Tomàs Arias, nascut a Guardiola de Berga el 1966, ha publicat cinc llibres de poesia en diferents segells editorials. Ha fet la seva trajectòria de forma clara, i és un dels rapsodes més destacats de l’escenari barceloní de les últimes dècades. Ha recitat arreu del món –França, Ucraïna, Nova York, Mèxic, Hondures o El Salvador. Ha impartit tallers i cursos de poesia. Va publicar el seu primer llibre, Romanços (Cossetània, 2004), amb el qual va obtenir el premi Salvador Espriu. Després va publicar a la col·lecció Alabatre el títol Odi sobre tela (La Breu, 2011). És graduat en Filologia Catalana i professor del Liceu Italià de Barcelona.
Tornes a publicar un nou llibre de poemes, en una petita editorial que ja compta amb autors destacats, com ara Perejaume, Gemma Gorga, Dolors Miquel o Pau Gener, responsable de la col·lecció de poesia, conjuntament amb Enric Soler Raspall.
Sí, ha estat una experiència editorial esplèndida. El tracte amb Tushita, amb el Pau i l’Enric, ha estat entranyable i molt professional, cosa que s’agraeix. I el fet que comptin amb la confiança d’autors importants com són els que esmentes vol dir que la qualitat de la seva feina és considerable.
El llibre parteix de la troballa d’uns manuscrits en un viatge al Marroc, a la ciutat de Fes. Com va anar, el fet?
Sí, aquest és el punt de partida d’una història de ficció basada en fets reals inventats, com explico detalladament al llibre. A Morir de set vora la font s’hi mostren els darrers episodis de la relació de dos personatges, que són dos escriptors francesos d’origen magribí, i que coneixem a través d’aquests documents trobats en una llibreria de vell de Fes.
Val a dir que, en aquest tipus de relats, la part real i la part inventada es confonen voluntàriament dins la trama per acabar creant una espècie de realitat paral·lela, on el record d’experiències reals pren forma a través de personatges i escenaris de ficció.
Hi ha una barreja, doncs, entre realitat i ficció. Quina part és real i quina ficció?
Aquí, com en Bartleby, preferiria no respondre, per preservar la intimitat. De tota manera, si una obra és catalogada de ficció hem de pensar que no és real. Tampoc no m’ha semblat necessari posar-hi aquella nota que veiem a vegades on és fa explícit que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, perquè, al capdavall, al llibre no hi apareix cap referència a cap fet concret ni a cap persona real. I malgrat això, pocs dies després de la publicació una noia de Granollers em va escriure preguntant si era ella la protagonista. Em va semblar tot un elogi.
La situació ens porta cap a finals dels anys 1960, just quan tu vas néixer.
Sí, la darrera comunicació dels dos personatges té lloc el 1971. Però no té cap mena de simbolisme, és casualitat. L’important, en aquest cas, era que la cronologia fos coherent i versemblant. Per exemple, quan Samir es troba a Jean Genet en un bar de Tànger, aquest dia Genet era realment allà. Ho sabem per les cròniques del seu amic Mohammed Xukry. L’estada a Tànger i aquesta trobada van marcar una mica tota la cronologia.
Com et vas sentir reflectit en la història dels amants?
Bé, com et deia és una ficció. Jo no he estat mai a Tànger ni he fet classes a la universitat de Toulouse. Sí que he tingut relacions que no han anat bé, però com tothom, suposo. I si m’hagués d’identificar amb algun personatge seria amb el del Samir, és clar, més que no pas amb el de l’Aila.
Morir de set vora la font defensa la tesi que les històries d’amor no s’acaben gairebé mai amb amor. Un argument sobre el qual ja havia reflexionat en altres textos. Parlo de l’amor sexual, de l’enamorament passional, no de totes les altres possibilitats d’amor espiritual.
Parlo de l’amor possessiu, de la gelosia, de l’ambició personal. Això no sol acabar bé, perquè és una forma d’amor bàsicament juvenil que va perdent embranzida amb l’edat i que, d’altra banda, és insostenible en el temps.
