Com a lector, es pot tenir una sensació de llegir elegies modernes.
Tens raó, tot és bastant elegíac, malgrat que conservo el sentit de l’humor. Hi ha massa mort pel camí, però és llei de vida. Quan neixes ja et donen una butlleta amb l’obsolescència programada. O déu o el diable decideixen quan te’ns vas al forat. No em preocupa, ja en tinc prou amb el dolor. Com a lector distingiria entre els poemes que els filòlegs consideren “enarratius” i els pròpiament enunciatius, que és on em sento més còmode. Són la majoria dels que componen Camp pervers.
Precisament el títol, Camp Pervers, fa referència al lloc on eren enterrades vives les vestals (sacerdotesses) romanes que trencaven els vots. La història et va commoure? La desconeixia.
He viatjat moltes vegades a Roma, i a prop del Colosseu hi ha un camp, prop del temple de Màrius, on enterraven aquestes noies. Em va semblar un bon pretext per unificar el llibre, una constant que les diferents parts dels tres llibre que conté Camp pervers visiten. No sé si em commou ja la crueltat romana. La superstició no té límits, i l’amor és un assumpte perillós, divertit però perillós. No estan comprovats massa casos d’enterrades vives, però devia ser una mort tremenda.
Com la del poema on escrius: “Em miro les mans i penso en les teves”? És un bonic vers, mentre descrius l’ambient sorollós i molest del teu carrer.
Descric el dia de la mort de la meva mare, segurament el pitjor dia de la meva vida. Va ser una pèrdua que també es va produir durant aquests anys per on naveguen els versos. Un punt final que em va servir per començar el llibre. Després havia de continuar la lluita, si se li pot dir així.
La teva poesia ens parla dels barris de Barcelona, on la vida urbana és molt més dura del que ens podem pensar.
Dura és la supervivència. Jo era un idealista que s’ha passat al carro de l’escepticisme amb conya. Els barris de Barcelona, de València o de París, tenen tanta vida com el centre. I jo vaig amunt i avall perquè cada dia camino uns quinze quilòmetres per la ciutat. Francament, prefereixo Ciutat Meridiana que el passeig de la Bonanova, amb tots els meus respectes. No sé si sabria viure a Pedralbes, però em costa imaginar-m’ho. Suposo que sí perquè em sembla que viuen de puta mare. Els que conec, però, són tan desgraciats com els de Nou Barris. Ningú no està content. La queixa és la ideologia de la nostra època.
Ens parles d’històries que has viscut o que has superat. Hi ha un petit dolor, de fons, ofert.
Petit no, els petits sovint són els més punyeters. Ara mateix tinc un mal a l’espatlla que és com si tingués un mico mossegant-me-la –hahaha. No sé, tampoc, si he sabut superar res. Em sento com un cosmonauta que ha d’improvisar en la immensitat de l’espai amb el seu joc de tornavisos. La poesia és la que millor descargola els enigmes de la existència. Per aquest motiu en sóc militant amb reserves. Hi ha, com deia Lezama Lima, una dignitat de la poesia. M’hi sento reflectit. Això des dels deu anys, quan vaig descobrir en un llibre de text un poema de Juan Ramón Jiménez, a qui encara llegeixo.
Quin era?
“Tarde de octubre” de Platero y yo. El meu amic Antonio Orihuela, a qui tant estimo, organitza cada any un encontre a la Fundació Zenòbia Camprubí i Juan Ramón Jiménez, i em sento com si fos a casa, tot i ser a la fi del món, Moguer, Huelva.
Com a Juan Ramón, de sobte, en un poema, apareix l’amor que ho il·lumina tot: “Una illa enmig del mar ets tu”.
Una mica de romanticisme i de cultura clàssica. Les dones han estat la gran benedicció de la meva vida. I també algun amic. Quan crec que ja no sé com funciona la vida, aleshores apareix un estel fugaç, carrego la mula i el segueixo fins al següent destí. Tot és tan injustificable com una proposició cartesiana. En síntesi et diré que quan repasso els poemes, sovint no tinc esma per tocar res perquè és com si ho hagués escrit un altre paio. Dec tenir un alienígena a l’ordinador? O són les drogues?
Sempre hi ha una dona, una història, en els teus poemes.
