Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972), de l’illa de Mallorca, és poeta i escriptor de notables obres. És un autor reconegut, amb avals de la crítica i premis literaris. Ha publicat darrerament dos llibres de poesia: Ara que ja és fosc. Antologia 1995-2025 (Nova editorial Moll, 2025), i Quimera (Lleonard Muntaner, 2024). La seva obra ha estat traduïda a diverses llengües. Escriu crítiques al diari Última Hora. És llicenciat en psicologia i va ser Director General de Cultura del Govern de les Illes Balears entre els anys 2007 i 2011.
De les seves obres poètiques podem destacar Aquell cor (Proa, 2012), que va obtenir el Premi Mallorca de Poesia 2012. Ha publicat tres llibres de contes i tres novel·les. La memòria de l’oracle (Edicions de 1984, 2018) va rebre el Premi de Mallorca de Narrativa 2017 i va ser finalista del Premi Òmnium Cultural a la millor novel·la publicada de l’any 2018.
Com has fet la selecció de poemes per a l’antologia? De quina manera t’hi has enfrontat?
Amb molta incertesa, i amb una certa reverència, com si entràs en una casa abandonada on encara hi ressonassin veus meves d’altres vides. He rellegit la meva obra com qui es revisa una cicatriu: hi ha dolor i pèrdua, hi ha amor i desig, i hi ha també una certa incomoditat.
No volia fer una antologia complaent, sinó una tria que mostràs la meva evolució estètica i filosòfica. He cercat els poemes que encara ressonen amb força, els que m’han ajudat a entendre alguna cosa essencial de la vida o de la mort. Va de menys a més poemes de cada llibre: dos del primer, quatre del segon, sis del tercer… fins a arribar als deu o dotze poemes dels llibres més actuals.
De la teva primera etapa, començada l’any 1995, has seleccionat alguns poemes. Com et veus des del present, amb els primers intents?
Amb una certa tendresa i una gran exigència. Aquell jove volia escriure poesia com qui invoca un déu desconegut. Encara no dominava la llengua del silenci ni havia après a callar quan calia fer-ho. Però hi havia fam, set de coneixement, hi havia tremolor, i sobretot hi havia una voluntat intacta de comprendre l’abisme que significa existir.
Com et va arribar la necessitat d’escriure?
Sempre ho he dit: jo soc poeta gràcies a la mort. Varen ser moltes desaparicions en poc temps, en una edat encara massa innocent per entendre els mecanismes de la vida. Primer va arribar la lectura obsessiva, i després es convertí en una revelació silenciosa.
Jo diria que l’escriptura no és mai una decisió, sinó una conseqüència. Vaig començar a escriure com qui comença a pregar sense saber què espera de la pregària. No escric per expressar-me ni per jugar amb els mots, sinó per intentar entendre allò que em trasbalsa.
Per què serveix la poesia?
Per mirar el món amb una altra llum. Potser no serveix per a res pràctic, però és una de les poques coses que encara ens pot salvar. La poesia no consola: desperta i emmiralla. I això, avui dia, és més necessari que mai. Per a mi, com deia l’enyorat Bartomeu Fiol, és una mena de filosofia personal. No es tracta, en absolut, de fer randa amb les paraules.
Com es van distribuir els teus primers dos llibres?
Diria que igual que sempre: amb moltes dificultats. La distribució és l’assignatura pendent de la literatura. Som una entitat lingüística fragmentada, i això dificulta que els llibres puguin arribar a tot el territori. Que un llibre publicat a Mallorca arribi a Lleida o a Castelló, per exemple, és com un miracle.
I abans era una època sense xarxes socials, sense circuits de difusió fàcils. Però la poesia sempre té lectors fidels, silenciosos, i algun crític generós que em va donar ales. El cercle era petit però intens. I això val més que mil likes.
Inicies l’antologia amb “Com si el nàufrag pogués triar la platja”
És una declaració de vulnerabilitat. El poeta és, per definició, un nàufrag. No tria el lloc on desembarca ni el temps en què escriu. Només tria la paraula, i això ja és molt. I aquest és el nostre gran tresor. De nosaltres depèn que el patrimoni lingüístic no sigui engolit pels usurpadors imperialistes.
