“Recordant, Recordant…”: una conversa inèdita de Vicent Andrés Estellés amb un jove estudiant d’història, Enrique Fink, el 1984
Era el 13 de juny de 1984, farà quaranta anys. Isabel Lorente i Vicent Andrés Estellés, que aleshores tenia seixanta anys, vivien en la segona planta, la porta 7, del carrer Ceramista Ros, número 11, de València. El periodista i la seua família s’havien instal·lat en aquella casa de Tres Forques en l’any 1977 i venien de Burjassot. Vicent treballava al diari i li era molt més fàcil treballar i viure a la capital.
En el mateix edifici, però en la porta 22 de la sisena planta, s’instal·là un any més tard la família Fink, descendents d’aquell Henry Fink que en ple segle XIX va emigrar de Bristol a València per fabricar ferro per als ferrocarrils i els ponts, que eren la principal indústria de l’època. El fill dels Fink, el jove Enrique Fink, estudiava Història i la seua professora d’Historiografia i Tècniques d’investigació i Història oral, Aurora Bosch, li va fer l’encàrrec d’entrevistar el poeta, que vivia justament baix de sa casa. Estellés i Fink coincidien en l’ascensor i van teixir un fil de simpatia i una certa amistat perquè el jove estudiant, segurament, era l’únic que parlava valencià en tota la finca. Possiblement, el fet que, a les dues cases, hi hagués un piano, i que la música fora motiu de conversa, va crear un corrent de simpatia entre el jove i el poeta. Un soroll ambiental, la música, que compartien amb tot el veïnat a través del desllunat. Els dos pianos van facilitar aquella desigual relació per motius de la diferència d’edat. La llarga entrevista es va gravar en un casset de l’època i ara, amb el permís d’Enrique Fink, l’hem digitalitzada i l’hem transcrita per construir un castell de mots íntims del poeta i el seu entorn. Tot és poc per a conéixer l’intel·lectual envoltat del seu món íntim… ens pot ajudar a comprendre el pensament del poeta, les seues pors, els seus amors i els seus desenganys… Aquest era, així era i així pensava el principal renovador de la poesia valenciana contemporània:
(Fink) De vosté m’interessa la poesia i tres moments determinats de la seua vida: Burjassot, quan marxà a Madrid a l’Escola de Periodisme i, en conclusió, quan l’any 1949 va entrar a treballar a Las Províncias.
(Estellés) Jo tindria uns setze anys quan va acabar la guerra. Vivia a Burjassot i treballava a València. Després vaig anar a Madrid a l’Escola de Periodisme i més tard entrí a treballar a Las Provincias, com vosté diu. Havia mort el director del diari, Teodoro Llorente Falcó, el fill del poeta Llorente, i feia falta una renovació que va vindre de la mà de Martí Domínguez, que passà a ser el nou director. Martí Domínguez venia del diari Levante i des d’aquest periòdic va passar a Las Províncias. Havia començat a escriure a LP de molt jovenet, era un home de Las Províncias. Per a tots nosaltres era el prototip ideal per a ser el nou director. Almenys, això pensàvem i desitjàvem. Era el que volíem… pense que era el que reclamaven els lectors valencians.
El Burjassot dels anys 40.
Aquell era un Burjassot molt amarg i cruel, un poble atemorit per la guerra i les primeries del franquisme. Molt amarg i molt poregós! En aquell temps, com li he dit, vivia a Burjassot i tinc ben viva la imatge en el record d’aquella entrada de les tropes nacionals al poble.
Les tropes franquistes passaven pel carrer on jo vivia, Obispo Muñoz, i ens sorprenia aquesta gent nova. Estàvem acostumats a veure als soldats republicans vestits amb quatre draps i ara entraven els soldats del bàndol franquista organitzats, ben vestits, però ben vestits. Tots eren militars, però aquests venien amb l’aurèola de la victòria, amb la força d’haver tingut més sort que els vençuts. Els camions passaven per davant de ma casa. Uns dies abans de finalitzar la guerra també havia vist que, pel mateix carrer, baixaven els soldats derrotats, fugien del front i baixaven a peu. Venien caminant des d’Ocaña, des de Xinxilla i Almansa, en Albacete, des de tota la línia defensiva de la moribunda II República, una línia defensiva ara desfeta. Venien a taló a València, amb els peus desfets, carregant-se les cames al coll.
