Roc Casagran (Sabadell, 1980) és poeta i novel·lista. Llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, treballa en l’ensenyament. És autor de diverses novel·les i d’un llibre infantil. De poesia ha publicat sis títols, pels quals ha rebut alguns premis de prestigi. Va publicar el seu primer llibre de ben jove: Els carrers de les fàbriques (Premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2001, Viena, 2002). També caldria destacar: L’ombra esqueixada (Premi Parc Taulí 2010, Pagès Editors, 2011). Fa recitals amb el cantautor Cesk Freixas, i comparteix, a més, espectacles musicals amb Mireia Vives i Borja Penalba. Ha publicat el seu darrer llibre de poesia: L’abraçada que (Amsterdam).
T’has donat a conèixer, especialment, per les diverses novel·les que has anat publicant aquests últims anys. Com afrontes el repte de separar la creació poètica i la narrativa?
De fet, no les separo. M’agrada escriure i tant la poesia com la narrativa són expressions d’aquesta passió. En determinats moments, el cos em demana una cosa o l’altra. Ho visc amb total normalitat perquè, de fet, molts escriptors han combinat diversos gèneres.
La novel·la que parla sobre la guerra civil i l’exili, Ara que estem junts (Columna, 2012), té disset edicions. Tot un èxit.
Són aquells petits miracles que no saps per què, però passen. El boca-orella ha funcionat, la llegeixen a molts instituts, però després els fills la passen als pares –i fins i tot als avis!– i mira, hem arribat fins aquí. De fet, l’Ester Pujol, que és qui va editar el llibre, ja va vaticinar que seria un llibre per a tots els públics. I sembla que tenia raó.
També ets conegut pels espectacles conjunts que fas amb altres músics, com ara amb Cesk Freixas, al qual t’uneix una gran amistat. Com es va produir aquest encontre i com ha anat aquesta experiència?
Amb el Cesk ens coneixem de fa un munt d’anys. Un dia vaig pujar a dir uns poemes en un concert seu i de seguida vam veure que ens enteníem, i que el que fèiem agradava al públic. És un privilegi poder escampar la poesia per plataformes alternatives als llibres o als recitals –només– de poesia. Així segurament s’arriba a un públic més divers.
L’anterior llibre de poesia, Direm nosaltres (Amsterdam, 2018), ha estat musicat per Cesk Freixas, en el seu darrer disc.
Si tingués un mínim d’oïda musical, m’hauria agradat ser músic. I he tingut la sort que allà on jo no he pogut arribar, m’hi han ajudat a arribar d’altres. Estic molt agraït al Cesk per la iniciativa que, a més, permet que la poesia surti dels circuits habituals i la seva presència a l’esfera pública es normalitzi.
Un poeta necessita fer altres activitats per donar-se a conèixer? Com veus el panorama poètic i cultural?
Un poeta, per defecte, fa el que pot. No tinc ni idea de quines són les millors vies per donar-se a conèixer… Jo actuo amb naturalitat i fent allò que em ve de gust en cada moment. Suposo que les xarxes hi poden ajudar, però també altres activitats públiques que duguis a terme. Tinc la sort de guanyar-me la vida fent de professor i, per tant, no en depenc econòmicament… Ara he dit “econòmicament” i he rigut sol, perquè parlar de poesia i diners és com parlar de futbol d’elit i ètica.
Sobre el panorama poètic i cultural no en tinc una opinió gaire elaborada. Des que he sigut pare me n’he apartat força i m’és difícil fer-ne una valoració justa.
Al primer poema del teu nou recull glosses diverses formes d’abraçada. Remarques aquesta necessitat d’expressar-nos i tocar-nos?
El contacte humà cada cop cedeix més terreny al contacte cibernètic, i la pandèmia ho va accentuar encara més. I jo em vaig adonar que ho enyorava i que, tots, d’alguna manera, ho necessitem. I la poesia lliga amb això, perquè és una forma d’expressar-nos i una forma, també, d’abraçar-nos. Aquells versos que vas llegir un dia i que t’acompanyen sempre són abraçades que pots tornar a rebre quan més et calen. I els poemes d’aquest llibre, humilment, volen ser també abraçades al lector i, alhora, abraçades a la vida i a la poesia. Per això el primer i el darrer poema abracen la resta de poemes del llibre.
No serà que els pobles del Mediterrani ens estem allunyant d’aquesta essència, espontània i oberta, expressiva?
Tant de bo siguem capaços de salvar-nos culturalment i de fugir de la uniformització on ens du aquest món global que ens està fent a tots massa iguals.
