D. Sam Abrams (1952) és un dels grans especialistes de la literatura catalana, autor de nombrosos i notables estudis, articles, edicions, pròlegs i aportacions acadèmiques de referència. Nascut a Beckley (Virgínia Occidental), llicenciat en filologia hispànica, és professor de Literatura Universal a la Universitat Sènior del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Filosofia i Lletres de Catalunya. El llibre D. Sam Abrams, el compromís amb la literatura (Lleonard Muntaner, Editor, 2023) és una demostració del bagatge professional i trajectòria literària que ha anat bastint al llarg dels seus anys de passió i treball desmesurat. El llibre ha estat confeccionat per la poeta Isabel Graña (1964), doctora en Filologia Catalana i gestora de l’Espai Betúlia de Badalona des del 2007. S’hi repassa la contribució de Sam Abrams a partir d’una cinquantena d’articles i crítiques, escrites majoritàriament entre el 2012 i el 2016. A destacar els pròlegs de Vicent Alonso, Francesc Parcerisas i Antoni Vidal Ferrando.
Amb dotze anys vas llegir l’obra magna d’Edgar Lee Master i vas quedar fascinant i enganxat per a tota la vida. Quins beneficis ens aporta llegir?
Ens eixampla la vida. Ens aprofundeix la vida. Ens intensifica la vida. És una eina cognitiva de primera necessitat sense la qual la vida és més opaca i pobra. Ens refina i ens educa.
El teu primer gran treball va ser l’edició de les Obres Completes de Santiago Rusiñol, que vas fer per al’Editorial Selecta l’any 1972.
De fet, el meu primer treball literari diguem-ne professional va ser la comprovació de les cites de la tesi doctoral d’Eduard Valentí Fiol, El primer modernismo catalán y sus fundamentos ideológicos, un llibre que s’hauria de recuperar immediatament. Efectivament, vaig ser el curador d’una nova edició de les obres completes de Rusiñol, amb molt de material nou. L’edició original era en un sol volum i la meva era en dos volums. El modernisme és un dels grans damnificats de la literatura catalana. Hauríem de replantejar el modernisme, més enllà dels tòpics negatius que va generar el noucentisme.
Els anys 1970 van ser cabdals en la literatura catalana, d’una certa recuperació i normalització, després de la tragèdia que va suposar la Guerra Civil amb la posterior persecució i prohibició de la llengua catalana.
Una veritat com un temple! Van ser anys d’una clara voluntat d’ordernar i vertebrar i dignificar la tradició literària catalana. Una iniciativa ben lloable! El que passa és que aquest magne projecte palesa tota una sèrie de manies i dèries de l’època que es van traduir en una infravaloració de certs autors, una sobrevaloració d’altres i una exclusió voluntària d’encara uns altres. Tot per criteris en el fons extraliteraris.
Has seguit els casos de molts escriptors que van patir l’exili. Som conscients de tot el que va suposar per a la literatura catalana?
Encara ara no ens hem fet càrrec del tot de la dimensió real del fenomen de l’exili català. Hi ha moltíssima feina encara per fer. Anem molt endarrerits. És una autèntica pena perquè significa perdre un gran llençol a la bugada de la literatura catalana.
La literatura catalana forma part d’un conflicte polític amb l’estat espanyol, però també forma part d’un conflicte intern. Com ho valores?
El menyspreu d’Espanya per la literatura catalana és absolutament colossal. Sort en tenim d’un gran canvi de mentalitat entre els creadors i editors que passen d’Espanya i miren d’establir lligams profunds directament amb la literatura d’altres països sense passar per Espanya. I certament hi ha massa discòrdia interna en el món de la literatura catalana actual. Per exemple, el trencament del sistema de les relacions intergeneracionals és gravíssim i empobridor.
Els teus primers articles de premsa van ser publicats a inicis dels anys 1980, una tasca que es va intensificar quan vas passar a col·laborar al suplement literari del diari Avui. Com ho vas viure?