Recorde un home que baixava amb els peus rebentats que tenia una set mortal. Una dona li va donar una taronja i l’home va obrir la taronja, amb una fam de gos, i va començar a beure’s el suc. Eixa escena va ser per a mi terriblement desconcertant. No t’exagere gens. Per allí passava aquells dies la misèria de la derrota. I la derrota es va fer palesa amb l’entrada dels “nacionals” per aquell carrer principal. Aquell carrer era molt emblemàtic, perquè allí vivia molta gent republicana. El meu avi, per part materna, era amic de Blasco Ibáñez, era blasquista de tota la vida. Ma mare, republicana, tots… tota la família. La gent allí no gosava alçar el braç, cap persona volia alçar el braç. De sobte, van passar per davant de ma casa. Enfront hi havia una lleteria i, a la porta, una fila de gent fent cua per a comprar la llet. En la cua, una xica jove d’uns quinze o setze anys, plena de còlera, va alçar el puny en l’aire. Recorde que, ràpidament, van baixar els soldats franquistes i se l’emportaren a l’Ajuntament detinguda. I recorde que un dia després la van tornar a sa casa, completament rapada. Contava que l’havien torturada i que li havien fet ingerir oli de ricí. Aquest és només un dels fets, gravats al meu cervell, des d’aleshores, d’aquella primeríssima postguerra.
I vostè a casa… com ho va viure?
Recorde que jo estava al corral de ma casa. Havia reunit tots els llibres que havia comprat en temps de guerra i els estava cremant perquè arribaven notícies que entraven els “nacionals” i perseguien la cultura, perseguien tot el producte cultural del món de la II República. Recorde que vaig cremar Campos de Castilla d’Antonio Machado, que l’havien publicat ací a València; les poesies de Garcia Lorca; una novel·la de Zola que es deia La bestia humana i em pense que fins i tot un Quixot. Vaig fer una falla discreta i els vaig cremar tots. Vaig cremar inclús un número d’una revista que va publicar l’editorial Gutenberg ací a València. Era una revista amb una portada vermella i, sobreimpresa, la imatge de Federico García Lorca. En l’interior anava el relat de l’assassinat del poeta i l’ambient caïnita d’aquell temps de guerra. Aquella crema, aquell foc, significava per a mi el desistiment de tot allò que pensava, l’abandó de les idees, la clandestinitat del pensament.
Quanta violència!
Una nit en un casino, Casa Carra, es van reunir els membres del Comité de Burjassot. En eixa reunió, els uns als altres, es van acusar entre ells: “Tu vas matar a fulano” . “Tu vas robar en casa sotano”, “Tu et vas carregar aquell!” De les paraules, passaren als fets i van arribar les armes. El Comitè de Burjassot es va liquidar aquella nit desgraciada, com en una pel·lícula de vaquers. Van començar els tirs: Pim-pam, Pim-pam… i es van matar tots entre ells. En la postguerra, crec, que no en van poder matar cap. Van morir tots abans!
I només acabar al guerra…
Els primers mesos de la postguerra, a casa ens vam plantejar la meua situació i el meu futur. Jo havia treballat d’aprenent de forner durant la guerra al costat de mon pare, que era paler. Vam parlar i vam debatre: de què m’agradaria treballar a mi a partir d’aquell moment? M’agradava treballar “d’escriure”. M’havia plantat en setze anys i encara no tenia el batxillerat, ni res de res!
Hi havia matances pel poble i un ambient negre i espés. Recorde que teníem una veïna que estava molt bona, “l’andalusa”, que al seu marit el van “picar” a Paterna, el van afusellar. Ja començava aquella maquinària trista i criminal que va donar fama a Paterna. Recorde els matins, els matins d’horror. Eixia al corral a orinar, a llavar-me… i oïa des de casa els tirs dels afusellaments del Terrer de Paterna. Tiraven com si mataren bèsties. De matinada, cada vegada, el so dels tirs era més intens. I això, si no recorde mal, ho vam viure intensament amb angoixa durant els anys 1944 i 1945.
Jo havia anat a l’escola, havia rebut les primeres lletres i no tenia res més. Però havia aprés a escriure a màquina. I, com que sabia escriure a màquina, això em va servir per a treballar d’aprenent de mecanògraf en un servei o departament sindical de magatzemistes colonials a València, un sindicat on estava apuntat també un parent de ma mare, un oncle meu. I vaig treballar un temps amb aquests “magatzemistes colonials” que tenien el local en el número quaranta-vuit del carrer Ciril Amorós. Allí vaig començar a treballar.
Com va ser aquella experiència?