Suposo que soc jo mateix, però sí, sempre hi ha una excusa. Sense un punt de conflicte no hi ha literatura. Com deia Lezama Lima, tots tenim deutes amb algú, des dels romans a sant Pau, des de Rimbaud a Claudel. Porto una dona al cap i una pistola a la butxaca de l’americana. Sense somnis no podem viure.
Hi ha moments de plaer, viatjant, escampant l’amor pel món. “Pels jardins de Tottenham, una branca et va coronar que t’era impossible distanciar-te de mi”.
Sí, però si l’agafa bé, la mata. La branca, com la majoria de coses, és literal. Diríem que és un causa-efecte claríssim. L’escenografia d’aquest poema és més que realista. No hem d’oblidar mai el disseny interior del poema. En cas contrari, estem perduts. Els monòlegs dramàtics de la poesia són un pou sense fons. Nedar en tots aquest records és un plaer tan gros com llegir Keats, a qui mai no abandono. El poeta èpic exhorta la musa, jo busco tots aquests interlocutors: les noies i els nois de la poesia.
Hi ha moments que sembla que ho abandonis tot a l’amor o al sexe, com si no hi hagués res més que pogués ser interessant o plaent.
Tot és complementari. El sexe és una excusa lleugera, que suposo que desapareixerà, com tantes altres coses. L’amor em fa dubtar, però en la poesia resulta quasi imprescindible, a excepció de casos notables com ara Marcel Pey, que pràcticament mai el fa servir, si no és per adorar la carrosseria d’un cotxe o d’un revòlver. Pey hauria de ser reivindicat com un revolucionari. Per a mi ha estat una guia, però jo sí que carburo amb la benzina de l’amor.
L’amor o el desamor és un dels teus grans temes. Exactament què sabem de l’amor, més enllà d’una hipoteca, d’una llista de menjar o d’una petita decepció més?
Per mi no és cap decepció. El tema de les hipoteques ja és més complicat [riu] perquè segons com estiguin establertes les clàusules, et pot amargar l’existència. Ens hem de quedar amb les coses bones de la vida. La resta, als cocodrils.
Hi ha moments molt divertits en els teus poemes. Potser és l’edat. No ho sé.
No, sempre he estat un tio simpàtic. Remugaire, però simpàtic. La cosa melodramàtica és pura literatura. De vegades la foscor és la que dona llum al poema, però les tenebres també es dissipen. Si no fos per les xacres, no tindria cap queixa de l’edat. Necessitaria un grapat de peces noves, de recanvis, això sí. Aquí t’arreglen el cotxe o la rentadora, però amb el cos fan el que poden.
Expresses realitats molt diverses, amb molt contrast. “Marroquins han sacrificat un anyell a la banyera i tot l’edifici fa pudor a mort. Mentrestant tu prens el sol nua a la terrassa amb la sospita que els nens àrabs et guaiten d’amagat”.
Això també és literal, una amiga molt amiga de la formiga Miga, que prenia el sol en boles a la terrassa de casa, quan dic en boles dic en pilota picada. Els nens àrabs del pis de dalt se la miraven d’amagatotis. I el dia de l’anyell, una pobra bèstia va ser sacrificada a la banyera i tot fotia una pudor de mort, com si estiguessis en un camp després d’una batalla: una pudor de mort que et feia caure de cul. D’una d’aquelles sessions de cervesa i tetes al sol va sorgir el poema. Les realitats són al carrer, infinitat de cultures, idiomes, colors de pell i religions, m’encanta si no maten a ningú. Mentrestant, mentre tota aquesta realitat canvia la societat de manera perceptible, els forals ens discutim pels detalls. Fa riure.
Ha canviat molt la ciutat de Barcelona des de la teva infància i adolescència. Quins són els canvis més destacats o punyents.
Ara estem sortint del trauma de la Colau. A la seva mà dreta, el Sánchez de marres l’ha fet secretari d’estat de Cultura. Ja ens podem “atar los machos”, que deien aquells. La política deu estar feta per gent que no té sentit del ridícul. Em refereixo a la majoria dels polítics, no a Durruti o a Adolfo Suárez, del que tant em parlava el bo de Blai Bonet. Suárez ha estat dels pocs que ha fet avançar el país, i el van treure a cop de pistola.
“Els Nous Barris fan olor d’infecció”. El tema de la infecció va planant per tot el llibre.