En el terreny de la crítica, intentava fer una contribució mínimament significativa a la correcta avaluació d’obres literàries de primera magnitud, les obres que enriqueixen els lectors i la comunitat i la tradició. Als meus articles d’opinió intentava contribuir al debat de qüestions de fons que afectaven negativament el sistema literari, amb el propòsit de mirar de revertir-les.
En el seu pròleg, Isabel Graña afina que la crítica literària no ha “assolit mai el reconeixement que li pertoca”. I ho argumenta: “perquè no ha gaudit mai de les plataformes adequades, i perquè l’estructura i les mancances històriques del país no han permès pair i acceptar la crítica com una disciplina per a la revisió continuada de la producció literària”.
En aquests moments, la crítica literària penja d’un fil gràcies a la deslegitimació produïda per la postmodernitat. Un sistema literari saludable i constructiu no pot viure sense l’assistiment de la crítica literària.
Com veus la situació del periodisme cultural i crítica literària. S’estan perdent revistes, suplements i planes d’informació. Com creus que pot afectar a la literatura i al prestigi de la llengua.
El periodisme cultural és ben pobre i la crítica, la veritable crítica, és pràcticament inexistent, malgrat els esforços molt meritoris de mitjans digitals com ara La lectora i El Trapezi i de revistes com ara Els marges. La majoria de mitjans no volen crítica sinó ressenyisme. La crítica sobreviu, mal que bé, en els llibres, sobretot en monografies sobre certs autors o temes. Crítics de nivell com són Vicent Alonso, Valentí Puig, Pere Ballart, Manel Ollé, Enric Sòria, Alfred Mondria i Jordi Marrugat estan mal aprofitats. Hi ha una confusió profunda entre èxit comercial i valor artístic. Cal incentivar la incorporació de les dones en el món de la crítica.
Sense crítica, la literatura es torna més pobra?
Evidentment! Sense cap mena de dubte. La pèrdua de la crítica passarà una factura ben grossa a la literatura catalana i la seva tradició. La crítica no és una qüestió prescindible. Tots els sistemes literaris del món necessiten com l’aire que respiren l’assistiment de la crítica.
Creus que els digitals culturals tenen la mateixa repercussió?
Hi ha mitjans digitals ben dignes com he dit abans, però no n’hi ha prou per digerir i avaluar correctament la producció actual. Fixa’t com un munt de llibres importants passen aigües avall sense tenir pràcticament cap ressò. Fixem-nos-hi bé com llibres de poemes esplèndids de Miquel Cardell, Núria Perpinyà, Xavier Mas Craviotto, David Castillo, Feliu Formosa, Jaume Bosquet, Vicent Berenguer i Miquel de Palol han passat pràcticament inadvertits! De quin pa fem rosegons!
En els teus articles es percep un treball escrupolós, gairebé de miscel·lània, que denota un coneixement elevadíssim sobre escriptors, especialment, anglosaxons. És desbordant la teva saviesa aportada.
Gràcies per la teva apreciació de la meva feina. La tasca d’exercir la crítica ve acompanyada d’una gran responsabilitat. Per altra banda, una literatura que s’aïlla de la comunitat internacional és una literatura que s’acaba asfixiant tard o d’hora.
Consideres que hi ha obres fonamentals que no s’han llegit o que no s’han llegit de forma correcta. La lectura és la base, i no se’n parla gaire.
La literatura catalana és una literatura fèrtil i plena, però el propi país s’entesta a fer-la més petita del que és, a partir avaluacions a la baixa o exclusions motivades per qüestions que no tenen res a veure amb la literatura per se.
També parles d’autors no reconeguts. Com arriba un autor a ser reconegut? Hi ha molts factors curiosos i atzarosos.
És aquest fenomen del qual he parlat abans, de fer la literatura catalana més petita del que és. M’he dedicat tota la vida a reivindicar autors infravalorats o relegats a l’oblit. Només cal consultar la meva bibliografia.
