Enguany també, com cada 22 d’agost, data del naixement d’Enric Valor, des del 2011, els valorians –lectors, admiradors, coneguts i saludats seus (1911-2000)– es van donar cita a l’Alt de Guisop, de la serra del Maigmó, a uns 1.200 metres d’altitud, entremig de les terres de l’Alcoià i del Vinalopó. Al darrere d’aquesta cita anual, els quinze anys que dura, hi ha hagut, ha estat sempre Vicent Brotons.
Si busquem l’empremta d’Enric Valor al sud del País Valencià, hem de seguir necessàriament el rastre que Vicent Brotons ha anat teixint al llarg del temps amb tots els referents del mestre castallut.
A la Foia de Castalla, al Vinalopó, a Alacant, qualsevol dels espais que va habitar i escriure el senyor Valor, han estat estudiats, contats i celebrats per Vicent Brotons, el mestre de tants dels nostres mestres a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat d’Alacant.
Des de Petrer, ha contribuït a bastir un imaginari que explica i fa trepitjar els paisatges valorians en qualsevol moment i ocasió, fins a fer-nos caminar a fosques un jorn d’agost des d’abans de rompre el dia.
Per situar-nos en el temps, d’on et ve la passió valoriana?
Jo vaig descobrir Enric Valor en una mostra del llibre de Petrer. A Petrer hi havia un grup cultural que feia cultura valencianista que es deia el Grup Exeo. Érem una colla de xicons que ens movíem entre els 15 i els 18 anys, excepte el coordinador, que era una miqueta més gran que nosaltres, i va ser el que ens va invitar a moure totes aquestes activitats.
Va muntar una mostra de llibres d’aproximadament 100 o 200 llibres valencians en català, alguns discos també, LPs, que estaven de moda. Ens els proporcionava 3i4 o en l’última etapa ens servia els llibres la mítica llibreria d’Alacant 7 i mig.
Recorde que hi havia un llibre de les primeres edicions de les Rondalles i algú d’allí me’l va ensenyar. No tenia ni idea de rondalles, ni tan sols sabia què significava la paraula “rondalla”, perquè l’associàvem més als grups musicals; el reconeixement de la paraula “rondalla” com a conte popular és una cosa més moderna per a nosaltres.
Allí dins n’hi havia un que parlava de Petrer, El jugador de Petrer. Llavors, a mi això em va cridar l’atenció, que un senyor escrigués un conte que parlava d’un jugador de Petrer. A Petrer no coneixíem El Jugador de Petrer, a mi ja se’m va encendre l’espurna: qui era aquest senyor? “És un senyor de Castalla que viu a València, ja major.”
De quan estem parlant? Quin any?
Tot això, estem parlant de mitjan anys 70. En la segona meitat dels anys 70, vaig començar a interessar-m’hi, em vaig comprar aquell llibre i vaig llegir les tres o quatre rondalles que hi havia. Després, vaig accedir a Valor per dos camins distants.
Al poc de temps acabe els estudis de mestre i comence la formació en valencià. Els cursos de lingüística valenciana, la seua didàctica i, lògicament, devíem utilitzar el material d’Enric Valor, imprescindible: Curs mitjà de gramàtica catalana, referit especialment al País Valencià, la Flexió verbal… i conec un altre Valor, una altra persona, vull dir la mateixa persona, però resulta que ensenya gramàtica, també, no?
Devies anar descobrint la seua narrativa…
Hi ha un moment que tinc un amic, també del grup Exeo, que està llegint una novel·la i em diu que és magnífica, Temps de batuda, d’Enric Valor, el de les rondalles. “I, de què va?”
“És una història de l’època del començament de la guerra civil i això, però saps què m’ha sorprès? Que sap moltes coses del món del calcer, perquè situa l’acció dels primers capítols a Elda, va haver de conéixer les fàbriques de sabates perquè sap moltes coses.”
Me la va passar, la vaig llegir i, després, tinc la sort de visitar-lo a Castalla, un dia que li fan un homenatge.
No vam poder anar al dinar, però vaig anar al cafè, a un cèlebre restaurant de Castalla, i estaven allà a la tertúlia i ens fan les corresponents presentacions, i diu el senyor Valor, amb el somriure sempre al seu rostre: “Ah, vostés, són de Petrer? En Petrer són com els déus.”
“Què vol dir, senyor Valor?”
“Molt fàcil. Que nosaltres collim les ametles, collim les olives, collim les faves, però vostès no, vostès les fan, i això només ho fa Déu i els de Petrer.”
