Ve a esperar l’entrevistador a l’estació del tren i caminen pel Passeig de la Rambla de Badalona fins a casa. Fa poc que s’hi ha traslladat. És una casa molt típica del Maresme, amb el cancell, dues canterelles de Traiguera en primer terme a mode de benvinguda i un passadís folrat d’estanteries amb llibres. A l’esquerra, habitacions, i al fons un menjador que dona a un pati interior, que ací anomenen badiu. Hi entra una llum clara que es filtra en el reflex dels ulls de l’escriptor.
Al juliol del 2023, el seu llibre De pastor a pastor (Edicions 96, 2021) va centrar l’atenció del club de lectura de l’Estiu Literari al Maestrat, que organitza l’associació Maestrat Viu. Besalduch escriu sobre la seua terra, Sant Mateu, el Maestrat, i ho fa acarant l’experiència d’Enric Bono, el darrer pastor en actiu a la vila, i John Berger, l’escriptor anglès que va viure als Alps francesos com a opció de vida en contacte amb la Natura i va parlar, entre moltes altres coses, de la vida a la ruralia de l’Alta Savoia. El llibre és a 39 biblioteques de la Diputació de Barcelona.
Podries explicar quin itinerari ha seguit la teua formació acadèmica i cultural? Vas fer una bona temporada d’escola a França, que et va servir per encarrilar-te acadèmicament.
De menut, els meus pares van emigrar a França i jo vaig anar a l’escola cap als cinc anys. El primer dia vaig seure al pupitre i no sabia res. El company del costat m’anava indicant el que deia el mestre i així em vaig anar espavilant. Al cap de quatre o cinc anys els meus pares van voler tornar a Espanya, havien estalviat per comprar una casa al poble i van decidir tornar. Jo m’hi vaig adaptar ràpidament però després les conseqüències van ser dures perquè a França hauria pogut estudiar directament, hi havia moltes ajudes. A Espanya, no. De fet, jo estava destinat a treballar la terra, com el meu pare, però volia estudiar i vaig haver d’anar a un seminari de frares.
El frare que va vindre a parlar a l’escola ho va presentar com una cosa atractiva: anar a jugar a futbol, estar-s’hi uns dies i estudiar sense haver de pagar. Era un seminari de caputxins que hi havia a Massamagrell. La majoria de gent de Sant Mateu anava al seminari de Tortosa, però en el meu cas, ens hi vam apuntar cinc o sis de la classe i l’únic que hi va acabar anant vaig ser jo, una mica per orgull, perquè havia dit que hi aniria. En aquell moment treballava en una barberia d’un oncle meu i els client em deien que feia molt bé d’anar-hi, perquè per agarrar el llegonet sempre estaria a temps.
Això va ser a la infància. Va arribar un moment que vaig demanar al meu pare si podia deixar els capellans i anar a un institut. Em va dir que sí i vaig anar a l’institut de Vinaròs. Després vaig fer dos anys de Comuns a València. Llavors havia de triar una especialitat que no es fes a València, perquè jo tenia amics a Barcelona i estava molt interessat a anar-hi. Vaig triar Filologia Hispànica, perquè llavors no es podia estudiar català, encara no n’hi havia la possibilitat. En acabar la llicenciatura d’Hispàniques, vaig estudiar la filologia francesa, perquè ja en tenia coneixements previs. Quan era a França, de petit, vaig agafar la pronunciació en l’edat idònia de fer-ho i llegia molt en francès perquè agafava llibres de la biblioteca de l’escola. Els mestres n’estaven contents.
En arribar a Barcelona, vaig posar-me a viure a casa de l’escultor de Vinaròs Sebastià Miralles. Hi vaig estar vivint un any. La primera feina que vaig trobar va ser a l’Institut Mental de l’Hospital de Sant Pau, al carrer Pi i Molist de Barcelona. Hi treballava de nit i alhora podia estudiar a la Universitat. Professionalment, sempre he treballat a l’Hospital de Sant Pau.
Aquestes dues llicenciatures deuen haver-te donat un punt de vista cultural molt ampli, amb inputs de la cultura francesa i hispànica, i com a catalanoparlant.
Conec la literatura castellana pels estudis, però no em va interessar especialment. La literatura francesa, sí i això va fer que en rebés un bon bagatge.
En aquesta època vas i vens de Sant Mateu o només hi vas de tant en tant?
Només hi vaig de tant en tant. És més tard, a través de l’escriptura, que entro en contacte amb Sant Mateu de manera més sovintejada.
