Vicent Olmos, un dels principals editors valencians, es trobava a la seua casa de Catarroja la nit del 29 d’octubre quan un gran colp sobre la porta de la planta baixa on viu el va despertar sobresaltat. Es va dirigir cap al carrer i les portes estaven obertes de bat a bat. Un cotxe sense conductor s’havia estavellat contra la portalada i un riu d’aigua inundava en un instant tota la casa. La impotència i el pànic s’apoderen d’ell en uns moments tan tràgics. I hem parlat amb ell –l’entrevistem dos dies després de la riuada.
Com va viure aquell moment?
Aquella nit va ser el pitjor moment de la meua vida. Mentre el president de la Generalitat feia l’anunci i ens assegurava que no passava res, un amic va veure el seu cunyat que anava a buscar el seu cotxe corrents i una tromba d’aigua el va llançar ben lluny d’on estava, va quedar enganxat al tendal d’un bar i encara avui no l’han trobat. No han tret tots els cadàvers, els garatges deuen estar plens.
Aquella nit vaig telefonar a l’editorial i li vaig dir a Ramon –un treballador de l’empresa– que se n’anés a casa, que marxés. Poc després, un cotxe arrossegat per l’aigua s’estavellava contra les portes de ma casa i l’aigua entrà com un cavall desbocat que em va deixar en una impotència absoluta, amb la por per tot el meu cos.
Molta gent va eixir al carrer perquè el president Carlos Mazón va dir que no passava res, que no hi havia perill i que la Dana relliscava cap a Conca fora del nostre territori. “Ells” ho sabien, no ho comprenc, sabien com estava la situació, ho havien advertit els meteoròlegs… i no van fer res. És incomprenssible!
Fins avui, per davant de ma casa no ha passat cap bomber, cap policia municipal, policia nacional, policia autonòmica o Guàrdia civil, ni funcionaris de l’Ajuntament, res! Han desfet el país per la seua incompetència criminal. Una incompetència absoluta, sí! Per ma casa només he vist joves estudiants universitaris i voluntaris que, com una teranyina improvisada, ens han ajudat a mantenir un raig d’esperança.
Els valencians hauríem de reclamar immediatament responsabilitats polítiques, però també penals per als que no han governat una situació catastròfica com aquesta! Estan per a fer aquesta feina, i no l’han feta. Per a què els volem?
Parla vosté d’incompetència…
Si, i no només en la gestió d’aquesta tragèdia, d’aquesta Dana. En el món de la cultura ens han fet pols des que arribaren. Prohibiren la Plaça del Llibre en el centre de València, possiblement perquè els llibres estaven en català. Han llevat ajudes a la creació cultural, estan fent que moltes entitats es plantegen tancar davant les dificultats que els inocula amb multitud de pals a les rodes l’administració pública valenciana, dia a dia.
Mire li diré una cosa… el disseny de les infraestructures en roda de bicicleta de l’Estat espanyol on tot passa per Madrid fa que en tancar-se l’autovia de València a Madrid falte tota classe de productes en els supermercats. Unes infraestructures no radials ens donarien més possibilitats d’abastir-nos a la perifèria. Durant la guerra i la postguerra era el País Valencià que abastia Castella i ara, si un raig de la roda de la bicicleta estatal es trenca, el “paradís terrenal”, l’Horta, pateix les conseqüències.
S’ha repetit la tragèdia…
Tot el mal prové de la construcció del nou llit del Túria i el Pla Sud que aboca les aigües sobre l’Horta Sud. En la riuada de 1957 en ma casa no va entrar ni una gota d’aigua. Però el Pla Sud, la construcció de les autovies sense grans desaigües, les línies del tren que tallen en perpendicular el territori ens deixen entollats surant en una gran piscina quan cauen tres gotes.
Han asfaltat rambles, barrancs i rierols i… on hi havia la terra que absorbia la pluja ara hi ha un asfalt impermeable que fa escopir l’aigua contra les cases. L’especulació urbanística ha acabat de rematar-ho: asfalt per tot arreu, finques on abans hi havia cases de poble i construcció que creix com l’escuma on abans hi havia rierols… ara taponen l’eixida de l’aigua al mar. Han fet polígons per totes bandes on abans hi havia camp i marjal. El Pla Sud va ser un desgavell dibuixat sobre la taula, ferint tot el territori com una navalla per sempre amb l’excusa de salvar la ciutat.
Com és ara la situació?
Ara estem sense llum, demà –diuen– tindrem aigua i ens han salvat els voluntaris, sobretot joves. La societat s’ha organitzat millor que ho ha fet el seu govern. El govern no hi ha estat! Ara, diuen els arquitectes, hi ha finques i cases que poden caure. Estan tocades d’estructura per l’efecte de la Dana.
Com podem ajudar des de fora de la zona zero?
Jo li diria a la gent que comprés ara dos llibres, de les editorials que vulguen… però que compren dos llibres. Que compren cultura, que ajuden als que treballem i vivim ací prop de casa.
Com ha quedat sa casa i l’editorial que vosté dirigeix?
L’editorial està en alt i no ha passat res. En el magatzem ha entrat aigua i algunes caixes de llibres s’han fet malbé. A casa, els electrodomèstics estan per a tirar i he hagut de llançar més de cinc-cents llibres enfangats al fem… i això sí que em dol. No anaven els caixers, estàvem sense diners, tot estava tancat.
Moltes persones, amics nous i de sempre, ara sé quant m’estima la gent, m’han portat aliments i aigua. Un veí sud-americà m’acaba de dur el sopar i a penes el coneixia. Quant d’agraïment! Estic adolorit, però esperançat. Encara hi ha gent bona!
Vicent Olmos ordena allò que queda per salvar de les aigües i el fang. El què més li ha dolgut ha estat la pèrdua d’una fotografia de sa mare de quan era jove que no tenia digitalitzada. L’ha perduda, ha perdut, diu ell, una part de la seua vida, de la seua història familiar, la imatge de la mare jove i vital en la retina.
Però ha retrobat l’optimisme, entre els calaixos i llibres enfangats ha trobat una llibreta del seu pare amb apunts biogràfics de quan va anar a la guerra en 1938 en la quinta del biberó… i entre els plecs d’aquell regal sorprenent ha descobert dos trossos de tela de la camisa militar, en concret les dues puntes del coll de la camisa d’aquell jove militar, amb els colors de la bandera republicana en les dues parts que el pare guardava com una relíquia. Entre tanta estultícia i abatiment, un raig d’esperança.