En alguns versos hi ha una deixa del teu compromís polític, però en els teus poemes no hi ha sensació ideològica. Hi ha més emoció i més narració argumental.
El compromís polític és inevitable que surti pertot arreu, quan escric. Hi ha referències a això, és clar, però passades per uns quants filtres per fugir del pamflet, de vegades tirant d’emoció i de vegades tirant més d’una certa narrativitat. Però al capdavall, és política, perquè soc dels que creu que tot és política.
Ens parles del buit, de sentir-te buit: “què en faig, de tanta buidor?”, et preguntes.
M’ho pregunto perquè no en sé la resposta, però preguntant-ho vull compartir-ho amb el lector, perquè segur que tothom de tant en tant se sent buit i no sabem com fer-nos-ho per tirar endavant. I així, veient-ho escrit, potser ens sentim més acompanyats, ni que sigui en la buidor. La buidor compartida és menys buidor.
Una altra expressió que plana és el crit, la necessitat de cridar. Cridem per moltes raons.
SOM GENT PACÍFICA I NO ENS AGRADA CRIDAR! Més enllà de la broma, de motius per revoltar-nos, de motius per no callar, en tenim un munt. Si no cridem és que ens hem rendit. I m’agradaria pensar que no ho hem fet.
En un notable poema ens parles d’amor, dels somnis, “perquè sols somiant avança el món”. Un vers bell.
Gràcies.
Lliga amb el que deia abans: si deixem de somiar és que ens hem rendit i acceptem la realitat tal com és. I crec que el món pot ser una mica millor d’això que tenim. Somiem, doncs!
El teu estil és molt directe, molt popular, amb certes elusions utòpiques.
Des de sempre he pensat que hem d’aconseguir que la poesia arribi més enllà dels cercles on la tenim tancada. És saludable que hi hagi poesia de tots els tipus, però la meva aposta és buscar un to popularitzant, i és per això que conreo composicions poètiques molt properes a la cançó i opto per un lèxic proper al del meu dia a dia.
Sobre les elusions utòpiques… enllaça amb allò dels somnis que comentàvem abans.
La poesia és una revolta?
És la revolta de no callar, que ja és prou, per als temps que corren. És la revolta de fer servir la paraula com a arma, com a eina, com a punt de trobada entre nosaltres. I això és revolucionari, avui dia, perquè ens voldrien cada cop més aïllats.
Ens parles de múltiples temàtiques: de ser pare, d’envellir, de la situació de la llengua, de viure en un món millor, de la submissió a les lleis.
És el meu món, els meus interessos, allò que em fa patir, allò que m’emociona. I això és el que acabo bolcant als poemes.
Ser pare és una experiència molt bèstia, molt exigent, meravellosa i, alhora, esgotadora. És impossible que no sigui un dels temes d’aquest llibre, que conté allò que he escrit els darrers 4 anys.
Envellir… sí, hi penso sovint. I m’amoïna, és clar que m’amoïna. I com que no hi puc fer res, en parlo o hi faig broma, i em serveix de teràpia.
De la llengua… crec que encara n’hauríem de parlar més. Per molt que es vulgui ser optimista, el català va perdent espais dia rere dia, i aquesta és una realitat que alguns fa molt de temps que denunciem. Un dels drames del Procés ha estat haver ajornat el debat sobre aquesta qüestió, i mentre n’ajornàvem el debat, la llei de la selva anava fent la seva feina. I en aquesta selva, és clar, el català és l’animal dèbil. L’animal que cal protegir. Si ens quedem sense llengua, aspirar a la independència, per a mi, no té cap sentit.
I sí, a L’abraçada que també hi apareix l’aspiració a un món millor o la voluntat de no sotmetre’s al poder. Però és que qui aspira a un món pitjor o a acceptar tot el que se’ns ordena?
Hi ha un poema clarament crític amb el poder i que parla de les minories que sempre acaben perdent. És una clara al·lusió a la situació del procés?
La gràcia de la poesia és que cadascú en pot fer la lectura que li funcioni. Però si penso en el Procés penso en una victòria rotunda l’1 i el 3 d’octubre i en una derrota terrible a continuació. Els motius d’aquesta derrota són múltiples i els culpables també diversos i en graus molt variats, però el fet és que som on som, ens manen des de Madrid i totes aquelles esperances es van frustrar. Potser encara estem passant el dol o estem atordits. Mentrestant, tant de bo sapiguem salvar la llengua i idear un nou tornar-ho a fer. I, aquest cop sí, acabar-ho.
