L’escriptor Andreu González commemora la visita del gran físic alemany a Barcelona el 1923, convidat per la Mancomunitat de Catalunya, amb un thriller que és també una novel·la d’aprenentatge: Liquideu Einstein. Entre Munic i Barcelona, ficció i realitat flirtegen en poc més dues-centes pàgines que ens mantenen enjòlit. Per parlar-ne, la tècnica de la Fundació Francesc Pujols, Mariló Mesa, ens obre amablement les portes de la Torre de les Hores, seu de la fundació martorellenca consagrada a la memòria del pensador.
Andreu, ¿què et va moure a escriure la teva última novel·la, Liquideu Einstein, publicada per Capital Books?
Qui escriu ha d’anar buscant idees —o, de vegades, si no en busques, esperes que et vinguin a trobar…— per tal d’evitar un cert horror vacui amb relació a nous projectes. I, després d’escriure el Manual d’autoajuda per a catalanoparlants, anava buscant idees noves. Tenia ganes de plantejar una història ambientada en un període històric més recent que les novel·les que havia fet anteriorment, situades en el segle XVII i fins i tot en el XIV. I així és com vaig començar a estirar del fil que Albert Einstein havia vingut a Barcelona l’any 1923 i s’hi havia estat una setmana. Aquest fet em va semblar un punt de partença prometedor, però necessitava esbrinar quin interès novel·lístic podia tenir això. I ho vaig descobrir arran de dues decisions que vaig prendre. Una, llegir molt sobre Einstein i els anys en què transcorre la novel·la. I, dues, treballar a fons un personatge inventat de la novel·la, que és una mena de contrafigura d’Einstein: Otto Guttmann. Això és el que em va donar peu a bastir aquesta novel·la.
Deixa’m que vagi al final de Liquideu Einstein. No al final novel·lat, sinó a un llistat bibliogràfic que has titulat “Referències i inspiració”, i que aplega títols de no ficció, de ficció i de novel·la gràfica que deixen ben clara la teva documentació amb relació al contingut de l’obra. Tenint-ho en consideració, la qualificaries de novel·la històrica?
Aquest llistat respon a una captatio benevolentiae. És una manera de transmetre al lector que l’autor ha fet un esforç d’informar-se sobre l’època. Amb limitacions, ja que no domino l’alemany. Per tant, la meva recerca de fons s’ha vist limitada al català, a l’anglès i al castellà, i, en alguns casos, alguna coseta en francès… Novel·la històrica? (L’autor somriu i, aparentment, canvia de tema) És curiós perquè no tenia consciència d’estar fent una novel·la negra, però en els últims temps m’han convidat a dos festivals de novel·la negra per parlar de Liquideu Einstein. Diria que és una novel·la bastant híbrida, en la qual hi ha elements de novel·la històrica en l’ambientació, però també hi ha parts inventades de cap a cap. El que sí que és fidedigne són les visites que fa el físic: Einstein va aquí, Einstein va allà… Ara bé: les converses que té a cada lloc no són ni tan sols reconstruïdes, són inventades; algunes, això sí, a partir d’informacions periodístiques.
De fet, la novel·la històrica ja ho té, això: un substrat de documentació fidel a l’època reflectida i, al damunt, la ficció novel·lada.
Sense exagerar, deixa’m dir que, de la mateixa manera que Flaubert va expressar allò de “Madame Bovary soc jo”, en certa manera l’Otto Guttmann soc jo. És el personatge amb qui em sento més reflectit. O potser l’Otto Guttmann és un jo dels meus 17 anys, l’edat de l’antagonista. Una persona bastant voluble, influenciable, amb un bon fons, segurament, però capaç de cometre barbaritats sense pensar-hi gaire.
El lector que vulgui descobrir què va fer Einstein durant la seva visita a Barcelona i a Catalunya —anades i vingudes del físic, contactes a la ciutat, visites organitzades fora de la capital, etc.—, en trobarà dades reals i fidels?