Bé, fa uns mesos vam patir un cataclisme, però em referia concretament a l’olor del zotal i altres desinfectants, que vaig conèixer quan visitava o passava les nits a comissàries i llocs infectes. Si he d’escollir entre la metàfora i la visió del nu total, em decanto per la segona, amb perdó. Necessitaríem més inversió als barris perquè les ciutats no estiguessin tant desequilibrades, però aleshores potser es carregarien la poesia.
Fas una poesia evocadora, però també crítica amb la nostàlgia. Com fotogrames d’un documental emocional de la ciutat.
Si tu ho dius, m’ho crec, però en realitat faig el que puc. Em defenso amb la meva pistola de poques bales. La nostàlgia és com la diarrea, surt ràpid però provoca malestar. Jo prefereixo el rock and roll dels vuitanta. Era estúpid, però divertit, com una cançó dels Pretenders, i aquell Londres sacsejat pels Sex Pistols. Donaria un dit per tornar a passejar per l’Oxford Street del 1982. O per la València del barri del Carme, recorregut del meu poemari La muntanya russa, ja antic.
València?
Sempre València: el Patriarca, Sant Nicolau de Bari, l’Olivereta, el Mercat, el Cabanyal, la Malva Rosa. Vaig viure al País Valencià dos o tres anys i cada dia ho recordo. Tornaria a la joventut amb aquells bocates prop de la Universitat?
Una altra de les teves característiques és el compromís amb la realitat. “Els imperis han fet el ridícul”.
I Fidel Castro, també. Jo de cubà prefereixo Lezama Lima o Severo Sarduy llegit per l’Albert Roig. Els imperis, excepte el de la Disney, me la suen, sincerament. Escriure poesia sí que és un gran imperi. O aprendre dels poetes, ja es diguin Agustí Bartra, Joan Vinyoli, Joan Margarit o Dolors Miquel.
Hi ha poemes on descrius treballadors malpagats o acomiadats o explotats per tota la vida.
La realitat, més o més d’hora, acaba surant miserablement. Hi ha molta gent que es busca la vida com nosaltres busquem els versos, és a dir, desesperadament. Els treballadors estan millor pagats que nosaltres, ni que siguin els malpagats –hahaha. Com deia Bartra, “escolta sempre l’àngel”. Sense els àngels, no som res, digui el que digui el materialisme històric.
També descrius com sobreviuen alguns estrangers. Un noi de faccions àrabs, un matrimoni peruà, un sud-americà amb una fulana eslava, una moldava…
Bé, sobretot el xaval àrab que encistella no sé quants tirs seguits. Són imatges magnífiques a la plaça Roja de Ciutat Meridiana. Veig l’anotador i penso en la Núria Martínez, la Teresa Colom o la Carla Fajardo. Si aviso la Dolors Miquel muntem un equip com els de la NBA, ja saps, amb Michael Jordan, Magic Johnson, Kareem Abdul-Jabbar i companyia.
De jove, t’hauries imaginat que el capitalisme hagués arribat fins on està arribant?
I si no hi ha capitalisme, si no tenim Coca-Cola, hi ha caos. De moment és dels pocs que sobreviu. Si li donem rostre humà, i no salvatge, ja m’està bé. De l’últim que tinc ganes és d’una revolució, ni que sigui convergent. Massa crit i maldecaps.
En la teva adolescència hi havia moviments culturals, crítics, socials, contraculturals. Un fet que podia donar esperança.
Bé, hi havia molta gent que muntava el número i molta exageració, molts que sobreactuaven. Era divertit, però fals perquè la majoria només buscaven el cotxet i la paelleta. L’Esperança sí que estava bona. Hi ha un poema de l’Enric Casasses que parla de l’Esperança. I el Toni Gol també explicava que tenia el millor cul de tot l’Estat de Texas. O de Jalisco, ves a saber on li va tocar. A més l’Esperança es deixava tocar el cul, cosa imprescindible per a una bona musa papirusa: era marrana, incontinent i un xic borratxa, deliciosa criatura.
I ara, quina esperança podem tenir. La CUP? Els Comuns? Suma y sigue?
No estic preparat per respondre aquesta pregunta perquè tothom fa el que pot. Els de la CUP beuen molt bé cervesa, em consta perquè sempre són al bar.
El teu fragment “psuqueros de la Normal eren tan decididament curts” és entranyable i tot. Els polítics també decideixen ells mateixos el poc nivell que tenen per millorar la vida dels ciutadans.