Defenses la postmodernitat? Abans generava molts anticossos.
Tinc sentiments barrejats sobre la postmodernitat. Hi ha aspectes francament excel·lents, i després hi ha aspectes francament deplorables i nocius. El postcolonialisme és molt i molt positiu i Catalunya faria bé d’implantar aquesta disciplina a totes les universitats del país. És una teoria que ajuda a entendre millor la situació actual de la política i la cultura. En canvi, el qüestionament de la tradició i el canon és nefast del tot. Ara, que ha passat la postmodernitat hauríem d’estar fent un balanç dels seus encerts i desencerts.
En la qüestió de les traduccions fetes per les editorials catalanes, no hi ha un criteri general a l’hora de triar una sèrie de poetes fonamentals, que encara ens falten per llegir en català.
La literatura catalana i el sistema literari no es poden permetre anar improvisant sobre la marxa. Calen esforços sostinguts i ordenats, tant per part de les institucions com per part de les editorials. No pot ser que la gran Jorie Graham arribi ara a la literatura catalana de la mà de Labreu i de Núria Busquet, quan el seu primer llibre de poemes és de 1980!
Ens parles de tradició i experimentació. La tradició també pots ser contaminació, segons Harold Bloom.
La tradició d’un país, d’una cultura no és qualsevol cosa. És un dels eixos vertebradors de la comunitat i s’ha de tenir molta cura a conservar-la i prolongar-la. Sí que pot ser un element contaminant si no es tracta amb la cura i el rigor necessaris. També la falsa experimentació i l’experimentació de baixa intensitat poden ser contaminants.
Has fet les edicions poètiques de Joan Teixidor, Marià Manent, Bartomeu Fiol, Màrius Sampere, Agustí Bartra, Joan Margarit, Gerard Vergés, Ràfols-Casamada o Antoni Clapés. Feina de feina de molta feina. A part d’escriure nombrosos pròlegs de llibres de poesia.
Tots els autors que cites i n’hi ha una pila més, són grans autors que fonamenten la tradició, però sovint no es coneixen prou bé o directament s’ignoren. Per exemple, la pobríssima commemoració l’any passat del centenari del naixement d’Albert Ràfols-Casamada és un oblit inacceptable, imperdonable, intolerable.
Tots aquells llibres han d’ocupar una biblioteca selecta i panoràmica. Els guardes en un espai predilecte de casa?
Visc en una biblioteca. Casa meva és una biblioteca. Era una il·lusió que tenia des dels 9 o 10 anys, quan vaig visitar la biblioteca pública del meu poble per primer cop. Em va impressionar el silenci que hi regnava, l’ambient acollidor i l’abundància de llibres. Em va venir la idea que seria meravellós viure en un lloc així. I ho he aconseguit!
Has conegut destacadíssims poetes al llarg de la teva activitat d’estudiós. Creus que poder-los conèixer t’ha facilitat entendre la seva obra. O conèixer personalment un poeta potser ho distorsiona.
Sí, he tingut el privilegi i l’honor de tractar de prop molts grans poetes com són Clementina Arderiu, Agustí Bartra, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Maria Àngels Anglada, J. V. Foix o Joan Vinyoli. I sí, m’ha ajudat a comprendre millor la seva obra. I sí que pot ser un element distorsionador si la persona darrere de l’obra no està a l’altura de l’excel·lència de la seva obra.
També has traduït nombroses llibres de poetes catalans a l’anglès. Un dels llibres que em crida més l’atenció és L’edat d’Or de Francesc Parcerisas. Com va anar l’experiència?
Ras i curt, la poesia catalana mereix ser molt més coneguda a l’exterior. La poesia catalana és altament competitiva. La traducció del llibre de Francesc Parcerisas tenia una doble funció. Per una banda, posar a la disposició dels lectors anglo-saxons un dels grans llibres de la poesia catalana contemporània. De l’altra, era un homenatge a un amic de molts anys i d’un traductor que ha versionat molta poesia anglo-saxona.
