Es fa estrany trobar-se amb Toni Cucarella (Xàtiva, 1959) en el punt més càlid del Xinatown de Barcelona. A dues passes d’on seiem, s’aixeca imponent l’Estació del Nord, que fa quasi segle i mig va afaiçonar Demetri Ribes a la manera de la de València. Convertida des dels vuitanta en una terminal d’autobusos avui és, sense dubte, una de les portes més transitades de la ciutat, el principi i la fi de legions de rodaires amb un destí incert com el de qualsevol puto mortal.
L’única vegada que ens havíem vist en persona fins avui va ser, crec recordar, fa un grapat d’anys, furtivament, en un punt indeterminat del carrer Matilde Ridocci, una de les venes urbanes que nodreix la Plaça del Mercat de Xàtiva. Cucarella va aparèixer de sobte. Ens vam saludar, sorruts, amb un moviment de testa i avant.
L’escriptor és un tipus menut, diria que de complexió forta. Entenimentat i de geni curt, generós també amb els seus. És la combinació perfecta dels qui se saben del poble i cada dia van a la guerra de l’existir només amb els punys, sense cartes marcades ni veritats a mitges.
Feia temps que se li havia perdut la pista. Fa uns anys, cansat dels capricis i servituds del mercat literari, va decidir fer-se a un costat. La història ja és sabuda. En qualsevol cas, la pandèmia li va despertar de nou el vici d’escriure. El resultat ha estat una excel·lent novel·la: Qui de casa se’n va (Amsterdam, 2024). Una història de mons destruïts pel pas del temps, de vides trencades, de secrets.
Cucarella es defineix sense embuts com un “socarrat”. Nascut al cor del call jueu de Xàtiva, al carrer Grau, als sis mesos es va traslladar a l’indret que havia estat el cementeri islàmic, on l’escriptor situa “les Eretes” de Quina lenta agonia la dels ametllers perduts (Tres i quatre, 2005). Als sis anys, la família, es va traslladar al carrer Blanc, escenari on transcorre la història d’El camp dels vençuts (Columna, 2002).
Raimon era del número 2 i ell del 75, recorda: “En aquell carrer els meus pares van posar una taverneta, just darrere de l’asil dels vells. Va ser la meua primera universitat. Els vellets venien a fer-se el seu gotàs de vi. Les converses que mantenien, aquell llenguatge, supose que han tingut molt a veure amb el que jo mateix he recreat en les meues novel·les. Això i el carrer que en aquell temps era un carrer autènticament valencià tot i que hi havia gent de tot arreu. El carrer respirava en valencià: cantàvem, jugàvem en valencià”.
La mare de Cucarella era xativina i el pare de Múrcia, nascut a Los Nietos, tot i que sempre es va reivindicar de Novetlè, on es va criar. L’àvia explicava, segons recorda l’escriptor, que van arribar a Alcoi quaranta dies després de nàixer el seu pare. L’avi treballava de dinamiter a les mines. Només arribar, la seua faena fou posar dinamita per a fer la carretera d’Alcoi.
Cucarella que rememora el temps del carrer amb una certa nostàlgia no té en canvi un bon record de l’escola: “Als catorze anys ja estava fins als nassos dels mestres. A l’institut vaig tenir paraules majors amb alguns mestres, amb un que era cap de Falange, un feixista… Volia anar a treballar perquè a casa no n’hi havia i el meu pare ja estava malalt, feia dos anys que havíem tancat el bar… Volia diners per a anar al cinema, que era la meua passió”.
Fet i fet, admet que fins aquell moment no havia llegit res, el cine era la seua gran passió. “Anava sempre al Salón Setabense, al galliner, i veia tot el que tiraven. La meua església era el Setabense i les seues xinxes i puces (riu). Xàtiva era una ciutat de cinemes. De vegades, quan feia algun dineret, m’escapava a València, a l’Aula 7. Això ja era en un moment que havia començat a llegir. Hi havia també a més del cinema, els futbolins i passejar per l’Albereda”, relata acomboiat.