Els psuqueros eren com nosaltres, però en aquell moment els teníem molta tírria. Era injust, però el poema elegíac per al Josep Valls evoca aquell moment. Tenia amics psuqueros collonuts, i profes magnífics com ara l’Enric Cassany, que em va ensenyar a separar el gra de la palla. El Cassany és un home fenomenal, millor que una pel·lícula inspirada de Martin Scorsese.
“Les revolucions provoquen mal de cap”. Magistral. Un vers que podria resumir la història dels últims dos segles.
Si avances dos pams, en retrocedeixes quatre. Això està comprovat. La història és també una il·lusió per als innocents. No hi ha més història que la et vulguis creure. Visca Robespierre?
El lloc on habites tampoc en surt gaire ben parat. “Catalunya, pàtria patètica del meu cor”.
Catalunya és fantàstica i les catalanes són la meva raça favorita. Tenia ganes de rimar, en aquest cas amb poca fortuna. Ho deia un policia, que me la tenia jurada. Deia que era un insolent. Segurament tenia raó, però reconec els meus errors i li demano disculpes. Segurament deu estar criant malves al seu poble de ves a saber on.
Com vas viure el procés?
Com una psoriasi, que és el que vaig patir. La resta és a la vista. Esperem que arreglin els trens de rodalies, però no ho crec perquè són tan inútils com els altres.
Les teves composicions poètiques acostumen a ser expositives. Ens parles de bars, de barris, de discoteques, de carrers nocturns.
És el que et deia de les enumeracions. Ara no surto gaire, per aquest motiu m’agrada recordar quan passava la nit de bar en bar fins que s’acabaven els doblers. Pur romanticisme, Keats, Bécquer i Mossèn Cinto a tot drap. Amb música dels Joy Division i gent pirada per l’estil.
I també de situacions dures, familiars. “Ja no sabia explicar per què tots es morien”.
Bé, era la pandèmia. Va morir molta penya interessant, que intento recuperar de manera oportunista per tenir-los uns segons vius, amatents al vers. Una batalla perduda, com un concert de clarinets del Víctor Nubla.
Treballes els poemes. Els vas refent i treballant durant un temps?
Mira el que passa, que et despistes i han passat dues dècades. La vida és breu. Els treballes i els esguerres. S’han de treballar, però també has de saber descartar-los o dir-ne prou. És un enigma.
M’he llegit una interessant tesi doctoral d’Elisabet Costa, Poesia pública a Barcelona (1984-2004). Una història fascinant i marginal que va generar algunes sortides a tot aquell reguitzell de poetes sonors, experimentals, de la polipoesia i acció artística.
Era una bona noia la Lis, però ho idolatra, i la majoria de nosaltres no sabíem ni cap a on anàvem, a excepció de poetes tan notables com el Xavier Sabater, el Mossèn Xemeneia i el Tatano. Ara també en tenim de molt bons, i molt bones, ties guapes i intel·ligents com ara la Carla Fajardo, la Laia Carbonell, la Núria Contreras, la Raquel Santanera o la Maria Sevilla.
Tornem al passat, en el tardofranquisme la poesia semblava una arma política. Es feien trobades en bars, llibreries o espais alternatius. Hi havia un ambient contestatari que recollia els principis contraculturals.
Cadascú feia el que li rotava, el que sabia o el que li deixaven fer, més o menys com ara. No s’ha de pensar que el temps passat és millor. Jo veig tan coetani a Gracián o Horaci com al David Caño o la Blanca Llum Vidal o la Laieta Carbonell, que acaba de ser mare.
Com es vivien aquells recitals amb el grup O així, amb Jordi Pope, Enric Casasses, Jaume Sisterna o Jesús Lizano.
Anàvem a hòsties, en síntesi. No sé per què, però era traumàtic. Hi havia més gent, sobretot al començament. El Pope era un home magnífic però intransigent, i es pensava que ell era l’únic que pencava. No obstant el recordo amb alegria i pena pescant paraules del Pompeu Fabra com qui pesca capgrossos a un estany. Un home únic, foll però únic. Els altres més o menys igual.
També vas viure la irrupció d’Accidents Polipoètics, de Xavier Theros i de Rafael Metlikovez, que van difondre molt la poesia.
Uns altres ben simpàtics i nocturns. A més el Rafa era de l’Espanyol, com jo. Ell, millor aficionat. Una llàstima que gent tan brillant com tots aquests desaparegui: el Rafa, el Pope, Leo Segura, el Xavi Sabater, el Pere Marcilla, el Subirats, l’Albert Compte i el seu lloro eclèctic, el Genís Cano i la seva bondat i generositat… En fi, una puta merda, però continuarem fins que l’altíssim digui prou: “hemos dicho basta y echado a andar” [canta].