Fas descripcions que semblen sociològiques…
La poesia és també una forma de sociologia íntima. Escric des d’un lloc concret, amb una memòria personal, i també col·lectiva, que m’habita. Aquesta memòria, a vegades m’empresona i a vegades m’allibera. Saber mirar l’entorn i analitzar-lo és tenir a l’abast un laboratori poètic.
Tens una mirada trista, i en alguns moments, obscura, de l’existència?
Més que trista, jo diria realista. La realitat, si és honesta, sempre frega la tristesa. Crec que no cal parlar de les desgràcies i les atrocitats que cada dia podem veure als noticiaris o a la premsa. Però no és una tristesa estèril: és una mirada que no vol fugir de la realitat. La llum és una forma més subtil de foscor.
“La vida més fàcil és la mort”.
És un vers que no intenta escandalitzar. És una constatació. La vida demana esforç, presència, resistència, superació… La mort, en canvi, arriba sola. És una part inherent, consubstancial, de la vida. Però precisament per això, estim amb una passió exultant la vida. Crec que som un vitalista de dalt a baix.
El poema “Aniversari” és molt destacat.
El vaig escriure com si tengués les cames enfonsades dins la terra del cementeri. Volia confrontar el silenci de la mort a deshora, massa prest i de forma accidental, amb la veu del poema. És un homenatge i un crit al mateix temps. No hi ha res més viu que recordar els morts, sobretot aquells que partiren quan tot just començaven a obrir les ales.
La mort és una constant de la teva poètica.
Perquè la mort és la gran metàfora. Tot mor, fins i tot l’amor. Però dins aquesta destrucció constant hi ha una mena de bellesa atemporal. No seré més que cendra i oblit, sí, però mentre escric, soc una flama que respira i cerca i desitja. El pas del temps i la mort sempre han estat presents a la meva poètica, en efecte.
Llibre de cera (Editorial Moll, 2005) expressa una fatiga existencial.
Va ser un llibre escrit en un moment de gran pes interior, de reflexió espiritual constant. La cera simbolitza allò que es fon amb la calor de la vida. Tot és fràgil. Tot està a punt de caure. Però en aquesta fragilitat hi ha una forma d’espiritualitat. És la recerca de la llum que ens fa sortir de les tenebres.
Hi ha una visió espiritualista?
No religiosa, però sí espiritual. Escric per comprendre el misteri. I el misteri és el que hi ha rere cada nom, rere cada ferida, rere cada absència i cada mirada.
L’amor… “una profecia equivocada…”
L’amor és una forma de deliri. Però és el deliri més gran i absorbent. Sovint l’amor idealitzat ens condemna a la decepció. Però no puc deixar d’escriure sobre l’amor perquè és la gran errada que repetim sense perdre mai l’esperança. L’amor és la força que fa moure la vida.
L’atzar?
L’atzar existeix, però no és cec. Hi ha una mena de voluntat inconscient que ens mena, que ens llança a l’abisme o a la salvació. El poema és una forma d’intentar dialogar amb aquest caos. Tal vegada escriure no és altra cosa que intentar posar ordre al món que ens envolta. Ara bé, cal ser conseqüent i acceptar els efectes dels nostres propis actes. No podem dir que les nostres decisions, i les conseqüències que se’n deriven, són fruit de l’atzar.
“Raonament de l’alquimista”.
És el meu manifest, o un dels meus, si és que en tenc cap. El silenci parla. I la llei pròpia, si no és contrastada amb el dolor dels altres, és injusta. L’alquímia del vers és transformar la ferida en llum. El vers d’Ana Hatherly que encapçala el poema ho diu: “el misteri suprem és la claredat”. És a dir, la recerca d’aquesta llum interior que et salva de la destrucció i el caos.
“Qui no ha tastat la sang no sap què és la nit”.
Potser pugui sonar romàntic, sí, però sobretot és visceral. Per entendre el patiment, cal haver-lo viscut. No es pot escriure de la nit si només s’ha vist la posta de sol. La poesia no només ha de ser per mostrar la cara guapa de les coses, sinó per exorcitzar els dimonis que ens encalcen, com pot ser la pèrdua de l’estimada.