Quina relació has tingut amb Sebastià Miralles?
El vaig conèixer a Vinaròs, per companys d’allí. Després vam compartir pis a València i em va acollir a Barcelona. He rebut una gran influència artística d’ell, perquè és a partir de ser ell escultor que em va interessar l’art. En solíem parlar sovint.
El saxo del guerrer és la teua primera obra publicada i té relació amb la teua dedicació professional a l’Hospital de Sant Pau. Arribes a la creació literària a partir de o per la força de l’experiència personal, o bé vols escriure i llavors recorres a l’experiència personal?
No tenia pensat escriure. A Badalona, feia trenta anys que participava en el Salonet Literari, una tertúlia literària, i això em va aportar molt perquè hi havia persones sàvies i hi aprenies molt. S’hi llegien obres en català, d’autors catalans, un al mes, i es comentaven. Això em fa entendre els llibres i aprofundir en les obres literàries. Com a escriptor, soc autodidacte, no n’he fet cap curs. Ho he après d’aquesta manera.
El saxo del guerrer parteix d’una experiència amb un malalt a l’Hospital de Sant Pau, que em va tocar molt, i vaig pensar que ho podia escriure. Així vaig comprovar que escriure era una possibilitat que tenia a l’abast. És una ficció perquè els personatges no són exactament els de la realitat, però es basa en la realitat. Intento fer literatura amb aquest tema per comunicar el que havia passat i el que jo havia sentit.
El personatge principal es deia Guerrero de cognom. Havent treballat a l’Institut Mental vaig passar a treballar a Oncologia d’administratiu. Penso que tots els malalts són uns guerrers, ells i les seues famílies. Per això El saxo del guerrer, perquè ell va voler estudiar saxo quan ja era malalt. Va saber que el meu fill tocava el saxo perquè n’havíem parlat. Va demanar-me si podria prendre unes classes i, tot i que el meu fill no tenia interès a donar classes particulars, li’n va fer.
Ja a El saxo del guerrer hi apareixen algunes línies que després desenvolupes en els llibres posteriors. Podria dir-se que la trajectòria creativa està relacionada amb la tornada als teus orígens familiars, a Sant Mateu?
Evidentment, sí. Tot està lligat. En un moment donat torno més sovint al poble. Hi tenia les meues germanes. Va ser així com vaig pensar d’escriure Dotze campanades, sobre el poble. Això em va fer involucrar en les temàtiques de la terra, del Maestrat, que penso que és el que escriuré definitivament, perquè de llibres se n’escriuen molts, però el meu camp d’escriptura ha de ser la meua terra. Ha sigut una presa de consciència del territori.
Dotze campanades és un llibre amb textos memorialístics que parlen de Sant Mateu. Com recordes el poble de quan eres xiquet? Quina visió en tens ara, d’aquella època en tornar de França i fins que marxes a viure a Barcelona?
Era un xiquet i naturalment era feliç. Estudiava i jugava a futbol. Suposo que és també una manera d’integrar-te al poble. No t’adones de les circumstàncies polítiques. A escola se celebraven les festes religioses i es cantava el Cara al sol. En canvi, a França cantava La Marsellesa, que és molt diferent.
Sant Mateu està considerat la capital històrica del Maestrat. Fins a quin punt hi ha una consciència popular d’aquesta circumstància al poble mateix? Imprimeix un caràcter concret?
Existeix una espècie d’orgull de ser la capital històrica. Personalment, no hi crec massa, en tot això. Per a la gent, sí que és un orgull dir que és la capital històrica, però per a mi no. No crec que això imprimisca un caràcter específic a la gent de Sant Mateu. Ara, és un poble que ha evolucionat molt bé perquè ha anat guanyant equipaments: té institut, centre sanitari les vint-i-quatre hores, supermercats i oficines bancàries i s’ha anat aguantant, tot i que qui l’aguanta demogràficament és la immigració que hi ha vingut de romanesos i magribins, que són els qui treballen la terra.
De pastor a pastor és la teua darrera obra publicada, de moment. El llibre està bastit a partir de l’acarament entre el món de Sant Mateu, personificat en el pastor Enric Bono, i la personalitat creativa de l’escriptor anglès John Berger. Per què va interessar-te aquest escriptor tenint en compte que, segons dius al llibre mateix, el vas conèixer quan vas començar a escriure De pastor a pastor?