Quina rebuda han tingut les obres de poetes catalans a l’anglès en aquests últims anys?
Crec que continua sent una de les grans desconegudes de la literatura internacional. Es podrien haver fet molts més esforços per divulgar la gran poesia catalana a l’exterior. Les institucions i les editorials gairebé s’obliden de la poesia a l’hora d’exportar la literatura catalana perquè prioritzen d’una manera exagerada la narrativa, sobretot la novel·la.
Consideres que les obres d’Espriu, Vinyoli, Bartra o Sampere, estan a l’alçada de la literatura europea?
No tinc el més mínim dubte al respecte! I hi aniria una mica més enrere per respescar Joan Maragall, Carles Riba, J. V. Foix, etc. i mica més endavant per seleccionar Vicent Andrés Estellés, Albert Ràfols-Casamada, Segimon Serrallonga, Bartomeu Fiol, Feliu Formosa, Pere Gimferrer, Francesc Parcerisas, Marta Pessarrodona, Carles Camps Mundó, Antoni Clapés, etc.
Què li falta a la poesia catalana? Quanta feina de difusió i promoció? Quines claus podries donar per millorar aquests aspectes?
En principi, falta un reequilibrament del sistema literari en general perquè la poesia va perdent visibilitat i prestigi. La poesia s’està convertint en un autèntic gueto literari pels entusiastes. Per altra banda, el presentisme actual fa que la majoria de la cobertura de la poesia va directament cap a la promoció i la difusió de les noves veus que van sorgint. Les veus més consolidades passen massa inadvertides. No pot ser que el país no s’entusiasmi davant del fet de tenir un poeta de la talla de Lluís Solà. S’ha de donar més difusió als llibres de poesia. Cada cop més, el públic creu que la poesia és un fenomen de la veu en directe. Escoltar la poesia està molt rebé, però també has de clavar els colzes a taula per poder-la llegir, estudiar i analitzar.
La literatura depèn de les administracions i de les institucions culturals. Tenen una tasca complexa. El baix pressupost destinat a la cultura continua sent baixíssim. Creus que tot és una qüestió purament econòmica? Sense criteris, sense sentit, els diners són forats negres.
No tot és una qüestió econòmica, però la dotació per a cultura és clarament molt insuficient i això emet una missatge de la relativa importància de la literatura. A més, s’ha de racionalitzar la despesa en cultura. Per exemple, no pot ser que després de tants anys de democràcia i de despesa pública en cultura, hi hagi tants forats o llacunes en el terreny de la traducció de les grans obres de literatura estrangera al català. Amb més planificació i cura i rigor, hauríem de tenir, a hores d’ara, una bona base de grans obres traduïdes al català. Encara falten molts grans noms per incorporar-se la tradició catalana.
També vivim un període de crisi amb l’educació i les humanitats. I això és un factor clau.
I tant que és un factor clau! Hi ha una clara voluntat de residualitzar les humanitats i sense l’aportació de les humanitats quedarà minvada la nostra capacitat d’observació, anàlisi i crítica.
Has participat en conferències, debats, presentacions, rutes, homenatges, i has format part de jurats en premis literaris. Has conegut molts escriptors, editors, gestors i periodistes culturals. Saps moltes coses. Tens intenció d’escriure les teves memòries? Aportaries notables coneixements i una panoràmica de la poesia catalana contemporània?
La veritat sigui dita, les vaig endegar i dos editors em van donar carbasses. Queda la carpeta oberta.
S’estan reivindicant o reeditant obres d’escriptores com ara Aurora Bertrana, Felícia Fuster, Dolors Monserdà o de la periodista Irene Polo.
