Conversem amb Emma Zafón (Llucena, l’Alcalatén, 1987), una veu literària que darrerament ha guanyat força lectors i simpaties. Zafón és periodista i ha treballat en diverses redaccions del País Valencià, Catalunya, Aragó i Andorra la Vella. Com ella mateixa diu, ha viscut allà on ha trobat feina, i per això des de fa onze anys fa vida a Barcelona, on va estudiar periodisme i on actualment treballa com a tècnica de comunicació a l’administració pública, una feina que li ha donat estabilitat, després d’uns anys de canvis, anades i tornades.
Tot i semblar una bassa d’oli, Emma Zafón és una dona jove amb molt de nervi: tenaç i decidida. Aventurera, fa les maletes en un vol i pega el bot on siga. De fet, alguns dels seus articles són fruit de viatges transoceànics, i els podeu llegir al diari digital El Salto. A primera vista, té un rostre de xiqueta amb ulls amb forma d’ametlla, uns llavis fins i ben dibuixats, cabells molt lacis, i un nas bonic de perfil clàssic grec que ensuma històries. Sembla que no se les gasta, però és una bona coneixedora de la música electrònica i del món de la nit –no debades té una curiosa primera incursió literària en castellà: No iba a salir y me lié (2016), feta a quatre mans amb el DJ Chimo Bayo. És una novel·la crònica d’aquella època anomenada la ruta del bakalao, tan condemnada per molts i que Bayo i Zafón rescaten de la memòria per tal de dignificar-la i ressituar-la en el seu context per tornar-li el sentit.
Després d’aquesta primera experiència i aventura, Zafón ha irromput amb Casada i callada (Empúries, 2023) en l’escena literària catalana amb força i de manera prometedora. I ho dic així, amb una mica d’entusiasme, perquè la publicació d’una bona novel·la en català d’una autora nascuda en l’entorn rural el 1987 és ja motiu de celebració. D’una banda, perquè Casada i callada és una història molt ben travada i contada, d’altra, perquè aquest llibre s’ha situat amb mola dignitat en el circuit literari, amb uns escenaris i una parla poc habitual entre les novel·les d’èxit. I finalment, i molt important, perquè ha estat força ben rebuda pels lectors i la crítica.
De fet, Casada i callada fou una de les nou nominades al premi Òmnium a Millor Novel·la del 2023, al costat de novel·les com ara A casa teníem un himne, de Maria Climent (Amposta, 1985). Dues autores que es coneixen i s’admiren mútuament, que coincideixen i que dialoguen humanament i literària. Com fa palès una conversa molt interessant entre totes dues publicada en Catorze.cat,
Ens trobem i conversem a Barcelona. Hem quedat al carrer Pau Claris, entre llibreries, al jardí de l’Alícia Secret Garden, un local ben gran on es pot parlar, beure i menjar envoltades de verdor i de rostres i veus de totes les nacionalitats. Hi entre tan decidida, tan directa cap a la verdor, que al restaurant travesse el local i passe per davant d’Emma sense veure-la. Ella se n’adona i ve al darrere meu. Quan ens trobem riem juntes sobre la meua manera de caminar. No ens coneixíem personalment encara, però avui en dia podem posar-nos rostre perquè les xarxes ens passegen pel món en diferents formats i moments.
Ens saludem amb alegria, som dues escriptores i periodistes valencianes que es coneixen a Barcelona per conversar sobre literatura, masclismes en diferents formats, periodisme, el nostre país i tot allò que entre en escena. I efectivament, parlar amb Emma et du d’un lloc a una altre. Té una veu bonica, un accent i una dicció polides, amb expressions ben seues, que no amaga quan escriu, sinó, ans al contrari, les fa lluir en boca dels seus protagonistes. Parla amb calma i determinació i està decidida a continuar escrivint. Tant de bo!
Emma, quin balanç fa de l’acollida del seu llibre, ara que ja té un temps de perspectiva i moltes presentacions i clubs de lectura al darrere?
Doncs més que bo i n’estic molt contenta. Curiosament el llibre està sent molt millor rebut en ambients rurals que a les ciutats. A la comarca del Matarranya, on he treballat i on guardo amics, ha tingut molt bona acollida. Tinc molt bons records de Vall-de-Roures i he aprofitat per tornar per allà i per altres llocs com ara Tortosa, indrets on el llibre ha trobat molts lectors.