Treballava allí i, un d’aquells matins, la tensió es palpava, la cosa devia estar molt fotuda, no sé de qui va partir la denúncia, però la situació va passar com t’ho contaré ara: el que era secretari del servei sindical havia sigut, durant la guerra civil, treballador de l’Ajuntament de València, era un “endollat” en aquella època. Anava ara sempre vestit amb l’uniforme de Falange. Un matí va entrar per la porta, com un cavall desbocat, un jutge militar… va fer una irrupció violenta a l’estil d’aquella dura postguerra. No va saludar cap persona i va alçar la veu: “Don fulano de tal, Don Fernando Comas?” Fernando Comas es va alçar i va entrar al seu despatx amb el jutge militar. No sé quines coses li va dir, perquè el jutge va tancar la porta… però recorde que el “tio” va eixir amb embranzida i buscava un mecanògraf. Ell anava acompanyat d’un soldat, però no, aquest no sabia escriure a màquina. Jo estava assegut a la taula i, davant de mi, estava el secretari del sindicat vertical. El jutge va donar una ullada “escanejant” tot el departament i en veure’m a mi més jove que els altres em va assenyalar i em va dir: “Vas a hacerlo tu mismo. Entra aquí al despacho!”I va fer que jo mecanografiés l’acta d’acusació contra el secretari del servei sindical. L’acusaven les forces militars de lladre, de fals falangista, de falsejar la seua situació personal. Ell estava completament abatut, plorava, ho vaig passar molt malament.
Recorde que, quan vam acabar de fer l’acta, el jutge em va dir: “I tú, no digas nada de esto a nadie, ni a tus padres!”
Tornem a Burjassot. En l’escola a la qual vosté havia anat es parlava en valencià o es feia tot en castellà?
Es parlava molt en castellà, és clar. Però és curiós… aleshores no hi havia el plet que hi ha ara… que si valencià o el castellà! El mestre, el professor, era valencià, la seua dona era valenciana… i parlaven valencià. Però ens donaven les lliçons en castellà. Així i tot un dia de l’any 1934 van organitzar una excursió escolar pels voltants del poble, una excursió plena de xiquets. L’endemà, quan tornàrem a l’escola, ens van encomanar que férem una redacció i que comptàrem tot allò que havíem vist. I jo, com que ja escrivia en català, perquè vaig començar escrivint literalment en català, en fer-ho en aquell moment tenia un aire de desafiament ben clar. Vaig fer l’exercici en català, en valencià, el mestre me’l va admetre i me’l va puntuar prou bé. Hi coexistia eixa ambigüitat. Ja començava aquella violència sobre si castellà o valencià que havia sorgit de València ciutat.
Ja passava allò en aquella època? La gent tenia por de parlar en aquells anys quaranta?
Recorde que, de sobte, el poble va desaparéixer, com una cosa que es fa negra. Burjassot va passar de tenir cinc mil habitants, com tenia abans de la guerra, a tindre’n quaranta mil o cinquanta mil. I ara (1984) em diuen que en té més de setanta-cinc mil. S’han perdut moltes característiques locals, s’ha perdut el valencià, per exemple. Quan jo era menut, pels carrers, jo parlava en valencià, jugava en valencià i a casa parlava en valencià, parlava valencià amb tot Déu! I, en acabar la guerra, el castellà acabà imposant-se, el castellà, el castellà, una llengua que a casa era una llengua estranya. A ma mare la recorde encara morint-se… i les últimes paraules eren en valencià.
Dies abans de morir, la meua dona i jo vam anar a París convidats pel centre Pompidou, on havia de fer una lectura poètica, dels meus versos. I vaig anar a dir-li a ma mare que me n’anava a França, sabia que ma mare estava malalta, va caure del braç dret, i em va dir: “Fill, no puc alçar ni el braç, no puc dir-te ni adeu”… i jo li vaig dir: “No es preocupe, millor, no alce el braç, alce el puny!” I ella, com podia va alçar el puny: “Tens raó, tens raó. El puny, per tots els nostres!!!” Això encara ho tinc ben viu a la memòria!
Després de la guerra van tancar el Teatre Pinazo de Burjassot i el cine Novedades, que era on jo anava. I en allò que podríem definir com la vida social al poble, cafés, tertúlies i això, tot anava minvant molt. Tota la llibertat s’havia perdut en perdre la guerra. Durant la guerra tinguérem mala vida, jo recorde haver eixit alguna nit en companyia d’alguns veïns nostres al cine o al cafè. Pensava en el meu interior: podien ser de dretes o d’algun partit de dretes… i eren d’Esquerra Republicana. En la postguerra la gent deixà d’anar als cafés… i als pocs actes culturals que hi havia.
Hi havia massa recels, no?
Massa recels i massa suspicàcies! Recorde una nit que eixia jo del cine Novedades de veure una funció i hi havia policia a la porta demanant la documentació. Em vaig espantar, em vaig esglaiar moltíssim. La documentació que jo tenia era la cèdula personal i havia eixit de casa sense ella, sense cap document. Un policia em va dir: “Tu también, al camión!” Aleshores, vaig tenir la sort que allí hi havia el jutge de pau, que els va dir que em coneixia i que em soltaren, que ell responia per mi. Això em va alliberar de passar unes hores o uns dies al calabós. És el que recorde del meu poble i de la pèrdua del valencià. Difícilment trobaves un lloc on pogueres escoltar una conversa en valencià, molt trist. Un Burjassot que va ser un feu del blasquisme, que va fer créixer un viver de republicans al poble, republicans que van desaparéixer de sobte, de la nit al dia.