Ara tot aquest ambient poètic s’ha transformat, “en poetes que no llegeixen els llibres dels altres poetes”, vas escriure en una crònica sobre la Fira del Llibre de l’any passat.
Has de fer un esforç i mirar-te el que fa el del costat. Potser t’interessa i trobes la pedra filosofal. No obstant, que cadascú faci el que vulgui, no cal pontificar. Si poden viure desinformats, que ballin, follin i cantin els Segadors. El Govern ha desdenyat absolutament l’educació i ara tenim nyaps notables. La majoria dels mestres no llegeixen. De fet, no llegeixen ni el diari… Gràcies als recitals, però, sents poetes amb la seva veu i serveix d’anestesiant.
La poesia sense els nens o sense tu? (Grèvol, 2023) és un recull de poemes que has llegit per les escoles. Com va sorgir aquesta proposta de fer tots aquells recitals de poesia per les escoles?
La Fundació Jesús Serra, de Catalana d’Occident, feia anys que ens venia al darrere. Finalment, un amic comú, el poeta Ricardo Fernández, em va convèncer. Després va venir el Josep Pedrals, un poeta sensacional, i Gonzalo Escarpa s’hi ha apuntat als últims recitals a Madrid. És apassionant perquè no és públic motivat que ve als nostres recitals sinó nens, que són a l’escola cansats d’avorrir-se. De sobte apareixen uns tios que els motiven més que el seu telèfon mòbil. Dissortadament, ni que sigui per a la memòria, la poesia és lluny de l’escola. Aquí tenim un problema dels grossos.
Hi ha poemes estimulants, divertits, que busquen la reflexió. De la raça humana escrius: “L’espectacle més inexplicable de la ciència”.
És un homenatge al gran Josep Piera, que com altres poetes valencians, Estellés, Fuster, Alpera, Granell, Jàfer, Gaspar Jaén, Navarro, Sòria, Ballester i Guillem, sempre m’han donat benzina per connectar-me als versos. Realment som inexplicables, capaços de pintar la Capella Sixtina i de convertir el món en un camp d’extermini nazi…
Com reben els poemes els escolars?
Als nanos no els pots enganyar. Han de ser fàcils, divertits i, alhora, profunds perquè puguin fer les seves cabòries. El nostre show té un vessant èpic, d’adoració de la musa, i un altre de líric on un s’exhorta a ell mateix, sovint de manera dràstica, per no dir grotesca. Val la pena veure’l. Si et portes bé, et donaré un passi.
La poesia continua tenint molts prejudicis? Com es pot acabar amb aquesta imatge tan funesta?
No ho sé, jo intento avançar en línia recta sense posar-me pedres al ronyó o a la vesícula. La imatge és la imatge també de l’Odissea, la Bíblia o l’Alcorà. I tots tres funcionen a màxim rendiment. Si la cosa no té poesia, no m’interessa. No veig la imatge funesta sinó gent funesta.
En un poema et preguntes què és la poesia. “La poesia no té formula ni resultat”. Molt brillant.
No són matemàtiques, no. Només si tens una percepció i una sensibilitat cultivada t’adones que el resultat ets tu, que t’aporta una saviesa universal i, alhora, quotidiana. És com saber cuinar, et millora la vida. No cal fer proselitisme. Si no t’interessa perquè ets ruc de mena, res, ja tens el Barça o el Madrid. Si et preocupa i no ho entens, és que tries malament. Si no ho entens, no és poesia.
I en un altre, potser encara més brillant, et preguntes: “la poesia contra la vida? La poesia sense la vida?”.
Sí, és un poema per estudiar les preposicions, amb resultats definitivament demolidors. Als nens els agrada força. La veritat és que fer-los amb el Pep Pedrals és un èxit perquè, sobretot, ens divertim i divertim els nens i els mestres. Ara només ens faltaria la tele, però això, ara per ara, és per a Esquerra Republicana, partit no gaire poètic, em temo tot i tenir el gran teòric poètic Josep Bargalló Valls. A la resta del territori, ja sabem com va la cosa, el PP i Vox, el seu retrat de Dorian Gray.
El poema “Bandera negra” és elèctric. És un homenatge a tots els amors. És un resum sobre el que som.