A partir d’allí, jo li vaig agafar estima i afecte, i sempre que vaig poder, vaig estar en tots les actes que estava present Enric Valor.
I com vas començar a projectar la seua figura, a promoure el reconeixement popular envers Enric Valor?
Li vaig dedicar un article pel seu Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en la revista del meu poble, vaig fer una gestió perquè autoritzaren la publicació en la revista de festes d’unes il·lustracions encantadores de Marieta Pijuan d’El jugador de Petrer i vaig aconseguir, finalment, que l’Ajuntament de Petrer li dedicara una placeta.
La història és llarga, però és bonica també, resulta que l’alcalde era un home que s’estimava el valencià, però d’aquella manera. Li ho propose i li sonava estrany. Però un bon dia, em veu pel carrer: “Vicent, això d’Enric Valor és una bona idea.”
Resulta que l’alcalde, Vicent Maestre, era amic personal del President de les Corts, Antonio Garcia Miralles, havien refundat el Partit Socialista en la Transició. García Miralles era de Castalla i amic d’Enric Valor i quan li l’anomena en una conversa, de seguida li diu que és clar que li han de posar una plaça, que és el millor escriptor valencià.
Li vaig fer el dossier i va venir l’Enric Valor a Petrer. Jo tinc fotos. Està el meu fill donant-li un quadre de Petrer. Va signar tots els seus llibres per a la biblioteca. Va estar a la replaceta, vam muntar una petita fira del llibre.
Això quin any devia ser?
Això és l’any… Devia ser l’any 90.
Un èxit de placeta.
Estàvem tots contentíssims, la gent del Grup Exeo, la gent de la cultura del poble…
Quan ja acaba la visita de la plaça, l’alcalde de Petrer, se m’acosta i em diu: “Te’n vindràs a dinar amb nosaltres, no? Tu has preparat tot el dossier.” “Home, si em convides, jo encantat.” No pel dinar, sinó per estar amb Enric Valor.
Vam anar a dinar a un lloc que es coneix com el Molí de Reixa. Enric Valor tenia molts bons records del Molí de Reixa, perquè es coneixia tot el terme de Petrer. Va ser una oportunitat fantàstica, perquè els polítics, de què havien de parlar amb Enric Valor?
Vaig seure al seu costat i, imagina’t, va ser un dinar en què vaig dinar molt poc. Ell també era de poc menjar. I vam xerrar molt i molt, de moltíssimes coses, de política, de literatura, de natura, de la cacera, que era l’afició que havia tingut.
Vam eixir per fer una volta per aquella zona i es va parar en una era. I en aquella era va començar a assenyalar tot el territori que es veia dient el nom de cada lloc. I la gent deia, com aquest home sap més que nosaltres de Petrer?
Primer perquè era de Castalla, que fitem amb una ratlla de terme d’uns 12 km, i perquè s’ho havia recorregut tot això en la seva joventut, en l’època que va viure a Elda.
A Elda va viure des dels 14 als 20 anys. I tenia un record, que sempre ho deia la seva amiga Rosa Serrano, que tenia una memòria de tísic. Ho recordava tot, els noms, els llocs, tot.
I ell em va explicar El jugador de Petrer, que és un homenatge que li fa al nostre poble. És una història del senyor que li ven l’ànima al dimoni a canvi de guanyar en el joc i, com a bon jugador, després li fa una trampa al dimoni, valent-se del coneixement precís i exacte del conreu de la garrofa.
I ell m’explicava que a Petrer, al poble sí que creixen els garrofers i fan garrofes, però més amunt de Petrer ja fa molt de fred, com a Castalla, i ja no creixen. Creixen els arbres, però no arriben a donar garrofes. Per això va ser que va situar el dimoni en una partida de Petrer que toca amb Castalla, que es diu Caprala.
El dimoni Capralenc.
Per això el dimoni aquell, com que vivia allà, coneixia els garrofers, però sempre sense garrofes. No sabia que el garrofer, quan encara té les garrofes madures, ja comença a tenir-ne de verdes, minúscules. Sempre té fruit.
Hi ha una cançó popular mallorquina, que també ho diu, això mateix: Jo, m’agrada es garrover / perquè fa fruita tot l’any: / quan s’acaba la d’enguany / ja té la de l’any que ve.
El dimoni de Caprala no ho sabia.
Creus que és important trepitjar el territori, conéixer-lo, llegir el territori per entendre el relat?