Ja en tenia referències. El que n’havia llegit fins llavors eren coses soltes, per dir-ho d’alguna manera, però m’havien interessat molt i sempre li havia vist una personalitat extraordinària. John Berger m’ho donava tot. Em donava la part de l’art. És crític d’art sense haver anat a la Universitat. A més, va voler viure als Alps, al poble de Quincy, per estar en contacte amb el món rural. Veia que ningú havia escrit sobre el món rural contemporani, ni des de l’esquerra ni des de la dreta, i pensava que era molt important, essencial, escriure sobre aquesta temàtica.
Aquest interès per John Berger, d’alguna manera, també et permet tornar a França, t’hi deixa una port oberta. Per exemple, el final del llibre està ambientat a la Catalunya del Nord i Portbou.
A partir de l’escola francesa jo sempre he sigut francòfil. He sigut un amant de la llengua francesa i això m’ha fet retornar al Sud de França, a conèixer-lo, perquè des de Barcelona hi estem en dues hores.
Com va ser el procés creatiu de De pastor a pastor, fins que es va publicar?
Abans de res, tenia la intenció d’escriure sobre temes del Maestrat. Vaig trobar l’Enric Bono, l’últim pastor que queda a Sant Mateu, i vam tindre una conversa. Parlàvem de les nostres famílies i em vaig adonar que ell sabia més de la meua família que jo mateix. Al final va dir aquella frase del començament d’Anna Karènina, de Lleó Tolstoi: “Totes les famílies felices s’assemblen i de les famílies dissortades, cadascuna ho és a la seua manera”. Em va sorprendre que un pastor pogués dir aquesta frase de Tolstoi i al mateix temps m’adonava que sabia moltes coses del poble, que jo ignorava. Li vaig demanar si voldria, si estava disposat que escrigués sobre ell i va acceptar.
A partir de llavors vaig pel camp amb ell i les ovelles, parlant. En un moment donat vaig pensar en John Berger, perquè sabia que havia escrit la trilogia Into Their Labours, traduïda al castellà com Sus fatigas. La primera obra, Pig Earth, va encapçalada per la citació d’uns versicles de sant Joan que venen a dir: “Ells s’han fatigat i vosaltres us aprofiteu de les seues fatigues”.
En aquest primer llibre hi ha unes narracions que parlen dels llauradors dels Alps, amb molta cruesa. El segon llibre, Once in Europe, parla del pas dels fills d’aquests llauradors a la ciutat, de la immigració del camp a la ciutat, i el tercer, Lilac and Flag, ja tracta de la vida a la ciutat, on també es té una existència bastant dura. I bé, vaig voler fer dialogar el pastor del meu poble amb John Berger.
Això em va permetre explorar totes les temàtiques que Berger tracta, com per exemple l’art, cosa que també podia fer a través d’amics meus com ara Sebastià Miralles, que és un referent del Maestrat. Berger havia escrit sobre grans artistes famosos, però també sobre artistes que eren amics seus, molt desconeguts, que valorava molt. Això també em feia a mi a escriure sobre amics meus que són artistes, que personalment també valorava i crec que podien aportar alguna cosa al lector.
Publiques el llibre a Edicions 96. Com va ser que vas decidir publicar-lo en aquesta editorial?
Jo buscava editorial i una amiga, que ve cada any a l’Estiu Literari al Maestrat, Bàrbara Peris, em va parlar d’aquesta editorial del País Valencià, de la Pobla Llarga en concret, que feia les coses molt seriosament. Vaig presentar-los el llibre i van voler publicar-lo, i estic molt satisfet de la relació que he tingut amb ells. És una editorial que ha publicat molts poetes, que normalment no es coneixen. Els he pogut llegir i entrar en contacte amb algun del sud del País Valencià, de Diània. El que m’han donat Enric Bono i John Berger no ha estat només escriure el llibre, perquè a través de l’editorial també he rebut molt.
Així com Dotze campanades és més un llibre de memòries del poble de Sant Mateu, a De pastor a pastor s’hi veu més una reflexió sobre el present i sobre el futur del poble i del seu entorn natural, a partir de la figura d’Enric Bono.
Avui les coses han variat molt. Sant Mateu penso que era un poble bastant apàtic en temes culturals i, en canvi, actualment hi ha més implicació en qüestions com ara el canvi climàtic. Hi ha gent que s’ha posat en marxa amb molta il·lusió, molta força i moltes ganes.