Sí, hi ha dades concretíssimes contrastades i n’hi ha d’altres que, malauradament, són inexactes perquè el millor llibre que s’ha publicat sobre aquesta estada des d’un punt de vista científic s’ha publicat a principis d’aquest any, quan jo ja havia publicat la novel·la, per la qual cosa hi ha algun detall petit que és diferent, però vaja, grosso modo, sí que puc dir que les dades del tipus… Einstein va anar a Terrassa? Sí, Einstein hi va anar. A l’Espluga de Francolí? També. Al monestir de Poblet? Sí. Va visitar el Grup Escolar Baixeras? Confirmat. La construcció de l’escullera de Barcelona…? Tot això és cert. Va haver-hi un sopar a casa d’en Campalans que està molt documentat, sobretot el menú i els comensals que hi van assistir. Jo el que he fet és escenificar les converses creuades entre els assistents.
La novel·la comença amb un breu proemi, que inclou una carta d’Albert Einstein a sa germana, i, a continuació, s’organitza en dues parts: la primera, que ocupa 90 pàgines, i la segona, que n’ocupa 105. És inventada, la carta? Per què aquestes dues parts?
Vaig respirar alleujat en trobar aquesta carta. I em vaig dir: ostres, bravo! Einstein va emprendre la seva gira internacional perquè se sentia oprimit pel clima polític i social de Berlín. Aquesta carta l’escriu ell a la germana, que vivia a Itàlia. Actualment, Spandau és un barri de Berlín, però en aquells moments, igual que Gràcia o Sarrià estaven físicament separats de Barcelona, Spandau ho estava de Berlín. Ell era allà, al costat d’un llac, passant-hi uns dies, i li escriu una carta a la germana comentant-li que són temps foscos a la ciutat i que se’n va uns quants mesos a fer una gira internacional.
També hi ha una altra qüestió. El científic havia promès a la seva primera dona que li donaria l’import íntegre del premi Nobel. Tenia coll avall que l’hi concedirien. És clar, ell quedaria escurat de butxaques. I, justament, li van donar el premi mentre estava immers en aquesta gira internacional. La gira era posar la bena abans de la ferida perquè, sent conscient que no s’embutxacaria ni una corona del premi, les conferències significarien una bona injecció a la seva economia. Les 3.500 pessetes que va guanyar a Barcelona eren el sou de dos anys d’un professor universitari de l’època. Si aquest import el multipliquem per una gira de sis mesos en un gran nombre de ciutats europees, ens podem fer una idea del balanç positiu del semestre.
Deies que Einstein expressa que està preocupat pels temps foscos que s’estan vivint a Berlín i a Alemanya…
Sí. Einstein havia conegut el ministre d’Exteriors de la República de Weimar, Walter Rathenau, que havia estat assassinat per una organització d’extrema dreta, l’Organisation Consul, que és la que jo m’imagino en la meva novel·la que també persegueix Einstein per motius semblants. Rathenau i Einstein encarnen tots els ideals contraris a la reacció alemanya. És a dir, hi ha una part de l’espectre polític que s’havia quedat orfe de referents; no tenien el poder efectiu, però sí molt de poder fàctic, perquè comptaven amb el suport de l’exèrcit, dels terratinents, dels junkers… En acabar la primera Guerra Mundial se senten traïts pels polítics i no estan disposats a acatar les disposicions del Tractat de Versalles.
Einstein era internacionalista, jueu, un liberal de centre esquerra… —en molts sentits, s’assemblava a Rathenau, el qual també era un amant de la música i tocava el piano. Des d’aquest punt de vista, hauria pogut ser perfectament un objectiu a abatre per part de l’extrema dreta alemanya. Que un científic jueu fos el mascaró de proa de la ciència alemanya era molt incòmode. Se sentien molt més tranquils amb un científic com Planck, Nobel també el 1918, i prussià prototípic i bel·licista, diametralment diferent d’Einstein.
T’he demanat abans per les dues parts en què divideixes la novel·la.