Recorde que, una vegada, es va morir una dona a Burjassot que li deien Llibertat, com la filla major de Blasco Ibáñez. I la remor en el carrer i el mercat era que l’havien soterrada embolcallada en la bandera tricolor republicana. Mai vaig saber si la versió era vertadera o falsa, però diuen que l’alcalde va fer oïts sords i a la dona la van enterrar amb aquella bandera.
En la seua família va haver-hi víctimes de la guerra o la postguerra?
Jo no he tingut, durant la guerra civil, cap víctima en la meua família. Ni en la postguerra. Privacions, desconfiances, fam i familiars en presó… n’hem tingut. Però, cap mort. La postguerra se’ns va fer llarguíssima, extraordinàriament llarga.
Per aquells anys mon pare treballava de forner i, en acabar la guerra, tots es pensaven que Franco duria pa per als pobres i vam passar més fam que garró! Mon pare treballava només dos dies a la setmana, només dos dies entrava un jornal a casa. I el pare va trobar una solució… va treballar de cambrer en un bar i per les nits acudia a un casal faller instal·lat en una casa molt gran als afores del poble, Sala de fiestas Sant Miguel, on ara es troba l’institut Joan XXIII.
Allí atenia les taules, un got de vi, un cafè, i escurava gots i plats a la cuina. Jo encara recorde que jo anava allí a les nits a ajudar a mon pare. És a dir, em passava la nit a la cuina davant la pica rentant gotets i platets.
En aquell Burjassot ocupat militarment pels franquistes es veien i s’oïen escenes de vertader horror, perquè parlaven de tot el que feien davant d’una criatura com era jo, que encara era un monyicot. Recorde, perfectament, el fill de puta que va fer un comentari davant de mi sobre una jove que em va colpir de manera extrema. Parlaven d’una xicona que estava molt bona –deien– de cara no massa agraciada, però de cos… estupenda. El miserable li contava a un altre que l’havien tancat i havien abusat d’ella divuit soldats! Divuit soldats que s’havien fet aquella dona l’un darrere l’altre. No vull ni pensar com acabaria aquella dona! Són coses que em colpeixen la memòria d’aquella dura postguerra.
Com arribà vosté al periodisme?
En aquell Burjassot jo tenia ja l’afició d’escriure, jo només volia escriure. Treballava al Servei sindical i vaig canviar de faena. Vaig entrar a treballar en una agrupació de xocolaters de València i, un dia, el meu cap em va demanar que anés a portar-li un paquet de xocolate al director del diari Jornada. Jo vaig obrir els ulls i li vaig portar el regal al director d’aquell diari, que estava al carrer Pintor Sorolla de València. I vaig aprofitar l’ocasió per a entregar-li al director uns fulls de paper amb els meus versos i em va dir: “Quina llàstima! Si açò m’ho escrigueres en prosa… demà mateix t’ho publicava!”
Me’n vaig tornar al poble, jo que era un xiquet, i eixa nit em vaig dedicar a escriure un article sobre Knut Hamsun, l’autor de Sult (Fam) i li’l vaig entregar al director. L’endemà… estava jo a la porta de Jornada per veure si me l’havien publicat i, en comprovar que sí que estava imprès, vaig comprar quinze o vint diaris i, a més, em van pagar setanta-cinc pessetes. Era el primer article que publicava, estava més ample que alt. La mare, tota la família, estava molt contenta. Mon pare va ser més discret perquè era analfabet. A partir d’aquell moment vaig publicar un article a la setmana amb una constància fèrria.
Un dia, el director de Jornada es va commoure per la meua situació. Van veure que no ho feia massa malament i van mobilitzar tota la redacció. Ells mateixos van demanar a la Delegació Nacional de Premsa el meu ingrés en l’escola de periodisme de Madrid. I ací va començar el meu periple a la capital de l’Estat.
I com va quedar?
En la Direcció Nacional de Premsa em van dir que, si jo no tenia el batxillerat, era molt difícil que fora admés. Des de Jornada van telefonar a la Delegació de Premsa i els van explicar que jo escrivia bé, que tenia una situació difícil i que em tocava treballar per l’economia de subsistència de casa. I des de Madrid, els van contestar que allò que sí que era possible era que admeteren la meua instància per a sotmetre’m a un examen d’ingrés. Això ja era molt favorable per a mi!
A partir d’allò, treballant a Burjassot, vaig començar a estudiar textos de batxillerat que mai no havia fullejat, per si em preguntaven alguna cosa fora de la temàtica periodística.
Un dia, en vespres de Sant Miquel, me’n vaig anar a Madrid en companyia de ma mare. Madrid per a mi era una incògnita que em mirava amb ulls de pasmat.