De fet, la problemàtica dels parcs eòlics i fotovoltaics està estesa a tot el País Valencià i ha fet que la gent es comprometa amb el territori per defensar-lo. He dit parcs, però el terme és un eufemisme, perquè es tracta de convertir el món rural, la terra rural, en fàbriques d’electricitat i això comportarà el despoblament i molts problemes. En aquest sentit, veig que hi ha un nucli de gent que hi està molt involucrat. El conflicte també és a les Coves de Vinromà, amb el projecte Magda, i als Ports de Morella amb els molins de vent i la creació d’una MAT que creuarà tot el territori.
Aquesta reflexió que fas, sobretot a De pastor a pastor, sobre la vida rural, sobre les formes de vida d’Enric Bono i del poble, fins a quin punt no és feta per algú extern a la societat local i que s’ho mira amb ulls urbans?
No és que m’ho mire des d’un punt de vista urbà. M’ho miro com algú que simplement està aprenent del pastor. Ell s’explica i diu el que pensa del poble i de la seua manera de viure. El que sí que hi ha, que ja apareix a Dotze campanades, és una reflexió sobre la memòria històrica del poble a partir de la seua família, els seus pares i els seus avis. Jo també m’hi involucro, de fet, en aquest tema, en el que es va patir després de la Guerra Civil i en la pobresa.
Creus que actualment pot parlar-se d’una diferència molt remarcada entre cultura urbana i cultura i societat rurals, o aquesta diferenciació s’està esborrant i tot forma part d’una mateixa societat? Per exemple, els projectes d’aquestes fàbriques de llum són un impacte de la societat urbana en el medi rural, al capdavall.
Més que de la societat urbana, es tracta d’un impacte del capitalisme, que no té aturador i ho sacrifica tot per tindre més guanys, i això està portant de fet el planeta a la debacle. Moltes coses de la ciutat han arribat als pobles i s’han urbanitzat, a través de la televisió i les possibilitats de viatjar més. També penso que la ciutat té moltes coses a aprendre del món rural, entre les quals el decreixement, que serà imprescindible per salvar la biosfera.
A De pastor a pastor hi ha una barreja de gèneres. Hi ha poesia, memòries, assaig… També hi ha ficció. Aquests plantejaments quin futur creatiu anticipen? En què estàs escrivint o t’agradaria escriure?
El llibre té ficció, assaig narratiu i inclou també poesia. En la diferenciació de gèneres no hi crec. Faig servir el que a cada moment trobo més adequat, més expressiu. Si he de fer servir la ficció per arribar més al lector, ho faig, com en el viatge que faig amb John Berger, en què parlem entre nosaltres. En altres moments del llibre, la poesia hi aporta un plus d’expressivitat.
El que faig ara mateix és traduir De pastor a pastor al castellà, perquè també interessa en aquest àmbit. Edicions 96 ha mostrat interès a fer-se’n càrrec de l’edició. També tinc entre mans l’edició en francès. Vaig parlar-ne amb la filla de John Berger, Katya, quan va venir a Barcelona amb motiu de l’exposició “Permanent red”, que es va fer al Palau de la Virreina.
D’altra banda, no soc un escriptor professional i no tinc aquest impuls d’escriure per escriure. M’agradaria escriure sobre el contrast entre la vida que encara queda als masos del Maestrat i els gran projectes d’energies solar i eòlica, però només ho tinc al cap com a idea.
El que sí que faig molt és llegir, sobretot en català. Darrerament m’he interessat per Theodor Kallifatides, un escriptor grec que va emigrar a Suècia i escriu en suec. El trobo molt autèntic i n’he llegit les traduccions que se n’han fet al català. Més tard, ha tornat al seu país, ha agafat consciència de la seua llengua i ha passat a escriure en grec. Per a mi és un referent.
En aquest procés d’escriure sobre la meua terra també m’ha ajudat molt que es fes l’Estiu Literari al Maestrat, perquè m’hi ha fet entrar, conscienciar-me més i veure que hi ha hagut moltes persones que han fet literatura al Maestrat, cosa que desconeixia. Cada any hem anat ampliant aquest coneixement, tal com personalment m’ha passat amb la tertúlia del Salonet Literari, i hem trepitjat el territori amb les rutes literàries.
D’entrada, mirant-ne el programa, puc pensar que, com que no ho conec, no m’interessa, però una vegada posat a lloc i sentint-ne parlar, resulta interessantíssim. La quantitat de públic a qui arriba no és el més important, sinó la qualitat. Ja sabem que en la cultura en som pocs, però és fonamental seguir. És necessari.
