Gemma Calduch fa el seu debut a la narrativa de ficció, després d’una extensa carrera en el món de la publicitat, amb Si sabessis el mar com és bonic, una novel·la que deixa en l’ànima una humitat estranya, salada i perenne. Ens trobem a Port, un indret on el mar és tant maledicció com promesa, on la seua grandesa inabastable s’ha reduït al silenci de les xarxes buides i a l’ofec de la misèria. Ací, el mar no escalfa, no alimenta: només espera.
Una sirena, Neva, emergeix de les aigües com un presagi. Ella sacseja la rutina d’aquesta gent que ja no recorda com mirar a l’horitzó, trenca els esquemes del seu món resclosit. La seua presència és gairebé un enigma físic: escates blaves en lloc de verdes, ulls que contenen totes les tonalitats del mar —el gris del temporal, el blau de la calma, el verd de l’abisme. És una criatura que barreja bellesa i perill, i a través d’ella, Calduch pinta amb paraules una relació dual que ens parla de la fascinació i el rebuig, de l’atracció i la por.
El mar, en aquesta història, és molt més que un espai o un teló de fons. És la matriu i el destí, la força que tot ho governa. L’aigua troba l’aigua, ens diu l’autora, com si la naturalesa seguís unes lleis secretes que els humans només podem intuir.
El mar és coneixement i memòria, és història compartida i individual. I com el mar, també ho és la sirena: un mirall aquàtic que reflecteix les contradiccions humanes. Al voltant d’ella, s’hi articulen els personatges: Príam, amb la seua lluita per un llegat que se li escapa; Nora, que viu amb una independència que gairebé fereix, i sobretot Arno i Gala, pare i filla, que se submergeixen fins als límits del que significa la domesticació i la pèrdua.
Les descripcions de Calduch tenen el tacte humit de les històries antigues, aquelles que es xiuxiuegen a la vora d’un foc per escalfar les ànimes. La prosa flueix amb moments de poètica tendresa, com un rierol que desemboca en la immensitat de la història. Si sabessis el mar com és bonic ens parla de nosaltres, dels nostres naufragis interns i de la manera com ens aferrem als troncs que suren enmig del temporal.
El mar, impassible i bell, ens observa des de la distància, recordant-nos que, com diu l’aigua a la pluja, “així ha estat, així és i serà”. Parlem amb l’autora sobre el simbolisme del mar, l’escriptura com a marea, les veus de les dones i els monstres que habiten la nostra realitat més quotidiana.
Si sabessis el mar com és bonic és una novel·la amerada d’imatges aquàtiques, de metàfores líquides. Quin paper juga el mar com a element simbòlic i emocional dins la novel·la?
El mar és un límit metafòric entre el poble i el progrés. Simbolitza la por a allò que ens és desconegut. L’he fet volgudament omnipresent. Quan els personatges no el veuen, el senten –onades– o l’oloren. Impregna la vida de la comunitat, tant emocionalment com físicament –a través de la humitat que es filtra pertot. Com a lector pots tenir la sensació, errònia, que habiten en una illa. És un efecte buscat per reforçar l’aïllament tant físic com simbòlic dels personatges.
Podríem dir que el mar és també un personatge?
Sí. Coneixem el caràcter de la Gripa, en Príam, l’Arno, etc., per la interacció amb els altres, però també per la relació que estableixen amb el mar. Hi ha qui el tem, qui s’hi encara, qui sent atracció, qui l’estima… Tal com passa en Cims borrascosos, la natura s’emmiralla amb certs personatges, en concret amb aquells que hi tenen un vincle directe –sirena i Gala.
I quin vincle personal tens tu amb el mar? D’on et ve aquesta fascinació, si és que n’hi ha?
Soc filla del Mediterrani. No entenc una vida lluny del mar, em faltaria l’aire. El mar m’asserena, em cura, em fa por, m’atrau. És casa.
La sirena capturada per Príam és molt més que un ésser mitològic: és una presència inquietant, ambigua, un mirall de les pors i els desitjos humans. Volies subvertir la tradicional figura femenina monstruosa i seductora que ha travessat la literatura patriarcal?
Sí, m’interessava narrar el mite de la sirena des d’una perspectiva contemporània i femenina, no feminista, atenció! Tradicionalment se l’ha associat a aspectes negatius, segons el pas del temps: la mort, la maldat, el pecat, la submissió… Jo la lligo a la vida, al progrés. Proposo un contrarelat modern que té forma de llegenda antiga. La Neva és atractiva a la manera clàssica però monstruosa alhora, és intel·ligent però no malvada, té la clau del nostre futur. L’empodero!
El procés de domesticació de la sirena és narrat amb un to que personalment he interpretat com a al·legòric. És fàcil llegir-lo com una metàfora de la dominació masculina sobre el cos femení, o fins i tot com una violència sistemàtica sobre allò que no s’entén. Hi ha una intenció política darrere d’aquesta metàfora?
Per narrar aquest procés, vaig fer una mica de recerca sobre dofins i orques en captivitat. Doblegar un animal salvatge sempre passa pel control del menjar. Jo hi vaig afegir càstigs corporals, pocs, i les baies grogues, una mena de droga per anul·lar la voluntat d’un ésser intel·ligent.