De vegades en aquests llocs menuts el veïnat va a les presentacions perquè no hi ha molta varietat ni oferta cultural i la gent respon, i a més s’hi identifica pel tema. I en general ha anat molt bé. No vol dir que això et garanteix que vens llibres a tot arreu, però la gent ve a escoltar-te i això està rebé. A les ciutats ja costa més.
Vostè s’ha buscat la vida com a periodista des de ben jove?
Sí, he treballat en molts mitjans i empreses i he recorregut territori. És difícil sobreviure en aquesta professió. Jo he tirat finalment per una feina menys aventurera i més estable, vaig optar per preparar-me unes oposicions com a tècnica de comunicació per a l’Administració Pública a Barcelona, però no envege els companys de redaccions i altres feines perquè la gran majoria, el 90-95 %, han de fer uns horaris infernals.
La seua primera incursió literària és ben curiosa, a quatre mans amb Chimo Bayo. De fet, jo la coneixia pel llibre No iba a salir y la lié, l’associava a aquella vida destroyer, però ara tinc al davant una Emma Zafón que ens ha sorprès amb una novel·la tendra, crua, arrelada a un territori i una realitat que fa feredat. Té moltes cares Emma Zafón?
Més que moltes cares [riu] és que m’interessen molts temes, sobretot temes que estan arrelats i associats a maneres de viure, a canvis. Sempre m’ha agradat la música electrònica i m’atreia aquell moment de la ruta del bakalao, perquè crec que l’han demonitzada molt. A més, en aquells anys, 2013-14, venia d’un moment de molta feina i esgotament i m’abellia una cosa més desbrafada, així que vaig buscar Chimo Bayo i el vaig cridar.
Era una persona molt accessible, entraves en la seua pàgina web i accedies a ell. Vam treballar molt bé i tenim molt bona relació, ens duem bé i vaig aprendre molt al seu costat sobre com moure’m en el món de la promoció dels llibres i també a agafar-me les coses amb calma, perquè ell tenia molta experiència en aquest món, i per això agraeixo que la meua primera incursió en aquest terreny dels llibres fos acompanyada, perquè jo hi estava molt verda i, si no, se m’haurien menjat. I la veritat és que va anar bé, vam fer-ne un parell d’edicions i també una edició de butxaca.
Però vostè no la va conèixer directament, la ruta del bakalao ?
No, però sí que vaig viure l’herència de la ruta a Llucena en els anys 90, on encara estava molt viva amb festes remember. A més, tenia amics que sí l’havien viscuda i els pareixia una bogeria injusta que l’hagueren criminalitzat tant perquè, al capdavall, va ser un moviment cultural-festiu on es consumien drogues, però com molts altres. Si recordes, moviments com ara la “movida madrilenya” estaven molt ben valorats i els van mitificar, perquè la van presentar com un moviment cultural o contracultural, en canvi, la ruta del bakalao era vista com una cosa de drogates.
Parlem dels seus articles en els diaris Valencia Plaza i El Salto
Ara ja no escric a Valencia Plaza, sembla que han retallat col·laboracions, però hi he estat un parell d’anys i molt a gust. Però sempre ve bé un descans o un canvi, perquè veia que els meus articles ja no mantenien la frescor inicial, ja em cansava jo mateixa dels temes i havia perdut aquella capacitat de sorprendre’m.
He continuat publicant en El Salto, ara ja en format digital perquè han deixat d’eixir en paper, i m’agrada molt escriure ací perquè són temes que proposo jo i que em motiven i m’agraden molt, normalment reportatges de temàtica internacional i social que em permeten parlar d’allò que observo i visc quan viatjo, siga a Argentina, Colòmbia o per Europa. I quan vaig de vacances aprofito per publicar en una mena d’aparador internacional.
Per mi és una oportunitat per a fer aquest periodisme de volada internacional i social tan diferent de la feina del dia a dia. Aquests articles són l’ocasió per a parlar dels temes que m’inquieten, de l’èxode rural, de la recuperació de les zones de l’interior, de l’abandó industrial.
Certament, Zafón escriu uns reportatges sobre el terreny molt llegidors i atractius. Ben documentats, una mena de crònica social sobre terrenys que coneix bé, cròniques d’una viatgera ben informada que observa amb deteniment i sap plasmar després tot allò que ha vist i escoltat amb una interpretació que els dona un valor afegit als fets viscuts.