Fas una versió del parenostre en el llibre Mitologia (Lleonard Muntaner, 2017).
El “Vi nostre” va sorgir d’un projecte que uns cellers de Mallorca ens proposaren. Jo havia d’escriure una sèrie de poemes sobre tot el procés vinícola i un amic meu pintor, Tomeu Coll, precisament el que m’ha fet les il·lustracions de l’antologia Ara que ja és fosc, havia de fer-ne els quadres per a muntar una exposició. El projecte es va titular “Aquest cor de vi”, i els poemes i els quadres parlen de la verema, el procés de maduració, el tast del vi, la festa…, i acaben amb aquesta nova versió del Parenostre, una versió diguem-ne dionisíaca.
Parlem del teu darrer llibre de poemes: Quimera.
Es tracta d’un poemari a partir del procés de dol derivat de l’esqueix sentimental, de la ruptura amb la parella. És un llibre escrit des de la frontera. La frontera entre allò realment viscut i allò desitjat que no acaba de quallar. Hi ha una pulsió de sentit i de redempció, però també la constatació que els sentits i les emocions, a vegades, ens enganen. Ens resistim a creure-ho, però al final l’evidència ens ho demostra.
“Vivim talment esclaus i presoners”.
És una denúncia i una confessió. Vivim atrapats entre el desig i la por. I, tanmateix, aquest perfum terrible dels presagis és el que ens fa humans, temerosos i vulnerables. El dubte i la incertesa formen part de nosaltres des de la nit del temps i així seguirà essent fins a la fi dels dies. I sempre hi haurà, malauradament, els que duen les regnes del poder i martiritzen el cabrum. Ara, els doblers i el consumisme són l’opi del poble.
Escrius una poesia contundent i fosca. Busques la foscor o la foscor és la realitat?
No cerc la foscor. Però no puc fer veure que tot és meravellós, perfecte, ple de llum i colors bonics. La foscor forma part del món, i la poesia ha de tenir la valentia de mirar-la als ulls.
Tens una tendència a definir conceptes, a buscar els fils que ens lliguen.
Sí. Perquè vull entendre les coses i els fets. La poesia, per a mi, és una forma de pensament. Una filosofia personal. És tracta d’un pensament que batega, que sua, que plora, que no creu per creure després, que explora i analitza contínuament… Vull saber què és el temps, l’amor, la pèrdua… i no m’ho diu la filosofia, m’ho diu el vers, el poema.
Destacaria les radiografies que fas amb una base simbòlica.
Cada poema és una ecografia de l’ànima. El símbol no és una decoració, és una necessitat. Només a través del símbol podem accedir a allò que no es pot dir ni desentranyar.
Hi ha un desig interior a la vida, al condicional de viure.
Sempre. És la flama que mai no es consumeix. Vull viure plenament, vull estimar sense traves, vull gaudir al màxim de cada instant, vull cercar la plenitud en les petites coses, en la família, els amics… El desig de seguir desitjant és una forma de vida. És allò de viure poèticament, que deia Vinyoli, però en versió potent, deixant de banda cursileries i mitges tintes.
“Qui tem el clam silent d’allò que encara no existeix”.
És la por al futur, a allò desconegut, a tot el que no podem predir i, encara menys, controlar, a allò que encara no té nom però que ja ens afecta. El no-res també crida. I hem d’aprendre a escoltar aquest clam que, tard o d’hora, ens ha d’acollir.
Voldria destacar el poema de la fi del món.
L’apocalipsi no és una gran explosió, o potser sí, qui ho sap. Tal vegada serà un gest petit que ho desmuntarà tot. Fa uns anys vàrem patir la pandèmia, hi ha guerres en marxa sempre… No hi pensam gaire, però estam en mans de dements i genocides que podrien fer-nos desaparèixer de la faç de la terra simplement pitjant un parell de botonets. L’apocalipsi som nosaltres mateixos.
T’has aventurat amb la narrativa, amb obres molt ben valorades.
La narrativa em permet desenvolupar allò que el poema només insinua. És una altra veu, però no és una altra ànima. És el mateix tema enfocat des d’una altra perspectiva. Jo he contat la mateixa història amb un poema, amb un conte o bé amb una part d’una novel·la.
