Toni Sala (1969, Sant Feliu de Guíxols) ha publicat la novel·la Escenaris (L’Altra Editorial, 2025), i tanca d’aquesta manera la trilogia que va començar amb Els nois (2014) i va prosseguir amb Persecució (2019). Es va donar a conèixer, especialment, per Petita crònica d’un professor a secundària (2001), pel seu llenguatge concís i la seva visió perspicaç, estimulant, de la realitat. Ha rebut diversos reconeixements i distincions per la seva obra publicada. A part de novel·les, ha escrit diverses obres d’assaig, com ara El cas Pujol (L’Altra Editorial, 2014). Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació.
En la teva darrera novel·la, Escenaris, ens parles d’un actor de teatre que viu centrat de forma exclusiva en la seva professió, sense cap altre horitzó, amb les seves peculiars manies i hàbits.
Sí, bé, com qualsevol artista o qualsevol empresari, es dedica a la seva feina.
“M’aïllo del món com si portés un tanc o un submarí”, ens diu el protagonista.
Ho diu mentre condueix, perquè necessita un espai de concentració solitària per assajar el text.
L’accident en cotxe és un fet que has volgut remarcar com un símptoma, com una conseqüència del món accelerat i neuròtic?
No necessàriament. L’accident més aviat és una entrada abrupta a la tragèdia.
Retrates una realitat dura, de persones que viuen en la divisòria, amb desequilibris i patiment, com si la societat actual fos una suma de retrats de clarobscurs, de petites tragèdies.
No crec que avui visquem una realitat més dura que en altres moments, però tampoc menys. Si els personatges meus viuen amb patiment és perquè hi vivim tots, tal com vivim en un clarobscur constant, que és la mateixa vida, i que, acabant com acaba, sempre és tràgica. No una mica tràgica, sinó tràgica. I això encara la fa més valuosa.
No escrius histories fantàstiques, ni novel·les històriques, ni tampoc ciència ficció. La realitat és el material que utilitzes per a les teves obres.
No cal que la imaginació expliciti que ho és. Per altra banda, tampoc ens podem desenganxar massa del que compartim –d’allò que en diem “realitat”– o deixaríem de ser comprensibles… De fet, deixaríem de ser conscients, i la consciència és el material amb què es construeix el món.
Has volgut indagar en fets desagradables, angoixants, opacs, d’una societat que té pretensió d’opulenta?
No ho crec. Ni tampoc crec que la societat tingui pretensió d’opulència. Em sembla que els nostres temps són més de desengany que d’opulència. Són temps tràgics. Però no, no m’interessen especialment els fets desagradables, angoixants, opacs. Més aviat escric sobre la llum.
La imaginació sempre parteix de la realitat?
Sí, com deia abans, la imaginació està lligada a la realitat. Suposo que ens passem la vida intentant fer-la volar com més amunt millor. De vegades hi ha accidents i la corda es trenca, i llavors és un desastre. Però la persona que la fa anar més amunt té millors vistes.
Vivim en una depressió social, col·lectiva, sense il·lusions comunes, sense utopies?
Sí, i com a catalans no en parlem, però a Occident no veig enlloc la il·lusió. Fa dècades que hem anat abandonant el futur. Això ens ha permès depredar a gust, que és el que fas quan no penses en el demà, i no penses en el demà perquè no hi creus, i és un peix que es mossega la cua: si no creus en el futur, dilapides l’herència, i, fent-ho, el fas tornar encara pitjor.
Sempre dic que això es veu amb molta nitidesa en l’ensenyament, que és la baula que ens lliga amb els nostres fills, que són el futur. La manera en què l’hem abandonat els ha desproveït a ells, també, d’un futur. En altres temps d’això va dir-se’n nihilisme.
Tal com descrius els fets, el lector, com a mirall, es pot sentir atrapat en el seu dia a dia? Tu, també, et sents atrapat?
No, jo no em sento atrapat. Em puc sentir aixafat, agredit, molestat, reprimit… D’això, tant com vulguis. Però no atrapat, en el sentit d’empresonat. Els homes som intrínsecament lliures.
Per moments, sembla que deixis anar una mirada apocalíptica de les actituds humanes?
No ho crec, jo més aviat em tinc per optimista, encara que en el fons mai podem saber si som o no som optimistes. Però el nas em diu que ho soc. Tornem al que deia de la tragèdia. És pessimista, la tragèdia? Jo crec que no. El silenci és pessimista. Algú que es dedica a xerrar per escrit no pot ser-ho, ni en el fons tenir-hi la mirada.