En els teus poemes es percep un to imaginari, inquietant, de literatura popular, amb una gran riquesa lingüística. Parteixes d’un món literari molt divers i molt fresc.
Home, gràcies, però la veritat és que no sé què pot percebre el lector quan em llegeix. Entre tot i res, imagino. Potser per això m’agrada tant recitar poemes en públic, perquè en viu sí que noto les seves reaccions. El riure, l’expressió de sorpresa o desaprovació, el silenci, etc., que em fan saber si l’he encertada o si la idea ha passat desapercebuda.
Sobre l’amor dius: “No el penso callar, aquest clamor, / el cantaré ben alt, l’exaltaré, / faré himnes i planys, lais i elegies, / en versos que resin, que facin constar, / que avui m’ets la vida, i la mort, demà”.
Aquests versos tan romàntics són del personatge de l’Aila, que és una jove idealista convençuda del noble compromís de l’enamorament. En Samir, destinatari dels versos, en canvi, viurà la relació des d’un punt de vista oposat i es mostrarà insensible als afectats precs amorosos d’ella.
Hi ha alguns poemes amatoris ben explícits. Però no creus que a la poesia el sexe encara continua sent tabú, o massa metafòric o massa passat de voltes?
No, crec que el sexe va deixar de ser un tema tabú fa molt de temps. Vull dir entre la societat civil laica en general. Si parlem de determinats sectors religiosos, polítics o culturals, aquest tema no és ben rebut al debat ni a les obres literàries, però són entorns molt concrets que utilitzen la repressió amb finalitats partidistes.
En l’actualitat aquest tema s’ha normalitzat de tal manera que no li donem més importància que la que té, que és molta, és clar, però no més. I en el llibre tampoc no és que hi hagi molt de sexe explícit, només el just i necessari. Perquè els dos amants fan l’amor, sí, però fan moltes altres coses, també. Com una parella qualsevol que fa anys que es coneix, vaja, poc.
“Això nostre està fet de pensaments”. Els pensaments poden arribar a enfosquir les il·lusions, els somnis?
I tant! Els pensaments ho poden arribar a destrossar tot, o a crear, també. Són el cor del cervell, la veritable ànima. Aristòtil deia que el pensament és l’origen de tot, perquè ell decideix la nostra acció, i les nostres accions acaben definint el comportament. Després, el comportament repetit crea els hàbits, i els hàbits estructuren la manera de pensar de les persones.
Tot plegat crea una mena de cercle on el pensament és l’origen i el responsable de poc menys que del destí de qualsevol. Ho trobo genial. Al final del llibre hi ha un moment on Samir es pregunta retòricament si tot el que ha viscut no ha tingut lloc només en el seu cervell, perquè la vida, al capdavall, no és tant el que et passa fora com el que sents dins.
Hi ha una pregunta que considero clau en el llibre: “Com era jo abans de trobar-te?”
Aquesta pregunta la fa l’Aila en un poema, sí. Representa que ella, molts anys més jove que Samir, ha viscut la relació tan intensament, tan obsessivament, que ha perdut d’alguna manera la noció del temps, i s’adona que ha gastat uns anys de joventut molt valuosos que ara, acabada la relació i volent reprendre la seva vida allà on la va deixar quan va conèixer Samir, ha oblidat les il·lusions i els propòsits de joventut.
Hi ha altres reflexions considerables: “Per què als homes ens costa tant acceptar que ens avorrim de les dones?”
Insisteixo que són les reflexions del personatge, que quedi clar, i que l’autor pot compartir o no. En tot cas, Samir, reflexionaria sobre aquest sentiment que segurament la majoria d’homes hem experimentat i que fa de mal dir perquè això no toca, si no vols convertir-te en un repudiat heteropatriarca.
El comportament del Samir, cal matisar que depèn del tipus de dona que és la teva parella, de la mateixa manera el comportament de l’Aila està en funció d’ell.
Si la dona –o l’home– és possessiva, gelosa i dirigista; i l’home –o la dona– no es deixa posseir, ni reorientar ni dirigir, llavors, el conflicte està assegurat. I com que la majoria d’homes i dones som d’aquesta manera, és per això que són tant rares les parelles que aconsegueixen perdurar en el temps.