Una de les maneres en què vaig començar a projectar l’obra de Valor va ser fent rutes i escrivint articles sobre els llocs d’Enric Valor, i posant imatges i explicant aquesta importància que tenen els llocs.
Per exemple, ell parla en un moment determinat de quan emigren la família dels Genovard, que no són altra que la mateixa família dels Valor en Temps de batuda.
Els seus sentiments, els projecten sobre el castell de Saix i veu en aquell castell la tristesa, aprofita aquesta descripció geogràfica tan precisa, per fer-nos entendre el valor del desarrelament, d’allunyar-se de la casa, del poble, de la gent, de les seues propietats.
I sempre el paisatge és fonamental per entendre Valor. És un escriptor que sense paisatge, sense geografia, seria molt incomplet. La major part de les Rondalles s’omplin de paisatge, hi té moltes descripcions absolutament realistes i precises, quasi de geògraf i sempre són fonamentals: mitifica territoris, crea regnes allà on no hi ha res.
Al regne de la Safra, on hi ha el rei Astoret, hi ha unes penyes que criden l’atenció, és una muntanya de la meva comarca: la serra de la Safra. Hi passen coses, tota l’aventura de Margarida Blanca, la Bruixa Safranera…
Fins i tot en els noms dels personatges tenim els referents dels topònims.
Parlem ara de l’Alba de Valor, de la pujada a l’Alt de Guisop que feu tots els anys…
L’Alba de Valor naix d’un coneixement que tenim, tots els que decidim crear-la, de la literatura que fa Valor.
Com li agradaria a Enric Valor que celebràrem el seu aniversari? Li agradaria que pujarem una serra i pujaria aquest dia amb nosaltres, amb un entrepà, una bota de vi i parlaríem del paisatge, dels masos que veiem, de les propietats, parlaríem de la mar, de la baixura, que són les comarques del sud del País Valencià. Parlaríem de les plantes. Era un gran entés en botànica. El nom de l’Alt de Guisop, deia ell que en realitat és l’Alt de l’Hisop, la planta, que la fonètica fa automàticament “guisop”.
Aquesta seria la manera fantàstica de gaudir d’un aniversari. En una entrevista que li vaig fer jo a principis dels 90 diu: “Jo he fet moltes barbaritats per amor a les muntanyes.”
M’explicava que hi havia muntanyes de Petrer que s’escalava sense corda, d’una manera molt perillosa, i jo m’ho crec, perquè a la serra del Sit hi ha unes penyes que són molt atractives per al que s’enamora de la serra.
I després està l’amor de la cacera, això està avui dia mal vist. Ell era un ecologista, però per a defensar-se, per l’època en què va ser un enamorat de la caça, deia que la caça mantenia unes regles, perquè d’alguna manera nosaltres ens comportem també com a depredadors d’espècies que podien proliferar; però era una manera de justificar-se.
Ell, quan caçava, una de les coses que feia era admirar els animals com fugien, com l’enganyaven, com se n’anaven i no podia caçar-los; i aquesta admiració es tornava al seu favor quan era més habilidós que ells. Tenia, això sí, al seu favor una escopeta que permetia abatre la peça.
Fins i tot intentava buscar una teoria ecològica per a la caça.
També vaig tindre la sort de parlar amb ell dos voltes a sa casa i també ens ho explicava: un fet fora de la raó… Deia, del moment de tindre un ésser viu perdent la vida en les teues mans, que era una sensació que reconeixia que era primitiva, que era la part animal que tenim els humans.
Diu que sí, que li agradava la caça, anar amb el seu pare a caçar, poetitzava el fet de caçar, quan parlava de tot això.
Com vau començar a celebrar l’Alba Valor?
Per la zona, que es diu Planisses, jo ja hi feia rutes. Ho féiem amb Contalles de la boira, on descriu tot el territori. Els alumnes d’Altea van venir a fer la ruta amb mi i els va agradar molt, em van dir que així sí que els agradava la literatura.
Llavors, la meva amiga Verònica Cantó, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, em demana que col·labore amb ella com a comissari en l’any d’Enric Valor, que es va fer entre l’any 2010-2011, coincidint amb el centenari del seu naixement.
Va ser un any molt ben organitzat, Verònica Cantó és una dona amb capacitat de gestió i una sensibilitat molt gran. L’exposició va ser magnífica. Arribava el mes d’agost i, com celebràvem al poble on va néixer Valor el dia del naixement, un 22 d’agost?
Era el dubte dels amics del Centre Cultural Castalluts i també dels companys de Petrer que estàvem en l’Ateneu cultural republicà.