Tot plegat no pretén ser metàfora de dominació masculina sobre la dona; no volia escriure una novel·la feminista, tots els personatges, femenins i masculins, tenen llums i ombres, virtuts i defectes, més aviat simbolitza el menyspreu sistemàtic dels humans cap a la resta d’animals. Volia parlar de la relació depredadora que mantenim amb la natura i amb els animals, de la nostra arrogància com a espècie. Que el lector es faci preguntes: qui és més animal, nosaltres o els animals?
Nora i Gripa són personatges femenins molt potents, cadascuna des d’un registre diferent. D’una banda, Nora, amb la seua imprevisibilitat i instint de supervivència, i de l’altra, Gripa, l’enllaç amb la tradició. Com has construït aquests personatges? Representen dues cares d’una mateixa feminitat?
No hi havia pensat. Cadascú fa la seva interpretació de la novel·la i totes són vàlides, és clar. La teva és bona, sí. Quan racionalitzo el llibre, veig la Nora, la Gala i la sirena en una banda; viuen al marge de la societat, com a outsiders. No encaixen. Són esperits lliures, ànimes molt pures. La Gripa representa la llei i l’ordre, viu carregada de responsabilitats, guia el poble segons creences atàviques, n’és una víctima. L’encàrrec a l’Arno és el primer pas per trencar amb un passat monolític que potser no els deixa avançar.
Un dels aspectes més colpidors de la novel·la és el silenci. No només el de la sirena, sinó el dels personatges, el silenci col·lectiu de Port. Com interpretes aquest silenci?
El silenci simbolitza la incapacitat de comunicar-se. La comunitat intenta sobreviure en un món aspre. Tots carreguen amb les seves ferides, però no s’hi poden rabejar perquè la urgència de sobreviure passa per davant de tot. Al principi, la sirena no els parla perquè creu que no ho mereixen.
En alguns fragments la narració pren un to gairebé poètic, com si l’estil volguera reproduir el moviment de les onades. Has treballat conscientment aquesta escriptura líquida i lírica? Com l’equilibres amb la crueltat de l’ambient i les escenes més dures?
La prosa poètica busca el contrast amb la brutalitat del món que descric. També vol compensar-lo. I fondre’s amb les onades, és clar. També demana una recerca. El títol del llibre dona pistes: parla d’un mar bonic que el lector, com la comunitat, no veu enlloc. La bellesa s’amaga a Port, però hi és, dins el cor, dins el mar, cal aprendre a mirar, a mirar-nos, la Gala veu mil blaus dins el blau; la resta, un color gris.
El poble de Port és un escenari decadent, postapocalíptic, però alhora es presenta com una comunitat viva, marcada per les estructures de poder, la fam i l’enveja. Per què una història de sirenes contada des d’un futur distòpic?
M’interessava crear un món on el coneixement s’hagués perdut per poder començar amb la sirena des de zero. Només així podria desproveir-la de connotacions romàntiques o negatives, que ens porten, per exemple Homer o Andersen. Per a ells és un animal i res més; els referents culturals sobre el mite s’han perdut. Les veus, però, parlen d’un passat, d’una altra mena de sirenes, i ho xiuxiuegen a la Gripa, d’aquí neix l’encàrrec a l’Arno.
En la figura de la sirena, hi ressonen també moltes altres figures femenines històricament temudes o perseguides: la bruixa, la dona salvatge, la dona sola. Et reconeixes en aquesta genealogia simbòlica?
Ser diferent i, a més, ser dona té un preu altíssim: el primer de tots, l’ostracisme. La literatura és plena de dones que no es pleguen al que s’espera d’elles i han d’aïllar-se, físicament o emocionalment, per sobreviure. En aquest sentit, la Neva ajuda la Gala a connectar amb la seva essència, li diu que no està sola, és pura sororitat. Pel que fa a mi…, amb els anys he après a navegar en tots els mars, sense deixar de ser jo mateixa.
Escriure pot ser una forma de mirar el món d’una altra manera, o d’inventar maneres de sobreviure-hi. Com ha estat el procés d’escriptura d’aquesta novel·la per a tu? Ha canviat alguna cosa en la teua manera de mirar la mar, el desig, la diferència o el silenci?
Escriure és prendre decisions; des d’un punt de vista narratiu, per descomptat, però també més enllà. Ja que tinc el privilegi de parlar amb vosaltres, què vull fer-ne, d’aquest privilegi? Vull entretenir i prou? Fer teràpia? Fer pensar? Fer diners? Crec que he inventat un món imaginari per parlar del nostre.
Em preocupa el medi ambient, el paper de la dona, el triomf de la ignorància sobre el coneixement, la soledat. Crec en l’amor petit per surar a l’oceà fred que és la vida. Aquesta novel·la m’ha fet patir, però m’està donant moltes alegries.
Finalment, si la sirena és una metàfora, podríem dir que és també una part de tu mateixa? Quina part teua hi ha en ella? I quina part seua hi ha en tu?
Això m’ho guardo per a mi.