Has conegut nombrosos poetes al llarg de la teva trajectòria. L’alcohol, les drogues, continuen sent un motor creatiu tal com ho havia estat abans? Els poetes actuals ja no es droguen tant o potser ja no tenen aquesta necessitat vital?
Quina pregunta… Sempre ens hem drogat igual, diria jo. No és que sigui un expert, però diria que les drogues no són pròpiament el motor creatiu. S’ha mitificat molt. No conec ningú capaç d’escriure una pàgina decent després de beure’s dos litres de cervesa o de fumar-se quatre porros.
Sí que és més normal que quan has acabat de treballar durant hores en un text, beguis i fumis per desconnectar el cervell. Bukowski, que tenia una merescudíssima mala fama, quan començava les seves sessions de treball diàries, a la tarda –al matí dormia la mona–, per poder començar a escriure necessitava sis cerveses de llauna i mig litre de whisky.
Explica que els únics poemes que conservava eren els que escrivia entre la segona cervesa i la cinquena. La resta eren senzillament incomprensibles o dolents.
En fi, responent la teva pregunta, crec que els poetes de la meva generació hem tingut una relació discreta amb les drogues, amb excepcions, és clar; i que els poetes joves experimenten tant com poden amb tot plegat, com és natural. Cada generació té les seves drogues, malgrat que les clàssiques no passen mai de moda. Ara no sé què prenen, la veritat.
Com et vas introduir en els ambients poètics a Barcelona. Quins records guardes d’aquella època?
Tinc molts bons records dels primers anys noranta, quan vaig venir a viure a Barcelona i vam traslladar les reunions literàries de Berga al pis del carrer Sepúlveda. Aquí vam conèixer alguns poetes barcelonins que sobrepassaven de molt les nostres modestes estètiques provincianes i que ens van introduir als ambients poètics de la ciutat.
Recordo que llavors tot em fascinava, els carrers, els ambients nocturns, la universitat, els recitals, el meravellós anonimat de la gran ciutat. Ara ja no tant.
Vas viure l’eclosió de la poesia oral, dels recitals, de la gran època de l’Horiginal, el bar situat al costat del Macba, on cada dimecres hi havia lectures, presentacions i accions poètiques de tot tipus.
Sí, aquest bar va veure néixer algunes editorials i tota una generació de joves poetes que actualment han prosperat, publiquen amb regularitat, guanyen premis i ocupen llocs destacats a les institucions.
Quan l’Horiginal va desaparèixer se’n van fer llibres i tota mena de retrospectives, però en el seu moment va començar com un micròfon en un racó d’un restaurant on cada dimecres recitava algun poeta conegut o desconegut. La clau va ser la perseverança i la genialitat del Ferran García i del Josep Pedrals, que va permetre anar ampliant l’espai artesanalment amb els enginys i les escultures extraordinàries del Ferran.
Al final, però, el projecte va morir d’èxit, vull dir per culpa de l’èxit immobiliari i de la pujada dels preus dels lloguers al Raval. El capitalisme és implacable, ves. El negoci és el negoci i la cultura no val res.
Van ser uns anys on es van trobar diverses generacions en un mateix punt de contacte, de relacions, estudiants universitaris que començaven a llegir els seus poemes al costat de poetes consagrats i admirats.
Realment s’hi va produir una atzarosa i feliç concentració de gent de totes les edats i condicions poètiques que va convertir l’Horiginal en un espai de referència durant molts anys.
Era un lloc on sempre hi podies trobar gent nova i interessant al costat dels parroquians habituals, com ara l’entranyable Francesc Garriga, amb la seva pipa, que no es perdia cap recital.
No cal dir que la poesia era només l’excusa. El veritable motiu era conèixer poetes, parlar de llibres, beure i fumar al passadís del darrere, quan encara es podia fumar; i, com va recordar en Pedrals en el darrer discurs del local: “A l’Horiginal s’hi ha fet molta poesia, pro també s’hi ha follat molt.”
Durant aquella època vas emprendre gires poètiques per tot el món. Vas viatjar durant cinc anys, amb poetes catalans, i vas conèixer moltes ciutats, i molts poetes de tot arreu.