Quan vas publicar Els nois, fa uns deu anys, vas decidir que faries una trilogia?
No. Va ser un llibre poc pensat, de fet no acostumo a pensar gaire en el que escric, perquè em fa l’efecte que en el meu cas això mataria o feriria la imaginació. Els nois és l’allargament d’un conte que havia de sortir a Provisionalitat, el meu llibre anterior, i que va créixer i es va convertir en una novel·la.
De la mateixa manera inesperada, Els nois va créixer i va acabar donant aquesta trilogia, que només és conseqüència d’haver-me adonat que el nucli era sempre la mort i que la mort és el tema de la tragèdia i que les tragèdies anaven de tres en tres. No dic res que no sigui obvi, l’art és essencialment tràgic.
Quina ha estat el teu gran objectiu de la trilogia?
No diria que hi hagi cap objectiu –i encara menys “gran objectiu” –, a part de fer literatura, és a dir, una mica més de xerrameca.
El teu intent de recerca és una forma que tenim de viure el mal. El mal de viure o de malviure?
El mal de viure, entenc que vols dir el problema que ens planteja la mort, el fet que la vida humana constitueixi un viatge a través de la consciència de la mort. El meu “intent de recerca” seria, com dius, el mateix “mal de viure”, constitutiu de qualsevol existència que puguem dir-ne humana. Diria que també animal, però aquí ja entraríem en un altre tema.
Tens una tendència a la metàfora, a un llenguatge simulat, poètic, talment volguessis deixar imatges, reflexions, consideracions poètiques.
Parlem en metàfores, totes les paraules que diem ho són, no n’hi ha cap que reprodueixi allò que diu, ni les onomatopeies. L’únic que faig és posar-hi una mica més d’imaginació per mirar d’enriquir la comunicació, potser sí que tinc una tendència a intentar estar menys sol, d’això em sembla que va la literatura.
T’agrada la poesia? N’ets lector?
Sí, m’agrada, és clar. Potser abans n’era més. Suposo que la poesia es permet deslligar-se més, ser més imaginativa, perquè no està tan constreta per la narració. La narració et lliga a la lògica, i la lògica no sol ser gaire interessant perquè acaba en l’obvietat.
La teva escriptura és suau i tendra, tot i la duresa que planteges.
Pot ser.
Ens parles d’un món de paraules. L’actor no para de pronunciar-les, de memoritzar-les, d’interpretar-les i de retornar-les al públic. L’art, la literatura, és això, per a tu?
Exactament. L’art, la literatura, són intents de comunicació. En literatura és a través de les paraules, és xerrameca pura. Però quan dic intent de comunicació ho dic amb tota l’amplitud, és a dir, un intent de transcendència en el sentit d’escandallar si hi ha algú més, humà o diví.
L’escriptura o la lectura, que en el fons són el mateix, es fan en un aïllament que permet la màxima abstracció. Això passa en totes les arts. Les condicions comunicatives són immillorables. Precisament per això hi ha aquesta paradoxa, que és que al final, com a molt, podem arribar a sentir que compartim la solitud. Pot semblar poca cosa!
La situació transcorre durant el postprocés d’independència de Catalunya, un fet que encara dona més sensació de fracàs.
Durant el procés va haver-hi un retrobament i un orgull, una expansió de la llibertat que finalment va fracassar. Ens van pegar i els nostres representants es van rendir. Mai sabrem què hauria passat si haguessin mantingut la posició.
El que sí que sabem és que van enganyar-nos. Molt pitjor: sabem que van enganyar-nos i que després ens van abandonar. Això va ser el postprocés, una de les èpoques fosques de la nostra història. Irresponsabilitat i corrupció solen anar del bracet, i aquí estem.
Ens parles de fragilitats, de biografies que s’enfonsen, que es trenquen per qualsevol imprevist o decisió presa.
Pot ser. Però també et resumiria l’argument d’Escenaris així: un actor explica com, a partir d’un accident, va abandonar per uns anys el teatre i què va passar durant aquell temps. El llibre és un acte de disculpa als seus seguidors, però també és un anunci de la represa i, com diu ell mateix, d’un retorn ple d’ambició. En aquest sentit, tant l’imprevist com la decisió presa no són d’enfonsament sinó tot el contrari.