Canviem de terç i aterrem sobre la seua darrera novel·la, com sorgeix Casada i callada?
Des de 2019 i 2020 que tenia en ment la idea de la novel·la. Arran de l’última onada feminista vam començar a posar noms i rostres al patriarcat, tant en un marc internacional com en un context més proper i familiar. Un patriarcat que abans estava molt naturalitzat i que ara es qüestiona.
Es diu que nosaltres som la primera generació que viu pitjor que els nostres pares. Però em semblen molt injustes les variacions generacionals dins de la classe obrera. Perquè parlar de generacions deixa molts aspectes i variants fora. Dins de la mateixa generació, hi ha també factors de classe, de territori, per exemple, a Castelló i a certes localitats amb la indústria del taulell hi ha hagut un nivell de vida molt millor que a zones que han viscut del turisme o l’agricultura. Pitjor que les nostres mares no vivim perquè elles estaven tancades a casa o en una situació en què no es qüestionaven com alliberar-se de les jornades laborals dobles: la domèstica i la de fora de casa perquè els seus homes eren una inutilitat d’homes per fer res a casa.
I tot això li bullia al cap?
Tenia moltes ganes de contar totes aquelles coses i vaig arribar a la novel·la ja una mica entrenada pel primer llibre. L’asfíxia en què viu la protagonista i també la resta de les dones de la novel·la és l’asfíxia d’un entorn social i geogràfic que he conegut bé perquè hi he crescut i en la novel·la volia reflectir això i transmetre-ho.
He creat una història, una ficció, però no se’n va molt de tot el que he sentit dir i parlar al llarg de la meua vida, no només a la meua mare, sinó a altres dones o a les meues amigues mateixes sobre les seues mares. Són veus i vides que he anat recollint en la memòria i que finalment han parlat, les he fetes parlar, en Casada i callada.
Han canviat molt les coses des dels anys setanta i vuitanta?
Algunes sí, però altres continuen prou immobilistes. Fa uns mesos va morir la meua iaia i vaig tornar al poble i em vaig trobar amb un home de setanta anys que feia uns comentaris que demostraven com de lents són els canvis. I clar, de vegades quan tornes al poble és una mena de xoc, perquè tu ja has trencat amb aquesta educació que has rebut, amb els valors que ensumaves de xiqueta i quan els dius que ja no és així i els fas una reflexió et tracten de boja i t’ho has de menjar i sents ràbia.
Per això, el llibre ha estat una vàlvula d’escapament, una catarsi. I l’he escrit perquè tot això no puc dir-ho, no puc expressar-ho en un altre lloc. A sobre, el llibre ix en un moment social i cultural en què tornem a aquests valors opressius i violents envers les dones, i veus que l’avanç contra aquests discursos regressius i masclistes és molt fràgil i que tots aquests anys de lluita i militància feminista es desfan en un sospir. Que ha costat molt aconseguir-ho i costa ben poc desfer-ho.
Havíem fet avanços rotunds i alguns més tímids, no sempre al ritme que voldríem, però havíem avançat. Que avui es qüestione la violència de gènere és molt greu, molt enorme.
Vostè ha voltat molt, la distància li ha donat ales i visió, imagine.
Viure a Barcelona m’ha donat distància i perspectiva, i m’ha permés desnormalitzar moltes actituds i comportaments que a casa meua eren i són encara normalitzats i ho noto pel que parlo amb les amigues que encara viuen allà. I com que m’he criat al poble ho reconec tot, perquè m’ho he menjat, així que trobo que puc parlar-ne, que ho conec de primera mà.
Recuperem de nou la història que conta la novel·la, en ella l’amistat i la sororitat entre les dones és clau.
L’amistat és una peça clau en la trama perquè el primer que fa un maltractador és aïllar la seua dona-víctima de les amigues, deixar-la sense amigues, per tal que no tinga xarxa, suport, i per això moltes dones s’hi han trobat molt a soles i desesperades, amb la qual cosa era molt difícil trencar amb el cercle del maltractament.
El món on jo he crescut era un fet molt cultural i homogeni allò d’emparellar-se i deixar de tenir el seu espai propi, per tal de viure i respirar sempre en parella. I es convertia en una doble asfíxia. Les dones passaven de l’asfíxia de casa dels pares a l’asfíxia de casa seua, i vivien en molta soledat i aïllament.