Els viatges van començar el 2011, quan ens van convidar al festival de poesia de Medellín, amb la poeta Anna Aguilar-Amat. Vam estar vuit dies recitant a diverses ciutats de Colòmbia. L’Anna va arribar a anar a un poble dels Andes en una avioneta particular; i l’últim dia, al recital de cloenda, que va durar sis hores, hi havia 3.000 persones que al final demanaven que continués. Una cosa increïble.
El bo del cas és que durant els dies del festival, als matins, hi tenia lloc una trobada internacional de directors de festivals de poesia d’arreu del món, i m’hi vaig afegir, d’oient. Vaig acabar fent coneixença amb directors que els anys següents em van convidar als seus festivals a el Salvador, Hondures, Mèxic, Nova York, etc.
De jove, et vas traslladar a Barcelona per treballar. Vas fer de delineant durant molts anys en una oficina d’arquitectura, fins que va arribar la crisi financera del 2007-2008.
Bé, m’hi vaig traslladar perquè a Berga m’hi avorria solemnement, i per treballar, sí. Vaig compartir pis amb el poeta Vicenç Zumajo fins que vaig conèixer la noia amb qui m’acabaria casant i formant una família.
A Barcelona hi vaig trobar tot el que no havia trobat abans. La feina en una enginyeria de Gràcia, per exemple, on m’acabaria estant vint anys de rellotge, fins que va haver de tancar per la crisi, el 2010.
Aquesta feina em va refer de tots els mals que arrossegava des de l’adolescència. Bé, la feina i la família, sobretot. Uns dels primers llibres que vaig publicar el vaig dedicar als meus dos fills “per haver-me portat al món”.
I et vas reconvertir en professor de català. Un altre gran viatge personal i poètic.
El mal de la pèrdua de la feina em va portar el bé del temps per viatjar i per acabar el grau de filologia catalana i reciclar-me laboralment. Va ser un canvi de món total que no sabia com aniria i que ha anat bé. És una feina que m’entusiasma, la vida a les aules de batxillerat.
Recordaré sempre el Francesc Garriga parlant de la vitalitat que li transmetia el contacte amb els joves i compartir la seva absurda i meravellosa efervescència. És realment així.
Expliques en el teu anterior llibre, La via Àpia, que els grecs van intentar plantejar solucions als conflictes humans, i que si realment no van poder, és perquè una solució no existeix.
Sí, al pròleg hi deia això, que ells van ser els primer a proposar seriosament unes normes de comportament comunes per tal d’esdevenir una societat pròspera, justa i ordenada –La República de Plató– i que, per tant, van ser els primers a adonar-se de la total impossibilitat d’aconseguir-ho. Tot i això, pel camí van acabar establint una gran quantitat de conceptes i preceptes que formen part de la nostra societat actual.
Aquest llibre va ser el resultat de creuar alguns mites i llegendes de la Grècia Clàssica amb la filosofia d’Emerson, que pot semblar una cosa ben estranya, però que, en el seu moment, em van semblar totalment compatibles.
Com et vas interessar pel món grec?
De sempre hi he estat interessat. Vaig llegir La República als dinou anys, durant un estiu que vaig fer de socorrista a la piscina d’Avià, sota la inquisidora mirada del propietari, que considerava intolerable que el salvavides no estigués pendent d’una piscina on no hi havia literalment ni una sola persona.
Hi anava molt poca gent, la veritat. Potser per això recordo aquesta lectura amb tanta força, perquè cada pàgina era una victòria del proletariat sobre el burgès capitalista. Des de llavors he trobat en els grecs moltes respostes sobre els orígens, la política o, sobretot, la moral.
Recordo un assaig de George Steiner sobre Antígona on parlava de la desobediència, de la tensió entre la llei divina i la llei humana, i el recordo sempre que me l’he de saltar, la llei humana, que no ha estat poques vegades.
La literatura mitològica és una demostració claríssima de la violència humana, de la capacitat il·limitada de l’home de fer mal?