Per fer creïble que hi ha algú que ha perseguit Einstein fins a Barcelona i que el vol liquidar, calia explicar quina era la situació a Alemanya. De la mateixa manera que aquí hi ha l’eix Barcelona-Madrid, a Alemanya també hi ha de facto l’eix Munic-Berlín. Berlín era la capital de l’Estat i la capital de Prússia. Això de Prússia és molt important perquè fins a la unificació d’Alemanya té una personalitat pròpia molt diferenciada. La part del sud és la més rica del país, amb la ciutat de Munic com a nucli aglutinador, i era, també, el centre de la reacció, dels antirepublicans. Un santuari per als conspiradors en contra de la república. Per això l’any 23 hi va haver el Putsch de la Cerveseria a Munic, comandat per Hitler i el Partit Nazi. Per tant, calia veure quin era l’ambient d’impunitat per a les persones d’ultradreta a Munic per fer creïble, que des d’allí, l’Organisation Consul estigués conspirant, i que una de les seves potetes la tingués a Barcelona. En conseqüència, la primera part del llibre se centra a Munic, i la segona, a Barcelona.
Einstein, el protagonista de la novel·la, és un reputat científic de prestigi internacional el 1923 —el 1922 havia rebut el Premi Nobel de Física concedit el 1921—, amb un posicionament ideològic molt clar. Per contra, el personatge antagonista és un jove alemany que estudia violí, Otto Guttmann, carregat de contradiccions de tota mena, gairebé obligades per l’edat que té. Aquesta estranya parella de ball et permet descriure uns anys força convulsos a Europa i també al nostre país, i, de passada, una vida que es pot interpretar com a bildungsroman. Parla’ns una mica més d’aquest personatge.
Otto Guttmann és un individu sensible, que carrega una motxilla personal força dura. La seva mare és viuda. El pare, mort a la batalla del Somme, era un jueu patriota, com la majoria de jueus alemanys de l’època, malgrat que tinguessin molt limitada la capacitat de promoció dins de l’exèrcit. Rathenau, per exemple, havia fet diverses crides als jueus alemanys a anteposar la seva adscripció nacional a la religiosa. En aquest sentit, socialment, estaven perfectíssimament integrats en tots els estaments. I el personatge de l’Otto encarna aquesta Alemanya popular que anys després es veurà arrossegada a la barbàrie per Hitler, a qui posteriorment es lliurarà amb entusiasme. Un altre factor important de descontentament va ser la hiperinflació alemanya d’aquells anys. I l’Otto Guttmann encarna totes aquestes contradiccions i misèries, a més de descobrir la religiositat familiar dels pares, que fins llavors li havien amagat… És per aquí que podem parlar, com has dit abans, de novel·la d’aprenentatge. Ell va descobrint aspectes de si mateix que, sense pensar-s’ho, l’aproximen a Einstein, del qual fins aleshores no sabia res.
A la novel·la hi ha la voluntat d’explicitar la realitat política i social tant de l’Alemanya com de la Barcelona dels anys 20. En alguns moments, els lectors menys documentats tenim la sensació d’estar aprenent aspectes i detalls d’un món i d’una època que coneixíem a mitges. Per exemple, un alemany que viu a Barcelona diu a l’Otto: “Aquesta és una ciutat d’espies i agents dobles. La guerra s’ha acabat, però la lluita continua”.
Em vaig plantejar Liquideu Einstein com una novel·la d’al·luvió, en el sentit que hi he abocat moltes lectures des de molts punts de vista, fins i tot el lingüístic. No m’imagino la virulència del moment, latent o explícita, d’una forma gaire diferent de com està plasmada en la novel·la. L’estat espanyol estava ficat en la guerra del Marroc, que causava milers de víctimes; el 1923 és l’any del pronunciament de Primo de Rivera; hi havia la conflictivitat social que, més enllà de les fàbriques, s’expressava en forma d’assassinats molt freqüents, amb dos sindicats enfrontats: el de la patronal i la CNT. Per tant, és una societat molt conflictiva.