Gràcies a Déu, les dones comencen a ocupar el seu lloc a la tradició literària del país. Encara falta molta feina a fer! Per exemple, on ha anat a parar l’obra poètica de Simona Gay (1898-1969), la gran poeta de la Catalunya Nord? L’any que ve, el 2025, tenim una oportunitat d’or per a recuperar l’obra de la gran poeta i narradora Maria Beneyto (1925-2011), perquè celebrarem, espero, el centenari del seu naixement. També tenim l’esforç molt lloable que està fent Adesiara Editorial per a recuperar l’obra de Maria Dolors Orriols, esplèndida narradora.
Un dels teus últims treballs ha estat l’edició de la novel·la recuperada d’Anna Murià: Aquest serà el principi (Lleonard Muntaner, 2023). Consideres que és la seva obra fonamental?
Sí, per primera vegada, el públic lector té a la seva disposició el text íntegre d’aquesta obra fenomenal! És una de les obres fonamentals d’Anna Murià. La nostra autora va conrear tota una sèrie de gèneres literaris i, per sort nostra, ens va deixar obres de primera magnitud en cada modalitat.
La novel·la és una història coral, llarga, situada en un període estès de canvis, conflictes i fracassos col·lectius. És una radiografia emocional, d’il·lusions, somnis i decepcions, d’una generació que va néixer a principis del segle XX.
Anna va dir que era “la novel·la de la seva vida”, és a dir, és una novel·la que destil·la la seva extraordinària experiència vital.
Com la podem valorar en la història de la literatura catalana del segle XX?
Directament i senzillament, com una de les autores més significatives del segle XX! Rodoreda és genial, però el món no s’acaba amb ella. A poc a poc, es van recuperant les seves companyes de generació, figures com ara Rosa Maria Arquimbau, Carme Monturiol, Augusta Lewi, Maria Teresa Vernet…
És una escriptora que han relacionat excessivament amb Agustí Bartra, com a parella, i amb Mercè Rodoreda, com a amiga, que van compartir situacions molt dures. Uns fets que han minvat la seva projecció.
Però si t’hi fixes bé, en l’actual panorama de la literatura catalana estem passant per un procés de veritable reivindicació de la figura i l’obra d’Anna Murià com a clàssica moderna indispensable. No crec que aquesta revifalla de l’interés per Anna Murià sigui flor d’un dia.
Hi ha una sensació que va ser una escriptora que es va consagrar molt al seu marit?
L’Anna creia moltíssim en la solidesa i la consistència del projecte literari d’Agustí Bartra. Aquesta qüestió és indubtable. Però no era una fe cega. L’Anna sabia perfectament l’insòlit valor humà, intel·lectual i artístic de l’obra de Bartra. De fet, va participar activament en el procés de construcció de l’obra de Bartra. Com a escriptora, l’Anna va aprendre molt del seu ofici al costat d’ell. Només cal comparar les obres que Anna va produir abans de formar parella amb Bartra i les obres que va crear en companyia d’ell. Hi ha un salt qualitatiu molt notable. Per la seva banda, Bartra va créixer al costat de l’Anna. Es van estimular mútuament. Hem de relegar a l’oblit aquest relat tronat que l’Anna no va poder fer la seva obra a causa del seu marit.
La vas conèixer i hi vas compartir moltes hores de treball i complicitat. Les escriptores catalanes que van viure l’exili no ho van tenir gens fàcil quan estaven fora i després que van tornar a la seva mare terra.
És totalment cert això que dius. Hi ha un llibre fabulós de la Marta Pessarrodona, L’exili violeta que narra fil per randa el dificultós camí de les dones allunyades del seu país natal. Però els homes van trobar-se amb molts obstacles també. Mira el cas del meravellós prosista Artur Bladé i Desumvila, per citar un exemple que clama al cel.
Quins llibres estàs llegint?
Fa mesos que estic immers en una relectura de tota l’obra poètica de Wallace Stevens. Hi estic ben enganxat. Un poeta fabulós!