Ni idea, el vaig fer per a una presentació del Jordi Pope quan van inaugurar l’Heliogàbal. Crec que l’Edu Escofet era allà també. Volia ser també un homenatge a l’anarquista coronat d’Antonin Artaud, i a l’Albert Subirats, que insistia que el compréssim. Fora d’aquestes coordenades, que cadascú imagini el que vulgui.
Al llarg del temps t’han influït notables poetes. Tens una tria personal, molt selecta?
Dels d’aquí et diré que dec ser imbècil perquè a mi em criden l’atenció, m’agraden molt el Margarit i el Casasses, l’Albert Roig i el Parcerisas, el Salvador Oliva, el Feliu Formosa, la Marta Pessarrodona, el Pérez Muntaner i l’Albert Balasch o el Melcion Mateu i l’Andreu Gomila… O el Llavina i l’Àlex Susanna i el Jaume Subirana i el Jordi Cornudella, que és un fenomen. O el Jaume Pont, el Pere Rovira i el Carles Sanuy… De referents, quatre cada dia, amb alcohol o sense, amb càrrega dopamínica o frescos com una taronjada acabada de fer… Apunta els noms del Guim Valls i de l’Oriol Sauleda, a part dels noms de les noies d’abans. La Farjardo està tremenda. Puc escoltar amb el mateix plaer Lizano i Gil de Biedma. O David Bowie i Paco Ibáñez i Raimon, o Bach abans dels Sex Pistols i Miles Davis. Sóc eclèctic, ho sento molt.
Pregunta formal. Com consideres que està la situació de la poesia catalana?
Doncs molt bé, tot i que veig que alguns dels joves que conec no tenen gaire bagatge cultural. Són d’aquell tipus de poeta sense tècnica, que es llencen a l’aigua i neden. Coincidir, però, amb tios com el Roig, la Dolors Miquel, la Núria Martínez, el Pedrals i tants altres que he citat, és un luxe. La veig en plena forma, però podria estar millor –hahahaha. Tothom critica, però la cosa està altíssima. Només cal treure el nas i que la cosa no falli aquell dia.
Vas dirigir durant molts anys un dels suplements literaris de referència. Amb tots els coneixements, situacions, records i anècdotes, tindries material per fer una obra voluminosa.
Sí, el més antic d’Espanya i durant trenta anys, però el van tancar perquè necessitaven pàgines per al Procés, que és també una d’aquelles coses de xerrar, xerrar i no fer res. Toreo de saló, que deien abans, amb grans manifestacions per festes. I a les nou, plegar i anar a sopar. No penso fer cap obra voluminosa, qui vulgui veure alguna cosa, que consulti l’hemeroteca. Al suplement treballava amb gent tan formada com Joan Triadú, Joan Perucho, Víctor Alba, Pere Calders, Isidor Cònsul, Sam Abrams, Ada Castells i mil més. Va ser un luxe. No tot dura eternament. Et confesso que ens donava molta feina, tant al Lluís Llort com a mi perquè, a més, el fèiem pràcticament sense recursos, amb un pressupost de pena.
La situació del periodisme ha canviat, cada cop amb menys lectors i menys publicitat. L’alternativa digital tampoc resulta massa clara.
Doncs que surti el sol per Antequera. No em preocupa gens. Jo vaig fer el que havia de fer, ara que entrin uns altres, busquin els diners i deixin de queixar-se. Els diaris els fan per als polítics, i els polítics no paguen prou…
Quins llibres estàs llegint?
Com saps, mil alhora. Sobretot poesia, tant pròpia com aliena i afí. Bàsicament em dedico a la poesia. El poeta no fa poemes, els viu i, per tant, mentre sigui viu li quedaran poemes dins i en generarà de nous… No em preocupa, sincerament. Quan s’acabi, s’haurà acabat. A les llibretes, en quedarà poca cosa, t’ho asseguro. No sé distingir entre novel·la i poesia, potser per mi la poesia és més fàcil, tot i que la veig terriblement complicada, sobretot si intentes innovar ni que sigui sobre la teva mateixa obra. Si he de recomanar, recomano la poesia escollida de Joseph Brodsky, que va publicar Edicions de 1984 de la mà de la Judit Díaz Barneda. Dels joves, per exemple Limítrofes de la Fajardo de marres. I ara callo, que xerro més que un dentista. Com es deia al final dels dibuixos del Bugs Bunny, “eso es todo amigos”.