Pel que fa a la frase “la lluita continua”, es refereix al mite de la punyalada per l’esquena que propagaven la dreta i la ultradreta alemanya. L’exèrcit no havia perdut la guerra, sinó que havia sigut traït pels polítics covards. L’exèrcit invicte i els seus satèl·lits no renunciaven a la presa del poder ni acceptaven haver esdevingut una república.
Amb relació als espies i agents dobles, la condició d’Espanya de neutralitat durant la Primera Guerra Mundial facilitava que hi hagués persones que s’enriquissin amb el tràfic de tota mena de substàncies i mercaderies –per exemple, la cocaïna ja circulava a dojo per Barcelona, i també hi havia tràfic d’armes—, la qual cosa era terreny adobat perquè s’hi moguessin individus al servei de les diferents potències internacionals.
Aquesta entrevista la fem a la seu de la Fundació Francesc Pujols, a la Torre de les Hores, de Martorell. Al llibre hi apareix el mateix Pujols juntament amb el seu bon amic Josep Maria de Sagarra. Se sap si realment van assistir a les conferències del físic alemany?
No, no se sap. Ara bé, el que sí que em va explicar un expert en Pujols, el senyor Joan Cuscó, és que el “savi de Martorell” tenia aquí, a la seva biblioteca, llibres d’Einstein anteriors a 1923 en francès i en italià, per la qual cosa hem de suposar que el filòsof estava al corrent de les idees einsteinianes. Com sabem, la religió científica de Pujols havia de recolzar en algunes evidències de la ciència —o ell, com a mínim, ho volia així—, i l’evolució des de la molècula fins a l’àngel passava per un coneixement que l’obligava a estar bastant al dia de les innovacions científiques. No és impossible, doncs, que assistís a alguna conferència d’Einstein, i més tenint en compte que l’any 23 ell encara vivia a Barcelona. Va venir a viure a la Torre de les Hores de Martorell l’any 1926, si no em falla la memòria.
Pel que fa a la resta dels noms dels prohoms de l’època –Casimiro Lana Sarrate, Rafael Campalans, Esteve Terradas, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Utrillo, Josep Comas i Solà, Bernat Lassaleta i Perrín, etc.–, suposo que sí que es van relacionar directament amb Albert Einstein a Barcelona.
Tots ells, sí. Lana Sarrate havia estudiat a Berlín, per la qual cosa parlava alemany molt bé. Va ser un dels seus cicerones pertot arreu. En Campalans, també. De l’Esteve Terradas, Einstein havia dit que comprenia tots els ets i uts de la Teoria de la Relativitat millor que ell mateix. L’Utrillo surt en una foto amb Einstein al Tibidabo. I Comas i Solà era un astrònom que havia estat inicialment a favor de la Teoria de la Relativitat i que, després, se n’havia retractat; ell creia més en observacions concretes i era del parer que les coses antiintuïtives no podien ser realitat. Lassaleta i Perrín era enginyer industrial, de jove havia jugat amb el Barça i va fer de conductor del cotxe amb què van anar al Monestir de Poblet.
Alexandre Cirici i Pellicer té un volum de les seves memòries que es diu Nen, no t’enfilis, la seva biografia dels 0 als 8 anys. Hi explica que havia estat diverses vegades a casa d’Esteve Terrades i que estava enamorat de la filla d’aquest, justament la noieta que ha mort pocs mesos abans de l’arribada d’Einstein a Barcelona.
Pel que fa al contingut de la novel·la, no diguem res més, tenint en compte els qui encara no l’han llegida. Sí que et vull preguntar, en canvi, sobre el català que hi empres. En alguns moments m’ha semblat veure un cert homenatge a modismes i frases fetes de l’època.
Mentre anava llegint llibres d’aquesta època o sobre aquesta època, quan trobava alguna expressió de la qual m’enamorava, pensava “ostres, no em puc resistir a fer-la sortir en el llibre, no me’n vull estar!”. Aleshores feia un esforç deliberat de colar-la en la novel·la al preu que fos, perquè crec que aquestes maneres de dir ens connecten amb un català molt ric d’una societat que era gairebé monolingüe. Un català molt viu i popular que no hem conegut gaire, si més no en l’àrea metropolitana de Barcelona.