Està entre els dos pobles el lloc on celebrem l’Alba de Valor. El Centre Cultural Castallut tenia una secció d’excursionisme, va ser molt fàcil convéncer-los de pujar a l’Alt de Guisop, que s’estimava tant Valor i que va novel·lar com a Alt dels Eriçons.
Allí vam llegir textos d’Enric Valor, brindàrem i després a Castalla a esmorzar; una cosa ben senzilleta perquè, què hem de fer aquell dia?
El cas és que férem un cartell, llançàrem la convocatòria a un costat i altre de la Serra del Maigmó, tot l’Alacantí, l’Alcoià, el Comtat, les Valls del Vinalopó… Aconseguírem aplegar una vintena de persones. Férem la pujada, contemplàrem l’eixida del sol, llegírem textos de Valor i per la sendeta tornàrem als cotxes, al portell de Catí, a esmorzar a Castalla i a continuar parlant entorn de la cultura, la llengua, de la significació de l’obra d’Enric Valor en un clima molt interessant. I vam dir: li donem continuïtat a això.
La primera vegada va ser l’any 2011 i fins ara, el 2025, tornem a convocar tots els anys.
Quina gent hi assisteix?
El nucli inicial s’ha mantingut. N’hi ha un terç de fixos, un terç que venen cada dos o tres anys i un terç de nous que venen a conéixer-ho. Passa de boca-orella i algun cartell, À Punt mai no ens ha donat un espai significatiu, de vegades a la ràdio, una notícia de 15 segons, com tantes altres coses que passen en aquest país.
I hem passat dels vint i pocs del començament a un centenar que som els darrers anys. Venen d’arreu del país, majoritàriament de les comarques del voltant, però també ha vingut gent de la Catalunya Nord, de les Illes, de l’Empordà, de la Ribera, de l’Horta… De Castella, fins i tot.
La gent que hi va és gent que coneix Valor, encara que siga mínimament, o hi ha gent que va sense saber res a una excursió i a partir d’allí és quan li desperta l’interès?
Hi ha un petit sector bàsicament excursionista. Si són joves els sona perquè a l’escola per sort els ha sonat, una petita normalitat que tenim. Però la major part de la gent són valorians, que ha vist documentals, que són lectors.
Clar, cal pensar en una característica: nosaltres quan anunciem l’acte sempre diem que és d’una dificultat mitjana, que no és una passejada, hi ha dos o tres rampes importants i que s’ha d’anar amb compte i tenir una forma física mínima de persones que caminen per la muntanya.
Sabem que hi ha molts valorians que no poden venir per aquestes raons. Molta gent està de vacances i es pot permetre el luxe d’organitzar-se l’horari d’aquest dia, que és una matinada…
Hi va venir un altre Valor, Andreu. Diu que quan es va despertar es va recordar de tota la meva família, però una vegada que estàs en marxa la festa és esplèndida, la festa de l’eixida del sol, de la gent pujant, de les llanternes en el primer moment, el moment emotiu de les lectures, últimament el tabalet i la dolçaina tocant peces popularíssimes i acabant sempre amb la Muixeranga.
Les muixerangues que es fan allà no són altes, però són simbòlicament molt potents. Hi ha gent que ha vingut amb la guitarra al muscle i ha cantat un parell de cançons. És magnífic, es crea un espai de comunió amb la natura, amb la literatura, amb el paisatge, amb les persones que arribem… Molts ni ens coneixem, em saluda molta gent que no conec, és una meravella.
Amb tot, quin diries, quin recordes que és l’acte més peculiar que s’ha fet allà dalt com a homenatge?
Va venir Andreu Valor amb la seua música, va pujar amb el seu fill de la mà, un xiquet de set anys i pujar allà… O el fet d’haver estat allà el fill de Joan Senent, col·laborador d’Enric Valor. Això va ser també molt significatiu.
Darrerament, han vingut amb nosaltres escriptors i escriptores que han guanyat el Premi de novel·la Enric Valor, i si han rebut un premi que es diu Enric Valor, volen estar aquí homenatjant-lo.
Gent de la zona castellanoparlant, també: d’Elda, de Villena, que venen i que amb el seu castellà, o valencià amb dificultats, s’emocionen, els encanta.
He de dir és que allà no venen només valencianistes de pedra picada; hi venen demòcrates, amants de la muntanya, amants de la cultura, amants de la literatura i a través d’això, segurament, jo vull creure que alguns des que no han llegit mai Valor intentaran llegir-lo.