Jo tenia una tia que vivia a Madrid. Vam arribar a casa de la tia i ens vam quedar allí uns dies. Abans de l’examen, el director general de premsa volia parlar amb cada un dels aspirants i quan em va tocar a mi em va dir: “¿Tu sabes que en tu pueblo han vivido dos novelistas?”
I jo li vaig contestar: “Si señor, Vicent Blasco Ibáñez y Pio Baroja”.
“¿Sabes que Pio Baroja habla de tu pueblo?”
“¡Si, señor… y Blasco Ibáñez también!”
Total, que jo anava contestant-li i, per fi, em van admetre formalment per a l’examen de periodisme. En la prova final em van posar un tema: “Menéndez Pelayo”, que, evidentment, jo havia llegit. No havia llegit totes les seues obres, però me n’havia “passat” unes quantes… i vaig aprovar l’examen. Tornàrem a casa passat Sant Miquel, abans de Santa Teresa. Eixe mateix octubre, em van enviar un telegrama dient-me que havia aprovat i que em concedien una beca de cinc-centes pessetes.
La situació social madrilenya era molt dolenta, hi havia pobresa i molta misèria. L’Escola de Periodisme estava en un carrer que tenia molts arbres i jardins tancats amb reixes. Allí a les vesprades anaven les putetes. Encara recorde una escena molt dura d’una pobra puteta que li deia a un xicon: “Anda, métemela pronto que soy una pobre!” Això em va impactar, això era aquell Madrid on vaig estudiar. No podia pensar en altra cosa… aquestes joves desgraciades eren les putes de la postguerra, possiblement algunes d’elles eren les putes que també venien de la guerra i que tenien els nuvis o marits en la presó o havien sigut afusellats. Això m’obsessionava molt en aquell Madrid gris i térbol.
I, de sobte, aquells dies que transcorrien plàcidament, bucòlicament diria, tot va canviar. Em vaig allistar per a fer el servei militar en Intendència a Madrid i, mentrestant, ací a València, m’havien declarat pròfug… com que m’havia presentat allí i ací no ho sabien… Somie amb deler encara els entrepans de tonyina que em fotia, era un pa preciós, un pa de Castella gloriós. Quines fartades de puta mare!
Jove en aquell Madrid…
Jo passava algunes nits en una pensió on anaven els militars i un dia em van fer tornar a la caserna obligatòriament. A toc de corneta ens feren alçar a les sis del matí i al voltant de les vuit ens van fer eixir a peu pel carrer Pacífico, darrere d’Atotxa. No sabíem on anàvem exactament, arribàrem a l’estació de tren i ens van fer pujar en uns vagons borregueros i vam estar dos dies en aquell comboi. El tren anava anant i nosaltres baixàvem d’ell en marxa per a collir remolatxa dels camps i menjar-nos-la, perquè no ens donaven res per a alimentar-nos.
A Tudela intentàrem baixar del tren per si ens donaven alguna cosa de menjar… i ens van córrer a vergades. Al cap de dos dies arribàrem a Pamplona, no teníem ni idea d’on ens portaven, no sabíem on anàvem. Arribàrem a la capital de Navarra vençuts, derrotats, fotuts. Quina amarga pujada des de l’estació a Pamplona, no teníem llit i vam dormir en terra.
Eixe dia ens donaren a menjar i al sendemà arribaren uns camions que ens havien de dur a la nostra destinació, el Pirineu Navarrés! Sabíem el motiu? Ara, sí! Els maquis entraven des de França i ens duien allà dalt a la línia fronterera per a combatre’ls. Allí vam passar tot l’hivern al costat de la frontera amb França. Vam passar molt de fred, un hivern criminal, allí vaig contraure la malaltia que tinc a les cames encara ara i que m’ha durat tota la vida. Per contra, sobre el Pirineu tinc sensacions contradictòries: la primavera més bella que he viscut jo mai de la vida ha estat allí, a l’alta Navarra. Tot estava ple de violetes, de flors, preciós.
Hi havia companyonia entre els soldats?
No et podies fiar. Eren temps durs!
Lluitar contra els maquis… quina faena!
Mira… i això a mi, que venia de família republicana. Mai m’havia passat pel cap pertànyer a Falange Española y de las JONS. En cap moment he estat membre de Falange. Únicament és possible que jo haja estat a l’OJE de Burjassot.
Per anar d’excursió?
No, per por!
Vostè també va escriure en castellà, finalment, no?
Des del principi sempre escrivia en català. Vaig tindre la sort que un veí nostre de Burjassot era un gran col·leccionista, tenia una gran biblioteca, era molt catalanista, molt valencianista. Tenia les idees molt clares, era un “anarco” i tenia una biblioteca meravellosa que va posar a la meua disposició. Jo anava a sa casa, cada setmana, i agafava els llibres que volia. Això em va canviar la vida. Entre els seus llibres vaig descobrir Carles Riba, mossén Cinto Verdaguer, Pere Quart, Rusiñol… per això jo dic que, des del principi, vaig descobrir la llengua per ell i, per això, dic que des de menut jo escrivia en català per totes aquestes influències.