La mitologia grega és un veritable catàleg d’atrocitats, raptes i violacions, sí. Però al mateix temps aconsegueix fer un retrat tan fidel de la naturalesa humana que la majoria de les seves afirmacions són encara ben vigents.
“L’art de transformar un home en un déu, als ulls dels altres, consisteix a demostrar que aquest veu coses que els altres no”.
Sí, la idea d’aquest poema és que els líders, les persones importants, els presidents i governadors no són més que bons actors capaços de persuadir els altres que ells són els escollits, no per voluntat pròpia, sinó per una voluntat superior que cal reconèixer i respectar.
“El bon heroi, és una mica neci, infantil i poc flexible.”
No et sembla que hi ha alguna cosa poc saludable en l’obsessió que demostren algunes persones de dur tot el que fan fins a les últimes conseqüències? La gent que té les idees molt clares sempre m’ha semblat una mica perillosa. Les idees molt clares solen estar dirigides al benefici propi disfressat de bé comú, segons jo.
Ens parles del poder de l’oratòria, de dominar el relat. Al cap de 2.500 anys, no hem avançat pas gaire.
Home, hem evolucionat, és clar, però a partir d’Aristòtil i companyia.
A partir dels grecs, tenim les lleis que tenim. I les mentides que fem. Sense els grecs, tampoc podríem entendre l’ascens al poder de Donald Trump, per exemple.
Per exemple, sí. Plató explica que els febles es van atipar que els forts abusessin d’ells i es van inventar la justícia, que no deixa de ser un pacte pel qual la força bruta no es pugui imposar sobre els dèbils, cosa que funciona a la natura amb total normalitat.
L’error dels dèbils va ser, després, pensar que els forts, per ser-ho, no podien ser també intel·ligents i despietats, com el cas que esmentes de Trump. La paradoxa, o la mentida democràtica, consisteix a utilitzar contra el feble la llei que el feble va fer i va jurar que respectaria. Així, al final, els forts sempre se’n surten.
En fi, començo (Edicions Terrícola, 2015) és un dels llibres que s’haurien de destacar de la teva trajectòria. L’amor hi és present, com el temps i l’aire que tenim. “L’amor és una aixeta mal tancada”.
És el que m’agrada més dels que he fet fins ara. Parla de l’amor, del desamor, de Déu, dels viatges i de tota mena d’experiències vitals.
En realitat són dos llibres en un. El primer té una estructura molt clara. Està fet de sonets i variables mètriques al voltant del sonet, mentre el segon és un poemari de temàtica semblant, però d’estructura lliure.
Ets un poeta de l’amor. Sabrem algun dia què és l’amor i com el podrem viure?
No, però tampoc no caldria. Amb entendre que ens és imprescindible i saber d’on surt ja en tindríem prou. Vaig afegir un epígraf de John Keats que parla de la poesia, però que es pot aplicar a l’amor. Diu que no ens cal entendre l’aigua del llac per banyar-nos-hi. Segurament és per voler entendre l’amor que tenim tants problemes amb ell.
“Per ser feliç no cal ser sempre bo, que és per voler ser bo que ets infeliç”.
Això ho podria haver dit perfectament Antígona. Cal fer el que cal fer, i a vegades no és bo.
Hi trobem poemes molt elaborats, amb una gran fondària. Ens parlem del que no vivim, que “venim del somni primer de les pedres”.
Aquesta part del llibre recull les converses que vaig tenir al sud de Mèxic amb un poeta, que era un xaman maia, i que vivia en un món mental realment màgic.
“A vegades enyoro la sort dels que miren un arbre i veuen un arbre i res més”.
Aquí pensava en el corb de Poe i en la salut mental.
Ets un poeta estoic?
Abans sí, perquè era pobre. Ara ja no. He prosperat. Ara em considero més aviat peripatètic, perquè a vegades menjo i llegeixo caminant pel passadís de casa.
Quins llibres estàs llegint?
Estic llegint Història de dues ciutats, en la versió de Núria Sales, que és una meravella de traducció, d’edició i de novel·la. De jove llegia de pressa perquè volia acabar aviat i començar un llibre nou, però ara llegeixo molt poc a poc perquè em duri més.