Dones a qui no permetien conduir ni tenir un compte bancari propi, per exemple, encara que treballaren fora de casa i guanyaren el seu salari.
Exacte, és el cas de la protagonista de Casada i callada, ella sí que condueix, perquè va amunt i avall entre la seua casa a l’Alcora i la casa familiar, la dels pares, a Llucena, però no disposa de diners, els ha de demanar, no fos cas que volgués fugir un dia. Era una manera més de tenir-les lligades, és clar. Perquè ella continua sent mestra i treballant en tot moment, però el marit l’ha convençuda per tal que tot vaja a un compte bancari comú per a estalviar, al qual, evidentment ella no té accés.
És un procés gradual de manipulació i aïllament, primer anul·lar-la psicològicament i després passar a l’agressió física i a la violència verbal. La història d’aquest dona reflecteix aquella situació en què, a més, les dones vivien també la pressió del poble, de les veïnes, de les crítiques, dels ulls posats en elles. Imagina que quan una dona es divorciava a Llucena se li cantaven jotes a la porta, jotes denigrants, és clar. Tot allò era un assetjament molt fort.
Aquest procés sibil·lí i gradual d’aïllament físic i sobretot psicològic està molt ben dosificat i contat en la novel·la, de manera que aconsegueix, a mesura que avancem en la història, augmentar la tensió i l’angoixa en el relat i en la ment del lector. Algunes lectures que la van inspirar?
Vaig descobrir, però amb posterioritat, que a La Plaça del Diamant Rodoreda mostrava també aquesta tensió i violència. Quan vaig escriure Casada i callada no l’havia llegida encara, i passat un temps em va sorprendre molt. Un llibre que sí em va influir i ajudar directament fou Memorial drive. Recuerdos de una hija de Natasha Tretheway, on l’autora explica l’assassinat de la seua mare a mans del seu padrastre.
La mare, una dona desencantada que té ingressos propis, pensa que el seu home no serà capaç mai de fer això, però finalment ho fa. I un altre llibre també important en aquest sentit ha estat La casa del padre, de Karmele Jaio, una novel·la que parla de les maneres de construir i transmetre la masculinitat i que m’ha impactat molt.
Estem arribant al final de la nostra conversa. Volia comentar amb vostè el model de llengua tan reeixit que utilitza, com ha introduït l’oralitat en els diàlegs i alhora a treballat amb català viu, creïble, fluid, correcte.
Hi ha hagut molta reescriptura. Vaig conèixer el Josep Lluch i li vaig portar el meu manuscrit, li va agradar, però també n’érem conscients, que calia treballar-lo i vaig escriure’n una segona i tercera versió, a partir dels seus comentaris i consells, unes indicacions que em van ser molt útils. Calia esborrar, treballar el text, reescriure. L’última versió la vaig tenir en febrer de 2023 i en octubre el llibre va eixir al carrer. I anem ja per la tercera edició, n’estic molt contenta.
En quins projectes està treballant ara?
Fins ara he estat molt ficada en la promoció del llibre, però et dic la veritat, ja començo a estar una mica farta de sentir-me parlar [i riu]. Ara estic amb diverses col·laboracions periodístiques i per descomptat que vull continuar escrivint narrativa.
Li dic que així ho esperem perquè ha estat un bon començament i ens acomiadem amb la intuïció que ens retrobarem aviat, siga a Barcelona o a casa nostra.
Conversar amb Emma Zafón m’ha omplert d’energia i serenitat alhora, perquè la seua personalitat encomana les dues coses. Amb coratge i habilitat narrativa aquesta escriptora, jove i emergent, ha retratat en Casada i callada unes generacions de dones, les nascudes entre els anys 50 i 60, que tenien com a màxima aspiració casar-se i tenir fills, o això es pensaven, i que acabaven sent serventes dels seus marits, o dones amb una doble jornada laboral, si aconseguien no haver de renunciar a la seua vida professional.
Casada i callada és una novel·la que es llegeix a voltes com una crònica-denúncia, i a voltes com una mena de thriller, com un crit i un crim al bell mig de tants de silencis acumulats. Zafón ha forjat en ella una història on suggereix més que diu directament, i on l’angoixa va in crescendo des del principi al final.
Un relat reeixit i corprenedor, que atrapa, fa somriure i plorar, tendre i honest. Estem de celebració, tres edicions i amb projectes de continuar escrivint.