En arribar a Madrid, el català no em servia per a res. No podia publicar. Allí vaig conéixer a Camilo José Cela i José García Nieto. Per cert, només fa uns dies vam coincidir la dona i jo amb Cela i la seua muller a Salamanca i encara se’n recordava de mi. García Nieto em va demanar una poesia meua per a publicar-la en la revista Garcilaso. Clar, una poesia en castellà! Jo, sol a la pensió, vaig passar les de San Amaro, traduint una poesia meua escrita originàriament en català. Una poesia que vaig escriure al principi de les relacions que vaig tindre amb una núvia que no era Isabel, la meua dona. Una xica de Benidorm.
Aquell Madrid pobre i ple de poetes i escriptors pobres…
Sí. De Madrid recorde també un altre intel·lectual, Vicente Aleixandre, que es queixava dels valencians perquè a València havien afusellat el seu oncle Joan Baptista Peset Aleixandre. Jo no sabia res de Peset, però li vaig contestar que la postguerra continuava encara viva.
Entrem en la València de 1949. Vosté entrà en Las Provincias a treballar de la mà de Martí Domínguez.
Martí Domínguez, per a mi, ha estat una persona molt respectable, però de dretes. Jo per a ell sempre he sigut un empleat fidel, però sempre d’esquerres. I això, sembla que no, marcava un matís diferencial entre ell i jo. Jo era capaç d’estimar-lo moltíssim, defensar-lo a ultrança… així i tot, arribat el moment, no deixava de pensar que ell era un home de dretes i jo una persona d’esquerres. Martí no estava afiliat a cap partit de dretes i jo tampoc a un d’esquerres… encara avui jo no pertany a cap partit esquerrà. Ara, l’amistat de Martí Domínguez ha prevalgut per damunt de tot.
Com era l’ambient en el diari? Reflectia la València del moment… o no?
Allí hi havia encara gent que havia treballat amb Teodor Llorente, pare. Els la bufava la València real. Hi havia gent molt pintoresca… Com el redactor de teletips Fernando Lluch, un tipo encantador i malparlat que es clavava en tot el món, amb el que vaig fer una certa amistat… i hi havia gent peculiar, rara, i també gent adorable. Amb el redactor en cap, Vicent Badia Marín, vaig tenir una alguna discussió sobre Azorín. Ell sempre defensava que Azorín mai havia atacat Teodoro Llorente i jo vaig escriure un article, aprofitant-me de la meua amistat amb Martí Domínguez, en el que afirmava el contrari. Jo deia que Azorín havia criticat Llorente quan el de Monòver era encara anarquista. I eixe dia em va cridar l’atenció el redactor en cap, Vicent Badía Marín, i em va dir: “Escolte, senyor Estellés… vosté encara no s’ha assabentat que està treballant en un diari de senyors. Si vosté no ho té clar, pense-s’ho mitja hora només i després decidisca que és el que ha de fer!”.
I me’n vaig anar a casa. L’endemà, Martí Domínguez va vindre personalment a buscar-me i això va fer més forta encara la nostra amistat.
Ferrer Pastor estava per aquell temps a Las Provincias també?
Ferrer Pastor entrà per aquells anys de corrector. Ferrer Pastor té un paper privilegiat en la meua biografia. Amb la seua entrada al diari jo em sentia més reforçat, menys sol. Martí Domínguez escrivia en castellà i jo escrivia i publicava en català. Ferrer venia a fer-me costat.
No li van sorgir problemes? Ho dic per la direcció del diari i per les autoritats franquistes de l’època…
Mai en vaig tindre! En temps de Domínguez mai vaig tenir cap problema… Mai em van posar problemes, però hostilitat ambiental, clar que en vaig patir! Quan vaig publicar el meu llibre Ciutat a cau d’orella hi havia gent que ja deia que jo havia me n’havia eixit del circuit valencià regionalista per a passar a jugar en una altra lliga, deien que em faria separatista!
En passar el temps, m’he adonat que, en aquell temps, jo encara no sabia això i que ells ho estaven endevinant, com una profecia. En aquell moment jo no pensava això i ells parlaven… i jo callava i anava al meu aire!
Això sí, em vaig guanyar l’hostilitat del governador civil, Diego Salas Pombo, que va criticar públicament que jo publicara en català en el diari.