Al respecte, em va cridar l’atenció l’expressió “fer goma” com a sinònim de “presumir”, perquè ells portaven les puntes dels bigotis engomades, i algun cabell rebel, elles.
També he procurat fer servir l’argot de l’època per referir-me als enfrontaments militars, entesos amb mots col·loquials com ara els “menjagranotes”, adreçat als francesos, i els “rosbifs”, als anglesos. Així mateix, hi ha un petit homenatge a Juli Vallmitjana amb l’ús d’algun mot caló, d’una banda, i la presència de dos personatges femenins directament extrets de les seves obres, d’una altra.
I com que parlem de llengua i ets el responsable del Servei Local de Català de Martorell —al començament de l’entrevista has citat el teu Manual d’autoajuda per a catalanoparlants (Cossetània, 2019)—, gairebé és una pregunta obligada i potser massa genèrica, però te la faig igualment: com veus la situació de la llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó?
La diversitat territorial fa que la situació de la llengua també sigui diversa. En alguns llocs crec que té fortalesa. Ara bé, soc del parer, com diuen alguns sociolingüistes, que en determinats àmbits s’està apagant. I també, com no podia ser d’altra manera, hi ha signes d’esperança. Concretament, per exemple, l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, des d’Elx, fa molt bona feina. Les seves aspiracions lingüístiques no són gaire diferents de les que poden tenir associacions semblants a Catalunya.
És una opinió bastant generalitzada que quan hi ha governs favorables a la promoció del català en algun dels territoris de la nostra llengua, són moments que no s’han de deixar passar, perquè si no s’articulen polítiques comunes, després poden venir altres governs que tindran claríssim que han de desfer determinats èxits o assoliments obtinguts.
A Catalunya, el Secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, és un expert molt respectat i amb coneixements amplíssims de sociolingüística. Caldria, doncs, que es veiés acompanyat per molts departaments del Govern perquè es poguessin veure progressos significatius en molts terrenys que ens preocupen. En el món de l’audiovisual topem amb la migrada presència del català. A l’escola, ensenyar català de manera formal no impulsa prou els usos de la llengua. Constatem com es qüestiona sovint el requisit del català en la sanitat, amb la fal·làcia de dir “l’important és que et curin”, confrontant de forma artificial el dret a la salut amb els drets lingüístics. Per entendre’ns, es pot acceptar un període de “carència”; passat aquest, però, hauria d’haver-hi una formació en català obligatòria. De la mateixa manera que és prescriptiu un nivell de castellà per a tothom per viure a l’estat espanyol, no té cap solta que a una llengua “oficial” en diferents comunitats autònomes espanyoles se li doni un trist rang de facto de “suboficial”.
Eppur si mouve! Tanmateix, el català té encara capacitat d’atracció.
I si de la llengua saltem novament a la nostra literatura, ets optimista amb relació a la vitalitat d’aquesta?
Fa molts anys que vaig llegir una frase —tots l’hem sentida en algun moment— que deia que hi ha més poetes que lectors de poesia. I tu i jo, que hem escrit algun llibre de poemes, sabem que… que… —col·loquem aquí el tòpic de la mala salut de ferro—, que és molt difícil fer carrera literària en qualsevol llengua. Allò de “…si escrius en castellà…”, doncs potser sí o potser no. El percentatge d’escriptors que conreen les lletres és un, i el dels que en poden viure és un altre —i no és cap immensitat. Optimista? Diguem realista. El literari és un mercat que semblava que s’estava encongint per la competència de molts suports, i ara sembla que estem en una lleu recuperació. Per tot plegat, posats a escollir, siguem un xic optimistes.
He dit fa un moment que el català té capacitat d’atracció. Per tant, també crec que en té com a llengua literària. Aquesta mateixa revista, La Veu dels Llibres, n’és un ferm testimoni.