Deixes anar el tema de l’amistat, la solitud i aïllament d’un home que s’ha fet gran i no té amics.
Sí, un actor que s’acosta a la seixantena, sense gaires amics, és veritat, i que es troba amb l’accident en una situació de dependència que li farà viure de la vora la mort d’algú altre. De fet es pot llegir també com la relació d’un viu amb un mort. Potser la qüestió de la solitud i l’aïllament tingui a veure amb aquest intent de comunicació que abans et deia que és la literatura.
En la teva història es contraposen diversos discursos crítics, tèrbols, duríssims, sobre un món en vies d’extinció.
Pot ser, no ho sé; jo només he fet una transcripció del que veig al voltant meu, és a dir, he fet servir el que veig cada dia, i realment la vida s’ha tornat molt dura en relació als discursos.
Se sol dir que internet ha dut una polarització que té a veure amb la simplificació que comporten els algoritmes, i segur que és així, però de fons hi ha una qüestió que segurament no és a causa de sinó la causa de les màquines, de la robotització, i que té a veure amb la irresponsabilitat.
Abans et deia que hem viscut una època de depredació, de menjar-nos l’herència. Ens hem desresponsabilitzat del futur. És una actitud que només poden permetre’s els nens, perquè tenen uns pares que miren per ells. Quan els adults es desresponsabilitzen, quan abandonen els fills, ve el desastre. Que tot això té a veure amb l’extinció d’un món és evident.
Tot el que hem estat capaços de fer, i això no és exclusiu del procés independentista sinó que ha estat un procés a tot Occident, ha estat igualar a la baixa. Ho hem vist a l’educació, ho hem vist amb la política de cancel·lacions, ho hem vist amb la mateixa llibertat i en la manera que l’estat s’ha anat infiltrant per tot arreu, en la burocratització i en el triomf de la mediocritat.
Això només s’explica per la por de qui no té res millor per oferir, i té a veure amb el que se n’ha dit bonisme, que és una altra manera de treure’s de sobre les responsabilitats a través d’un moralisme tan baix de sostre que acaba convertit en una pura hipocresia cosmètica, un decorat. Si tots som bons, la moral deixa d’existir. No et sembla la situació ideal pel poder, que no se li puguin passar comptes?
Doncs això tenim, només has de mirar la política, des dels líders del procés fins a Mazón. S’assembla molt a un final de la democràcia, i és força dur per a personatges que no formen part de les elits. És una altra lectura del llibre: la confrontació, el xoc d’un actor privilegiat i famós amb una parella de joves força desvalguts.
D’aquí, deriva el tema del suïcidi, d’una realitat sense gaire alternatives.
El suïcidi és la mort voluntària. Si es llegeix atentament, no queda clar que al meu llibre hi hagi un suïcidi. En qualsevol cas, una realitat sense gaire alternatives no té perquè dur al suïcidi, encara que el suïcidi sí que pot acabar sent l’única forma de llibertat en casos extrems.
El terme pringat és un dels adjectius claus per definir les trajectòries d’alguns personatges.
Una mica és el que et deia quan parlava de la parella de desvalguts, els joves, però també hi apareix la parella gran que han viscut les il·lusions del procés i que tenen fills a l’estranger. Poden tenir una situació pringada, però moralment són actius, encara que en un cas pugui ser a través de l’autoengany. Tothom es busca la vida com pot.
En qualsevol cas, sí, potser tot el conjunt d’Occident siguem una colla de pringats. La literatura pot ajudar a ser-ho una mica menys? Jo crec que sí.
Com cerques els estereotips dels personatges? Quin és el teu treball per triar-los?
No faig càstings, no trio, venen sols. Suposo que una mica és com posar una trampa al bosc i a veure quin animal s’hi acosta, i després observar-lo. Quan escric l’accident del primer capítol, deixo el meu actor inconscient al cotxe i m’espero a veure qui voldrà l’atzar que passi per allà amb un cotxe. I primer passa una colla de joves que un lector atent pot sospitar que se’ls imagina el protagonista, i després, mira quina sort, apareix un altre conductor, un noi gras que serà el coprotagonista de la novel·la.
Però que consti que és ell a venir, no jo a anar-li al darrere. Qui anirà darrere seu, després, serà el protagonista del llibre, però ara no tindria sentit explicar la novel·la.
Quins llibres estàs llegint?
Avui estava rellegint La mort i la primavera.