No tenc imaginació i he de tractar els temes des de diferents òptiques i formats. Hi ha moments que una història necessita més espai, més context, més temps… Però sempre escric amb la mateixa mirada poètica.
L’art o la vida?
Es tracta d’un llibre de relats que aprofita la vida i l’obra de diferents artistes per confegir una ficció literària. L’art és vida sublimada. I la vida, si és viscuda amb intensitat, esdevé art. El relat d’un artista és també el relat d’un home que pateix, estima i cau. I després s’aixeca i crea, perquè la seva salvació és l’art, l’esperit creatiu.
En aquest llibre hi trobam genis de la talla de Chopin i George Sand, Frida Kahlo i Diego Rivera, Camille Claudel i Auguste Rodin, Dalí i Gala, Pavese, Kafka i Flaubert, també Billie Holiday, Djuna Barnes i Patti Smith, l’única viva de tots ells, a més de Van Gogh i Gauguin.
Quina pulsió buscaves en els relats?
Comprendre. No jutjar. Mirar de prop les ferides d’aquests artistes, no per justificar-les, sinó per entendre com es transformen en bellesa. Quina és la guspira que mou els seus sentiments i el seu afany creador? M’interessava ficar-me dins la seva pell per destriar la naturalesa humana del geni gairebé diví.
Ets professional de psicologia.
És una escola d’humanitat. Escoltar l’altre és escoltar-se a un mateix. M’ha ajudat a reconèixer les ombres i a tenir compassió. Entendre el funcionament del cervell ajuda a comprendre la conducta, les decisions, els encerts i les errades que tots tenim. M’ha ajudat a desvelar parts d’aquest gran misteri que és l’home.
Hi ha artistes que no han donat gaire exemple en les seves relacions personals o col·lectives. I en els darrers anys, s’estan perseguint o cancel·lant artistes per actituds, idees o accions que han comès. Com separar la vida de l’obra?
Amb dificultat. Però hem de fer-ho. L’obra té vida pròpia. No hem de justificar les accions de ningú, però tampoc condemnar el seu art si aquest ens diu alguna veritat.
Hem de tenir clar que una cosa és la persona, amb les seves idees, les seves virtuts i els seus defectes, i una altra cosa és el producte creatiu que posa a l’abast de tothom. Tots sabem que hi ha autèntics desgraciats i autèntics fills de puta que han fet obres magnífiques.
La memòria de l’oracle és una novel·la que arrenca amb una frase ben significativa: “El pare va néixer mort”.
Una frase que obre un univers. La mort ens precedeix. Escriure és una manera de tornar a néixer. La memòria de l’Oracle és una novel·la que m’ha donat moltes alegries. A més de guanyar el Premi Mallorca de Narrativa, també va ser finalista del Premi Òmnium a la millor Novel·la de l’Any.
Si Raül Garrigasait no hagués guanyat el premi l’any anterior amb Els estranys, també publicada per Edicions 1984, potser hauria estat la novel·la guanyadora. Però què hauria passat si haguessin donat els dos primers anys el Premi a la mateixa editorial? Quina catàstrofe!
En la novel·la s’hi percep la teva capacitat poètica.
Sí. No sé escriure sense música interna. Les frases han d’estar cisellades talment versos esmolats. La meva narrativa beu completament de la poesia. La cura pel llenguatge és fonamental. És una prosa amb tremolor, que cerca una intensitat lírica constantment.
Quins llibres estàs llegint?
Ara mateix estic rellegint, molt a poc a poc i gaudint-ne al màxim, La muntanya màgica, de Thomas Mann. També la traducció que ha fet al català d’Una temporada a l’infern el poeta Jaume Galmés. En poesia, tenc entre mans L’alegria de l’oblit, de la valenciana Maria Josep Escrivà i Defensionari, de la menorquina Llucia Palliser. També vos recoman un llibre que em té absolutament captivat: L’ocell pintat, de Jerzy Kosinski, editat a la Nova Editorial Moll amb traducció de Laia Malo. Una novel·la tan brutal com meravellosa.