No sé si això es fa en altres llocs, celebrar un escriptor en un cim a mil dos-cents metres d’altitud a les sis del matí. Jo estic convençut que a Enric Valor li encantaria. D’això sí que estic convençut.
Enguany t’ho deixes. L’any vinent ja no organitzaràs tu l’Alba Valor. Ha sigut difícil trobar un successor a qui passar-li el testimoni?
No és exactament un successor, som col·laboradors, ell és del Centre cultural de Castalla. Nosaltres tenim una espècie de vincle a través d’un grup que va articular Joan Borja, que és el director de la Càtedra Enric Valor de la Universitat d’Alacant, que es diu Gent de Valor. Ens ajuntem de tant en tant per tractar de les activitats que s’han de fer entorn de Valor.
Em sembla que és una iniciativa magnífica per part de Joan. És com “desacademitzar” Valor, que té una consideració acadèmica, s’han de fer estudis de la seua obra, però cal fer-lo popular en el sentit social del terme.
Allí sempre estem organitzant coses. Un d’ells és Carles Durà, sempre hi ha participat moltíssim i li vaig dir: escolta, de manera natural et toca a tu. Ets més jove que jo i jo hi aniré tots els anys que puga. Jo hi continuaré anant fins que les cames no puguen anar més.
Hi ha alguns casos significatius, jo voldria anomenar, com a exemple, Joan Ponsoda, de la Universitat d’Alacant, fins que ja la seua edat li ho ha fet difícil. Estava encantat de venir.
Per a compensar-ho hi ha gent jove que s’hi incorpora.
I molts d’aquests joves ja tornen l’any següent i a poc a poc van mantenint-ho. És un atractiu el fet que vinga una colla de dolçainers, la moixeranga de les Valls del Vinalopó i es crea una mena de xarxa de contactes.
Alguna cosa que us agradaria que passara o que s’incorporara arran d’aquesta celebració última?
Nosaltres, sempre, l’acte l’aprofitem per a reivindicar la recuperació del Mas de Planisses, que era de Valor, ara en ruïnes. Sempre fem referència a la cultura, a la llengua, a l’escola en valencià i aquest any, precisament, l’hem dedicat a reivindicar la valencianitat d’Alacant, amb textos d’Enric Valor sobre Alacant. Enllà de l’horitzó és Alacant, tant al principi com al final, quan la gent s’embarca en l’Stanbrook. O el bombardeig del Mercat. Textos d’Enric Valor parlant d’Alacant, se’n poden trobar molts.
I per a les Albes de Valor que vindran?
Jo a voltes he pensat, i potser m’enganye, que seria bonic veure un representant d’una institució de l’entorn, a títol personal i que conegués això. Va vindre, quan va deixar de ser-ho, el president de les Corts, Enric Morera i s’ho i va passar francament bé amb nosaltres.
M’agradaria que hi hagués gent de les institucions, però no com a representació institucional, perquè si tingués un embolcall institucional deixaria de tenir l’encant que té.
Sí que m’agradaria que se’n fera ressò des dels mitjans de comunicació per projecció social, perquè vegeren la manera singular que tenim de celebrar un escriptor. Perquè, al cap i a la fi, és un acte literari. L’acte en sí té una singularitat, una bellesa i l’espectacularitat que ens brinda la naturalesa, el sol que, com va dir un dia Joan Borja, ve de la badia d’Altea.
Pintava que venia d’allí…
Sempre…
…il·luminant el Puig Campana i tota la Foia per un costat i per l’altra banda el Vinalopó. I la costa d’Alacant i Santa Pola fins a Tabarca. És molt bonic.
I que es mantinga el paisatge…
Enric Valor, que era un enamorat d’aquell paisatge, deia que aquí hi havia un milió de pins. Això vaig pensar que eren exageracions d’escriptor. Però un tècnic forestal em va dir, que probablement per la manera que tenen ells de fer els càlculs, sí que hi ha un milió de pins. Parlem de la zona Maigmó-Sit. És un paisatge impressionant.
Realment, cal Valor i amor per a enfilar-se senda amunt cada matinada del 22 d’agost. Pocs plaers però, es poden trobar aquell dia com el goig de la paraula, la música i la germanor cultural quan la nit deixa pas al dia. A l’Alt de Guisop, a tocar del cel i més a prop de l’insigne castallut, l’home del barret, deu mirar-se complagut amb el seu amable i senyorial somriure una Alba de Valor més.