La lectura arribarà més tard, per camins insospitats. Tot plegat, Kafka, Arrabal, Ionescu, Becket seran els qui l’enganxen a la lectura: “Era el que tenia a mà. Ja sé que hauria d’haver començat potser (riu) amb un Salgari, amb una Illa del tresor… Amb els llibres se’m va obrir un món i tot seguit va ser arribar l’escriure”.
Paral·lelament, hi ha el món del treball. Cucarella comença fent de ferrer en una empresa que fabricava reixes, portes… El tracte, segons recorda, no era gens bo. “La manera d’ensenyar-te l’ofici”, recorda amargament, “era fotre’t d’hòsties”. Al cap de quatre mesos abandona la fàbrica i es posa a buscar faena: el camp, la verema, el magatzem… “A l’última, el cas és que treballaves per a comprar-te una moto que era un pot i que, a més, la tenies per anar a treballar”.
A l’escriptor aquest món del treball, dur, avui endolcit per la distància, li ha donat, un univers, “vinculat al carrer i a la gent que treballa. És la gent de la qual escric a les meues novel·les. És el món que conec i en què em trobe a gust”.
Ara fa justament setze anys que l’escriptor fa de carter. Aquest ofici darrer mentre espera una justa jubilació en el temps del neoliberalisme més salvatge li permet, no obstant això, nodrir-se literàriament de la gent i de les seues històries: “Les coses que em conten, la gent que conec, acaben sent material de construcció de les meues ficcions perquè jo escric ficció, que quede clar”.
Treballador de mort treballadora, tossut, l’escriptor sap traure el millor partit d’un mal negoci com si hagués nascut anglès. Fins i tot, en trau dels encasellaments inevitables a què està sotmès qualsevol autor pels crítics o per les mateixes editorials que determinen categories. “Sovint”, explica, “es fan lectures superficials”.
Quan vaig publicar el meu primer llibre, Cool: Fresc (Columna, 1987), tenia molt poca experiència. Tot va començar quan Jesús Huguet li va passar a l’editorial –que buscava talents joves– uns relats meus. Els relats no van agradar però l’editor, Alzueta, em va dir que si escrivia una novel·la me la publicava. L’editorial va posar el llibre pels núvols. Això ho pots acabar pagant. El llibre va anar bé i fins i tot la portada va tenir repercussió en l’àmbit del disseny. Columna va fer una gran campanya. El cas és que hi ha molta gent que acaba pensant que ets un escriptor producte d’una editorial”.
Després de Cool: Fresc, Cucarella va seguir explorant. L’humor li va permetre continuar: “Per mi va ser una manera de tapar limitacions, que en tinc moltes. Soc un lector caòtic. Soc un escriptor caòtic. No tinc formació universitària i això genera inseguretats. Tinc mancances, i molt sovint les coses les acabes fent més per intuïció que per coneixement.
El que tenia clar és que volia trobar la meua llengua literària a partir del model del català del País Valencià. En aquesta línia, escric els relats de La lluna vista des de la terra a través de la tele (Columna, 1990), relats molt durs; després Bogart & Bogart (Columna, 1993), una paròdia del gènere negre. A partir de La última paraula (Columna, 1998) ja em trobe còmode, sé quins són els temes que vull tocar. No consolidaré, però, el meu model fins a Quina lenta agonia.”
Entre Quina lenta agonia i Qui de casa se’n va és innegable una continuïtat que en qualsevol cas Cucarella matisa: “Entre totes dues hi ha una novel·la que és la que més m’estime, que és El camp dels vençuts (Columna, 2002). És un llibre desgraciat, maleït. El van titllar de costumista però no en té res, d’això, començant per una estructura que és molt fragmentària. Hi ha també molta metaliteratura… D’acord, puc explicar un món ancestral però ho vull fer des dels recursos d’una modernitat literària”.