El governador tenia un secretari que li deien Manuel Rodríguez Cuevillas, que era un policia que treballava a Ràdio Nacional a València. Una nit, ja en l’etapa d’Ombuena, vaig anar a Ràdio Nacional a entregar un programa i ell, cordialment, em va abraçar. Vaig notar que portava pistola apegada al cos. Em va fer tanta impressió que mai més torní a aquella emissora de ràdio fins que no vaig tindre més remei, en el moment en què em concediren el Premi de les Lletres Catalanes en 1978. El tal Cuevillas va acabar de veí meu al carrer Misser Mascó de València, on vivíem quan em vaig casar, coses de la vida.
(Silenci… entrevistat i entrevistador estan en el saló de casa, la televisió està engegada i de reüll Estellés mira un partit de futbol i fa algun comentari…)
Sí, eixe jugador és el danés que jugava en el Barcelona!
(I segueix…)
Hi havia gent que me la tenia jurada, però estava sempre Martí Domínguez, que no deixava que em feren mal. Em protegia. Jo a Las Provincias cobrava vint duros al mes… i, segons he sabut ara, els pagava Martí Domínguez de la seua butxaca.
I quan em van fer de plantilla… Tu te’n cordaràs, Isabel, no?
(Parla Isabel Lorente, que ix de la cuina) Sí, això va ser abans! Després ens casàrem! Fórem vuit anys nóvios!
(Continua Enrique Fink) Com era la relació de vosté amb Xavier Casp i els altres?
Hi havia una certa normalitat ortogràfica. Casp es declarava es manifestava més catalanista que altres…
En el temps de l’Editorial Torre?
Sí, sí, sí… era molt catalanista, es considerava pràcticament com un català més. I mira… després. Crec que la seua posterior ruptura va ser provocada per l’enveja que li tenia a Joan Fuster. Tots érem una pinya… estava Casp, estava Fuster… estàvem tots!
Fuster, per a mi, era el més intel·ligent. Tenia molt mala llet, tenia molta capacitat de mala llet. Mal geni que amb mi mai va tindre… però que espantava a d’altres.
I Sanchis Guarner?
Sanchis Guarner em va escriure una carta des de Mallorca felicitant-me per la publicació del meu primer llibre. Era molt bona persona. Aquells anys els passàrem units, els dimarts teníem tertúlia a casa de Xavier Casp, anàvem la meua nóvia i jo, els hòmens ens reuníem en un despatx i les dones en una altra habitació. Parlarien, supose, de les seues coses, i nosaltres intentàvem parlar de les nostres. Tots, Casp també, teníem clar que compartíem la mateixa llengua i cultura que la gent de Catalunya. Tots es significaven com a catalanistes, com a prohoms valencianistes, en el sentit més positiu possible. A Fuster li la bufava tot allò, era el més escèptic! Jo tenia una atracció especial per Fuster, sempre volia saber el que pensava, conéixer la seua opinió, ell com anava a reaccionar.
Fuster en aquell moment no tenia cap línia definida al respecte?
No, Fuster encara estava embastant el seu ideari polític i nacional. Igual es cartejava diàriament amb Miquel Adlert, on ell [Fuster] es manifestava a favor dels que deien “Mori Cambó”, mentre Adlert, home de dretes, criticava tots aquells que els defensaven. I la polèmica seguia per carta, era un debat epistolar ben curiós. Després es veien els dimarts i no parlaven de les cartes ni d’aquell debat que mantenien amb les espases en alt fetes de mots. La relació era educada, amistosa i amable.
Casp i Adlert anaven tots els dijous i divendres sants a resar les tres estacions a un hospital de rectors pobres que hi havia al començament del carrer del Trinquet de Cavallers, entrant per la plaça de la Congregació a mà dreta… eren uns beats pixa-piques. No els podia suportar, jo era republicà que sabia d’on venia, la meua família, ma mare, el patiment de la guerra i la postguerra… no ho acabava ben bé d’entendre. Una beateria que existia a Catalunya i que també es vivia a València.
I què feren?
A Barcelona es va celebrar un Congrés Eucarístic (27 de maig de 1952) i nosaltres vàrem convocar un contra-congrés a València: (… riu) Joan Fuster, un amic de Sagunt i jo ens convocàrem per anar a les terrassetes del carrer Pelayo de València a beure cervesa i beure vi. Isabel també venia a voltes. Allí ja vam començar a malparlar de Casp i Adlert, estàvem en una altra galàxia ideològica.
Recorde que Dionisio Ridruejo va fer unes declaracions en els anys cinquanta a la revista cubana Bohemia contra Franco, un advocat ens va portar l’entrevista de Dionisio Ridruejo. Casp, Adlert i el mateix advocat estaven en contra d’aquelles declaracions antifranquistes de Ridruejo. Jo estava clarament a favor. Casp i Adlert el que tenien era molta enveja, enveja de Joan Fuster perquè l’amic de Sueca estava triomfant i ells no ho havien sabut pair. I enveja de mi, no sé què, però enveja… sí!
I no els ha vist més?
Fa vuit dies, en l’aniversari de les Corts Valencianes, jo sabia on anava. Sabia que allí estaria Casp, al que no havia vist des de feia anys, i allí me’l vaig trobar acompanyat de Paco Domingo, de València 2000. M’havia convidat el conseller de Cultura i vaig anar a l’acte, Casp i Domingo em van veure, en vam mirar, i no em van saludar. I ja no els he vist mai més!
Vosté es dedicava a escriure i a publicar…
L’any 1953 vaig publicar Ciutat a cau d’orella i en l’any 1959 La nit, amb una portada il·lustrada per Isabel, la meua dona, un llibre dedicat a la meua filla morta. Aquest segon llibre va tenir més èxit que el primer.
Vaig anar a Barcelona a arreplegar un premi i em van donar cinc mil pessetes. Però el vertader premi me’l va oferir un xicot que treballava a Cuba aleshores i que li deien Cruselles. Eixe dia em va dir: “Tu vols conéixer el Salvador Espriu?
Espriu ja era un home important i reconegut i jo li vaig dir que sí!
“Has d’estar només cinc minuts amb ell, està gran i molt delicat”, va afegir Cruselles. En arribar a l’entrada de la casa del passeig de Gràcia ens va obrir la porta la minyona, una dona que parlava andalús. Vam entrar, ens va rebre, i vam estar parlant de manera franca, poc sobre poesia, em va semblar un home benhumorat, estava de molt bon humor. Però molt preocupat per la mort. Parlàrem i molt de les coses dels pobles, de la vida quotidiana. Era com un treballador del camp, un llaurador. Em va preguntar si havia fet més versos. Jo només portava unes proves d’una elegia que havia fet per la mort de la meua filla i que em van publicar a La nit. Vaig començar a llegir-li-les i, quan només li n’havia llegit quatre o cinc, es va tapar els ulls amb les dos mans. Vaig aturar-me i Espriu va alçar el cap de forma imperativa i em va dir: “Seguiu, seguiu!” I vaig continuar amb aquella part que descriu com els escarabats passen pel damunt de la filla morta i en descomposició. Quan vaig acabar, Salvador Espriu es va alçar i va vindre cap a mi, em va besar en el front
(Estellés sanglota emocionat per aquell fet).
Vol descansar? Lamente que es disguste.
Res… és que adés ha vingut un socialista de Burjassot i hem parlat del mateix, recordant, recordant. I porte un dia d’emocions!
Estic bé. Aquell viatge a Barcelona va ser per a mi un viatge triomfal… perquè jo només recordava aquella ciutat d’estores grossíssimes, de catifes grossíssimes, una Barcelona impenetrable, distant, on només havia triomfat Fuster i on era molt difícil clavar el cap. Era molt difícil que reberen la teua obra creativa. Semblava que la capital catalana s’obria una miqueta més, també per als valencians. I vaig retornar a l’absurda normalitat de València. La ciutat de Concha Piquer i del torero Granero…
Salvador Espriu va definir Estellés com “El gran senyor de les paraules”.
“Ell, a la sendera de la llum, sempre, a la nit, il·luminant, enterc, un bell futur, una augusta contrada”.
Un any abans de morir Manuel Sanchis Guarner, recorda el poeta de Burjassot, que durant un passeig amb l’escriptor i filòleg, com acostumaven a fer sovint, com una metàfora, li va dir: “Manuel… deuríem pegar-li foc a València i refer-la de nou com Déu mana.” I Sanchis Guarner es va disgustar amb ell: “No, València no cal cremar-la. Cal reconstruir-la de nou amb amor i insistència.”
“Certament –deia el poeta– València ha estat afectuosa amb mi, però jo la voldria més valenciana, més nostra… una ciutat que visqués en valencià, la seua antiga llengua, en la nostra cultura, la dels pares, la dels avis.
“Isabel i jo hem sigut molt feliços. Teníem un apartament al Perelló, però Isabel va contraure la malaltia de l’asma i la humitat era un verí per a ella. Un dia, anant per Carlet, arribàrem a un poble meravellós, Benimodo. Un poble de només mil cinc-cents habitants on topetes encara a la gent i et diuen “Bon dia”. Vas al café i et parlen amablement… “No ha vingut aquesta setmana, es fa car de veure! Ens feia vosté falta!…” És un poble que dona gust anar-hi, tant la meua dona com jo estem contentíssims a Benimodo. Si tinc una idea de poble autèntic… aquest és Benimodo!”
Guarner va nàixer el 1911 i Estellés el 1924. Els dos eren de setembre, es llevaven 13 anys. Joan Fuster va nàixer l’any 1922. Salvador Espriu, el 1913.
“Els amors fan l’amor, les històries la història”.
“Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci”. (Vicent Andrés Estellés)