“Si filem tan prim, Faulkner o Bouhmil Hrabal també ho són de costumistes!”, ironitza.
Els problemes de la literatura en català –en una entrevista recent Cucarella arriba a dir que aquesta no existeix– en són molts i greus. Les etiquetes no deixen de ser una anècdota sobretot quan s’usen amb mala llet, amb intenció de matar l’obra d’un autor.
“Per desgràcia”, afegeix, “estem en un context en què l’única literatura rendible és la que es fa per a ser llegida als instituts. Això condiciona les editorials i els escriptors. Clar que un escriu per a ser llegit però a l’última cal passar i fer literatura i prou”.
Després hi ha les capelles i la sort. Cucarella accepta el joc però admet que esperava haver guanyat més visibilitat com a escriptor després de guanyar el premi Andròmina amb Quina lenta agonia. Amb Heretaràs la terra (Tres i quatre, 2012), decideix, doncs, decebut, deixar d’escriure: “Vaig pensar que era millor deixar-ho córrer i dedicar-me a la literatura només com un afeccionat”.
No ha estat l’única renúncia durant aquests darrers anys. Renúncia provisional, potser caldria afegir. Com moltíssims altres valencians, Cucarella, en cert moment de la seua vida implicat en la política –va ser cap de llista per Esquerra Republicana del País Valencià a les generals de 2004)– no combrega amb el país que vam heretar de la convulsa Transició. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, recorda, per exemple, ha suposat la normalització d’un secessionisme jurídic que admet que valencià i català són llengües distintes. És només un dels problemes d’un país ara de nou en mans de l’extrema dreta.
“Ja he renunciat a voler canviar res. Fa temps que em sent fora de tot això. No m’identifique simbòlicament amb el país oficial… En nom de la blavera ens agredien als qui no pensàvem igual. L’Estatut que tenim es redacta i aprova enmig d’un clima de violència i això, democràticament, no ho puc assumir. Ni oblit ni perdó. En qualsevol cas, continuaré escrivint en el meu català de Xàtiva. La meua pàtria és la meua llengua i els meus lectors”, rebla amb un deix de cansament.
Des d’aleshores i fins a Qui de casa se’n va, l’escriptor ha anat publicant textos menors. A hores d’ara, dubta si la bona recepció que ha tingut la seua darrera novel·la l’animarà a seguir escrivint: “Es pot viure sense escriure. Ara mateix no tinc temps. Quan em jubile, si m’avorrisc molt, ja veurem, tot i que de vegades, no ho negue, no ho puc evitar i escric. De fet, tinc un grapat de relats penjats al meu blog”.
El matí acaba a casa d’un altra xativina, Neus Castellano, medievalista i directora de la Biblioteca Gabriel Garcia Márquez, la millor del món. El seu marit, Ramon Pujades, un altre medievalista, fill de Castellar, ha cuinat arròs al forn per dinar. Arròs a la manera de l’Horta. A taula, ens acompanya també la filla del matrimoni, Marina, una jove estudiant universitària, dotada per a la música que ens escolta atentament amb un mig somriure.
Un excel·lent vi negre de la Costera anima la conversa. De Xàtiva ens movem als mons ancestrals que la bella ciutat dels Borja amaguen i que Cucarella conta com ningú. I de Xàtiva, després, viatgem pel món sencer a través de les erudites explicacions de Ramon sobre una reproducció a escala de l’Atles Català de 1375, regal de l’infant Joan al delfí de França, que un tres i no res ha desplegat sobre el terra del menjador.
A mitjan vesprada, a la Márquez, al bell mig del barri obrer de la Verneda, Castellano explica en un auditori ple el particular Macondo de Cucarella que, al capdavall, és també el d’ella. “Fins i tot els nòmades tenen arrels”, adverteix la historiadora. Tot queda en casa, doncs. Ja és això la vida: rodar el món per acabar tornant al Born.
